Quo Vadis?

Kenya es va independitzar de la Gran Bretanya el dia 1 de Juny de 1963, però no va ser fins el dia 12 de desembre que va ser plenament reconeguda com a país independent. Un any després, el 12 de desembre de 1964 es van declarar república. I ara eldia 12 és festa.

Enguany el 12 de desembre ha caigut en diumenge i com que aquí tampoc son totntos han mogut eldia festiu a l’endemà dilluns. Això ha fet que és produís algo que no veuré gaire sovint: un cap de setmana de dos dies!!! Si, perquè jo dissabtes també treballo 

Així que amb els companys de pis vam decidir que havíem de fer alguna cosa especial aprofitant que teníem dos dies lliures seguits. Proposta de l’Iranià: Ens quedem a casa i que cada dia el xofer ens porti a un dels parcs nacionals a la vora de Nairobi i així en podem veure dos! Jo: això està molt bé, però ho podem fer cada diumenge! Perquè no aprofitem i anem a algun lloc més lluny i passem la nit fora, això no ho podrem fer gaire més cops! SI! S’accepta la moció! El nepalès no opina, i si ho hagués fet segurament hauria proposat aixecar-se a les 5 de la matinada per anar a caminar mitja horeta i després tancarnos a l´habitació a gaudir de la trepidant aventura de fer feina a casa durant dos dies seguits (això si, fins a les 7 de la tarda que és hora de sopar i anar a dormir!). Així que el tribunal de les Nacions Undides va fer servir el dret a veto i el Nepal no va poder presentar la seva “no opció” (ja aviso ara que el veto es va anar fent repetitiu i evident al llarg de tot el pont).

Total que dissabte sobre les 21:00 (amb el Nepalès al limit de l’atac de cor que fos tan entrada la matinada) decidim que l’endemà a les 6 tots en peu que marxem de safari! Ueeeeee!!! Pau, tu ho organitzes, naltros nem a dormir...

Fantàstic, i araque faig jo? Internet... mmm... justament ara havia de deixar de funcionar? Ja és mala sort.

Me’n refio del Jordi (pels que no el coneguin és mon cosí que va estar per aqui de viatge amb la seva dóna) i la millor opció si em d’anar a dormir a algun lloc és anar al Treetops Hotel.  Un hotel que com el seu nom indica esta construït sobre un arbre al mig d’un parc natural, al costat d’un toll d’aigua on els animals van a beure quan es pon el sol i així des de l’arbreels pots observar sense molestar.

Una mica d’història:Aquest hotel originalment només tenia dues habitacions i es feia servir sobretot per caçadors. Després el van ampliar una mica i una tal Elisabet(princesa d’un lloc anomenat Gran Bretanya) va decidir passar-hi una nit.Curiosament aquella nit el pare de la noia va morir a Anglaterra. Així que com va escriure  el llegendari  caçador Jim Corbett: “per primera vegada a la historia una joveneta s’ha enfilat a un arbre sent una princesa i després de passar el que ella ha definit com l’experiència més emocionant de la seva vida n’ha baixat sent una reina. Deu la beneitegi!” (o era beneeixi?). Doncs si, és l’únic cop (que se sàpiga) que algú ha esdevingut rei/reina dalt d’un arbre!

Llògicament una publicitat així no la té ni la CocaCola. L’hotel es va fer molt famós, tothom volia venir i no donaven a l’abast. Durant les revoltes dels anys 50 els rebels d’una de les tribus locals van cremar l’hotel i això va ser l’excusa perfecte perquè més endavant el reconstruïssin, aquest cop més gran, amb millors vistes,més a prop dels animals i llògicament amb més habitacions. La reina va tornar a venir i va tornar a fer famós el Treetops. L’any que ve el tornaran a restaurar perquè la llei obliga que totes les habitacions tinguin el seu propi bany i no un de compartit cada 10 habitacions, i que us hi aposteu a que a algú se li acudeix la idea d’afegir un altre pis a l’hotelet!

El lloc ja no en te res de treetops. Ara és un edifici de tres plantes sobre pilots de fusta amb un parell d’arbres que hi creixen per dins. Res a veure amb l’original, és veritat, però segueix sent molt bonic i la visió dels animals tan a prop és impagable.

Total, ja tenim destinació ara organitza la resta... no tinc internet, és massa tard per trucar a l’hotel... saps que, me’n vaig a dormir i demà pel matí ja ho prepararem tot.

Abans de continuar m’agradaria explicar una cosa. La gent normalment té dues opcions per a viatjar:

1.      Viatge organitzat: tot pagat, et recullen, et porten, t’ensenyen coses, compres souvenirs i et tornen a casa sa i estalvi (amb menys estalvis dels que tenies abans de sortir).

2.      Viatge autèntic: coneixes a algú que coneix a algú altre que té el telèfon d’un que solia ser guia d’allà on tu vas de viatge i que et pot fer una ruta privada per un preu mòdic. El resultat és el mateix que el d’abans però sense els souvenirs i amb mal al cul pel poc confort del cotxe.

Molt bé, ara deixeu-me que us introdueixi la tercera opció que com va batejar el Pauet (company d’universitat) és la opció més recorrent entre el meu grup d’amics ique ell anomena “anar sempre amb els collons a la ma” seguit per un “i no se com us ho feu però sempre us en sortiu!”.

Expert i mestre en l’art de viatjar “amb els collons a la ma” m’aixeco ben d’hora, agafo la maleta amb la meitat de les coses bàsiques (l’altre meitat me l’oblido just al costat d’on tenia la maleta) i el doble de coses innecessàries. Agafo les claus del cotxe i els explico als companys que no he pogut preparar res pq no tenia internet, pero que la meva Loonely Planet porta el telefon de l’hotel (que més endavant descobrirem que ja no és aquest número) i un mapa de tot el país end ues pagines de la mini guia i que justament allà on s’uneixen les pàgines i hi ha un tros que no es pot veure bé, allà justament sembla que hi hagi una cruïlla de la carretera que ens porta cap al poble on hem d’anar.

Ara no recordo si us vaig explicar com era el cotxe que tenim. Bé, en diuen 4x4 però en veritat no ho és. Si que té l’opció de tracció a les 4 rodes però el motor en veritat no funciona com el d’un 4x4. A més, la distancia entre el terra i la panxa del cotxe s’assembla més a la d’un cotxe normal que no pas a la d’un 4x4. Només te dos portes i un portaequipatges que més aviat s’hauria de dir porta carteres perquè tres motxilles i caben justes. El seient de darrera es mòbil, i per desgràcia no al gust del passatger sinó segons com enganxis el bot de la carretera. Canvi de marxes automàtic que canvia de marxa quan vol i pel que vaig descobrir només en te 4: curta, llarga, marxa enrere i parat; segurament anteriorment les marxes eren 3 o 4: curta, llarga i alguna entre mig però pel soroll que feia el motor suposo que fa temps que van deixar de funcionar.  En resum, el cotxe perfecte per un viatge a través de Kenya!

Una petita inspecció al cotxe abans de marxar per confirmar que efectivament hi ha molt poca aigua al radiador i que el nivell de l’oli va passar del mínim ara deu fer cosa de 6 mesos, però tenim gasolina i roda de recanvi!

En ruta! Sense mapa de carreteres, sense saber ben bé on anem, sense saber si el parc estarà obert,si hi ha lloc a l’hotel o si el cotxe aguantarà, però nosaltres...”amb els collons a la ma!”

Primera parada:caixer automàtic, aquesta és l’altra, ningú tenia un duro a sobre al sortir de casa.

Segona parada:gasolinera, no per posar gasolina sinó per posar una mica d’oli! Jo crec que al tancar el capot em va semblar sentir que el cotxe deia gracies i feia un rotet (potser només ho vaig imaginar).

Tercera parada: “quan puguis para que vull pixar, quan trobis un racó sense gent al costat de la carretera...” Aha! Vatua aquí una curiositat d’Àfrica, ja et pot semblar que ets al mig d’enlloc, perdut a la jungla o al mig de la sabana, però si hi ha un camí o una carretera, sempre hi ha algú caminant i carretejant algo. Sempre, no passen 20 m que no trobes algú! Així que el company es va aguantar durant tres hores fins que vam poder parar a només 3 km del centre d’informació del parc. I tot i així va seguir passant gent hehehehe.

La carretera...bé, si l’altre dia explicava que a Nairobi tot són forats i kamikazes, l’autpista és el mateix però a 110 Km/h. Si si, la gent va rapidíssima en una carretera plena de forats i sense línies a terra ni senyals per orientar-te. Gent creuant a peu, camions fent canvis de sentit allà on els plau i obres, moltes obres ja que estan  construint una autopista com Deu mana. Això si, quan el transit es col·lapsa una mica, la gent no dubte ni un segon, volantassu i a conduir pel mig de l’obra entre camions i excavadores! Al principi et xoca una mica, però amb el temps t’hi acostumes i t’ho acabes passant bé conduint en una cursa d’obstacles.

Total que 200 km i tres hores més tard arribem a l’entrada del parc, paguem l’entrada i preguntem a la dóna si té el telèfon de l’hotel al que anem. Ens el dona i llògicament no s’assembla en res al que posava a la guia i que feia tres hores que intentàvem trucar.  Tenen lloc, només hi ha un problema, no accepten cotxes particulars. Així que agafem el cotxe i desfem camí per tornar a l’últim poble que hem creuat. Allí hem de trobar un hotel de la mateixa cadena on ens donaran de dinar, ens recolliran amb un bus i on podrem deixar el cotxe tota la nit. Fàcil de trobar, com que no hi hasenyals enlloc només costa preguntar-li al policia i una propineta de 100 shilings (1€).

Mare meva quin hotel! Jo de gran vull viure en un lloc així. Ja penjaré les fotos hi ja ho veureu però lujassu pur!!!  Negociem el preu de l’habitació i passem de 300$ per persona en habitació individual a 170$ per dormir els tres juntets amb dinar, sopar i esmorzar inclosos. Car? Gens nimica!

Després de dinar i d’intentar-nos vendre entrades per a un xou de dansa tradicional (tradició de les tribus dels turistes del punt 1 de més amunt) ens emboteixen en un mini-bus i ens tornen a portar fins al parc. Aquest cop entrem i després de molts bots al seient i de veure algun bongo[1] i algun antílop d’aigua al costat del camí arribem a l’hotel. Tal com anunciava la guia de fora sembla una mica atrotinat, però per dins es força acceptable.Té tres plantes penjades sobre pilots de fusta, a la primera hi ha la recepció i algunes habitacions, a la segona el bar amb finestrals de vidre i més habitacions, a la tercera una terrassa enorme i més habitacions, entre elles la nostra (la suite de la reina que és de les poques que te serveis inclosos està al costat del bar).  A banda i banda de l’edifici hi ha una escala d’incendis que si la segueixes fins al final et porta a una mena de bunker amb finestretes per on pots veure els animals bevent just al teu costat. Mentre fem el te una parella de jubilats m’expliquen que és el quart cop que venen i que l’últim cop el toll estava gairebé buit i que en 12 hores només van veure 3 animals, que per sort sembla que les últimes pluges han omplert el toll i segurament avui tindrem més sort. M’alegra sentir això perquèvol dir que no tenen els animals lligats al darrera i els deixen anar de tant en tant sinó que realment venen quan tenen set i els ve de gust.

Per començar no està gens malament. Uns quants Warthgogs[2],antílops de varis tipus i búfals d’aigua (o búfals africans). De sobte algú comenta: “elefants!” i allà lluny, entre els arbres s’intueixen unes coses grises molt grosses que baixen muntanya avall. Uns minuts després apareixen majestuoses les elefantes per un dels camins que porta al toll.

Elefantes? Si, elefantes. El 99% de vegades que vegeu un elefant sol serà un mascle. Les femelles sempre van en grup i cuiden de les cries, els mascles van sols i només s’uneixen en grups quan juguen, es barallen o quan passen molta gana. Quan un mascle arriba a la pubertat normalment és rebutjat pel grup de femelles que fins aleshores el cuidava i protegia i ja no serà mai més acceptat en aquell grup a no ser que sigui època de reproducció o que hi hagi una sequera i es vegin obligats a migrar cap algun altre lloc on hi hagi aigua. I és que només les matriarques tenen prou memòria per recordar tolls alternatius.

Més afortunats impossible. Resulta que ara es l’època d’aparellament i tres grups de femelles es van aproximar al nostre toll. Tanta dona suelta en època de zel llògicament va atraure mascles. De tots, només el dominant té dret de cuixa, els altres han d’esperar a trobar-se les femelles i que ell no hi sigui a prop. Així que alguna espenta i petita baralla i ja tenim el mascle més gros passejant-se entre les femelles i posant la trompa entre les seves cames (no, no és cap metàfora, és literal) per veure si alguna estava disponible. La veritat...moltes carbasses. Al final de la nit només vam veure com en muntava una. Bé, de fet no se encara si era una o un. És veu que és força normal que quan dos mascles es barallen el guanyador munti el vençut. I com que hi van haver unes quantes picabaralles no n’estic segur de que passava allí. El que si que si que vam veure va ser com la presència del mascle feia bullir la sang d’un dels mascles joves encara protegit dins el grup de femelles. Aquest acabava d’entendre per aquè servia la segona trompa i tenia ganes de provar-ho i va començar a empaitar femelles. Però com he dit abans, quan un mascle entra a la pubertat, les femelles el fan fora del grup, i així va ser. La veritat es que feia pena veure el pobre mascle tot desorientat, rebutjat per les seves excompanyes de grup i pels altres mascles. Sense saber on anar es va passar tota la nit al costat de la bassa d’aigua dolça que posa l’hotel bevent. Segurament perquè estava desorientat va començar a empaitar tots els animals que s’apropaven i més d’un cop va semblar que hi podia haver brega de veritat, per sort al final no vapassar res.

En total una quarantena d’elefants, multitud de búfals d’aigua, antílops i pumbas (Warthhogs).

L’hotel té un sistema curiós per avisar quan s’apropa un animal dels grans. Com que no es potfer soroll, a l’habitació tens una espècie de timbre que fa un brunzit prou fort per despertar-te, però no perquè es senti des de fora.

·        Un to: S’apropa una hiena,

·        Dos tons: s’apròpa un Lleopard,

·        Tres trons: s’apropa un rinoceront,

·        Quatretons: s’apropa un elefant.

Llògicament el to de l’elefant se’l van estalviar perquè sinó allò semblaria un concert de mosquits.

Quan ja n’estava fart d’elefants  vaig decidir anar a fer una dormideta, tan bon punt em trec les sabates... ZZZZZZZZZZZZ... una hiena! Corre cap a fora! Sabeu una cosa...els de Disney realment la van clavar quan van fer el rei lleó. Les hienes son iguals i fan els mateixos gestos i la mateixa cara que a la pel·lícula, només faltava que es poses a cantar! Per desgràcia l’elefant solitari també se les vatenir amb la hiena i al va fer fora. Al llarg de la nit i sobretot amb la sortida del sol se’n van veure més, però cap de tan a prop i tan clarament com aquesta primera. Després de molt d’esperar i no veure res especial vaig decidir tornar al llit.

No sé quantaestona vaig dormir, però el so va ser molt clar: zzzzzzzzzzzzzzzz... zzzzzzzzzzzzz...zzzzzzzzzzz... Rinoceront! Semblava impossible. Ho havíem aconseguit, veuríem el rinoceront! I es que és dels animals més difícils de veure, sobretot en aquest parc. En altres parcs el rinoceront blanc és deix veure una mica més,però el negre costa de veure. Lo de blanc o negre no té res a veure amb elcolor. El blanc té la boca més grossa, en anglès Wide, però el que el va descriure primer era alemany o holandès i un error de traducció va acabar amb la pobre bestia dient-se “Blanc”. L’altre, el de la boca més petita, per contraposició es diu “Negre”.  I nosaltres aquí el teníem, caminant directe cap al toll d’aigua dolça de l’hotel, directe cap a mi!!! I es que jo vaig ser l’únic que va agafar la càmera i vabaixar al bunker a veure la bestia de ven a prop. Això si, no va parar quiet ni un moment i clar, de nit i amb poca llum les fotos surten com surten... Alfinal l’elefant solitari el va emprenyar massa i va acabar marxant, això si, no sense abans plantar cara i dir-li ben clar i català “tu ets gilipolles o què? Realment et vols fotre amb mi?” potser no va fer servir aquestes exactes paraules, però els gestos amb el cap venien a dir això.

Al final vaig tornar a dormir i quan m’estava a punt de dormir un altre soroll, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre... collò, això com a mínim ha de ser un Tiranosaure Rex amb tants sorolls! Ah no, es el nepalès que ronca... doncs mira que roncar igual que el pitu dels animals!

És a dir que alfinal de la nit vam veure tots els animals possibles menys el lleopard... s’hi haurà de tornar!

L’endemà pel matí ens van llevar a les 6, vam veure el mont Kenya allà al fons sota un munt de núvols i ens vam tornar a embotir al bus per anar a esmorzar al primer hotel,el de luxe.

Vam esmorzar mes o menys ràpid, vam agafar la nostra tartana i vam fer el que era més lògic. Dos empanats de la vida que el més arriscat que han fet en l’últim més és tallar-se les ungles, jo i el cotxe que cau a trossos. Sense guia, sense mapes fiables,sense kit de primers auxilis, sense menjar, amb només una ampolla d’aigua directes cap al parc! Avui anem de safari!!!

Sempre havia imaginat que el meu primer safari seria alguna cosa organitzada a través d’una agència,  en un LandRover  color beix o verd fosc, amb u guia vestit amb roba caqui i un barret rodó ridícul, que em portarien per camins a veure animals mig drogats que 5 minuts abans estaven lligats però que ara elsdeixaven lliures perquè semblessin salvatges de veritat... Però no, no va seraixí. Aquí estava jo, l’únic dels tres amb experiència en conducció de 4x4, en un cotxe granat que poc en tenia de 4x4 i amb els meus dos super-companys d’aventures! Jo com a guia i conductor de safari! Jo encarregat de no fotrem on no toca i de no destrossar el cotxe que és de l’empresa. Jo el superGuia!

La veritat, ens ho vam passar genial. Amunt i avall per els camins mig enfangats, creuant rius, veient tot tipus d’animals des de baboos[3]fins a elefants passant per antílops i búfals d’aigua, tot el que es podia veure al parc excepte pel lleopard i el lleó (que quedava en una zona del parc massa apartada d’on erem nosaltres i no teníem temps d’arribar-hi). A part de perdre’ns un parell de cops per culpa del mapa totalment desfasat que portàvem, la única situació compromesa va ser quan ens vam trobar cara a cara amb un dels elefants (juraria que el solitari de la nit anterior) i es va posar en posició de càrrega i va començar a caminar cap a nosaltres. Petit apunt sobre elefants: quan es barallen, el més gros i fort es queda quiet, el més petit es posa en posició de càrrega amb lesorelles obertes i comença a avançar cap a l’altre, poc a poc. Quan arriba a l’altura de l’altre li posa la trompa sota la boca i depenent de com ho vegi carrega o no, si al gran no li fa gràcia que el molestin s’espera fins que el te a prop i aleshores és ell el que carrega. Jo tenia una cosa clara, jo no pensava esperara que s’apropés i fotés la trompa sota el capot del cotxe! Si s’apropa molt...gas a fondo i fora d’aqui! 30 metres... 20 metres... 15 metres... 10 metres...es para, ens mira, gira cap a un costat i desapareix entre els arbustos...buffff, segur que el nepalès s’haurà de canviar els calçotets.

Parlant del meu amic nepalès. Les altres ocasions de veto a la seva opinió es van produir quan arribàvem a una cruïlla. Si hi havia dues opcions:

1.      Anar pel mig del parc travessant els tolls on hi ha un 99% dels animals però per anar-hi s’ha de passar per un camí una mica embrossat,

2.      Anar resseguint la balla electrificada per un camí planet i ben cuidat on no hi ha ni mosques,

Ell sempre escollia l’opció número 2. Va arribar un punt que l’iranià i jo vam deixar de preguntar per on tirar, senzillament sabíem quina era la millor opció, i cadacop que agafàvem el camí bo, l’altre començava “no no no nooooo, to the right to the right!!!” Pobret.

Al final vam fer el tomb a tota la part selvàtica del parc i vam deixar de visitar la part més de sabana, també s’hi haurà de tornar!

La tornada cap acasa va ser una mica mogudeta per culpa de l’asfalt (o més ben dit del no asfalt) de l’autopista, els busos suïcides i les obres, però al final vam arribar sans i estalvis!!!

Per cert, elcotxe aquest matí encara funcionava!

I fins aquí latercera entrega de les aventures africanes! Com podeu veure compleixo les meves promeses i el que escric és cada cop més curt (hem passat de 4 a 7 pàgines)segurament per setmana santa ja enviaré volums de l’enciclopèdia catalana per correu!

Un petonàs a tothom i a veure que passa aquesta setmana!

Setmana 2

Ja hi tornen aser...

COMENÇA LASETMANA

Suposo que no caldir que la setmana no podia començar de millor manera. Una cerveseta després dela feina, una altra cervesa mentre esperàvem que fossin quarts de dotze de lanit (aquí al meu pis això és molt entrada la matinada) i un parell més decerveses  per assaborir els 5 golets quees van tragar Mou i companyia.  Sorprenentment(o no tant) el 99% del local, que estava ple, anava amb el barça així que l’ambientno podia ser millor (o si, us imagineu un 5-0 com aquell en un local ple demadrilenyus? Aix... m’emocionu...). Així que ara em passat de veure els partitsimportants a les 4 de la matinada amb un got de llet i galetes a veure’lsentrada la nit amb una cervesa i a la terrassa d’un bar... tot i que  tenia la seva gràcia anar a treballar desprésd’una botella de cava.

FEINA?

Si, se suposa quevenia aquí a fer feina però treballava millor la primera setmana amb el meuordinador que no pas ara. Tinc un super-ordinador nou que s’encalla fins i totllegint el correu. Això sumat a que la connexió a internet de l’oficina noaguanta ni mitja hora seguida fa la feina impossible. De totes maneres lasetmana l’he passat donant-me d’alta a les llistes de correu, descarregantprogrames i fent d’altres feines protocol·làries. Tinc ganes de començar afeina de veritat.

COMPANYS DE PIS

Segueixen igual. Aramateix son les 20:17 i ja han sopat, i com que jo estic al menjador s’hanquedat un moment a fer-me companyia mirant la tele, però m’hi jugo el quevulgueu que no duren ni 10 min més.

Tot i que ens hantancat el gimnàs hem aconseguit mantenir una certa harmonia social. De tant entant anem a córrer junts, anem a comprar al supermercat, diumenge vam anar almuseu i fins i tot dissabte els vam convèncer per sortir una estona de festa!

SORTIR DE NIT

Efectivament aNairobi hi ha llocs molt millors que on em van portar la primera nit. Dissabtevaig aconseguir convèncer els companys de pis que podríem sopar fora. Un copallà se’ns va unir un australià i a partir d’aquí va ser fàcil fer el pas capal següent local.

Aquest cop unlloc modern i net, amb diferents sales i ambients. Casetes de menjar, una salalounge amb una banda en directe, restaurant i la típica discoteca moderna tot ade color blanc amb llums blaves i sales vip al final del local. La gent, el 90%locals, i excepte per una noia que es va mostrar sospitosament interessada ennosaltres, la resta gent molt normal. La música... tampoc cal demanar que totsigui perfecte oi? (per cert, son les 20:28 i el Nepalès acaba de marxar! Que havíeuapostat?).

Primer ens vaminstal·lar al lounge a escoltar la banda en directe. Ritmes molt tropicals, laveritat és que estava molt bé. Fins i tot hi havia una parella de francesosbasant tocats (del bolet i per l’alcohol) que ens anaven arrossegant un per una ballar. El millor les excuses de l’australià i del kiwi. El primer li diu ala dona: “No puc ballar perquè tinc la cama malament” assenyalant-se la cama.Aleshores la dona va cap al kiwi i ell li diu el mateix: “No puc ballar perquèell té la cama malament” assenyalant la cama del company!

Cap a la una elscompanys de pis ja havien cobert la dosi de festa per als pròxims 10 anys i elsvaig acompanyar cap a casa (per després tornar cap al local amb els altres).Si, ja condueixo, però ho explicaré més endavant.

Al final vamquedar el Carl i jo. Ballant a la sala gran on va estar força bé. Fins i totvaig fer unes amigues tot i que encara no entenc perquè una d’elles va deixarde parlar-me després d’aquesta conversa:

Ella- Que fas aNairobi? Jo estic treballant, sóc enginyera estructural

Jo- Jo també estictreballant, sóc geòleg.

Ella- ah! Geòleg !has d’anar a la frontera d’Uganda! És preciós, però vesi abans no construeixinla presa d’aigua! I en que treballa un geòleg aquí?

Lalaraaaalalaaaaaa...

Jo- Doncs en lapresa...

Ella- I per quèla construïu?

Jo- Perquè elspobles de la zona ho demanen!

A partir d’aquellmoment no és que m’ignorés, però vaig parlar més estona amb la seva amigabrasileira (brasileira d’aquelles descendents de japonesos i no de les que totsvoldríem conèixer).

En resum, unabona nit.

CONDUIR

Al final l’empresaens ha designat un cotxe per casa (tot i que si ens fa falta podem seguir fentus dels conductors). El primer dia l’iranià (que és una espècie de jefe ambalgo d’influència) va voler conduir per anar cap a l’oficina. No entraré endetalls, però després de descobrir que quan portes un cotxe automàtic no fasservir el peu esquerra per frenar vam decidir per unanimitat que jo seria elconductor a partir d’aleshores.

Els primers diesper aquí pensava que això era un caos circulatori i que la gent no seguia lesnormes. Ara veig que no, que els que ho fem malament som nosaltres!  Si tu vas per una carretera i et trobes un tractorque va molt lent i ve algú en direcció contraria que fas? Et quedes encallatfins que el tractor marxa, perdent un temps preciós i gastant gasolina reduintmarxes. Mal fet! Si la carretera és prou ample per a cabre-hi tots tres, perquè hem de respectar una línia blanca al terra? A casa el que ve en direcciócontraria començaria a pitar i a fer llums i si no vas gaire ràpid fins i totxocarà amb tu per a que el seguro pagui la ratllada que va fer l’altre diasortint del pàrq¡king del Mercadona. Aquí no, aquí l’altre enten perfectamentque la carretera és de tots, i mentre ell tingui lloc per passar, s’aparta unamica i tots contents! Doncs el mateix passa amb els semàfors,  les rotondes, cruïlles... Sentit comú és totel que fa falta. Sentit comú i un parell de bitllets de 50 per als que vigilenel cotxe quan aparques.

EL MUSEU

Basic, educatiu ienfocat als més petits. La veritat és que el just per fer-te una idea de lahistòria del país i del que ha passat en aquesta regió en els últims 4 milionsd’anys.

Com he dit, totmolt enfocat al més petits (que ja va bé). Explicant com es forma un fòssil,com es diferència una pedra d’un os fòssil... Un munt de sales explicant que és Àfrica (també molt lúdic iparticipatiu).

Dues coses em vansorprendre especialment:

1)     ElVIH es passa a través dels mosquits. O com a mínim aquesta es la única causaque s’explicava. I és que aquí el nou govern és molt conservador (pubs han detancar a les 11 i volien aprovar una llei per posar a la garjola alshomosexuals)

2)     Notenen escales. El terra, bancs i baranes del museu brillaven de lo nets queestaven. Ara, quan pujaves al primer pis i veies les girafes i els elefants desde dalt... mare la de pols que tenien! L’elefant rai perquè són grisos, però ala pobra girafa no se li distingien les taques marrons tan típiques!

Però en generalel museu de la mort prou bé. Museu de la mort perquè a la sala 1 tot erenfòssils humans (i és que aquí és d’on van sortir els nostres avantpassats). Lasala 2 tot d’animals dissecats i caps penjats a les parets. La sala 3 centenarsd’ocells dissecats. Sala 4... bé, només hi havia una escultura feta a base d’unesampolles fetes a partir de carbasses i fruites. Que passa, que les carbasses nopoden tenir sentiments?

GAT PER LLEBRE

I és que per moltque nosaltres aquí tinguem la vida regalada, Kenya segueix sent un país pobre.I hi ha luxes que no sempre es poden tenir.

Els problemes ambl’aigua i la llum són fàcils de sobrevenir si tens un generador i un tanc dereserva. Però saber cada dia què és el que menges... això és un luxe que pocses poden permetre, i nosaltres tampoc som d’aquests.

No, no et donarangat o rata a no ser que ho demanis especialment en alguna de les braseriesrares que hi ha per aquí (i ales que encara no he anat). No, la cosa no estàtant malament. El que si que pot ser que passi és que demanis carn de xai i et portincabra, o et vingui de gust un bon bistec de vedella i et trobis amb carn debúfal. No, no està dolent però no és el que has demanat. Diuen que això passa avegades als restaurants normals i força sovint als restaurants més de carrer.Jo encara no m’hi he trobat (crec, tot i que la carn picada que vaig comprarfeia molta olor a bestiar).

QUIN GOSET TANMONO...

I per acabar unacuriositat:

No és veu gentpassejant gossos pel carrer, però de nit es senten bordar multitud de gossos.De dia no se’n sent cap, però de nit és un festival de lladrucs. Així que, toti que durant el dia ni se’n senten ni se’n veuen, de gossos n’hi ha.

Què és el quepassa? Ahir ho vaig descobrir.  Perprimer cop em vaig fixar en el cotxe que normalment sempre ens creuem a primerahora del matí quan anem a treballar. El cotxe portava un remolc, amb un telèfoni un cartellet anunciant una empresa. Hi ha empreses que lloguen gossos! Tal icom ho llegiu. La gent lloga gossos per vigilar les propietats de nit. Passenal vespre a deixar el gos, i al matí el recullen.

I fins aquí lasegona setmana. Si tot va bé aviat reobriran el gimnàs i no caldrà que segueixillevant-me a les 6 per anar a córrer (mitja hora més tard que els companys depis)

Aquesta setmanahem de decidir si anem a Mombasa pel cap de setmana o si organitzem algunaexcursió a algun altre lloc. La idea de Mombasa sona molt bé ja que hi volenanar amb tren i pot ser una aventura molt interessant. Ja en sentirem a parlar.

Un petó atothom!!!

Buenu, no usemocioneu massa, no sé si es repetirà gaire sovint això que escrigui explicantcom van les coses. Ja sabeu que jo, a l’hora d’escriure soc mooooolt perru.Però és que això és tant... que ho havia d’explicar. Aquí teniu un resum de lameva primera setmana a Nairobi.

Per cert, ésllarg així que tranquils si us en canseu, a mi també em passaria. Els pròximsposts intentaré que siguin més curts.

SEGURETAT

És tan... tandiferent del que esperava però a la vegada tan com a les pelis. Per començar,en els pocs dies que vaig tenir per preparar-me tot el que llegia a les guiesde viatges i a pàgines web era com de perillós arriba a ser Nairobery (quan lagent l’anomena així és per algo). Fins i tot en varis llocs vaig llegir que erala ciutat més perillosa de tot Àfrica.  Ipel que he sentit explicar a companys de feina sembla que les guies no menteixen.  Realment era molt perillós pocs anys enrere(quan es van escriure les guies), però en els últims anys hi ha hagut unareducció del crim bestial. Ningú s’ho explica però ara fins i tot pots caminarper segons quines zones de nit! Això si, segueixen passant coses. A un companyl’altre dia li van fotre el cotxe i a uns alemanys els van atracar a punta depistola. Uns altres es van trobar dins el cotxe rodejats de 6 o 7 tios ambmatxets. Però en general, si vas amb precaució no hi hauria d’haver cap problema.

En general laseguretat és molt bestia. Tots els edificis tenen ballat electrificat alvoltant, murs de més de 3m d’alçada, una o dues portes de ferro i com a mínimun vigilant. A les zones comercials també és semblant. Hi ha l’edificicomercial (botigues, supermercat, oficines...) envoltat d’un pàrking que estàballat amb dues barreres, una d’entrada i una de sortida, cadascuna amb la sevavigilància. En algun centre comercial fins i tot ens han inspeccionat el cotxeamb miralls per assegurar-se que no entren cotxes bomba (n’hi ha hagut unsquants en els últims anys i si un no sen recorda només cal passar peljardí-memorial allà on hi havia l’ambaixada americana, ara un solar moltsolitari).

EL DIA A DIA

Però he de dirque la vida aquí no està tan malament. És una barreja entre les pelis del’època colonial amb la vida moderna.

Tot i que empreocupava viure en una bombolla completament aïllat de la realitat no és benbe així. Si que a casa estàs completament aïllat del món que t’envolta, però tothomviu així, els locals també. A l’hora de dinar surts a passejar pel carrer i vasa algun bar o cafeteria que hi hagi per a la vora, et barreges amb la gent ambmolta facilitat i tot i que si que destaques pel color de la pell ningú es fixaen tu.

El menjar, lesbotigues, l’ambient... tot igual que a casa, aquí a la ciutat es troba de tot ila veritat és que tecnològicament està força avançat. A part d’un parelld’apagades de la llum al dia i un tall en l’aigua de tant en tant, tot funcionaforça bé. Molts restaurants Indis i molts cafès on pots menjar bones amanides,Thai, carn... un japonès on cada dijous fan la Spanish Night (llògicament).

Els preus...depèn del que vulguis. Si vol fer vida europea, paga preus europeus, si volsfer vida d’aquí paga preus d’aquí. Es a dir: si vols llet, carn o fruita ambgaranties de que no agafaràs un mal de ventre descomunal ves al supermercat ipaga el mateix que pagaries a Europa, si vols pagar menys i no tenir cap menade garantia hi ha una sèrie de paradetes repartides pels carrers on venen detot, des d’ous fins al diari. El mateix passa amb els restaurants i lesbotigues.

Ah, lescarreteres!  Els carrers (per no dir elstorrents). Diu la llegenda que hi va haver un dia que van estar asfaltats, peròd’això ja deu fer molt de temps. En general hi ha dos tipus de carrer. Els quetenen un asfalt en molt males condicions, per on amb prou feines passen doscotxes i on hi ha uns forats on un s’hi podria estirar i els cotxes passarienper sobre, i els carrers sense asfaltar que recorden els reportatges delNational Geographic al mig de la sabana. Els primers són els carrersprincipals, els altres els secundaris per on no hauries de passar de nit.

L’altre dia vamtenir una recepció de benvinguda. Aprofitant que venia el manager de la seccióafricana de l’empresa han organitzat un sopar per als expatriats (m’ha semblatmalament que no invitessin als d’aquí). Sopar al restaurant d’un Suís. Unedifici de planta baixa circular amb un jardí enorme al mig, sostre de canya itot de tauletes i racons privats. Nosaltres ocupàvem la zona més gran, amb unapart coberta per una carpa de teles amb un foc al mig de la sala. Begudes per atothom, canapès i menjar molt bo. M’ha recordat molt a les pelis com memòriesd’Àfrica però sense que la gent anés vestida de safari, això i el típic tiomovent el vano. Parlant de vanos, l’altre dia vaig anar a dinar amb el jefeaustralià a l’Stanley Hotel. Hotel a partir del qual es podria dir que es vacrear la ciutat de Nairobi ja que originàriament és l’únic que hi havia. Doncsallà, al bar (decorat rollo principis del S XX) tenien els vanos en marxa!Aquests però funcionaven amb una maneta elèctrica i no amb un paio allàplantat.

SORTIR DE FESTA

Ahir dissabte(divendres no perquè aquí dissabte també es treballa) vam sortir de festa ambel col·lega Neozelandès (a partir d’ara l’anomenaré Kiwi o Carl que això deNeozelandès costa d’escriure i més de pensar) i la seva xicota (una negretalocal molt mona i de poc més de 20 anys, ell crec que en te 44 així que tela).Em van portar a un local al centre de la ciutat (on ells no acostumen a anarperò ahir feien un show i la noia ho volia veure.  Per arribar al local vam recórrer (en cotxe)un carrer principal de la ciutat que a aquelles hores estava pseudo-solitari.Dic pseudo perquè a cada cantonada hi havia grups de noies, suposo que fent-lapetar. Aparquem el cotxe i s’apropa un tio, el Carl li dona un bitllet de 100(1€) i em diu que aquets paios s’encarreguen que al teu cotxe no li passi resmentre ets al local. El local des de fora és una espècie de plat volador  de formigó aguantat sobre una columna iaferrat a l’edifici del costat que és per on s’entra. Dins... suposo que lamillor forma de descriure el local per dins és imaginar una discoteca d’hotelde Salou que no s’ha renovat des dels anys 70 i donar-hi un toc de prostíbulpoc dissimulat. Planta baixa entrada i bater d’homes, primera planta bar ambreservats i bater de dones, tercera planta discoteca, tot connectat per unaescala estreta i fosca amb llumets de Nadal i moqueta vermella, preciós. L’espaide discoteca estava prou bé, circular (es el plat volador), amb taules alvoltant de la pista de ball i barres de bar al voltant de les taules, sobre lesbarres pantalles de televisió on posaven els partits de la lliga espanyola, lameva salvació. I dic la meva salvació no perquè sigui un boig del futbol (a mimentre perdi el Madriz, la resta m’és igual) sinó perquè quan vam arribar allocal encara era una mica d’hora i a part de nosaltres i alguns blancs ambpinta d’homes de negoci amb ganes de festa, la resta tot eren noies solitàriesi amb vestits diguem-ne curts, assegudes a la barra del bar o ballant soles.Fins a cert punt era divertit contemplar l’espectacle, el problema és que simires pensen que busques, i quan ja m’havia espolsat de sobre a dues amigues aqui no havia invitat a seure amb nosaltres em vaig adonar que mirar l’Atletico-Espanyolera la millor manera de no atraure ningú. Cap al final del partit el local jaestava més ple. Havien arribat molts grups de gent local, alguns blancs més(fins hi tot algun grup de gent jove), asiàtics i indis. La majoria de lesnoies ja estaven ocupades així que em vaig poder dedicar a contemplar idivertir els ulls amb les tàctiques per lligar d’algun indi o com alguna noiaanava cambiant de parella quan ja tenia la beguda que volia. I es que això ésel que em va sorprendre més. No vaig veure gaires noies marxar del localacompanyades. Sembla com si la majoria només busques passar una estona amb tu acanvi de compra’ls-hi algo de beure.

Les guies que hellegit diuen que la gent aquí valora molt l’educació, que no siguis ni grollerni agressiu. Que si has de comprar algo i has de regatejar, que t’ho prenguisamb calma, que si algú et vol estafar que siguis amable i xerris amb ell i moltprobablement t’estafarà igual però menys del que hauria fet, però sobretot quesi la gent t’agòbia que hi xerris un moment, els acomiadis amb educació isegurament et deixaran en pau. Jo vaig voler fer cas de la guia i quan algunade les noies s’apropava hi xerrava una estona, m’ho prenia com una aventura. Alfinal els deia que tenia novia, que ara està ballant però que si ve i ens veuseré jo qui rebrà, qualsevol excusa. Més d’un cop em vaig trobar amb un “val,compra’m una beguda i marxo”. Ho vaig fer un cop i mai més! Una de les noiesestava tan òbviament drogada que fins i tot tenia una conversa divertida, feiaolor a cendrer (molt pitjor que de tabac). Al començament era divertit. Vamarxar i més tard va tornar. Aleshores amb prou feines se la podia entendre,pobre. Va dir lo de una beguda i marxo i li vaig comprar una espècie de sucraro que bevia (ni de conya li pagava una cervesa o un cubata, hauria caigutrodona). Al final, després de dir-li 50 cops de forma educada, 10 mal educada i1 “que fotis el camp” va intentar seure a la meva cadira mentre jo ballava a lavora, la dona casi que es mata! Va perdre l’equilibri i casi cau. Aleshores vaagafar les seves coses, va fer una postura orgullosa i se’n va anar cap a unaaltra taula. Durant la nit anava apareixent i només de veure’ns i nosaltres ferque no amb el dit feia cara d’enfadada i marxava cap a un altre costat. El Carlva riure molt quan va veure que jo tornava de la pista de ball i anava a toparamb ella quan me’n vaig adonar i per evitar-la vaig fer tot el tomb al local(l’única alternativa per arribar al nostre lloc).

A part d’aquestestrobades rares la resta de la nit va estar força bé. Vam beure, vam xerrar ivam ballar. Un moment que em va fer gracia va ser quan va sonar el WakaWaka. Decop em vaig adonar que realment estava a l’Àfrica! Crec que era l’únic noafricà a la pista de ball i tothom ho cantava com si fos l’Amparito el dia dela baixada de l’àguila. Moment per recordar!

Al final vamplegar cap a les 4. Tornant a casa vam parar a fer un frankfurt amb patates (95centims d’euro) i em van ensenyar la zona per on normalment surten (lo d’ahirva ser un cas especial). Aquest cop res de carrers deserts, gent i cotxes pertot arreu, no odiem ni passar. Restaurants i bars a banda i banda del carreramb discoteques a les terrasses i molta barreja de gent local, indis id’altres. Allò ja era més normal, però com que la senyoreta Erika volia veureel show (que no va ser més que el típic ball de fi de curs del cole) doncs ahirvam sortir pel centre on no hi ha massa més que locals raros.

L’OFICINA

A l’oficina 2/3de l’equip tècnic són gent d’aquí i llògicament també ho són la resta detreballadors de suport, entre ells els xofers! Si, al final aquí es va amb xofer. Res de luxe però! L’empresa té unsquants cotxes en propietat (cotxes que a casa costaria vendre’ls de segona ma) ique estan a la nostra disposició. El problema és que el transit aquí és tanorganitzat que no calen ni semàfors ni cedas ni senyals. Jo no sé com s’ho fanperò no xoquen mai. Es foten per tot arreu i el que ve cap a tu... ja pararà, iel més fort és que para! Aleshores tenim un grup de nois que no sé ben be quefan a part de seure tot el dia i esperar que algú els encarregui algo (ves acomprar això, ves a recollir el correu, escaneja’m això altre...) i aquests sónels que quan has d’anar a algun lloc els truques i et porten amb un dels cotxesde l’empresa. El que he vist és que hi ha nivells entre ells. Tots comencen coma noi dels encàrrecs i poc a poc van progressant fins que els que valentreballen a la oficina com a topògrafs o d’administratiu.

Ahir em vanexplicar que fa un més van anar a l’enterro d’un dels xofers, pel que es veu afora la ciutat el trànsit és algo més perillós. Es veu que el pobre anava peruna Autopista de 6 carrils on estan fent obres i on hi ha un punt on es passade 6 carrils a 2, un en cada sentit i com que aquí el tema senyalització no esporta... passa el que passa.

La meva feina?Encara no sé ben bé que se suposa que he de fer jo. De fet encara no tinc ni elLogin de l’empresa. Això és una mica desorganitzat i és que estan creixentsuper ràpid perquè no paren d’arribar projectes cada cop més grans. El que sisé és en quin tipus de projectes treballaré.

Al principi noméssabia que venia a Kenya per treballar com a geòleg en projectes hidroelèctricsi em feia por trobar-me amb el dilema ètic d’haver de treballar per a algunaconstructora Xina que ve aquí a fer preses i a inundar poblacions per tal devendre l’electricitat a preus abusius i així explotar la poca economia emergentque hi pogués haver. Per sort no és res semblant a això. Els projectes en elsque treballem són projectes de l’AID (Associació Internacional per alDesenvolupament), un grup que en part depèn del Banc Mundial (que no són santsperò tampoc són els xinus que m’esperava). Els projectes els reclamen lesmateixes comunitats on es desenvolupen. Ja ve sigui per tenir electre alspoblats, per tenir aigua per regar i veure, o per fer servir la presa com apont per creuar el riu. La qüestió és que són els pobles que ho demanen, l’AIDdestina els diners que creu que fan falta i nosaltres dissenyem sobre lesnecessitats i el pressupost que hi hagi. No, no som cap ONG però tampoc estracta d’especuladors amb ganes d’exprimir la pobre gent.

CASA MEVA

La veritat, no empuc queixar. He viscut en apartaments molt més petits que la meva habitació!

M’han col·locaten un pis de l’empresa. Tinc una habitació enorme per a mi sol. Tinc quarto debany privat amb dutxa, banyera i demés. Tinc un llit enoooooorme, fins hi totpuc dormir de costat i em sobra lloc. I a banda i banda del llit sobren unparell de metres. Tinc un tocador i un a taula d’oficina, tinc un finestral quedóna al riu Nairobi i als arbres que l’envolten, i tinc un armari empotrat detres portes dobles! Tot un palau! La cuina i el menjador, també enormes i benequipats els comparteixo amb altres companys de pis. Visc amb un Nepalès i ambun Iranià, tots dos de més de 50 anys i que a les 20:00 ja són al llit! Jo sopoa quarts de nou i a vegades em sap greu mirar la tele per si faig massa soroll!Però que és això! Que no tenen vida aquesta gent!

Per sort tenim el gimnàs, s’ha de pagar però per 50€tens un gimnàs ben equipat amb entrenador personal i també amb vistes al riu ials arbres florits. 

I això és tot per la primera setmana.

Pels que hagueu arribat fina al final felicitats per la paciència.

Prometo no prometre tornar a escriure aviat però si intentaro.

Petons!