Quo Vadis?

Després de la insistència del club de fans de Ambelscollonsalamà tours m’he agut de posar les piles i obligar-me a acabar ja aquest article. Us el devia (al igual que els altres del viatge amb la Luc) i ja no em podia endarrerir massa més. Aquí teniu el primer capítol del nostre tour.

 

La costa est africana sempre ha estat un dels punts més importants pel que fa al començ marítim. Els ports que governen aquestes costes han sigut durant molt de temps la raó per cruentes batalles entre diverses civilitzacions, sobretot entre portuguesos i  àrabs. Aquesta costa ha estat el punt d’on es podia controlar el comerç que venia de l’oceà índic, això és tota la Índia, Singapur, Tailàndia i altres regions del sud est asiàtic. I sobretot una de les principals fonts d’esclaus negres per a les potencies colonitzadores. Pemba, Zanzíbar i Mombasa van ser els principals ports d’aquesta costa, antigament punts estratègics tan a nivell comercial com militar, avui en dia principals atraccions turístiques d’una regió que ofereix paradisíaques platges de sorra blanca i aigües turqueses protegides per esculls de corall amb tanta vida com un es pugui imaginar. El millor lloc per desconnectar durant uns dies de l’estrès de la feina i del mal de cap d’organitzar el viatge, i per a poder recarregar energia per a les aventures que teníem per endavant.

 

Abril i principis de maig és el moment més àlgid de la temporada de pluges a l’Àfrica de l’Est (que és com es coneix al conjunt format per Kenia, Tanzània, Uganda, Ruanda i Burundi, una espècie de Unió Europea a l’africana). Pluges gairebé diàries i torrencials que et poden deixar completament xop si t’agafen desprevingut, però que no solen durar més de mitja hora o una hora. Psicològicament les pluges fan que la gent assumeixi que aquesta és la pitjor època per viatjar (de fet per a la gent del país 20-25 graus de temperatura és ple hivern), però les temperatures i el clima primaveral segueixen sent prou bons per als viatgers que venim de lluny. La única diferència amb la “millor” temporada per viatjar és que ara les temperatures de mes de 40 graus i la humitat excessiva no t’asfixiaran, els hotels estaran a meitat de preu i el més important: els pesats dels venedors caça-turistes estan de vacances! Si m’ho pregunteu a mi, aquesta és la millor època per a viatjar.

 

Agafem un avió de Kenyan Airways i volem cap a Mombasa. Per tal d’evitar les aglomeracions i poder gaudir de la platja l’hotel que hem escollit es troba lluny de la ciutat, gairebé una hora al sud de Mombasa, on hi ha les millors platges i on la barrera de corall s’apropa més a la costa.

 

L’hotel el més modest que he pogut trobar, piscina enorme, accés directe a la platja, restaurants, bars, cocteleries directament a la sorra... vamos, que millor impossible.

 

Amb el preu que hem pagat no em sorprèn gaire que a l’arribar ens posin algun problema donant-nos una habitació que no és el que havíem demanat i fent-nos esperar molta estona per a poder entrar i dutxar-nos, però no està malament sobretot quan més endavant l’agència amb la que em reservat ens farà encara un descompte sobre el preu total perquè l’habitació no era la que tocava! Així que passem de varatu a encara més varatu.

 

 

El primer dia el passem de relax, amb la calma, visitem un parell de bars que hi ha a l’hotel, dinem a la vora de la piscina i tastem les aigües de l’oceà índic en un bany curt però refrescant.

 

L’endemà és el dia que ens hem proposat anar a visitar la ciutat de Mombasa. Com és normal en nosaltres ens organitzem tard i arribem a la ciutat que ja no queda massa temps per visitar res. Per sort, Ambelscollonsalama Tours ho té tot calculat i les poques hores que tenim a la ciutat seran suficients per a visitar tot el que volíem veure i anar a sopar d’hora, fins i tot tindrem temps de visitar un parell de llocs que no entraven dins el nostre planning.

 

El taxista que hem contractat per tota la tarda ens deix a la porta de Fort Jesus. Una ciutadella que van construir els portuguesos per tal de controlar a la població. Al principi els portuguesos volien tenir una relació pacífica amb les colònies de l’est d’Àfrica i es van oferir a fer de mediadors entre les comunitats de Zanzíbar, Pemba i Mombasa que aleshores estaven enfrontades per al control de les aigües d’aquesta zona de l’Índic. Els portuguesos, grans experts en diplomàcia es van guanyar la confiança dels habitants de Mombasa, van venir i van arrasar la ciutat deixant-la en no res. La gent la va reconstruir i van fer fora els portuguesos. Poc després van tornar i va tornar a passar el mateix. Al final, cansats d’haver d’enviar vaixells cada cop que volien destruir la ciutat, els portuguesos van decidir construir una ciutadella des d’on poguessin bombardejar la ciutat a plaer a la vegada que controlaven l’entrada al port natural que és la badia de Mombasa. No ho he dit abans, però Mombasa és una illa al mig d’una badia i això fa que sigui un port natural que avui en dia encara gaudeix de molt avantatge respecte les altres poblacions portuàries de la zona.

 

A Fort Jesus no hi ha massa cosa a veure. Una ciutadella que mira al mar i a la ciutat vella de Mombasa. Estances on s’allotjaven els militars i mariners. No hi havia cap zona indicada com a calabossos però si que hi havia unes estances, fedes, fosques i humides en els que s’havien descobert uns murals pintats amb carbó per algú que va arribar a passar molt de temps en aquell forat. Els murals vindrien a ser aquell full d’una impressió cancel·lada a la meitat i que ara col·lecciona gargots a la vora del telèfon.  Sense cap mena d’ordre ni cap sentit lògic, la paret estava plena de vaixells, de detalls de vaixells i de detalls dels detalls dels vaixells. O bé es tractava d’algun mariner obsessionat amb la seva professió o algun pres que va passar molt de temps en aquella cambra i que pintava allò que arribava a veure des d’una d’aquelles petites finestres de la fortalesa. El que si que vam poder veure a Fort Jesus, tot i que aquestes coses segur que no surten a les guies turístiques, va ser un partit de futbol.

 

Al guaitar per un dels punts de vigilància vam veure un grup de gent que es reunia als peus de la muralla, una quinzena de metres per sota nostre. Poc a poc s’anava apropant més gent a aquella espècie de plaça, aleshores ens van adonar que s’anaven asseient de forma ordenada al voltant de la plaça i que en un dels extrems hi havien uns ferros que si volies hi podies veure la forma d’una porteria. Amb la gent asseguda van començar a aparèixer nois vestits amb samarretes idèntiques i un d’ells jugava amb una pilota. Era un partit de futbol! Més tard van arribar els de l’altre equip. Mentre es preparaven per començar el partit nosaltres vam aprofitar per acabar de visitar les últimes estances buides de la fortalesa i aleshores si, xiulet de l’àrbitre i comença el partit. Si, potser no tenien un camp rectangular ni tenien línies que delimitessin el terreny de joc, però tenien àrbitre. I sort d’això perquè als dos minuts de joc van començar les tanganes. I mentre l’àrbitre treia targetes a qui no estava ni jugant, a l’altra banda els cops de puny volaven que ni les pelis del Bruce Lee. Per un moment vaig entendre com es devien sentir els turistes que des de dalt de la muralla de Tarragona contemplaven com nosaltres jugàvem amb l’imperial en aquell camp que més que ser de sorra era de paper vidre (per algo s’anomenava “El Roqueral”).

 

Al final vam acabar marxant perquè allí de futbol en veuríem poc.

 

Sortint de Fort Jesus ens endinsem a la ciutat vella de Mombasa. Com a turistes que som cantem una mica, sobretot perquè és una zona plena de musulmans. Un noi se’ns apropa i sense que ningú li demani ens comença a fer de guia. Intentem desfer-nos d’ell però si ha captat la indirecta no n’ha fet cas. No ens deix en pau però tampoc es fa pesat. Aleshores, veient que la zona està plena de caça turistes preparats a vendre’t xorrades li començo a donar conversa i a interessar-me pel que diu. La veritat és que va ser una jugada intel·ligent. El noi realment sabia del que parlava i al final no va insistir en que li donéssim propina (tot i que si que ho vam fer), ens va mantenir els caça turistes a ratlla i ens va ensenyar racons que nosaltres sols segurament no hauríem descobert mai. Un d’ells un pou d’aigua que hi havia a l’antic moll on  un grup de joves amb pintes rares aprofitaven per rentar-se la sal del cos després de banyar-se al mar. Aquest pou va ser el principal motiu pel que els portuguesos van decidir instal·lar-se a en aquella zona. Aigua potable en una illa al mig d’una badia, més estratègic impossible. La ruta va acabar a les portes de Fort Jesus, on el nostre taxista ja ens esperava per portar-nos a fer una ruta ràpida per la ciutat.

 

Des del cotxe vam veure el símbol típic de Mombasa: dues arcades fetes amb forma d’ullals d’elefant que es creuen sobre una de les vies principals, antigament l’entrada a la ciutat. Ciutat que durant la colonització anglesa era el port des d’on sortia gran part de l’ivori d’Àfrica.

 

Quan ja no quedava res més per veure va arribar l’hora de sopar. Aquí Ambelscollonsalama Tours s’aparcava un moment i tocava anar de rics occidentals. Tot i que la intenció original era sopar en un vaixell mentre navegàvem al voltant de l’illa de Mombasa, aquella nit precisament el vaixell no sortia. De totes maneres, el restaurant si que estava obert i ens van donar taula a la terrassa que donava sobre la badia, amb vistes a la ciutat antiga de Mombasa.

 

Jo tenia una cosa clara. Trobant-me a la vora de l’oceà índic, no podia demanar altra cosa que no fos una bona bestia de closca dura. La Luc, més prudent va voler assegurar el tret i va demanar unes gambes gegants “a l’ajillu”.

 

Tot regat amb un bon vinet blanc i una espècie de còctel de gambes com a entrant. El punt curiós de la nit, a part de la bestia descomunal i boníssima que em vaig cruspir, la parella que teníem a la taula del costat. El noi s’aixeca i demana una cançó a la cantant (si, musica en directe), torna a la taula però en ves d’asseure’s... genoll a terra i treu un anell! Encara estem flipant ara, ho havia vist en moltes pelis però mai en directe! A ella li va costar, però al final va dir que si (ai que em cau la llagrimeta... es que la música de la Traviata me embriaga... o era que casi me meo en las bragas?)

 

Havent complert ja amb la part turístico-cultural el dia següent el vam dedicar a fer el turista perru. Platja i relax. Ens vam llevar tard i vam baixar a la platja, però com jaure a la sorra fa de “plebe”, nosaltres vam agafar dues hamaques al bar que hi ha a la vora del mar.  Vam encarregar un parell de begudes i algo de menjar. Això si que es mereix una estrella Michelin i es que dinar calent a la sorra de la platja no té preu.

 

 

Jo, el primer dia mentre visitava les instal·lacions de l’hotel, em vaig creuar amb un noi que m’oferia una excursió a la barrera de corall. Com de costum, amb la meva pinta no em va caldre regatejar, ho va fer ell tot sol. I  em va oferir anar fer snorkeling a un preu immillorable.

Permeteu-me que obri  un petit parèntesis: Realment faig tanta pinta a vagabundu? Tant en els mesos viscuts a Nairobi, la temporada a Moçambic o el viatge amb la Luc sempre m’ha passat el mateix. EN creuar una zona turística els famosos caçaturistes venen cap a mi, ofereixen algo i amb que els digui un sol cop “que no” ja n’hi ha hagut prou per engegar-los. Si anem en grup no paren d’oferir coses als companys i companyes de viatge, insisteixen, els fan agafar coses, posen souvenirs a través de la finestreta del bus o del taxi, els canten cançons o els ofereixen de fer fotos, però a mi... res. Així que si no us he portat souvenirs és perquè ningú me’ls va venir a vendre.

 

Bé, tornant al noi que em venia l’excursió, jo li havia dit que si, però que m’ho tenia que pensar (segurament la frase més repetida pel turista comú). Durant els dies següents vaig estar mirant si hi havia cap lloc que oferissin un preu millor. No, realment li devia fer pena a l’home aquell perquè l’agència que oferia el mateix viatge (mateix vaixell, mateix guia, mateixes ulleres, mateixa hora...) em cobrava més del que ell em demanava! Així que lògicament li vam acabar dient que si.

 

Lògicament l’escull de corall de Mombasa no és tan maco com el d’Austràlia, però deu ni do, vam poder veure moltes coses. La barca atrotinada amb el cul de vidre per poder veure peixos només ens va servir per arribar al punt on ens banyaríem i per veure com el nostre guia donava de menjar a uns quants peixets per a que s’apropessin. Nosaltres ens vam posar les ulleres i els peus d’ànec i a bussejar!

 

Vam poder veure de tot. Nemos, Doris, el peix aquell de la peixera del Nemo que te una cicatriu a l’ull, morenes, peixos aranya (escorpores), bancs de centenars de peixos minúsculs, peixos taronges, peixos vermells, peixos blaus, peixos taronges, vermells i blaus, eriçons i estrelles de mar de mil formes diferents... Aquest cop no vam poder aconseguir cap càmera subaquàtica, però suposo que ja us feu una idea de com era allò.

 

Aquell mateix dia a la nit van organitzar el sopar al jardí i mentre la gent anava al bufet a recarregar menjar, un grup d’animació cantava i ballava cançons típiques africanes. Hauria estat molt millor si algú ens hagués avisat que feien això per la nit així hauríem pogut no arribar tard i de pas portar la càmera, però TIA i aquestes coses passen. Al sopar només vam tenir un petit problema: no et deixen anar per l’hotel amb samarretes esportives i jo portava la del barça així que només asseure’m a la taula em ve el mànager i em diu “del barça oi?” “si”, “doncs com no t’espavilis et perdràs el partit!”. Que si Messi, que si Villa, que si Xavi que si Iniesta... escolta, que tinc gana! Que vull sopar! AL final una porra. Ell creu que el Barça perdrà (partit d’anada de la Champions al Bernaveu), jo li dic que serà un 0-3. Vale, potser em vaig passar, però no li va faltar gaire. Vam veure el partit la Luc i jo en un dels bars de luxe de l’hotel (el bar de conyacs). El millor de tot és que segurament per la nostra pinta, el cambrer no es va molestar ni a demanar-nos que volíem en tot el partit, i això que érem els únics clients en tot el bar! 0-2 va ser prou bon resultat per anar a dormir tranquil.

 

L’endemà va arribar l’autèntica part de Ambelscollons a la ma tours del viatge a Mombasa. Primer al fer el check –out a l’hotel ens volien cobrar una cosa que nosaltres ja sabíem que ens tocava pagar, però no tant com ens demanaven ja que l’habitació que ens van donar no era la que havíem demanat. Després de molt discutir quedem en que nosaltres marxem sense pagar i que ja s’aclariran amb el nostre tour-operador. Agafem el taxi (el mateix que ens va portar a fer el tomb per la ciutat) i marxem cap a l’aeroport.  En principi dues hores i mitja és temps de sobra per arribar a l’aeroport. Nosaltres ens en vam donar tres per si a cas. Teníem una hora des de l’hotel fins a Mombasa ciutat, encara ens en quedaven dues i mitja. Arribem al punt on es creua l’aigua en ferri i... mare meva la cua que hi ha! El taxista comença a conduir passant tota la cua, carrers i més carrers plens de cotxes. Al final arribem just a l’entrada del ferri i el de seguretat li diu que giri i torni al final de la cua com tothom. L’intenta subornar i li diu que anem a l’aeroport, res, que girem i al final de la cua. Un dels ferris no funciona i la cosa està totalment col·lapsada. Tornem al final de la cua i a esperar. Ni de conya arribem a temps al check-in del nostre avió. Amb una mica de sort arribem just quan marxi. Truquem a Kenya Airways per veure si es pot canviar el vol. Aquest telèfon és el de Nairobi, hem de trucar a Mombasa, vale, em pot donar el telèfon de Mombasa? Si, però només el de vendes, ja em va bé ja em passaran ells amb qui toqui. Els de Mombasa ens diuen que no ens poden canviar el bitllet per aquell vol perquè ja està ple, com que ja està ple? Nosaltres ja tenim bitllet per aquest vol, volem bitllets per al següent! També està ple, i el següent? També. Miri senyoreta, ens posa en llista d’espera i si arribem a temps al nostre vol bé, i sinó ja ens farem un lloc com puguem perquè no he vist mai cap vol que vagi completament ple.  Al final creuem a l’illa de Mombasa i allí el nostre taxi intenta emular a l’Alonso per poder arribar a l’aeroport cinc minuts abans que toqui despegar.  Ni de conya confiem en fer el check-in, però com que portem només equipatge de ma, potser ens deixen pujar a l’avió abans no marxi. La Luc corre cap a l’aeroport mentre jo pago al taista i descarrego les maletes. Entro a la terminal i em trobo la Luc al taulell de Kenya Airways. Tranquil, el nostre vol va amb més d’una hora de retard, tenim temps de dinar si volem! La mare que els va parir! I no ens ho podien dir per telèfon quan hem trucat abans!? Així que res, cap a la porta d’embarque i a esperar. Vol tranquilet cap a Nairobi i després cap a caseta a dutxar-se i a preparar les maletes que l’endemà marxem a fer la ruta en cotxe pel país!

 

Només dir que el que hem viscut fins ara era un escalfament suau del que se’ns venia a sobre.

 

Un petó a tothom!