Xavier Sabaté Ibarz

El record de l’expulsió de Wolfgang Clement del SPD alemany l’any 2008 em ve a la memòria aquestes darreres setmanes de finalització de la legislatura quan veig el que fa el ministre Sebastian. Aquell ex-ministre alemany d’economia i treball amb Gerard Schroeder, va ser un polític de moda per bé que controvertit dins l’SPD car representà l’ala més conservadora que sovint s’enfrontava amb Oscar Lafontaine. L’SPD va decidir expulsar-lo quan en una campanya electoral a l’estat de Hesse va demanar als electors que no votessin la candidata socialista Andrea Ypsilante perquè preconitzava el tancament de les nuclears alemanyes.

De forma semblant, el ministre actual Miguel Sebastian ha contradit la política socialista continguda en el nostre programa federal, ha posat traves al fre de l’obsoleta indústria nuclear espanyola i ha dificultat el desenvolupament de les energies renovables fins al final de la seva gestió.

Clement era un clar representant del lobbie nuclear alemany que, per cert, s’ha desfet en pocs mesos com un terrosset de sucre. En política crec que els partits d’esquerra podem demostrar de forma fefaent que som molt menys dependents dels poders establerts – sobretot econòmics – que la dreta que ha demostrat i demostra abastament que els serveix a ulls clucs. Però no sempre aquesta norma s’acompleix. I de la mateixa forma que es troba alguna excepció d’independència en les formacions conservadores, també en les de l’esquerra hem d’admetre que hem tingut i tenim alguns a les nostres files que obliden que la nostra obligació és defensar els interessos generals per damunt dels particulars. I si aquests particulars representen perills per la nostra salut o per al desenvolupament del nostre país encara més.

El ministre Sebastian s’acomiada de tots nosaltres amb dos fets pels que passarà a les pàgines negatives de la nostra història. El primer, permetre i fomentar la pròrroga de la Central Nuclear d’Ascó sense que hagi superat les proves encomanades pels representants de la sobirania popular al Congreso de los Diputados i fer-ho per deu anys quan tot aconsella no fer-ho per un període tan llarg de temps.

El segon, intentar promulgar un decret que limita i posa tan difícil el desenvolupament de l’energia eòlica a Espanya i a Catalunya en particular que les entitats financeres, que estaven disposades a finançar tots els projectes que se’ls presentés malgrat la poca disposició a facilitar crèdits, ja li han fet arribar que si aquest decret surt no en finançaran ni un.

El ministre Sebastian coneix perfectament aquesta situació i prefereix que continuïn les nuclears insegures i finites amb tecnologia i combustible estrangers, o augmentar la nostra dependència del gas també aliè abans que procurar el desenvolupament de tecnologies pròpies amb uns recursos inesgotables i segurs com el vent o el sol.

En la darrera conferència del PSOE celebrada aquest cap de setmana, en què hem aprovat un impuls clar a les energies renovables i hem posat data al tancament de les nuclears, el ministre no es va dignar assistir a la Comissió en què discutíem les qüestions energètiques. La seva companya de Gabinet Cristina Garmendia ho va fer sense problemes potser perquè sabia que seria molt ben rebuda. Entre altres coses perquè ha situat Espanya en la novena posició com a potència científica mundial. El ministre Sebastian, en canvi, no podia presentar un balanç tan positiu en matèria energètica i a fe que l’hauria pogut mostrar si la seva política hagués estat una altra.

En fi, haurà acontentat uns quants, és cert. Però la majoria de ciutadans no li podem agrair gaire cosa i restarem amatents a la seva trajectòria futura per acabar d’explicar-nos el relat de la seva actuació.

Al ministre Sebastian li queden poques setmanes i encara pot rectificar aquestes dues decisions que ha enviat al Consell de Ministres per a la seva ratificació. Si rectifiqués encara li podríem dedicar aquella frase que diu ” un buon finale tutta una vita honora ” . I llavors treuríem l’adverbi de quantitat i l’interrogant del titular d’aquest article.

A La Vanguardia va sortir així

Senyora Presidenta, senyores i senyors diputats i diputades, Molt Honorable President,

En una situació de crisi i de greus dificultats, com l’actual, cal que el Govern i el seu President al capdavant governin amb encert, fermesa i consens. Però vostè, President Mas confon les coses. A la seva habitual confusió entre país i partit; entre partit i institucions, s’afegeix una sorprenent incapacitat per a trobar la mida i el rumb.

Vostè confon l’encert amb les obsessions. Vostè confon la fermesa, amb la inflexibilitat. Vostè confon el consens, amb les adhesions. Aquestes confusions, aquestes limitacions, són les que explicarien la seva actuació. Obsessionat en tenir sempre la raó, no encerta en les propostes. Més que governar, sembla que vostè s’obsessiona en guanyar a l’oposició, en arraconar les nostres propostes, en menystenir les nostres veus. En culpabilitzar-nos de tots els mals. Vostè segueix pensant en clau partidària, i per això, no és el President de tothom.

Vostè vol instal•lar un pensament únic… per a consolidar una acció única, una única opció catalana. Però ni la nostra societat, ni els reptes que la crisi ens planteja són abordables des de una sola veritat, una sola visió. Una mostra lamentable és que ahir al matí va afirmar, sense escrúpols (o potser el que és pitjor, inconscientment) que el millor per Catalunya és que el PSC estigui molts anys a l’oposició.

I vostès tenen tot el dret a fer oposició –tot el dret–, perquè ara estan a l’oposició –jo espero que hi siguin molts anys pel bé del país – Una afirmació tant destructiva, tant patrimonialista, tan sectària no l’esperàvem de qui, per voluntat popular –sí-, ha de governar Catalunya, però ens ha de representar a tothom. Inflexible en les seves conviccions, que es transformen en prejudicis i apriorismes, vostè confon la fermesa amb dèria, tossuderia i miopia. I així hem perdut quasi bé un any per a lluitar plegats i amb encert contra la crisi.

Vostè ha desaprofitat ocasió rere ocasió, començant per la Cimera. Només així s’explicaria la rotunda i perillosa afirmació que va fer en aquesta cambra de que la via de l’Estatut i la Constitució ja no val. Vostè, obcecat en les seves visions de transicions sense mapa, és capaç de negar l’instrument pel qual vostè mateix és President de la Generalitat: l’Estatut d’autonomia de Catalunya referendat pel poble català.

I finalment, vostè reclama ajuda, però vol adhesions. Vol una claca, no ajuda. Vol que ens resignem, no que aportem de manera crítica i constructiva. Vostè creu que ningú millor que el seu Govern pot abordar els problemes de Catalunya. I sí, vostè en té ara la responsabilitat. Però això no és garantia d’encert. Ser president, no el fa President.

Hi ha una diferència entre el càrrec i la missió, l’acció i la visió. I vostè no està a l’alçada, en aquest moments greus, de la seva responsabilitat. Un president que sap on va, no pot anar alhora del bracet d’Esquerra Republicana de Catalunya i del Partido Popular de Catalunya.

Uns l’estiren cap a una banda, i els altres cap a l’altra. Un l’empenyen cap a la separació i els altres són precisament els separadors. Uns qüestionen la política lingüística, d’altres la defensen. Vostè més que anar del bracet, sembla cada cop més atrapat entre dos cavalls.

I així, vostè, President, no avança i el més preocupant, amb vostè no avança el país. Potser no perd votacions aquí, però la crisi profunda que s’estén arreu reclama quelcom més que aritmètiques parlamentàries, cregui’m. Obsessionat en la geometria variable, ha perdut de vista la cartografia real del país, de les persones i de les seves preocupacions.

És per això que avui volem posar a prova la seva grandesa, flexibilitat i voluntat de consens. I també la seva coherència entre allò que facin avui i el que reclamaven, tal dia com avui, de fa dos anys, des de l’Oposició. Però abans d’entrar sintèticament a exposar el contingut de les nostres propostes de resolució permetin-me que els faci un prec sobre la proposta de resolució que han signat el grup de CiU i ERC sobre el pacte fiscal:

• Nosaltres entenem que cal preservar els treballs de la Comissió d’Estudi sobre el pacte fiscal que està en marxa i que havia d’arribar a unes conclusions abans del 31 d’octubre. Per respecte institucional. Nosaltres creiem que cal fer possible un acord el màxim de consensuat possible en el marc d’aquesta Comissió. Calia prioritzar una posició comuna i catalana sobre aquesta qüestió. Per respecte a la resta de forces parlamentàries.

El prec, quin és? Que retirin aquesta proposta de resolució. Si no ho fan així, pels motius indicats, haurem de votar-hi en contra. I en segon lloc, respecte les propostes de resolució presentades conjuntament pel CiU i PP sobre Ocupació. Si colen apostar per un Pla d’ocupació facin-ho partint de tots els pronunciaments del Parlament sobre aquesta matèria i no negant el diàleg social.

Anem a les nostres propostes de resolució. El Grup Socialista ha presentat propostes per:

a) La reactivació econòmica i la creació d’ocupació.

1. Perquè creiem que ja és hora que el Govern comenci a treballar en la reactivació de l’economia.

2. Perquè és imprescindible activar les polítiques d’ocupació.

3. Perquè la Formació Professional necessita de forma urgent un futur garantit.

4. Perquè cal impulsar la millora de la liquiditat de les empreses i la reducció de la morositat de les Administracions Públiques.

5. Perquè sense un compromís efectiu, l’impuls de l’activitat empresarial serà paper mullat.

6. Perquè, en aquest marc, és la preservació del model català de caixes és irrenunciable.

7. Perquè ara és moment d’estar al costat dels ens locals i mantenir, des del Govern, els seus compromisos financers.

8. Perquè en un moment de crisi com el que ja fa massa temps que vivim, exigeix un compromís ferm amb l’equitat fiscal.

9. Perquè cal una aposta clara per la política econòmica europea i internacional i per la sostenibilitat energètica.

10. Perquè, en absència de rumb traçat pel Govern, volem “ajudar-lo” –com ens reclama- orientant-lo en matèria de política territorial, en polítiques ambientals i exigint-li
un compromís de futurs amb el sector agroalimentari.

11. Perquè – finalment- és inajornable l’impuls de la política universitària.

b) La cohesió social i nacional a Catalunya i la garantia de l’Estat del Benestar.

1. Perquè tal com li dèiem ahir, la Catalunya d’avui està pitjor que la de fa un any. La fractura és avui més oberta, les desigualtats són mes grans, les injustícies més manifestes, les frustracions individuals i col•lectives afecten sectors més amplis de la ciutadania, la pobresa s’ha estès.

2. Perquè no neguem la diagnosi, President; sabem perfectament quin és l’impacte de la crisi al nostre país. Ho sabem perquè fa temps que vam haver de prendre decisions no sempre fàcils (per cert, decisions a les que vostès no van donar el seu suport).

3. Perquè, per molt que coincidim en la diagnosi, tanmateix, en el que no coincidim és en les solucions, o si vostè vol, en la priorització de les solucions.

4. Perquè hi ha més d’una manera de sortir de la crisi actual: hi ha una sortida menys destructiva, menys traumàtica, menys liberal que la que es proposen i ens proposen de la mà també del Partit Popular.

5. Per tot això, els plantegem un canvi de rumb amb actuacions concretes en matèria de salut, d’educació, de polítiques socials, d’immigració, d’habitatge, de cultura, d’interior, de justícia, de recolzament als ens locals, de polítiques europees pel Mediterrani, de memòria històrica i d’autogovern i llengua.

c) Un paquet d’actuacions urgents en el marc de l’imprescindible respecte institucional.

1. Perquè tot Govern ha d’estar disposat a desplegar la norma fonamental del seu país.

2. Perquè qui proposa un camí, digui’s pacte fiscal o transició nacional, està obligat com a mínim a explicar què entén per aquest concepte i presentar una proposta per ser debatuda.

3. Perquè és imprescindible el Govern no es pot permetre deixar de la mà els ens locals quan aquests passen per un moment dramàtic.

4. Perquè un Govern no pot incomplir un mandat del Parlament.

Totes aquestes propostes són de sentit comú. Malgrat que vostè ens acusi, com va fer també ahir, en una prova més de la seva acidesa – o de la seva agror – d’haver atemptat sempre contra el sentit comú, només perquè no som de la seva corda, només perquè no estem disposats a fer-li de claca.
“Vostès han atemptat molt contra el sentit comú, molt, però no ho tornin a fer, perquè ja se’ls coneix per això.”

Si les vota, creurem que realment vol ser ajudat i que li importa la nostra ajuda.

Si no les vota, només perquè són nostres, haurà d’explicar als catalans i catalanes perquè està en contra de tot el que li proposem.

I finalment, una qüestió d’estil. Governar és posar-se en la pell dels ciutadans i ciutadanes. Governar no és només administrar, ni demanar a tothom fe cega, docilitat cívica, i confiança mancada de crítica. Governar és tenir sensibilitat i coherència.

Vostè predica modèstia però practica supèrbia. O no diu el que pensa realment. O no fa realment el que diu. Ambdues coses són incompatibles per a exercir com cal la seva alta responsabilitat.

Vostè ha de triar el seu estil. Vostè ha de triar l’estil arrogant, prepotent i provocador d’alguns dels seus consellers, com l’honorable Conseller Mena, per qui en demanem la més enèrgica reprovació pels seus reiterats errors i per la seva inadmissible actuació… o bé l’estil de mà estesa, pacte, reforma i acords dels socialistes quan vam signar l’acord per facilitar la seva investidura.

Un estil, per cert, del que, un cop més, ha fet gala el nostre President de Grup i Cap de l’Oposició, en Quim Nadal, en la seva constructiva intervenció d’ahir.

Aquesta és la disjuntiva. Estil Mena, o… perquè m’entengui, estil Nadal. Arrogància, retallades i menysteniment… O consensos, reformes i acords. Vostè tria.

Mentre s’ho pensa, mentre troba el rumb, mentre encerta les propostes i modera el seu to…, nosaltres continuarem aquí, al servei de Catalunya, des del lloc on ens han situat els ciutadans, amb la humilitat de ser la principal força de l’oposició, però amb la voluntat de treballar plegats per a resoldre els problemes de Catalunya.

I ho farem responsablement, però no claudicarem, ni ningú ens taparà la boca per a dir alt i fort: així no, President. Que amb aquestes actituds i propostes, així no serà el President de tots, que és el que més li cal a Catalunya en aquest moments.

Així no, President. Així no.

Moltes gràcies.

29 de setembre de 2011

El sr. Mas ens ha sorprès en el seu primer debat de política general parlant que “més Catalunya i més Europa “ és la solució als nostres mals que diu provenen de l’egoisme dels estats que, literalment, “ han portat Europa a la decadència “. Tant de temps sense saber els orígens de la crisi i el President ja ens ho ha descobert. Són els estats, estúpids, ens ha anunciat sense cap rubor. Estic per enviar aital descobriment a la City i a Wall Street ara mateix, no sigui que perdem ni un minut sense aplicar els remeis que corresponguin que, segons Artur Mas són més Europa i més Catalunya. Perquè, textualment diu que la globalització comportarà “ noves cessions de sobirania per part dels poders estatals per poder fer front als reptes que ens vénen a sobre “. Suposem que en el nostre cas seran cessions cap a Europa, no aclareix el sr. Mas fora del nostre continent cap a on.

Ni tampoc, en el cas que Catalunya fos un estat, si també això – les cessions de sobirania – ens afectarien a nosaltres o també seríem un estat gasiu i egoista. Si l’exèrcit dependria o no del Govern de la Generalitat ; si tindríem sobirania total de la fiscalitat o participaríem d’uns impostos acordats a Brusel.les, si la capacitat d’endeutament seria comuna, si la seguretat també seria legislada més enllà del Pirineu o, per no ser més extens, si les polítiques energètiques, tan absolutament dependents com som en aquesta i en tantes altres matèries, les podríem decidir des de Catalunya o seria bo que, donada la magnitud del problema de l’energia, no seria millor que hi hagués també mecanismes per regular la producció, el transport, els residus i la investigació amb economies d’escala i més possibilitats de respondre al descomunal repte que tenim ja ara i per al futur. I fins a quin punt estaríem disposats a exercir la solidaritat amb aquelles altres zones d’Europa amb menys desenvolupament que nosaltres.
En fi, no parla el sr. Mas de la Catalunya real que tenim i la que vol construir més enllà de vagues al.lusions a transicions nacionals que no acaba de definir mai del tot a cara descoberta perquè ho acaba votant d’amagat .

Mentrestant, desprès d’un any del seu govern, el projecte nacional de Catalunya està en retrocés. Em refereixo al projecte nacional format per la qualitat de vida dels catalans, de la seva feina i sense atur; el projecte nacional dels serveis essencials com la salut, l’educació i els de benestar social; el projecte nacional d’un país que es distingeix pels valors que han format part del nostre patrimoni secular: la feina ben feta, el treball, l’emprenedoria, la solidaritat, l’esforç i l’afany de superació per tenir un país més ben conservat, la investigació, la universitat capdavantera. O altres valors que han anat apareixent i desenvolupant-se als països més avançats com la contribució al bé comú cadascú en la mesura de les seves possibilitats, la igualtat de gènere, el reconeixement de les llibertats i els drets individuals, l’ecologia amb el respecte a l’entorn i l’aprofitament dels recursos renovables que ens ofereix la natura sense esgotar els finits i contaminants.

I des d’aquest punt de vista que no utilitza i al qual no es refereix el sr. Mas quan parla de projecte nacional, Catalunya ha reculat en aquest primer anys del sr. Mas. Més atur, menys serveis essencials, menys justícia social, més desigualtats ara també molt dels joves i, en definitiva, més descohesió social. Però aquest projecte no interessa al sr. Mas. Només als qui estimant-nos tant o més que ell la nostra nació, la veiem formada per milions d’homes i dones que avui, després de gairebé un any del govern del sr. Mas veuen que hem anat a pitjor.

El PSC hauria preferit esperar les proves definitives d’estres de les centrals nuclears i que , en tot cas, la pròrroga d’Ascó s’hagués concedit només per cinc anys

Xavier Sabaté, diputat del PSC responsable d’energia al Parlament de Catalunya ha recordat avui que reitera la postura que el PSC ha vingut defensant al Parlament de Catalunya en el sentit que hauria estat preferible esperar les proves d’estres que el Congrés de Diputats va encomanar realitzar a totes les nuclears espanyoles abans de prendre una decisió sobre la pròrroga d’Ascó.

Sabaté ha declarat no entendre com el CSN no ha atès els requeriments del Congrés dels Diputats, òrgan dipositari de la sobirania del poble espanyol i ha permès ometre algun dels informes que el Congrés havia decidit en el Ple del 12 d’abril com els referits a possibles impactes d’aeronaus comercials i atacs terroristes ni tampoc l’acord assolit pels 27 estats membres de la UE fet públic per la Comissió Europea el 25 de maig que anaven en el mateix sentit.

Sabaté ha recordat, a més, que aquests informes parcials que finalment s’han realitzat han estat redactats sobre la base d’auto-declaracions de les pròpies companyies elèctriques i dubta que la Unió Europea els homologui quan els revisi com farà amb la resta d’informes de totes les nuclears europees i ha afirmat que “ el PSC era partidari que, en el cas que les centrals d’Ascó haguessin superat les proves d’estres – cosa que no s’ha demostrat – , la pròrroga només s’hagués concedit per cinc anys perquè unes centrals construïdes fa gairebé 30 anys – 1983 i 1985 – es troben a prop del que sempre s’ha considerat la seva vida útil que són 40 anys. Cinc anys hauria estat una decisió més prudent . A Alemanya, de totes les centrals nuclears anteriors a 1983 ja no en funciona cap.”

El diputat ha afirmat que el PSC analitzarà la llista de requeriments inclosa a la pròrroga de la llicència d’operació i vetllarà per la seva materialització i troba “ incomprensible que el Govern de la Generalitat no hagi dit res de res sobre aquest assumpte de la màxima importància per a la seguretat dels catalans i per al funcionament del nostre sistema energètic.”

Xavier Sabaté ha reafirmat la postura del PSC de contemplar una data màxima de funcionament de les nuclears catalanes perquè tothom entén que no poden ser eternes i perquè l’aposta intel•ligent per les renovables, per l’estalvi i eficiència i per la investigació ja fan possible avui prescindir de les plantes nuclears espanyoles.

“ Per això, ha dit Sabaté, instarem a la Conselleria d’Empresa i Ocupació que, en la redacció del Pla de l’Energia i Canvi Climàtic 2011-2020 actualment en elaboració, es tingui en compte la finalització de l’operació de les centrals nuclears ubicades a Catalunya i incorpori a la planificació energètica les mesures adequades per substituir la generació elèctrica que ara per ara aporten aquestes instal•lacions.”

Per últim Sabaté ha acabat dient: “ L’aposta de la indústria elèctrica espanyola de no plantejar cap nuclear nova sinó demanar constants pròrrogues ja es veu que està abocada al fracàs. Saben que és gairebé impossible que surtin rendibles amb els actuals requeriments de seguretat, perquè els costos de les assegurances han esdevingut incalculables desprès de l’accident de Fukushima i perquè no es poden garantir condicions de seguretat total. La nostra postura és la que han adoptat a Alemanya tots els partits, organitzacions sindicals i indústria que aposten per una nova etapa que també des del punt de vista de l’economia i de generació de llocs de treball els portarà molts beneficis de tot ordre. Això és el que volem aquí, començant pels territoris com la Ribera d’Ebre i el Baix Camp on ara estan instal•lades les nuclears catalanes . En aquest sentit proposarem al govern de la Generalitat un pla viable d’inversions i industrialització amb l’horitzó de 10 anys “

Discurs de Carme Chacón en el Consell Nacional de proclamació com a candidata a les eleccions generals
Barcelona, 17 de setembre de 2011

Gràcies.

No em resigno. No m’he resignat mai. Mai. Molts em coneixeu bé. Per això ho sabeu. Per això vull agrair-vos especialment que em permeteu encapçalar la llista del PSC a les properes eleccions generals. I encapçalar-la, precisament, enaquestes eleccions, quan hi ha molts ciutadans que han donat l’esquena a la política, i més darrerament.

És cert que l’actitud d’alguns polítics no ajuda. Són aquells que utilitzen el càrrec en benefici propi, els que no diuen la veritat ni per casualitat, els que donen l’esquena als ciutadans o es passen el dia bàsicament intercanviant pessics amb els adversaris. Això no és Política; això és politiqueria.

En teoria, qualsevol podria decidir passar de la política. Però la política no passa de ningú. I tot i que l’hem de millorar, no serveix de res donar-li l’esquena. Perquè si tu no vas a la política, la política ve a tu. Per bé o per mal.

Ho vaig aprendre des de que vaig néixer.

Vaig néixer lluitant contra un cor defectuós, contra una cardiopatia congènita, com fan avui unes 100.000 persones a Espanya.

Sense la sanitat pública jo no podria viure com una dona sana, que és el que em sento. Tampoc no hagués estat mare. En un sentit molt real, dec la meva vida i la del meu fill a què tenim un excel·lent sistema sanitari públic.

Sense la política, la meva vida hauria estat ben diferent.

Com tants d’altres joves, fa 20 anys vaig estudiar, en bona part, gràcies a les polítiques progressistes del Partit Socialista.

Van ser les beques del govern de Felipe González les que em van donar l’oportunitat de fer la carrera de Dret. No vaig ser l’única: vaig néixer l’any 1971, i quan tenia 21 anys, al 1992, hi havia 800.000 estudiants becats; quatre vegades més que els que hi havia al 1982, quan els socialistes vam arribar al govern.

I en aquells anys de govern de Felipe, la quantia mitjana de les beques es va multiplicar per 6. És a dir, la inversió en beques es va multiplicar per 15. O sigui que es van destinar 15 vegades més diners per garantir en aquest país la igualtat d’oportunitats. És que els governs anteriors no creien en la igualtat d’oportunitats? Probablement sí. Però hi creien, com a mínim, 15 cops menys.

I si Espanya no hagués entrat a la Unió Europea l’any 1986, i això també va ser política, tampoc no hauria pogut estudiar fora, a Gran Bretanya, amb una beca Erasmus.

Sense la Política la vida de moltes persones hauria estat molt diferent.

Però tampoc no li podem demanar tot a la política. Ni la política, si és sincera, ho pot prometre. La societat avança amb l’impuls de les seves institucions, dels seus serveis públics, però també cal alguna cosa més: l’esforç de cadascun.

El valor de l’esforç i de l’obstinació el vaig aprendre de la meva àvia. Sóc la néta de la Severina, una portera del barri de Sants. Després que al 39 assassinessin el seu pare en una cuneta d’un poble de Burgos, va decidir venir a Barcelona a servir en una casa. I després, durant 38 anys va treballar més de 14 hores diàries a una porteria de Sants.

Ella sempre em deia que, en la vida, les coses costen. I que s’han d’aconseguir amb esforç. M’ho va ensenyar la meva àvia, però també ho vaig aprendre del tot mentre estudiava la carrera, treballant en uns grans magatzems. Van ser treballs eventuals, però amb aquesta experiència vaig comprendre la importància de guanyar les coses per una mateixa, i com d’important era la feina.

Era quelcom que llavors ens semblava difícil, però que teníem a l’abast. Avui en dia, en plena crisi, tenir una feina s’ha convertit en un somni per a molts joves.

A Catalunya i a Espanya ens trobem en una situació molt difícil: estem vivint la pitjor crisi econòmica que ha conegut el món des de fa més de 80 anys. Una crisi que té el seu origen en el sector financer, i que després ha contagiat brutalment l’economia productiva.

A aquesta situació s’uneixen els problemes propis del nostre país, en particular l’elevada dependència que tenia la nostra economia del sector de la construcció.

En aquesta crisi hem perdut dos milions i mig de llocs de treball. D’aquests, un milió i mig provenien de la construcció. I l’altre milió ha estat degut a la caiguda de la demanda i a les dificultats de milers d’empreses per accedir al crèdit.

I això és així perquè tenim un deute elevat, més privat que públic –dos terços de tot el que deu Espanya ho deuen les seves empreses i els seus particulars–. Sols menys d’un terç és deute de les administracions, i aquesta part del deute públic deriva del dèficit.

Però que no us enganyin. La gent té dret a saber la veritat: el dèficit no és la causa d’aquesta crisi, com diu el PP. És la seva conseqüència. La veritat és que portem més d’una dècada amb una economia trucada, intentant que funcionin receptes fallides i enganyoses.

Ens van fer creure que com menys controlats estiguessin els mercats, més riquesa es crearia. I és veritat, es va generar riquesa, fictícia per a la majoria i només real per a uns pocs. I l’Estat ha hagut d’intervenir per arreglar les destrosses després de més d’una dècada d’aquesta visió miop.

Ens van dir que com més es liberalitzés el sòl més rics seríem. I sí, els pisos van pujar, però la bombolla va esclatar i avui tots som més pobres i estem més endeutats.

Aquesta és la realitat que hem d’afrontar. Ara tenim un camí molt difícil per davant, per canviar el nostre model productiu fins aconseguir que es recuperi l’economia i la creació d’ocupació. I hem de decidir com volem recórrer aquest camí.

Per descomptat, aquest camí no pot passar per retallar tot allò que ens fa més forts com a societat.

Si amb l’excusa de la crisi:

• Sacrifiquem la sanitat, com fan CiU i el PP;
• Si amputem l’educació, com fan CiU i el PP;
• Si escatimem allò imprescindible a qui menys té, com fan CIU i el PP

Si amb l’excusa de la crisi renunciem a la xarxa de solidaritat, de cohesió, que amb tant d’esforç hem construït en aquests 30 anys de democràcia, acabarem molt pitjor de com estàvem: empobrits i sense futur.

Aquest és el model dels altres. Aquest no és el nostre model.

M’explicaré.

El deute no cau del cel. És la diferència entre el que ingressem i el que gastem. I per solucionar-ho, una de les claus és vendre més del que comprem. En altres paraules: exportar més. I aquesta és una de les nostres fortaleses. A Catalunya hi ha les empreses en millor posició per fer-ho.

Som la Comunitat que més exporta de tota Espanya; tant, que exportem el doble que la segona, Madrid.

Una altra manera d’ingressar més del que gastem és atreure diners. I una forma de fer-ho és amb més turistes. Doncs Catalunya també és capdavantera en turisme, i en turisme, a més, de qualitat. Només a Barcelona, el nombre de visitants s’ha multiplicat per cinc en els últims 20 anys. I també, els que vénen,
gasten més.

I no podem parlar de futur sense parlar de recerca i d’innovació. I en això Catalunya també és avui capdavantera. Gràcies als Governs socialistes, aquí s’inverteix en Recerca, Desenvolupament i Innovació el doble que quatre anys abans. En total tenim més de 20 centres tecnològics i parcs científics que són referència dins i fora d’Espanya.

Som, a més, el 25% de tota la producció industrial d’Espanya.

Per tant, tenim l’energia, els recursos i el teixit productiu per afrontar les dificultats que vénen.

Amb el lideratge adequat, Catalunya ha de marcar el camí de sortida de la crisi: ho hem fet abans i ho tornarem a fer. Perquè està en la nostra forma d’entendre la vida: esforç, creativitat i dinamisme.

I ho farem sense deixar pel camí ni un sistema educatiu que ha estat clau per la cohesió social, ni debilitant un sistema sanitari que avui és un dels millors d’Europa. Perquè l’educació i la sanitat actuals també formen part, avui, de la nostra identitat com a Catalunya.

Molts cops m’he preguntat per què, si Catalunya ha estat un motor per a la resta d’Espanya, si ha estat en l’avantguarda de les llibertats i dels drets dels que avui tots gaudim; per què existeix aquest grau d’anticatalanisme? Per què tenim una dreta espanyola tan feroçment anticatalana? Què és el que odien de nosaltres?

Com sabeu, durant els últims quatre anys el vot ciutadà em va confiar dirigir el Ministeri de Defensa. Per aquest motiu, he hagut de viatjar moltíssim i de vegades molt lluny.

I no han estat viatges agradables. M’ha tocat anar a llocs complicats:

• He estat a la frontera entre el Líban i Israel, on una muralla de cascos blaus de 35 països, mil d’ells espanyols, són el parapet contra la guerra;

• M’ha tocat visitar unes quantes vegades la Banya d’Àfrica i Uganda, per ocupar-me de Somàlia, un país devastat, un Estat fallit que viu una guerra des de fa dècades, de la qual s’aprofiten fanàtics i criminals.

En els seus mars, la Unió Europea tracta d’imposar una precària seguretat perquè transitin els bucs del Programa Mundial d’Aliments i treballin els pesquers.

• També he hagut de visitar el Txad, Haití, l’Afganistan… L’Afganistan és, de fet, el país que més vegades he visitat en la meva vida: 15 cops.

Tots ells són alguns dels països més pobres del món. I encara que són diferents entre si, tenen alguna cosa en comú: no tenen institucions que funcionin. I t’adones que sense institucions només existeix devastació, ruïna i barbàrie. On desapareix l’Estat de Dret, on desapareix la Política, apareixen els criminals. És la Política la que fa possible l’enteniment, el creixement i el futur.

També m’he patejat Espanya de dalt a baix. He estat a gairebé totes les províncies, més de 40, supervisant les instal·lacions militars, assistint a maniobres i exercicis de tropa i d’oficials.

I m’he creuat amb moltes persones, de tot tipus, i ni una sola m’ha deixat mai de parlar de Catalunya. Tots saben d’on sóc. I us puc dir que la majoria ens valora; que ens estimen com som.

Però també existeixen els anticatalans. Existeixen. Són la minoria, però n’hi ha.

I he arribat a la conclusió que hi ha dos tipus d’anticatalans.

Un d’ells és producte de la ignorància: aquest es cura obrint la ment, coneixent els altres, amb diàleg mutu i sincer.

Però hi ha un altre tipus d’anticatalans, molt més nocius: aquests són producte de la mala fe. Són els anticatalans de la dreta reaccionaria. Què és allò que els molesta tant?

La resposta me la va donar fa molt temps el meu avi: “repassa la història, Catalunya i els catalans sempre hem estat l’avenç, el progrés, l’avantguarda”.

I és cert. En relació a la resta d’Espanya, Catalunya sempre ha estat:

• un pas més a prop del desenvolupament econòmic;

• un pas més a prop de la democràcia;

• un pas més a prop de la llibertat;

• un pas més a prop d’Europa.

Precisament per això, seguia dient-me el meu avi, Catalunya molesta els cacics, els que s’aprofiten de l’endarreriment dels altres, els que volen controlar la gent fent servir la ignorància o les prohibicions, és a dir, a base de por. Són pocs, però es troben a molts llocs.

• De vegades fan de tertulians, i bramen contra Catalunya i contra el català. Diuen que no al català i tenen una visió tan excloent de la seva Espanya que volen imposar només el castellà. I a tot arreu. Però és que Espanya té quatre llengües, no una. I això no és un problema, és una de les nostres grans riqueses. I nosaltres aquí tenim la nostra llengua i la volem preservar, a més del castellà, que no corre cap perill a Catalunya.

• De vegades són polítics que podríem anomenar politiquers, i te’ls trobes a les places i als mercats recollint signatures contra l’Estatut o agitant la por contra qui és diferent, per aconseguir el poder.

• De vegades, fins i tot, porten toga, i te’ls trobes intentant imposar la seva ideologia amb sentències des dels més alts tribunals de l’Estat. Ho vaig explicar en un article amb Felipe González.

I és cert que això també passa en sentit invers. Aquí a Catalunya, alguns magnifiquen els més anticatalans, els deixen l’altaveu per poder dir que tots els espanyols són anticatalans.

No és veritat. En realitat, són pocs. Però són molt sorollosos i molt nocius per a la convivència.

I sabeu a què aspiren? Que Catalunya es desentengui d’Espanya. Per això els anticatalanistes s’entenen de meravella amb els que volen trencar.

Quan uns diuen “que se’n vagin”, els altres contesten “marxem”. Busquen el mateix: una Espanya fora de Catalunya i una Catalunya fora d’Espanya.

Trencar no és el camí. Trencar significa claudicar, perquè és l’argument fàcil de qui renuncia a convèncer els altres. Però és una drecera que només condueix al fracàs. Ho sabem tots: a Espanya li ha anat bé quan a Catalunya li ha anat bé; i a Catalunya li ha anat bé quan a Espanya li ha anat bé.

A mi m’han dit de tot.

Uns creien que m’insultaven dient-me catalana. A sobre, alguns em retreien que sóc “catalana i pacifista”:

• Sí, vull la pau com la majoria de la gent de bé, i sobretot, els que coneixem els efectes de la guerra.

• I sí, sóc catalana, i em sento molt honrada i molt orgullosa de ser-ho!

Altres aquí creuen que m’ofenen quan em retreuen que treballo a Madrid. Però és molt fàcil dir “Visca Catalunya” a Barcelona. Aquí a Catalunya és fàcil ser català. On també cal ser-ho, i exercir-ne, és on ens insulten.

Per això no em resigno i segueixo lluitant per allò en el que crec: crec en una Catalunya progressista, més forta, més forta en el que té de Catalunya i en el que té de progressista; que lideri una Espanya moderna i avançada en una Europa més capaç. I lluitaré per tot això.

No em resigno, com tampoc es van resignar tants catalans que han lluitat per aquesta terra al llarg de la nostra història.

Un d’ells va ser Josep Tarradellas, qui durant dècades d’exili va mantenir encesa la flama de la Generalitat i de l’autogovern català.

Van ser anys, vull recordar-vos, en els quals la nostra llengua estava prohibida, la nostra cultura era perseguida, i en què t’enviaven a la presó per reivindicar la llibertat.

Doncs bé, en aquells anys terribles, Tarradellas no es va rendir davant la dictadura. Però tampoc va claudicar davant l’independentisme.

Hi ha unes paraules seves del 1977, a l’hotel de France a Perpinyà, poc abans de tornar a Catalunya, que resumeixen la seva visió: “Catalunya té vocació d’autonomia, esperit independent, però no és separatista”.

Fins i tot en els pitjors moments de la nostra història, Tarradellas sabia que l’independentisme no era la via per a Catalunya, i mai va deixar de lluitar per allò en el que creia: per la nostra cultura, per la nostra llengua, per la nostra identitat, i per una Catalunya autònoma dins d’una Espanya democràtica i plural.

Com ell, la immensa majoria dels catalans no es van resignar. Quan van veure que se’ls negaven els seus drets, no van baixar els braços. Sabien que el que reivindicaven era just, i que acabarien guanyant la lluita, amb esforç i amb perseverança.

I nosaltres, ara, hem de fer el mateix.

És veritat que tot és molt fosc avui al nostre al voltant.

Però hi ha un futur millor. I aquest futur passa per una Catalunya que sigui un altre cop capdavantera en el progrés, i que ho faci amb pas ferm a Espanya.

En tots aquests anys a Madrid, he tractat de lliurar certes batalles per Catalunya.

Unes batalles es guanyen:

• Tenim el millor model de finançament que ha tingut mai Catalunya en la seva història. El millor. Cal seguir avançant, però el que hem aconseguit és un gran pas. El PSC ha aconseguit que Catalunya tingui vuit vegades més capacitat financera que al 2001, quan governava CiU. En menys d’una dècada, vuit vegades més capacitat financera.

• També hem aconseguit que l’Estat inverteixi a Catalunya el doble que fa set anys. Avui Catalunya és la comunitat amb més inversió en infraestructures per càpita de tota Espanya.

Altres batalles es guanyen sols en part:

• Avui tenim un Estatut, que no és el 100% d’allò que volíem, però que li garanteix a Catalunya el millor autogovern de la seva història. I aquesta conquesta també porta el nom del socialistes.

I d’altres batalles es perden:

• Com va passar amb el Pla Hidrològic Nacional, l’any 2001, quan CiU va posar l’aigua de l’Ebre en mans del PP. Aquella batalla es va perdre. Però nosaltres no ens vam rendir i al 2005, gràcies a un govern progressista aquí, i a un govern progressista a Espanya, vam acabar guanyant.

Això demostra que les úniques batalles que no es guanyen són les que no es lliuren. I la lliurarem.

Aquest és el doble joc de CiU: posen cares llargues, s’indignen, i s’esquincen les vestidures cada vegada que el PP insulta els catalans.

Això sí, quan es tracta de buscar el poder; o quan sorgeix la més mínima ocasió de pactar, com ha succeït ara a Castelldefels o a Badalona, CiU se n’oblida. Com se n’oblidaria si guanyés Rajoy les properes eleccions generals.

• S’oblidaria que el PP va recórrer l’Estatut davant els tribunals;

• S’oblidaria que el PP va acusar Catalunya de robar a la resta d’Espanya;

• S’oblidaria que el PP va dir que l’Estatut el tutelava ETA;

• O s’oblidaria que el PP va dir que Catalunya espoliava l’arxiu de Salamanca. Fins i tot van batejar el carrer de l’arxiu com “carrer de l’espoli”

• S’oblidaria que el PP ha recorregut la immersió lingüística a la nostra escola.

La dreta catalana gesticula i entra en còlera, sobretot abans de les eleccions. I als quatre dies se n’obliden, callen i pacten amb la dreta espanyola.

CiU treu pit quan parla de Catalunya, de la pàtria i dels seus símbols. Però sacrifiquen l’essencial: s’obliden dels catalans.

Per això no em resigno que els catalans sols puguin escollir entre la dreta catalana i la dreta espanyola, perquè aquesta no és una elecció. És el mateix retrocés social, la mateixa política cruel en dues llengües diferents. Però la mateixa política.

Companyes i companys,

Vull encapçalar la candidatura del PSC per a les properes eleccions generals per Catalunya i pels catalans.

Vull encapçalar un projecte per a Catalunya que tingui els catalans i els seus problemes al centre de les seves prioritats.

Vull una Catalunya segura, on ningú tingui por a posar-se malalt perquè l’hospital més proper estigui a desenes quilòmetres.

Vull una Catalunya de futur, que ajudi els professors a dedicar tot el temps que necessiten als nostres fills.

Vull una Catalunya justa, en la qual aporti més qui més té.

Vull una Catalunya activa i dinàmica, que generi oportunitats, que doni espai a la innovació i que protegeixi i fomenti els emprenedors.

I, sobretot, vull respecte: que Catalunya sigui una terra de respecte dins, i que sigui respectada fora. I això no es guanya ni amb insults ni amb victimisme. Es guanya com sabem fer: amb esforç, fermesa i tenacitat.

Em proposo encapçalar un projecte que afirmi el nostre catalanisme progressista, el nostre catalanisme social, el nostre catalanisme europeista.

I que afirmi la nostra visió de Catalunya, que no és patrimoni dels qui volen trencar; en una Espanya que no és patrimoni dels que ens volen sotmesos.

Vull una Catalunya i una Espanya plurals, conscients que la seva força, la nostra força, és la suma.

Mai no em resigno. Mai no em dono per vençuda.

I per aconseguir-ho, aportaré el més valuós que tinc: el meu entusiasme i el meu treball.

Però necessito el més important: l’entusiasme i el treball de tots vosaltres.

Moltes gràcies

Vivim una paradoxa. Avui hi ha més descrèdit que mai de la política i dels polític. Però les persones volen decidir aquells aspectes de la política que són importants.

Perquè som en una nova era de la informació i de la comunicació. En una nit es poden despertar consciències o canviar un previst resultat electoral; en poques hores es convoca una mobilització virtual o real. La conscienciació pot ser breu perquè tot canvia molt ràpid, fins i tot l’atenció dels ciutadans i de les ciutadanes i “ a otra cosa mariposa “, perquè així de vertiginós és tot avui. Però qui cregui que les decisions transcendentals les poden decidir un parell de persones i que la resta acatarà, s’equivoca profundament i els resultats contraris poden ser irreversibles. Una equivocació avui pot ser determinant per a molt de temps i igual com es cremen productes i idees, també i més ràpidament ho poden patir organitzacions polítiques, sindicals, empresarials, una marca o qualsevol entitat o persona que acumuli un desprestigi generalitzat tan ràpidament i extensament com es difonen les notícies i les impressions avui.

Més encara, els ciutadans i les ciutadanes prenen moltes decisions cada dia per qüestions banals o importants. Més que mai. Moltes d’elles amb un simple clic de ratolí. Però s’ha anat estenent la percepció que les coses importants que ens afecten les decideixen uns altres i darrerament tothom veiem clar que són els mercats els que han minat la nostra independència personal i col.lectiva. Cada cop hi ha més ganes de dir prou i de recuperar la capacitat de decidir sobre tot el que sigui important per la nostra vida.

I la Constitució ho és d’important. A la Dictadura sospiràvem per una Carta Magna democràtica, decidida i acordada per un amplíssim consens pel qual tots vam renunciar a alguna o a moltes il.lusions o ideals. Un servidor va renunciar a la República o a que el títol vuitè no definís que érem un Estat Federal o una redacció de l’article 27 referit a l’Educació més d’esquerres per dir-ho de forma planera o que no hi hagués cap referència a l’Església Catòlica. Estem parlant de quelcom molt seriós i important, decisiu per la convivència a Espanya, vital per la pau i per garantir la democràcia. Per això quan s’ha parlat de reformar-la sempre s’ha recordat que es requeria consens i temps.

Potser la seva reforma és necessària per garantir l’estabilitat pressupostària encara que està per veure i seria millor, ja que és tan important, que es generalitzés a tota la UE com a mínim. Però sense consens i sense temps per madurar i assumir les seves conseqüències es banalitza la Constitució i en el futur – potser no gaire llunyà – ho pagarem tots. La Constitució a Espanya, diguem-ho clar, si s’ha de reformar és millor que es faci amb un consens que vagi més enllà de PP i PSOE.

Per altra banda, fer-ho com s’ha proposat, sense consultar la totalitat dels ciutadans i les ciutadanes, pot ser percebut com una falta de confiança amb els ciutadans i amb la pròpia proposta. Si es creu que la democràcia és també cridar a la participació a les urnes no només cada quatre anys a les eleccions sinó a respondre sobre les qüestions més importants, llavors és millor plantejar un referèndum encara que sigui amb el risc de perdre’l, qüestió que si s’està segur de la proposta, si és assumida per consens de la immensa majoria de forces parlamentàries, si s’explica amb temps suficient és difícil que succeeixi.

Però em temo que som en un temps en què la racionalitat ha substituït en bona mesura si no del tot a la passió. I ja va dir Spinoza que som éssers racionals però res non es mou si no s’hi posa passió. Un amic després de llegir la darrera actualització del bloc m’ha enviat aquest comentari: “Falta ambició i coratge en fer propostes, conviccions i realisme en defensar-les, poragmatisme i responsabilitat en aplicar-les, passió i empatia en sumar voluntats “.

El cas de Lloret és símptoma que les coses no s’han fet bé i sobta llegir aquests dies l’ex-alcalde Crespo traient pit i lloant un suposat canvi en turisme a la localitat en els darrers anys que no veu ningú. I si s’ha produït, vistos els resultats,  millor que el revisi. I sobta sentir el conseller Puig reclamant menys turistes de low-cost. Aquest tuf classista del Govern d’Artur Mas es va repetint de forma insistent com també ha fet amb la renda mínima el Conseller Mena a qui, en canvi, no li hem sentit dir res sobre Lloret essent ell el responsable del Govern. Creiem més raonables les veus dels ciutadans que es van manifestar pels carrers el quinze d’agost clamant per un canvi imprescindible per la seva tranquil•litat, la dels qui hi van a passar uns dies i pel propi sector turístic.

Ara sentim l’equip de govern de l’Ajuntament de Lloret posant el crit al cel sobre el control dels aforaments o dels horaris que el Govern de la Generalitat allargat al març i ara sembla penedir-se’n. Però el problema és de model: la promoció de la quantitat per sobre de la qualitat, el reclam  com a llocs de sexe i alcohol fàcils i barats d’algunes poblacions de la nostra costa o el tot comprès a preus rebentats.

Els meus companys del PSC de Lloret a l’oposició s’han comportat aquests dies de forma molt i no sé si massa responsable fent costat al feble govern municipal. Però cal canviar i amb governs capaços i estables. S’ha de procurar el bé comú i no només el d’uns quants, amb amplitud de mires i tenint en compte que les nostres ciutats costaneres tenen altres atractius als seus propis termes municipals i als veïns. A més oferta, més possibilitats.
I cal una adequada i generosa promoció que ha d’incloure també valors. Al nostre país es pot venir a divertir-se i pot ser un reclam més però hem d’explicar que defensem la salut i la tranquil•litat de la gent, perseguim els delictes i entre ells els de les agressions sexuals contra les dones sense contemplacions. No volem delinqüents. El sector també ho ha d’entendre i col•laborar-hi.No es pot perseguir el guany immediat sense mirar el futur. Això és pa per avui i gana per demà. A la Costa Daurada tarragonina hem tingut també problemes semblants sobretot per Setmana Santa. S’ha corregit al menys en els aspectes més gruixuts.

Però cal reflexionar seriosament. Aquest Govern de la Generalitat demostra moltes febleses davant les pressions d’alguns sectors econòmics que rebutgen el que anomenen intervencionisme. Però quan venen maldades i és massa tard reclamen la intervenció dels poders públics, en aquesta ocasió en forma de més policia.

El Govern de la Generalitat no pot per més temps oblidar planificar el turisme consensuadament amb el sector perquè desprès hem de córrer tots a solucionar el problema quan ja ha explotat. S’ha de canviar de política. O el proper estiu tornarem a demanar que hi vagin els cossos especials dels mossos per resoldre situacions potser encara.

Article publicat al Periódico de Catalunya el 27 d’agost de 2011