Xavier Sabaté Ibarz

Article del diputat del PSC Óscar Ordeig sobre el debat monogràfic al Parlament sobre el món agrari el 9 de juliol de 2014

El físic nord-americà David Locke que deia “ Els agricultors són els fundadors de la civilització”. La frase il•lustra perfectament la importància històrica que ha tingut l’agricultura, lligada a l’economia i al territori, i les múltiples transformacions fins a l’actualitat. De fet, aquesta setmana el Parlament de Catalunya celebrarà un Plenari Monogràfic sobre el Món Agrari a Catalunya que servirà per establir les prioritats del Govern de la Generalitat pels propers anys.

Aquest debat arriba en un dels moments més oportuns ja que hi ha molts temes pendents de resoldre i que requereixen de respostes urgents des de les diferents administracions públiques i que afecten i preocupen al sector agrari. El debat, al mateix temps, servirà per reivindicar la importància que ha assolit el sector agroalimentari actualment. Per posar alguns exemples sobre el què ens hi juguem; cal saber que l’agroalimentari és el primer sector industrial de Catalunya (excepte la construcció), amb un 3,6% del total del PIB, fent del nostre territori el primer clúster del sector a Europa. A més, la Fira Alimentària de Barcelona és la tercera fira d’alimentació més important del món. Aquestes dades, conjuntament amb un augment de la facturació de les seves empreses, de les exportacions, de l’ocupació i de la innovació any rere any, malgrat la crisi econòmica, ens obliguen a prendre decisions encertades per tal de continuar sent competitius.

Tot i això, aquest xifres macroeconòmiques amaguen realitats complexes i, en alguns casos, extremadament injustes. La dualitat del sector, amb explotacions molt grans o molt petites, i les enormes dificultats dels petits agricultors i ramaders per tirar endavant és un dels principals reptes del present. A més, l’augment constant dels costos de producció i de l’energia i la davallada dels preus que reben els agricultors dificulta, encara més, la seva supervivència.

Si analitzem l’evolució de la renda agrària durant els últims 10 anys, aquesta ha disminuït un 29%. Aquesta situació és deguda a diferents factors. Alguns d’ells tenen relació directe amb el gran augment dels costos de producció, com l’energia, els fertilitzants, l’alimentació animals o la mà d’obra. Aquests elements, juntament amb el fet que alguns dels preus percebuts pels productors s’han mantingut o han caigut de manera preocupant, com és el cas dels cítrics (-22%), l’oli d’oliva (-33%) o la fruita seca (-21%), han posat entre les cordes molts agricultors.
Un dels principals reptes és, doncs, la millora de la cadena alimentària i la comercialització per tal de garantir l’equitat de les parts i uns preus més justos.

L’Observatori Agroalimentari de Preus és una bona eina per detectar aquests desequilibris, tot i que calen solucions més efectives, a nivell català, espanyol i europeu per garantir que els productors no hagin de vendre per sota dels costos de producció i que el mercat actuï de forma transparent.

També cal potenciar els productes locals, amb el comerç de proximitat i certificats de qualitat.

Un altre element essencial per la competitivitat del sector depèn d’Europa. La manca d’una Política Agrària Comuna adaptada a les necessitats dels agricultors catalans fa que els agricultors catalans siguin dels que menys ajudes públiques reben de Brussel•les. Per exemple, el pagès català rep només el 12% del total dels seus ingressos dels ajuts de la UE, mentre que un pagès alemany en rep el 32%. O el fet que la mitjana de fons europeus dels agricultors espanyols sigui de 5.600 €/any, mentre que la mitjana dels ajuts a França sigui de 20.000 €/any.

També l’accés al crèdit, els deutes i impagaments de l’Administració amb el sector i la simplificació administrativa són altres dels deures a resoldre durant els propers mesos i que no poden esperar més. A més, cal donar facilitats per a la contractació de les assegurances per les pedregades i les destrosses que causen. La setmana passada vàrem viure l’enèsima pedregada a les comarques de Lleida, amb pèrdues quantioses. Això, acompanyat de facilitats per a la instal•lació de les xarxes antipedra. Altres dels temes pendents que caldrà abordar són els augments dels robatoris a les zones agràries i la necessitat d’augmentar la vigilància policial. O un control més eficaç de la fauna salvatge i de gestió dels espais cinegètics i de garanties de les indemnitzacions en cas de danys.

Tanmateix, caldrà exigir una resposta urgent, a curt i llarg termini, per a la correcte gestió dels purins de les granges de Catalunya arrel del tancament de les plantes.

Per últim, no voldria deixar passar per alt els incidents de fa pocs dies a la frontera de França amb les destrosses de fruita d’agricultors catalans. Per aquest fet, també proposarem que el Parlament es pronunciï i demani al Ministeri d’Agricultura que reclami la imposició de sancions per part de la Unió Europea a França i que adopti mesures urgents per garantir la lliure circulació efectiva de mercaderies entre els països membres. També caldrà reclamar que la Unió Europea estableixi mecanismes de control i d’estabilitat de preus per tal d’evitar que els productors hagin de vendre per sota del preu de producció.

Crec doncs, que aquest és un debat que ens hauria d’interessar a tots ja que, de ben segur, ens acaba afectant a tots plegats. Ja ho deia Hipòcrates a l’antiga Grècia, “que el menjar sigui el teu aliment i que l’aliment sigui la teva medecina”.

Òscar Ordeig. Diputat PSC al Parlament

Càrrecs locals i militants de base del PSC i de la JSC donen suport a José Antonio Pérez Tapias i explicaran la seva candidatura al territori per aconseguir guanyar la consulta per elegir al Secretari General del proper dia 13 de juliol.

En les darreres setmanes militants del Camp de Tarragona han formant un equip que dona suport i treballa activament a la candidatura de José Antonio Pérez Tapias, que aspira a liderar el PSOE guanyant les primàries internes que estan convocades pel pròxim dia 13 de juliol. El grup està format principalment per militants de base del PSC i de la JSC, i alguns líders locals de la formació socialista en diferents municipis del territori.
En les darreres setmanes es va fer la recollida d’avals, en la que un total de 128 militants del PSC i 43 de la JSC van donar suport a la candidatura de Tapias, encara que van ser molts més els que van mostrar interès per la seva candidatura i les seves propostes. Aquest resultat va permetre situar-se en la recollida d’avals per davant de la candidatura de Pedro Sánchez i just darrera de Eduardo Madina, ambdues candidatures amb un fort suport del aparell dels socialistes al territori.

Els seguidors de Tapias al Territori defensen la seva candidatura perquè “representa el discurs més d’esquerres i més proper a les necessitats del partit i de la societat, i no ve d’ara, Tapias fa anys que defensa aquest posicionaments, no és una creació del màrqueting electoral ni ha canviat el seu discurs per guanyar vots a les primàries”. Segons defensen “Tapias representa una renovació total del discurs socialista, recuperant l’essència de la que mai s’hauria d’haver allunyat, però a la vegada innovant i adaptant-se a les necessitat de la nostra societat”.

Segons expliquen, per Tapias les prioritats immediates són “lluitar contra l’atur amb polítiques econòmiques socialistes, davant l’antipolítica neoliberal, reconstruir l’estat social que la dreta esta aniquilant, tot potenciant la sanitat i l’educació pública com a pilars de l’estat de benestar. Per fer-ho possible té molt clar que s’ha de treballar per una reforma fiscal, que ens deixi una fiscalitat justa, sense privilegis per les rendes del capital, aplicant progressivitat fiscal i eradicant el frau fiscal, l’evasió fiscal i els paradisos fiscals”. També “és un gran defensor de les llibertats individuals i les polítiques d’igualtat. I té molt clar que a Espanya i també a Catalunya ens fa falta un gir cap a la radicalitat democràtica, una democràcia inclusiva per una societat pluralista, com és la nostra, que afavoreixi la convivència, i que s’han de donar passes decidides per aconseguir la laïcitat de l’estat”.
Els i les socialistes tarragonins que donen suport a Tapias volen destacar “el seu alt grau de compromís amb la reforma de l’Estat de les autonomies, per aconseguir un Estat Federal Plurinacional. Mitjançant un procés de reforma de l’Estat autonòmic en clau de federalisme social, cooperatiu i pluralista, així com el reconeixement de les nacions existents a l’Estat Espanyol”. Per aquest motiu des de fa anys defensa també que “s’ha de promoure la apertura d’un procés constituent per renovar el pacte constitucional, que possibiliti aquests avenços a nivell econòmic, social i territorial, que donin solució als problemes existents avui dia”.

Finalment cal destacar que per Pérez Tapias “el partit socialista ha de ser dels ciutadans i les ciutadanes, s’ha de re-ubicar a l’esquerra i ha d’orientar la seva acció política de manera decidida cap al diàleg amb els moviments socials, amb la resta de forces de l’esquerra i les organitzacions de treballadors”.

És per aquests motius, que molts i moltes militants socialistes del territori veiem en Tapias l’esperança del canvi i la recuperació del partit socialista.

Entre la militància amb càrrecs interns que li donem suport hi ha en aquests moments: Rocio Léon, secretària d’Acció Política del PSC a Tarragona, Ana Santos, Secretaria de Polítiques de les Dones i Igualtat del PSC a Tarragona, Cristóbal Ramírez, Portaveu del Grup Municipal Socialista a Constanti, Yolanda Almagro, regidora i primera secretaria del PSC a Calafell, Sofia Acosta, Sec. d’Organització de la JSC a les Comarques Tarragonines, Xavier Sabaté, diputat al Parlament de Catalunya, Eloi Menasanch, Primer Secretari de la JSC a Tarragona, Marc Liria, Sec. d’Organització de la JSC a Tarragona, Alberto Castillo, Primer Secretari de la JSC a Reus, Fco. David González, Secretari de Nova Ciutadania de la Federació del PSC del Camp de Tarragona, Vale Pino, Secretari d’Organització del PSC a Torredembarra, Ramon Ferré, Portaveu del Grup Municipal Socialista a Calafell o Alejandro Caballero, Secretari d’Acció Política de la Executiva Nacional de la JSC.

Han passat les europees i gairebé tothom analitza les eleccions en clau local. Sortosament, els companys de l’SPD exigeixen als conservadors que no se’ls acudeixi formar majoria amb Fidesz de Hungria, Forza Italia, Alternative für Deutschland, etc.; entenen que Europa no ha de fer digerible el dictat de la troika i proposen un gir radical a l’actual rumb d’Europa: reiniciar la negociació d’un acord de lliure comerç amb Estats Units amb màxima transparència i participació de la societat civil, máxima protecció ambiental, drets dels consumidors i sobirania democràtica, regular mercats i bancs, taxa a les transaccions i que siguin els propis mercats financers els que es facin càrrec dels seus deutes; dipòsit de garantia comú a nivell europeu i fons de liquiditat de bancs, no pagat pels contribuents; promoure la competitivitat de l’economia a través d’una estratègia de desenvolupament sostenible per re-industrialitzar Europa; una política climàtica, que el comerç de carboni torni a ser un instrument eficaç i una transició energètica a l’interior de la Unió.

A Catalunya, però, l’oficialitat s’ha llançat a tornar a parlar de l’anomenat “procés” com si les eleccions no hagin de tenir cap repercussió al nostre país. Els partits catalans es miren el melic i em temo que també el PSC, obsessionat en salvar els mobles i amagant el cap sota l’ala més que mai.

Els ciutadans perceben que la direcció del PSC actua com un grup de tecnòcrates aliens a les preocupacions dels ciutadans ?. És per això que milers de catalans i catalanes han passat del PSC aquestes eleccions ? perquè el PSC hem passat d’ells i elles ?. Ho hem de reconèixer clarament i demanar-los excuses. Ens han votat els més fidels però ens han abandonat centenars de milers que abans confiaven en nosaltres i no captem cap votant nou perquè no resultem atractius.

Quan això passa – i ja és la tercera vegada en tres anys i mig i la segona en any i mig, ja es poden forçar totes les interpretacions que es vulguin, però el cert és que no oferim les solucions que connecten amb els ciutadans. I si el PSC sempre ha tingut dos eixos d’actuació que responen als mateixos dos motius que van ser l’origen de la nostra fundació, potser que revisem on errem.

Partit d’esquerres i partit catalanista. Socialistes i catalanistes per les mateixes raons, dèiem. Sempre hem tingut una doble preocupació: la social i la nacional. Ara molts creuen que hem abandonat una i altra i per això cal canviar.

Tant les reivindicacions socials com les nacionals no només no s’han resolt sinó que els darrers anys han anat a pitjor. La crisi econòmica ha agreujat les condicions de vida de la immensa majoria de catalans i la sentència del TC del 2010 i l’actuació del Govern del PP ha retallat greument la nostra capacitat d’autogovernar-nos. Per això el dret a decidir és assumit per tanta gent que no creu que els socialistes l’assumim per molt que figuri al nostre programa.

I no ens resignem. Si ho féssim hauríem de plegar. Però no volem abandonar la lluita pels treballadors als quals sempre hem considerat que serviríem millor si ens podíem autogovernar, si podíem decidir per nosaltres mateixos, si la relació de Catalunya amb Espanya era de respecte mutu i no d’abús i de poc respecte a les nostres institucions, a la llengua i cultura catalanes, a uns recursos justos, a la voluntat que hem expressat a les urnes sobretot quan hem votat els estatuts que no s’han respectat.

El nostre compromís és amb la transformació de les condicions de vida dels ciutadans. Per això renovem la nostra decisió de lluitar aferrissadament amb polítiques veritablement d’esquerres. I també renovem el nostre compromís amb el dret a decidir dels catalans i les catalanes. El PSC ha de treballar sincerament per una consulta que evidentment haurà de ser legal perquè tingui valor i credibilitat.

Però si volem tornar a representar una gran majoria de catalans i catalanes hem de canviar accentuant le nostre perfil d’esquerres i catalanista, ecologista i feminista. Seguir com fins ara significaria continuar sords als clams de la gent. I demostrant que al PSC hi cap molta més gent de la que ara pensa i ha demostrat que vol l’actual cúpula. El nostre és el partit “ dels socialistes” de Catalunya i per tant hem de fer possible que tothom que es reclami del socialisme pugui ser al PSC in dependentment de com somniï la Catalunya del futur. Ara s’han apartat milers de militants, simpatitzants i votants. Fins i tot molts dels qui ens havíem compromès amb l’actual direcció i amb el primer secretari ens hem allunyat de les decisions, ens hem sentit apartats i només acceptem les decisions per respecte a la majoria que sembla donar-li suport. I així també s’han sentit apartats milers de catalans i catalanes. Ara es diu que es comptarà amb tothom i que serà un PSC plural i ben definit. Però els ciutadans no s’ho creuen si no veuen una renovació del nostre perfil i una nova direcció. No n’hi ha prou en maquillar l’executiva del PSC fent canvis per significatius que siguin. El PSC és a la UCI i no necessita maquillatge sinó cirurgia i no ambulatòria sinó major.

Cal un Congrés i potser una Gestora que el prepari acostant posicions, amb mà esquerra, escoltant tothom, incorporant totes les sensibilitats i tots els posicionaments possibles que només haurien de tenir com a límit la lleialtat. Els companys alemanys consulten sovint la militància. Nosaltres ho acabem de fer en un dissabte a les primàries. Per què no fem el mateix i escoltem què diu la nostra gent ?

Les excuses que el partit s’obriria en canal, (com si no ho estigués obert ja ara) o que no es troba ningú que pugui assumir la màxima responsabilitat, demostren poca confiança en la militància i en la seva maduresa i en la qualitat dels seus quadres més qualificats. O que aquesta direcció comença ara el seu cicle com si els cicles en política els marquès la cronologia i no els ciutadans i les ciutadanes.

I són aquests i aquestes que ens ho reclamen. Només cal escoltar la gent més activa als moviments culturals, sindicals, educatius, sanitaris, esportius, associatius de tota mena. És la nostra gent No sentir-ho confirma la ja gairebé nul.la connexió amb la societat. O, encara pitjor, que estem escoltant altres veus alienes a la nostra base de sempre.

El PSC està per damunt de cadascú de nosaltres. Per respecte a la nostra història i als ciutadans als quals hem de servir, hem de renovar l’instrument de què ens vam dotar fa 36 anys. Els reptes d’afrontar la crisi, de defensar les capes més necessitades de la nostra societat i del medi ambient, d’exercir el dret a decidir dels catalans els ha d’encarar una nova direcció del PSC. Un PSC amb personalitat pròpia que estableix relacions amb el socialisme de la resta d’Espanya des de la seva sobirania. Només així tindrem alguna possibilitat de tornar a recuperar la credibilitat del nostre projecte

• Salutacions: autoritats, diputats i diputades, senyores i senyors, bon dia.

• En primer lloc, vull agrair l’amable invitació organitzadors Fórum Europa Tribuna Catalunya a pronunciar aquesta conferència, que serà seguida d’un col.loqui.

• En segon lloc, vull agrair el Lluís Bassets, periodista de pensament profund a qui admiro molt, que hagi acceptat presentar-me i, sobretot, les seves paraules tan amables. Moltes gràcies, Lluís

Fa gairebé dos mesos i mig, en una conferència a la Cambra de Comerç de Barcelona, vaig explicar aquelles coses que, en la meva opinió, sabem i les que no sabem sobre l’evolució de l’economia els propers anys.

Concretament, vaig analitzar (1) les causes essencials de la crisi econòmica, la Gran Recessió, i les perspectives a curt i mig termini; i (2) els factors de fort impacte econòmic sobre els quals el nostre coneixement és bastant limitat: el volum gegantí de deute, la política monetària ultra-laxa i no convencional, la reforma del sistema financer, la possibilitat que els països avançats s’instal•lin en un llarg període d’estancament econòmic, i les desigualtats.

Avui em centraré en el darrer d’aquests factors: l’extraordinari augment de les desigualtats des de la dècada de 1980 en gairebé tots els països del món, fenomen que s’està convertint en un problema social, econòmic i polític de primer ordre. Però no només els parlaré de desigualtats: també subratllaré la necessitat d’abordar reformes estructurals, com per exemple una reforma fiscal. I finalment, per contrast amb aquesta peremptòria necessitat d’anàlisi i d’acció política, conclouré denunciant la inquietant paràlisi en què està instal•lat l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.
Em temo que el cas de Catalunya és certament original entre els països de més de 30.000$ per càpita: en la resta de societats amb una elevada renda per càpita en termes relatius, els partits polítics, els intel•lectuals i la societat civil estan dedicant una part del temps a analitzar i debatre públicament els grans reptes del segle XXI, com l’explosió de les desigualtats. Però, incomprensiblement, a Catalunya aquests necessaris debats no formen part de l’agenda pública.

Amb l’objectiu de reforçar la claredat de les idees que els vull transmetre, he articulat la meva intervenció en torn a vuit reflexions.

1. Primera reflexió. Les xifres sobre l’augment de les desigualtats són contundents i haurien de fer saltar les alarmes.

• Les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.

• A EEUU, en el període 1977-2007, ¡l’1% de ciutadans més rics ha absorbit el 60% del creixement de l’economia nordamericana!

• Actualment, el primer executiu d’una gran empresa té una retribució 354 vegades superior a la d’un treballador mig a EEUU; 127 a Espanya; i 48 a Dinamarca.

2. Segona reflexió. L’augment de les desigualtats és un problema ètic i polític… però també és un problema econòmic.

• ¿Per què són importants les desigualtats? Les societats democràtiques modernes consideren que determinades desigualtats estan justificades, sobretot aquelles relacionades amb el talent i l’esforç per aquesta raó, en general, hom accepta que el Barça pagui Lionel Messi 20M€ nets a l’any.

• El problema es produeix quan (1) augmenta pronunciadament el número de rics en poc temps; i (2) la diferència entre els que més tenen i els que menys tenen s’eixampla molt en pocs anys assolint cotes de difícil interpretació en termes de talent i d’esforç.

• Convé no oblidar alguns dels principis de la Il•lustració sobre els quals s’edifica el sistema democràtic i el “contracte social”: el progrés personal, la meritocràcia i la igualtat de drets. Actualment, molts ciutadans consideren que el fortíssim augment de les desigualtats vulnera aquests principis i això és un gravíssim problema perquè erosiona la legitimitat de les nostres democràcies.

• D’altra banda, les desigualtats també afecten l’eficiència de l’economia en la meva opinió, des de la dècada de 1980, la desigualtat ascendent ha contribuït decisivament a incubar l’actual crisi econòmica, una crisi que té arrels financeres:

o L’augment de recursos dels més rics ha propiciat una gran injecció de capital al sistema financer, contribuint així a l’extraordinari increment del seu tamany.

o Les classes mitjanes i populars han vist com els seus salaris reals s’estancaven malgrat els forts augments de la renda per càpita i han recorregut a l’endeutament de forma massiva.

3. Tercera reflexió. Thomas Piketty és l’economista i l’intel•lectual del moment.

¿Quines són les principals conclusions de la monumental obra de Thomas Piketty “El Capital en el segle XXI”?

• Els països industrialitzats van experimentar una important reducció de les desigualtats des del final de la Segona Guerra Mundial fins al 1980 (l’Edat daurada del capitalisme). Però aquesta reducció de les desigualtats es va produir per raons diferents a les que hom suposava: (1) la gran destrucció de riquesa causada per les dues Guerres Mundials; (2) la imposició d’una molt elevada tributació a les persones amb més recursos; i (3) el fort creixement econòmic.

• Des de 1980, desigualtats als països avançats estan creixent amb molta intensitat i s’estan aproximant a les etapes més extremes de la segona meitat del segle XIX.

• Als països anglosaxons, sobretot a EEUU, assistim a un fenomen nou: l’eclosió d’executius de grans empreses amb unes remuneracions estratosfèriques a l’alçada dels artistes i els esportistes més famosos del planeta.

• És a dir, expressat en altres paraules: des de la Revolució Industrial i el naixement del capitalisme, no ha existit una tendència natural vers una major igualtat econòmica. Ans al contrari, l’augment de les desigualtats sembla la tendència inherent al capitalisme perquè històricament la taxa de retorn del capital ha estat significativament més gran que la taxa de creixement de l’economia.

• Per a Piketty la solució per revertir l’ampliació de les desigualtats és un substantiu increment dels tipus marginals dels tributs a les rendes més altes i la instauració d’una taxa progressiva sobre la riquesa d’àmbit geogràfic global.

4. Quarta reflexió. Hi haurà un abans i un després l’obra de Piketty.

• Insòlitament, el llibre de Piketty és número 1 de vendes a Amazon (incloent la literatura de ficció). En la meva opinió, “El Capital en el segle XXI” esdevindrà un dels llibres de la dècada.

• ¿Per què és tan rellevant el treball de Piketty?

o Situa definitivament el problema de les desigualtats rampants en el centre del debat econòmic i polític.

o Els resultats empírics obtinguts són d’una gran solidesa tècnica.

o Assenyala un greu problema probablement consubstancial al capitalisme: l’augment de les desigualtats.

o Qüestiona l’element meritocràtic de les remuneracions exorbitants dels executius de les grans empreses anglosaxones.

o Reivindica la importància que les decisions polítiques han tingut històricament per combatre les desigualtats.

o De manera tàcita, el llibre de Piketty treu la pols a la desgastada díada dreta – esquerra. En la meva opinió, el tret distintiu de les opcions polítiques d’esquerra és la permanent voluntat de reduir les desigualtats i, per tant, l’obra de Piketty insufla una potent dosi de vitamines als partits socialdemòcrates.

5. Cinquena reflexió. Piketty no és infalible.

Tres exemples:

• No analitza algunes causes profundes de l’augment de les desigualtats que cal adreçar, com l’impacte advers dels processos d’automatització i l’envelliment de la població en els treballadors amb nivells més baixos de qualificació.

• No estudia amb profunditat els països emergents, que en els darrers trenta anys han reduït molt apreciablement els nivells de pobresa més miserable.

• La part propositiva de l’obra en matèria fiscal és, crec jo, d’una qualitat inferior a la resta.

6. Sisena reflexió. A Espanya i a Catalunya, són imprescindibles reformes estructurals… però els Governs actuals semblen incapaços d’abordar-les.

• Deixant a banda altres temes importants, Espanya i Catalunya necessiten imperiosament reformes estructurals per encarar tres desafiaments cabdals a curt i mig termini: el creixement econòmic, les agudes desigualtats (engrandides amb la crisi econòmica i l’extraordinari increment de l’atur) i el progressiu envelliment de la població.

• En un interessant article de pròxima publicació, el Catedràtic d’Economia Julio Segura explica algunes de les claus per aconseguir que una reforma sigui viable i eficaç:

o S’ha de fer didàctica  per què és necessària, quins efectes col•laterals té, quins col•lectius guanyen i quins perden (no hi ha millores paretianes).

o Ha de ser realista i factible pressupostàriament  no és possible, com sovint pretenen polítics de baixa estofa, dedicar un 6% del PIB addicional a pensions, un 4% a sanitat i un altre 4% a educació.

o Ha d’evitar empitjorar les desigualtats.

7. Setena reflexió. La reforma fiscal espanyola és un exemple de reforma urgent.

• Algunes dades de context: (1) La pressió fiscal a Espanya és 32,6% del PIB i a la UE del 40%. (2) Promig dèficit públic espanyol 2009-2012 del 10% del PIB. (3) El deute públic passarà del 36% del PIB el 2007 al 100% el 2014 (actualment, servei del deute (36.600M€) és superior a les polítiques associades a l’atur (29.700M€)).

• Objectiu de la reforma fiscal: augmentar l’eficàcia recaptatòria del sistema.

• Amb caràcter general, el problema no és el nivell dels tipus impositius. El problema són (1) els beneficis fiscals del IRPF, IVA i IS, que assoleixen més de 35.000M€ enguany i afecten negativament la progressivitat i l’eficiència del sistema (En el cas del IRPF i IS s’han d’eliminar gairebé tots). I (2) l’enorme volum de frau fiscal s’han de fer modificacions legislatives i augmentar els recursos destinats a la gestió tributària: Espanya només dedica el 0,1% del PIB mentre els grans països de la UE el 0,5%.

• Amb alguna excepció, s’han d’apujar els tipus impositius sobre els rendiments del capital al IRPF hi ha marge perquè, en la meva opinió, s’han exagerat els perills associats a la mobilitat internacional del capital.

• Impost sobre el Patrimoni i l’Impost sobre Successions i Donacions són tributs fonamentals tant des de la perspectiva de l’equitat com de l’eficiència de l’economia (perquè regulen “excessos” del capitalisme i eviten haver de pujar tipus marginals d’altres impostos).

• Gran avantatge Espanya respecte d’altres països avançats partim d’una pressió fiscal molt més baixa, que ens proporciona un marge de maniobra que d’altres països com França no tenen.

8. Vuitena reflexió. A Catalunya, la situació política ha conduït a la paràlisi reformista més absoluta.
¿Què en pensa dels temes que he comentat l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya?

• Ho diré tal com ho sento: en els temes políticament rellevants a la resta de països avançats, el Govern de CiU “ni hi és ni se l’espera” Ex: últim Ple Parlament de Catalunya només va discutir una proposició de llei sobre els animals als espectacles públics.

• Jo sempre he considerat que els partits nacionalistes són intrínsecament poc reformistes perquè tenen d’altres prioritats. Els proposo la següent pregunta: ¿algú sap quines són les conviccions profundes del President Mas sobre els temes rellevants en els àmbits econòmic o internacional? El que és segur és que no se li coneixen.

• Des de 2010, el procés sobiranista ha evidenciat la languidesa reformista de CiU i ha debilitat els incentius a l’eficiència en la gestió pública. La trista realitat és que allargar les llistes d’espera al sistema de salut, restringir significativament els recursos públics per a l’atenció de la gent gran, no explicar com s’obtindran ingressos públics per valor de 3.000M€ o adoptar poquíssims acords en els Consells de Govern dels dimarts provoca una penalització política de molt baixa intensitat.

Conclusió

A l’economia mundial estan passant moltes coses i d’una gran envergadura. A Europa, per exemple, els reptes econòmics i polítics són formidables: des de l’articulació d’una lluita coordinada contra el canvi climàtic fins a la reducció de les desigualtats, passant per l’enfortiment de l’àrea euro o la construcció d’un autèntic govern de la Unió Europea.

A Catalunya, l’atribució de totes les culpes d’allò negatiu o impopular a l’Estat Espanyol està demostrant ser una temptació irresistible per al President Mas i CiU. Jo crec, honestament, que és una llàstima, i també una irresponsabilitat, que a Catalunya no s’estiguin creant els espais públics necessaris per discutir els reptes socials i econòmics del segle XXI. Si no hi posem remei, aquests espais públics de reflexió i debat seran ocupats pel gran enemic del progrés: la mediocritat.

El PSC ha demanat al Govern de la Generalitat la constitució, amb caràcter immediat, de la comissió de seguiment dels acords sobre el projecte de BCN World (és a dir, tant els signats pel president de la Generalitat i Pere Navarro com els subscrits pel secretari general de la Presidència i per Xavier Sabaté.)

L’objectiu és desenvolupar les bases del concurs del projecte i posar el fil a l’agulla sobre la seva progressiva implantació d’acord amb els terminis consensuats per l’acord.

En aquest sentit, una de les condicions sine qua non de l’acord és l’ús del sòl disponible per a activitats terciàries relacionades amb l’activitat productiva (com ara hotels, centres de convenció o complexos comercials), i no pas per a zones residencials. Uns usos, els primers, que han de servir per augmentar i diversificar l’oferta turística de les nostres comarques.

Per al PSC el fons territorial de l’1% del total de la inversió per a finalitats socials és un element imprescindible de l’acord subscrit amb el Govern. Cal recordar que aquest fons, com a mínim, suposaria una inversió de 47 milions d’euros per a les comarques tarragonines, una quantitat superior a totes les inversions de la Generalitat per al Camp de Tarragona en el marc dels pressupostos del Govern català d’enguany.

1 Elaborar en el termini més breu possible, en el marc de l’acció cultural del Govern i amb el màxim consens posible, una acció de Política Lingüística que tingui com a referent la Llei de Política Lingüística, centri les seves actuacions en accions planificades i pactades amb els sectors i que garanteixi els recursos suficients per implementar les actuacions necessàries per aconseguir l’ús normal del català en tots els àmbits, garantir la preparació lingüística de la població i que treballi per la cohesió social, la con¬formació de la ciutadania i la igualtat d’oportunitats. 93-18-11

Coordinació interdepartamental

2. Garantir que, mitjançant la tasca del CPNL i la seva coordinació amb els departaments i els ens im¬plicats, es cobreixi la demanda de formació en llengua catalana per a tots els sectors que ho requereixin i es treballi per assegurar l’accés a aquesta formació de totes les franges de població que vulguin aprendre el català. unanimitat

2.a Es garantirà la tasca del Consorci per la Normalització Lin-güística com a entitat territorial de referència en l’en¬senyament de de llengua catalana a la població adulta i l’acollida lingüística perquè executi, coordini, assessori i certifiqui la for¬mació de català necessària per a l’arrelament. 96-9-18

3. El Govern establirà les directrius per tal d’optimitzar i garantir la qualitat dels informes que periòdicament elaboren sobre la situació de la llengua catalana diverses institucions. 93-9-20

Diàleg amb els municipis

4. Garantir el diàleg del CPNL amb els ens locals per decidir sobre les necessitats i accions en matèria de política lingüística i sobre els plans d’actuació en el territori. unanimitat

Oferta pública de formació en llengua catalana suficient i de qualitat

5. Dur a terme les accions necessàries perquè, progressivament, el CPNL gestioni els recursos econòmics de la Generalitat destinats a la formació en llengua catalana i coordini les accions formatives, amb l’objectiu de tendir a suprimir els convenis amb altres entitats habilitades, excepte en els casos en què el CPNL no les pugui assumir per incompatibilitats de caire laboral. 95-0-27

6. Garantir a tot el territori de Catalunya, l’accés a l’oferta pública i de qualitat d’aprenentatge de les llen¬gües oficials a les persones immigrants que no saben ni català ni castellà per afavorir el dret a l’arrelament. unanimitat

7. Garantir a tot el territori de Catalunya, una oferta pública i de qualitat que garanteixi, l’accés a la formació a les persones adultes que no tenen encara prou com¬petències en llengua catalana, oral i escrites. unanimitat

Garantia de continuïtat del Consorci per a la Normalització Lingüística

8. Acabar el Pla director del CPNL en un termini de tres mesos i presentar-lo als òrgans de govern del CPNL perquè sigui discutit amb els ens locals que hi participen, i fer-lo públic. 120-0-2

9. Reforçar el paper que ha tingut fins ara i ha de continuar tenint el CPNL com a ins¬titució referent al territori de les polítiques de foment del coneixement i ús de la llengua catalana, conjunta¬ment amb els ens locals. 111-0-11

10. Aprovar en el termini de tres mesos per part dels órgans de govern del CPNL una proposta d’actualització del paper del govern i els municipis en el CPNL. 111-0-11

11. Garantir la sostenibilitat del CPNL com un ins¬trument imprescindible de la política lingüística del país, amb un nou model de finançament que n’asse¬guri el manteniment i l’estabilitat, i que consideri el finançament directe dels recursos humans per part de la Generalitat i la corresponsabilitat del món local amb les dotacions necessàries lligades a les accions per programes necessàries en cada cas al territori. 113-0-9