Acaba el mes de juliol de 2012. S’acaba amb l’actuació de la Colla Joves Xiquets de Valls a la Torre de l’Espanyol, per la seva festa major. La Colla Joves és a les portes de l’importantíssim mes d’agost casteller. Els reptes que s’ha imposat en aquesta temporada s’han de veure reflectits en les actuacions d’aquest mes que comença. La Colla Joves hi arriba amb bona part dels deures fets per aquest període. Ara toca superar el que ja s’ha fet. El Tres de Vuit carregat a la Torre de l’Espanyol és un avís en el sentit que no s’hi val a tenir un excés de confiança. Cada any totes les colles tenen avisos d’aquest tipus. Malgrat ser un tràngol que no voldrien passar, aquest tipus d’incidents serveixen per no abaixar la guàrdia i ser conscients que el treball i l’esforç fet en el passat no serveixen de gaire si no es manté la tensió necessària en cada moment.
Hi ha força coses positives en el tram de temporada que ja portem recorregut. 25 anys descarregant castells de nou, en totes les places on hem actuat hem fet castells de vuit, la reacció de la nostra canalla després de les tres caigudes que hem tingut aquesta temporada, molts dels castells que hem aconseguit els hem fet en actuacions en les quals hem actuat sols i, per tant, sense cap altra ajuda, com les dues de Sant Joan, Prades, Vinebre, la Torre de l’Espanyol, etc. Els cincs de vuit consecutius que portem, …
Però tenim alguns hàndicaps. Com ja he dit, ens han mancat algunes sortides en les quals tinguéssim un majjor grau d’exigència i en les que tinguéssim la col·laboració d’altres colles. Aquest fet exigeix dels components de la Colla Joves un major compromís. Formar part d’una colla de castells és un compromís exigent. Demana constància i dedicació en uns mesos en què a hom li vindria més de gust anar a la platja, marxar de vacances, reposar un cap de setmana, etc. A part del compromís d’assistir als assajos setmanals de dimecres i divendres. Parlo per experiència. Fa més de trenta anys que formo part de la Joves vallenca i també he tingut la meva etapa de relax en que el cos em demanava dedicar-me a altres coses; no és fàcil compaginar l’activitat castellera amb altre tipus d’activitats. Ara torno a estar enganxat i a contribuir en el què puc, més en els assajos que en les sortides per limitacions en la meva esquena.
Des d’una perspectiva d’observador, crec sincerament que a la colla es respira, en aquests moments, un ambient agradable que convida a comprometre’ns més. Però el fet que en el nostre calendari hagin caigut algunes sortides ens limita una mica els objectius que voldríem aconseguir. Uns objectius que crec que aconseguirem, però amb algun entrebanc que haurem de superar. Ens caldrà posar en funcionament tots i cada un dels recursos dels que disposem i, en els castells, el recurs més important del que disposem són les persones. Els resultats es correspondran amb el grau de compromís que hi posem. Podem confiar i agrair els ajuts externs, però sense el compromís i la constància de la nostra pròpia gent, ens serà més difícil materialitzar i exposar tot el nostre potencial.
Entrem en l’etapa decisiva de la temporada. Som a la fase prèvia i intermitja que ens pot dur a l’èxit. És ara que podem donar el millor de nosaltres mateixos i que ens donarà les possibilitats reals d’ocupar un lloc entre els més grans. Aviat ens haurem de posar a prova intentant castells per damunt del tres de nou. No podem esperar a que soni la flauta. Si ens volem quedar on estem no tindrem excessius problemes, però si volem fer passes sòlides que ens mantinguin entre els millors, caldrà augmentar la nostra fidelitat. Haurem de treballar per treure suc d’unes places en les quals haurem d’estar per damunt de l’esperat. Nosaltres tenim la paraula. Si volem seguir la nostra progressió, no ens podem permetre ni un pas enrere. Els petits incidents, com la caiguda en el tres de vuit de la Torre de l’Espanyol, ens han de servir com a estímul. Entren dins la normalitat. Però ens han de servir de toc d’atenció.
Entrem a l’agost, mes casteller per excel·lència i pas previ a la recta final de la temporada. Tenim les bases ben afermades. Ens cal ara aquell plus necessari per no defallir, per aconseguir els nous reptes. Confiant en els nostres i amb la col·laboració de qui ens vulgui donar un cop de mà, però els nostres són i seran la garantia de l’èxit. Només nosaltres hem de decidir, només nosaltres tenim la possibilitat de posar límit a les nostres expectatives. Hi ha algú disposat a autoimposar-se límits al nostre propi potencial?