Maurici Lucena i Betriu, portaveu, Xavier Sabaté i Ibarz i Ferran Pedret i Santos, diputats del Grup Parlamentari Socialista, d’acord amb el que estableix l’article 57 del Reglament del Parlament, presenten la proposta de conclusions següent, subsegüent al treball efectuat per la Comissió d’Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l’Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses.
1. CONCLUSIONS
1.- L’objecte de la Comissió d’Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i l’Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses ha estat el d’estudiar, d’una banda, la forma en què el nostre model policial aborda les concentracions humanes o de masses des de la perspectiva de la seguretat ciutadana i l’ordre públic, quan aquestes es produeixen en la via pública.
2.- Per altra banda, i en relació més estreta i directa amb la cadena de fets que van conduir a la seva creació, aquesta Comissió d’Estudi també ha analitzat la planificació dels dispositius policials, així com del material que s’utilitza per part de la Policia de la Generalitat – Cos de Mossos d’Esquadra, en aquests esdeveniments.
3.- Per tal de fer-ho, s’ha comptat amb la compareixença de responsables po-lítics i comandaments policials, experts en models de seguretat que ens han permès valorar diferents models de seguretat i ordre públic existents en l’actualitat en l’àmbit internacional i amb especial atenció al nostre entorn eu-ropeu, representants sindicals, una representació del Ministeri Fiscal, repre-sentants d’associacions de persones que han patit lesions per l’ús d’alguns dels mitjans antiavalots, així com amb la compareixença de l’oftalmòloga que ha tractat la majoria de les lesions recents de major gravetat. Amb l’aportació de tots ells, la del conjunt dels portaveus parlamentaris, i la documentació que s’ha fet arribar a aquesta Comissió d’Estudi, es formulen les presents conclusions, entre les quals no pot deixar de fer-se constar la consternació que ha suposat que, durant el seu transcurs i en les seves mateixes sessions, els responsables del Departament d’Interior i de la Policia fessin anuncis públics directament relacionats amb l’objecte sotmès a consideració de la Comissió d’Estudi, que a voltes contenien propòsits de capteniment que, en cas de dur-se a terme, convertirien les conclusions a què pugui arribar l’esmentada Comissió en un estèril exercici literari, i a voltes s’han vist motivats per canvis en la versió donada per la Conselleria d’Interior dels fets ocorreguts durant la jornada de vaga general del 14 de novembre de 2012, que es troben en l’origen de la pròpia creació de la Comissió d’Estudi.
4.- D’altra banda, no s’ha facilitat, per part del Govern de la Generalitat, als membres de la Comissió d’Estudi, els Protocols Normalitzats de Treball del Cos de Mossos d’Esquadra que atenyen a la matèria estudiada, ni tampoc, fins al mateix 21 d’octubre, l’informe específic sobre l’ús dels projectils de cautxú que el Parlament havia sol•licitat i que alguns dels membres d’aquesta Comissió han estat reclamant amb insistència. Aquestes circumstàncies, doncs, cal tenir-les presents en analitzar les conclusions que s’emeten, car han estat causa de dificultats per al desenvolupament de les tasques que els membres de la Comissió teníem encomanades.
5.- Els models de seguretat i ordre públic, pel que fa a la manera d’abordar els esdeveniments de masses a la via pública i planificar els dispositius de seguretat i els operatius policials per tal de garantir l’exercici dels drets dels ciutadans, i en cas que es produeixen alteracions greus de l’ordre públic, procurar la seva restauració, es poden reduir a dues categories bàsiques.
6.- D’una banda, el model caracteritzat pel manteniment de la distància respecte als manifestants i el criteri d’aplicació progressiva de la força, que exigeix unitats amb una alta mobilitat per poder-se re-desplegar, així com disposar de recursos que permetin a unitats relativament petites mantenir l’ordre a l’espai públic evitant al màxim el contacte directe amb el conjunt de manifestants o la concentració de persones.
7.- D’altra banda, el model caracteritzat pel control de situacions mitjançant el contacte, per part d’unitats policials integrades per un gran nombre d’agents, amb els manifestants o la concentració de persones, a fi de contenir l’alteració de l’ordre públic tot restringint el moviment de la manifestació o concentració de persones.
8.- Com passa amb tots els models teòrics, quan es tracta d’implementar-los en la pràctica, sovint ens trobem davant l’ús habitual o conjuntural d’elements més propis del primer model en el segon, i també a la inversa, de tal manera que existeixen models que es poden qualificar com a mixtes, en els quals es seleccionen les solucions que es consideren més adequades d’acord amb l’enfoc general que es faci, en la societat que el desenvolupa, de la seguretat ciutadana i l’ordre públic.
9.- Cal tenir present, en aquest sentit, que en societats democràtiques la seguretat o l’ordre públic no poden esdevenir un valor absolut i s’ha de dur a terme una ponderació dels drets i béns jurídics en joc en cada situació, per tal d’escatir i calibrar l’actuació més adient en cada circumstància.
10.- Encara en aquest sentit, per bé que la seguretat ha estat presentada per diversos dels compareixents com a garant i pressupòsit de la resta de drets que assisteixen a les persones, i molt especialment de llur llibertat, es pot convenir amb aquesta idea només des d’una concepció integral de la seguretat, no securitària, que posi de relleu també els aspectes materials, socioeconòmics, de la idea de seguretat.
11.- Les societats humanes són inherentment conflictives, pel seu caràcter plural i complex, i per tant han de bastir mecanismes per a la gestió i solució de conflictes, que mai han de pretendre eliminar l’expressió del conflicte social en la via pública de manera pacífica, sinó tan sols garantir els drets dels ciutadans si aquests són violentats, amb la ponderació necessària dels drets, béns jurídics i interessos en conflicte, com abans s’ha assenyalat. Els cossos policials, en la seva organització i la seva actuació, han d’incorporar també mecanismes que permetin gestionar i solucionar conflictes sense haver de recórrer a l’ús de la força, recurs al qual cal reservar el caràcter d’ultima ratio i, tot i així, aplicar-lo d’acord amb els principis que emanen dels tractats internacionals, la Constitució, l’Estatut i les lleis.
12.- En relació a l’ús de la força, cal tenir presents els Principis Bàsics sobre l’Ús de la Força i d’Armes de Foc pels Funcionaris Encarregats de Fer Complir la Llei, adoptats pel Vuitè Congrés de les Nacions Unides sobre Prevenció del Delicte i Tractament del Delinqüent, celebrat a L’Havana (Cuba), del 27 d’agost al 7 de setembre de 1990.
13.- En aquest sentit resulta d’interès la seva Disposició general segona, que literalment disposa:
“2. Els governs i els organismes encarregats de fer complir la llei establiran una sèrie de mètodes el més àmplia possible i dotaran als funcionaris corresponents de diferents tipus d’armes i municions de manera que puguin fer un ús diferenciat de la força i de les armes de foc. Entre aquestes armes haurien de figurar armes incapacitants no letals per tal d’emprar-les quan fos apropiat, amb l’objectiu de restringir cada vegada més l’ús de mitjans que puguin ocasionar lesions o morts. Amb el mateix objectiu, també s’hauria de permetre que els funcionaris encarregats de fer complir la llei comptin amb equipo d’autoprotecció, per exemple, escuts, cascs, armilles a prova de bales i mitjans de transport a prova de bales a fi de disminuir la necessitat d’armes de qualsevol tipus.”
14.- També resulta d’interès la seva Disposició general quarta, que estableix que:
“4. Els funcionaris encarregats de fer complir la llei, en el desenvolupament de les seves funcions, empraran en la mesura del possible mitjans no violents abans de recórrer a l’ús de la força i d’armes de foc. Podran fer ús de la força i les armes de foc solament quan altres mitjans resultin ineficaços o no garanteixin de cap manera l’assoliment del resultat previst.”
15.- Per últim, també destaca en aquest text la seva Disposició vigèsima, que disposa el següent:
“20. En la capacitació dels funcionaris encarregats de fer complir la llei, els governs i els organismes corresponents prestaran especial atenció a les qüestions d’ètica policial i drets humans, especialment en el procés d’indagació, als mitjans que puguin substituir l’ús de la força i d’armes de foc, per exemple, la solució pacífica dels conflictes, l’estudi del comportament de les multituds i les tècniques de persuasió, negociació i mediació, així com als mitjans tècnics, amb l’objectiu de limitar l’ús de la força i d’armes de foc. Els organismes encarregats de fer complir la llei han d’examinar llurs programes de capacitació i procediments operatius a la llum de casos concrets.”
16.- Totes les disposicions contingudes en aquests Principis bàsics cal llegir-les en conjunció amb el que també disposa el Codi de Conducta per a funcionaris encarregats de fer complir la llei, adoptat per l’Assemblea General de NNUU en la seva resolució 34/169, de 17 de desembre de 1979.
17.- També a nivell europeu, existeixen instruments internacionals com la Declaració de la policia de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa de 1979, i la Recomanació Rec (2001) 10 del Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre el Codi Europeu d’Ètica Policial. Aquests instruments reiteren els principis generals de l’actuació policial quan es fa ús de la força: legalitat, proporcionalitat, i diligència deguda.
18.- Pel que fa a l’ordenament jurídic intern, cal tenir presents les disposicions de la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat. En l’aspecte que té a veure amb la matèria objecte d’estudi de la Comissió, es tracta de regulacions molt genèriques, com ha assenyalat, entre d’altres, l’organització Jueces para la Democracia, en un manifest de 2010 va arribar a qualificar l’absència de regulació concreta de l’activitat de l’Estat que representa l’acció policial (tant la preventiva com la repressiva), com a situació d’anomia, inadmissible des de la perspectiva dels drets individuals, però també des de la necessària seguretat jurídica que demanda l’actuació d’una policia democràtica. Una de les aspiracions d’una policia democràtica, convenim amb Jueces para la Democracia, ha de ser que els integrants del cos policial puguin conèixer amb certesa quines són les pautes d’actuació a les quals s’han d’ajustar.
19.- En efecte, l’art. 5 de la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, constitueix el marc jurídic dels molt diversos modes d’in-tervenció policial. En aquest precepte, sota la fórmula de “principis bàsics d’ac-tuació”, únicament es realitzen declaracions genèriques sobre l’adequació a l’ordenament jurídic, el respecte a la Constitució, la neutralitat política, la im-parcialitat i la prohibició de discriminació o sobre la integritat (en particular per aturar-se en l’abstenció de tot acte de corrupció), els principis de jerarquia i subordinació o la irrellevància de l’obediència deguda a ordres manifestament il•legals.
20.- A més, es proclamen les obligacions d’impedir qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral, d’observar un tracte correcte i curós en les relacions amb la ciutadania i de proporcionar-los informació sobre les causes i la finalitat de llur intervenció. Respecte a la qüestió de l’ús de la força, que interessa especialment en aquestes conclusions, la norma mencionada es limita a enunciar les següents pautes: actuar amb la de-cisió necessària i sense demora per tal d’evitar un dany greu, immediat i irre-parable, i orientar-se pels principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans. S’indica igualment que només podran utilitzar les armes de foc en les situacions de “risc racionalment greu per a la seva vida, la seva integritat física o les de terceres persones, o en les circumstàncies que puguin suposar un greu risc per a la seguretat ciutadana”.
21.- Encara en l’àmbit estatal, cal esmentar la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana, que tot i identificar i definir els àmbits d’actuació policial, no estableix noves garanties diferents de les enunciades com a principis generals en els instruments internacionals i en la LO 2/1986, de 13 de març.
22.- Pel que fa a l’àmbit català, cal tenir en compte la regulació efectuada mitjançant la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, i pel que fa als àmbits que resulten rellevants per a l’objecte d’aquesta Comissió d’Estudi, les seves disposicions són plenament coincidents amb les que estableix la LO 2/1986, de 13 de març. En concret, al seu article 11, es disposa:
“Article 11
a) Han d’impedir, en l’exercici de llur actuació professional, qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral.
b) Han de tenir en tot moment un tracte correcte i acurat en les relacions amb els ciutadans, als quals han de procurar auxiliar i protegir sempre que les circumstàncies ho aconsellin o hi siguin requerits, i proporcionar-los informació completa i tan àmplia com sigui possible sobre les causes i la finalitat de totes les intervencions.
c) Han d’actuar, en l’exercici de llurs funcions, amb la decisió necessària i sense retard, quan d’això depengui evitar un mal greu, immediat i irreparable, i han de regir-se, en fer-ho, pels principis de congruència, d’oportunitat i de proporcionalitat en la utilització dels mitjans a llur abast.
d) Han d’utilitzar les armes només en les situacions en què hi hagi un risc racionalment greu per a la vida o la integritat física d’ells mateixos o de terceres persones i en les circumstàncies que puguin comportar un risc greu per a la seguretat ciutadana, i han de regir-se, en fer-ho, pels principis a què es refereix la lletra c).”
23.- Resulta d’interès, en relació a la incorporació dels instruments internacio-nals abans esmentats, allò que es disposa en la Resolució INT/1828/2004, de 14 de juny, que aprova la Instrucció per a la incorporació i aplicació del Codi europeu d’ètica de la policia en relació amb l’actuació i la intervenció de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra.
24.- També cal tenir presents la Llei 4/2003, de 7 d’abril, d’ordenació del sis-tema de seguretat pública de Catalunya, així com la Instrucció 4/2008, d’11 de març, sobre la utilització d’armes i eines d’ús policial, la Instrucció 5/2008, d’11 de març, sobre la utilització d’armes de foc per part dels funcionaris del cos de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.
25.- Però més especialment encara, cal tenir present la Instrucció 8/2008, de 13 de juny, d’ampliació de l’àmbit d’aplicació de la Instrucció 4/2008, d’11 de març, sobre la utilització d’armes i eines d’ús policial, en el sentit d’incloure-hi noves armes i eines d’us policial, com ara les armes destinades a la impulsió i projecció de pilotes de cautxú, artefactes fumígens i lacrimògens o bé les granades atordidores, així com també en el sentit d’ampliar la relació d’unitats policials que disposaran d’autorització genèrica o específica per a utilitzar determinades armes o eines.
26.- En aquesta Instrucció es determina que l’ús dels projectils de cautxú i de les llançadores consistents en un brocal acoblat a les escopetes policials del calibre 12, o dels projectils de goma viscoelàstica (foam), que es llancen des de llançadores GL-06, de 40mm, està destinat al control de masses: ordre públic, motins penitenciaris, etc. Així mateix pot ser utilitzada per a actuacions amb un nivell de risc alt per part de grups especials.
27.- Per últim, dins l’àmbit català, cal tenir present l’existència d’un Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya, regulat per les disposicions del Decret 222/2013, de 3 de setembre, del Reglament d’organització i funcionament del Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya, definit com l’òrgan de caràcter con-sultiu i interdisciplinari en matèria d’ètica policial de les institucions pròpies de Catalunya, per coadjuvar a la millora de la qualitat del servei policial i ser espai de reflexió per al debat ètic en el camp de la seguretat pública.
28.- Cal tenir present que tots aquests principis enunciats als punts anteriors, pel que fa a l’ús de la força, s’han de verificar en la pràctica, mitjançant una política concreta de seguretat ciutadana i ordre públic, i en un determinat context social.
29.- En aquest sentit, les conclusions de la Comissió d’Estudi no poden abstreure’s del fet que ens trobem en un moment històric amb una alta conflictivitat laboral i social, amb un elevat greu de descontentament popular per la gestió de la crisi des de les diverses instàncies polítiques, i pel funcionament del conjunt de les institucions de l’Estat, del sistema financer, i per d’altres diversos factors . Les manifestacions externes d’aquest descontentament han estat molt majoritàriament de caràcter pacífic, tot i que hagin sorgit noves maneres d’expressar-lo. Però la tensió existeix i és constatable que tant la durada de la crisi com les polítiques dites d’austeritat o d’ajustament estan afectant als mitjans de subsistència i recursos bàsics d’àmplies capes de la població, circumstància que obliga a una especial prudència i cura a l’hora d’abordar la política de seguretat i ordre públic pel que fa als esdeveniments de masses celebrats a la via pública.
30.- En aquest sentit, hem constata amb preocupació que la política de la Conselleria d’Interior, en l’etapa del Conseller Felip Puig, s’ha basat en un enduriment del discurs (“anirem fins on permet la llei, i una mica més enllà”, declarava públicament el Conseller), en un enfoc securitari i purament d’ordre públic, i en un augment de la contundència amb què s’afronta la contestació social a la crisi i la seva gestió política. Aquesta política, per bé que amb variacions en el to del discurs, ha tingut continuïtat en l’actual etapa del Conseller Ramon Espadaler, i a més ha trobat un ressò complaent en l’actual Govern espanyol, del qual constatem amb profunda preocupació que està determinat a dur a terme una modificació del Codi penal que, des del punt de vista de l’objecte d’estudi d’aquesta Comissió, aporta un enfoc criminalitzador de la protesta social, i d’enduriment de la resposta penal en general.
31.- És motiu de preocupació el fet que s’hagin emès determinades manifestacions, per part de comandaments policials, realitzades en ocasions formals i solemnes, i davant de responsables polítics, com ara el Dia de les Esquadres, sense que consti una rectificació posterior. També és motiu de preocupació que hagin esdevingut persones amb responsabilitat dins del cos de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra alguns policies que sostenien en els seus treballs acadèmics tesis difícilment compatibles amb l’exercici de responsabilitats en una policia democràtica.
32.- Totes les organitzacions humanes, incloses les de caràcter professional, acaben desenvolupant una determinada cultura organitzativa, determinada per múltiples factors, entre els quals podem esmentar les normes que la institucionalitzen, les dinàmiques internes de funcionament, l’autoimatge dels seus integrants, les relacions formals i informals de poder, els lideratges i els discursos que hi esdevenen dominants. Aquesta cultura organitzativa pot variar amb el temps, per factors tant d’ordre endogen com exogen, i és en aquest sentit que cal ser conscients dels principis i mecanismes que descriuen les teories de la sociologia de les organitzacions i del canvi organitzatiu.
33.- Al mateix temps, una determinada organització, amb la seva pròpia cultura organitzativa, pot acollir al seu torn subcultures per raó de les divisions territorials, funcionals o orgàniques existents. Pel que fa a l’àmbit que ha estat matèria d’estudi per part d’aquesta Comissió, hi a factors que poden haver influït en el sorgiment d’una subcultura organitzativa pròpia de l’Àrea de la Brigada Mòbil, com és el nombre relativament reduït dels seus integrants, la naturalesa de les funcions que realitza, que els exposa a alts graus de tensió, a riscos físics evidents, i a un escrutini públic molt més intens que l’habitual per a altres unitats del Cos dels Mossos d’Esquadra.
34.- Qüestionar-nos críticament l’existència de possibles deficiències de plantejament, disseny o funcionament del model de seguretat i ordre públic català, o pretendre que de determinades actuacions n’hagin de dimanar les corresponents responsabilitats, no suposa en absolut posar en entredit el bon nom i la professionalitat del conjunt de les persones que integren la Policia de la Generalitat – Cos de Mossos d’Esquadra, sinó que esdevé l’única actitud possible per a millorar el model, minimitzar-ne les falles o carències, i garantir el necessari rendiment de comptes a la ciutadania que és exigible que es produeixi, en una societat democràtica, amb relació a tota manifestació d’allò públic.
35.- Cal tenir present que allò que és assumible o sembla proporcionat ha anat evolucionant, històricament parlant, i que la nostra contemporaneïtat no ens ha de fer perdre de vista que l’evolució dels valors i conviccions que una determinada societat consensua tàcitament es produeix també ara, essent molt possible que, a la vista dels esdeveniments econòmics, polítics i socials, dels canvis culturals i també de fets puntuals o cadenes d’esdeveniments que puguin actuar com a catalitzador dels canvis en la realitat objectiva o la percepció subjectiva de les actuacions policials, es consideri generalment que el dany causat per alguna d’aquestes actuacions ha estat molt superior al valor del bé jurídic que l’actuació mateixa pretenia protegir.
36.- Resulta clar que el nostre ordenament, com a Estat de Dret que som, reserva el monopoli de la violència i l’ús legítim de la força com a potestat de l’Estat. És aquesta mateixa posició de monopoli de la violència que obliga a establir i institucionalitzar un principi de desconfiança cap als potencials abusos de poder que sempre, i indefectiblement, es deriven d’un poder sense restriccions. Per això, en termes generals, les democràcies liberals han desenvolupat la divisió de poders i tot un sistema de checks and balances que, en el cas concret que ens ocupa, pretén donar resposta al problema que sovint s’expressa amb el políptot de Juvenal, «Quis custodiet ipsos custodes?». Certament, una democràcia social avançada ha d’establir els sistemes de garanties suficients, tant ex ante, com ex post, per comptar amb un cos de policia que actuï de conformitat als principis que la informen, ja que qualsevol cos policial es troba situat al punt de màxima tensió entre el principis de llibertat i seguretat, el punt d’equilibri dels quals no és fàcil de trobar.
37.- També resulta clar el conjunt del nostre ordenament jurídic, amb l’orientació que li proporcionen els instruments internacionals i europeus, cerca evitar l’ús de la força per part de les forces i cossos de seguretat, atorgant-li el caràcter d’última ratio. Per això, cal dotar al conjunt dels agents de les nocions i els elements de formació i capacitació necessaris en matèria de mediació i negociació, sense que això obsti per a l’especialització d’alguns agents o unitats en aquesta matèria.
38.- Tanmateix, arribat el punt en què aquest ús de la força es fa inevitable, la força s’ha d’emprar de conformitat als principis d’intervenció mínima, d’aplicació gradual i progressiva de la força, congruència, oportunitat i proporcionalitat. Tenint presents aquests principis és com s’ha de determinar la intervenció a realitzar, i tenint en compte aquests principis és com s’avaluarà a posteriori la seva adequació.
39.- Per garantir que els agents de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra puguin aplicar la força en una escala gradual i progressiva, de menys a més força aplicada, cal dotar a les unitats que desenvolupen funcions d’ordre públic del material necessari. D’una banda, dels elements de protecció personal que els permetin actuar en entorns i situacions en els que existeix risc per a la seva integritat física. De l’altra, de les eines adequades per permetre un ventall d’opcions que permeti una resposta proporcional a cada situació tàctica o operativa.
40.- Resulta evident que no hi ha eines que, en aplicació de la força, garanteixin una exempció total de riscos per al ciutadà i per a l’agent que l’empra, però l’exigència de proporcionalitat, des d’una òptica garantista dels drets dels ciutadans, i en primer lloc del dret a la vida i a la integritat física, hauria de portar a que la ponderació dels drets, béns jurídics i interessos en conflicte partís sempre de l’intent que la intervenció de l’autoritat, també si és en ús de la força, no causi un dany major que el bé jurídic que es pretenia protegir.
41.- En la ponderació dels drets que poden col•lidir en cada situació concreta que es pugui produir durant un esdeveniment de masses celebrat a la via pública, a fi d’escatir si cal o no que intervinguin els Mossos d’Esquadra, i quin tipus d’intervenció han de dur a terme, cal tenir molt present que la pròpia Constitució espanyola de 1978 estableix una jerarquia entre els drets que estableix al Capítol II del seu Títol Primer (Secció 1a i 2a), per raó de la posició que ocupen al text fonamental, i també entre aquests i els principis rectors de la política econòmica i social que figuren al Capítol III de llur Títol Primer.
42.- Un dels aspectes socialment més debatuts, pel que fa a l’ús dels mitjans antiavalots en esdeveniments de masses, ha estat el de l’ús dels projectils de cautxú i els viscoelàstics per part de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra. També ho ha estat a la Comissió d’Estudi, responent a aquest debat públic que la societat catalana fa uns anys que impulsa.
43.- Els projectils de cautxú estan formats per esferes d’aquest material, amb unes dimensions de 54,70mm de diàmetre i de 85,2g de pes. Estan dissenyades per a ser projectades amb els brocals que s’acoblen a les escopetes policials del calibre 12, utilitzades per la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, el model SDASS PRO FORCE del fabricant italià FABARM. La velocitat a la que surten disparades fa que el projectil, elàstic fins a cert punt, es deformi en vol, de manera que l’esfera queda aplanada i presenta una part frontal en què l’energia es transmet de forma més concentrada quan colpeja, augmentant els possibles danys en el moment de l’impacte. També s’ha dotat a les unitats antiavalots de llançadores GL-06, de 40mm, preparades per a llançar munició deformable de goma viscoelàstica (foam).
44.- En el cas de la munició de cautxú, ha quedat acreditat davant la Comissió d’Estudi que la seva precisió és baixa, i que si aquesta es dispara d’acord amb l’ús correcte que se n’ha de fer, després del rebot a terra la seva trajectòria és molt difícilment previsible, resultant que pot convertir-se en una eina que colpegi de forma indiscriminada i arbitrària a persones que no havien de ser destinatàries de l’ús de la força. Això darrer afectaria de ple a la necessària congruència, oportunitat i proporcionalitat que ha de presidir l’ús de la força, però per les raons que s’exposen i s’exposaran, s’ha arribat a la convicció que es tracta d’una eina que té un risc massa elevat de causar un dany, en gran desproporció amb el bé jurídic que es pretén protegir quan se’n fa ús, com per poder seguir considerant-ne raonable l’ús.
45.- El sistema d’armament que composen aquests projectils i les seves respectives llançadores ha estat sovint qualificat com a arma menys letal, però aquesta classificació ha estat àmpliament discutida, adduint que es tracta en realitat d’una arma amb un caràcter potencialment letal.
46.- De fet, des de l’any 1975, han estat 9 les persones que han perdut la vida a Espanya per les lesions causades per l’impacte dels projectils de cautxú emprats pels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat, i 56 persones més han patit altres lesions de caràcter permanent degut a l’impacte d’aquests projectils. D’entre aquestes darreres, són 26 les persones la lesió de les quals consisteix, entre d’altres, en la pèrdua d’un ull. A Catalunya, en concret, i només en els darrers 3 anys, són 7 les persones que han perdut un globus ocular per l’impacte d’aquests projectils.
47.- Cal tenir present en aquest sentit que el tipus de lesions patides per les persones que van patir l’evisceració d’un ull en esdeveniments de masses ocorreguts en els darrers anys a Catalunya són des del punt de vista mèdic difícilment compatibles amb cap altre origen que no sigui el d’un impacte de projectil de cautxú.
48.- És ben cert que les ocasions en què aquest mitjà s’ha hagut d’emprar han estat rares i excepcionals, però no és menys cert que la proporció de casos en què el seu ús ha derivat en l’existència de greus lesionats, sovint de manera permanent, esdevé un element que crida poderosament l’atenció, bé sigui sobre la manera en què s’usa, bé sigui sobre el dany potencial que pot provocar fins i tot quan se’n fa un ús plenament correcte des del punt de vista dels reglaments i protocols policials, o bé sobre ambdós factors.
49.- En un model d’ordre públic com el nostre, en el que predominen els elements propis del model teòric consistent en el manteniment de la distància respecte als manifestants o la concentració de persones, això vol dir que cal disposar d’eines que permetin precisament mantenir aquesta distància entre els agents intervinents i els manifestants, però també vol dir que aquestes eines han de respondre a “l’objectiu de restringir cada vegada més l’ús de mitjans que puguin ocasionar lesiones o morts”, tal com reclama la Disposició general segona dels Principis Bàsics sobre l’Ús de la Força i d’Armes de Foc pels Funcionaris Encarregats de Fer Complir la Llei, adoptats pel Vuitè Congrés de les Nacions Unides sobre Prevenció del Delicte i Tractament del Delinqüent, celebrat a L’Havana (Cuba), del 27 d’agost al 7 de setembre de 1990.
50.- Per tant, tenint en compte l’alta proporció de casos, en relació a les ocasions en què se n’ha fet ús, en què el llançament d’aquests projectils ha estat en l’origen de greus lesions permanents, prenent també en consideració la seva prohibició en diversos països europeus, així com el conjunt de consideracions que s’han realitzat fins ara, sembla raonable pensar en substituir-los, dins el ventall d’eines policials que permeten una gradació o aplicació progressiva de l’ús de la força, per altres mitjans menys lesius que permetin mantenir la distància de les línies policials respecte als manifestants o concentracions de persones.
51.- Pel que fa als gasos fumígens, lacrimògens, o altres eines policials de similars característiques, es considera que la Comissió d’Estudi no ha comptat amb suficients elements per pronunciar-se específicament sobre el seu ús, malgrat que des del Grup Parlamentari Socialista, sense que fos inclòs en el pla de treball final de la comissió es demanés un informe sobre aquest ús, que havia estat inexistent durant molts anys a Catalunya, però que va reaparèixer en emprar-se eines d’aquestes característiques per dispersar el vaguistes presents a la Plaça Catalunya durant la tarda de la jornada de vaga general del 29 de març de 2012.
52.- És per aquesta raó que cal concloure que caldria encarregar l’elaboració d’informes específics sobre els seu ús en les diferents situacions que es poden produir a la via pública, així com sobre l’impacte que tenen sobre la salut de les persones i sobre el comportament de les concentracions humanes.
53.- Una de les qüestions que ha suscitat més polèmica pel que fa al desenvolupament de les tasques de les unitats antiavalots, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, ha estat la relativa a l’incompliment de l’obligació genèrica, establerta per a tots els Cossos i Forces de Seguretat dependents de l’Administració de l’Estat i d’altres administracions, d’exhibició del número d’identificació professional dels agents de la policia. Aquesta manca d’identificació individual dels agents que duen a terme una intervenció ha estat assenyalat des de diversos sectors socials com un factor que afavoreix l’arbitrarietat d’algunes decisions o l’excés en l’ús de la força, dificultant la identificació posterior de les persones que en puguin ser responsables.
54.- Com l’informe del Síndic de Greuges corresponent a l’any 2011 ja assenyalava, en l’àmbit de Catalunya, d’una banda, la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, determina que els agents sempre han d’acreditar la seva identitat. De l’altra, el Decret 217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, estableix textualment que “les peces visibles dels uniformes de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries, han de tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm
d’ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d’identitat professional”.
55.- Per últim, cal tenir present que assegurar la visibilitat de l’identificatiu policial actua com a garantia en les dues direccions: pel ciutadà, en permetre la defensa dels seus drets davant possibles vulneracions a mans d’agents de la policia; però també per l’agent de policia, en minimitzar el risc que se li atribueixin falsament fets en què no ha participat.
56.- Constatem, amb preocupació, una sèrie de decisions amb aparença erràtica, pel que fa als dispositius policials (encapsulaments, tancament d’àmplies zones urbanes, experimentació amb el model de contacte en manifestacions amb molt pocs assistents, o desplegament massiu d’agents de paisà, però identificats amb braçalets, per posar-ne alguns exemples). Aquesta política erràtica desconcerta al ciutadà i a l’agent de policia, al qual, en alguns casos, i molt clarament en el cas del desplegament massiu d’agents de paisà identificats amb braçalet, es posa en una posició realment difícil.
2. RECOMANACIONS I PROPOSTES DE MILLORA
1.- Cal desenvolupar un model, pel que fa al manteniment de l’ordre públic en esdeveniments de masses, que romangui basat en el manteniment de la distància i la mobilitat de les unitats policials, però considerem necessari matisar-lo amb elements dels models policials del nostre entorn que han resultat un èxit en la gestió d’aquest tipus d’esdeveniments. En especial, pel que fa al desenvolupament de la mediació en situacions de conflicte, que unitats antiavalots d’altres policies europees duen a terme amb caràcter previ a fer ús de la força mínima necessària.
2.-Cal garantir la professionalitat dels agents que composen les diferents àrees i unitats de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, mitjançant el disseny d’itineraris professionals i formatius tendents a l’especialització, i de la formació contínua. Tanmateix, i sense contradir el que s’acaba d’afirmar, en el cas de l’Àrea de Brigada Mòbil, on la pressió sobre els agents i la sensació d’aïllament pot ser més abassegadora, es recomana que s’estableixi algun tipus de mecanisme de rotació en cicles de temps d’uns pocs anys, pel qual agents degudament formats vagin passant per aquesta Àrea, i els agents d’aquesta Àrea, al seu torn, puguin desenvolupar durant un temps limitat, en cada cicle, altres funcions policials.
3.- Garantir l’adequació de tots els fitxers policials que continguin dades de caràcter personal a la legislació vigent en matèria de protecció de dades, així com garantir que no hi hagi cap fitxer que escapi al control dels òrgans i agències que han de vetllar pel compliment de l’esmentada normativa.
4.- Modificar l’article 3 del Decret 222/2013, de 3 de setembre, del Reglament d’organització i funcionament del Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya, relatiu a la seva composició, per tal d’integrar-hi representants de la societat civil organitzada, com a expressió de la implicació ciutadana en la construcció d’un model de policia democràtica, que seran designats d’acord amb els mecanismes que es consensuïn en el moment de produir aquesta modificació. D’altra banda, impulsar i revitalitzar les activitats de l’esmentat Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya.
5.- Augmentar els recursos i eines disponibles per a la formació específica dels agents que hagin d’actuar en tasques d’ordre públic, des de la perspectiva dels principis i garanties que dimanen dels instruments internacionals en matèria de drets humans i de l’actuació policial, així com del propi ordenament jurídic intern. Augmentar també els recursos i eines disponibles per a la formació dels agents que hagin d’actuar en matèria d’ordre públic, pel que fa a tècniques de persuasió, negociació i mediació, en particular en el context d’esdeveniment de masses.
6.- Que s’incorporin les actuacions que responen als principis de la solució pacífica de conflictes i la persuasió, negociació i mediació als protocols normalitzats de treball del Cos de Mossos d’Esquadra, pel que fa a totes les situacions potencialment de risc que es puguin produir en esdeveniments de masses a la via pública, cercant sempre que sigui possible la interlocució amb les persones concentrades o els manifestants, i garantint que en tot desplegament hi ha una unitat de mediació, i en tota unitat desplegada agents formats i capacitats per a dur a terme funcions d’interlocució i mediació.
7.- Que s’estableixin mecanismes de compensació a les persones que hagin pogut patir danys temporals o lesions permanents que portin causa d’una actuació policial, fins i tot si aquesta ha estat plenament lícita, d’acord amb els principis que configuren el concepte de responsabilitat objectiva.
8.- Que s’asseguri a les persones que hagin patit aquests danys temporals o lesions permanents l’acompanyament psicològic i suport institucional que resulti necessari en cada circumstància.
9.- Que des del Parlament s’insti al Poder Judicial, a l’Institut de Medicina Forense de Catalunya i al Ministeri Fiscal per que s’implementi com a eina per a la prova de l’existència de maltractaments o tortures el “Manual de Nacions Unides per a la recerca i la documentació eficaces de la tortura i altres penes o tractes cruels, inhumans o degradants [Protocol d’Istanbul]” en els processos judicials en els quals es denunciïn aquest tipus de fets.
10.- Que s’asseguri la plena col•laboració del Cos de Mossos d’Esquadra amb el Ministeri Fiscal en la realització de les seves tasques, i amb la investigació judicial dels fets produïts a la via pública en esdeveniments de masses, també quan dels fets se’n pugui desprendre la possible existència de responsabilitats per part de membres del propi Cos, respectant en tot cas el dret a defensa que els assisteix i proporcionant als membres del Cos que puguin ser acusats, per fets que hagin dut a terme en exercici de les seves funcions, la pertinent assistència lletrada.
11.- Que es faci efectiu el compliment de la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, que determina que els agents sempre han d’acreditar la seva identitat, així com el decret 217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, en tota situació que requereixi l’actuació d’agents del Cos de Mossos d’Esquadra que desenvolupen funcions d’ordre públic, de manera que cadascun d’ells exhibeixi de manera clara i visible en la seva uniformitat el número identificatiu TIP (Targeta d’Identificació Professional), o bé el número identificatiu NOP (Número d’Operatiu Policial).
12.- Que es doti a tot el personal la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra que hagi de desenvolupar funcions d’ordre públic i de seguretat ciutadana dels elements d’autoprotecció que són necessaris. En el cas dels agents destinats a tasques de seguretat ciutadana, se’ls ha de dotar almenys amb armilla lleugera interior de protecció balística individual i guants antitall i antipunxada. En el cas dels agents destinats a funcions d’ordre públic, cal assegurar que tots els agents de l’Àrea de Brigada Mòbil estiguin degudament dotats dels elements que han de garantir la seva protecció personal, però també cal assegurar-ho per als agents de les Àrees Regionals de Recursos Operatius, quan desenvolupen tasques d’ordre públic, especialment si es despleguen com a unitats antiavalots. Que, així mateix, es reparin i renovin els vehicles al servei del Mossos d’Esquadra per garantir que poden complir la seva tasca amb eficiència i en condicions de seguretat i salubritat.
13.- Que es retirin de l’arsenal del Cos de Mossos d’Esquadra, de forma definitiva i immediata, els projectils de cautxú i viscoelàstics, així com els brocals que adapten les escopetes policials per al seu llançament, i els sistemes específicament dissenyats per al seu llançament.
14.- Que no es posin en servei plataformes llançadores d’aigua a pressió (més conegudes com a tanquetes d’aigua o canons d’aigua), per al seu ús en esdeveniments de masses a la via pública.
15.- Encarregar l’elaboració d’informes específics sobre l’ús de gasos fumígens, lacrimògens o altres eines químiques similars en les diferents situacions que es poden produir a la via pública, així com sobre l’impacte que tenen sobre la salut de les persones, sobre l’adequació i efectivitat dels mateixos en diferents situacions i sobre el comportament de les concentracions humanes.
16.- Que es garanteixi la traçabilitat de les armes i municions de tot tipus, també les de caràcter menys letal o potencialment letal, en cada actuació policial, i que s’informatitzi l’inventari que cada unitat en fa amb caràcter posterior a cada actuació. Que es millorin els sistemes que permeten geolocalitzar la posició de cada unitat policial amb funcions de manteniment de l’ordre públic, per facilitar les tasques d’investigació posteriors en cas d’incidències, en benefici tant del ciutadà com de l’agent dels Mossos d’Esquadra.
Palau del Parlament, 21 d’octubre de 2013
Maurici Lucena i Betriu Xavier Sabaté i Ibarz Ferran Pedret i Santos
Portaveu del GP SOC Diputat del GP SOC Diputat del GP SOC
