Xavier Sabaté Ibarz

El senador del PSC Carles Martí, ha preguntat aquesta tarda al ministre de cultura, José Ignacio Wert, en la sessió de control del ple del Senat si creu que Espanya és un país pluricultural i plurilingüístic que hauria de disposar d’una llei que reconegués i emparés aquesta pluralitat.

Carles Martí ha llegit un fragment d’un article del president del govern amb motiu de l’edició del diari El País en la seva edició catalana. En el text, Rajoy afirma que aquesta és una societat que ha comprès l’amor a les llengües diverses i el pluralisme és un valor essencial.

Aquí teniu la transcripció del dialeg que ha mantingut amb el minstre Wert:

PREGUNTA SOBRE SI EL GOBIERNO CREE QUE ESPAÑA ES UN PAÍS PLURICULTURAL Y PLURILINGÜE QUE DEBERÍA DISPONER DE UNA LEY QUE RECONOCIESE Y AMPARARA ESTA PLURALIDAD LINGÜÍSTICA.(Núm. exp. 680/000921)AUTOR: CARLOS MARTÍ JUFRESA (GPEPC)
El señor PRESIDENTE: Pregunta de don Carlos Martí Jufresa. Tiene la palabra su señoría.

El señor MARTÍ JUFRESA: Gracias, presidente. Buenas tardes, señor ministro. Antes de formularle la pregunta voy a leerle en catalán, porque así es como las escribió, y estoy seguro que usted lo entiende perfectamente, unas palabras del presidente del Gobierno, señor Mariano Rajoy que escribió con motivo de la puesta en marcha del Diario Digital El País Cataluña. Y el señor Rajoy dice lo siguiente: Una societat oberta como és l´espanyola, ha inteririitzat com una realitat diària la comprensió i l´amor per “les raons i les llengues diverses” dels seus ciudadans. L,Espanya constitucional és capaç d´acudir al seu pluralisme com un valor diferencial i de celebrar la seva diversitad com un actiu.  En este sentido, señor ministro, le pregunto al Gobierno, ¿España es un país pluricultural y plurilingüe que debería disponer de una ley que reconociese y amparara esta pluralidad lingüística? Gracias.
El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, senador Martí. Tiene la palabra el señor ministro.

El señor MINISTRO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE (Wert Ortega):

Muchas gracias, señor presidente. Moltes gràcies, senyor Martí Jufresa. He entendit perfetament la sita del senyor president del Govern. Evidentemente, el artículo 3.3 de la Constitución contesta a una parte, yo diría que a la parte fundamental, de su pregunta: Cuando la Constitución nos dice que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección, está admitiendo evidentemente, como no podía ser de otra manera, la realidad plurilingüística de nuestro país y está, además, diciendo que se trata de una riqueza y de un patrimonio que hay que fomentar. Yo no podría estar más de acuerdo con esa declaración constitucional y con el sentido que incorpora de fomentar la riqueza cultural que ese plurilingüismo supone.  Dicho esto, los instrumentos para fomentar esa riqueza cultural pueden ser muy diversos; puede ser una ley, por qué no, pero evidentemente lo que hay que examinar es si actualmente, con los instrumentos normativos y no normativos que existen, ese patrimonio está o no adecuadamente defendidos.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor ministro. Senador Martí, tiene la palabra.

El señor MARTÍ JUFRESA: Gracias, presidente. Nosotros sí lo creemos. Sí creemos firmemente que España es un país pluricultural y plurilingüe que debería tener una ley que amparara y reconociera esta pluralidad lingüística. Y, por eso, presentamos, una proposición de ley en el Senado, hace un año y medio, en este sentido. Y ustedes fueron el único grupo en no votar y en no dar apoyo a la toma en consideración, a su toma en consideración. El 47% de los españoles vivimos en territorios no monolingües, 9 comunidades autónomas disponen en su estatutos de autonomía que existen otras lenguas oficiales o reconocidas que no son el castellano. ¿No cree, señor ministro, no cree el Gobierno que ello merece una ley que haga que el Estado ampare esta realidad, le dé su apoyo, protección y estímulo y que haga que muchísimos ciudadanos sientan como suyo este país y el Estado?  Yo le propongo algo, señor ministro. Si usted se compromete a votar la toma en consideración de este proposición de ley, para que luego constituyamos una ponencia conjunta, hagamos venir expertos, y demos un gran paso adelante para que públicamente, con una ley, asumamos esta realidad plurilingüe de España, me comprometo a volver a traer la proposición de ley a esta Cámara, para que ustedes puedan rectificar y la puedan votar, para que podamos enviar el mensaje a toda España de que sí, de que el Parlamento español, y en particular su Senado, entiende esta realidad, la asume, la hace suya. Creo que es imprescindible y urgente que enviemos estos mensajes, señor ministro. Asumamos −digámoslo fuerte− que nos conviene, que es bueno, que es importante, que es positivo, asumir España como realmente es: un país pluricultural y plurilingüe. Muchas gracias. (Aplausos).

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, senador Martí Jufresa.

Señor ministro, tiene la palabra.
El señor MINISTRO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE (Wert Ortega): Gracias, señor presidente. Gracias, señor Martí Jufresa. Yo, realmente, en el planteamiento general, se lo digo con toda franqueza, no tengo ningún problema −quiero decir que interpretar el artículo 3.3 de la Constitución en el sentido, sentido que es el único sentido en el que se puede interpretar, primero, que la riqueza lingüística, que se refiere, efectivamente, a las lenguas cooficiales proclamadas como tales en sus respectivos estatutos, y aquellas otras modalidades lingüísticas que sin tener la condición de lengua cooficial constituyen, efectivamente, un patrimonio cultural− en reconocer que ese es un valor que nos enriquece a todos, que hay que fomentar, incluso, diría algo más, que nos enriquecería a todos fomentar el conocimiento cruzado de las distintas lenguas cooficiales, de tal forma que mejoráramos a través de ese instrumento las estrategias de comunicación y cooperación cultural, es algo que tiene que ser defendido. Yo, lógicamente, no puedo comprometer el apoyo de un grupo parlamentario al que, obviamente, no pertenezco, pero, naturalmente, estoy seguro de que el Grupo Parlamentario Popular está perfectamente abierto a considerar estas cuestiones. Lo que sí le puedo decir es que en el ámbito competencial que me corresponde, tanto en el ámbito educativo como en el ámbito cultural, el reconocimiento de esa diversidad lingüística, de esa riqueza lingüística, y el fomento de la misma, especialmente, en el ámbito educativo, a través de la utilización de las lenguas cooficiales como lenguas vehiculares de la enseñanza, bien sea a través de sistemas de bilingüismo integrado o a través de otros sistemas, y en el ámbito cultural, a través de lo que tanto desde la perspectiva de los distintos museos, como desde la perspectiva del Inaem, del ICAA, en definitiva, de toda la acción cultural del Estado se pretende, es que efectivamente, esa riqueza lingüística que supone la propia diversidad lingüística que existe en España sea objeto de especial respeto y protección. Muchas gracias, señor presidente. (Aplausos).
El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor ministro.

Des de la meva profunda convicció i defensa del dret a decidir del poble de Catalunya  crec que el banalitzaria i el disminuiria si anés diumenge a dipositar una papereta sense les garanties necessàries perquè es consideri un exercici del dret de vot

Respecto tothom que hi vagi com estic segur que les persones que hi participaran respectaran als qui no fem el mateix que, per cert, crec que serem la majoria

El President m’ha volgut enganyar. Primer, el dia 9 havia de ser un referèndum o consulta; després no es va atrevir a dir que no ho seria però que hi hauria urnes sí o sí; més endavant quan la primera suspensió del TC ja no era una consulta i ara finalment diu que a partir del 10 sí que negociarà amb Rajoy un referèndum, el de veritat. Doncs ja votaré llavors i m’apunto a ajudar el President a crear les condicions perquè els catalans decidim el nostre futur en condicions: una consulta on es donin garanties que ara no hi són de pluralitat de la informació, participació de totes les opinions, neutralitat de les institucions que són o han de ser de tots ( administracions, mitjans de comunicació públics ) i accés de tothom a l’espai públic ( carrers, places i edificis que mai han d’estar al servei d’una sola opció ).

Però al mateix temps cal ocupar-se d’altres dependències tan o més preocupants que fan que no ens puguem considerar lliures per molt que alguns pensin que això ja s’assoleix marxant d’Espanya: una economia feble i poc competitiva, atur, pobresa, manca d’oportunitats especialment dels joves, canvi climàtic, energia, aigua, seguretat davant el terrorisme, reculada en drets com els laborals o la protecció davant les discapacitats, habitatge, pensions, corrupció o la cultura catalana cada cop més amenaçada i maltractada arreu del que anomenem culturalment els països catalans.

Tenim dos governs que només es parlen a través dels tribunals: el PP ja ho va fer  amb l’Estatut del 2006 i ha continuat des del govern d’Espanya amb recentralització i un nul respecte a la realitat plurilingüe i pluricultural d’Espanya.

El govern de Catalunya tampoc no ha sabut respondre ni portes endins del nostre país on ha tensionat la societat fins a extrems que no podíem imaginar. Els casos de Raimon, Quim Bruguer, Encarna Roca o Serrat són els exponents personals de personatges coneguts: estàs amb mi o traeixes Catalunya.

Com diu Miquel Iceta, “s’ha produït una bifurcació en el catalanisme entre els que volen acumular forces per trencar i els que voldríem acumular forces per negociar una altra relació de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Paradoxalment a les enquestes surt majoritària aquesta segona opció.

Aquest és un problema polític que només té solució a través del diàleg, la negociació i el pacte i sembla – o potser ho he entès malament – que en les darreres hores el President Mas ha anunciat que es posarà a partir del dia 10 en aquesta línia. Perquè, per difícil que sigui, aquesta és l’única via.

Catalunya és subjecte polític perquè és una nació i té dret a decidir, ho digui o no la Constitució. Vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre per reclamar-ho. Però així no puc votar. Ho faré quan hi hagi garanties i sigui un referèndum de veritat. Llavors ja veurem què voto, perquè sóc d’esquerres i caldrà veure com podem garantir la màxima independència possible dels homes i dones de Catalunya sabent que Europa és el futur.

Ara alguns reclamen eleccions però és l’últim que necessita Catalunya. Amb un govern paralitzat des de fa més de dos anys, l’economia en precari, les poques inversions anunciades públiques i privades en espera, seria el pitjor que podria passar. El país s’ha de governar, ha de sortir de la crisi, crear ocupació i afrontar els reptes colossals que tenim descuidats.  

L’autor de l’article presenta Roc Muñoz ( primer per la dreta ) al llavors conseller de Governació Jordi Ausàs d’ERC el 30 d’octubre del 2010 dia de la constitució del nou Ajuntament de La Canonja

Recordo quan els socialistes vàrem reclamar el retorn del President Tarradellas perfectament. Era el 12 d ejuny de 1977 i Joan Raventós, amb una plaça de braus de la Monumental de Barcelona a petar va proclamar davant Felipe Gonzàlez que si el PSC guanyava les eleccions ell renunciaría a presidir la Generalitat provisional.
Però tampoc Jordi Pujol no en volia sentir ni parlar mentre que ara, gràcies a aquell gest de Joan Reventós  podem exhibir que la legitimitat de la Generalitat ve de la republicana que pels catalans no s’ha interromput i que és anterior en el temps a la pròpia Constitució espanyola.
Els convergents van haver d’acceptar la realitat. Com la van haver d’acceptar en un altre dels moments importants pel catalanisme quan el PSC – i el PSUC també – vam optar per una sola xarxa escolar i l’ensenyament en català. Jordi Pujol va fer un intent d’implantar un sistema com el basc de doble xarxa però els partits d’esquerra que no volíem una societat catalana fracturada i dividida segons la xarxa escolar vàrem acabar implantant  el sistema que s’ha revelat apropiat.
Hem tingut altres desencontres els catalanistes d’aquest país. Esgotat com vèiem l’Estatut del 79, CiU nmo volia fer-ne un altre. Malgrat això, el 96 van començar a acceptar-ne la realitat fins que va arribar aquell mateix any el pacte del Majestic CiU-PP o Aznar-Pujol – què lleig els va quedar signar a un hotel com dos amants que s’amaguen – . Allí tots dos es van prometre fidelitat quatre anys a canvi que no es parlès de cap nou estatut. Vam haver de ser altre cop PSC i ICV que ho plantegéssim el 2004 i ho portéssim a terme el 2006 amb els vots en contra d’ERC i PP després retallat pel Constitucional.
I mentrestant, anys i anys lluitant des dels ajuntaments, els set anys de govern de progrés a la Generalitat i els de l’Estat contra les dependències més perilloses i injustes com són les de la pobresa, la incultura, la falta d’educació o d’accés als serveis sanitaris o socials, a les pensions, a la del canvi climàtic, a la indignitat de la vida i perquè tothom la pugui tenir en les millors condicions possibles. I per la llengua catalana, creant escoles en català quan encara vivia el dictador, fent cultura, practicant-la, amb moviments socials i sindicals per fer que aquest sigui un sol poble amb tots els qui han vingut de fora i darrerament de molt lluny. No és catalanisme i del bo tot això ?Per nosaltres, pel Roc Muñoz a qui mai La Canonja li podrà agrair prou el que ha fet per retornar als veïns el seu poble el catalanisme és això. O només ho és cridar independència i enarborar la bandera més alta ? No, el catalanisme per nosaltres és que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya siguin el màxim de lliures possibles en les seves vides. I sí, tenim n problema i gros amb les nostres relacions amb la resta d’Espanya i pensem que l’única solució és la federal. Però ningú no ens treurà la lluita pels homes i dones del nostre país que formen la nostra pàtria catalana. I em temo que qui vulgui donar lliçons a Roc Muñoz cal que es calci bé i comenci ja perquè em temo que li faltaran anys de vida.
Recordava aquestes coses aquest passat diumenge quan he llegit que un membre conegut de l’ANC deia públicament i per escrit a les xarxes que treballaria perquè l’alcalde de La Canonja marxés del poble.Quina raó donava tan destacat demócrata ? Que l’alcalde no està a favor de la independència. I acabava la seva disertació amb el crit de Visca Catalunya Lliure expressió que mai no he subscrit perquè he comprovat que les persones que ho criden només es refereixen a trencar a amb Espanya quan jo, en tot cas, vull trencar amb tots els altres països, corporacions, monopolis, oligopolis, espavilats que no paguen impostos o s’emporten els diners a l’estranger. És a dir, en tot cas cridaria visquin els catalans i les catalanes lliures perquè em sembla que amb el nom de la pàtria massa cops – o gairebé sempre – m’amaguen molts altres amos que ens fan esclaus sense que se n’adoniu més que una petita part de la ciutadania. És a dir, que no sóc gens partidari de la frase de Josep Pau Ballot quan tancava la seva gramàtica el 1813: “puix parla en català Deu li’n do glòria” i en canvi subscric plenament la de Joan Fuster “ puix parla en català, vejam a veure què diu “.
He recordat també Raimon tan maltractat la primavera passada quan va dir ” Sóc valencià. Quines repercussions podria tenir la independència de Catalunya al País Valencià? L’anticatalanisme creixeria encara més. Votaré i vuill saber el màxim perquè ara la situació està en una nebulosa i em genera molts dubtes, no en sé prou. Per això no he participat en actes a favor de la independència. Cal que s’aclareixi com això encaixa en la Unió Europea, i Catalunya, tant si ha de ser dins com fora de l’ Estat espanyol, com parla amb Espanya, respectant les minories.”
L’expressió “faré el possible perquè aquest senyor marxi del poble” és molt pitjor que qualsevol insult perquè és negar la possibilitat de conviure amb les persones – la majoria – que no pensen com tu. El millor patriota és el que accepta la pluralitat, la desitja i hi sap conviure en diàleg. A l’Estat català del futur que molts pensem i volem federat, l’únic que ha de marxar són les idees excloents però fins i tot les persones que les professen s’han de quedar. I l’ANC faria bé en desautoritzar-les perquè si no ho fa pensarem que també les defensa S’estan trencant moltes coses a Catalunya que seran de difícil recomposició en el futur. Pobres són els qui exclouen i Roc Muñoz treballa per una Catalunya rica i plena i no només en termes materials.

Artice publicat el 27 d’octubre de 2014 al Digital “La República checa”

( es discutirà i votarà el proper dia  29 d’octubre al Parlament de Catalunya )

La Constitució espanyola, en el seu Article 3.3, diu que “ La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, i l’Article 46 diu que “Els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integren sigui quin sigui el seu règim jurídic i la seva titularitat. La llei penal sancionarà els atemptats contra aquest patrimoni.”

Tot i això, assistim actualment a un moment en què les institucions que governen l’Estat Espanyol reconeixen la diversitat lingüística només formalment. Tanmateix, el govern del PP no para d’atemptar contra la unitat de les llengües de l’Estat – particularment del català – i de dificultar el seu ús i la seva difusió.

Els darrers episodis han arribat al punt de denominar de forma diferent al català en determinades zones d’Aragó, de dificultar l’ensenyament amb diferents instruments legislatius i de censurar la presentació d’obres literàries ja previstes per l’Institut Cervantes.

Un Estat que no ha resolt el reconeixement de la seva pluralitat lingüística tampoc no accepta la seva diversitat i, per tant, no té resolta la seva convivència, per tal com les llengües són uns bens culturals de primer ordre però també elements fonamentals de i per la convivència.

És doncs obligat que el Govern de Catalunya sigui conscient de l’obligació que té de contribuir a resoldre aquest veritable conflicte i d’eliminar els perills i amenaces que pateix la llengua catalana.

Correspon actuar també al Govern de la Generalitat perquè la llengua catalana està estesa per altres Comunitats Autònomes d’Espanya conformant el que anomenem, des del punt de vista cultural, països de parla catalana o Països Catalans. Cal doncs que Catalunya ajudi la llengua catalana en tots els territoris i no només el del Principat, defensant el reconeixement del plurilingüisme per part de l’Estat.

Cal, doncs, superar els conflictes i l’ús partidista que s’està fent de les llengües diferents del castellà. Espanya és plurilingüe i en lloc d’exhibir el plurilingüisme com una riquesa que pocs estats tenen amb aquesta vitalitat, s’ha presentat com un destorb. Això ha pertorbat la convivència, l’ha dificultat i enverinat.

En aquesta línia, vistos els problemes que s’han anat acumulant els darrers temps, els socialistes de Catalunya vàrem presentar al Senat l’any passat una proposta de Llei orgànica anomenada “Reconocimiento y amparo de la pluralidad lingüística de España ” que no va prosperar pels vots en contra del PP.

El govern de la Generalitat, que no s’ha preocupat en absolut per aquest tema, ha de prendre cartes en l’assumpte i posar-se a treballar decididament perquè el català sigui considerat i valorat com un patrimoni d’Espanya i d’Europa, treballar pel reconeixement que contribuiria al bé de llengua catalana però també a la convivència de tots els pobles de l’Estat.

Per tot això, el Parlament de Catalunya insta al Govern de la Generalitat a:

1 – Establir converses amb la resta de Governs de Comunitats Autònomes amb llengua oficial diferent del castellà per fer efectiu el reconeixement del plurilingüisme de l’Estat de la forma més àmplia possible.

2 –Impulsar, a ser possible en col·laboració amb els Governs de Comunitats Autònomes amb llengua oficial diferent del castellà, una llei del plurilingüisme a Espanya.

3 – Que demani al Govern de l’Estat que dugui les accions necessàries perquè al Senat sigui possible l’ús de les llengües considerades oficials a Espanya en totes les sessions i documents.

4 – Que demani al Govern de l’Estat que dugui a terme les accions necessàries perquè l’Instituto Cervantes sigui realment una institució d’impuls de la cultura espanyola i de les llengües parlades a l’Estat.

Xavier Sabaté Ibarz – Diputat del PSC

1– Sempre està justificat parlar de plurilingüisme – en una societat en què les llengües en contacte evolucionen més que mai i de vegades de forma insospitada, – més en un territori com l’Estat Espanyol que les institucions que el governen no reconeixen oficialment la diversitat lingüística, – més encara si a més de no respectar-la la persegueixen.  Necessitat avui més que mai en què el govern del PP no ha parat d’atemptar contra la unitat de les llengües de l’Estat, de dificultar el seu desenvolupament. El darrer episodi la censura de l’Instituto Cervantes a la presentació de Victus- És una assignatura pendent. Des de l’Oda a la Pàtria d’Aribau – avui llegia el mai no prou reconegut professor oriol Pi de cabanyes a La Vanguardia  i recordava la interpretació psicoanalítica del poema que ens explicava a la Universitat – fins a l’Oda a Espanya de Joan Maragall

2 – un Estat que no ha resolt el reconeixement de la seva pluralitat lingüística tampoc no ha resolt la seva diversitat i, per tant, la seva convivència

3 – Respecte pel que suposa de bé cultural de primer ordre però també pel que suposa d’element fonamental per la convivència

4 – Però també perquè, conseller, des del seu govern no s’han preocupat per aquest tema. I com a catalans – i vostè com a membre del Govern molt especialment – ens correspon la defensa del català i aquest està estès per altres CCAA d’Espanya, els que anomenem des del punt de vista cultural, països de parla catalana o Països Catalans – dit sense cap pretensió imperialista i des de la màxima consideració d’igualtat – . Ja sap, Conseller, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó

5 – Cal doncs que Catalunya ajudi i vostès es moguin per ajudar  la llengua catalana i això es fa també defensant el reconeixement del plurilingüisme per part de l’Estat. Ajudar el català també es fa assolint que l’Estat reconegui i fomenti el plurilingüisme

6 – El govern de Catalunya ha d’encapçalar aquesta lluita. Els socialistes ja ho hem portat al Senat l’any passat i els socialistes de tota espanya ens va donar suport. Vam presentar una Llei de “Reconocimiento y amparo de la pluralidad lingüística” derrotada pels vots del PP

7 – Cal superar una història plena de conflictes o encara pitjor, ús partidista no per donar carta de naturalesa a una situació de convivència sinó, encara pitjor, per aconseguir vots atacant llengües de l’Estat tan llengües les minoritàries com la majoritària que és el castellà .Espanya és un país plurilingüe i en lloc d’exhibir el plurilingüisme com una riquesa que pocs estats tenen amb aquesta vitalitat , s’ha presentat com un destorb . En realitat això ha pertorbat la convivència, l’ha dificultat, enverinatLa mesquinesa s’ha imposat a la intel.ligència, la mediocritat a la cultura i a l’altura de mires, la concepció rastrera i egoista a la generositat i a l’amistat

8 – Català patrimoni d’Espanya  i d’Europa

9 – Cal, doncs, un reconeixement que ajudaria a la llengua catalana però també a la convivència de tots els pobles de l’Estat que per altra banda ja figura a la Constitució:

Art. 3.3 Constitució: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Artículo 46 de la Constitución Española:Los poderes públicos garantizarán la conservación y promoverán el enriquecimiento del patrimonio histórico, cultural y artístico de los pueblos de España y de los bienes que lo integran, cualquiera que sea su régimen jurídico y su titularidad. La ley penal sancionará los atentados contra este patrimonio

10 – En definitiva, conseller, volem que el seu Govern i vostè, baixin a  la realitat, a la feina feixuga i difícil de la quotidianitat QUE TAMBÉ TÉ LA SEVA ÈPICAEns tindrà al seu costat si ho fa. No ens serà aliena perquè ja n’hem dionat sobrades mostres al llarg de la història de lluitar per una de les principals, si no la primera, justificació o raó de ser de la nostra cultura i de la nostra existència com a nació, aviat ESTAT en una Espanya i u na Europa federals.

Interpel.lació al conseller FErran Mascarell al Ple del Parlament el 15 d’Octubre de 2014

Des del catalanisme d’esquerres; des dels qui estem d’acord que Catalunya és un subjecte polític que ha de tenir la possibilitat i el dret de decidir el seu futur encara que legalment no sigui avui reconegut; des dels qui hem lluitat per les nostres institucions; des dels qui vàrem renunciar el 77 a instaurar una nova institució que no fos la Generalitat republicana – no li agrairà mai prou Catalunya a Joan Reventós que fes renúncia a presidir la Generalitat Provisional i va exigir que fos Tarradellas i gràcies a aquest gest podem dir que la nostra Generalitat és anterior a la Constitució del 78 – ; des de la lluita i la contribució de tants com ho hem fet per la llengua a l’escola, al carrer, als mitjans de comunicació; des del compromís amb els moviments de renovació pedagògica, des de la militància activa en moviments sindicals, culturals com les corals o els castells i  tants altres; des de la militància en el voluntariat lingüístic, PROU, President Mas, PROU.

Prou de passar el temps embolicant la troca, enganyant els catalans. Miquel Iceta ha reclamat un cop més des de la tribuna del Cercle d’Economia dir la veritat als ciutadans. Jo li vaig suplicar també en el debat de política General el 25 de setembre de 2012.
Prou de commemorar derrotes i fracassos col.lectius – 1.926, 1931,1934,1936 – i de sumar-ne d’individuals que en l’hora present de crisi es van acumulant de forma intolerable. No n’afegim més mentre milers de catalans ingressen al pitjor grup social que és el de la pobresa, milers de nens no mengen com haurien de fer-ho i el nostre sistema productiu no funciona com podria.

Prou d’amagar amb el miratge de la independència les fragilitats de la nostra democràcia que requereix transparència, neteja, mètodes nous i assumpció de responsabilitats.

Sí, és el PP que no va suportar l’Estatut de 2006, que va fer campanya contra el català, contra el nostre autogovern i no va parar fins que va aconseguir que ens el retallessin. I no content amb això ha continuat des del Govern quan hi va arribar el 2011 menyspreant el poble de Catalunya,   les nostres institucions, la nostra capacitat de governar-nos, les nosttes disponibilitats econòmiques.

Tot això és cert. Però la resposta no podia ni pot ser que el poble de Catalunya  quedi fragmentat i fracturat. Ni que portem quatre anys sense govern, sense fer front a les dificultats, sense assolir cap fita positiva.

Necessitem un govern que no amagui els problemes, que digui la veritat i es dediqui a governar. El govern dels millors ha dissimulat la seva incompetència i no tenim altre horitzó que un desacreditat llibre blanc de la transició que no resisteix cap anàlisi seriosa i que també enganaya quan promet el paradís a una Catalunya que és més dependent que mai i no sols políticament. President, la nostra dependència energètica, d’aigua, financera, tecnològica, els i les nostres dependents físics o mentals, la nostra dependència dels cereals i minerals, la nostra dependència per raó de la nostra situació geo-estratègica, les amenaces a la nostra seguretat pel terrorisme i els compromisos internacionals imprescindibles són qüestions que no pot amagar més i que requereixen acció immediata. Vostè porta quatre anys i des del catalanisme d’esquerres que vol transformar la realitat, amb vocació de govern li hem de dir que no té dret a fer més deixadesa de funcions

Alguns dels que violen donar lliçons encara han de demostrar el seu valor de lluitar en temps difícils quan la democràcia era una quimera i han d’aclarir on ens porten les seves postures de màxims. No em cansaré mai de dir que no és més català qui crida més fort i més cops el mot independència. Més aviat qui ho ha fet al llarg de la història no ha aconseguit fer els catalans menys dependents dels poders econòmics i polítics als catalans ni han assolit gaires avenços en l’autogovern.

Ara es proposa una consulta sense organisme de control independent, sense campanya plural, sense cap reconeixement internacional ni de l’Estat, sense control de les meses de votació amb garanties i amb una pregunta que podria tenir un escrutini d’interpretació impossible. Amb aquestes garanties, algú creu que la consulta i Catalunya com a país tindrà més reconeixement i, sobretot, que serà més factible la consulta que volem com s’ha fet a Escòcia o a Canadà ? O és que en realitat es prefereix fer un simulacre de consulta per preparar les eleccions ?.

Volem votar, no ser convocats a una nova mobilització. Però que aquesta votació serveixi per alguna cosa i no per continuar perdent prestigi i oportunitats de desenvolupament . I volem solucions a la relació federal del nou Estat Català amb la resta d’Espanya i d’Europa – però també per als altres problemes que, si continuem així, romandran qui sap quants anys més.

Continuarem des del catalanisme d’esquerres lluitant per una Catalunya respectada on valgui la pena viure i que no oblidi cap dels i les qui hi viuen.

Ara cal seguir l’acompliment de l’acord

Avui he una Proposta de Resolució a la comissió d’Ensenyament i Universitats que demanava que el Govern assegurés la viabilitat de l’Escola de Música de Cambrils. Una altra Proposta de Resolució d’ICV  anava en el mateix sentit i al final tant el PSC com ICV hem acceptat un redactat d’ERC que no era tan taxatiu però que demana al Govern i a l’ajuntament de Cambrils que busquin una solució. El text aprovat és el següent:

“ El Parlament de Catalunya encomana al Govern treballar amb l’Ajuntament de Cambrils per tal de poder mantenir oberta l’Escola Municipal de Música de Cambrils i amb els representants dels ens locals a la Comissió Mixta per a trobar una solució al sosteniment de les escoles de música atenent a la importància del servei educatiu i cultural i la democratització de l’accés als ensenyaments musicals que representen.”

CiU ha votat en contra (8 vots ). A favor han votat PSC, ERC, ICV ( també 8) i el PP s’ha abstingut ( 3 vots). Per desfer l’empat s’ha hagut de recórrer al vot ponderat ( sumar la representació real de cada grup ), amb la qual cosa ha resultat aprovada per 53-50.

He remarcat en la defensa de la proposta la importància al Camp de Tarragona de l’Escola de Cambrils, la seva tradició, la qualitat dels ensenyaments musicals a la vila de Cambrils.

“ No pot ser que hi hagi gent que quedi al marge dels ensenyaments musicals per falta de recursos. El principal patrimoni que té un país és la seva gent i el talent de la gent. Costa molt posar en marxa un centre de creació de talent com una Escola de Música, costa molt poc perdre’l. “

“ No poder accedir a serveis bàsics o a estudiar sí que suposa una gran dependència per als catalans i les catalanes, és la pitjor dependència que impedeix progressar socialment i personalment a una persona “

” El text aprovat el valorem molt especialment perquè no parla de culpes de ningú, ni de recursos de cap administració en concret sinó que encomana al Govern del país que s’esforci en buscar solucions, quelcom que no està fent darrerament, en definitiva, que el Govern treballi més i no amagui la seva incompetència en banderes i eslògans”. ” Però el text també cita la democratització de l’accés a l’ensenyament i mai millor usada l’expressió. O tots els catalans i catalanes tenen possibilitat d’accedir a l’ensenyament o no estem construint un país amb igualtat d’oportunitat per tothom ”