Quo Vadis?

Per fi han tornat les aventures del Pau a la Selva!!! Lògicament patrocinades per Ambelscollonsalama Tours (i SMEC que és qui em paga!) 

Per aquells que encara espereu els últims articles de Kenya… algun dia m’hi posaré, però és que estat molt enfeinat fent… anant a… vamos que ja els penjaré algun dia!

Ara comença una nova aventura! Aquest cop toca Malàisia! I com no podia ser d’una altra manera començarem per la part més desconeguda de Malàisia, per les  províncies de Sarawak i Sabah, a l’illa de Borneu.

Quan vaig començar a negociar el nou contracte i em van informar que m’enviaven a Malàisia vaig assumir que m’enviarien prop de Kuala Lumpur (a partir d’ara en direm KL). El principal projecte per al que em volen es només a 150km al nord de KL i tot i que ells ja m’havien dit que els primers dos mesos els dedicaria a un altre projecte, jo vaig imaginar que seria alguna cosa relacionada amb el projecte principal.  Doncs no, res d’anar a KL o enlloc de la Malàisia peninsular. Directe cap a la Malàisia insular, a l’illa de Borneu.

Borneu era antigament coneguda pels mariners espanyols com un cau de pirates i bandits. Port comercial del sud-est asiàtic i gran reserva natural. Ara s’ha convertit en una gran exportadora de petroli, gas, fusta i oli de palma. Aquests dos últims elements són els que estan tenint un impacte més gran sobre l’illa. La gent aquí es dedica a talar els boscos tropicals seguint el que a mi em sembla una tala indiscriminada per fer fusta.  Segons la wikipedia més de la meitat de la fusta tropical que es comercialitza al món ve de Borneu. L’altre element, l’oli de palma està guanyant terreny a la fusta. Literalment. Els locals es dediquen a arrasar hectàrees i més hectàrees de selva per poder plantar palmeres i extreure’n la saba que després es farà servir per a produir gomes (cautxú, resines i altres coses semblants). Sobrevolar l’illa amb avioneta ofereix una impactant visió de lo extenses que aquestes plantacions de palmeres perfectament alineades poden arribar a ser.

Actualment l’illa la comparteixen tres països diferents. El sud de la illa pertany a Indonesia mentre que la costa nord forma part de Malàisia. Dins de la franja malaia hi ha dues petites taques al centre de la costa que corresponen al sultanat de Brunei.  Brunei és un reducte dels antics sultanats que solien dominar la regió amb moltes de les seves normes feudals encara en practica avui en dia. Tot i ser un dels països més petits del món i disposar de grans reserves de petroli i gas que suposen ingressos descomunals per al país, la seva població viu en unes condicions molt precàries i imagino que l’únic que gaudeix dels diners que entren és el famós sultà.

A l’illa viuen uns 20 milions de persones. La població de Malàisia es divideix principalment en malais, que tenen aparença indonèsia  (amb la cara rodona i morenets de pell), en xinesos i en hindús.  Aquí a Borneu la majoria de la gent es pot englobar dins la raça indonèsia. També hi ha uns quants xinesos, però no tant com a la península. I d’indis aquí n’hi ha poquíssims.  La proximitat amb Indonesia (comparteixen l’illa) fa que tant les costums com la llengua siguin una barreja de les dues nacionalitats. D’aquesta manera aquí a la part malaia més del 60% de la gent són musulmans (Indonesia és el país amb major percentatge, i crec que nombre, de musulmans del món) això fa que moltes de les expressions malaies tradicionals, com hola, adéu i la resta, es vagin substituint per les expressions més típiques musulmanes com assalamualaikum.

Per als que puguin pensar que Malàisia és un país pobre estan molt equivocats. Malàisia és segurament després de Singapur, el país més ric de la regió. Les grans reserves de petroli i gas, la fusta, l’oli de palma i els centres de finances moderns complementen la típica indústria asiàtica de manufactura a gran escala i la producció agrícola. Això fa que el  govern es pugui permetre fer grans inversions en desenvolupament, sanitat i d’altres. Si bé és cert que Malàisia només ha disposat d’aquests recursos recentment, i la riquesa encara no arriba ni a tota la gent ni a totes les regions. Però comparat amb altres veïns de la zona, els malais disposen d’una molt alta qualitat de vida.

Tot i haver-me llegit la part de la guia on parla de l’illa encara no se ben bé que em trobaré per aquí. No sé exactament com s’assemblarà la cultura d’aquesta part de l’illa a la de la península, o a la indonèsia. Tampoc sé ben be si em podré regalar la visió d’algun dels animals fantàstics que poblen aquests boscos de selva tropical o si ho tindré fàcil per explorar alguna de les coves gegants patrimoni de la humanitat que hi ha per la regió.

Borneu és casa per a moltes espècies de primats, però els mes destacables són els orangutans i el mono nassut. A part també s’hi poden trobar elefants asiàtics, elefants pigmeus, rinoceronts, lleopards, llangardaixos i serps de més de 9m de llarg, multitud d’ocells i insectes, entre ells els famosos mosquits tigre. Potser no caldria conèixer en detall tota la fauna. Amb els monus i els elefants em conformo.

 la foto no és meva

El sòl tropical juntament amb les abundants pluges i la orografia de l’illa fan que els rius aquí baixin amb molta aigua (per això estem construint preses hidroelèctriques) però també amb molt de sediment. Aquest sediment, a part de proporcionar una terra molt rica per al conreu també fa que l’aigua de les platges no sigui tan paradisíaca com molts es puguin pensar. La majoria de platges que hi ha per aquí no les classificaríem com a destí turístic preferit. Però com he dit, la majoria. Això vol dir que hi ha una minoria que si, que realment son platges de sorra blanca amb palmeres i esculls de corall. 

 Penso anar a veure aquestes platges, vull veure els orangutans i vull explorar les coves plenes de ratpenats, tinc intenció de fer tot això els meus dies lliures i tinc intenció d’explicar-vos-ho aquí!

 Que comenci la nova aventura de Ambelscollonsalama Tours!!! Avui Pau a Borneu!

Havent tornat a Nairobi des de Mombasa, i després de fer vogada i d’una nit de relax després de l’estrès de la platja recollim el cotxe que ens portarà a descobrir els racons més amagats de Kenia.

 

El cotxe, la bestia: un 4x4 totalment equipat. D’un color verd taula de pin pon potser si que era una mica vell, però es veia prou bé per aguantar el que li esperava. Seients de davant per a nosaltres, seients de darrera per a les maletes i la nevera de viatge, safata del darrera convertida en magatzem on hi han uns calaixos per guardar plats, coberts, cadires i taula, bombona de gas... i sobre el cotxe, la tenda plegable. Ideal per anar de càmping!

 

Sortim de Nairobi per “l’autopista” del Nord Est. Ens dirigim cap al parc nacional d’Aberdare. Per als que heu anat seguint el blog és el parc del Treetops, l’hotel on vam passar la nit veient elefants. I si, la carretera és la mateixa aquella carretera en obres on la gent conduïa com podia o com volia. La cosa no a canviat gens i la Luc experimenta per primera vegada el que són les carreteres Kenyates.

 

Arribem al primer hotel just a temps per dinar. Sopa, amanida, bufet i postres. Aquesta combinació comença a ser ja la nostra rutina diària. L’hotel és un santuari d’animals (una espècie de finca molt gran on ningú els por molestar). Mentre esperem que vingui la furgoneta que ens ha de traslladar a nosaltres i a un grup de nous rics molt sorollós, veiem una família de Warthogs (pumbas) menjant la gespa del jardí. Nosaltres ens asseiem a la gespa a contemplar-los, les besties s’apropen, s’apropen molt, tant que la Luc, que encara no està acostumada fot un bot i surt corrents. Hehehe, és el seu primer apropament a la fauna africana sense trobar-se dins d’un cotxe.

 

Deixem el cotxe al parking de l’hotel i ens recull la furgoneta que ens portarà al The Ark, el nostre hotel. Entrem al parc i fem una parada a la porta d’entrada perquè per primer cop des que sóc a Kenya es pot veure el Mont Kenya totalment clar, sense núvols, sense boires. La muntanya és impressionant. 5000m de volcà que acaben en un pic molt escarpat, un tros de roca que va quedar després de l’erupció que va deixar el cràter actual i que fa que sigui la tercera muntanya més alta de tot el continent.

 

Arribem a l’hotel. Un edifici dins el parc natural creat amb tota la intenció per a semblar l’Arca de Noè. Una passarel·la de fusta dona accés a la planta principal de l’hotel on es troben el bar i el restaurant. Com si fóssim els animals que pugen per parelles a l’arca, nosaltres entrem al que serà el nostre refugi aquesta nit. A l’entrar ens rep un dels guies i ens explica el funcionament del lloc. Molt semblant al Treetops que es troba al mateix parc. L’habitació (molt més ben equipada que la del Treetops) té bany individual i un llit de matrimoni còmode com pocs. Sobre el llit la botzina que durant la nit ens avisarà si cap animal s’apropa a l’hotel. A l’altra banda de l’hotel unes terrasses i una vidriera gegant ofereixen una vista privilegiada del toll d’aigua i del tros de terra amb sal (que per molt que et venguin que és natural no cola, sabem tots que són ells mateixos que posen la sal per atreure els animals). Aquesta és la principal atracció del lloc, veure els animals que venen a beure aigua per la nit.

 

Només arribar ja hi ha una parella de búfals i uns quants “bambis” pasturant per la zona. La veritat és que aquest cop no tenim gaires expectatives de veure masses animals. La temporada de pluges ja fa setmanes que va i si els animals volen aigua no cal que s’apropin als humans que els esperen amb càmeres de fotos, si tenen set qualsevol dels tolls de pluja que hi ha pel parc ja els serveix.

 

Sopem al restaurant de l’hotel: sopa, amanida, bufet i postres. Després de sopar tornem cap a la zona d’observació i ens trobem un nou visitant, un elefant mascle (solitari) que ha vingut decidit a emprenyar els búfals. Les millors fotos es prenen des del búnquer que hi ha  a la planta baixa, curiosament situat al costat de la tenda de souvenirs (que tindrà menys èxit que una tenda de gel al pol nord).

 

La nit va passant i no hi ha gaires més visites, la cosa no promet millorar gaire. Com que ens espera un viatge molt llarg per davant i ja tindrem temps de veure animals decidim anar a dormir. Total, si arriba algo ja ens avisaran amb el timbre.

 

Que és el que fa tothom quan arriba a l’habitació de l’hotel? Deixar les maletes al costat de la porta i tirar-se al llit. Uix, aquí hi ha algo dur... que has posat algo dins el llit? No, jo no... jo tampoc. Que pot haver-hi dins del llit? A veure mira-ho? Si home, mira-ho tu que com sigui una serp o algo... a més està com a calent... Poc a poc enretirem el llençol i...

 

Mare meva! Ens han posat dues bosses d’aigua calenta sota els llençols per a mantenir el llit calent! Quin gran invent les bosses d’aigua calenta! Si, es veritat que estem a l’Àfrica, però estem a quasi 3000m d’alçada i com que som per sota l’equador, aquí finals d’Abril és tardor quasi hivern. A més és la temporada de pluges amb el que les temperatures es troben al mínim que poden arribar en tot l’any. Vale que no parlaríem d’un fred siberià, però si que les dues bosses d’aigua calenta ens faran molt de servei!

 

Durant la nit el timbre va sonar un parell de cops, segons el codi morse-secret de l’hotel, el número de tocs significava que s’apropava un rinoceront! Tots dos cops vam sortir a la terrassa i ningú va veure res. L’endemà durant l’esmorzar que va ser bufet (sense sopa ni amanida) ho vam comentar amb altres hostes i tothom coincidia en que no van veure res. La conclusió va ser que com que la gent pagava una pasta per passar la nit allí ho havien de justificar i van fer sonar el timbre un parell de cops per a que ningú es pogués queixar que van passar la nit més avorrida de la temporada. Per cert, parlant dels hostes... Que coi tenen els espanyols que a part de ser terriblement sorollosos es pensen que tothom és espanyol com ells?! Val que jo puc semblar espanyol (de fet genèticament algo en tinc) i val que la Luc segons com pot passar com a espanyola, però si tu veus una parella parlant tot el dia en anglès no te massa lògica entrar de cop a parlar en espanyol! Podíem ser portuguesos, francesos, italians, grecs, armenis... o fins hi tot podíem ser una australiana i un català! La pobre Luc es va quedar a quadros quan un li va fotre tot un discurs en espanyol fins que al final ella li va dir que no l’entenia gaire.

 

Després de la nit desafortunada vam tornar cap al primer hotel a recollir el nostre cotxe i amb el nostre 4x4 ens vam tornar a endinsar al parc, aquest cop per creuar-lo del tot i sortir per la porta occidental. Aquest cop el safari per dins del parc no va ser tan productiu com l’última vegada i sobretot es va trobar a faltar la por del nepalès al escollir el camí menys transitat del parc, al contrari, la Luc encoratjava a tirar l’opció més xunga quan arribàvem a una cruïlla.

 

Un parell d’elefants, alguna hiena, i unes quantes cabretes, poca cosa més vam veure pel parc. Per dinar vam parar a fer un pícnic en el punt més eleva del parc i després ja vam enfilar el camí cap a la sortida.

 

Sortir del parc va costar una mica més del que pensàvem, el camí estava en força bones condicions, però era més llarg del que mostraven els mapes (algo al que ens hauríem d’anar acostumant fins ara). Un cop fora del parc ens va enganxar el diluvi universal (graciós tenint en compte que acabàvem d’abandonar l’Arca) i vam haver de trobar el camí cap a Nakuru en mig d’aquell aiguat. Segons el GPS la forma més ràpida d’arribar era agafar la pista de terra que sortia a la dreta. Nosaltres vam pensar que com que el GPS està preparat per anar en bici, ens indica camins que potser si que són més ràpids si pedaleges, però que anant amb cotxe, el millor serà seguir la carretera asfaltada que surt a la nostra esquerra. Que llestos que som... en un parell de kilòmetres la carretera es converteix en un camp de mines que no tarda massa en passar a una pista de terra completament atrotinada. De qui coi ha sigut la idea de tirar per aquest costat?!?!? Ara ja hi som i tirar enrere és tonteria. Entre pols i fang seguim tirant, la direcció és bona i tard o d’hora trobarem la carretera principal que porta a Nakuru (això si, per l’altra pista hauríem arribat abans). De sobte trobem una carretera perfecta. Ben asfaltada, amb senyalització per tot arreu, amb línies pintades a terra... una carretera subvencionada per la UE i en millors condicions que moltes carreteres que tenim per casa! Només hi ha un petit problema, aquesta no és la carretera que buscàvem! Tan li fa, no passa cada dia que trobes una carretera com aquesta a Kenya així que decidim seguir-la i gaudir una estona de l’asfalt sense sotracs.

La carretera no és la que porta a Nakuru, però ens hi apropa bastant i després només caldrà agafar un desvio curtet i ja serem al llac. Curtet si que ho era el desvio ara en males condicions també. El tram aquest estava en obres, unes obres d’aquestes africanes que no sembla que tinguin intenció d’acabar mai i on els cotxes circulen per on poden, més avui que està ple de fang. Al final arribem a la carretera principal. Ara ja som a les portes de Nakuru. Només hi ha un petit problema. Per entrar al parc hem d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra? Un cartellet indica cap a la dreta tot i que el mapa sembla que sigui cap a l’esquerra. Se suposa que un cartell que hi ha estarà ben col·locat no? Nosaltres tirem cap a la dreta. Al poc rato veiem que el que el cartellet indicava era que per anar cap a Nakuru havíem de fer un canvi de sentir per la sortida que quedava a la dreta, no que agaféssim la carretera cap a la dreta. Res, girem i tornem a desfer camí.

 

Voregem la ciutat de Nakuru i no veiem un sol cartell que indiqui on queda el parc. Bé, això no és del tot cert. Veiem un munt de cartells que indiquen “al parc per aquí”, però tots tenen una pinta a caçaturistes que no s’aguanten, a més que si tots fossin de veritat el llac seria a Roma perquè tots els camins sortien en direccions diferents prometent portar-te al mateix lloc!

 

Cansats de donar tombs entrem a la ciutat pensant que potser dins trobarem algun cartell més “oficial”. Mare meva quin merder!!! Si Nairobi en hora punta és un caos, Nakuru que no té la inversió urbanística d’una capital és molt pitjor. Algo més d’una horeta per passar la primera cantonada i adonar-nos que per aquell camí no arribarem enlloc (com a mínim no en els pròxims 2 mesos!). Girem i sortim del carrer per arribar a la carretera principal altre cop. Comencem a posar-nos nerviosos. Ja són les 6 i encara no som al parc. Normalment els parcs tanquen cap aquesta hora i no tenim ganes d’haver de passar la nit fora! Toca confiar en Ambelscollonsalama Tours i esperar que tot surti rodó per art de màgia.

 

Agafem el mapa i veiem que l’entrada principal del parc està a l’altra banda de la ciutat, però per arribar-hi s’ha de creuar el caos del que acabem de sortir. Hi ha altres entrades però ningú ens assegura que estiguin obertes, i a més no queden pas a prop. Solució? Pels meus collons que ho trobem!!!

 

Tornem a entrar a la ciutat però aquest cop per un carrer secundari on no hi ha transit. Creuem fins a l’altra banda i ens fotem en uns racons on no m’agradaria que se’ns fes fosc i quan creiem que havíem de girar cua i tornar al començament veiem un cartell que anuncia l’entrada al parc a 3km de distància! Ueeeeeee!!! Si el parc no tanca a les 7 encara podrem entrar (si ens afanyem). A Kenya no hi ha radars de velocitat i per evitar que la gent corri amb el cotxe el que fan es omplir la carretera de bandes altíssimes que destrossen la suspensió dels millors cotxes. Amb la pressa que tenim i no podem anar a més de 20km/h avui no arribem ni de conya!

 

Quan divisem l’entrada al parc veiem que hi ha cotxes fent cua per entrar. Bon senyal, vol dir que la porta encara està oberta. A la guixeta d’entrada preguntem quina és la millor zona per acampar. Ens diuen que aquí a l’entrada hi ha una zona de càmping, però que on va tothom és a la zona de les cascades. Una ullada al mapa i veiem que la zona aquesta es troba literalment a l’altra punta del parc. Les normes del parc són ben clares: no molestis els animals, no condueixis fora dels camins marcats, no facis foc sense vigilar, no es pot superar els 40km/h i sobretot està prohibidíssim conduir un cop s’ha fet fosc. Fantàstic, tenim 25km fins a la zona d’acampada i el sol ja s’ha post darrera les muntanyes (tot i que encara hi ha claror). Podem fer-ho? Ho dubto però que collons! Tu tira! Això si, abans parada a omplir els bidons d’aigua, a fer un riuet, unes fotos al llac... mareeee avui no arribem!

 

Carlos Sainz al meu costat és un principiant. Creuo els camins del parc fent cas només de tant en tant al límit de velocitat i per colmo ara torna a ploure. El parc a les fosques és força interessant i la poca llum que queda dona un color a la superfície del llac molt bonic per desgràcia jo estic obsessionat en arribar a la zona d’acampada. Ah, per cert, la dona de l’entrada ens ha dit que molts cops el càmping està ple i no hi ha lloc si arribes tard. Confiem en que no ens faran tornar enrere a plena nit i que amb que tinguem un raconet per aparcar el cotxe ja farem.

 

Segons el mapa ja hm arribat al càmping públic. Si que hi ha  uns cotxes aparcats i un parell de tendes, també hi ha unes caixes de fusta que anuncien ser bater, però això de càmping té el mateix que jo d’escocès. Com que és fosc i ja hi ha un parell de tendes ens quedarem aquí a passar la nit, sigui o no el càmping que buscàvem (al final va resultar que si que ho era).

 

Aparquem el cotxe i toca muntar la tenda. Molt fàcil:

 

1.     Desfàs les tires que la subjecten

 

2.     Treus la funda impermeable

 

3.     Estires l’escala

 

4.     I ja tens la tenda muntada!

 

Ara a treure els fogons, muntar la paradeta i sopar gourmet. Espaguetis amb salsa de tomàquet de pot. Res millor per una nit de càmping!

 

Abans d’anar a dormir recollim tot el menjar i tots els trastos que teníem escampats. No hem d’oblidar que som al mig d’un parc natural de l’Àfrica i que no hem vist cap zona ballada que eviti que els animals ens visitin a mitja nit.

Ens llevem amb el sol (o potser un parell d’hores més tard) i tornem a muntar la paradeta.

 

La nit ha sigut molt tranquil·la i cap lleó s’ha apropat a la nostra tenda. Mentre la Luc comença a preparar el te jo aprofito per rentar els plats de la nit anterior en un cubell d’aigua sobre la porta del portaequipatges de darrera. De sobte els veïns de la tenda de l’altra banda comencen a cridar en direcció nostre i no surto disparat, just a temps per a espantar una baboon (amb una cria penjada al coll) que es llençava directe cap a la Luc que portava un paquet de formatge a la ma.  Aquest va ser el tret de sortida del joc que va durar tot l’esmorzar. Els d’una banda del campament vigilem que cap mona s’apropi a les seves tendes per darrera, i el mateix fan els altres des de l’altre costat. Els suïssos del costat nostre fins i tot van començar a perseguir els baboons amb un tiraxines. Quan les tendes comencen a desaparèixer i els turistes van marxant els baboons es fan menys pesats ja que de moment estan prou entretinguts netejant les possibles restes de brossa que hagin deixat els visitants. De sobte, quan al campament ja només quedem la Luc i jo, se sent un crit molt fort que ve d’uns turonets que hi ha a la vora. Com si fos una ordre en una llengua secreta, tots els baboons del nostre campament es reagrupen i marxen desfilant cap al lloc des d’on a vingut el crit. Ja no els tornaríem a veure en tot el dia.

 

Esmorzats, pixats i semi-dutxats (ens vam rentar com vam poder en una font que hi havia a la vora) tornem a agafar el cotxe i ens disposem a acabar la volta al parc que vam començar el dia abans a les fosques. Només sortir zebres, més enllà zebres, i si seguíem una mica més.. zebres. Però no havíem arribat fins a Nakuru només per veure zebres, aviem vingut aquí a veure el que és més típic d’aquest parc natural: els rinoceronts blancs i els flamencs. Les famoses imatges del llac ple de flamencs de color rosa que es posen a volar tots alhora són d’aquest parc. L’únic problema és que amb el creixement massiu de la ciutat de Nakuru, el nivell de l’aigua del llac ha anat baixant amb el temps, i això afegit al soroll i la contaminació ha fet que el nombre de flamencs que visita el llac cada any hagi disminuït dràsticament. No sóc ni ambientòleg ni ornitòleg, però m’agradaria saber si la disminució de flamencs té algo a veure amb la proliferació de pelicans. Perquè ens vam fer un fart d’agafar camins cap a la vora del llac on veiem un grup d’ocells, esperant que fossin els famosos flamencs, però que en realitat eren els protagonistes de les gomes d’esborrar del cole.

 

Sobre el mapa hi havia una zona del parc, amagada darrera unes muntanyes on suposadament hi havia uns quants caus de lleons. No sé quanta estona ens va portar recórrer aquells camins fent servir l’opció 4x4 del cotxe i endinsant-nos per camins on les herbes indicaven que ningú hi havia passat en molt de temps. Vam arribar al toll del lleó i fins hi tot vam arribar a la cova dels lleons, però no en vam veure ni un el més interessant que vam veure van ser un parell d’estruços. D’allí vam pujar cap a Lion View, un altre punt sense lleons però amb unes vistes sobre el llac impressionants.

 

Baixant de Lion’s View teníem dues opcions, seguir la ruta normal cap a la porta del parc i sortir per anar cap a la següent destinació sense haver-nos de preocupar de fer tard o de perdre’ns en la foscor, o tirar enrere i fer tot el tomb al llac un altre cop jugant-nos-la a que se’ns fes de nit a mig camí i perdre’ns pel mig de l’Àfrica. A que no endevineu que vam escollir?

 

Au, desfem camí i cap al punt de sortida un altre cop. A la vora del camí uns turistes ens indiquen, que allí a mitja distància, sota una acàcia i entremig de l’herbam hi ha un lleó. Després de deu minuts de només veure-li part del pel i d’adonar-nos que no té intenció de moure’s arribem a la conclusió que és millor moure’ns que de lleons ja en veurem molts en la pròxima destinació.

 

Ja hem rodejat mig llac i hem agafat uns quants desvius per apropar-nos a l’aigua a veure... pelicans. I comencem a perdre l’esperança de poder veure rinoceronts o flamencs.

 

Tres quarts de volta i encara no he vist res interessant... quant de sobte... què és aquella taca grisa enmig dels arbustos? Un rinoceront!!! Parem el cotxe i comencem a disparar fotos com si ens hi anés la vida, després de tanta estona ens feia il·lusió veure un dels 5 grans (big 5). El bitxo surt de darrera els arbres on estava amagat i tot pasturant comença a apropar-se a nosaltres. Cada cop més a prop. De fet no ve ben bé directe cap a nosaltres, per això movem una mica el cotxe i ens posem a la seva altura. Que guapo que és tenir un animal com aquest tan a prop!

 

Però això no és res comparat amb el que ens espera.

 

Un cotxe aturat en un parc natural és com un caramel al pati d’una escola i en poc temps ja són molts els cotxes que ens envolten per fer fotos a la bestia. Com que nosaltres ja el tenim ben retratat marxem per deixar lloc als altres i perquè al final se’ns farà  molt tard. Com que encara ens falten per veure els flamencs, l’atracció principal del parc, prenem el camí que va per la vora de l’aigua (tot i no ser el caní principal).

 

La nostra aventura al final ha tingut premi i trobem els famosos pink flamingos (no els de la peli eh!) refrescant-se a l’aigua i menjant. La dada del dia: els flamencs s’alimenten principalment de crustacis i de cianobacteris els quals fan que siguin de color rosa. Com que els crancs són molt rics en aquest component que fa que siguin d’aquest color, els flamencs que s’alimenten d’aquest cranc també acaben presentant coloracions rosades.

 

Els flamencs deuen estar molt acostumats a la presencia dels turistes perquè per molt que ens hi hem apropat no hem aconseguit provocar la típica imatge dels ocells volant sobre el llac. Han preferit contemplar-nos tranquil·lament des de l’aigua aguantant-se sobre una sola cama, com fan els flamencs.

 

Havent complert ja els objectius bàsics que eren veure flamencs i rinoceronts, tot i no haver-ne vist tants com esperàvem decidim tornar al camí principal i ara si, sortir del parc. Però com hem pogut comprovar al llarg del viatge, el senyor Murphy deu estar associat amb Ambelscollonsalama Tours i poc abans d’agafar el desviu  cap al camí principal ens trobem amb el que segur serà el millor moment del dia: una família de rinoceronts pasturant vora l’aigua. El pare, la mare i un petitó que encara mama. L’escena és preciosa, els animals estan tan ocupats amb els seus jocs i les seves carícies que amb prou feines ens fan cas. Nosaltres ho aprofitem per apropar-nos-hi tan com podem, fins al punt que ens sentim una mica invasors del seu territori i comencem a atraure la seva atenció (no és el millor que pots fer davant d’un rinoceront). La imatge és impagable, la super-tempesta que s’apropa dona un color al cel i a l’aigua del llac, que contrasta amb el blanc dels rinoceronts i el verd de l’herba que pasturen. L’escena és totalment hipnòtica i per una llarga estona ens oblidem que ja ens dirigíem cap a la sortida. No sé quan de temps ens vam passar allí fent fotos a la família de rinoceronts, però ens va semblar poc. Al final vam haver de marxar perquè la tempesta ja estava gairebé a sobre nostre i perquè ja era l’hora en la que teníem previst ser a la pròxima parada del nostre viatge (i encara no havíem ni sortit del parc).

 

Finalment hem arribat a la porta del parc per la qual vam entrar. Com que anem amb pressa i no tenim ganes de perdre més temps preguntem a la dona de seguretat quina és la millor ruta per anar cap a Maasai Mara (la nostra pròxima aventura). La dona sembla dubtar sobre el mapa que li ensenyem i al final ens diu que el millor es desfer el camí fins arribar gairebé a Nairobi i aleshores agafar la carretera que creua l’oest del país fins a Narok i d’allí agafar la carretera que surt cap a la reserva natural de Maasai Mara. Nosaltres mirem el mapa i veiem que això suposa fer un tomb increïble mentre que, segons el mapa, al costat del parc surt una carretera (pintada com a carretera principal) que creua les muntanyes i que va directament cap a Narok. Sobre el mapa, la ruta que ens ha indicat la vigilant suposa unes 5-6 hores fins a Narok, l’alternativa directe suposa unes 3 hores. Que en deu saber ella de com s’arriba millor a Narok! Sortim del parc i agafem la carretera principal per anar a buscar la sortida cap a la nostra alternativa.

 

Portem ben bé mitja hora de camí i encara no hem vist cap sortida principal que vagi cap a Narok, només em trobat carreteretes que porten a granges o a petits poblats. Però fa tanta estona que conduïm que segur que l’hem passat de llarg. Girem cua i tornem cap a Nakuru. Pel camí ens torbem amb un policia i li preguntem on podem trobar aquella carretera. Molt fàcil, seguiu en direcció Nakuru i veureu un desvio on els cotxes han de parar per girar, allà hi ha la sortida que busqueu. Molt bé, seguim les seves indicacions. Passem un canvi de sentit i al rato ja tornem a entrar a Nakuru! Ens hem tornat a passar! Vols dir que es referia al canvi de senti? Girem i tornem enrere. A l’altura del canvi de sentit hi ha una carretereta que sembla que porti a cap lloc, però segons les indicacions que ens han donat no pot ser enlloc més! Ens desviem per aquesta carretera i al quart d’hora veiem que segueix la via del tren. Bingo! Això coincideix amb el mapa! Estem en el bon camí.

Seguim la carretera durant molta estona. La carretera no és com la del dia anterior però està en prou bon estat. A aquest ritme en menys de 3 hores som a Narok, al final arribarem a Maasai Mara just abans que es pongui el sol.  Passem una sèrie de poblacions mentre ens enfilem muntanya amunt i quan som dalt de tot... l’asfalt desapareix i la carretera es converteix en el pitjor camí que he vist en la meva vida.

La velocitat mitja és d’uns 10km/h i el cotxe es sacseja d’un costat a l’altra, a mi em comença a preocupar les factures que puguin arribar de l’empresa de lloguer. Avancem molt lentament, i per a fer-ho encara més frustrant ens avança un moto-taxi que sorteja els forats del camí com si res. Quina ràbia que em fa! Jo porto un 4x4 super-preparat per a camins com aquest i amb prou feines em puc moure, i ell, amb una merda de moto de fabricació índia m’està avançant i desapareix en l’horitzó! No pot ser!

Al cap de tres hores de camí intractable comencem a dubtar que ens trobem a la carretera que indica el mapa i el sol comença a estar baix. Vols dir que no ens hem perdut? Segons el mapa només hi ha dues carreteres en aquesta zona i totes dues porten al mateix lloc. Una està pintada com a principal, i l’altra com a pista forestal. No recordo haver vist cap trencall, juraria que som a la bona. Passem un parell de poblets amb uns noms que no surten al mapa, les úniques poblacions que surten al mapa no les hem vist per enlloc. Segons la posició del sol anem en la direcció correcta, però a aquestes altures ja no em crec res. Potser si que ens hem equivocat...

Entre la ràbia i el cansament que suposa conduir per aquesta carretera comencen a fer que perdi l’esperança d’arribar enlloc avui (i fer perdre l’esperança al Pau Arevalo és tot un mèrit). En un dels llogarets que creuem veiem un punt de policia. No ho hauria dit mai, però m’ha fet il·lusió trobar-me l’autoritat mentre condueixo! Parem i li demanem a un dels agents que ens indiqui sobre el mapa on ens trobem. El seu dit apunta ben bé al mig de la carretera principal! Mare meva! Imagina’t que arribem a agafar la carretera secundaria! Li preguntem si tot el camí fins a Narok és tan dolent com el que portem fet. Ens diu que el camí dolent durarà encara uns 20km més però que després trobarem la carretera molt ben arreglada. M’emociono, tinc ganes de baixar del cotxe i fer-li un petó! Em controlo, li dong una propina en ves del petó i seguim.

Això és Àfrica i clar 20km segurament seran uns 30, però prefereixo no comentar-ho amb la Luc per no enfonsar més els ànims. Curiosament, quan el comptaquilòmetres marca 20 més que quan hem passat el control policial el camí millora, ara podem passar de 10km/h a una mica més de 20km/h. Si això és al que es referia per millora no ens servirà de gaire. Ja perduda tota esperança de tornar a veure asfalt mai més en la meva vida arribem just a la vora de la muntanya. Si esperàvem que a partir d’allí vingués baixada ho teníem clar. Davant nostra s’estenia una planura immensa. Al contrari del que passa a casa, quan arribes al capdamunt de la muntanya no hi ha un pic que cal tornar a baixar, aquí comença un món nou, un món a uns 2000 metres d’alçada. Per donar-te la benvinguda a aquest nou horitzó un poblet, no gaire diferent dels que hem vist durant tot el dia. I al sortir del poblet... asfalt!!! Una carretera en condicions! Cansat de fer de tortuga, poso el cotxe a 140 i volem per la planícia mentre contemplem totalment frustrats com el sol es pon i nosaltres encara no som ni a Narok.

A 140 per aquesta carretera i fent-se fosc costa veure els clots inhumans que hi ha pel mig. No sé com ho faig però no n’he enganxat ni un! Al final comencem a veure les llums de Narok una mica per sota d’on som nosaltres i comencem a trobar transit per la carretera... Per fi! Civilització!!! (dec ser la primera persona en exclamar això al arribar a aquest caos de ciutat). Són més de les 7 del vespre i ja s’ha fet negra nit. Som a Narok i segons el mapa encara ens queden uns 100km fins a Maasai mara per l’autopista principal de l’oest. Tenim prou gasolina per arribar a Maasai Mara, però com que és una reserva natural no ens la volem jugar i omplirem el dipòsit a la primera gasolinera que trobem a Narok. Amb una mica de sort encara arribarem a sopar a l’hotel de Maasai Mara!

A partir de Narok comença la següent aventura: la terra dels Maasai. Haureu d’esperar al següent article per saber com va anar la segona part del viatge!

Un petó!