A l’acabar la guerra civil (1462-1472) amb la Sentència Arbitral de Guadalupe que té per objectiu finalitzar els conflictes entre senyors i pagesos, s’inicia una nova forma de bandolerisme. El practiquen grups no vinculats directament amb la noblessa. Continuen les guerres privades però apareixen quadrilles de malfactors que actuen per lliure: remences no satisfets amb la Sentència, grups pels quals en bandolerisme és una manera de compensar la pèrdua d’ingressos o la manera d’aconseguir-ne de complementaris, i, fins i tot, comença un bandolerisme entès com una resistència al poder reial.
hugonot
Dit dels calvinistes francesos, i més especialment del moviment politicoreligiós francès, d’inspiració calvinista, configurat a partir del 1547. L’adhesió al calvinisme d’homes com Antoni de Borbó, rei de Navarra, el príncep de Condé i l’almirall de Coligny, entre altres, donà força política al calvinisme amb vista a la defensa dels seus drets de minoria religiosa, alhora que li feia assumir la defensa dels drets dels estats enfront de la monarquia, més i més absolutista. A la mort d’Enric II, coincident amb la celebració del primer sínode calvinista a París (1559), en el qual fou acceptada la Confessio gallicana, redactada pel mateix Calví, la regència de Caterina de Mèdici aportà una dimensió política en la pugna amb els Guisa, capdavanters d’una política i del grup catòlic. La conjuració d’ Amboise (1560) contra els Guisa provocà els primers fets de sang, pal·liats amb la celebració dels Estats Generals a Orleans i el col·loqui de religió a Poissy (1561). El fracàs d’aquest i la matança de Vassy pels homes de Guisa (1562) provocaren l’inici de les guerres de religió a França, que duraren fins el 1598. La pau de Saint-Germain (1570) reconegué els hugonots com a potència autònoma i els concedí quatre places fortes. L’edicte de Nantes (1598) els concedí llibertat de consciència i culte —excepte a la capital—, ús de tots els drets civils, cambres judicials especials que els garantien i 200 places fortes com a penyora. La reacció antiabsolutista els primers anys del regnat de Lluís XIII portà a les últimes guerres hugonotes, acabades amb la presa de la Rochelle i l’edicte de Nimes (1628), que tornà totes les places al domini de la corona. La revocació de l’edicte de Nantes (1685) imposà la demolició dels llocs de culte calvinista, prohibí les reunions de culte, obligà les famílies calvinistes a batejar catòlicament els infants i provocà l’emigració. Anys més tard, sota la direcció de Joan Cavalier, els hugonots protagonitzaren encara la revolta dels camisards. A Catalunya la penetració constant d’occitans i de francesos, al sXVI, que s’hi establien, i les infiltracions de bandolers a les zones muntanyenques foren vehicles d’un principi d’introducció del calvinisme al Principat. Alarmat per aquest fet, Felip II de Castella revisà el seu capteniment inicial envers les institucions catalanes: introduí la censura governativa en les publicacions, prohibí als súbdits de la corona catalanoaragonesa d’estudiar a les universitats estrangeres —llevat d’algunes d’Itàlia— i prohibí que els francesos exercissin la docència a Catalunya. En sorgir el conflicte de l’ excusat, Felip II ho atribuí a una proclivitat de Catalunya envers el protestantisme i féu detenir diputats i nobles catalans. Aquesta situació vidriosa —exagerada a causa de la intransigència religiosa del monarca— es perllongà durant tot el regnat i, de fet, es mantingué durant tot el sXVII.
sometent
Organització de gent armada no professional creada en època moderna i inspirada en l’antic sagramental o sometent suprimit amb el decret de Nova Planta (1716). Durant la Guerra Gran, davant l’angoixosa situació de l’exèrcit, el capità general de Catalunya, comte de La Unión, ressuscità el sometent (1794), que fou novament actiu durant la guerra del Francès (1808-14), i que destorbà els atacs francesos davant Roses, Barcelona i Tarragona. Més o menys desorganitzat durant les guerres carlines, fou refet el 1855 per iniciativa dels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya, i adoptà el lema Pau, pau i sempre pau. Des d’aleshores tingué un caràcter de cos auxiliar d’ordre públic. La Primera República l’abolí novament (1873), però poc després fou restablert i resultà summament eficaç per a combatre els carlins, a la tercera guerra. El 1877 publicà una revista titulada “Paz y Tregua”, publicada en català (“Pau i Treva”) des del 1934. El sometent intervingué al costat de les autoritats en diverses ocasions, com en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) a Alella (Maresme) i en l’acció contra vaguistes durant els anys que precediren la Dictadura de Primo de Rivera. Aquest decidí d’estendre el sometent a la totalitat de l’estat espanyol, temptativa que no sobrevisqué la Dictadura (1923-30). A la fi de la guerra civil el sometent restà dissolt, fins que el 1945 fou reorganitzat amb criteris molt peculiars i amb la finalitat principal de combatre el maquis. L’organització del sometent a les ciutats es realitzà únicament damunt el paper. El 1978 el sometent fou desarmat i reduït a simple agrupació civil.
| Pau, pau i sempre pau!
Via fora i vagin fora, causadors d’infinit mal! Via fos sagramental! Nova gent ara ens ha eixida que, amb l’excusa de carlins els diners o bé la vida ens demanen pels camins. Escombrem-los de seguida, sinó, ens posen el dogal. Via fos sagramental! Com si no fos prou la guerra, ara ens porten nous perills aquests lladres de la terra i del pa dels nostres fills. En són plens el pla i la serra, els barrancs i el camí ral. Via fos sagramental! Vagin fora i sens ajuda tant de lladre i mala gent, que emprendran la correguda en sentir el Sometent. Correm tots a la batuda, amb garrot, forca o destral! Via fora i vagin fora, causadors d’infinit mal! Via fos sagramental! Del antic sagramental
|
Per la Pàtria
Si la Pàtria perillava
i la bandera arborava aixecant el Sometent, què faries tu en la guerra per defensar nostra terra del dogal d’estranya gent? Mai la Pàtria al rebre ofensa, ha de comptar en sa defensa, els enemics quants seran; basta lluitar amb coratge, que per rompre l’esclavatge cada home es torna un gegant. Antoni Bori i Fontestà
|
Bandolers
Pere Joan Sala Granollers de Rocacorba, ?- Barcelona ,1485 va ser el cabdill dels remences radicals que va encapçalar la segona guerra remença que comença amb l’Alçament de Mieres el 1484.
Capitost remença de tendència extremista. Secundà Verntallat durant la guerra contra Joan II a favor de la causa reialista; fou present en la defensa de la Força de Girona (1462). Acabada aquesta, des del 1481, es distancià de Verntallat i es decantà cap a una política de violència davant la ineficàcia de la política de compromís de Ferran II. Inicià el 1484 la segona guerra remença amb la derrota de la host reial a Mieres (22 de setembre), on havia anat per executar els béns dels remences morosos. Gràcies a la victòria i a persuasius arguments demagògics, Sala aconseguí de propagar la insurrecció a la Garrotxa, les Guilleries, el Montseny, la plana de Vic, la Selva i el Gironès, entrant a les principals poblacions sempre en nom del rei, èxit ràpid i brillant que ha fet sospitar una amagada complicitat reial. Pel gener del 1485, amb quatre-cents pagesos derrotà la host del veguer de Barcelona, Antoni Pere de Rocacrespa, a Montornès, i s’apoderà després de la mateixa vila de Granollers, des d’on irradià pel Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat. L’amenaça a Barcelona i l’agressió a poblacions que eren carrers seus provocà, però, la reacció contundent de les autoritats, i Sala fou derrotat finalment a Llerona el 24 de març de 1485 per l’exèrcit format pel lloctinent general de Catalunya, l’infant Enric d’Aragó, el conestable Joan de Cardona i el conseller en cap barceloní Jaume Destorrents. Fet presoner i conduït a Barcelona, hi fou executat.
Romanç de la mort d’en Pere Joan Sala
de: miquel
Escolteu homes i dones,
escolteu petits i grans.
Veniu i escolteu la història
dels remences de la vall.
Fa poc més de cinc cents anys
-el segle quinzè corria-
l’hivern del vuitanta cinc,
un dilluns de març seria,
pels carrers de Barcelona,
la gent s’aplega i brama:
Diuen que han d’ajusticiar
un pagès de mala fama.
Perot lo lladre li diuen
amb malícia els de dalt,
el volen matar com sia
i el culpen de tot mal.
És en Pere Joan Sala
-pagès remença tot cor-
Granollers de Rocacorba
el manté en el seu record.
A la vall i a la muntanya,
ha lluitat en nom del rei.
Defensant la seva causa,
defensant la seva llei.
En Pere Joan vol justícia,
vol justícia i llibertat.
Vol justícia per ser lliure,
llibertat per treballar.
Lluita en Sala per la terra,
també lluita per la pau.
I per això va a la guerra.
I en aquesta lluita cau…Al carrer, la xusma espera
la comitiva mortal.
Tres ases l’arrosseguen:
porten Sala al cadafal.
Via fora, lladre! criden
i li escupen al seu pas.
-Ai d’aquells que no ho facin,
que ben castigats seran!
Els gentils de la ciutat,
satisfets d’aquesta fi,
celebren la victòria
i alcen llurs copes de vi.
Mentre puja al cadafal
pensa en la seva terra.
Recorda els camps de blat,
les gorgues de la riera,
la Barroca, Granollers,
Sant Martí, Llorà, les Medes,
Sant Esteve, Sant Aniol
i la serra de Finestres.
Què en saben aquesta gent
dels paisatges de la vall!
Què en saben aquests bergants
de la vida d’allà dalt!
Quan la destral del botxí
el seu cap d’un cop li talla,
allà dalt de la Muntanya
un pagès branda una dalla!
I després quan l’esquarteren
i li arranquen despietats
els dos braços i les cames
i en un pal posen son cap,
allà dalt de Rocacorba
uns pagesos de remença
alcen llurs braços irats
i fan una prometença:
“Els pagesos llemenencs
no serem mai més esclaus!”
Mentre dura la remença,
la revolta no decau!Escolteu homes i dones
escolteu petits i grans.
Veniu i escolteu la història
dels remences de la vall.R.C.
Joan Scuder ,Ripoll ?- Barcelona 1619
Durant l’abadia de Mai, Catalunya va patir un increment notable del bandidatge. Ripoll no va sostreure’s a l’influx del fenomen. Especialment interessant és la relació entre un monjo i caps de bandolers ripollesos, així com amb hugonots protestants francesos.
Segons Joan Reglà, entre les quadrilles de bandolers que a partir de 1564 varen actuar durant el virregnat de Hurtado de Mendoza(Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda, fou lloctinent del Principat de Catalunya entre 1564 i 1571) cita Joan Scuder, de Ripoll relacionat amb el monjo sacristà de Ripoll, Jordi Joan Escallar o Jordi Callar; un tal; Joanot Riembau, un cap de bàndol de la Pobla de Lillet; un Ramon Tubau, àlias “l’hereu Tubau”, de Sant Jaume de Frontanyà; i un altre Jaume de Frontanyà; un prevere Galcerà Vilaforniu, de la comarca de Berga, i altres bandolers detinguts prop de Ripoll l’any 1565 (“Francesc Roure, de la quadrilla d’En Riembau, detingut pel batlle de Besora; Bartomeu Çesquer i Bernat de Tamborer, detinguts per un cinquantenari a Sant Joan de les Abadesses; Guillem Benan -àlies Portaler- i Arnal Claveria -àlies Orbija-, a Lluçanés;Joan Tubau i Pere Llentes, a Ripoll; Bartomeu Juncar, també de Ripoll; Bernat Guàrdia, a Sant Joan de les Abadesses,Anton Pey-poch y Pere Antich Soler, a Olot…”
“a mitjan agost de 1565, senyorejava la comarca de Ripoll la quadrilla de Joanot Riembau, hostilitzada pel procurador de l’abat, Miguel Ramírez, amb una tropa de 34 homes” . També “a últims de novembre de 1556 va anar a Olot i Camprodon l’agutzil reial Francesc Camprubí per investigar el fet següent: Joan Caro, d’Olot, lloctinent del veguer de Camprodon, va detenir el bandoler francès Domènec de Bigorra, el qual va ésser condemnat a mort. Però el veguer de Camprodon, Galderic Martí, en comptes d’executar la sentència, el va tenir amagat a casa i, després, el va deixar fugir” .
Jordi Joan Escallar o Jordi Callar, monjo sagristà de Ripoll , es estretament relacionat amb el cap de bandolers Joan Scuder. El que resulta igualment interessant és la relació entre el monjo ripollès i els hugonots.
Escallar o Callar tingué molta relació amb el bandoler Joan Escuder, “al parecer natural de Ripoll, considerado por el virrey Hurtado de Mendoza como uno de los más peligrosos facinerosos. Su nutrida y audaz cuadrilla llegó a asediar y saquear La Bisbal de Falset”i que “en 1571 se le incoó un proceso inquisitorial, acusado de todo lo acusable, pero no en persona, pues nunca se le pudo detener, siendo relajada su estatua en 1571” . Segons Reglà, l’any 1570, “pel mes de setembre, la quadrilla d’n Joan Scuder, fa acte de presència a Camprodon i a Berga, mentre els habitants de la Bisbal de Falset sofreixen un assalt dels bandolers, que saquegen el poble uns dies” . Segons Reglà, el dijous 27 de juliol de 1570 comença un altre sometent limitat a les vegueries de Vic, Ripoll, Camrpodon, Ribes, Puigcerdà, Berga, Pallars, Talarn, Agramunt, Balaguer i Lleida, que dura fins el 3 d’agost següent” .
Reglà explica que “el 20 de gener de 1571, Hurtado de Mendoza comunica a tots els veguers del Principat que En Joan Scuder, de Ripoll, va amb una quadrilla de gascons . Afegeix que el Sant Ofici ha instat la compareixença del dit Scuder, perquè declari, però aquest s’ha negat a presentar-se. Els veguers procuraran la captura de tota la quadrilla” .
Tot un personatge el bandoler Escuder, com podem veure, i amb el qui encara podem aprofundir, ja que la cita següent parla de mateixa persona:
“En toda la decimoséptima centuria únicamente tengo noticias de un solo relajado. Se trata de un tal Jean Escuder, probablemente francés, hereje relapso que fue quemado vivo en Barcelona el año 1619”. Escuder fou un bandoler titllat de luterà ja que, com explica també Blázquez, “normalmente todos estos luteranos procesados suelen ser gente pacífica, aunque no falten los casos como el de Joan Escuderete, avencindado en Ripoll, y que se unió a los hugonotes cuando estos tomaron el pueblo de Tarassó, saqueando y destruyendo su iglesia, en lo que sobresalió este personaje, por lo que fue nombrado gobernador, siendo uno de los primeros actos de autoridad arrojar a un sacerdote desde una roca”.
“Con él había tenido mucha relación fray Jordi Joan Escallar, benedictino de Ripoll, quien debió de protestar cuando el bandolero fue excomulgado y quemado en estatua. También protestó cuando fue acusado él mismo de que al amparo de los hábitos compró pedernales y los pasó a Francia, donde fueron vendidos a buen precio a los herejes, así como veinticinco caballos con el mismo destino. Comprobada la veracidad de las acusaciones fue mandado detener, pero este fraile debía de tener la mentalidad de aquellos religiosos antecesores suyos que combatían el Islam con la espada en la mano, y huyó con otros bandoleros al castillo de Formiguera, donde durante cuatro días consecutivos resistieron, a tiro limpio, el asedio, que costó varios heridos. Finalmente, el benedictino se entregó y en el subsiguiente proceso fue condenado a pagar seiscientas libras de multa y recluido perpetuamente en Ripoll”.
Quan Andrés Capella, prior de la Cartoixa d’Scala Dei, fa la visita extraordinària l’any 1587 al monestir de Ripoll escriu sobre el monjo ripollès el següent informe, amb la petició que fos transferit a un altre monestir:
“lo qual és home profanat y que ha molts anys que biu profanament amigat y ab fills y no se pot esperar bé ningú d’ell, sinó inquietar y profanar als demés”.
***
LLuis i Onofre Oliver de Boteller
Els Oliver de Boteller son una saga de la catalunya del sud que van donar priors de Poblet, presidents de la generalitat, però també dos importants caps de bandolers Lluís i, sobretot, el seu fill Onofre que lluitarà i eliminarà amb els agermanats valencians.
El 1520 esclatà la revolta dels agermanats a València. Durant el conflicte, el comanador de Montesa Bernat Despuig va demanar ajut militar a Lluís Oliver de Boteller a fi de controlar les terres del Maestrat. El cronista Martí de Viciana ens informa sobre els moviments d’Oliver de Boteller: el març de 1521 acudí en socors de Benicarló, assetjat pels agermanats, amb una companyia de «delats catalanes», és a dir, de ‘bandits’. En vista de l’efectivitat del tortosí, el virrei de València, Diego. Hurtado de Mendoza, va escriure a Oliver convidant-lo a servir la causa reial i, particularment, a socórrer el castell de Peníscola amb els seus «amigos y valedores». El 31 de maig, el virrei demana a Oliver dos mil homes de Catalunya per a enfrontar-se als agermanats . El 8 de juny Oliver respon que ha pogut reunir seixanta cavalls i dos-cents infants de son cunyat Riquer, quatre-cents llancers i ballesters de Perot de Castellet,” del Camp de Tarragona, i que espera també cinc-cents infants de Ramon de Mur, de la Ribagorça. Oliver fou nomenat coronel de les tropes catalanes, i tant ell com son cunyat van destacar a la batalla d’Almenara, on pràcticament van acabar els agermanats del nord del Regne.
Montserrat Poc, Principat de Catalunya, a 1528 – Barcelona, 1578 Bandoler.
Home gran i escardalenc, fill de pagesos és el Bandoler Montserrat Poch nascut a Vallbona d’Anoia al 1528. Juntament amb els seus germans Pere i Joan, portà entre els anys 1570 i 1578 una banda molt temuda que operà especialment a les comarques de l’Anoia i el Penedès, però que també feu incursions per la vegueria de Lleida, per Andorra i terres de Foix, com a cap de colla arriba a esdevenir una mena de cap suprem del Bandolerisme Català.. En l’onze d’abril del 1570, la quadrilla de Poch matà el comissari reial Pere Mateu en la carretera de Piera i Vallbona, malgrat la nodrida escorta que portava, a crit de “muiren, muiren los traïdors”, que sembla indicar una reivindicació contra la política repressiva del lloctinent de Catalunya. Refugiat a França i més tard capturat a Vilafranca del Penedès, sembla que la justícia oferí a Montserrat l’amnistià a canvi d’exiliar-se a Mallorca. Al 1573 el seu germà Joan Poch fou capturat i executat a Barcelona. Posteriorment Montserrat Poch, reféu la partida i el 1572 actuava de nou a Andorra. Delinquí novament tornat a Catalunya. Ja sol, després d’haver vagat per Canet de Mar i Mataró i d’haver-se refugiat a Horta (Barcelona), al 1578 fou capturat, turmentat i executat.
Bartomeu Camps Empordà ? Barcelona 1565 Anomenat “L’Empordanès”
Bandoler, actuà amb intensitat des del 1563 pels voltants d’Anglès (Selva). Gràcies a l’oferiment de dues-centes lliures fet pel lloctinent de Catalunya, Diego Hurtado de Mendoza, a qui el delatés, fou ferit i capturat juntament amb el seu germà Miquel pel maig del 1565. fou processat i executat. No actuaven solos, anaven amb colla una quadrilla més o menys nombrosa, d’aquest personatge l’Empordanès ben poca informació en tenim, però potser sigui el primer del que se’n te referències.
Galceran Cadell Taradell ? segle XVI
Militar, cap de la bandositat dels cadells. El 1581 entra a la Cerdanya i amenaçà la Seu d’Urgell amb un cos armat. El Bisbe , Hug Ambrós de Montcada, l’excomunicà. Batut a Lles (Baixa Cerdanya), es refugià a França, però tornà a Catalunya el 1582 per acollir-se a l’amnistia concedida pel lloctinent, duc de terranova, gràcies a la qual ell i els seus bandolers passaren a Itàlia a servir l’exercit.
? Anomenat “Minyó de Montellà” Montellà, Cerdanya segle XVI- Arsèguel, alt Urgell 1588
Bandoler no en tenim el nom, el 1587, a Sidamon (Segrià), s’apoderà amb la seva quadrilla, d’una tramesa de moneda que FelipII feia dur a Gènova per Catalunya. Més tard intentà un cop semblant a Almacelles ( Segrià). Morí en la defensa del castell d’Arsèguel.
Antoni Roca ? Barcelona 1546, bandoler
Clergue, ordenat de menors. Cap d’una de les primeres quadrilles de bandolers, es féu fort el 1544 a Caldes de Montbui. El lloctinent general de Catalunya, marquès d’Aguilar, mobilitzà infructuosament el sometent contra ell; sortí aleshores personalment el lloctinent amb la cooperació de tropes enviades per les ciutats de Barcelona, de Girona i de Lleida, i Roca llançà un desafiament contra aquestes ciutats. Hagué de refugiar-se, però, a França, i finalment fou empresonat, traslladat a Barcelona i executat a la Plaça del Rei després d’ésser torturat. La seva actuació donà lloc a la difusió de cobles oficioses amonestadores contra els bandolers i de lloança del lloctinent (Cobles novament fetes per Pere Giberga contra tots los delats de Catalunya i secuaços d’Antoni Roca, de 1544) i explicatives de la seva mort exemplar (Cobles fetes sobre la justícia i cruel mort d’Antoni Roca, de 1546). Al s XVII, tanmateix, Lope de Vega prengué la seva figura en la comèdia Antonio Roca o La muerte más venturosa i la transformà en un capità generós i ple de cortesia esdevingut bandoler a causa d’una qüestió d’honor, similar a la figura de Rocaguinarda que apareix en el Quixot.
Moreu Cisteller el Prat de Llobregat, ? – Barcelona, 1543
Cap d’una partida de bandolers. La seva activitat, amb la de la partida d’Antoni Roca, inicià un dels períodes més violents del bandolerisme popular català a la segona meitat del s XVI. Fou capturat prop de Vilafranca del Penedès (abril del 1543) juntament amb el seu segon, lo Biscaio, i setze dels seus, tots ells executats a Barcelona el 18 de juliol de 1543.
