Quo Vadis?

31 de desembre,

Normalment el dia hauria de començar despertant-te amb una mica de ressaca, arrossegant-se fins al sofà i mirant les noticies abans de dinar. Llògicament  a la tele no paren de ensenyar resums del millor i pitjor que ha passat durant l'any (excepte telecinco on segurament surt la Esteban barallant-se amb algú altre i és difícil si és un resum d'algo que ha passat durant l'any o si és algo nou). Una de les coses que no falta mai és la serie de cel·lebracions del cap d'any que es succeixen al voltant del món.

Els primers en rebre l'any nou normalment són algunes illes de la Polinèsia. Us hi heu fixat que sempre surten cel·lebrant l'entrada d'any a ple sol? potser tenen el rellotge massa avançat. Tot seguit venen Auckland i Sydney, els primers tirant coets des de dalt de la torre de telecomunicacions, els segons des del Harbour bridge. Després segueixen Tokyo, Tai Pei, Hon Kong, Bangkok, Delhi... i aquí pares perquè ja és hora de dinar, fer una bacaineta i començar a preparar-se per a la festa de la nit!

Bé, enguany no hi ha hagut res d'això! Més aviat tot el contrari...

Enguany no he pogut veure les cel·lebracions prèvies de cap d'any perquè enguany jo formava part d'una d'aquestes cel·lebracions!

Suposo que ja tocacva, després de gairebé 5 anys visquent a Sydney, potser ja era hora que passes un cap d'any aquí!

Així que vaig convencer els meus amics per celebrar el pas d'any prop del Harbour Bridge, algo que per cert no és tan tradicional com ens pensem.

No no no, la imatge que te molta gent al cap és que els australians són gent amb la pell curtida pel sol, vestits amb pantalons curts, mitjons fins als genolls, collaret amb dents de cocodril, barret de pell, beuen Foster's, escolten Kyle Minogue i veuen els focs al pont per cap d'any... excepte per lo dels pantalons curts i els mitjons fins als genolls, la resta són tot mites.

Només els turistes es passen tot el dia acampats per poder veure 20 minuts de focs artificials. De fet 40 minuts. Perquè hi ha dues sessions de focs, una a les 12 de la nit com és llògic i una alatre a les 9 de la nit per a que els pares amb nens petits també ho puguin veure. 

Nosaltres la primera sessió de focs la vam veure des de casa la novia del Keiran. Un apartamentet amb vistes parcials al Harbour. Els focs que vam veure nosaltres no eren els del pont, hi ha com a 6 plataformes repartides pel harbour on és repeteix el mateix castell de foc de forma sincronitzada, llògicament els del pont no es poden repetir. També va se r a l'apartament on no vam sopar i on si que vam començar a beure. D'aquí s'explica el que les fotos sortissin algo borroses...

Cap a les 10 baixem cap al Luna Park, un pac d'atraccions on fan concerts i des d'on es pot veure els focs de ben a prop. Entrada 140$, begudes 10$, snaks 5$ un robu!!! Això si, entrada lliure a totes les atraccions! A veure qui és el guapo que després de no se quantes cerveses i gintonics puja en una d'aquelles coses que no paren de girar. Al final vam acabar pujant... mai més.

Snicky Sound Sysem en concert, Djs que segurament algú deu coneixer, jo ni idea, i gent amunt gent aball. La típica festa de cap d'any. 

A les 12 compte errera i castells de foc. Lo bo de Luna Park és que tens un parc d'atraccions al costat del pont, lo dolent és que la noria queda just al mig de la teva vista! Però tot i així no va estar mal. Llògicament vaig fer un video amb el meu mòbil, però no se si penja'l o no. No m'he atrevit a mirarlo des de l'altra nit i em temo que serà molt borrós i vellugadís així que millor fer una mica d'edició abans de penjar res.

Després de la festa cap a casa la Charmaine altre cop (només 40 min de caminada) unes cervesetes al arribar i a dormir un parell d'hores sobre la moqueta del terra.

Al despertar bacon i ous, el millor per combatre la ressaca. I més o menys cap a les 9 del matí, a trucar a casa! ara és cap d'any a Tarragona! Curiosa sensació felicitar el nou any a algú just quan t'acabes de despertar.

Comença un nou any... comença un nou viatge!

Molts petons i molt bon any a tots!!! 

Pensaveu que us en salvarieu? No pas!!!

Ara mateix em trobo a l'aeroport Changi de Singapur i encara em queden dues hores per embarcar cap a Sydney, i aprofitnant que ara tinc el meu super Macbook air puc escriure un nou capitol!

I es que en aquests últims dies hauré acumulat més punts de companyies aèries que en l'últim any i mig! En 20 dies faré Nairobi-Amsterdam-Barcelona-Singapore-Sydney-Singapore-Barcelona-Amsterdam-Nairobi! en total unes 80 hores de viatge! ara si que sóc un Willy Fog!!!

Plegar de Nairobi va ser fàcil. Després de passar-se tot el dia treballant, corrent a casa a fer la maleta, a sopar amb el Carl, i a esperar el xofer que em portés a l'aeroport.

Feia temps que no em resultava tan fàcil fer una maleta com quan vaig marxar de Nairobi. I pensar que l'empresa em pagava fins a 20 kilos d'exés d'equipatge (en total en podia portar 66!) i jo amb... posa que en total això pesa com a molt 4 kilos! Si, el pròxim cop que torni ja ho ompliré de souvenirs! 

L'avió estava previst que sortís a les 23:00, però al final sortim mitja hora més tard. Hakuna Mattata! i es que això és Àfrica!!! (intentaria moure el cul com la Shakira, però aquí a Singapur segurament et poden posar a la presó per fer algo així). Per sort, aquest cop si que volem amb un avió de KLM. Avió nou, ben equipat i sense apagades completes de llum (com va passar amb el de Kenya Airways abans de despegar d'Amsterdam a l'anada). 

Sorprenentment he pogut dormir bastant durant el vol i arribo a Schipol esperant-me trobar el merder que tant s'havia vist a tots els telenoticies. Si que quedava algo de neu als sostres, però ni molt menys el que jo m'esperava. I l'aeroport, comlpletament desert, res de gent dormint per terra ni vols cancelats. Tot molt tranquil. Millor, així arribaré a casa a l'hora prevista.

A barcelona em venen a recollir els pares i cap a caseta, que és Nadal i s'ha de cel·lebrar! Com cada any, sopar a ca la Nuri (ma tieta) amb la familia de ma mare. Al final del sopar amic invisible i... Sorpresa!!! torno de la cuina de fer cafè i me'ls trobo a tots amb caretes de negritus cantant una versió de "yo soy aquel negrito..." adaptada a el Pau fa 30 anys. I és que ja ho diuen que n'hi ha més a fora que a dins! Però em va fer molta il·lusió! Un peto molt fort a tots!

Després de sopar de festa amb el Jordi i el Miguel. Quan només tens 48 hores per compartir amb els amics i la familia, dormir és tot un luxe! La nit va acabar aviat. Sobre les 7. L'endemà Nadal!

El dia de Nadal, com sempre al mas. Menjar, crits, nadales, més crits, el Jul bordant, més menjar, més nadales... en resum, un dia de Nadal perfecte, com Deu mana! Pel vespre tornem a sortir amb els amics, aquest cop amb el Zoel i el Gerard (que consti que no he posat Gera eh!!!). Entre vols, festa, menjars excessius i no parar d'anar amunt i avall la nit no s'allarga gaire, només fins a quarts de tres. I ja va bé perquè a les sis ja he d'estar d'empeus per anar cap a Barcelona a agafar el vol cap a Sydney. 

Un vol de 30 hores sempre és pesat, però volar amb Singapore Airlines fa que la cosa sigui molt més fàcil (a veure si paguen algo per la publicitat). Com a mínim en aquests avions t'hi caben les cames! Això si, comença a ser una mica sospitós que cada cop que volo a través de Singapore no hi ha cap conexió disponible i sempre m'he de passar mig dia a l'aeroport! Per sort, ho tenen molt ben muntat. I és que amb diferència l'aeroport de Singapur és el millor del món! restaurants, botigues, gimnàs, piscina, sales per dormir, zones de relax, jardí de cactus, jardí de girasols, jardins penjants, jardí de papallones, locals per fer massatges... no, no he comprobat si hi ha final feliç, però m'he fet fer un massatge de reflexoterapia que m'ha deixat com nou! això si, tal com he sortit d'allà he anat directe a una de les butaques de la zona de relax i... bé, debia roncar bastant perquè la noia que tenia al costat s'havia canviat de lloc quan m'he despertat hehehehehe. 

El millor de tot però és que si estàs de transit i tens prou temps entre vol i vol, t'ofereixen un tpour turistic gratuït per la ciutat! Ara fa dos anys ja ho vaig fer i pensava que no valia la pena tornar-ho a repetir, però com que tenia 11 hores per passar com pogués doncs m'hi he apuntat. I la veritat és que deu n'hi do de com de ràpid canvia aquesta ciutat. Gratacels nous, més terreny guanyat al mar, noves autopistes... i és que Singapur no té res a veure amb aquell port de pirates que sortia als llibres de Sandokan. Ara Singapur és la Suïssa de l'Àsia. No només perquè els cafès valguin 4€, ni perquè tinguin lleis super estrictes com no poder mastergar xiclet en public o no poder portar més d'un paquet de cigarrets a sobre, sinó perquè aquí la gent te molts calers i s'inverteixen molt bé! Ah, i que el país és minuscul!

Els carrers estan nets, la gent condueix de forma civilitzada, el transport públic funciona a la perfecció, el 80% dels habitatges són de protecció oficial... el paradís! sempre i quan tinguis pasta per poguer-t'ho permetre clar!

Després del tour he hagafat el metro per baixar a la ciutat. Com que l'altre cop ja havia visitat el centre, chinatown i little india, aquest cop m'he perdut pel batti Malay. Una mica decepcionant. tot eren xinus, i és que ara Malasia està ple de xinus i per tant no es pot dir que fos una estafa, però no era el que m'esperava. És com si anesis a veure un barri català a Italia i tot fossin lolailos de Santaco (si que són catalans, però no vindriia a ser el mateix). He dinat en un lloc de fideus de la Energy Union (o algo així) on ja veure, quins seran els efectes secundaris (fideus amb anec i sopa d'acompanyament no arribava als 3€ en una ciutat tan cara com aquesta!) Si sentiu que han posat en quanrentena un vol que anava cap a Sydney... el culpable és el patu.

Després de dinar, un tomb pel barri i cap a l'aeroport, a fer-se el massatge als peus, la bacaina i ara a escriure això! que guai que és tenir un portatil com deu mana i free Wi-Fi!!!

Ara us he de deixar perquè mbarco en mitja hora i encara he de passar el control de seguretat i portant un patu a l'estomac potser no passo el test de detecció d'explosius!

Un petó a tots i el pròxim des de Sydney!

Bon any a tothom!!! 

Aquest article va sota l'etiqueta de Down Under perquè l'escric de camí cap a Austràlia i no des de l'Àfrica! 

Buf, entre elpont i que vaig escriure l’últim article el dimarts aquesta setmana serà molt curta i per tant no hi haurà res per explicar… bé, res a part de que vaig fer 30 tacus, que la celebració es va convertir en una baralla matrimonial, que divendres vam tenir el sopar de Nadal de l’empresa i diumenge vaig davallar a l'infern per tornar a pujar al paradís… a part d’això res d’especial.

Anem per parts…

30 TACUS:

Si, un cop més he passat el dia del meu aniversari ben lluny de casa. Comença a ser una tradició. No era la idea que tenia pensada per celebrar el canvi de dècada, però els plans mai surten com tens pensats.

La meva intenció era passar el dia el més desapercebut possible i a la nit anar a donar un tomb amb els companys de feina. El plan va sortir bé, massa bé! Era hora de plegar i li pregunto al Carl que quin és el plan, nem a sopar, sopem cadascu pel seu compte i sortim després... em diu que porta masses dies anant a dormir tard per culpa de les discusions que té amb la novia i que avui no sortirà! Decepció. Jodic que jo sortiré igualment, ni que hagi d’anar sol, em mira estranyat i li aclareixo que no penso passar el dia dels meus 30 anys a casa amb el nepalès murmurant les seves pregaries! No Way!

Hòstia! Esveritat que és el teu aniversari, i tant que surto, avui ens ho passarem bé, deixa’m organitzar-ho en un moment. Jo m’enduc als companys de pis al supermercat i els proposo que s’apuntin a la nit. És com proposar-li a un de laFAES que faci de padrí en una boda gay. La resposta és que els sap greu però que no vindran, total l’endemà tenim el sopar d’empresa i això ja cobreix el cupo de socialització pel mes de desembre.

Res, arribo acasa i el Carl ja havia parlat amb l’australià per anar a sopar fora. El restaurant força bo. Ostres, llagosta, bon vi blanc, cigaló de rom i per rematar-ho un plat de profiterols amb una bengala i tots els cambrers cantant Happy Birthday! Després de sopar...Black Diamond... per fi coneixeré el super local on tothom va de festa i de que tant en parlen. Però abans hem de passar a buscar la novia del Carl per casa seva...

Petit incís. Nosé fins a quin punt ho he explicat abans, però aquests dos porten dos mesos barallant-se i tallant. Ell es passa el dia dormint a casa d’altre gent per no arribar a casa i trobar-se-la borratxa i amb ganes de brega. Un dia em va espantar el comentari que ell va fer per telèfon “t’està bé, vas ser tu la que es va colpejar contra la porta” i és que és el típic comentari que no vols sentir mai! Però una investigació mes a fons a part del que he vist darrerament ha resultat en que o el tio aquest és el psicòpata més planejador del planeta i ho té tot molt ben calculat, o realment ella és una borratxa super agressiva i amb molta mala llet. Personalment jo em decanto per la segona opció després de sentir testimonis d’amigues d’ella i d’ell explicant com arriba borratxa a casa casi cada dia, com quan s’emprenyen i ell acaba dormint al nostre pis ella porta un altre tio al seu llit i com li llença ganivets a mitja discussió.  Però la culpa en veritat és dels dos. Ell té 42 anys, ella només 19 ell és de fora i té un sou de puta mare, ella és d’aquí i no té on caure morta així que ell li paga totes les festes i espera que ella torni a casa a mitja nit en ves d’estar disfrutant amb les amigues. Vamos, que no tenen remei.

A lo que anava, fem unes copes de porto mentre esperem que ella arribi. S’obre la porta iarriba tota suada. La conversa va més o menys així:

-Com és que estàs tan suada?

-Allo Baby, el taxi anava massa lent i li he dit que parés que jo seguiria corrent. Anem a l'habitació un moment? – això ho diu mentre li salta a la falda i li comença afer petons, jo assegut al sofà del costat-

- No, canvia't ràpid que és l’aniversari del Pau i anem a celebrar-ho...

-Uix felicitats!– es gira i em fa un pico, es torna a girar cap a ell- vale, però acompanya'm a l'habitació i ajuda'm a canviar-me... Per cert, he fet uns amics que ens han invitat a una festa on les noies hem d’anar en topless i als nois els hi fan mamades quan ho volen... si hi vols anar a mi no em fa res mentre estiguis amb mi... aquests tios tenen una coca molt bona...- a ell automàticament li canvia la cara, però més que enfadat se’l veu decepcionat.

-n’has pres?

- no... bé, potser n’he provat una mica... –probat? Per tal i com va anar la nit jo diria que va acabar amb les reserves de coca de tot Nairobi!

Total, que alfinal aconsegueix que es canviï, que puji al cotxe i després de 10min de viatge on el comentari més repetit va ser: “carinyo, el Pau no té perquè saber-ho això”, arribem al Black Diamond. Un carrer comercial ple de bars i molta gent, entrem pel que semla el portal d’un centre comercial i pujem per les escales. Una porta amb un segurata... sembla un bar normal i corrent, però em diuen queaixò és el famós Black Diamond. Entrem... efectivament és un bar normal i corrent. Una barra de bar, una pista de ball i unes taules altes amb tamborets al voltant, un grup de música en directe i una terrassa força gran que dóna alcarrer. No està mal, sobretot perquè el grup ho fa bastant bé.

Comencen a aparèixer les amigues d’ella. Per sort no van ni la meitat de revolucionades que ella. Cerveses, tequiles, moltes felicitats i ballar, de cop l'Erika (la novia del col·lega) puja a l'escenari, parla amb el guitarrista i torna. Toquen el Highway to Hell d'ACDC i abans de passar als White Stripes... Happy Birthday to Pau! Si això ho fa un dj el foten fora del local! Però em va fer il·lusió! Soc un tou...

La nit anava passant, tots ballàvem i bevíem cervesa, ens ho passàvem bé, les noies ara ballaven amb un, ara amb l’altre... i aleshores una noia que passava per allà es posa al costat del Carl i comença a ballar amb ell... Per a que es feu una idea el Carl fa gairebé 2m d’alt, va pelat al zero i porta ulleres, quan balla sembla que tingui algun tipus de problema de motricitat. Així que el ball espot considerar de tot menys una cosa sensual, i per suposat la música no era res de bailar pegados es bailar, sinó més aviat techno. Algú a sentit l’alarma de tsunami? No? Doncs aquí n’arriba un i ve a arrasar-ho tot! Apareix l’Erika i comença a recriminar-li que balli amb una altra noia, i li pregunta que si quan ha sortit a la terrassa sol (que és l’única forma d’anar al bater) ha anat a buscar una amiga d’ella per tirar-se-la (apunt ràpid: ellà creu que l’altre dia quan la noia aquesta es va quedar a dormir a casa d’ells el Carl va esperar aque ella s’adormís per tirar-se a la amiga... que més voldria ell). Jo llògicament no sentia res, la conversa me la van explicar després, però pels gestos d’ella  no feia falta traducció. Aleshores ell intenta marxar, ella l’agafa de la samarreta i el comença aestirar, xoquen contra la cabina del DJ i fan caure una llum, ell intenta sortir del local abans no els facin fora, ella el segueix estirant de la samarreta... els segueixo per intentar posar pau, me’ls trobo a fora, ell arraconat contra una paret i ella fotent-li cops de puny i patades, ell amb cara d’acollonit, l’agafo a ella per la cintura i hi intento parlar, sembla que es calma, no, no m’escolta, es desfà de mi i s’hi torna a llençar, apareixen els segurates, una l’agafa pels braços i l’altre per les cames, se l’enduen al carrer, l’escena sembla treta de la pel·li de l’exorcista. La cosa es calma, el Carl té alguna rascada al coll i un bon cop a les costelles, però sobreviurà. Passa una estona i ella torna a aparèixer, els segurates es posen pel mig. Ella vol les claus de casa, ell les tira a terra, davant d’ella per no apropar-s’hi. Ella les agafa i marxa emprenyada amb un amic de rastes. Sorprenentment no ens fan fora a nosaltres (tampoc és que haguessim fet res mal fet però normalment en aquestes situacions tan els que reparteixen com els que reben son expulsats del local, i més aquí que ella sempre deixa molt bones propines als de seguretat). No no, tornem a entrar, demanem una cervesa i ens asseiem fora. Les amigues d’ella segueixen al local, cap a marxat amb ella, de fet venen a parlar amb nosaltres com si tot fos tan normal. El Carl decideix que aquesta és la última, que això fins ara sempre passava a casa i que ara que ha passat en públic el millor és acabar-ho aquí. Jo innocent de mi me’l crec. Als dos dies tornaran a estar junts i es que ell l’ha de fer fora de casa, però com que ella no té on anar li fa pena i l’acaba perdonant.

Al final a les 4:30 tornem cap al meu pis (on ell té, de forma ja oficial, una habitació per a nits així).

A les 7:30 ja estic dempeus, el dia promet fer-se molt llarg. El Carl ha desaparegut. Més tard descobriré que ha anat a casa a recuperar les claus i a dir-li que ha de marxar. Encara estan junts.

Arribo a l’oficina i tothom ja se n’ha enterat que ahir va ser el meu aniversari i em feliciten, em preparen un mega pastís a la sala de reunions i esmorzem tots junts.

Per sort no tinc massa feina urgent per fer i faig veure que treballo mentre somio en lo bé que estaria al meu llit quàdruple (ho he comprobat i hi cabo jo 4 cops sense problemes).

Per fi són les 4 de la tarda, hora d’anar cap al sopar d’empresa! No, no es sopa a les 4 però s’ha de creuar mig Nairobi i això pot comportar entre una i dues hores.

SOPAR D’EMPRESA

La gent comença a arribar sobre les 5, alguns no arriben fins gairebé a les 8 que és quan comencem a menjar. Restaurant libanès. Molt bo. L’empresa ha comprat un parell de capses de cervesa que s’han d’acabar, la gent s’ho pren al peu de la lletra. La majoria dels companys locals aprofiten i s’emborratxen, alguns amb els que fins aleshores havia tingut una conversa agradable ara costa d’entendre’ls.  Jo no vec gaire, no perquè tingui una ressaca de campionat sinó perquè condueixo, i de nit a Nairobi s’ha d’anar amb compte i més a la zona que hem de creuar per anar cap a casa. Em passejo entre els diferents grups de gent. Em presenten amigues,germanes, dones, filles, el que al començament interpretava com un gest afectiu de la secretaria mig borratxa em comença a preocupar, m’aparto d’aquell grup.Els australians s’estan foten les cerveses i tenen intenció d’allargar la nit... mmm... sembla un bon pla. Miro al voltant i veig al Nepalès amb cara de preocupat. Osti, es veritat! Si són gairebé les 10 de la nit! Me’l miro, em mira,i no em dona temps a girar la mirada que ho deix anar: “potser ja és hora d’anar fent un pensament no?” AAAAHAHHHHHHH el mato, el matooooooo!!! És el sopar de Nadal de l’empresa i tenim tanta beguda com vulguem gratis!!! Com vols anar cap a casa ara? Busco a un dels xofers per veure si els hi puc encolomar el mort... un porta un parell de cerveses a sobre i a més té la dóna el fill i la neboda aquí, a ell no li ho puc demanar. Busco el xofer de guàrdia. El trobo cridant Michael wants two Waters (el Michael vol dues aigües) i és que el Michael (de cognom Waters) acabava de demanar aigua i al xofer li feia gràcia el joc de paraules. Com podeu imaginar no estava ni en condicions d'anar de passatger en un tricicle.

Res, al final em carrego jo els muermus i cap a casa aviadet. Pel camí em perdo però no massa, se trobar el camí alternatiu mentre els altres dos companys van repetint que no és una bona idea perdre’s per aquestes zones, Gràcies, ja ho se! Però que voleuque hi faci?

DISSABTE:

Dissabte passa d’aquella manera que passen els dies en que portes masses dies sortint seguit. A la feina (no em cansaré de repetir que jo dissabte també treballo) mirant com el correu no s’actualitza. Així fins a l’hora de marxar. 

Decidim que l’endemà farem visita. Sembla que ha quedat establert que diumenges hem de fer el turista, i a mi ja em va bé perquè sinó dormiria i no veuria res del país, el que no m’agrada tant és que després de l’èxit de les coses que organitzo jo ha quedat oficialment institucionalitzat que el Pau organitza les excursions. Això si, sempre amb els collons a la ma!

Al vespre em faigel sopar i m’assec al sofà disposat a veure l’Espanyol-Barça, un altre partit del Cinc Team.  Els companys de pis ja han desaparegut fa hores. Que colló! No penso veure el partit aquí tot sol. Agafo el cotxe i cap al bar.

No hi ha lloc per aparcar, un dels “vigilants del carrer” em diu que si busco parking, li dic que si. El segueixo i em fa aparcar sobre la vorera a l’altra banda del bar. A mi ja m’està bé. Li prometo una bona propina i entro a veure el partit.

Mitja part, a fora al carrer hi ha molt de rebombori, espio per un forat i veig que a la porta del bar han parat dos furgons de la policia i n’han baixat uns quants homes amb metralletes i uniforme. Fa por però la gent segueix tranquil·la així que me n’oblido ràpid. Miro al pis de dalt i a que no sabeu a qui em trobo? No,al nepalès no! Al Carl i l’Erika bevent junts. No tenen remei, els saludo però els deixo sols, ja vaig rebre prou l’últim cop. El Carl em diu que la policia estava posant multes als cotxes mal aparcats i que a ell l’han enganxat, res que no es solucioni amb una propina clar. M’hauria de preocupar pel meu cotxe? No. Això és Nairobi, la policia no busca arreglar la ciutat, només busca cobraruna propina a canvi de no multar-te. Si el cotxe no té propietari no es molestaran a fer la paperassa. Efectivament, dues cerveses i cinc gols més tard marxo del bar, preparo la propina promesa al vigilant i m’explica que el cotxe allí estava segur, que la policia només multava als cotxes aparcats al carrer i que obstruïen el pas, com que el meu estava sobre la vorera no feia nosa i no m’han multat!

Doncs res, cap acasa a dormir que demà tenim excursió!

HE BAIXAT A L’ INFERN PER PUJAR AL CEL

La primera part de l’excursió no l’havia preparada jo. El primer cap de setmana que vaig arribar el xofer ens va portar a mi i el jefe a fer un tomb per la ciutat, vam veure el centre, les vistes i un dels slums (barris de xaboles). Jo ho havia explicat a l’iranià i ell també ho volia veure així que havia demanat al conductor que ens hi portés.

 El xofer (ara ja recuperat de la borratxera) ens passava a recollir a les 9. Si, aquesta és una bona hora per a que el nepalès ens acompanyi. Ens encaminem cap a l’Slum de l’est, cap a Umoja Slum. Fem el mateix tomb que vam fer amb el jefe. La veritat és que és espectacular veure-ho, però com que només anem per la carretera que ho voreja tenim la sensació de no veure tot el que s’ha de veure. El conductror capta el missatge, ens ensenya el seu barri i es dirigeix cap a la part sud oest de Nairobi, cap a Kibera Slum. Segons diuen l’Slum més gran d’Àfrica; i és que no només té els ocupants originals que eren tots els soldats sudanesos que van quedar desemparats després de la segonaguerra mundial sinó que més endavant s’hi van afegir els refugiats de Rwanda, Somàlia... i ara des de fa un parell d’anys, els desplaçats per la violència post electoral. En total unes dues-centes mil persones censades (extraoficialment el número de gent es calcula entre 1 i 2 milions).

Aquest cop agafem un camí de terra que voreja un turó pròxim a l’Slum i des d’on tenim una molt bona visió de part del barri. Seguim avançant pel camí i aleshores el conductor para i ens diu “ara hauríeu de pujar les finestres que entrarem a dins”.Mmmmmmmmnnnnnnnmmm No No No No, not a goood Idea mnmnmnmnmnmnmnmmmmmmmnnnmmnmnmn (aquest és el nepalès murmurant, encara no sé si per a ell mateix o per a tots). Finestres amunt i pel camí estret i ple de forats cap a dins l’Slum.  Per a tranquil·litat nostre a la pregunta de “que n’opina l’altre gent que ha vingut per aquí?” el conductor ens respon “és el primer cop que porto gent per aquí...” Maco, aquesta és la millor manera de saber si un lloc és segur o no,fotat-hi de ple!

El que més em va sorprendre va ser la decència de la gent. Si, no podem comprar una casa, però el poc que tinc ho cuido; si, no tenim luxes, però mantinc la meva zona neta; si, sóc pobre, però els meus nens van vestits impecables a l’escola. Com ja vaig veure a Armènia, pobresa: molta; misèria: gens. Tot al contrari del nord d’Àfrica on pobresa poca però misèria tanta com vulguis.

Sortim de l’Slum. Suposo que el que hem creuat era un dels camins principals, però prou per fer-te una bona idea de com és la situació allí a dins. He vist nens somrient i jugant a futbol, pocs metres més enllà un nen malalt, sol a la porta d’una casa. He vist nens empaitant-se i nens pelant patates o carregant galledes de carbó. Fins i tot dins dels Slums hi ha grans diferències.

Tornem a casa i com que encara no és migdia decidim seguir amb el meu itinerari. El nepalès creu que visitar dues coses en un dia pot ser perjudicial per a la salut i decideix quedar-se a casa. L’iranià i jo marxem cap a Karen.

Karen vindria a ser el lloc on tothom vol viure. Karen es el nom que rep la zona a partir de la seva habitant més cèlebre, Karen Blixen. Escriptora d’aquesta frase: "I had a farm in Africa at the foot of the Ngong Hills..." (tenia una granja a l’Àfrica, al peu de les muntanyes Ngong). No us sona? Així comença el seu llibre més famós, Out of Àfrica. Segueix sense sonar-vos? A veure una altra pista, Meryl Streep i Robert Redford… ara si? Out of Africa = Memòries d’Àfrica.

Efectivament, a només 10 km de Nairobi, i a uns 5 de l’Slum es troba una de les zones més maques del món! Envoltada de reserves naturals i d’animals salvatges. Amb vistes a les Ngong Hills hi ha una caseta rodejada d’un jardí preciós on la duquessa Karen Blixen (Danesa) va viure part de la seva vida, on va triomfar i fracassar en l’amor, on es va arruïnar intentant cultivar cafè i on va construir escoles, cases i va donar terres a aquells que treballaven per ella. Quan va tornar a Dinamarca es va vendre les terres, però va seguir col·laborant amb la gent del lloc. Per a més informació el llibre o la pel·li.

Un cop ja tenia decidit on anar a viure quan em facin fora del pis temporal vam anar a visitar l’orfenat de girafes. Una espècie de granja annexa al parc nacional de Nairobi on acullen girafes malaltes i les cuiden fins que es recuperen. Llògicament tenen les típiques dues girafes que no es mouen d’allà i que estan encantades d’apropar-se al mirador des d’on els turistes els hi ofereixen menjar i els hi fan fotos. 

Vam dinar als jardins de les plantacions de cafè de la Karen Blixen i per acabar de fer el turista vam visitar un centre d’artesania que destina els beneficis a la protecció de la fauna salvatge (o en altres paraules, una gran tenda de souvnirs).

Al vespre havíem d’anar a sopar al famós Carnivore, però estàvem tots massa cansats i vam decidir que encara tenim molts mesos per endavant per anar-hi i que per tant pot esperar. 

I així acaba una setmaneta curta i tranquil·la en la que no han passat gaires coses.

Ara, d’aquí dos dies, torno cap a casa per Nadal i cap a Austràlia a passar el cap d’any. No sé si tindré temps o forces per escriure. Ho intentaré. Sinó quan torni de les vacances... més aventures Africanes!

Petons a tots!

PS: Avui dimarts, abans de penjar aquest article he arribat a la feina i me n’he enterat que ahir hi va haver un atemptat terrorista a Nairobi (molt possiblement Al Qaeda). Demoment porten dos morts mes el suicida.

Nosaltres estem tots be i la sensacio de seguretat segueix igual que abans. Aqui no ha passat res.