Bandolerisme Català
Els motius del bandolerisme català són diversos, alguns d’aquests motius afecten específicament als segles XVI i XVII, en canvi d’altres ja són de tradició dels conflictes medievals.
Durant tot el segle XVI, Catalunya, era en gran part un país buit a causa de la gran mortalitat de la Baixa Edat Mitjana. A causa d’aquest buit, es va veure obligada a oferir treball a un bon nombre de joves gascons i d’altres regions del sud de França. Va ser així com Catalunya va patir una important immigració francesa la qual cosa va ser notada en els orígens del bandolerisme, hi ha certesa de que el nombre de gascons i francesos que formaven part de les quadrilles de bandolers no superaven en absolut la xifra de bandolers autòctons de Catalunya.
Un altre motiu seria el fet de que Catalunya era un país empobrit, tot hi que en el segle XVI visqués una fase d’expansió, però això no evitar les crisis agràries (males collites) que suposaren l’encariment del blat i la falta d’aliments, en resum parlem d’un període de fam i d’extensió de conflictes socials (destaquem la pressió franco-turca que va sofrir Catalunya). A més les dues primeres dècades del segle XVII van ser un període nefast per l’economia catalana; crisi monetària, fallida de bancs privats, problemes meteorològics ( sequeres, gelades, rierades, etc.).
Aquests anys de crisi afectaren especialment a artesans i camperols, el qual no és d’estranyar que dins de colles bandoleres hi hagués ex-paraires, ex- teixidors arruïnats, o bé gent apuntada per fer assalts de tant en tant, com deien ells: “ per a fer tres o quatre robos i alguns ducats”. Aquestes crisis també afectaren a la petita noblesa (cavallers), ja que les males collites significaven una reducció de les rendes feudals. Per aquesta via podem dir que el bandolerisme també és considerat com una conseqüència de la ruïna dels cavallers de muntanya , una clar exemple seria el de Tomas de Banyuls, senyor de Nyer de 1576 a 1627, que es dedicà sovint a bandolejar.
Un altre motiu va ser la crisi del règim feudal, la qual va tenir unes característiques determinades al nostre país:
-D’una banda esmentem la presència d’una pagesia consolidada, capaç de resistir amb eficàcia les pressions senyorials.
-D’ altra banda esmentem la pressió fiscal per part de la monarquia, que perjudicava la pagesia i indirectament la petita noblesa.
Aquesta crisi de la feudalitat va implicar una forta diferenciació social, de la qual se’n nodrí directament el bandolerisme.
Aquesta crisi també afectà a la noblesa eclesiàstica, la conflictivitat en els monestirs era evident i molts d’aquests conflictes van ser resolts amb la utilització de bandolers. Un exemple seria les lluites armades entre monjos catalans i castellans a Montserrat.
També es creu que un factor que també va influir al desenvolupament del bandolerisme va ser l’existència de límits poc definits i, per tant, disputats, així com la presència de terres amb dos senyors – que sovint discutien els drets respectius- o la inexistència de regles successòries clares.
Per últim destaquem el conflicte institucional permanent que patia Catalunya; d’una banda trobem una administració reial ineficaç i amb escassos ingressos ordinaris i d’altra banda hi havia les institucions de la terra, i especialment de la generalitat de Catalunya, que a causa de les seves limitacions constitucionals no podia esdevenir una autèntica institució de govern, exercí una forta resistència contra el intents autoritaris centralitzadors de la monarquia. I com no, un cop més, el bandolerisme es beneficià d’un país que es negava a acceptar un règim absolutista i castellanitzat, però que tampoc disposava de força per imposar -ne un altre de parlamentari.
Història i llegenda conflueixen en el naixement de Catalunya, atès que l’origen arrela amb un personatge real, adornat amb característiques èpiques: Guifré el Pelós. A aquest noble de reconegut valor en la batalla es vincula la tradició del naixement de les quatre barres, marcades amb els seus dits i la seva pròpia sang sobre el seu escut daurat. A la seva mort l’any 897 va ser el primer comte que va traspassar hereditàriament les seves possessions a la Marca Hispànica, es va deslligar dels reis francs i va donar així origen a la casa comtal de Barcelona. La Marca Hispànica havia estat creada per l’imperi Carolingi a manera de frontera que delimitava els territoris dominats per cristians o musulmans.
La corona d’Aragó. El llinatge de Guifré el Pelós va ser l’embrió de la corona d’Aragó, en unir el seu destí al regne aragonès en virtut dels problemes dinàstics que patia aquesta monarquia. Va succeir que el sobirà Alfons el Batallador va morir sense descendència directa i va llegar el seu regne als ordes militars. El testament no es va fer efectiu i el va succeir el seu germà Ramir II el Monjo. Però aquest tampoc tenia fills mascles, de manera que, per assegurar la continuïtat, va prometre la seva filla Peronella amb el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, quan aquesta només tenia un any. L’enllaç va haver d’esperar tretze anys, ja que l’Església només permetia el casament quan la dona tenia com a mínim 14 anys. Va ser Alfons II, fill de Ramón Berenguer IV d’Aragó i Peronella, qui va assumir tots els títols i la dignitat reial el 1164, després de la mort del seu pare i l’abdicació de la seva mare. De fet, amb ell comença el que en la historiografia es defineix com a corona d’Aragó, la unió del regne i la casa comtal de Barcelona.
L’expansió per la Mediterrània. Amb els reis catalans, la corona va prosperar i es va expandir de manera que els seus territoris abraçaven Mallorca, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols. La corona d’Aragó es va convertir així en un imperi militar i comercial a la Mediterrània d’importància vital. Especial preeminència en aquest esdevenir va tenir el rei Jaume I el Conqueridor, exemple del creixement del poder i desenvolupament de la Corona en detriment dels regnes àrabs. És remarcable que els nous territoris agregats, com València, van mantenir furs propis. Al segle XIII Catalunya va tenir una de les millors infanteries del món, els almogàvers, que fins i tot van ser contractats per combatre el turc a Constantinoble, on van fer sentir el seu crit de batalla: “Desperta ferro!”.
Bandositat
Grup o facció format per cercar avantatges personals, per resoldre qüestions de jurisdicció, per satisfer l’honor o per venjança personal. A l’edat mitjana, a vegades les bandositats arribaven a resultar veritables guerres privades arrossegant cadascuna de les faccions els respectius valedors. A Catalunya, ja a la darreria del sX, les constitucions de pau i treva intentaren de posar fi a aquestes lluites, que es presentaven tant entre nobles com entre pagesos, burgesos i eclesiàstics. Al sXVI sovint degeneraren cap al bandolerisme.
Bàndol
Facció, parcialitat, partit. Grup polític, pertanyent a un partit, amb una línia pròpia.
Bandolers
Persones que formaven part d’un bàndol. Bandits ,lladres del camí ral.
Tots, o quasi tots, els bandolers han entrat en la llegenda, però tots ells estan basats en personatges històrics.
Bandit
Malfactor, cridat públicament per mitjà d’un ban, especialment el bandoler.
Fugitiu de la justícia.
Bandejat
A l’edat mitjana, malfactor, efectiu o presumpte, que havia estat reclamat, per mitjà de ban o de crida, per a presentar-se davant la cort judicial o constituir-se presoner.
Ban
Disposició de caràcter general en forma d’ordre que l’autoritat imposa directament a la població.
Cartell amb què hom fa públic un ban.
Als segles XVI i XVII, crida a malfactors i tota altra disposició d’ordre judicial que hom feia pública.
Bandidatge
Actuació de qui, apartant-se d’una vida social normal, es dedica al robatori, al furt, a atemptats a les persones i a altres actes de caràcter delictiu, sovint formant colla armada amb un propòsit d’actuació comuna sota la direcció d’un cap. Els actes de bandidatge constitueixen individualment delictes castigats penalment, i també hi ha legislacions penals que castiguen específicament el bandidatge com a actuació de conjunt. Alguns ordenaments jurídics s’adrecen a tipificar com a tal certes actuacions amb motivacions polítiques o socials.
Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el bandolerisme és l’expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l’ordre públic. La seva existència es remunta a l’antiguitat, i tingué uns períodes d’acusada gravetat en el món romà de l’època republicana (a Itàlia, a les illes mediterrànies, a Hispània, a l’Àsia Menor i a Egipte), durant l’època d’August (a Itàlia i a Sardenya) i sobretot durant el Baix Imperi. Reaparegué amb tota la seva virulència a la baixa edat mitjana com a conseqüència de la crisi de la societat feudal a Normandia, al Llenguadoc, a Borgonya, a l’Illa de França i especialment a Alemanya a la darreria del sXV i al començament del sXVI amb l’anomenada guerra dels cavallers, capitanejada per Franz von Sickingen. Però fou entre el 1550 i el 1600 que tingué lloc un veritable paroxisme d’aquest fenomen simultàniament a tots els països mediterranis, cristians o musulmans, i en primer lloc a les tres regions més cèlebres en aquest aspecte, el Principat de Catalunya, Calàbria i l’Albània dominada per l’imperi otomà. El bandolerisme europeu arribà al punt màxim a Itàlia, entre el 1570 i el 1595, quan els governs de Roma i de Nàpols hagueren de mobilitzar veritables exèrcits contra els fuorusciti, que tallaven sistemàticament el pas per la Via Àpia dels correus i dels carregaments de seda grega i de teixits. L’únic remei parcial era d’oferir-los un salconduit i d’enrolar-los a les armades contra els turcs. Durant el sXVII, als Països Catalans i a Itàlia, i també a França, i encara més a Alemanya durant la guerra dels Trenta Anys, els bandolers foren nombrosos. Un rebrotament tingué lloc el 1799 a la Itàlia meridional amb la revolta dels pagesos contra els burgesos i els terratinents, expressió de la coincidència del malestar social amb motius religiosos, nacionals i polítics; tornà a rebrotar el 1815, especialment a Calàbria i als Abruços, i donà la seva darrera manifestació després del 1860 sota el pretext de lleialtat envers els Borbó. El bandolerisme esdevingué també cèlebre durant el s XIX a Andalusia (Luis Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Écija), a Hongria, a Grècia i a l’Àsia, especialment al Kurdistān i a la Xina. I, encara, els anys immediats a la Segona Guerra Mundial trobà una nova manifestació a Sicília i la Sardenya.
Al principi significava ‘partidari, parcial, facciós’, que ja figura en textos del s. XV (1455), però aviat prengué la connotació de ‘bandejat, revoltat que assalta els enemics, i sovint els vianants, per procurar-se recursos. Com a conseqüència de les lluites civils dels s. XV-XVII va adoptant més aquests matisos, i així en un document de 1455 es parla només d’un bandoler e inobedient. En les crides de 1586 ja es tracta de proclames contra bandolers, enquadrillats i de lladres, bandolers o “homes de seguida”. El canvi queda generalitzat en el s. XVII quan les cançons populars referents a Roca-guinarda i a Don Joan ens parlen de quadrilles i camarades en massa, entorn de 1650, de malfactors. Des de Catalunya el mot es propagà a les altres llengües veïnes, en particular al castellà bandolero (1542), el francès bandoulier (1535), el bearnès bandoulè, des d’on es va transmetre molt alterat al basc bandil ‘indolent’.
murri
Al Principat de Catalunya, als ss XVII i XVIII, vagabund que circulava en colla, amb dones i fills. Vivien del que robaven, del contraban i de les almoines dels monestirs i els grans casals.
Camí Ral és el nom que es donava als camíns públics principals abans de l’existència de les carreteres. Al País Valencià les carreteres que donen servei a les partides de cada municipi reben aquest nom.
Podria venir, per derivació fonètica, de Camí Reial, referit als camins del Rei, vies principals de comunicació a l’època medieval. El més probable, però, és que siga relacionat amb ral, un arabisme present arreu dels Països Catalans que designava una finca i a l’actualitat, els terrenys agrícoles. Els camí-rals doncs, són aquells que duen al camp des de la vila o poble. Potser antigament aquests camins formaren part de la finca o rahal.
El bandolerisme als Països Catalans: el País Valencià i Mallorca.
El bandolerisme al segle XIX Paral·lelament, durant el sXVI el bandolerisme també havia estat molt actiu al País Valencià, on en certes ocasions els bandolers s’aliaren amb els moriscs descontents. La situació de l’àmbit rural del País Valencià havia estat presidida, durant els dos primers terços del sXVII, molt directament per les conseqüències de l’expulsió dels moriscs. Els efectes immediats degueren ésser la desclosa d’un bandolerisme potent, les zones fonamentals d’irradiació del qual degueren coincidir amb els llocs de senyoria, sobretot en aquells on la reacció senyorial havia estat més intensa: la Marina i la zona muntanyosa meridional. La recuperació del final del sXVII marcà la disminució del bandolerisme valencià: pels volts del 1680 les famoses bandositats de la Marina —bandes compactes de malfactors units per relacions familiars i de veïnatge i per l’odi col·lectiu a una altra parcialitat local o comarcal— donaren lloc a petites bandes inconnexes que continuaren actuant fins a la darreria del segle, bé que en declivi creixent i amb un aspecte molt interessant del terrorisme ciutadà. D’altra banda, sembla que el bandolerisme fou particularment actiu a Mallorca durant els anys de la regència de Marianna d’Àustria, vídua de Felip IV (1665-75). Durant el sXVIII, a conseqüència de l’augment de població, el bandolerisme no desaparegué dels Països Catalans i estigué molt lligat al problema primordial dels vagabunds: els murris circulaven en colles amb dones i fills . A la fi del segle, a muntanya, el bandolerisme i les rivalitats tradicionals encara eren vius; ja al sXIX, les guerrilles sorgides arran de la Guerra del Francès (1808-14) s’aproximaren sovint al bandolerisme, i cap a l’any 1840 el bandolerisme fou confós amb algunes manifestacions del carlisme, i els governs moderats, per tal de posar fi a les partides de facinerosos i de bandolers, crearen un nou cos, el de la guàrdia civil (1844). Com a conseqüència de les lluites civils del sXIX, novament el bandolerisme aparegué en el món rural del Principat en fenòmens tan importants com el dels trabucaires . Encara, durant la Restauració, hi hagué una reminiscència del bandolerisme al País Valencià, on alguns dels roders arribaren a aconseguir el control directe de diversos pobles.
Els bandejats mallorquins. A Mallorca la gran explosió del bandolerisme es perodueix després de la derrota de les Germanies (1520-21) i amb l’esclat de les lluites entre Canamunt i Canavall-
Acabada la guerra dels Segadors, la persistència del conflicte amb França encara dura, això farà que el bandolerisme rebroti, però amb unes característiques poc clares. Accions d’excombatents emboscats, paisans que ni poden ni volen incorporar-se a la seva vida habitual, fugits de la guerra, miquelets que, esporàdicament, retornen a les velles pràctiques del furt i el robatori.
Els roders valencians. Al segle XVI els roders valencians s’uniren, ocasionalment als moriscs descontents, però al segle XVII apareix un bandolerisme potent implantat sobretot allà on la recció senyorial havia estat més intensa: la Marina i la zona muntanyenca del sud. Cap a 1680 les bandositat de la Marina donen lloc a petites bandes sense connexió entre si, que continuaren actuant fins a la darreria del segle. El bandolerisme a la Marina Alta no desapareix del tot fins a finals del segle XIX.
Castellanització als Paisos Catalans
Felip IV per conquista de guerra inicià la castellanització als països Catalans, precedit de Felip V amb el decret de Nova Planta, també per conquista de guerra, seguit de les monarquies precedents. El general Espartero bombardejant Barcelona, també “por conquista de guerra” i el general Franco, varen fer una aferrissada persecució i prohibició de la llengua, la cultura i les institucions Catalanes. Malgrat totes aquestes adversitats, hem sabut mantenir-les. Ara sant torne-mi. Però que no s’adonen que cap cap llei farà canviar el sentiment ni la manera de ser d’un poble?
El bandolerisme en la literatura
El bandolerisme com a tema literari tingué especial fortuna en dues èpoques de crisi: el barroc i el romanticisme. Durant el barroc la literatura castellana fixà una atenció especial al problema del bandolerisme català, i molts autors —Cervantes, Tirso de Molina, Lope de Vega, Vélez de Guevara, Rojas Zorrilla, etc— utilitzaren, més o menys deformades, i especialment en el teatre, les figures de bandolers populars de l’època, com Antoni Roca, Perot Rocaguinarda i Joan Serrallonga. Els exemples de l’època en català són escassos, i se centren principalment en la literatura rimada popular, com les cobles de Pere Giberga (1554), o en les cançons, de transmissió oral . Cal destacar també l’anònim ball d’en Serrallonga, segurament del sXVII, representat fins al XIX, i , dins la poesia barroca, un sonet de Vicenç Garcia (1609). Les tensions socials del Romanticisme dugueren els seus escriptors a valorar les figures marginades, entre d’altres les dels bandolers; així fou creada a tot Europa una literatura abundant sobre aquest tema, que va des d’Els bandits, de Schiller, fins a les obres de Byron, el duc de Rivas, Aleksandr Puškin, Victor Hugo, Prosper Mérimée, etc. La literatura catalana fixà principalment l’atenció en la figura de Joan de Serrallonga, que en les novel·les i els drames de Víctor Balaguer fou presentat com a capitost liberal, mentre que Maragall el prenia com a punt de partença per explorar el tema del pecat. “Perot lo Lladre- Perot Rocaguinarda” Història d’aquest bandoler de de Lluis M. Soler i Teról 1909, un dels més famosos bandolers de principis del s. XVII.
Actualment són molts els escriptors que dediquen literatura a aquests bandolers, com exemples anomeno: “Boquica”de Martí Gironella, ” En Farriol , bandoler” i “Boquica” de Xavier Valeri “, Sepultura de Bandoler” de Xavier Carreras, “Bernat i els bandolers” de Josep Vallverdú i Galceran, “ l’heroi de la guerra negra “de Jaume Cabré, “Les valls dels bandolers” de Lluis Miret, i molts més, han donat molt bona literatura. A la pantalla TV, “Serrallonga” pel·lícula i minisèrie dirigida per Esteve Rovira i protagonitzada per Isak Férriz i David Selvas.
