El món casteller viu un dels millors moments de la seva història. No només perquè hi ha més colles que mai arreu dels Països Catalans, sinó, i sobretot, per la qualitat d’aquestes colles. Mai com ara, havien existit un reguitzell tan ampli de colles amb capacitat de fer castells de vuit de tota gamma. I a aquest fenomen se n’hi ajunta un altre de gens menyspreable. La velocitat vertiginosa amb la qual aquestes colles passen d’un nivell a un altre. Amb un curt espai de temps les colles passen dels castells de set als de vuit, i d’aquests als de nou. Aquest fet objectiu no és fruit de la casualitat. Hi ha raons que expiquen aquesta progressió que supera el que hem viscut fins ara. I quines són aquestes raons? No són raons secretes, ni fruit de beuratges màgics com els que prenien els gals d’Astèrix i Obèlix. Intentaré descriure-les.
El fenomen no es pot deslligar de l’explosió quantitativa del fet casteller. Els castells han esdevingut, ara sí, un signe d’identitat del nostre país, del país sencer. Sense aquesta expansió no viuríem el moment actual.
L’aparició de noves colles en àrees no tradicionalment castelleres ha propiciat l’aparició de colles en àrees de població molt nombroses, per exemple a la connurbació de Barcelona.
Les noves colles neixen sense cap mena d’esclavitud respecte a la tradició. Per una banda, com tot el nou, l’estímul que hom té quan engega un nou projecte és quelcom que sovint manca en les colles amb molts més anys de castells al darrera. Per altra banda, les colles de les àrees més tradicionals, sobretot les vallenques, segueixen lligades a una esclavitud que té a veure amb els períodes temporals de les temporades clàssiques de castells. Mentre les colles d’aquesta àrea segueixen lligades a la temporada clàssica, les noves colles no segueixen aquests paràmetres. Les pauses hivernals són molt més curtes i es posen a la feina amb un ímpetu molt més gran que no pas les colles clàssiques. Podríem dir que avui dia hi ha ritmes molt diferents dins el panorama casteller.
Això fa que unes colles tinguin una progressió molt més accelerada que no pas unes altres. Quin és el ritme idoni, quin és el més òptim? No sé si a dia d’avui hom pot contestar encara aquesta pregunta. Segurament caldria una mica més de perpectiva històrica per a contestar-la. El que és cert és que a començament de temporada, les que s’han posat més aviat a la feina obtenen resultats molt més ràpid que les que porten un ritme més lent. Però, potser, i només potser, podríem afirmar que les que duen un ritme més lent arriben en millor forma a la part àlgida i final de la temporada.
El que és cert és que aquesta realitat distorsiona en certa manera el panorama casteller i posa nervioses algunes colles. El que veiem a plaça té la seva traslació als assajos. Les que duen un ritme més accelerat assoleixen més ràpidament els seus objectius, mentre les altres tarden més a recollir els fruits. Això tindria a veure amb el compromís de cada membre de cada colla a l’hora d’introduir-se en la dinàmica castellera. Aquesta implicació ve de la determinació individual de cada persona i de la capacitat dels dirigents per estimular els seus membres a incorporar-se abans del que els és costum a l’activitat de la colla.
Jo no sóc capaç de mullar-me a l’hora de decantar-me per un model o altre. És més, d’entrada, penso que no hi ha un model millor que l’altre. Com ja he dit, potser ens caldria una mica més de perspectiva per a analitzar els resultats finals. Cada model té els seus pros i contres. Crec que a les colles grans, des d’un punt de vista temporal, tan sols unes setmanes les separen de la consecució dels seus primers objectius. El que passa, però, és que la frenètica activitat castellera actual, dóna la sensació, no del tot real, que unes colles queden endarrerides respecte unes altres.
Personalment crec que el que s’ha d’imposar és la pròpia configuració de la temporada de cada colla. La planificació i les diferents etapes en les que hom divideix la seva temporada. Això, però, no evita que en un determinat moment hom tingui la sensació de quedar enrera. Les sensacions, però, sovint enterboleixen la visió real de les coses. En general, m’atreviria a dir que les grans colles segueixen una preparació similar a la de la passada temporada. Els resultats a dia d’avui, crec que són força similars amb petites variacions.
És cert, però, que el nivell mitjà de les colles ha pujat i molt. I això ajuda a augmentar aquesta sensació d’endarreriment. La competitivitat és molt més forta, els períodes de progrés intern de les colles s’ha escurçat. Es vulgui o no, això implica que les grans colles se sentin obligades a pitjar una mica més l’accelerador. Obliga els membres de les colles a buscar incentius per tal de poder comptar amb el màxim de castellers possibles com més aviat millor. Això implica que aquests hagin de canviar el seu xip. S’assaja més que mai, la intensitat ha augmentat exponencialment, els uns trepitgen els talons als altres, estem en una cursa frenètica.
Els canvis són evidents, però penso que cal afrontar-los amb serenitat. Sense posar-nos nerviosos. Tot canvi necessita temps, encara que hom tingui la sensació que no tenim temps per a adaptar-nos-hi. Els rànquings, denostats pels uns i lloats per uns altres, pressionen. Tinc el convenciment, però, que en poques setmanes, els rànquings reflectiran la realitat amb més fidelitat. Les temporades no són mai lineals. Passa en els castells, com també passsa en altres activitats com l’esport.
En definitva, crec que d’aquí un temps, les coses es posaran al seu lloc. Les que van a cent per hora des de l’inici veuran que és bo dosificar una temporada ja de per si llarga i estresssant. Les que van a velocitat de creuer se n’adonaran que podem imprimir un xic de velocitat més a la que estan acostumades. Al final, però, entre la gran competència existent, cada una se situarà en el lloc que li correspon. Això sí, l’exigència i el compromís augmentarà, però caldrà estar vigilants a que el motor no exploti. Córrer molt pot ser tan perjudicial com anar massa poc a poc.