Quo Vadis?

“The natives were Africa in flesh and blood. The tall extinct volcano Longonot that rises above the Rift Valley, the broad mimosa trees along the rivers, the elefant and the giraffe, were not more truly Africa than the Natives were –small figures in  an immense scenery”                               Karen Blixen, Out of Africa

Tot i haver de posposar la meva immersió amb els natius fins al divendres que ve, encara em quedava una cosa per descobrir l’autèntica Àfrica... L’alt però extingit volcà Longonot que s’aixeca sobre el Rift Valley.

Un cop abandones Nairobi per la carretera principal que porta cap a Uganda i Sudan vas pujant de forma suau però constant pels altiplans que envolten laciutat. Pel camí, el que ja s’ha convertit en la visió típica de Kenya per a mi: gent a la vora de la carretera, uns venent fruita, d’altres carbó, panotxes, sal o senzillament gent caminant o empenyent una bicicleta amb destinació qui sap on. A mig camí passem pel costat d’unes barraques on s’anuncia el millor Nyoma Choma del món (carn de cabra a la brasa) i pel que m’explica el Michael (manager australià) és ben veritat. Per desgràcia quedarà apuntat a l’agenda per anar-hi un altre dia i es que si hi ha una cosa que no canvia mai en un bon nyoma choma són les gairebé 3 hores que comporta l’experiència, i avui no tenim temps per això.

El que a casa es consideraria un conductor suïcida aquí és el més normal del món. De fet arriba un punt en el que si el Michael (avui condueix ell) no avança un camió a mitja corba sense visibilitat i amb un matatu venint en direcció contraria, tens la impresió que estàs perdent el temps fent cua. La gent creua la carretera de quatre carrils sense pensar massa en les conseqüències, i això que hi ha passos de zebra a mitja autopista! Bé, hi ha passos de zebra...

 ...i passos de zebres.

Quan per fi la carretera deix d’enfilar-se sense indicar-te cap a on et porta, arriba el moment màgic en que mires a la teva esquerra i veus la vall, però no és una vall qualsevol. És l’impressionant Rift Valley que s’estén als teus peus. El lloc on vam començar a donar els primers passos com a espècie. I allà al mig, solitari però imponent el mont Longonot, un volcà extint que tot i tenir 2776 metres d’alçada ara mateix queda per sota del nostre cotxe.

Abans de dirigir-nos cap a la muntanya parem a Delamere a esmorzar una mica i comprar aigua per a l’excursió. Te i Spanish omelet (truita amb tomàquet i pebrot) mentre en Michael ens explica la historia del tal Delamere.

Es veu que l’home era un terratinent anglès que no parava massa atenció a les seves terres de la Gran Bretanya. Quan la situació econòmica començava a ser bastant insostenible va hipotecar totes les seves terres angleses i va comprar terres a Kenya. Aleshores Kenya era poc més que tribus nòmades, alguna població minúscula i campaments anglesos que poc es paraven a mirar la terra. El tal Delamere va començar a implantar tècniques de cultiu modernes a les seves terres i amb això va crear una moda. Va encendre la metxa de la revolució agrícola en aquesta zona. Les conseqüències les pot valorar cadascú a la seva manera. Va permetre donar de menjar a molta gent, va enriquir a uns pocs, va permetre crear nuclis urbans i sobretot va fer que una enorme part de bosc tropical desaparegués per convertir-se en terres de conreu.

Les terres ara son propietat d’un net o besnét que és a la presó per haver-se carregat a trets intrusos no desitjats. Elprimer cop el van deixar anar per considerar-ho en defensa pròpia, però elsegon cop ja no va colar.

Deixem Delamere i fem una petita parada turística al llac Elementaita. Un dels llacs on es pot veure la marea rosada que formen els milers de flamencs tan típics de les postal africanes. Com que no és l’objectiu d’avui, ni tenim ganes de travessar la multitud de barraques amb venedors de souvenirs,  ens conformem amb una visió llunyana del Guerrer Massai Dormint (muntanya que recorda tal figura) i les fotos llunyanes d’un petitíssim grup de flamencs. I és que encara no és la temporada per veure flamencs. Ja tornarem més endavant.

Finalment arribem als peus del Longonot. Des de l’entrada del parc (20€) no sembla més que un turonet. Això serà com pujar ala roca foradada de Mont-Ral. Ingenu de mi! Comprovo que ho tingui tot a punt: calçat còmode, pantalons còmodes, mocador ganàpia pel cap (no em vaig endur cap dels meus barrets) un litre d’aigua, unes galetes, càmeres i au, a caminar!

Podríeu haver-me avisat que no portava crema solar i que a l’altura que estem i en plena estació seca és com posar el cap dins el forn! Em nego a penjar fotos meves, però si us voleu fer una idea de com vaig acabar, agafeu un tomàquet, li pinteu uns ulls i aquest sóc jo! Cada matí quan em miro al mirall penso en aquell acudit de l’Eugenio: el saben aquel que diu que és un guiri que le pide consejo al camarero para poder ligar. I el camarero li diu “cuando veas una mujer que te guste le dices Viva la madre que te pario!” En això que el guiri va paseando por la rambles i ve una morena despampanante i le grita “A ti te parió una madre!” Ella que se gira, lo mira i li contesta “i a ti te pario una gamba!”

Total que la caminadeta al final només va resultar ser d’un desnivell de més de 900m a través de camins empinats i plens de pols, sense una hombra on refugiar-se. Una horeta més tard (amb el Michael liderant l’expedició a ritme de recordman olímpic) arribem a la vora del cràter del volcà. Les vistes són fantàstiques. Des d’on som podem contemplar la vall del Rift, el llac Naivasha i l’interior del volcà, curiosament molt més verd que tot el que l’envolta. No ens aturem gaire estona perquè tot i que som dalt de tot del volcà encara no hem fet el cim. Encara ens queda una hora de camí vorejant el cràter i pujant per pendents de tefra (cendra volcànica) abans no arribem a la part més elevada de la muntanya.

Ara si. Ara em sento com el rei lleó contemplant tot el domini de la vall. Amb les muntanyes dels Aberdares (ja envaig parlar el desembre passat) i el mont Kenya que mig s’intueix a l’est, el llac Naivasha al nord, la terra dels Mara a l’oest i la planícia infinita cap al sud. Just abans del llac Naivasha s’intueix l’entrada al parc Hells Gate. Un parc on a part de veure molts animals també es poden observar molts fenòmens geotèrmics (incloses varies centrals elèctriques) i que hem decidit que serà el pròxim objectiu i que el creuarem en bicicleta!

Mirant cap a la terra dels Mara es veu foc,però està molt lluny. Assumeixo que son les típiques cremes que fan els nadius per a millorar les terres de pastura. Ens asseiem i mengem la fruita que portàvem de Delamere. També ens n’adonem que les ampolles d’aigua que el Michael havia comprat s’han quedat al cotxe. Compartim la meva aigua (més tard, baixant me n’enpenediré! Però és que és de ser buena persona eh!). Començo afer fotos del cràter, de les vistes, dels companys, del remolins de pols de la plana, del foc a la distancia quan... que és això blau que hi ha aquí a la vora? Algú està fent foc aquí al costat? Que raru... emmmm nois, sóc jo o el fum és cada cop més dens i més gros? Potser hauríem d’anar tirant. Baixem una mica per la vora del cràter i obtenim una millor visió del que passa. La mare del tano! És un incendi i està a pocs metres d’aquí! El foc està pujant pendent amunt i molt ràpid! Nois... CORREU!!!

Al final vam aconseguir sortir de la zona de perill. És el que té córrer per la vora d’un volcà, tu recorres un cercle petit però muntanya avall estàs deixant enrere molt de tros. El vent bufa en direcció contraria al foc, tenim una vall pel mig i seria molt raro que ara passes res. Traiem les càmeres i a fer el turista! No cada dia et trobes amb un incendi al mig d’un volcà!

La baixada sense aigua es va fer eterna, a aquestes alçades jo ja entrava en fase llagosta (o tomàquet, gamba, guiri de les rambles, cul de baboon...) i el meu cos demanava hidratar-se. Mentre baixàvem vam veure pujar la brigada anti-incendis. Un grup d’uns deu o dotze vilatans armats amb ampolles de 7up plenes d’aigua i bastons, només un d’ells portava un matxet, alguns anaven vestits com si vinguessin de l’oficina. Nosaltres vam seguir baixant. Com s’ho van fer per apagar l’incendi? No ho sé. Però el diari d’avui portava que dels varis incendis que hi va haver el cap de setmana, la majoria van ser apagats per gent de les viles properes. Només un incendi va servir-se d’avions i va ser al parc d’Aberdares.

Al final vam arribar al cotxe, vam beure l’aigua que havíem deixat escalfant-se dins el cotxe i vam tornar cap a casa on vaig omplir la banyera i em vaig dedicar a llegir Out of Africa.

Molts petons a tots!

PS: sabíeu que el Joan Clòs ara també viu aquí a Nairobi? L’han fet director de Habitat ONU i la seu es troba aquí. Encara no me l’he trobat però si l’arribo a veure li preguntaré si ha vingut a “matar mosquits amb elefants” una de les seves frases cèlebres.

Com sempre podeu veure més fotos al meu picasa. 

De 19:00 a 21:00

cricccccriiiicriiiiccriiiicciiiiiiccriiiiiiiiiccriiiiiiicriiiiiiicriiiicriicriicriciriiiiiiiicriicriiicriels grills, algo pesats però amb la tele ja no els sents.

De 21:00 a 5:30

grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooocroac grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooocroac grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooocroac grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooocroac grrrrrrrrooooooooooo croac grrrrrrrrooooooooooo croac. Les pu...sgranotes. Insistents i repetitives. No paren en tota la nit.

De 5:30 a 9:00

aggggggggrrrrr agggggggrrrrrragrrrrrrrrrr aggrrrrrrrrr grraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa aggggggrrrrrrrraggggrrrrrrrrrrrr agrrrrrrr. Els ocellots. Qui vol un despertador! A midoneu-me una escopeta!!!

Com desitjo que arribi el fred i que totesaquestes besties trobin parella!!! 

Un alter cop perNairobi. Aquest cop per a passar-hi uns quants mesos.

La veritat es queaquesta primera setmana no ha passat res d’especial. El vol amb Egyptair va sertan llarg com si hagués volat a través d’Amsterdam amb KLM però amb ladiferència que l’avió egipci era una autèntica carraca. La primera part del volno va estar gens malament. A la T1 de Barcelona erem 12 persones esperant perpujar a l’avió i un cop ja érem a bord ens van fer esperar una mitja hora mésfins que van arribar una altra 20 de passatgers. No faré cap comentari sobre laprocedència cultural d’aquesta gent perquè sinó després em faig ràbia a mimateix, prefereixo pensar que anaven tots en el mateix bus i que va punxar unaroda.  La majoria ja coneixeu la mevaopinió sobre els egipcis després de l’experiència a la deixalleria dels faraonsd’ara fa un any.  Dins l’avió el menjarera basant estàndard i és que després de volar amb Singapore Airways tot semblapoc. Això si, pobres els que van pagar el doble que jo per anar en primera,ells tenien una butaca amplia i còmoda, però jo vaig tenir 3 butaques per a mitot sol! No tenia pantalla per a mi sol, però per veure una peli romànticad’espies americans casi millor no tenir pantalla.

Un cop a Egipteningú em va intentar estafar ni vendre res que no volgués. Suposo que en unahora i a la terminal internacional de transit és difícil que t’emprenyin els“amigo-mas-barato-que-en-carrefour”. Això si, un cop embarcats encara vamesperar una hora més a que arribessin els últims passatgers (algú hauria derevisar les rodes dels autobusos més sovint).

Al final vaigtocar terra a Nairobi sobre les 4:30 de la matinada.  L’aeroport Jomo Keniatta de Nairobi és curiósperquè és circular. I hi han dues sortides que porten al control de duana, elque passa és que quan surts de l’avió el cartell no indica quin és el mésproper, senzillament diu recollir equipatge i una fletxa cap a cada costat. Persort jo ja me’l començo a conèixer una mica i vaig veure una de les sortides, imentre tothom seguia al primer passatger com si fossin ovelletes, jo em vaiganar en direcció contraria. Això si, arribar dels primers no em va estalviar lagairebé una hora de cua per passar immigració.  

Gairebé un mésdesprés les coses a Nairobi no han canviat. Bé, algo si ha canviat, elscompanys de pis. L’iranià ens ha deixat per passar una temporada al sud delSudan on tenim un projecte, però l’hem substituït per un escocès a qui només lifalta la faldilla i la gaita.  I aquestaés l’última setmana que podrem disfrutar del nepalès, això si, abans dedeixar-nos ens ha dedicat un recital d’encostipat. Suposo que és una tradicióde l’Himàlaia de moquejar sobre el plat d’algú altre mentre està menjant, peròjo encara no m’hi he acostumat. Això si li hem comprat llimones i mel per a quees recuperi aviat. Ara us pensareu que ho dic de conya, però el trobaré afaltar.

Apart d’això pocacosa més. Bé, si l’altre dia vam tenir una visita VIP a l’oficina. O així éscom ens ho havien anunciat. Ens hem passat la setmana tragant pols. Han netejattotes les taules, els serveis, les sales de reunions, fins hi tot han canviatles rajoles de bona part del terra (algunes feia més d’un any que no hi eren oestaven completament trencades)... total perquè venia a visitar-nos un noidanès que està destinat a Nairobi per substituir la baixa de maternitat de lacomissionaria australiana a Kenya. Us ha quedat clar? A ell tampoc. Total, quevan fer la feina de tot un any en una setmana, a sobre li van organitzar undinar i jo personalment ni em vaig enterar que havia vingut. No fins al vespreque vam anar a sopar amb els de l’oficina i mentre esperàvem que arribessintots vam demanar unes cerveses. Mentre erem allà de peus un home se’ns apropa iens pregunta si som d’SMEC. I tant que si, ens asseiem junts, xerrem icompartim l’espera, no se com comencem a preguntar que és el que fa cadascú ialeshores descobrim que ell és el famós VIP, aquell paio era un VIP... la jetset s’està perdent... I pensar que al pobre Carl li havien fotut la bronca peranar vestit amb camisa i sandàlies quan esperàvem una visita VIP... però sianava molt més arreglat que aquell “alt comissionat”!

Al final vanarribar tots i va començar el festí!!! Restaurant Fogo Gaucho. Bufet lliure decarn a l’estil brasiler. Tu tens una targeta, vermella per un costat i verdaper l’altre. Si el ver està de cara amunt, el cambrers no paren de venir ambunes brotxetes gegants amb carn de tot tipus d’on fan un tall i tu amb unespinces l’agafes i te la poses al plat. Quan n’estàs fart gires la targeta alcolor vermell i deixen de venir fins que et recuperes i fas girar la targetaaltre cop. Aquella nit si que em vaig fotre com un bacó! I es que és tandifícil resistir-se a un tros de carn encara xiuxiueja tot just treta de labrasa... aaaagghhhhh ja torno a tenir gana! Costelles de xai, costelles deporc, de vedella, entrecot, llonganisses, espatlla de xai, llom de porc,entrecot, pollastre, peix, gambes... i cocodril! Si, també tenien cocodril! Icom no no podia estar-me de provar-lo. I no, no té gust de pollastre com diuen.Si que sembla pollastre quan està cuit, però a mi em va semblar que tenia mésaviat gust a vedella, molt resseca, però vedella.

I això és tot peraquesta setmana!

Aquest cop notinc fotos de la setmana així que haureu d’esperar a la que ve per veure unamica més de Kenya!

Un petó a tots!