Que es confitin els jocs!!!

Publicat el 2 agost 2012 per JOSEP MARIA

Tal com em va passar amb la passada Eurocopa de futbol, d’aquests jocs olímpics no n’he seguit res, ni en seguiré res. Em sembla que no cal que hi afegeixi res més. Uns jocs en què no hi tinc cap mena de representació no m’interessen. El que ja em sembla un despropòsit que demostra la feblesa d’alguns estats és que l’organització dels jocs de Londres hagi prohibit tota exposició de símbols nacionals diferents dels estats que els encabeixen. Això ha passat amb el pare d’una atleta bretona a qui es va obligar a desar la bandera bretona amb l’amenaça de ser expulsat de l’estadi. Ara ha passat en una competició de piragüisme amb un afeccionat basc.

El mateix passaria amb una bandera catalana, que per molt que estigui oficialitzada a través de la legislació del Parlament de Catalunya seria sostreta en el cas que un afeccionat catal’a l’exhibís. Sembla que a la Gran Bretanya li comença a tremolar el pols per l’amenaça real del seu desmembrament. És com el Regne d’Espanya, que se sent dèbil, tot i que aparentment el seu govern demostra una duresa aparent, els tenim una mica escagarrinats perquè se n’adonen que els ciutadans del nostre país s’han començat a posar al capdavant dels seus polítics en la demanda de sobirania plena per Catalunya. Alguna deu estar passant quan un estat amb una tradició democràtica sòlida com el Regne Unit comença a tremolar davant una bandera nacional. La vella Europa comença a estar en declivi per deixar pas a una nova Europa on els pobles tindran la seva pròpia veu. 

Publicat dins de Catalunya, Món | Comentaris tancats a Que es confitin els jocs!!!

Ara o Mai

Publicat el 29 juliol 2012 per JOSEP MARIA

Acaba el mes de juliol de 2012. S’acaba amb l’actuació de la Colla Joves Xiquets de Valls a la Torre de l’Espanyol, per la seva festa major. La Colla Joves és a les portes de l’importantíssim mes d’agost casteller. Els reptes que s’ha imposat en aquesta temporada s’han de veure reflectits en les actuacions d’aquest mes que comença. La Colla Joves hi arriba amb bona part dels deures fets per aquest període. Ara toca superar el que ja s’ha fet. El Tres de Vuit carregat a la Torre de l’Espanyol és un avís en el sentit que no s’hi val a tenir un excés de confiança. Cada any totes les colles tenen avisos d’aquest tipus. Malgrat ser un tràngol que no voldrien passar, aquest tipus d’incidents serveixen per no abaixar la guàrdia i ser conscients que el treball i l’esforç fet en el passat no serveixen de gaire si no es manté la tensió necessària en cada moment. 

Hi ha força coses positives en el tram de temporada que ja portem recorregut. 25 anys descarregant castells de nou, en totes les places on hem actuat hem fet castells de vuit, la reacció de la nostra canalla després de les tres caigudes que hem tingut aquesta temporada, molts dels castells que hem aconseguit els hem fet en actuacions en les quals hem actuat sols i, per tant, sense cap altra ajuda, com les dues de Sant Joan, Prades, Vinebre, la Torre de l’Espanyol, etc. Els cincs de vuit consecutius que portem, …

Però tenim alguns hàndicaps. Com ja he dit, ens han mancat algunes sortides en les quals tinguéssim un majjor grau d’exigència i en les que tinguéssim la col·laboració d’altres colles. Aquest fet exigeix dels components de la Colla Joves un major compromís. Formar part d’una colla de castells és un compromís exigent. Demana constància i dedicació en uns mesos en què a hom li vindria més de gust anar a la platja, marxar de vacances, reposar un cap de setmana, etc. A part del compromís d’assistir als assajos setmanals de dimecres i divendres. Parlo per experiència. Fa més de trenta anys que formo part de la Joves vallenca i també he tingut la meva etapa de relax en que el cos em demanava dedicar-me a altres coses; no és fàcil compaginar l’activitat castellera amb altre tipus d’activitats. Ara torno a estar enganxat i a contribuir en el què puc, més en els assajos que en les sortides per limitacions en la meva esquena.

Des d’una perspectiva d’observador, crec sincerament que a la colla es respira, en aquests moments, un ambient agradable que convida a comprometre’ns més. Però el fet que en el nostre calendari hagin caigut algunes sortides ens limita una mica els objectius que voldríem aconseguir. Uns objectius que crec que aconseguirem, però amb algun entrebanc que haurem de superar. Ens caldrà posar en funcionament tots i cada un dels recursos dels que disposem i, en els castells, el recurs més important del que disposem són les persones. Els resultats es correspondran amb el grau de compromís que hi posem. Podem confiar i agrair els ajuts externs, però sense el compromís i la constància de la nostra pròpia gent, ens serà més difícil materialitzar i exposar tot el nostre potencial.

Entrem en l’etapa decisiva de la temporada. Som a la fase prèvia i intermitja que ens pot dur a l’èxit. És ara que podem donar el millor de nosaltres mateixos i que ens donarà les possibilitats reals d’ocupar un lloc entre els més grans. Aviat ens haurem de posar a prova intentant castells per damunt del tres de nou. No podem esperar a que soni la flauta. Si ens volem quedar on estem no tindrem excessius problemes, però si volem fer passes sòlides que ens mantinguin entre els millors, caldrà augmentar la nostra fidelitat. Haurem de treballar per treure suc d’unes places en les quals haurem d’estar per damunt de l’esperat. Nosaltres tenim la paraula. Si volem seguir la nostra progressió, no ens podem permetre ni un pas enrere. Els petits incidents, com la caiguda en el tres de vuit de la Torre de l’Espanyol, ens han de servir com a estímul. Entren dins la normalitat. Però ens han de servir de toc d’atenció.

Entrem a l’agost, mes casteller per excel·lència i pas previ a la recta final de la temporada. Tenim les bases ben afermades. Ens cal ara aquell plus necessari per no defallir, per aconseguir els nous reptes. Confiant en els nostres i amb la col·laboració de qui ens vulgui donar un cop de mà, però els nostres són i seran la garantia de l’èxit. Només nosaltres hem de decidir, només nosaltres tenim la possibilitat de posar límit a les nostres expectatives. Hi ha algú disposat a autoimposar-se límits al nostre propi potencial?         

Publicat dins de General, Valls | Comentaris tancats a Ara o Mai

Compte amb la demagògia

Publicat el 17 juliol 2012 per JOSEP MARIA

En els darrers temps, mesos i anys, s’ha posat de moda desprestigiar tot tipus d’organitzacions socials i polítiques presentant-les com un llast per al sistema democràtic. Els sectors que han impulsat aquestes campanyes no són sectors neutres, sinó que són sectors polítics i econòmics amb uns objectius molt i molt concrets, que passen pel domini de l’opinió pública i silenciar tot allò que els faci destorb. No diré que algunes organitzacions no hagin comès errors al llarg de la seva existència, però són organitzacions imprescindibles per a la consecució d’alguns objectius que interessen la ciutadania. Una ciutadania a la qual, també, des de finals dels anys 80, se li ha inoculat bones dosis de desmobilització que han donat resultat.

Els sindicats. Aquestes organitzacions sempre han estat en el punt de mira dels totpoderosos. Sempre els han fet nosa i sempre han intentat fer-los desaparèixer. La Margaret Tacher és la icona que segueixen, per tal com va ser capaç d’extingir i anular la capacitat d’influència i reacció dels sindicats britànics. Caldria que la ciutadania no oblidés que la majoria de drets socials i laborals que hem gaudit els darrers anys en l’àmbit social i laboral no han vingut regalats del cel, sinó que han estat fruit de llargues lluites de milers de ciutadans que aglutinats rere les organitzacions sindicals han aconseguit el que ara ens estan prenent mica a mica. Fins i tot, en plena dicatadura, quan no hi havia cap mena d’oposició al règim franquista, van ser els sindicats, sobretot Comissions Obreres, qui va encapçalar la lluita antifranquista. Per moltes imperfeccions, doncs, que les organitzacions sindicals puguin tenir, són eines necessàries per al progrés del nostre país. I encara hi afegeixo més. Si pensem en el nostre alliberament nacional, aquest no podrà esdevenir realitat sense l’aportació de la gent, les persones, que encara avui aglutinen. Ensoorrar-los és fer el joc als interessos d’aquells que van contra la majoria de la població i dels seus drets. Sovint diem que que els sindicats catalans tenen un nivell d’afiliació baix, però oblidem que segueixen sent les organitzacions socials i polítiques amb major nombre d’afiliats.

Sobre els partits polítics. No diré gaire cosa sobre aquest tema. També són desprestigiats a tort i a dret per tothom. Segur que hi ha motius per haver-los perdut la confiança, però, des del meu punt de vista, segueixen sent imprescindibles per al bon funcionament d’un sistema democràtic. Que han de renovar-se i acostar-se als interessos de la gent? Ben cert, però sense partits polítics no hi ha democràcia.

Un altre grup del qual darrerament tothom s’apunta a malparlar-ne és el dels funcionaris. La paraula funcionari té mala premsa. Tots, quan la sentim, pensem en aquella persona amb cara malhumorada que ens ha d’atendre amb amabilitat des de darrera un taulell i que sovint sembla que li faci mal al fetge. Oblidem, però, que a més d’aquest personal, quan parlem de funcionaris o treballadors públics també ens referim a mestres, metges, cirurgians, bombers, etc. Els mestres i professors de secundària o universitat són les persones a qui confiem l’educació dels nostres fills i en els quals hauríem de posar la nostra confiança individual i col·lectiva. Els metges i cirurgians del sistema públic de salut són aquelles persones que vetllen per la nostra salut i benestar, per la nostra qualitat de vida com a individus. Són aquells que atenen tothom independentment del seu nivell de renda. Els bombers i altres agents de seguretat són els que garanteixen la convivència i seguretat a les persones, els que sovint es juguen la vida. Anar contra els treballadors de l’administració pública també és anar contra nosaltres mateixos. Els que tenen interessos privats o volen afavorir un sistema privat d’ensenyament, de salut, etc. saben jugar molt bé amb les paraules. Quan utilitzen el terme funcionari, saben que ràpidament ens afegirem a vilipendiar-los i a donar suport a qui els foti canya, sense que ens adonem que el que fem és anar contra nosaltres mateixos.

Ara toca el torn a comunitats autònomes i ajuntaments. Sembla com si l’estat no tingués cap mena de responsabilitat en el fet que el regne d’Espanya estigui al punt del col·lapse. Tots els mals es deriven cap a les comunitats autònomes i els ajuntaments. Faríem bé de no oblidar que quan intenten desprestigiar les comunitats no estan pensant en aquelles que malbaraten els seus recursos. No siguem innocents, estan pensant en nosaltres, els catalans. De la mateixa manera que van crear el cafè per a tothom, quan l’aigualeixin intentaran fer-ho igualment per a tothom. Les comunitats autònomes i els ajuntaments són les administracions més properes als ciutadans, les que presten la majoria de serveis de que encara gaudim. Desprestigiar-los i vilipendiar-los només servirà als que volen liquidar la cartera de drets socials i econòmics de la gent. Que ajuntaments i comunitats han de ser responsables de la bona utilització dels recursos molt limitats que tenen hi estem tots d’acord, però d’aquí a voler-los culpabilitzar tot rentant-se les mans de les responsabilitats que té l’estat en la conjuntura actual hi ha un abisme.

Els ciutadans, sovint, correm el risc a apuntar-nos a aquelles tesis que, dirigides per sectors molt concrets, volen liquidar un model social europeu que no ha estat fruit de la casualitat, sinó del sacrifici de moltes persones durant moltes generacions. Moviments com el del 15M a vegades em sembla que es posen al servei d’aquests interessos. Diuen pestes contra tot allò que soni a moviment organitzat, però ells no deixen de ser una altra organització. Una organització que a dia d’avui em permeto de dir que encara no ha aconseguit res comparable al que han aconseguit les organitzacions a les quals m’he referit anteriorment.

Per tant, compte amb la demagògia que molt utilitzen i a la qual massa sovint ens sumem. Si no tenim una cosa millor, unes organitzacions millor que vehiculin els interessos de la majoria de la ciutadania, faríem bé de no contribuir a la seva desaparició. Això ens convertiria en irresponsables i ens deixaria en mans d’aquells que només miren pels seus interessos particulars sense que els importin els interesssos i el benestar de la majoria de la població. Pensem-hi una mica.     

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a Compte amb la demagògia

El cost d’oportunitat de la no-independència

Publicat el 16 juliol 2012 per JOSEP MARIA

Sempre que es parla de la possible independència política de Catalunya, ja sigui des del nostre país o des del país veí, ens teoritzen sobre els riscos i les penalitats que passaríem els catalans si ens atrevíssim a proclamar la nostra independència política. És més rar, però, que algú ens parli del cost d’oportunitat de no fer-ho. En economia, per dir-ho simplificadament, el cost d’oportunitat és el que perds o renuncies en prendre una decisió en comptes d’una altra. Cada decisió que prenem en l’àmbit que sigui comporta uns costos d’oportunitat afegits.

En els moments actuals, i des del meu punt de vista, els catalans estem tenint uns costos d’oportunitat molt elevats per no prendre la decisió d’emancipar-nos del Regne d’Espanya. El context polític actual no sé si es tornarà a repetir. Veig una Espanya afeblida políticament i econòmica. Sense massa crèdit internacional a tots els nivells. La seva imatge no pot estar pitjor. És un bon moment estratègic per engegar-los a fer punyetes. Fins i tot, potser, la UE quedaria satisfeta ja que el volum que representaria Espanya dins la Unió faria més suportable una intervenció directa i ferma de les autoritats europees en el país veí. Per tant, no aprofitar aquest moment per fer un pas decisiu és un cost d’oportunitat elevat i un risc perquè no sabem si la conjuntura ens seguirà essent favorable en el futur per fer un cop de timó d’una vegada per totes.

En el pla econòmic el cost d’oportunitat de la no-independència del nostre país segueix incrementant dia rere dia. No ens paguen el que ens deuen, que és molt i això podria afavorir l’acord de separació que ens podria sortir més barat. Cada dia que passa, a més, la sagnia a la que el Regne d’Espanya ens aplica via balances fiscals es fa insuportable. És una sagnia que hem d’aturar de socarrel. L’escanyament en infraestructures necessàries en el pla econòmic ens ofega i retalla les nostres perspectives de futur en competitivitat i progrés econòmic.

En el pla cultural la nostra llengua és atacada dia sí i dia també pel poderós espanyolisme castellà que s’aixopluga en les institucions polítiques i judicials espanyoles.

Els costos d’oportunitat de no fer un pas decisiu ara ens pot costar no tenir una oportunitat i un context millor per fer el pas com el que tenim en aquests moments.

En el pla social hi ha més suport que mai a l’opció de crear un estat propi i independent. Algú podria dir que com més temps passi, més suport. No ho sabem. Ara hi ha un important corrent que cal saber aprofitar. Tenim una oportunitat de crear el nostre propi estat d’una forma racional. Sense condicionants imposats per les autoritats espanyoles. La nostra pròpia organització administrativa i els nostres propis nivells d’administració, més adequada per donar servei a la població catalana. Una administració més simplificada i més al servei de la ciutadania. Uns òrgans de representació política sense la rèmora d’una segona cambra legislativa, etc.

Venem més a la resta del món que al Regne d’Espanya. Aquesta dada hauria de ser un altre estímul que ens dugués a fer el pas definitiu. El Cercle d’Economia dirigit per Josep Piqué, que ja sabem al servei de qui està, diu que no dóna suport al concert econòmic per Catalunya. Doncs millor. Si el seu argument és que seria inconstitucional, s’entén que inconstitucional espanyol, la nostra Constitució pròpia no necessitaria cap mena de concert. El govern espanyol incompleix les sentències del Tribunal europeu dels Drets humans, com per exemple en el què fa a l’aplicació de l’anomenada doctrina Parot, segons ha sentenciat aquest tribunal recentment. Si ells incompleixen l’ordenament jurídic vigent europeu i incompeixen en els pagaments que deuen al nostre país, perquè nosaltres hem de ser més papistes que el papa. Fotem el camp ja d’una vegada i via fora. No fer-ho comporta un cost d’oportunitat massa elevat.

Perquè hem d’assumir els costos de no fer-ho i no podem assumir els de fer-ho? 

 

Publicat dins de Catalunya, Món | Comentaris tancats a El cost d’oportunitat de la no-independència

Involució

Publicat el 12 juliol 2012 per JOSEP MARIA

Les persones que hem estat en algun tipus d’organisme internacional exercint funcions de representació en l’ambit del treball o l’economia hem sentit a parlar moltes vegades dels països de baix cost. Sovint ho hem fet sentint a parlar de deslocalitzacions de produccions i de càrregues de treball. Quan parlem de països de baix cost, sempre parlem dels costos de producció de diferents béns de consum. Poques vegades ho fem des de la perspectiva de quin és el preu que les persones, treballadors i ciutadans, paguen per ser considerats països de baix cost.

Em proposo analitzar una mica quins trets característics comparteixen aquests països i finalment explicaré perquè ho faig.

Hi ha diferents tipus de països de baix cost. Per una banda hi ha els que tenim en països subdesenvolupats però que emergeixen en l’escena econòmica mundial per la seva mà d’obra barata i que s’utilitza per produir béns amb poc valor afegit. Aquests països allunyats del nostre entorn sovint sofreixen altres tipus d’explotació, ja sigui envers els seus infants, les dones i els homes, i també una manca de drets en qualsevol àmbit de la vida, començant per l’educació i passant per l’atenció sanitària, etc.

Hi ha un altre tipus de països que també són considerats de baix cost més propers, com els del nord d’Àfrica. No es que estiguin molt més bé que els anteriors, però estan una mica millor. La seva proximitat amb Europa els ajuda en aquest sentit. Però tenen un gran camí a recórrer.

Un tercer tipus seria el que formen països de l’antiga Europa d’influència comunista, els països que anomenem de l’est. Alguns d’ells ja s’han integrat ala Unió Europea, i altres estan en el procés de fer-ho. Per alguns d’aquests països, això ha suposat deixar aquest epìtet i deixar de ser considerats països de baix cost. És un cas similar al d’això anomenat Regne d’Espanya.Fins als anys vuitanta del segle passat l’estat espanyol era considerat pels europeus com un país de baix cost. L’adveniment de la democràcia i la integració a la UE va fer perdre aquesta categoria a l’estat espanyol.

En general, els països de baix cost no poden ser considerats estats socials i de dret en l’accepció que donem a aquest concepte els europeus. Tenen moltes mancances en drets fonamentals, els uns més que altres, i en les seves condicions de treball i de subsistència. Aquí rau, des del meu punt de vista, la causa que converteix un país en un país de baix cost. Un país de baix cost acostuma a ser un país socialment i econòmic injust. I els seus ciutadans pateixen aquesta injustícia que la resta aprofitem.

I perquè parlo de tot això avui? Doncs perquè sembla que alguns europeus i alguns espanyols volen tornar a convertir el seu estat en un estat de baix cost. Mica a mica, retallada rere retallada van escapçant tot el que hem anat guanyant en drets i serveis i que ens havia acostat a Europa i el seu model polític i social. El mal cap dels governants, la manca de previsió, la prepotència i el privilegiar els poderosos ens ha dut a la situació actual. La manca d’una política econòmica seriosa, basada en la indústria i no en el totxo, la maversació de fons públics en obres mastodòntiques que no tenen una base i un rendiment econòmic i social i construir un país de cara a la galeria, ens ha caigut als nostres caps com si a Astèrix i Obèlix els hagués caigut el cel al damunt, que és l’única cosa que els gals temien. Els governants europeus i espanyols, per la via de la devaluació fiscal que ens imposen ens condemnaran en poc temps a tornar a ser un país de baix cost.

Un país de baix cost que només podrem produir béns per als altres perquè nosaltres no tindrem la capacitat econòmica per comprar-los. Ens rebaixen els sous, ens apugen els impostos indirectes, ens rebaixen les prestacions d’atur com si el teixit empresarial oferís ocupació a la ciutadania i la gent no volgués treballar, redueixen la inversió en recerca i educació, desmunten el sistema sanitari públic tot esperant que la ciutadania subscrigui assegurances privades que tampoc poden pagar, etc. La qualitat democràtica espanyola es deteriora a marxes forçades. Allunyen la democràcia traient competències als juntaments oblidant el principi de subsidiaritat, …. En definitiva serem altre cop la mà d’obra barata d’Europa, sense drets laborals i de ciutadania. La seva sagrada constitució sembla que ara ja no és tan sagrada. Al final només hi deixaran una sola pàgina amb un article únic, el que parla de la sagrada unitat i del paper de l’exèrcit per mantenir-la.

Amb aquest panorma, m’atreveixo a pensar dues coses ben clares. Si hem d’esdevenir això, ens compensa seguir a la UE? L’Europa que havíem somniat no era aquesta. Fora d’aquesta UE també hi ha vida. L’altra cosa que penso és quan tardarem a veure clar que hem de trencar el nostre lligam amb el Regne d’Espanya. Avui en dia, ser a la UE i al Regne espanyol no ens serveix de res. Potser que fem un cop de cap i ens decidim. Tracem el nostre camí i seguim-lo. 

 

Publicat dins de Catalunya, Món | Comentaris tancats a Involució

Enfortits?

Publicat el 7 juliol 2012 per JOSEP MARIA

Valls 1931, Colla Nova dels Xiquets de Valls

Pels Xiquets de Valls hi ha tres festes que han modelat i configurat la seva pròpia història, Sant Joan a Valls, Sant Fèlix a Vilafranca i Santa Úrsula a Valls. Altres festes majors han actuat com a complement a aquestes sortides amb lletres d’or, la Bisbal del Penedès, L’Arboç del Penedès, Torredembarra, i altres poblacions de la conca del riu Gaià. El Vendrell i les diferents poblacions que han acollit els diferents concursos de castells també han escrit bona part de la història dels Xiquets de Valls, així com Tarragona amb la seva Santa Tecla. Però les tres primeres que he esmentat són, sens dubte, les que han marcat més profundament les colles vallenques. La temporada s’ha preparat sempre amb aquestes tres actuacions clau que dissenyaven les diferents fites a aconseguir.

Què passa quan una d’aquestes festes cau del calendari casteller d’una de les colles de Xiquets de Valls? Doncs que obliga la colla afectada a un replantejament general de la seva temporada. Una temporada castellera és una progressió ascendent que culmina, en el cas dels Xiquets de Valls, en la fira de Santa Úrsula. El sant Joan vallenc posa a prova les colles per veure si la preparació prèvia els permet arribar-hi amb els castells base consolidats. Avui en dia el cinc de vuit, el tres i el quatre de nou i el dos de vuit. Si s’aconsegueix l’objectiu, comença una segona etapa. Si no, cal recular i endarrerir els objectius de l’etapa següent.

La segona etapa consisteix a preparar el mes d’agost. Un mes d’agost intensament casteller perquè aglutina bona part de les festes majors d’estiu al nostre país. Aquesta segona etapa culmina en el Sant Fèlix vilafranquí. Passant pel Firagost vallenc, la Bisbal, la Riera, el Catllar, l’Arboç, Igualada, etc.

Finalment, s’inicia la tercera etapa, la que culmina en el Santa Úrsula vallenc. Comença per santa Rosalia a la Torre, passant per l’Onze de setembre, Montblanc, i el concurs de castells quan toca. Altres poblacions i les seves festes majors formen part també d’aquest recorregut. 

Les etapes descrites no són etapes inconnexes entre sí, sinó que van intrínsicament entrellaçades. Les colles planifiquen les seves fites i la seva progressió en funció del calendari casteller de cada any.

Quan una colla no és contractada en una d’aquestes festes importants ha de mostrar la seva capacitat per remodelar la seva temporada. L’objectiu és que això no afecti les seves possibilitats d’aconseguir allò que es proposa en el moment assenyalat. Però les coses no són tan fàcils. A banda de refer la planificació damunt d’un paper, cal motivar els components de la colla per aconseguir el comprmís suficient que permeti du a la pràctica aquesta replanificació. I aquí entra en joc el pes de la història. No totes les poblacions tenen la mateixa capacitat d’atraure el nombre de xiquets suficients per tal de fer un castell determinat en el moment clau de la temporada en què tocaria fer-lo.

És en aquests moments, en com una colla i els seus components afronten aquesta dificultat, que una colla ha de demostrar la seva grandesa. Serà important el grau de motivació que els dirigents de la colla afectada sàpiguen inculcar als seus companys. Serà important la capacitat de reacció individual i col·lectiva que davant una dificultat com aquesta es té. Sens dubte, és un test difícil però del qual se’n pot sortir enfortits o, contràriament, afeblits de cara a les expectatives futures d’una temporada.

Aquesta hipòtesi que plantejo, és la situació en la qual la Colla Joves Xiquets de Valls es pot trobar aquest any. Haver estat exclosos de la festa major de l’Arboç i de la de Vilafranca és un hàndicap que la colla ha de resoldre. Hi ha alternatives, sí. La trajectòria de la Joves vallenca aquesta temporada és impecable. A l’inici de la segona etapa que anteriorment he descrit, està en condicions de seguir la seva progressió amb èxit, amb el hàndicap que la colla no té el Sant Fèlix que culminaria aquesta segona etapa. La colla té sortides importants que hauria de valorar i potenciar: La Riera, el Firagost, la Bisbal, Igualada. Aquestes sortides marcaran, des del meu punt de vista, que siguin capaços de mantenir i millorar la seva bona temporada. Jo hi crec, crec en la seva capacitat i les seves possibilitats de passar amb èxit aquesta prova de foc. Si la colla ho fa, es plantarà en la tercera i última etapa de la temporada amb totes les cartes a la mà. Més enllà de rànquings que alguns han enlairat a una categoria que jo no comparteixo, el que compta és aconseguir els castells que hom es proposi.

Ara bé, això només ho aconseguirem si ens seguim creient que les fites s’consegueixen amb el treball previ, sense relaxaments, amb compromís, aprofitant el bon ambient que compartim, amb seny i amb rauxa, fruint dels castells i l’esforç que requereixen i amb la convicció que després d’un bon treball arriba la recompensa.       

Publicat dins de Catalunya, Personal, Valls | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Enfortits?

L’aneguet lleig

Publicat el 29 juny 2012 per JOSEP MARIA

Que ningú s’enganyi amb el títol d’aquesta entrada. De l’aneguet lleig només en tinc la primera part del conte; la segona, la que resulta que l’aneguet lleig acaba sent l’au més bonica i elegant de totes, com és un cigne blanc, no va amb mi. Ni tinc la pretensió d’arribar-ho a ser, ni per molt que m’hi escarrassés ho aconseguiria. De fet, el bonic del conte és que el petit aneguet lleig tampoc pretén ser el que és, simplement ho és i ja està.

Mentre bona part del país i dels veïns espanyols estan obsessionats amb el futbol de l’eurocopa, dec ser dels pocs ciutadans d’aquest país que no he vist cap dels partits de futbol d’aquesta competició. No és que no m’agradi el futbol, no, m’encanta, però ja porto anys veient bon futbol del Barça i amb això ja quedo prou satisfet. L’altre motiu que m’empeny a interessar-me més per altres coses que no pas per l’eurocopa o el mundial és que la meva selecció no hi juga, no per falta de mèrits, sinó perquè no la deixen jugar. De fet, ja no recordo quina devia ser la darrera eurocopa que vaig veure, ni el darrrer mundial. Les úniques notícies que tinc d’aquests esdeveniments són els comentaris de carrer que sento i els titulars de la premsa que ni tan sols tinc la curiositat de llegir més enllà dels titulars.

Així, doncs, sé que la final de l’eurocopa la jugaran dues seleccions que representen dues federacions de dos estats que malden per la subsistència econòmica. Dos estats que pidolen ajuda i solidaritat perquè han malversat tots els seus cabals en somnis de grandesa quan tenien els peus de fang.

Antigament els governs eren capaços de començar una guerra o un conflicte bèlic controlat per allunyar els seus ciutadans dels veritables problemes que ells mateixos havien generat. En una època més llunyana, posem en l’antiga Roma, els donaven pa i circ per tal que els seus ciutadans es divertissin mentre ells s’ocupaven dels afers importants, tot omplint-se les seves butxaques. Ara, amb l’eurocopa, passa el mateix. Podria entendre que els ciutadans, en determinat moment, decidissin posar-se a jugar un partit de futbol per entretenir-se i oblidar les penes, però posar-se a veure com 11 treballadors esportius lluiten per embutxacar-se milers d’euros mentre els seus conciutadans s’esforcen per passar un dia amb certa dignitat, ho trobo d’allò més grotesc. Ho puc entendre, perquè si tingués algú amb qui lligar-me sentimentalment, potser també jo ho faria, però no evitaria veure’m a mi mateix una mica fora de lloc.

Així, doncs, em sento com un aneguet lleig per partida doble. Perquè vull i perquè encara que no volgués no tindria amb qui aferrar-me. Ja fa temps que vaig deixar d’acudir als partits de costellada que la selecció catalana juga pels volts de nadal. L’ímpetu inicial va anara defallint quan vaig adonar-me que el que estàvem fent era posar el carro davant dels bous. Quan em vaig convèncer que sense independència política i econòmica, no hi ha independència esportiva. Quan vaig adonar-me del ridícul que feia buscant una selecció alternativa a qui aferrar-me per oposar-la a una altra.

No, no sóc un apàtrida, tinc una pàtria molt concreta a qui no deixen ser solidària amb els més desvalguts, sinó que ens obliguen a ser-ho a punta de pistola, i això no és solidaritat.

Aquesta setmana tot haurà acabat i jo estaré content, independentment de si els espanyols o els italians estan contents o si estan tristos. Però la sensació de sentir-me com l’aneguet lleig que tan sols volia ser tan lleig o tan maco, com els altres, però que no ho aconseguia, no me la podré treure del damunt. Espero que, algun dia, pugui ser el que sóc amb plenitud i pugui abandonar la síndrome de l’aneguet lleig en un prestatge de la meva biblioteca. No demano res més, ni res menys.         

Publicat dins de Personal | Comentaris tancats a L’aneguet lleig

Més enllà de Vilafranca

Publicat el 29 juny 2012 per JOSEP MARIA

A principis de juny vaig fer una entrada en aquest bloc titulat “Dilema vilafranquí”; ahir dia 28 de juny el dilema s’ha desvelat; la Colla Joves Xiquets de Valls no serà enguany a la diada de la festa major de Sant Fèlix. El seu lloc serà ocupat per la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. El que era un secret a veus, ha estat confirmat aquest dijous al vespre pels administradors vilafranquins. El primer que em cal fer és donar l’enhorabona a la colla tarragonina i desitjar-los molta sort.

La festa major de Vilafranca i els vilafranquins, representats pels administradors, han apostat per desbancar una colla històrica com la Joves vallenca. No vull fer ara un panegíric de tot el que la colla Joves vallenca ha aportat a la festa major de Vilafranca, a l’igual que les seves antecessores la Muixerra, la colla Nova o la colla dels Menestrals o Roser. Com ja deia en aquella entrada de començaments de juny, no discutiré la decisió dels administradors. Només faltaria que un foraster com jo s’atrevís a dir als vilafranquins amb qui i com han de celebrar la festa del seu sant patró. També sóc conscient de les simpaties de molts vilafranquins i valafranquines envers la Joves vallenca.

La decisió dels administradors dibuixa un escenari diferent al que ha estat la història de les diades castelleres de Sant Fèlix. Els administradors han pres una decisió valenta, que no és equivalent a dir que és una decisió encertada o justa. Si la decisió dels administradors de la festa crea jurisprudència, desitjo que els Castellers de Vilafranca no tinguin mai una devallada que pugui fer perillar la seva presència a la seva festa major. En el passat, si s’hagués aplicat els criteris actuals, potser ja s’hi haurien trobat. Tan sols és un exemple, espero que ningú hi vegi en l’exemple cap mena d’animadversió envers la gran colla vilafranquina. Tot el contrari, tot el meu respecte per tota l’aportació que els verds estan fent a la castellística moderna.

Pels vallencs amants dels castells, Sant Fèlix sempre ha estat una diada estimada. Pels xiquets de la Joves no ha estat agradable conèixer per la premsa la decisió que ja intuíem. En molts fòrums castellers s’ha parlat abastament de la qüestió i estàvem preparats per l’anunci. Tot i això, no podem amagar la nostra tristesa. El món casteller ha canviat molt en els darrers anys. La seva popularització ha aportat aspectes sens dubte positius, però també alguns de negatius, si més no des del meu punt de vista.

Els valors castellers vallencs han quedat eclipsats en bona part per la universalització del mateix fet casteller. Pels vallencs, alguns valors són importants. Alguns d’aquests valors, fins i tot, m’atreveixo a dir que són anteriors als que ha posat de moda l’exentrenador del Barça, Josep Guardiola. Crec que mai ningú podrà discutir a cap colla vallenca els esforços per estar a l’alçada del seu prestigi, fins i tot en els moments de dificultat. Les colles vallenques sovint han donat, fins i tot, més del que era aconsellable de donar en determinats moments. La rauxa vallenca ha escrit pàgines d’or en els dos-cents anys de castells dels Xiquets de Valls. Avui en dia, això sembla que no té massa valor fora de Valls. Avui es valora més l’exit immediat que no pas l’esforç i l’atreviment. Si més no, tinc aquesta impressió quan parlem de castells. L’èxit i el fracàs naveguen per una estreta línia que en funció del resultat eclipsarà l’entrega i l’esforç, el donar-ho tot.

Això explicaria, des del meu punt de vista, la decisió dels administradors vilafranquins o la decisió de l’ajuntament de l’Arboç. Els rànquings, tant de moda, s’estan carregant l’associació entre festa major, història i castells. No ho critico pas, només ho exposo, tot admetent que és una visió que no m’agrada.

Aquests dies, la colla Joves celebra el fet de ser l’única colla que ha descarregat castells de nou de forma continuada en els darrers vint-i-cinc anys. Cada any dels darrers vint-i-cinc. Això no és fruit de la casualitat. Tots tenim a la memòria diades castelleres en les quals altres colles no han donat la talla en aquella actuació. A mi no se m’ha acudit mai de posar en dubte el mèrit i el respecte per la trajectòria d’una colla en funció d’una actuació o una temporada. Però no tothom ha de pensar com jo, és clar.

La Colla Joves Xiquets de Valls ha de seguir el seu camí al marge del fet que origina aquest apunt. Després d’un difícil i dissortat 2011, la seva trajectòria i la seva superació és encomiable. És el que tenen les colles vallenques i que forma part del seu pedigrí. No necessiten el pas de gaire temps per renéixer de les ensopegades, dels fracassos. La temporada actual dibuixa un escenari optimista. El compromís dels seus xiquets i xiquetes no pot ser més esperançador. Hem comprovat que ningú no ens regalarà res, ni tan sols no ens ho agrairan, no cal. La memòria castellera és curta, però nosaltres la tenim ben viva. El passat compta per a nosaltres i per a ningú més. És un estímul per al present i per al futur. Treball, esforç, compromís, tot això només depèn de nosaltres. L’èxit només serà una conseqüència de tot plegat. Així, doncs, no posem la nostra mirada massa enllà, fixem-nos ara en el proper diumenge dia 1 de juliol en què anirem a oferir els nostres castells a la festa major de Terrassa. Hi tenim reptes que hi volem aconseguir i que han de venir avalats per la feina que hem fet fins ara i la que hem de fer aquest divendres a l’assaig. Oblidem ara Vilafranca i focalitzem la nostra atenció en preparar la nostra participació en la festa terrassenca.       

    

Publicat dins de General, Personal, Valls | Comentaris tancats a Més enllà de Vilafranca

Deute immoral

Publicat el 28 juny 2012 per JOSEP MARIA

Abans que res, deixar ben clar que no sóc economista, ni res que s’hi assembli. Per tant, si dic massa rucades, ja em perdonareu. De tota manera, la professió d’economista em sembla que ha quedat una mica desprestigiada en el sentit que no són persones que els puguem fer massa cas a l’hora de parlar del futur i de recomanar receptes exitoses que evitin situacions com les que estem vivint. Ben pocs van preveure la magnitud de la tragèdia actual i ben pocs aporten solucions justes i ètiques per resoldre el daltabaix en el qual estem immersos.

Avui tenim els dirigents europeus reunits fins demà per cercar solucions. La Unió Europea sempre acostuma a ser reactiva. Sempre proposen solucions ad hoc. Rarament fan aportacions per bastir una Unió Europea com la que fa temps molts havíem somniat. Sempre tapant forats tot esperant que s’obri una altra via d’aigua per alguna altra escletxa.

Ara estan preocupats pel deute, per la viabilitat de la moneda única, etc. Quan han tingut l’ocasió de fer una unió fiscal, financera i política que ens hagués evitat en gran mesura el desastre actual, van mirar cap a una altra banda. Ara, correm-hi tots. Ara parlen d’una unió bancària. Ja tremolo.

Hi ha una cosa que no he entès mai. Perquè els països, o millor dit, els estats han de recórrer a l’emissió de deute per finançar les seves despeses? No ho he entès mai. No paguem impostos els ciutadans? No hauria de ser suficient? Segurament no. No paguen impostos les societats mercantils per la seva activitat econòmica? No hauria de ser suficient? No paguem tots plegats impostos indirectes per les nostres transaccions econòmiques, com l’IVA i altres cànons? No paguem impostos cada vegada que comprem o venem alguna propietat i paguem plusvàlues?

Ah, però n’hi ha uns que no paguen. Els especuladors i els que trafiquen amb capitals, ja sigui comprant deute, ja sigui participant en mercats de futurs que engloben coses tan essencials com aliments i altres productes de primera i bàsica necessitat. Persones amb cara i ulls, institucions i organismes gens democràtics que no dubten en ensorrar economies de milions de persones amb un clic damunt d’un teclat que transfereix en pcs segons capitals arreu del món i que sense haver produït, ni aportat res a la col·lectivitat, recuperen incrementats en desmesura. Aquests moviments no generen cap mena de benefici per les nacions, pels pobles, tan sols per a ells. Perquè el món no es posa d’acord per gravar tots aquests moviments sense cor, ni ànima que condemnen altra gent a la pobresa?

El que fem encara és pitjor. Encara els premiem perquè ens deixin uns quants diners a costa de pagar-los uns interessos descomunals que ells mateixos fan pujar o baixar segons el seu interès.

El pitjor de tot plegat, però, és que tot això ho fan davant els nostres nassos i amb la nostra connivència. Sí, nosaltres som còmplices d’aquest sistema. Ens pleguem davant aquest sistema com si estiguéssim davant d’un sistema intocable, que no té alternativa. Si els ciutadans del primer món, els que pertanyem a la UE encara ens hi considerem, no som capaços de defensar un model social bastit en acabar la segona guerra mundial, quina esperança han de tenir els habitants, les persones del tercer món?

La nostra actitud és una actitud egoïsta, i m’hi incloc. Tots pensem, mentre a mi ni em toqui, o mentre jo pugui anar tirant, rai. No som conscients que el món i la nostra societat no és una cosa que hem heredat gratuïtament, som on som gràcies als sacrificis dels nostres pares i avis. Però sobretot, som dipositaris d’un préstec que ens fan les generacions futures per tal que els deixem una societat més justa socialment, econòmica i política. El deute el tenim amb ells, amb els que ens vindran al darrera, els nostres fills o els nostres néts.

Si els hem dut a aquest món, és per donar-los una qualitat de vida digna i justa. No perquè vegin com uns pocs s’enduen la riquesa que ens pertany a tots per igual. A vegades diem que ells ja s’espavilaran. Com ho han de fer, si nosaltres no els hem ensenyat com fer-ho, si el que han vist en nosaltres és una colla de mesells que es pleguen als designis dels més forts?

El sistema econòmic i financer que ens engloba és immoral i mancat d’ètica. No sembla que ens preocupi. Ens ocupem de coses molt més supèrflues i deixem de banda les essencials que ens atorguen la categoria de persones i de ciutadans. No reaccionem. Nosaltres tindrem el que ens mereixem, possiblement. Però els nostres fills no s’ho mereixen. Reaccionarem? No ho sé. No sóc optimista, tot ser una persona optimista. Ens cal un compromís individual capaç d’originar un compromís col·lectiu. És l’única manera de resoldre la situació. Un món nou en una terra vella que no apareixerà per art de màgia. On a part de mirar el nostre melic, ens importi el melic del que tenim al  costat. Algú ha de començar a marcar el camí.   

Publicat dins de General, Món | Comentaris tancats a Deute immoral

Un Sant Joan de primera

Publicat el 25 juny 2012 per JOSEP MARIA

Bones jornades castelleres les que hem viscut a Valls per la festa major. Les dues colles de Xiquets de Valls han donat la talla i ens han ofert bons castells. En la sortida de completes hom ja podia intuir que així seria. Com podreu entendre, a mi em va fer una joia especial l’actuació de la colla Joves Xiquets de Valls. Desprès d’un començament de temporada prometedor i d’una diada del Pati també prometedora, encaràvem ja el nostre Sant Joan amb moltes ganes i amb molta confiança. Vam deixar els nervis a casa i vam posar la mirada en la bona feina dels tres mesos anteriors. No podíem fallar i així va ser. Ni el petit regust de no poder descarregar el quatre de nou no pot entelar la progressió de la colla i la seva confiança. Teníem el deute pendent de descarregar el tres de nou que unes setmanes abans havíem carregat al Pati, teníem la fita de consolidar un cinc de vuit que albira noves fites i l’objectiu d’encarar el quatre de nou.

Crec que podem estar més que satisfets. Els passos que anem fent consoliden l’aconseguit anteriorment i ens estimulen per seguir progressant. Feia molt de goig veure la plaça del Blat replena de camises vermelles tant en la Sortida de Completes, com el dia de Sant Joan. No és cap secret que quan les persones som capaces de posar en valor tot el bo i millor que atresorem individualment i col·lectiva, les fites que ens proposem es converteixen en realitat. Ara és el moment de convèncer-nos que no hi ha premi sense esforç. Res no se’ns regalarà, només allò pel que nosaltres mateixos estem disposats a lluitar. I tenim grans somnis per fer realitat. L’esforç l’hem de posar a plaça, sí, però sobretot a l’assaig de cada dimarts, de cada dimecres i de cada divendres. Són estones de gran esforç, de bon treball, però també són estones per gaudir de la companyonia dels amics, dels companys, de conviure petits i grans, d’enriquir-nos. O sigui que endavant. Pensem que no hem arribat al final del camí, tot just el comencem.

Particularment estic molt satisfet. La petita Xènia tenia moltes ganes d’estrenar-se a la plaça del Blat i de fer-ho amb una gran actuació. Ella sap que només és una petita peça més de tot l’engranatge de la nostra colla, una més entre els centenars que som. I com tots, va gaudir de la festa i dels nostres castells. Felicitats Colla Joves Xiquets de Valls. La pugna noble entre les dues colles de Xiquets de Valls s’engrandeix quan ambdues estan al nivell esperat i enguany ningú dubtarà que el nivell està ben alt. A mantenir-lo, doncs, i el sobrepassarem gràcies a l’esforç de tothom, amb l’aportació de tothom. I un record especial per aquells que han patit alguna petita lesió o algun transtorn lleu fruit de l’esforç. Pit i amunt.

Publicat dins de Catalunya, Personal, Valls | Comentaris tancats a Un Sant Joan de primera