Xavier Sabaté Ibarz

Allò que no fan el Govern i el seu soci ERC és assegurar que siguin respectats i protegits adequadament drets fonamentals dels catalans i les catalanes com la seguretat, manifestació, integritat física i moral, la vida, la intimitat.

Són massa gotes que fan vessar el vas: ús de pilotes de goma sense control, manifestacions amb males praxis, tractaments inadequats, CESICAT, Esther Quintana, Cazorla, BenÍtez que posen en entredit que estiguin protegits aquests drets.

El conseller anterior Felip Puig no ha marxat, perquè es manté Manel Prat, director general de la policia, i hem conegut que el CESICAT – que depèn de Felip Puig – vigila les comunicacions, mentre ERC fa el ridícul xiulant davant d’atropellaments de drets fonamentals

Necessitem política d’altura en un tema importantíssim de país i que el President prengui cartes en l’assumpte. Suport al cos de mossos que aquests dies pateix la incomprensió ciutadana a causa de fets reprovables mal abordats pel departament.

El Govern no governa la seguretat perquè no s’acompleixen requisits indispensables per comandar una força policial:

Continua llegint →

Maurici Lucena i Betriu, portaveu, Xavier Sabaté i Ibarz i Ferran Pedret i Santos, diputats del Grup Parlamentari Socialista, d’acord amb el que estableix l’article 57 del Reglament del Parlament, presenten la proposta de conclusions següent, subsegüent al treball efectuat per la Comissió d’Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l’Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses.

1. CONCLUSIONS

1.- L’objecte de la Comissió d’Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i l’Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses ha estat el d’estudiar, d’una banda, la forma en què el nostre model policial aborda les concentracions humanes o de masses des de la perspectiva de la seguretat ciutadana i l’ordre públic, quan aquestes es produeixen en la via pública.

2.- Per altra banda, i en relació més estreta i directa amb la cadena de fets que van conduir a la seva creació, aquesta Comissió d’Estudi també ha analitzat la planificació dels dispositius policials, així com del material que s’utilitza per part de la Policia de la Generalitat – Cos de Mossos d’Esquadra, en aquests esdeveniments.

3.- Per tal de fer-ho, s’ha comptat amb la compareixença de responsables po-lítics i comandaments policials, experts en models de seguretat que ens han permès valorar diferents models de seguretat i ordre públic existents en l’actualitat en l’àmbit internacional i amb especial atenció al nostre entorn eu-ropeu, representants sindicals, una representació del Ministeri Fiscal, repre-sentants d’associacions de persones que han patit lesions per l’ús d’alguns dels mitjans antiavalots, així com amb la compareixença de l’oftalmòloga que ha tractat la majoria de les lesions recents de major gravetat. Amb l’aportació de tots ells, la del conjunt dels portaveus parlamentaris, i la documentació que s’ha fet arribar a aquesta Comissió d’Estudi, es formulen les presents conclusions, entre les quals no pot deixar de fer-se constar la consternació que ha suposat que, durant el seu transcurs i en les seves mateixes sessions, els responsables del Departament d’Interior i de la Policia fessin anuncis públics directament relacionats amb l’objecte sotmès a consideració de la Comissió d’Estudi, que a voltes contenien propòsits de capteniment que, en cas de dur-se a terme, convertirien les conclusions a què pugui arribar l’esmentada Comissió en un estèril exercici literari, i a voltes s’han vist motivats per canvis en la versió donada per la Conselleria d’Interior dels fets ocorreguts durant la jornada de vaga general del 14 de novembre de 2012, que es troben en l’origen de la pròpia creació de la Comissió d’Estudi.

4.- D’altra banda, no s’ha facilitat, per part del Govern de la Generalitat, als membres de la Comissió d’Estudi, els Protocols Normalitzats de Treball del Cos de Mossos d’Esquadra que atenyen a la matèria estudiada, ni tampoc, fins al mateix 21 d’octubre, l’informe específic sobre l’ús dels projectils de cautxú que el Parlament havia sol•licitat i que alguns dels membres d’aquesta Comissió han estat reclamant amb insistència. Aquestes circumstàncies, doncs, cal tenir-les presents en analitzar les conclusions que s’emeten, car han estat causa de dificultats per al desenvolupament de les tasques que els membres de la Comissió teníem encomanades.

5.- Els models de seguretat i ordre públic, pel que fa a la manera d’abordar els esdeveniments de masses a la via pública i planificar els dispositius de seguretat i els operatius policials per tal de garantir l’exercici dels drets dels ciutadans, i en cas que es produeixen alteracions greus de l’ordre públic, procurar la seva restauració, es poden reduir a dues categories bàsiques.

6.- D’una banda, el model caracteritzat pel manteniment de la distància respecte als manifestants i el criteri d’aplicació progressiva de la força, que exigeix unitats amb una alta mobilitat per poder-se re-desplegar, així com disposar de recursos que permetin a unitats relativament petites mantenir l’ordre a l’espai públic evitant al màxim el contacte directe amb el conjunt de manifestants o la concentració de persones.

7.- D’altra banda, el model caracteritzat pel control de situacions mitjançant el contacte, per part d’unitats policials integrades per un gran nombre d’agents, amb els manifestants o la concentració de persones, a fi de contenir l’alteració de l’ordre públic tot restringint el moviment de la manifestació o concentració de persones.

8.- Com passa amb tots els models teòrics, quan es tracta d’implementar-los en la pràctica, sovint ens trobem davant l’ús habitual o conjuntural d’elements més propis del primer model en el segon, i també a la inversa, de tal manera que existeixen models que es poden qualificar com a mixtes, en els quals es seleccionen les solucions que es consideren més adequades d’acord amb l’enfoc general que es faci, en la societat que el desenvolupa, de la seguretat ciutadana i l’ordre públic.

9.- Cal tenir present, en aquest sentit, que en societats democràtiques la seguretat o l’ordre públic no poden esdevenir un valor absolut i s’ha de dur a terme una ponderació dels drets i béns jurídics en joc en cada situació, per tal d’escatir i calibrar l’actuació més adient en cada circumstància.

10.- Encara en aquest sentit, per bé que la seguretat ha estat presentada per diversos dels compareixents com a garant i pressupòsit de la resta de drets que assisteixen a les persones, i molt especialment de llur llibertat, es pot convenir amb aquesta idea només des d’una concepció integral de la seguretat, no securitària, que posi de relleu també els aspectes materials, socioeconòmics, de la idea de seguretat.

11.- Les societats humanes són inherentment conflictives, pel seu caràcter plural i complex, i per tant han de bastir mecanismes per a la gestió i solució de conflictes, que mai han de pretendre eliminar l’expressió del conflicte social en la via pública de manera pacífica, sinó tan sols garantir els drets dels ciutadans si aquests són violentats, amb la ponderació necessària dels drets, béns jurídics i interessos en conflicte, com abans s’ha assenyalat. Els cossos policials, en la seva organització i la seva actuació, han d’incorporar també mecanismes que permetin gestionar i solucionar conflictes sense haver de recórrer a l’ús de la força, recurs al qual cal reservar el caràcter d’ultima ratio i, tot i així, aplicar-lo d’acord amb els principis que emanen dels tractats internacionals, la Constitució, l’Estatut i les lleis.

12.- En relació a l’ús de la força, cal tenir presents els Principis Bàsics sobre l’Ús de la Força i d’Armes de Foc pels Funcionaris Encarregats de Fer Complir la Llei, adoptats pel Vuitè Congrés de les Nacions Unides sobre Prevenció del Delicte i Tractament del Delinqüent, celebrat a L’Havana (Cuba), del 27 d’agost al 7 de setembre de 1990.

13.- En aquest sentit resulta d’interès la seva Disposició general segona, que literalment disposa:

“2. Els governs i els organismes encarregats de fer complir la llei establiran una sèrie de mètodes el més àmplia possible i dotaran als funcionaris corresponents de diferents tipus d’armes i municions de manera que puguin fer un ús diferenciat de la força i de les armes de foc. Entre aquestes armes haurien de figurar armes incapacitants no letals per tal d’emprar-les quan fos apropiat, amb l’objectiu de restringir cada vegada més l’ús de mitjans que puguin ocasionar lesions o morts. Amb el mateix objectiu, també s’hauria de permetre que els funcionaris encarregats de fer complir la llei comptin amb equipo d’autoprotecció, per exemple, escuts, cascs, armilles a prova de bales i mitjans de transport a prova de bales a fi de disminuir la necessitat d’armes de qualsevol tipus.”

14.- També resulta d’interès la seva Disposició general quarta, que estableix que:

“4. Els funcionaris encarregats de fer complir la llei, en el desenvolupament de les seves funcions, empraran en la mesura del possible mitjans no violents abans de recórrer a l’ús de la força i d’armes de foc. Podran fer ús de la força i les armes de foc solament quan altres mitjans resultin ineficaços o no garanteixin de cap manera l’assoliment del resultat previst.”

15.- Per últim, també destaca en aquest text la seva Disposició vigèsima, que disposa el següent:

“20. En la capacitació dels funcionaris encarregats de fer complir la llei, els governs i els organismes corresponents prestaran especial atenció a les qüestions d’ètica policial i drets humans, especialment en el procés d’indagació, als mitjans que puguin substituir l’ús de la força i d’armes de foc, per exemple, la solució pacífica dels conflictes, l’estudi del comportament de les multituds i les tècniques de persuasió, negociació i mediació, així com als mitjans tècnics, amb l’objectiu de limitar l’ús de la força i d’armes de foc. Els organismes encarregats de fer complir la llei han d’examinar llurs programes de capacitació i procediments operatius a la llum de casos concrets.”

16.- Totes les disposicions contingudes en aquests Principis bàsics cal llegir-les en conjunció amb el que també disposa el Codi de Conducta per a funcionaris encarregats de fer complir la llei, adoptat per l’Assemblea General de NNUU en la seva resolució 34/169, de 17 de desembre de 1979.
17.- També a nivell europeu, existeixen instruments internacionals com la Declaració de la policia de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa de 1979, i la Recomanació Rec (2001) 10 del Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre el Codi Europeu d’Ètica Policial. Aquests instruments reiteren els principis generals de l’actuació policial quan es fa ús de la força: legalitat, proporcionalitat, i diligència deguda.

18.- Pel que fa a l’ordenament jurídic intern, cal tenir presents les disposicions de la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat. En l’aspecte que té a veure amb la matèria objecte d’estudi de la Comissió, es tracta de regulacions molt genèriques, com ha assenyalat, entre d’altres, l’organització Jueces para la Democracia, en un manifest de 2010 va arribar a qualificar l’absència de regulació concreta de l’activitat de l’Estat que representa l’acció policial (tant la preventiva com la repressiva), com a situació d’anomia, inadmissible des de la perspectiva dels drets individuals, però també des de la necessària seguretat jurídica que demanda l’actuació d’una policia democràtica. Una de les aspiracions d’una policia democràtica, convenim amb Jueces para la Democracia, ha de ser que els integrants del cos policial puguin conèixer amb certesa quines són les pautes d’actuació a les quals s’han d’ajustar.

19.- En efecte, l’art. 5 de la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, constitueix el marc jurídic dels molt diversos modes d’in-tervenció policial. En aquest precepte, sota la fórmula de “principis bàsics d’ac-tuació”, únicament es realitzen declaracions genèriques sobre l’adequació a l’ordenament jurídic, el respecte a la Constitució, la neutralitat política, la im-parcialitat i la prohibició de discriminació o sobre la integritat (en particular per aturar-se en l’abstenció de tot acte de corrupció), els principis de jerarquia i subordinació o la irrellevància de l’obediència deguda a ordres manifestament il•legals.

20.- A més, es proclamen les obligacions d’impedir qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral, d’observar un tracte correcte i curós en les relacions amb la ciutadania i de proporcionar-los informació sobre les causes i la finalitat de llur intervenció. Respecte a la qüestió de l’ús de la força, que interessa especialment en aquestes conclusions, la norma mencionada es limita a enunciar les següents pautes: actuar amb la de-cisió necessària i sense demora per tal d’evitar un dany greu, immediat i irre-parable, i orientar-se pels principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans. S’indica igualment que només podran utilitzar les armes de foc en les situacions de “risc racionalment greu per a la seva vida, la seva integritat física o les de terceres persones, o en les circumstàncies que puguin suposar un greu risc per a la seguretat ciutadana”.

21.- Encara en l’àmbit estatal, cal esmentar la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana, que tot i identificar i definir els àmbits d’actuació policial, no estableix noves garanties diferents de les enunciades com a principis generals en els instruments internacionals i en la LO 2/1986, de 13 de març.

22.- Pel que fa a l’àmbit català, cal tenir en compte la regulació efectuada mitjançant la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, i pel que fa als àmbits que resulten rellevants per a l’objecte d’aquesta Comissió d’Estudi, les seves disposicions són plenament coincidents amb les que estableix la LO 2/1986, de 13 de març. En concret, al seu article 11, es disposa:

“Article 11

a) Han d’impedir, en l’exercici de llur actuació professional, qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral.

b) Han de tenir en tot moment un tracte correcte i acurat en les relacions amb els ciutadans, als quals han de procurar auxiliar i protegir sempre que les circumstàncies ho aconsellin o hi siguin requerits, i proporcionar-los informació completa i tan àmplia com sigui possible sobre les causes i la finalitat de totes les intervencions.

c) Han d’actuar, en l’exercici de llurs funcions, amb la decisió necessària i sense retard, quan d’això depengui evitar un mal greu, immediat i irreparable, i han de regir-se, en fer-ho, pels principis de congruència, d’oportunitat i de proporcionalitat en la utilització dels mitjans a llur abast.

d) Han d’utilitzar les armes només en les situacions en què hi hagi un risc racionalment greu per a la vida o la integritat física d’ells mateixos o de terceres persones i en les circumstàncies que puguin comportar un risc greu per a la seguretat ciutadana, i han de regir-se, en fer-ho, pels principis a què es refereix la lletra c).”

23.- Resulta d’interès, en relació a la incorporació dels instruments internacio-nals abans esmentats, allò que es disposa en la Resolució INT/1828/2004, de 14 de juny, que aprova la Instrucció per a la incorporació i aplicació del Codi europeu d’ètica de la policia en relació amb l’actuació i la intervenció de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra.

24.- També cal tenir presents la Llei 4/2003, de 7 d’abril, d’ordenació del sis-tema de seguretat pública de Catalunya, així com la Instrucció 4/2008, d’11 de març, sobre la utilització d’armes i eines d’ús policial, la Instrucció 5/2008, d’11 de març, sobre la utilització d’armes de foc per part dels funcionaris del cos de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.

25.- Però més especialment encara, cal tenir present la Instrucció 8/2008, de 13 de juny, d’ampliació de l’àmbit d’aplicació de la Instrucció 4/2008, d’11 de març, sobre la utilització d’armes i eines d’ús policial, en el sentit d’incloure-hi noves armes i eines d’us policial, com ara les armes destinades a la impulsió i projecció de pilotes de cautxú, artefactes fumígens i lacrimògens o bé les granades atordidores, així com també en el sentit d’ampliar la relació d’unitats policials que disposaran d’autorització genèrica o específica per a utilitzar determinades armes o eines.

26.- En aquesta Instrucció es determina que l’ús dels projectils de cautxú i de les llançadores consistents en un brocal acoblat a les escopetes policials del calibre 12, o dels projectils de goma viscoelàstica (foam), que es llancen des de llançadores GL-06, de 40mm, està destinat al control de masses: ordre públic, motins penitenciaris, etc. Així mateix pot ser utilitzada per a actuacions amb un nivell de risc alt per part de grups especials.

27.- Per últim, dins l’àmbit català, cal tenir present l’existència d’un Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya, regulat per les disposicions del Decret 222/2013, de 3 de setembre, del Reglament d’organització i funcionament del Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya, definit com l’òrgan de caràcter con-sultiu i interdisciplinari en matèria d’ètica policial de les institucions pròpies de Catalunya, per coadjuvar a la millora de la qualitat del servei policial i ser espai de reflexió per al debat ètic en el camp de la seguretat pública.

28.- Cal tenir present que tots aquests principis enunciats als punts anteriors, pel que fa a l’ús de la força, s’han de verificar en la pràctica, mitjançant una política concreta de seguretat ciutadana i ordre públic, i en un determinat context social.

29.- En aquest sentit, les conclusions de la Comissió d’Estudi no poden abstreure’s del fet que ens trobem en un moment històric amb una alta conflictivitat laboral i social, amb un elevat greu de descontentament popular per la gestió de la crisi des de les diverses instàncies polítiques, i pel funcionament del conjunt de les institucions de l’Estat, del sistema financer, i per d’altres diversos factors . Les manifestacions externes d’aquest descontentament han estat molt majoritàriament de caràcter pacífic, tot i que hagin sorgit noves maneres d’expressar-lo. Però la tensió existeix i és constatable que tant la durada de la crisi com les polítiques dites d’austeritat o d’ajustament estan afectant als mitjans de subsistència i recursos bàsics d’àmplies capes de la població, circumstància que obliga a una especial prudència i cura a l’hora d’abordar la política de seguretat i ordre públic pel que fa als esdeveniments de masses celebrats a la via pública.

30.- En aquest sentit, hem constata amb preocupació que la política de la Conselleria d’Interior, en l’etapa del Conseller Felip Puig, s’ha basat en un enduriment del discurs (“anirem fins on permet la llei, i una mica més enllà”, declarava públicament el Conseller), en un enfoc securitari i purament d’ordre públic, i en un augment de la contundència amb què s’afronta la contestació social a la crisi i la seva gestió política. Aquesta política, per bé que amb variacions en el to del discurs, ha tingut continuïtat en l’actual etapa del Conseller Ramon Espadaler, i a més ha trobat un ressò complaent en l’actual Govern espanyol, del qual constatem amb profunda preocupació que està determinat a dur a terme una modificació del Codi penal que, des del punt de vista de l’objecte d’estudi d’aquesta Comissió, aporta un enfoc criminalitzador de la protesta social, i d’enduriment de la resposta penal en general.

31.- És motiu de preocupació el fet que s’hagin emès determinades manifestacions, per part de comandaments policials, realitzades en ocasions formals i solemnes, i davant de responsables polítics, com ara el Dia de les Esquadres, sense que consti una rectificació posterior. També és motiu de preocupació que hagin esdevingut persones amb responsabilitat dins del cos de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra alguns policies que sostenien en els seus treballs acadèmics tesis difícilment compatibles amb l’exercici de responsabilitats en una policia democràtica.

32.- Totes les organitzacions humanes, incloses les de caràcter professional, acaben desenvolupant una determinada cultura organitzativa, determinada per múltiples factors, entre els quals podem esmentar les normes que la institucionalitzen, les dinàmiques internes de funcionament, l’autoimatge dels seus integrants, les relacions formals i informals de poder, els lideratges i els discursos que hi esdevenen dominants. Aquesta cultura organitzativa pot variar amb el temps, per factors tant d’ordre endogen com exogen, i és en aquest sentit que cal ser conscients dels principis i mecanismes que descriuen les teories de la sociologia de les organitzacions i del canvi organitzatiu.

33.- Al mateix temps, una determinada organització, amb la seva pròpia cultura organitzativa, pot acollir al seu torn subcultures per raó de les divisions territorials, funcionals o orgàniques existents. Pel que fa a l’àmbit que ha estat matèria d’estudi per part d’aquesta Comissió, hi a factors que poden haver influït en el sorgiment d’una subcultura organitzativa pròpia de l’Àrea de la Brigada Mòbil, com és el nombre relativament reduït dels seus integrants, la naturalesa de les funcions que realitza, que els exposa a alts graus de tensió, a riscos físics evidents, i a un escrutini públic molt més intens que l’habitual per a altres unitats del Cos dels Mossos d’Esquadra.

34.- Qüestionar-nos críticament l’existència de possibles deficiències de plantejament, disseny o funcionament del model de seguretat i ordre públic català, o pretendre que de determinades actuacions n’hagin de dimanar les corresponents responsabilitats, no suposa en absolut posar en entredit el bon nom i la professionalitat del conjunt de les persones que integren la Policia de la Generalitat – Cos de Mossos d’Esquadra, sinó que esdevé l’única actitud possible per a millorar el model, minimitzar-ne les falles o carències, i garantir el necessari rendiment de comptes a la ciutadania que és exigible que es produeixi, en una societat democràtica, amb relació a tota manifestació d’allò públic.

35.- Cal tenir present que allò que és assumible o sembla proporcionat ha anat evolucionant, històricament parlant, i que la nostra contemporaneïtat no ens ha de fer perdre de vista que l’evolució dels valors i conviccions que una determinada societat consensua tàcitament es produeix també ara, essent molt possible que, a la vista dels esdeveniments econòmics, polítics i socials, dels canvis culturals i també de fets puntuals o cadenes d’esdeveniments que puguin actuar com a catalitzador dels canvis en la realitat objectiva o la percepció subjectiva de les actuacions policials, es consideri generalment que el dany causat per alguna d’aquestes actuacions ha estat molt superior al valor del bé jurídic que l’actuació mateixa pretenia protegir.

36.- Resulta clar que el nostre ordenament, com a Estat de Dret que som, reserva el monopoli de la violència i l’ús legítim de la força com a potestat de l’Estat. És aquesta mateixa posició de monopoli de la violència que obliga a establir i institucionalitzar un principi de desconfiança cap als potencials abusos de poder que sempre, i indefectiblement, es deriven d’un poder sense restriccions. Per això, en termes generals, les democràcies liberals han desenvolupat la divisió de poders i tot un sistema de checks and balances que, en el cas concret que ens ocupa, pretén donar resposta al problema que sovint s’expressa amb el políptot de Juvenal, «Quis custodiet ipsos custodes?». Certament, una democràcia social avançada ha d’establir els sistemes de garanties suficients, tant ex ante, com ex post, per comptar amb un cos de policia que actuï de conformitat als principis que la informen, ja que qualsevol cos policial es troba situat al punt de màxima tensió entre el principis de llibertat i seguretat, el punt d’equilibri dels quals no és fàcil de trobar.

37.- També resulta clar el conjunt del nostre ordenament jurídic, amb l’orientació que li proporcionen els instruments internacionals i europeus, cerca evitar l’ús de la força per part de les forces i cossos de seguretat, atorgant-li el caràcter d’última ratio. Per això, cal dotar al conjunt dels agents de les nocions i els elements de formació i capacitació necessaris en matèria de mediació i negociació, sense que això obsti per a l’especialització d’alguns agents o unitats en aquesta matèria.

38.- Tanmateix, arribat el punt en què aquest ús de la força es fa inevitable, la força s’ha d’emprar de conformitat als principis d’intervenció mínima, d’aplicació gradual i progressiva de la força, congruència, oportunitat i proporcionalitat. Tenint presents aquests principis és com s’ha de determinar la intervenció a realitzar, i tenint en compte aquests principis és com s’avaluarà a posteriori la seva adequació.

39.- Per garantir que els agents de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra puguin aplicar la força en una escala gradual i progressiva, de menys a més força aplicada, cal dotar a les unitats que desenvolupen funcions d’ordre públic del material necessari. D’una banda, dels elements de protecció personal que els permetin actuar en entorns i situacions en els que existeix risc per a la seva integritat física. De l’altra, de les eines adequades per permetre un ventall d’opcions que permeti una resposta proporcional a cada situació tàctica o operativa.

40.- Resulta evident que no hi ha eines que, en aplicació de la força, garanteixin una exempció total de riscos per al ciutadà i per a l’agent que l’empra, però l’exigència de proporcionalitat, des d’una òptica garantista dels drets dels ciutadans, i en primer lloc del dret a la vida i a la integritat física, hauria de portar a que la ponderació dels drets, béns jurídics i interessos en conflicte partís sempre de l’intent que la intervenció de l’autoritat, també si és en ús de la força, no causi un dany major que el bé jurídic que es pretenia protegir.

41.- En la ponderació dels drets que poden col•lidir en cada situació concreta que es pugui produir durant un esdeveniment de masses celebrat a la via pública, a fi d’escatir si cal o no que intervinguin els Mossos d’Esquadra, i quin tipus d’intervenció han de dur a terme, cal tenir molt present que la pròpia Constitució espanyola de 1978 estableix una jerarquia entre els drets que estableix al Capítol II del seu Títol Primer (Secció 1a i 2a), per raó de la posició que ocupen al text fonamental, i també entre aquests i els principis rectors de la política econòmica i social que figuren al Capítol III de llur Títol Primer.

42.- Un dels aspectes socialment més debatuts, pel que fa a l’ús dels mitjans antiavalots en esdeveniments de masses, ha estat el de l’ús dels projectils de cautxú i els viscoelàstics per part de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra. També ho ha estat a la Comissió d’Estudi, responent a aquest debat públic que la societat catalana fa uns anys que impulsa.

43.- Els projectils de cautxú estan formats per esferes d’aquest material, amb unes dimensions de 54,70mm de diàmetre i de 85,2g de pes. Estan dissenyades per a ser projectades amb els brocals que s’acoblen a les escopetes policials del calibre 12, utilitzades per la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, el model SDASS PRO FORCE del fabricant italià FABARM. La velocitat a la que surten disparades fa que el projectil, elàstic fins a cert punt, es deformi en vol, de manera que l’esfera queda aplanada i presenta una part frontal en què l’energia es transmet de forma més concentrada quan colpeja, augmentant els possibles danys en el moment de l’impacte. També s’ha dotat a les unitats antiavalots de llançadores GL-06, de 40mm, preparades per a llançar munició deformable de goma viscoelàstica (foam).

44.- En el cas de la munició de cautxú, ha quedat acreditat davant la Comissió d’Estudi que la seva precisió és baixa, i que si aquesta es dispara d’acord amb l’ús correcte que se n’ha de fer, després del rebot a terra la seva trajectòria és molt difícilment previsible, resultant que pot convertir-se en una eina que colpegi de forma indiscriminada i arbitrària a persones que no havien de ser destinatàries de l’ús de la força. Això darrer afectaria de ple a la necessària congruència, oportunitat i proporcionalitat que ha de presidir l’ús de la força, però per les raons que s’exposen i s’exposaran, s’ha arribat a la convicció que es tracta d’una eina que té un risc massa elevat de causar un dany, en gran desproporció amb el bé jurídic que es pretén protegir quan se’n fa ús, com per poder seguir considerant-ne raonable l’ús.

45.- El sistema d’armament que composen aquests projectils i les seves respectives llançadores ha estat sovint qualificat com a arma menys letal, però aquesta classificació ha estat àmpliament discutida, adduint que es tracta en realitat d’una arma amb un caràcter potencialment letal.

46.- De fet, des de l’any 1975, han estat 9 les persones que han perdut la vida a Espanya per les lesions causades per l’impacte dels projectils de cautxú emprats pels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat, i 56 persones més han patit altres lesions de caràcter permanent degut a l’impacte d’aquests projectils. D’entre aquestes darreres, són 26 les persones la lesió de les quals consisteix, entre d’altres, en la pèrdua d’un ull. A Catalunya, en concret, i només en els darrers 3 anys, són 7 les persones que han perdut un globus ocular per l’impacte d’aquests projectils.

47.- Cal tenir present en aquest sentit que el tipus de lesions patides per les persones que van patir l’evisceració d’un ull en esdeveniments de masses ocorreguts en els darrers anys a Catalunya són des del punt de vista mèdic difícilment compatibles amb cap altre origen que no sigui el d’un impacte de projectil de cautxú.

48.- És ben cert que les ocasions en què aquest mitjà s’ha hagut d’emprar han estat rares i excepcionals, però no és menys cert que la proporció de casos en què el seu ús ha derivat en l’existència de greus lesionats, sovint de manera permanent, esdevé un element que crida poderosament l’atenció, bé sigui sobre la manera en què s’usa, bé sigui sobre el dany potencial que pot provocar fins i tot quan se’n fa un ús plenament correcte des del punt de vista dels reglaments i protocols policials, o bé sobre ambdós factors.

49.- En un model d’ordre públic com el nostre, en el que predominen els elements propis del model teòric consistent en el manteniment de la distància respecte als manifestants o la concentració de persones, això vol dir que cal disposar d’eines que permetin precisament mantenir aquesta distància entre els agents intervinents i els manifestants, però també vol dir que aquestes eines han de respondre a “l’objectiu de restringir cada vegada més l’ús de mitjans que puguin ocasionar lesiones o morts”, tal com reclama la Disposició general segona dels Principis Bàsics sobre l’Ús de la Força i d’Armes de Foc pels Funcionaris Encarregats de Fer Complir la Llei, adoptats pel Vuitè Congrés de les Nacions Unides sobre Prevenció del Delicte i Tractament del Delinqüent, celebrat a L’Havana (Cuba), del 27 d’agost al 7 de setembre de 1990.

50.- Per tant, tenint en compte l’alta proporció de casos, en relació a les ocasions en què se n’ha fet ús, en què el llançament d’aquests projectils ha estat en l’origen de greus lesions permanents, prenent també en consideració la seva prohibició en diversos països europeus, així com el conjunt de consideracions que s’han realitzat fins ara, sembla raonable pensar en substituir-los, dins el ventall d’eines policials que permeten una gradació o aplicació progressiva de l’ús de la força, per altres mitjans menys lesius que permetin mantenir la distància de les línies policials respecte als manifestants o concentracions de persones.

51.- Pel que fa als gasos fumígens, lacrimògens, o altres eines policials de similars característiques, es considera que la Comissió d’Estudi no ha comptat amb suficients elements per pronunciar-se específicament sobre el seu ús, malgrat que des del Grup Parlamentari Socialista, sense que fos inclòs en el pla de treball final de la comissió es demanés un informe sobre aquest ús, que havia estat inexistent durant molts anys a Catalunya, però que va reaparèixer en emprar-se eines d’aquestes característiques per dispersar el vaguistes presents a la Plaça Catalunya durant la tarda de la jornada de vaga general del 29 de març de 2012.

52.- És per aquesta raó que cal concloure que caldria encarregar l’elaboració d’informes específics sobre els seu ús en les diferents situacions que es poden produir a la via pública, així com sobre l’impacte que tenen sobre la salut de les persones i sobre el comportament de les concentracions humanes.

53.- Una de les qüestions que ha suscitat més polèmica pel que fa al desenvolupament de les tasques de les unitats antiavalots, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, ha estat la relativa a l’incompliment de l’obligació genèrica, establerta per a tots els Cossos i Forces de Seguretat dependents de l’Administració de l’Estat i d’altres administracions, d’exhibició del número d’identificació professional dels agents de la policia. Aquesta manca d’identificació individual dels agents que duen a terme una intervenció ha estat assenyalat des de diversos sectors socials com un factor que afavoreix l’arbitrarietat d’algunes decisions o l’excés en l’ús de la força, dificultant la identificació posterior de les persones que en puguin ser responsables.

54.- Com l’informe del Síndic de Greuges corresponent a l’any 2011 ja assenyalava, en l’àmbit de Catalunya, d’una banda, la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, determina que els agents sempre han d’acreditar la seva identitat. De l’altra, el Decret 217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, estableix textualment que “les peces visibles dels uniformes de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries, han de tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm
d’ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d’identitat professional”.

55.- Per últim, cal tenir present que assegurar la visibilitat de l’identificatiu policial actua com a garantia en les dues direccions: pel ciutadà, en permetre la defensa dels seus drets davant possibles vulneracions a mans d’agents de la policia; però també per l’agent de policia, en minimitzar el risc que se li atribueixin falsament fets en què no ha participat.

56.- Constatem, amb preocupació, una sèrie de decisions amb aparença erràtica, pel que fa als dispositius policials (encapsulaments, tancament d’àmplies zones urbanes, experimentació amb el model de contacte en manifestacions amb molt pocs assistents, o desplegament massiu d’agents de paisà, però identificats amb braçalets, per posar-ne alguns exemples). Aquesta política erràtica desconcerta al ciutadà i a l’agent de policia, al qual, en alguns casos, i molt clarament en el cas del desplegament massiu d’agents de paisà identificats amb braçalet, es posa en una posició realment difícil.

2. RECOMANACIONS I PROPOSTES DE MILLORA

1.- Cal desenvolupar un model, pel que fa al manteniment de l’ordre públic en esdeveniments de masses, que romangui basat en el manteniment de la distància i la mobilitat de les unitats policials, però considerem necessari matisar-lo amb elements dels models policials del nostre entorn que han resultat un èxit en la gestió d’aquest tipus d’esdeveniments. En especial, pel que fa al desenvolupament de la mediació en situacions de conflicte, que unitats antiavalots d’altres policies europees duen a terme amb caràcter previ a fer ús de la força mínima necessària.

2.-Cal garantir la professionalitat dels agents que composen les diferents àrees i unitats de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, mitjançant el disseny d’itineraris professionals i formatius tendents a l’especialització, i de la formació contínua. Tanmateix, i sense contradir el que s’acaba d’afirmar, en el cas de l’Àrea de Brigada Mòbil, on la pressió sobre els agents i la sensació d’aïllament pot ser més abassegadora, es recomana que s’estableixi algun tipus de mecanisme de rotació en cicles de temps d’uns pocs anys, pel qual agents degudament formats vagin passant per aquesta Àrea, i els agents d’aquesta Àrea, al seu torn, puguin desenvolupar durant un temps limitat, en cada cicle, altres funcions policials.

3.- Garantir l’adequació de tots els fitxers policials que continguin dades de caràcter personal a la legislació vigent en matèria de protecció de dades, així com garantir que no hi hagi cap fitxer que escapi al control dels òrgans i agències que han de vetllar pel compliment de l’esmentada normativa.

4.- Modificar l’article 3 del Decret 222/2013, de 3 de setembre, del Reglament d’organització i funcionament del Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya, relatiu a la seva composició, per tal d’integrar-hi representants de la societat civil organitzada, com a expressió de la implicació ciutadana en la construcció d’un model de policia democràtica, que seran designats d’acord amb els mecanismes que es consensuïn en el moment de produir aquesta modificació. D’altra banda, impulsar i revitalitzar les activitats de l’esmentat Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya.

5.- Augmentar els recursos i eines disponibles per a la formació específica dels agents que hagin d’actuar en tasques d’ordre públic, des de la perspectiva dels principis i garanties que dimanen dels instruments internacionals en matèria de drets humans i de l’actuació policial, així com del propi ordenament jurídic intern. Augmentar també els recursos i eines disponibles per a la formació dels agents que hagin d’actuar en matèria d’ordre públic, pel que fa a tècniques de persuasió, negociació i mediació, en particular en el context d’esdeveniment de masses.

6.- Que s’incorporin les actuacions que responen als principis de la solució pacífica de conflictes i la persuasió, negociació i mediació als protocols normalitzats de treball del Cos de Mossos d’Esquadra, pel que fa a totes les situacions potencialment de risc que es puguin produir en esdeveniments de masses a la via pública, cercant sempre que sigui possible la interlocució amb les persones concentrades o els manifestants, i garantint que en tot desplegament hi ha una unitat de mediació, i en tota unitat desplegada agents formats i capacitats per a dur a terme funcions d’interlocució i mediació.

7.- Que s’estableixin mecanismes de compensació a les persones que hagin pogut patir danys temporals o lesions permanents que portin causa d’una actuació policial, fins i tot si aquesta ha estat plenament lícita, d’acord amb els principis que configuren el concepte de responsabilitat objectiva.

8.- Que s’asseguri a les persones que hagin patit aquests danys temporals o lesions permanents l’acompanyament psicològic i suport institucional que resulti necessari en cada circumstància.

9.- Que des del Parlament s’insti al Poder Judicial, a l’Institut de Medicina Forense de Catalunya i al Ministeri Fiscal per que s’implementi com a eina per a la prova de l’existència de maltractaments o tortures el “Manual de Nacions Unides per a la recerca i la documentació eficaces de la tortura i altres penes o tractes cruels, inhumans o degradants [Protocol d’Istanbul]” en els processos judicials en els quals es denunciïn aquest tipus de fets.

10.- Que s’asseguri la plena col•laboració del Cos de Mossos d’Esquadra amb el Ministeri Fiscal en la realització de les seves tasques, i amb la investigació judicial dels fets produïts a la via pública en esdeveniments de masses, també quan dels fets se’n pugui desprendre la possible existència de responsabilitats per part de membres del propi Cos, respectant en tot cas el dret a defensa que els assisteix i proporcionant als membres del Cos que puguin ser acusats, per fets que hagin dut a terme en exercici de les seves funcions, la pertinent assistència lletrada.

11.- Que es faci efectiu el compliment de la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, que determina que els agents sempre han d’acreditar la seva identitat, així com el decret 217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, en tota situació que requereixi l’actuació d’agents del Cos de Mossos d’Esquadra que desenvolupen funcions d’ordre públic, de manera que cadascun d’ells exhibeixi de manera clara i visible en la seva uniformitat el número identificatiu TIP (Targeta d’Identificació Professional), o bé el número identificatiu NOP (Número d’Operatiu Policial).

12.- Que es doti a tot el personal la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra que hagi de desenvolupar funcions d’ordre públic i de seguretat ciutadana dels elements d’autoprotecció que són necessaris. En el cas dels agents destinats a tasques de seguretat ciutadana, se’ls ha de dotar almenys amb armilla lleugera interior de protecció balística individual i guants antitall i antipunxada. En el cas dels agents destinats a funcions d’ordre públic, cal assegurar que tots els agents de l’Àrea de Brigada Mòbil estiguin degudament dotats dels elements que han de garantir la seva protecció personal, però també cal assegurar-ho per als agents de les Àrees Regionals de Recursos Operatius, quan desenvolupen tasques d’ordre públic, especialment si es despleguen com a unitats antiavalots. Que, així mateix, es reparin i renovin els vehicles al servei del Mossos d’Esquadra per garantir que poden complir la seva tasca amb eficiència i en condicions de seguretat i salubritat.

13.- Que es retirin de l’arsenal del Cos de Mossos d’Esquadra, de forma definitiva i immediata, els projectils de cautxú i viscoelàstics, així com els brocals que adapten les escopetes policials per al seu llançament, i els sistemes específicament dissenyats per al seu llançament.

14.- Que no es posin en servei plataformes llançadores d’aigua a pressió (més conegudes com a tanquetes d’aigua o canons d’aigua), per al seu ús en esdeveniments de masses a la via pública.

15.- Encarregar l’elaboració d’informes específics sobre l’ús de gasos fumígens, lacrimògens o altres eines químiques similars en les diferents situacions que es poden produir a la via pública, així com sobre l’impacte que tenen sobre la salut de les persones, sobre l’adequació i efectivitat dels mateixos en diferents situacions i sobre el comportament de les concentracions humanes.

16.- Que es garanteixi la traçabilitat de les armes i municions de tot tipus, també les de caràcter menys letal o potencialment letal, en cada actuació policial, i que s’informatitzi l’inventari que cada unitat en fa amb caràcter posterior a cada actuació. Que es millorin els sistemes que permeten geolocalitzar la posició de cada unitat policial amb funcions de manteniment de l’ordre públic, per facilitar les tasques d’investigació posteriors en cas d’incidències, en benefici tant del ciutadà com de l’agent dels Mossos d’Esquadra.

Palau del Parlament, 21 d’octubre de 2013

Maurici Lucena i Betriu Xavier Sabaté i Ibarz Ferran Pedret i Santos

Portaveu del GP SOC Diputat del GP SOC Diputat del GP SOC

El PSC demana la compareixença al Parlament del conseller d’Interior i li formularà una pregunta al proper ple

El grup parlamentari Socialista ha demanat la compareixença del conseller d’Interior, davant les insuficients explicacions del departament sobre les noves revelacions del cas de la detenció i mort de Juan Andrés Benítez, que se sumen a altres fets que en els darrers temps afecten al cos dels Mossos d’Esquadra.

I és que el conseller ha d’aturar aquesta situació de notícies contradictòries constants o sorprenents sobre actuacions policials i ha d’explicar-se al Parlament. Els fets del cinc d’octubre al Raval se sumen a un seguit d’actuacions que van començar amb el conseller Puig i que el conseller Espadaler no ha sabut o no ha pogut tallar quan tots esperàvem que el seu nomenament posés ordre: l’abordatge de les manifestacions, l’ús de les bales de goma, el cas Esther Quintana, el cas Benítez i aquestes setmana també s’hi ha afegit el cas del seguiment a les xarxes d’alguns moviments socials que també caldria aclarir.

En tots els cassos s’ha demostrat que els comandaments no controlen la situació ni són capaços de fer seguir els protocols d’actuació, no tenen informació del que passa i ofereixen versions diferents i no aparten de les seves funcions els policies que tenen actuacions incorrectes. Des del GPS hem demanat reiteradament la dimissió del Director General Manel Prat però també hem advertit el conseller que si no ho feia el començaríem a fer responsable a ell mateix. Avui ho hem de fer perquè la situació és molt inquietant, el descontrol manifest, la preocupació dels ciutadans va en augment i el prestigi de la policia catalana requereix una urgent recuperació que només pot restablir-se, entre altres mesures, amb l’assumpció de responsabilitats i amb nous responsables que siguin capaços i creïbles.

Per aquest motiu, el grup ha demanat la compareixença del conseller i li formularà pregunta oral al pel del Parlament del proper dia 6 de novembre. Pel cas concret els informes del CESICAT s’ha demanat també la compareixença del Director General de Telecomunicacions, Carles Flamerich, s’han formulat diverses preguntes (que també acompanyem) i s’ha formulat una Proposta de Resolució demanant que el CESICAT acompleixi les seves funcions i cap altra que no estigui contemplada en els seus estatuts.

Entrades abans d’ahir dia 1 d’octubre de 2013 amb el números de registre del Parlament 37208 fins al 37216

– Quina és la informació de que disposa el govern respecte als moviments sísmics produïts des dels darrers dies del mes de setembre al Montsià i Baix Ebre?

– Ha mantingut el govern algun tipus de contacte amb el govern espanyol al respecte dels moviments sísmics dels darrers dies al Montsià, Baix Ebre?

– Ha mantingut el govern algun tipus de contacte amb la Generalitat Valenciana respecte dels moviments sísmics dels darrers dies al Montsià i Baix Ebre?

– Ha informat el govern als ajuntaments del Montsià i Baix Ebre sobre els moviments sísmics dels darrers dies davant de la costa del Delta de l’Ebre?

– Ha mantingut el govern algun tipus de contacte amb l’Observatori de l’Ebre per conèixer l’abast dels moviments sísmics que els darrers dies s’han succeït davant la costa del Delta de l’Ebre i que s’han sentit a municipis del Montsià i el Baix Ebre?

– Té previst algun dispositiu de seguretat especial el govern en previsió de nous moviments sísmics a la costa del Delta de l’Ebre i que afecten municipis dels Montsià i del Baix Ebre?

– Quina és la informació que té el govern respecte a l’execució de les obres del projecte Castor, davant les costes del Delta de l’Ebre?

– Té previst el govern alguna campanya per informar la població respecte els moviments sísmics que s’estan produint a la costa del Delta de l’Ebre i que es deixen sentir a municipis del Montsià i Baix Ebre?

– Coneixia el govern la paralització de les obres d’injecció de gas al magatzem Castor, davant les costes del Delta de l’Ebre, dictada pel Ministeri d’Indústria?

Entrada ahir dia 2 d’octubre de 2013 amb el nº de registre del Parlament 37319

– Quin és el nivell màxim a l’escala Richter que poden resistir les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó?

El Grup Parlamentari del PSC al Parlament de Catalunya vàrem exigir ahir, novament, la dimissió al Director General dels Mossos Manel Prat en el marc de la sessió de la Comissió d’Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l’Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses.
Ateses les diverses i successives versions que el Director General ha donat sobre el cas d’Esther Quintana el 14 de Novembre de 2012, o el director General ha mentit reiteradament o no sap què passa a la policia catalana i en concret a la secció de la BRIMO ( Brigada Mòbil ). Tan greu és una cosa com l’altra i per això hauria de dimitir .

Com es pot justificar tantes versions diferents que ha proporcionat el propi Departament ? Per què no han pensat en la desconfiança que han generat ?

Per què no han pensat en l’afectada sra. Esther Quintana que requereix una explicació i una compensació en forma d’assumpció de responsabilitats ? Com no han reflexionat en el deteriorament de la imatge del cos de Mossos d’Esquadra que també és molt preocupant ?

És sorprenent que quan li hem preguntat si sap realment què va passar desprès de tants mesos, el Director General hagi respost que no. Llavors és evident que un Director General de la Policia del meu país ha de dimitir.

Des del grup parlamentari del PSC considerarem seriosament la reprovació del Director General en el cas que s’entesti en no dimitir o el Conseller Espadaler no el substitueixi tal com ja hauria d’haver fet tant ell com l’anterior Felip Puig, responsable del Departament quan van succeir els fets i va negar amb rotunditat cap responsabilitat en la pèrdua de l’ull de la sra. Quintana

El proper mes d’octubre Tarragona acollirà la beatificació de més de 500 màrtirs de l’església assassinats durant la guerra civil de 1936-39, en una cerimònia organitzada per la jerarquia catòlica. Algunes veus de la pròpia església tarragonina s’han aixecat per expressar la seva disconformitat amb aquesta celebració. L’exdirector de Caritas ho ha fet a un diari digital on s’hi han afegit alguns comentaris en la mateixa direcció, entre ells un d’Olga Xirinachs.

Durant la guerra quasi 7.000 persones (sacerdots, monges i membres d’ordres religioses) van ser assassinades en la zona republicana. No pot haver-hi ni un mínim de justificació o de comprensió com tampoc per l’execució pel franquisme durant i, encara posteriorment a la Guerra Civil, de més de 50.000 persones. Si a aquestes s’hi sumen els morts per inanició o maltractaments als camps de concentració i presons, les víctimes de la repressió franquista s’acosten a les 200.000. Quantes d’aquestes s’haurien evitat si l’església hagués adoptat una actitud de denúncia, al menys en acabar la Guerra Civil?

No crec que la Conferència Episcopal l’encerti amb la celebració d’aquest acte. Es diu que és estrictament intern de l’Església, però això seria ignorar que la sublevació militar i la llarguíssima dictadura que la seguí foren avalats per l’Església catòlica sense miraments i comprometent-s’hi amb entusiasme. Només cal recordar aquella imatge dels bisbes fent la salutació feixista a les portes de la catedral de Santiago de Compostela o l’entrada del Dictador sota pal.li com si fos l’enviat de la Providència mentre sonava el Te Deum Laudamus, és a dir, donant gràcies a Déu. Paral.lelament les presons estaven plenes i a la muntanya de l’Oliva de Tarragona continuaven els afusellaments.

El cardenal Gomà nascut a La Riba, primat d’Espanya durant la Guerra Civil que fou decisiu pel reconeixement per part de la Santa Seu del govern del general, afirmà que la República i les llibertats democràtiques eren “obra de judíos y masones que han envenenado el alma nacional, justificava teològicament la guerra civil i aprovava que fos anomenada “croada”.

*Un altre cardenal català Pla i Deniel, que s’adherí fervorosament als facciosos va escriure la carta pastoral “Las dos ciudades” (inspirada en “la ciutat de Déu” de Sant Agustí ) justificant la sublevació feixista com “una santa cruzada” i un “plebiscito armado” on uns, “los rojos”, eren “los hijos de Caín”, i els altres, “los cruzados de Cristo y de España”.

L’Església mai no ha demanat perdó d’una manera clara i rotunda. I quan el President de la Conferència Episcopal Ricardo Blázquez semblava que ho feia el 19 de novembre de 2007, quatre dies després va sortir el portaveu Martínez Camino a esmenar-li la plana. Són, doncs, lògics des del meu punt de vista els recels de milers de catalans i d’espanyols que preferirien veure un gest definitiu de reconciliació i de pau.

Si la Conferència Episcopal vol sentir totes les veus dels seus fidels i dels qui ens hem allunyat entre altres coses per aquests oblits imperdonables, hauria de parar més l’orella i passar pàgina dels seus suports als dictadors que en el segle XX han produït tantes morts i patiments: Franco, Mussolini, Hitler, Pinochet, Videla, Salazar. Tots ells eren rebuts amb tots els honors i se’ls administrava la comunió sense parpellejar ni immutar-se. Els testimonis gràfics d’aquelles connivències encara fereixen les consciències.

El Papa Francisco a propòsit del conflicte de Síria demanava aquests dies que ens convertim en homes i dones de reconciliació i de pau: “ mira el dolor del teu germà i no afegeixis més dolor, reconstrueix l’harmonia que s’ha trencat; i això no amb la confrontació sinó amb la trobada “. Cal superar definitivament el trauma de la guerra i el llenguatge encara que sigui metafòric de “las dos ciudades.” El cardenal cambrilenc Francesc Vidal i Barraquer va tenir el valor de no signar la carta Col•lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer publicada el 9 de juliol de 1937 justificant la postura que havia pres l’Església a la Guerra Civil i d’oposar-se al franquisme tot i haver estat perseguit per la FAI (i de salvar-se gràcies a l’ajuda de la Generalitat.). Esperem que l’Esglèsia sigui capaç de superar les dues ciutats per fer possibleuna sola ciutat on els valors democràtics, el respecte a l’adversari i l’amor cap als més dèbils i vulnerables uneixin a tots, des del respecte i record etern a aquells que van lluitar amb honestedat des de les seves conviccions per assolir una societat més justa.

* En negreta, els paràgrafs que el Diari no ha publicat

Article publicata avui 19 de setembre de 2013 al Diari de Tarragona.

L’article 133.1 de l’Estatut de 2006 vigent, atorga a la Generalitat la competència compartida en matèria d’energia… “ (i) La regulació de les activitats de producció, emmagatzematge i transport d’energia, l’atorgament de les autoritzacions de les instal•lacions que transcorrin íntegrament pel territori de Catalunya i l’exercici de les activitats d’inspecció i control de totes les instal•lacions existents a Catalunya; (ii) La regulació de l’activitat de distribució d’energia que s’acompleixi a Catalunya, l’atorgament de les autoritzacions de les instal•lacions corresponents i l’exercici de les activitats d’inspecció i control de totes les instal•lacions existents a Catalunya…”.

Tot i que el PP va recórrer la definició de “competències compartides”, la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010 estableix que “ la Generalitat pot [en el marc que fixa l’Estat] establir politiques pròpies “. Per tant, calia desplegar i concretar per mitjà d’una llei les esmentades disposicions bàsiques. Però què s’ha fet de llavors ençà?.

El primer govern d’Artur Mas, després de dos anys de passivitat va aprovar cuita-corrents el 9/10/2012 en plena pre-campanya electoral el Pla d’Energia i Canvi Climàtic 2012-2020 sense haver-se vist al Parlament malgrat les continues demandes dels grups de l’oposició. Per a sorpresa general, un cop passades les eleccions, CiU i ERC acorden revisar-lo el 19 de desembre. Un Pla, doncs, que només va durar dos mesos i nou dies sense que a hores d’ara sapiguem res més. Catalunya deu ser l’únic país desenvolupat que no té Pla d’Energia amb les conseqüències negatives per a empreses, generació de llocs de treball i consumidors mentre altres com Holanda, Dinamarca, o Escòcia o Baden Wurtemberg , tenen ambiciosos plans de transició energètica cap a les energies renovables.

Portem, doncs, tres anys de passivitat governamental. Mentrestant han passat moltes coses però ni el Conseller Mena ni ara Felip Puig han fet res més que lamentar-se que no tenien competències mentre que Comunitats Autònomes amb menys competències han estimulat noves polítiques d’estalvi energètic i de producció de les poques renovables que el Govern del PP s’ha anat carregant amb les seves reformes. O presentaven recursos d’inconstitucionalitat – Andalusia, Canàries, Extremadura o Galícia governada pel PP – davant la invasió de les poques competències que tenen mentre el Govern català, amb molta més raó per fer-ho, deia que els seus serveis jurídics no ho veien clar. Com s’entén aquest servilisme respecte del govern d’Espanya del PP mentre que el propi govern de Galícia presentava recurs? Només ara, a principis d’estiu, el conseller Puig ha anunciat que estudiaran el darrer atac a les renovables del Govern del PP “només pel que fa a les competències de la Generalitat” però fins que no ho veiem al Registre del Constitucional no ens ho acabem de creure.

Perquè sempre les polítiques del PP que mantenen l’statu quo afavoridores dels combustibles fòssils i nuclears són les que ha defensat el Govern de CiU, ara amb la complicitat d’ERC.

El Govern de Catalunya ha renunciat a decidir en matèria d‘energia a Catalunya fent cas omís de resolucions del Parlament com les que el comminaven a aprofitar la biomassa, una de les renovables que encara és rendible per substituir instal.lacions de gasoil i gas reduint així a més, el risc d’incendis; donar suport al projecte Zèfir d’investigació d’eòlica marina a l’Ametlla de Mar i Tarragona que sembla perdut definitivament; elaborar un Pla per les comarques amb centrals nuclears preveient la seva substitució quan acabi la seva vida útil o involucrar-se en la seva seguretat. Perquè si l’accident de Fukushima l’11 de març del 2011 va obrir un debat al món, a Catalunya el Govern l’ha ignorat totalment i encara ara quan amenacen nous perills als seus reactors, el Govern diu que d’això aquí ja se n’encarrega el Consejo de Seguridad Nuclear (CSN). Però a Catalunya, un dels països més nuclearitzats del món si tenim en compte que té tres nuclears i genera la meitat de residus d’Espanya i ho relacionem amb 32.000 km2 i set milions d’habitants. Cal que tinguem com té l’Estat de Baden-Wurttemberg, una Comissió de Protecció Radiològica i inspectors permanents a les nuclears com permet l’article 132 de l’Estatut que estableix que La Generalitat participa en l’execució en matèria de seguretat nuclear, en els termes que siguin acordats en els convenis subscrits a aquest efecte i, si s’escau, en les lleis “.

La Generalitat ha d’impulsar que els municipis integrin la planificació energètica en la planificació urbanística i estudiï processos de municipalització de la xarxa elèctrica, transport, distribució però també generació, empenyi plans d’eficiència i estalvi i lluiti contra la pobresa energètica que provoca que milers de llars catalanes pateixin fred a l’hivern – entre un cinc i un deu per cent segons l’estudi de 2012 de l’Observatorio de la Sostenibilidad de España (OSE) -.

El Govern de CiU-ERC vol decidir el futur però no és capaç d’actuar sobre el present. Si altres ho fan, amb imaginació, valor, coratge i sense dependències dels grans interessos dels combustibles fòssils i nuclears per què Catalunya no?

Jordi Ortega/ Xavier Sabaté

Al PSC no sobra ningú. Falta més disposició a seguir un mateix camí i un mateix discurs però no sobra ningú. Falta més ganes de parlar de Catalunya i dels catalans perquè el PSC no és més que un instrument com ho són tots els partits.

Sobren – o són incomplerts – articles de gent del PSC que no parlen de les pitjors dependències com són la falta de feina, la pobresa, la de l’energia, la dels preus dels aliments, la de la desigualtat en accedir a l’educació obligatòria i universitària, la de la gent jove sense autonomia i la de la gent gran, la de la investigació i la de la seguretat – espionatges USA i terrorisme internacional inclosos, eh ? – , la de la crisi de la indústria i de la pagesia, la dels drets de les dones que van en regressió a cada crisi, la de l’ecologia o la crisi climàtica.

És a dir, de totes les dependències que alguns ens volen fer creure que no cal parlar-ne perquè ja els va bé, en són còmplices i les volen mantenir; o que altres de bona fe creuen que si un dia Catalunya és independent administrativament d’Espanya les tindrem solucionades mentre que nosaltres estem convençuts que ja ara en això que anomenen “el procés ” en lloc de reduir-se, s’estan augmentant i s’incrementaran encara més. És a dir, serem més dependents del que ens està fent el capitalisme que volia refundar Sarkozy el 2008, el govern d’Espanya del PP i el de CiU i ERC a Catalunya. Però a mi no m’enreden. Joan Fuster ja va substituir allò de Josep Pau Ballot al final de la seva gramàtica en català (1815) “puix parla en català Déu li’n do glòria” per allò més ajustat a la realitat “ puix parla en català vejam a veure què diu “

Per tant, avui al PSC no podem escriure cap article sense parlar d’aquestes dependències però tampoc no en podem fer cap sense defensar aferrissadament el dret a decidir del que som – o no ? – partidaris. Jo vaig ser el primer dirigent del PSC – llavors ho era – que el passat quatre de setembre de 2012 el va defensar als matins de TV3 i continuo pensant que és compatible i necessari defensar aquest principi amb la nostra opció federal; perquè no serem creïbles d’aquesta si no defensem primer aquell.

Sobren desqualificacions per totes bandes avui a Catalunya. Aquests darrers dies alguns – Montserrat Capdevila i un servidor especialment – hem patit de totes mides insults tan barroers que m’han fet recordar un dels millors versos de Dante a la Comèdia “ ed elli avea del cul fatto trombetta “ Si critiques a aquest Govern que patim avui a Catalunya ja ets sospitós, miserable i inútil, botifler i traïdor per un tweet en què li retreia la seva inoperància i passivitat i deia que es dedicava a organitzar la cadena. No sé si va ser afortunat el final del raonament, però aquest és un govern que ja porta tres anys i no pot exhibir més que minva en la qualitat i agilitat en la prestació dels serveis públics, frustració, empobriment dels catalans i divisió fins al punt que ja ni la nostra bandera és senyal d’unitat perquè si vols ser bon català has de lluir-ne una altra.

Alguns venen ara cridant quan els esperàvem en la creació de la primera escola catalana a Tarragona quan encara era viu el dictador, quan corríem sense ganes, quan fundàrem el primer sindicat de treballadors de l’ensenyament unitari de Catalunya, quan cantàvem als Orfeons i era una acció de catalanitat, quan posàvem diners a terminis per fundar publicacions en català o quan ens fèiem socis – i encara ho som – d’Omnium Cultural, sí , aquesta entitat que organitza la Via Catalana iniciativa que respecto profundament encara que no la comparteixi i encara que aquests dies alguns forassenyats s’hagin proposat enfrontar-m’hi maldestrament. Aquest Omnium del qual no em dóno de baixa perquè malgrat que ara s’ha convertit en una eina al servei del Govern, algun dia haurà de recuperar el seu esperit fundacional que continuarà essent necessari.

A mi tampoc no m’agrada darrerament la posició ni els articles massa parcials de la nostra realitat del company Quim Nadal, ni crec que faci cap favor al partit ni tan sols a aquells que ara l’aplaudeixen i fa quatre dies – i ara en privat estic segur que també – el denigraven. Però no li hem de dir que sobra. En Quim, com a bon deixeble de Jaume Vicenç Vives segur que subscriu la tesi que Vives desenvolupa a Notícia de Catalunya en el sentit que allò que queda, finalment, com a característiques més definitòries de la personalitat catalana són el seny traslladat del món rural a l’urbà i re-definit, la idea de pacte, d’origen feudal, però adaptada amb posterioritat a las circumstàncies polítiques, també com a compromís de solidaritat.

Tampoc no m’agraden les sortides de to, les aparicions a la premsa abans del debat intern ni les discrepàncies en públic – impròpies si ets a la direcció – amb Pere Navarro que va confegir una direcció plural i unitària que no es comporta com voldríem els afiliats i és necessari en qualsevol projecte col.lectiu. Un Pere Navarro que ha aconseguit en pocs mesos capgirar les relacions amb el PSOEi la seva visió d’Espanya. Que es rectifiqui, doncs, el que calgui però que no marxi ningú.

Molta gent ignora que Rafael Campalans, il.lustre socialista que dóna nom a la nostra Fundació, va provocar una escissió amb el PSOE per fundar la Unió Socialista de Catalunya deu anys abans de la seva mort –aquests dies fa vuitanta anys a Torredembarra – encara que aquell mateix any de 1933 volien tornar a restablir relacions amb el socialisme espanyol i no ho aconseguiren.

Per tant, no sobren, Antonio, companys al PSC. Falta, això sí que es recuperi l’esperit col.lectiu per sobre de l’afany de notorietat individual i que cadascú pensi que el PSC no és més que un instrument al servei dels catalans i les catalanes i que només a ells i elles ha de servir. Sobren articles com el teu que aparten i menystenen a qui treballa i lluita honestament per assolir el millor pels catalans i les catalanes.

Perquè ningú no té la veritat o, si tu vols, tothom en té una part. És massa el que ens juguem i quan hagi passat el 2014 i es vegi que no s’ha fet cap consulta perquè al pas que anem i que ens porta aquest govern no se’n farà cap, els catalans i les catalanes tindrem nous problemes afegits i noves dependències i crisis per resoldre. Llavors, tornant a la Comèdia – començament del cant VIII de l’infern – haurem de dir “ Io dico, seguitando… “. Joan Francesc Mira comenta en la fantàstica traducció de l’obra que Dante marca amb aquest vers un punt i apart. Fray Luís de León encara ho va fer més curt: “ Decíamos ayer “. Em temo que l’1 de gener de 2015 Catalunya haurà de fer un punt i a part i haurem d’arromangar-nos perquè ens necessitarà més que mai a tots i a totes per construir una nova Catalunya amb unes noves relacions amb Espanya, més lliure i solidària, amb més igualtat d’oportunitats per tothom i que contribueixi al progrés de la Humanitat.

Espero que ens hi trobem molts i moltes perquè, contràriament a allò que alguns venen, la tasca serà molt però que molt feixuga. Però, com sempre, apassionant.