Xavier Sabaté Ibarz

L’increment de les taxes universitàries per al curs vinent, quantificat en un 7,6% (és a dir, el màxim permès), aprovat pel Govern de CiU afectarà, potencialment i de forma negativa, als 11.000 estudiants de la Universitat Rovira i Virgili.

Aquesta decisió és un torpede directe a la línia de flotació de l’educació pública i de qualitat del nostre país. Pels socialistes l’ensenyament universitari és un servei públic. En aquest sentit, qualsevol augment desmesurat com aquest de les taxes universitàries és un obstacle real a què els fills de les famílies amb rendes més baixes puguin accedir a l’ensenyament superior. Segons sembla, això és el que la dreta entén per cohesió social.

Davant d’aquesta situació els socialistes reiterem la nostra aposta per una universitat pública, de qualitat i per a tothom, que sigui un baluard a la progressiva privatització dels serveis públics que pretén introduir la dreta. L’increment excessiu de les taxes universitàries és un impediment a la generalització de l’educació superior i implica una discriminació directe per als estudiants amb menys recursos econòmics.

Aquest nou paquet de retallades s’anuncia només dos dies després de les eleccions generals, la qual cosa suposa una burla al conjunt de la ciutadania. És obvi que aquestes mesures ja fa temps que estaven en la ment dels dirigents de CiU. Ara bé, es passen la campanya electoral embolicats en la senyera per fer públiques les seves veritables intencions 48 hores després d’anar a votar. O sigui, un menyspreu intolerable als ciutadans d’aquest país. El catalanisme de CiU serveix a uns pocs catalans, aquells que més recursos tenen però no compten amb la majoria de catalans i catalanes que requereixen un catalanisme real que és el que pensa i protegeix tots els homes i dones del país.

Qui això llegeixi probablement no reconegui aquest nom. He de confessar que jo tampoc no el coneixia fins que avui ha aparegut a la secció d’obituaris d’un diari.

La mort d’aquest nefast personatge argentí enterrat en secret és probable que també assoleixi l’oblit en un temps com el que vivim en què no recordem avui el que vàrem fer ahir. Tanmateix, un personatge tan sanguinari no hauria de passar desapercebut i haurà de perpetuar-se fins i tot a les escoles i instituts com exemple de la crueltat humana.

Antonio Bussi va ser – ha estat – un dels personatges més sinistres de la Dictadura argentina ( 76-83 ). Per donar exemple als seus subordinats, executava personalment els presoners polítics d’esquerres, en alguns casos amb procediments cruels en extrem. Malgrat això, aqeust criminal va ser elegit governador de la província de Tucuman acabada la dictadura. Fins aquest punt hi havia també de connivència entre el poble argentí i la dictadura. Sortosament, les accions judicials de Baltasar Garzon van aconseguir que fos apartat definitivament de la carrera política.

Que a la Història , mestra de la vida, perdurin més les bones persones i les qui han fet el bé a la Humanitat potser no està malament. Una excessiva convivència amb miserables com Antonio Bussi potser ens tornaria definitivament deixebles del pessimisme de Schopenhauer i acabaríem subscrivint la seva màxima:

“ Ja que la persona en la seva totalitat és solament la manifestació de la seva voluntat, res pot resultar més absurd que, a partir de la reflexió, voler ser quelcom diferent del que l’hom és ”.

Llavors renunciaríem per sempre a la bondat, que potser és el que voldria el maleït Antonio Bussi i no penso fer-li aquest favor.

2.1.4. POLÍTICA FISCAL

Des de Convergència i Unió apostem per la moderació fi scal perquè considerem que no és d’augmentar impostos que poden retardar la recuperació. Diverses institucions internacionals han afirmat que l’activisme fi scal és una eina útil per ajudar a sortir de la crisi, crear nova ocupació i ajudar a recuperar el
creixement. Si fan falta recursos per reduir el dèfi cit públic poden provenir de l’austeritat i de la reducció de
despeses, no de l’augment d’impostos.

A més, pagar menys impostos no implica necessàriament menys diners per a la hisenda pública ni menysrecursos per redistribuir. Com sempre, el resultat que se n’obtingui dependrà de la gestió que se’n faci. Com que a Catalunya la major part de la càrrega fi scal recau sobre la classe mitjana i el teixit productiu – bàsicament, les petites i les mitjanes empreses–, qualsevol augment impositiu es tradueix en menys capacitat de consumir, de produir i d’invertir. Per això, qualsevol augment d’impostos pot acabar ofegant la societat.

En aquest àmbit:

Moderació fiscal

478. Convergència i Unió aposta per la moderació fi scal. En un moment de crisi econòmica cal apostar pel
manteniment i, fi ns i tot, la reducció selectiva dels impostos, com a element de dinamització econòmica.

479. Revisarem els increments impositius adoptats l’any 2010 pel Govern i que afecten l’impost sobre
transmissions patrimonials, l’impost sobre actes jurídics documentats, l’impost de matriculació i
l’IRPF.

480. La nostra acció en matèria fi scal davant del Govern espanyol anirà dirigida a garantir el no-increment
dels tipus de l’IVA i a introduir incentius fi scals més alts per a les famílies en l’IRPF i per a les empreses
en l’impost sobre societats, especialment per a les micro, les petites i les mitjanes empreses.

481. Les activitats de recerca i innovació preveuran exempcions en la tributació.

482. Garantirem que les taxes no creixin per sobre de la infl ació prevista.

483. Reduirem temporalment l’impost sobre transmissions patrimonials per afavorir l’adquisició d’habitatge com a element de dinamització del mercat immobiliari.

484. Reclamarem la creació en l’impost sobre societats d’un règim fi scal favorable per a les empreses d’una dimensió reduïda i per a les microempreses.

485. Suprimirem l’impost sobre successions i donacions amb caràcter immediat.

486. En el marc de les disponibilitats pressupostàries, es crearà una deducció de salut en l’IRPF per a les despeses sanitàries que hagi satisfet el contribuent i la seva família en concepte d’assistència sanitària complementària.

– El PSC hem perdut aquestes eleccions a la nostra demarcació. CiU ha guanyat les eleccions a la província i felicitem la Coalició per la seva victòria. Els socialistes hem patit una forta davallada que ens ha de fer reflexionar sobre les nostres propostes. Assegurem als nostres electors que ho farem i en profunditat

– També volem felicitar el PP per la seva victòria en el conjunt de l’Estat tot i que sigui la tercera força a Catalunya i a la nostra demarcació.

– No podem amagar que no ens satisfan els resultats ni a la demarcació, ni a Catalunya ni al conjunt d’Espanya. El desastre de l’economia global que ha provocat en molt bona mesura el poder financer ha influït decisivament en la davallada dels socialistes que hem recollit el descontentament justificat dels ciutadans

– Comença una nova etapa i anunciem que exercirem l’oposició com ens correspon. Més de 80.000 persones ens han atorgat la seva confiança i no els defraudarem en la defensa dels valors humans i socials que sempre ens han caracteritzat.

– Volem manifestar un agraïment profund als i les votants del PSC que en aquestes circumstàncies tan difícils han continuat confiant en nosaltres i, encara més, a les persones que aquests dies i avui s’han mobilitzat a favor nostre i encara més especialment als i les qui s’han sacrificat i encara són a les taules comptant i recomptant vots

– En els moments difícils és quan hem d’estar més ferms, més que mai en la densa dels nostres principis i dels nostres valors.

A Grècia i a Itàlia, els mercats els han acabat imposant els presidents dels seus respectius governs. Els srs. Monti I Papademos ja no han de respondre davant el seu Parlament, és a dir, la representació de la sobirania popular, sinó davant les indicacions dels mercats que amenacen cada dia amb retirar la confiança. És a dir, ara les mocions de censura ja no les voten els ciutadans a través dels seus representants sinó l’FMI o la sra. Merkel i el sr. Sarkozy a través de les primes de risc que són les que atorguen la confiança i no els ciutadans

El 20-N el PP diu que ens resoldrà la crisi i això és el pitjor del debat Rubalcaba – Rajoy, més que no pas que el candidat del PP llegís el 80 % del temps, cosa que l’hauria inhabilitat com al governador de Texas que es va quedar en blanc i ha hagut de dimitir. Rajoy el pot trucar i dir-li que a ell aquestes coses no li passen perquè té al davant milers de “xuletes” que el salven de les seves misèries .
Senyores i senyors, això està molt malament. Jo tinc un candidat que es diu Francesc Vallès que explica les coses molt clares, no es perd en els debats, està molt preparat, no llegeix i penso que només per això ja cal anar a votar-lo diumenge. Per això i, naturalment , perquè té idees d’esquerres, de progrés i té – el més important – consciencia de classe.
Sí, perquè encara hi ha classes socials, encara que ens ho vulguin fer oblidar la dreta sigui de Rajoy o de Duran i Lleida. A Catalunya en sabem molt d’això. Pujol, Mas i Duran són uns Mestres en amagar la consciencia de classe i embolcallar-ho tot en la consciencia nacional que la majoria de catalans i catalanes tenim però que ells es volen atribuir i esgrimir en exclusiva.

Però ja marxo del tema. Estic trist perquè la política, que ha de recuperar el control de l’economia, s’acaba de situar a Itàlia i a Grècia, en posició d’esclava. I no vull que això passi ni allà ni aquí.

Diumenge 20 si guanya Rajoy- el- lector no dubtin que serem més esclaus dels mercats perquè el candidat del PP dirà amen al que aquests diguin, a fer del nostre cos un objecte de negoci quan estigui malalt, de l’educació de qualitat un privilegi per als qui més poden, de les pensions per als qui pateixen dificultats, una sort.

Jo votaré Vallés- Chacon – Rubalcaba perquè és l’únic que , en la mesura de les seves possibilitats, plantarà cara a aquesta situació i no será servil, perquè creu en la dignitat de les persones i que aquestes tenen drets a més d’obligacions, perquè entenen els catalans i les catalanes i no fan de la identitat de Catalunya mercadeig polític constant. Perquè és un vot de futur i no de passat, perquè creuen que un altre món és posible i el medi ambient , l’energia, els aliments, els valors que conformen la nostr societat han de er els més alts.

Vostés mateixos i mateixes

Visca la pau i la tolerància

La declaració d’ETA era esperada des de fa molts anys amb delit per tots els bascos, però també pels catalans i tots els espanyols i tota la comunitat internacional. La PAU és el bé suprem al que podem aspirar tots els humans. Dilluns 24 d’octubre s’acompliran 40 anys que Pau Casals pronunciava el seu memorable discurs a l’ONU i deia que els catalans estimem la pau.

No puc oblidar en aquests moments les víctimes i les seves famílies, moltes d’elles tarragonines i catalanes entre les quals es compten les de l’atemptat d’Hipercor i el que va acabar amb la vida del company Ernest Lluch. O el terror que ens va amarar amb els atemptats de les inatal.lacions de Repsol o de l’aeroport de Reus. O la carta de l’ETA comminant a pagar que em va ensenyar Juan Ignacio Teran, un empresari basc de soca-rel que va acabar essent també empresari del nostre Port de Tarragona. O la diputada navarresa Blanca Garcia que m’explicava com fins i tot per comprar la roba íntima havia d’anar acompanyada de l’escorta. O com un estiu vaig haver de ser vigilat jo mateix prop de Pamplona tota la setmana durant les vacances familiars, vaig haver d’adoptar normes i hàbits de conducta diferents dels habituals per prevenir possibles “accidents” i a l’any següent renunciar a tornar-hi.

De manera que no són només els 829 morts els afectats amb una vida truncada sinó totes les seves famílies amb conseqüències de per vida, més els milers que han patit fins avui mateix el terror de les amenaces. Totes aquestes persones han estat privades de la seva llibertat. I, encara, si se’m permet, no puc oblidar tampoc altres que també han conegut la falta de llibertat que són els propis membres d’ETA – més de 700 a la presó i altres al carrer però sense poder desenvolupar el seu propi projecte – i les seves famílies amb una vida condicionada també per sempre per aquesta tragèdia que ha estat gairebé mig segle de terrorisme.

I malgrat això, malgrat tot això que és molt gros, la democràcia és prou generosa i prou potent – com el temps que també ajuda – com per superar fins i tot tanta misèria. De manera que avui és un dia per a l’esperança al País Basc, a Espanya,m a França i a tota la Humanitat. Perquè allà on acaba un nucli d’odi i de violència també tota la Humanitat se’n sent alleujada. I aquesta esperança és la d’un futur sense odi, amb l’acceptació de totes les idees que s’expressin en democràcia i sota el signe de la tolerància.

L’experiència dolorosa d’aquests anys que avui acaben han de servir als bascos i basques i a tots nosaltres per encarar un futur en què serà possible la convivència pacífica, la lliure expressió de les idees i els projectes personals i col.lectius que cadascú lliurement esculli sense pressions de cap tipus i amb llibertat. Perquè ningú no ha de voler ni poder imposar la seva superioritat sobre els altres per cap mitjà però encara menys per les armes.

Visca la pau, visca la llibertat i visca la democràcia

foto de Teresa Ortega

Preparàvem les eleccions municipals de 1999 i volíem una renovació del nostre programa i del candidat. Portàvem deu anys a l’oposició i havíem proposat a tres tarragonins de reconegut prestigi , un d’ells l’actual alcalde, que encapçalessin la candidatura socialista. Josep Felix Ballesteros em va prometre fermament l’estiu de 1998 a Lekunberri que estaria disposat a assumir aquesta responsabilitat quatre anys mes tard, cosa que va acomplir a les següents eleccions del 2003.

En efecte, vàrem renovar profundament el programa, entre altres coses la planificació de la nostra ciutat que ens comprometérem a acordar amb els agents econòmics i socials i a dues novetats que em plagueren especialment: l’estalvi i eficiència energètica i la generació d’energia renovable i la celebració dels Jocs del Mediterani.

Totes aquestes idees, sorgides del debat i de la col.laboració de companys i amics experts en aquestes matèries han anat veient la llum a la nostra ciutat. I totes elles foren objecte de menyspreu pels qui ara són a l’oposició. I totes elles amb un alcalde socialista:

La planificació ha acabat veient la llum amb el Pla Tarragona 2022 malgrat que un Ple Municipal en què la reclamàvem ens van dir que l’esquerra sempre teníem la mania (sic) de la planificació.

Pel que fa l’energia, la renovable s’ha estès en moltes iniciatives a la ciutat i ja portem dos anys de funcionament de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC) que en els propers mesos acabarà essent un referent mundial; en paraules de l’alcalde Ballesteros el dia de la seva inauguració que no oblidaré mai, amb l’IREC juguem a primera divisió en el terreny de la investigació energètica i en l’anomenada economia verda.

I pel que fa als Jocs del Mediterrani, aquelles eleccions del 99 van ser la nostra proposta estrella. Pere Valls em va suggerir que ho incorporéssim al programa i per aquest savi consell i per altres suggeriments, vaig demanar-li que formés part de la candidatura. Així és com Pere Valls va ser regidor i és just que se li reconegui la paternitat d’una idea que ha acabat esdevenint una realitat també amb l’alcalde Ballesteros.

Acabada la campanya electoral – CiU va passar de 13 a 11 i nosaltres de 7 a 8 ) vàrem presentar al Plenari la iniciativa i valdria la pena llegir l’acta d’aquella sessió. Entre rialletes i menyspreus, ens vam sentir dir coses com que els Jocs del Mediterrani eren cosa del passat, del NODO i de l’Espanya de blanc i negre. Però, ironies del destí, uns anys més tard a CiU li va agradar la idea i es veu que els Jocs del Mediterrani ja no eren tan antics, ni eren de l’Espanya de blanc i negre sinó que havien cobrat color. El 2005 va assistir el regidor Raül Font als Jocs del Mediterrani d’Almeria i va canviar d’opinió i el febrer de 2007, el candidat de CiU a l’alcaldia Joan Aregio acusà el candidat del PSC Ballesteros d’apropiar-se de la idea dels Jocs. Llavors vaig pensar en la part miserable de la política però també que una bona idea sempre acaba triomfant.

Els Jocs ja els tenim i ja són de tots els tarragonins i tarragonines i també de tots els catalans i catalanes perquè podem dir amb orgull que això té repercussions nacionals i internacionals. Però tota idea té un inici i una persona que l’ha originat. I aquesta és Pere Valls i Miró. I és unagran notícia perquè, com ha dit Francesc Vallès, és una oportunitat magnífica per reactivar la nostra economia i per la generació de llocs de treball a Tarragona i a les nostres comarques, per al turisme, per a la promoció, per pujar un graó més en el reconeixement nacional i internacional de Tarragona, per mostrar-se al món amb tot el que de positiu té i tindrà la ciutat. Però també per la promoció dels valors que comporta l’esport com l’esforç, la constància, l’adquisició d’hàbits saludables, el companyonia o l’afany de superació que tant necessitem.

XAVIER SABATÉ DEMANA AL CONSELLER RECODER QUE ASSEGURI QUE EL PORT DE TARRAGONA FORMARÀ PART DEL CORREDOR DEL MEDITERRANI
 
 
El diputat socialista per Tarragona, Xavier Sabaté, ha declarat avui que “davant de les notícies que reprodueix avui algun rotatiu d’àmbit estatal que, en parlar del Corredor del Mediterrani no inclou el Port de Tarragona, pregunta al conseller Recoder si en les converses que ha mantingut a Madrid i a Brussel·les ha tingut en compte que el Port de Tarragona ha de formar part inexcusable d’aquest Corredor.”
 
Xavier Sabaté vol que el conseller asseguri que el Port tarragoní formarà part de ple dret i “des del primer moment del Corredor. Ni pel moviment de mercaderies del nostre Port –més de 30 milions de tones que, per cert, varen ser superades durant la gestió de Josep Anton Burgasé-, ni per la importància que té per al nostre territori, i més enllà dels límits de Catalunya, el Port tarragoní pot quedar al marge del Corredor.”
 
El diputat socialista ha acabat dient que “si el Port de Tarragona no figurés al Corredor, quedaria en inferioritat de condicions, tindria molt compromès el seu futur amb la conseqüent pèrdua de competitivitat no només del propi Port sinó de bona part del teixit productiu de les nostres comarques.”