Xavier Sabaté Ibarz

En alguna ocasió he parlat del meu compromís social, de les entitats a les quals pertanyo i de la tasca que hi desenvolupo. Hi ha diverses  formes de col.laborar amb una entitat: el  temps, la voluntat, la intel.ligència – poca o molta – però també els diners perquè la majoria d’elles, de les entitats que formen el ric entramat social del nostre país, es sostenen, en bona mesura, amb les quotes i donacions dels seus socis.

Avui faig pública la meva contribució en diners. No sóc l’únic ni molt menys. Hi ha molts altres responsables polítics que també contribueixen i militen en entitats de tot tipus fent així possible una Catalunya més plural, més rica culturalment i socialment.

Si alguna cosa sabem les persones que som d’esquerres és que si no s’actua des dels poders públics, les desigualtats, els desequilibris i els riscos, augmenten. I les conseqüències negatives sempre recauen sobre les capes de la població més desfavorides. Recordo com ho explicava magistralment l’any 2001 Juan Manuel Eguiagaray quan defensava al Congrés dels Diputats la taxa Tobin, tan denigrada i considerada impossible per la dreta llavors ( la majoria del PP la va tombar) i tan desitjada ara. En acabar la votació vaig anar a felicitar-lo i em va dir: “el capitalisme sempre acaba constituint monopolis i acumulació de riquesa i de poder en detriment dels més febles. Cal corregir-ho des dels poders públics quan això es produeix.“

Uns anys desprès va venir la gran crisi i el propi Sarkozy, en un moment de lucidesa, va proposar “ refundar sobre bases ètiques el capitalisme ” i va prometre que convocaria els principals líders mundials per  reconstruir, “partint de zero”, el sistema financer internacional. Però no ho va fer. Algú li va dir que havia anat massa lluny. Des de llavors no han parat de créixer els desequilibris, les amenaces i els riscos, la major part dels quals han esdevingut planetaris fins al punt que som testimonis d’un  moment històric únic: la deshumanització a gran escala.

De quins riscos estem parlant que ens afecten, ho vulgui dissimular o no CIU, PP i ERC que ens han governat a Catalunya aquests darrers cinc anys ?: Seguretat, terrorisme, canvi climàtic, pobresa, manca de serveis essencials com aigua i energia, fallida de mercats financers i bancaris, serveis públics cada cop més deficients com ensenyament, salut i serveis per la dependència.Són molts riscos que amenacen el nostre futur i no hi ha qui es cregui que amb una fugida endavant declarant una suposada independència no passaríem – anant bé – per un llarg període de desestabilització i de problemes tal com som d’inter-dependents avui a tot el planeta que esternuda la borsa xinesa i es constipa l’Ibex, aconseguim una inversió a Catalunya i et pregunten quina estabilitat hi haurà durant els propers deu anys. O ningú no pot afirmar avui a cap racó del planeta que no està en risc de patir en qualsevol moment un atac terrorista.

Més dramàticament, milers i milers d’éssers humans moren en pasteres o en camions frigorífics al bell mig d’Europa i tots sabem que o ens hi posem tots plegats o continuarem recollint cadàvers al mar o a la terra. Aquest no és un risc personal nostre pero des de posicions d’esquerres el sentim com a propi i volem lluitar-hi sense dilaciuns.Si algú pretén convèncer el poble de Catalunya que amb una declaració unilateral tot això millorarà o és una persona inconscient i poc informada o menteix deliberadament. No hi ha possibilitat que els catalans i catalanes sortim ben parats d’aquesta si trenquem les cartes.

Només citaré quatre exemples: Un Estat que té i tindrà l’ajut de la comunitat internacional com s’ha vist i demostrat, que té la clau de serveis essencials com aigua – l’Ebre ens és essencial – i energia elèctrica – accionar un botó a Red Elèctrica Espanyola és molt fàcil – i disposa d’un dels millors serveis d’intel•ligència contra el terrorisme i un Estat que farà tot el possible perquè no entrem a Europa, té totes les de guanyar. I no podem quedar-nos ni un minut aïllats de la comunitat internacional, sense aigua, sense energia elèctrica, sense servei d’intel•ligència i al marge d’Europa.

No dic amb això que no sigui legítim plantejar-se la independència – que només ho seira poítica si un dia s’aconseguís – ni tan sols que no es pugui plantejar ni lluitar-hi qui ho vulgui fer. Sóc dels qui, com Raimon Obiols explica en el seu darrer llibre “en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor”.

No sóc, per tant, anti-independentista i he defensat sempre i defenso que Catalunya és una nació i com a tal, els seus habitants tenim el dret a decidir el nostre futur encara que no ho reconegui  la Constitució Espanyola. I si un dia Catalunya és independent administrativament, continuaré lluitant per la igualtat d’oportunitats i per la justícia social i la vida digna de les persones que vol dir lliure de riscos, única llibertat que entenc.

En aquest sentit, m’ha impressionat la frase de la sra. Forcadell  ( la foto de la notícia és impagable veure les cares dels candidats de la circumscripció de Tarragona Bel i Batet ) “ el 27-s es vota independència o PP “. No és veritat i ella ho sap. En realitat el 27-S es vota Mas i continuem augmentant riscos dels catalans i les catalanes o a favor de reduir-los “.  I això es fa votant els qui no estem per l’immobilisme i la re-centralització del PP però tampoc per un projecte sense cap compromís com el de la sra. Forcadell i Mas per eliminar riscos, incerteses i angoixes que aclaparen els catalans i les catalanes avui. Allò que sí sabem és el que han fet aquests cinc anys i com ho volen amagar entre llistes confuses i banderes que obliden la que hauria de ser de tothom.

Cal apostar per un projecte il.lusionant, de progrés, clar, que no promet paradisos inexistents a la terra sinó avenços ferms per eradicar dependències que afecten la dignitat humana i a les que no són alienes el sr. Mas i el sr. Junqueras perquè ens les han augmentat. El PSC és l’alternativa del sí a la dignitat dels catalans i les catalanes, sí a un país avançat, obert al món, solidari, ferm en la defensa dels interessos de la nació catalana i dels qui hi viuen.

 

Quan fa un any el cantant Raimon va dir que no era partidari de la independència perquè no ho veia clar els nacionalistes independentistes se li van tirar al damunt. Era el mes de maig de 2014. La Presidenta d’Omnium Cultural va dir, en conèixer aquestes declaracions “hi ha gent a qui li falta (in)-formació i arguments abans de prendre una decisió  “. Raimon  era guardonat amb el Premi d’Honor de les lletres catalanes poques setmanes desprès per la mateixa entitat i jo esperava una disculpa de la seva presidenta com vaig escriure aquí que no es va produir-.

Raimon s’havia pronunciat d’aquella manera entre altres raons – i no són poc importants – pel que podia suposar per la unitat i la supervivència de la llengua i la cultura catalanes al conjunt dels Països Catalans. Ara el Conseller Germà Gordó ha fet unes desfortunades declaracions parlant d’annexions a Catalunya que han confirmat les temors de Raimon i les dels qui, com ell, pensem que si de veritat creiem en allò que en termes culturals  anomenem Països Catalans, no podem ignorar ni molt menys provocar els nostres veïns. Si els catalans volem potenciar la nostra llengua i la nostra cultura i les volem normalitzar no podem viure d’esquena al País Valencià, Ses Illes i Aragó ni a Andorra.

Els quatre anys de Govern de Mariano Rajoy  han estat letals per la llengua catalana però ja feia anys que a l’Aragó, ses Illes i al País Valencià els governs del PP han fet molt mal també. Ara en canvi, hi ha nous governs presidits per socialistes que ja han pres mesures correctores des del primer dia.
Si algú creu que anar per lliure als Països Catalans ens pot anar bé a tots plegats va molt equivocat. La cultura i la llengua comunes en sortiran perjudicades però també l’economia, la universitat, la investigació o la seguretat per no seguir posant exemples. Miquel Iceta va acudir a la presa de possessió dels tres presidents socialistes. Artur Mas va brillar per la seva absència. He llegit els discursos de l’aragonès Lamban i el de la illenca Francina Armengol i vaig veure en directe per TVE el del nou President valencià  Ximo Puig ( per cert, on era TV3 ? ) Tots tres  discursos van sonar molt bé i he recordat  com el plurilingüisme és una qüestió pendent que els socialistes catalans hem volgut solucionar en diverses ocasions, la darrera amb una proposició de llei (Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística de España) que Carles Martí va presentar el  2012 al Senado i que el PP va rebutjar  amb la seva majoria absoluta. Va ser una nova oportunitat de trobar una solució per al 47% dels ciutadans espanyols  que viuen en territoris bilingües o multilingües.

Ara aquesta llei pot ser possible amb una nova constitució federal que estableixi un nou marc de relacions entre els diferents pobles de l’Estat espanyol.

Anar unilateralment proclamant independències respectables però sense el suport legal ni de la comunitat internacional a banda d’impossible és sacrificar anys i anys de males relacions amb els veïns. Començar aquest mal rotllo amb els de la nostra mateixa comunitat cultural i lingüística és ja el súmmum.

Necessitem guanyar-nos de nou la confiança i el prestigi que els nacionalismes espanyols i català han malbaratat. I això només es pot fer sense baralles ni trencadisses sinó amb projectes que ens retornin el respecte i el lideratge que hem perdut. I això és possible amb un PSC reforçat, que té clars el programa i el líder.

Durant els primers dies d’agost han coincidit diferents incidents a l’Eurotúnel que uneix França i el Regne Unit i a Salou. Tots dos amb resultats de mort de dos ciutadans senegalesos – el d’aquí Mor Sylla – que tenien com a denominador comú l’intent de guanyar-se la vida fugint de la  misèria del seu país. Per si fos poc, dia rere dia hem anat veient dramàtiques imatges d’emigrants en condicions tan infrahumanes com les que viatjaven en un pesquer de Líbia amb quaranta morts a la bodega i més de tres-centes que la marina italiana va rescatar.També a Itàlia, com a Salou i com a França i al Regne Unit les úniques autoritats que donen la cara són les d’interior.

El ministre de l’Interior  Algelino Alfano, ha advertit que “o la comunitat internacional es disposa a resoldre la qüestió líbia, o  no serà l’última tragèdia”. També a Grècia que porten 156.000 migrants en el que va d’any.Per tant, no són només problemes de Salou però això no ens hauria de consolar. Ni és un problema únicament de policia. Quan un problema social es vol abordar només des de la perspectiva policial, no es fa des d’on toca i acabem discutint sempre sobre la proporcionalitat de l’acció dels policies.Afrontem la realitat i no posem de nou el cap sota l’ala. Parlem de morts que hem de lamentar i rebutjar i de vides humanes en condicions indignes.

I sí, hi ha màfies criminals que s’aprofiten de la misèria de ciutadans que han nascut uns quants quilòmetres més al sud que vostè i jo. Diguem-ho d’una altra manera:  vostè o jo hauríem pogut néixer perfectament al Sudan o a Nigèria i només per atzar ens van parir una mica més al nord.  No per això som més persones humanes  ni tenim més drets ( humans ). Per qui no ho recordi la carta de drets humans ens ho reconeix a totes les persones per igual i no a uns més que als altres. Aprovada el 1948, el seu primer article diu que “ Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència , han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres “

I l’article 2 diu que “ tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració sense cap distinció de raça, color, sexe, religió…. origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició,,,,,”Si és així, no podem tolerar per més temps que el problema principal i de fons que és el del subdesenvolupament, continuï en els nivells actuals. Des de les institucions de la Unió Europea Bruselas es reclama als països membres “més solidaritat” per fer front a la crisi migratòria però no hem sentit cap reacció dels interpel.lats mentre continuem veient militars i policies que es fan càrrec de les tragèdies de cada dia. O sindicats de policies a casa nostra que es queixen amb raó d’agressions intolerables.

Les activitats dels manters a les poblacions de la nostra costa no són tanta tragèdia però tampoc no poden continuar . No es poden resoldre d’un dia per l’altre i com tot el difícil requereix temps, molta feina i ganes de fer-la. Però no podem tolerar activitats il.legals als nostres carrers i a la nostra economia. Eradicar-les és necessari per no perjudicar els nostres comerciants que no poden competir en les mateixes condicions, que paguen els impostos que serveixen per mantenir el nostre estat social i que generen llocs de treball.

Lluitar contra les màfies i contra aquesta activitat ha de ser possible al mateix temps que es resol el greu problema de persones que no disposen de mitjans per sobreviure. Els manters han de complir les mateixes obligacions que les persones nadiues i s’han de sotmetre a les lleis. I per això  els hem de proporcionar la inserció social que ho faci possible.

A Salou només hem vist el conseller d’interior i l’alcalde torna a declarar les darreres hores que és un problema policial. Però necessitem veure vist sobretot que actuï la d’atenció social i el de treball. I cal que es conjurin amb  els ajuntaments, l’Estat i representants dels col.lectius afectats.Només planificant solucions  s’hi podrà posar remei.  I fent-ho des de la consciència que és un gravíssim problema que requereix accions decidides i valentes.

Antoni Brull                                                                             Xavier Sabaté

Portaveu del Grup Municipal del PSC                                President de la Federació XVII del a l’Ajuntament de Salou                                                         PSC – Camp de Tarragona –

Sembla com si no hagués existit una legislatura de Mas-PPAliciaSànchezCamacho  i han estat dos anys. NI tampoc una de Mas-ERCJunqueras i han estat tres.

Totes dues legislatures han estat letals per la circumscripció de Tarragona que malgrat tenir tres comarques que ocupen els primers llocs en persones aturades és la província on menys han invertit els Governs de la Generalitat Mas-SànchezCamacho-Junqueras.

No és una opinió, són números reals i publicats pel propi Govern tant els de les persones aturades com els dels pressupostos.Com és real que ja no disposem d’eines de planificació com el Pla Estratègic del Camp de Tarragona ni tampoc el de les Terres de l’Ebre. Aquest darrer es va encarregar però no ha prosperat. Si no hi ha plans no hi ha compromisos.

No hi trobem explicació. Artur Mas va començar a ser President declarant que el seu govern era ” bussines friendly ” però a l’hora de la veritat no hem vist que aquests cinc anys s’hagin caracteritzat per generar confiança entre els inversors que generessin llocs de treball. Recordem el Logis Penedès que pot generar milers de llocs de treball segons els nombrosos estudis de què disposem. Ni avui, passats cinc anys d’inacció del govern català, quan tothom parla de la importància de la logística per fer una economia més competitiva sabem res d’un lloc tan privilegiat. I si jo fos Artur Mas em posaria vermell quan exhibeix les modificacions del CRT de Vila-seca i Salou per fer possible l’encara anomenat Bcn World. El seu soci Junqueras el va deixar tirat i encara avui trobem inversors que ens pregunten què passarà si guanya ERC, cosa impossible de discernir en aquestes eleccions pretesament plebiscitàries. Dic que s’hauria de posar vermell perquè no s’hauria pogut tirar endavant sense el suport del PSC des de l’oposició com la llei d’FP o la de Cooperatives.

Tampoc els dos governs no han elaborat cap pla d’energia com han fet els països avançats i així, les nostres comarques que generen la major part de l’energia que es consumeix a Catalunya ( la contaminant i perillosa com la nuclear i la fòssil  però també renovable ) no saben quin futur els espera en aquest terreny. A tota Espanya han estat notícia de portada aquesta primavera els residus nuclears. La nostra província és la més nuclearitzada de totes, tenim un problema de seguretat i de tractament dels residus. El nostre govern què diu ? Calla. El mana Endesa on hi ha el sr. Madí que va portar les campanyes del president Mas i, per cert, també el nou cap de llista per la província de Tarragona sr. Germà Bel dels Junts. Per això deu ser que el govern ha arxivat tants projectes d’investigació entre els quals es troba – ves per on – un que ens afecta tant a les nostres comarques com el Zefir d’energia eòlica en aigües profundes i que havia de tenir la seva concreció a l’Ametlla de Mar i a Tarragona. Catalunya renuncia a investigar les energies de futur que ja són present als països més avançats.

No hem tingut tampoc cap coordinació amb el Govern de l’Estat en matèria de seguretat fins al punt que la darrera Junta de Seguretat de Catalunya la va convocar el President Montilla ja fa vuit anys. És allí on es coordinen els diferents cossos policials. Doncs bé, l’activitat terrorista internacional s’ha incrementat notòriament aquests darrers temps, les nostres comarques han estat assenyalades com de risc per part de tots els serveis d’intel·ligència i en particular algunes poblacions del Baix Camp i del Tarragonès. El Govern de la Generalitat està mut també en aquesta matèria tan vital i principal.

Cap tractament tampoc de problemes greus com la immigració o les ocupacions il·legals d’habitatges. Constantí i Salou en són els darrers exemples. Es posa el cap sota l’ala i quan esclata el problema  es redueix tot a un problema policial. Algun conseller a part del d’Interior s’ha atansat a Salou per dir quelcom tan elemental com que el problema dels venedors manters no és policial només sinó social , que és molt de fons i que es compromet a tractar-lo en tota la seva dimensió multisectorial ?

La pobresa ha crescut de forma indecent. L’espectacle aquest estiu dels nous equips d’ajuntaments que s’han de fer càrrec de l’alimentació dels infants que només mengen durant el curs escolar és intolerable.

La qualitat de l’educació  ha baixat perquè també ho ha fet l’esforç del Govern: aules més penes i amb menys professors no podien donar un altre resultat que un fracàs escolar insuportable en un país que es pretén avançat. El finançament  de la URV o de la FP amb augment de costos de matriculació han eixamplat les diferències socials i han afectat greument la igualtat d’oportunitats.

I si parlem de  sanitat,  té el Govern alguna cosa a dir sobre  la progressiva marxa de les classes mitges cap a la sanitat privada per evitar les llistes d’espera  ? Què ha passat amb les resolucions del Parlament aprovades per organitzar la salut mental com a la resta de Catalunya per exemple ? Per què també en això estem discriminats ?

Equipaments com la presó del Catllar acabada fa cinc anys i sense ocupar, el nou edifici dels jutjats de Tarragona sense ni tan sols encarregar el projecte o un oblit insultant del patrimoni de Tarraco, universal per la Unesco i per tot el món però menystingut per un govern que declara que el teatre romà ha de psoar-se en valor però que només es queda en una mera declaració, que veu com la muralla de Tarragona està apuntalada i llegeix aquest estiu que encara serà l’Estat qui aportarà algun euro l’any que ve per zero el Govern Mas-Junqueras. En termes de cultura no puc entendre com el sr. Mas se n’ha desentès tant. Si ens fixem en Reus, com ha fugit del consorci del teatre Fortuny, la biblioteca Pere Anguera tancada, la programació artística sota mínims demostra que la capital del Baix Camp ha perdut prestigi i protagonisme que tants esforços havia costat assolir. El sud, en termes culturals tampoc no existeix però tampoc no ens han fet cas ni a nosaltres ni als treballadors del Consorci per la Normalització lingüística.

En termes mediambientals, nul.la implicació en la lluita contra el canvi climàtic. Aquest estiu tot el planeta clama contra el canvi climàtic però tampoc el Govern no ha escoltat el clam de les organitzacions medi-ambientalistes i polítiques d’esquerra per convocar una cimera contra el canvi climàtic i un pla de foment d’energia renovable i d’estalvi i eficiència energètica. Encara hem de sumar a les nostres comarques la venda de la incineradora de residus industrials de Constantí que, a banda de regalada, deixa d’estar sota el control públic amb el risc que comporta una instal.lació de risc com aquesta, els treballadors desprotegits a partir del 2017 i el municipi de Constantí ja no rebrà les compensacions que sempre havia tingut constituint així un gravíssim precedent. Per no parlar de la poca atenció als parcs naturals i de l’oblit de la creació del de les muntanyes de Prades. I els  instruments per controlar la contaminació de l’aire al Camp de Tarragona, especialment a les poblacions properes als polígons químics  com l’Observatori de la Salut i el Medi Ambient han estat arraconats fins al punt que han sorgit moviments ciutadans i ajuntaments que han demanat nous estudis i instruments quan ja en tenim.

És difícil sostenir que tot això és culpa de Madrid. Veurem què diu el candidat de les nostres comarques de la llista oficialista que gairebé es pretén única. El porten de Barcelona perquè sembla que aquí no en tenen de candidats. Va néixer a les nostres comarques i ens visita alguns caps de setmana. Lligat a la italiana Endesa, la propietària de les nostres nuclears i de bona part de la distribució d’electricitat, Alguna cosa a dir de la seva comarca d’origen, una de les que té més atur de Catalunya ? alguna proposta sobre el tema ? del futur de les nuclears i dels seus residus ? Què en faria dels residus nuclears en una Catalunya hipotèticament independent ? I què en farà a partir del 28 de setembre ? Assumirà la inexistent obra de govern a les comarques del sud i ens en donarà explicacions ? O pensen que poden acudir a aquestes eleccions sense fer cap balanç com a tots els països democràtics ? Ens explicarà per què no hem tingut cap conseller de les nostres comarques en set anys excepte el darrer mes ? I per què tampoc no ens ofereix Mas-Junqueras un cap de llista que visqui entre nosaltres ? Quina consideració ens tenen ?

La independència és una promesa de la qual si alguna cosa sabem segur és que va per llarg i prolongarà cinc anys de provisionalitat jurídica i de paràlisi  econòmica, cultural i social durant no sabem quants més tot el país i les nostres comarques tarragonines particularment.Ens cal, però , un govern que lideri una acció per a tot el territori, que no torni a marginar les comarques tarragonines, que planifiqui i es comprometi, que lideri un esforç col.lectiu, que no amagui el cap sota l’ala sinó que afronti la realitat. Això és el que oferim.

El Govern del PP ha perpetrat agressions legislatives a i socials contra Catalunya: retalls del nostre autogovern però també ha fomentat l’animadversió de la societat espanyola amb greus repercussions  d’ordre econòmic, cultural, esportiu i social. Sumem-hi un President de la Generalitat que passarà per no haver aconseguit cap avenç en el benestar dels catalans – ben al contrari, retrocessos espectaculars en educació, atenció a la salut i a la discapacitat, a la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació o augment de la pobresa i per no haver sabut afrontar les embestides del govern del PP amb unitat de tot el catalanisme ni  liderar amplis consensos. Això ha comportat tres eleccions en cinc anys i la ralentització quan no la paràlisi definitiva de plans i projectes del nostre sistema productiu per sortir de la crisi amb més rapidesa. Cap país dels 34 de l’OCDE ha patit una circumstància tan fora de lloc i quan al primer ministre del d’un d’ells – Suècia – se li va ocórrer  plantejar el novembre passat avançar les eleccions perquè l’oposició li tombava els pressupostos, va ser tal la commoció que empresaris, sindicats, universitats, mitjans de comunicació i la societat sueca en conjunt, van posar el crit al cel, van  recordar-li que des del 1958 no s’havien avançat mai les eleccions i que no estaven disposats a tenir el país potes enlaire sis mesos més. Finalment govern  i oposició  van fer una esforç,  van consensuar plans de futur que en alguns casos comporten vuit anys i  tothom a la feina. Aquí  cinc anys de paràlisi, de no generar confiança jurídica ni econòmica, ni social, de descrèdit en el context estatal i internacional i embarcats en una aventura que ni Artur Mas es creu i molt menys encara els països del nostre entorn i més enllà als quals ha acudit demanant un suport a la independència que brilla per la seva absència. Milers de ciutadans i ciutadanes de bona fe donen per bones les explicacions del tàndem Mas-Junqueras que tot això és culpa d’Espanya i que amb una votació la independència serà un fet. Però el sr. Mas ens ha fet més dependents  de la pobresa, d’una educació i una sanitat pitjors, dels grans monopolis de l’energia o de la farmàcia, del transport o del clima advers, de la mediocritat cultural, d’uns mitjans públics de comunicació sectaris .Però  el 28 de setembre tindrem un país ingobernable, la frustració de milers de catalans  serà majúscula i  serà el tercer cop  en cent anys que haurem fet  el ridícul: Macià i Companys van intentar sengles aventures fallides i ara Mas no n’ha après i hi torna. Jo l’any passat vaig anar a la via catalana l’11 de setembre perquè crec en el dret a decidir dels catlans però Mas i Junqueras corren el risc de materialitzar per molt temps, segurament unes quantes dècades – una Catalunya frustrada, mal avinguda amb la resta d’Espanya i  del món i desprestigiada. Davant d’aquest panorama, milers dels  qui creiem i defensem la nació catalana en tant que hi viuen persones que tenen dret a les millors condicions de vida que puguin fruir, que defensem  els seus trets identitaris sí però perquè busquem el millor  per als homes i dones que hi viuen, votarem PSC que és un partit d’esquerres i de govern, que ha tingut la capacitat de ser el principal partit de la unitat del poble de Catalunya, que ha comès errors, sí, però que garanteix que aquesta unitat es preservarà per damunt de qualsevol altre projecte particularista. Ho vàrem demostrar amb el retorn del President Tarradellas, amb la  recuperació del català, amb la reforma de l’Estatut, a tants i tants ajuntaments durant tants anys .Cal un nou govern amb urgència a Catalunya d’amplis consensos i hem demostrat  que sabem dialogar i fer de pont, coneixem com fer funcionar l’economia i aplicar polítiques socials avançades, comprenem les amenaces de la globalització, del canvi climàtic i de la seguretat. Des de la nostra experiència, des del nostre orgull de les coses que hem fet bé i des de la humilitat que reconeix que també l’hem pifiada en algunes ocasions ens posem al servei del poble de Catalunya. Entre altres coses, per  tornar el prestigi perdut i la confiança amb el nostre país i entre els propis catalans i catalanes.

Publicat avui 13 d’agost al Diari Més Tarragona

1/10Tornar el prestigi a Catalunya

Des que va prendre possessió, no ha passat setmana sense que el Govern del PP no hagi perpetrat una agressió legislativa i/o, el que és pitjor, social contra Catalunya. Em refereixo a retalls del nostre autogovern però també a l’animadversió que ha generat en la societat espanyola contra el nostre país amb greus repercussions  d’ordre econòmic, cultural, esportiu, social i en general en la relació amb la resta de pobles d’Espanya.

S’hi ha sumat a aquesta circumstància, un President de la Generalitat que ha resultat el més fluix de la història de Catalunya i que passarà per no haver aconseguit cap avenç en el benestar dels catalans – ben al contrari, retrocessos espectaculars en educació, atenció a la salut i a la discapacitat, a la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació o augment de la pobresa i per no haver sabut afrontar les embestides del govern del PP amb suficient unitat de tot el catalanisme.

En lloc de liderar amplis consensos, s’ha dedicat a ser esclau de l’independentisme, de les seves estratègies i objectius. Això ha comportat tres eleccions en cinc anys i la ralentització quan no la paràlisi definitiva de plans i projectes per sortir de la crisi amb més rapidesa dels nostre sistema productiu i de forma més solidària. Cap país dels 34 de l’OCDE ha patit una circumstància tan fora de lloc i quan al primer ministre del d’un d’ells – Suècia – se li va ocórrer  plantejar el novembre passat avançar les eleccions perquè l’oposició li tombava els pressupostos, va ser tal la commoció que empresaris, sindicats, universitats, mitjans de comunicació i la societat sueca en conjunt, van posar el crit al cel, van  recordar-li que des del 1958 no s’havien avançat mai les eleccions i que no estaven disposats a tenir el país potes enlaire sis mesos més. Finalment govern socialdemòcrata-verd i oposició conservadora van fer una esforç, van cedir uns i altres, van consensuar plans de futur que en alguns casos comporten vuit anys i  tothom a la feina entre els aplaudiments de tota la ciutadania.

A casa nostra portem cinc anys de paràlisi, de no generar confiança jurídica ni econòmica, ni social, de descrèdit en el context estatal i internacional. Poca gent es fia del nostre sistema institucional per altra banda sectari fins a extrems inconcebibles; o diuen que quan ens aclarim ja els avisarem, el nostre president ens ha embarcat en una aventura que ni ell es creu i molt menys encara els països del nostre entorn i més enllà als quals ha acudit demanant un suport a la independència que brilla per la seva absència.Milers de ciutadans i ciutadanes de bona fe han cregut que havien de donar per bones les explicacions del tàndem Mas-Junqueras que tot això era culpa d’Espanya i que amb una votació al novembre passat o ara al proper 27 de setembre la independència serà un fet.

Un sol diputat més que la meitat ( 69 )i la declaració unilateral serà un fet. No m’ho acabo. Però per què no ho han fet ara que  al Parlament eren 50 Ciu, 21 ERC i 3 de la CUP ). Per no anar a les hemeroteques i treure les declaracions de uns i altres dient que una independència no s’assoleix més que amb unes majories molt àmplies i que per això demanaven un vot massiu  que cada cop s’ha fet més petit.

Si fem cas de gairebé totes les enquestes, el 28 de setembre tindrem un país més ingovernable encara que l’actual i la frustració de milers de catalans que han cregut al sr. Mas i al sr. Junqueras serà majúscula i en termes històrics serà el tercer cop que en cent anys haurem fet els catalans el ridícul: Macià i Companys van intentar una aventura fallida i ara Mas no n’ha après i hi torna. Jo l’any passat vaig anar a la via catalana l’11 de setembre però abans vaig escriure un article en què recordava ja els dos intents anteriors fracassats Per això li vaig dir al President Mas al debat de política general de 2012 que si jo fos independentista m’enfadaria amb ell. Avui encara estaria més enfadat i li diria que les coses no es fan, si es volen fer, així: actuant unilateralment , dividint el país i deixant pel camí milers i milers de catalanistes que, com vaig escriure fa uns mesos, creiem que Catalunya és una nació i que pot ser un estat federat amb la resta d’Espanya com Alemanya i altres països federals

Mas i Junqueras corren el risc de materialitzar per molt temps, segurament unes quantes dècades – una Catalunya frustrada, mal avinguda amb la resta d’Espanya i  del món i desprestigiada. Ells no podran continuar al timó si no aconsegueixen allò que han promès tan a la lleugera. Sabem que no ho aconseguiran i que la independència que prometen, en qualsevol cas, és fictícia. O pensen que ignorem que el sr. Mas ens ha fet més dependents que fa cinc anys de la pobresa, d’una educació i una sanitat pitjors, dels grans monopolis de l’energia o de la farmàcia, del transport o del clima advers i de tantes i tants activitats?Davant d’aquest panorama, les persones d’esquerres, que creiem i defensem la nació catalana en tant que hi viuen persones que tenen dret a les millors condicions de vida que puguin fruir, que defensem la nació, els seus trets identitaris sí però perquè busquem el millor  per als homes i dones que hi viuen, hem de votar el PSC que és un partit d’esquerres i de govern, que ha tingut la capacitat de ser el principal partit de la unitat del poble de Catalunya, que ha comès errors, sí, però que garanteix que aquesta unitat es preservarà per damunt de qualsevol altre projecte particularista.

Un PSC que ho va demostrar amb el retorn del President Tarradellas, amb la decisiva contribució a la recuperació de la llengua catalana, amb la reforma de l’Estatut, amb la seva tasca a tants i tants ajuntaments durant tants anys .Cal un nou govern amb urgència a Catalunya d’amplis consensos i d’això en tenim la mà trencada si se’m permet l’expressió. Hem demostrat aquests anys de democràcia que sabem dialogar i fer de pont, coneixem com fer funcionar l’economia i de polítiques socials avançades i solidàries, comprenem les amenaces de la globalització, al medi ambient i de la seguretat. Tenim projecte de país, d’estat i d’Europa i una persona que encapçala la proposta – Miquel Iceta – que en sap de liderar.

Des de la nostra experiència, des del nostre orgull de les coses que hem fet bé i des de la humilitat que reconeix que també l’hem pifiada en algunes ocasions ens posem al servei del poble de Catalunya. Entre altres coses, per  tornar el prestigi perdut al nostre país.

Proper article el dia 12 · Prou d’una marginació tan evident de les comarques tarragonines “

Estimat/da company/a :

Crec que has de ser tu en primer lloc i no a través dels mitjans de comunicació que coneguis la meva decisió de no tornar a figurar a la llista del nostre partit ni a  les eleccions al Parlament de Catalunya ni a les Generals.

Agraïment i excuses

El meu agraïment  a les persones que heu confiat que podia ser la vostra veu, és infinit. Al PSC en el seu conjunt també. Mai no podré tornar tot allò que m’heu donat amb tanta i tan immerescuda generositat.

I també demano excuses a tots aquells que hagi pogut incomodar o decebre.

Un socialisme radicalment transformador

Veuràs en el darrer article del meu bloc les raons de la meva decisió. És millor que altres companyes i companys més convençuts de la línia actual del PSC prenguin el relleu en la primera línia de combat.

Avui a  un partit d’esquerra se’ns exigeix  molt compromís amb reformes profundes econòmiques, socials i ambientals; que siguem profundament transformadors. M’identifico amb els corrents més transformadors de la socialdemocràcia perquè així ens ho demanen els ciutadans i les ciutadanes que volen que ens ho replantegem gairebé tot i que una nova organització de la nostra convivència estigui realment al servei de les persones i no dels poderosos. I com a socialistes hem de fer l’impossible perquè les persones necessitades ( la immensa majoria ho som en algun moment de la nostra vida o de forma permanent ) siguin les primeres en ser ateses.

A  Catalunya hem patit aquests cinc anys de govern Ciu-PP i CiU-Esquerra que ens han afegit moltes noves dependències: La dependència d’unes estructures econòmiques i socials que generen desigualtats i pobresa perquè estan al servei d’uns pocs; la dependència d’energies de risc i contaminants; la dependència dels consumidors i usuaris de sectors oligopolístics; la dependència de les futures generacions esgotant els béns naturals o malmetem l’entorn; la dependència d’una clima advers que canvia; la dependència respecte de poders no democràtics i de pràctiques corruptes o poc transparents.

Els qui més parlen d’independència a Catalunya obliden aquestes dependències que en alguns casos són brutals i inacceptables i que generen tantes angoixes i desigualtats intolerables

Si Catalunya és una nació  tenim dret a decidir el nostre futur

El PSC ha defensat sempre que Catalunya és una nació i si s’ho creu, com sempre hem defensat, té dret a decidir. Prova que ho hem defensat és que en el darrer programa electoral, veritable contracte amb les persones que ens van atorgar  la seva confiança amb el seu bvot i que encara és vigent diem:

” Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en què es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat.”

Per això el darrer 11 de setembre del 2014 jo no era a la manifestació de Tarragona amb el PP i C’s i altres grups que sempre han manifestat la seva indiferència o animadversió vers el nostre autogovern. Era a Barcelona reivindicant el dret dels catalans i les catalanes – especialment el de les persones treballadores – a decidir el seu futur com a nació que som. Era al costat dels companyes i companyes d’UGT i altres sindicats reivindicant que acabessin les agressions del Govern  del PP a la nostra capacitat d’autogovern i als nostres drets i que ens deixessin decidir el nostre futur com volen la gran majoria de catalans i catalanes ( 80 % gairebé en totes les enquestes )

No seré mai nacionalista i algun dia espero que ni catalanista. Les persones, el primer

No seré mai nacionalista perquè no concebo posar cap nació per damunt de les persones. Però , com tothom, estimo el país que conforma el meu relat personal de pertinença, de relació amb el meu entorn , de la gent per la qual i amb la qual m’entusiasma lluitar. Aquesta nació es diu Catalunya i com que les aspiracions d’autogovern sempre han estat escapçades, continuo lluitant des del meu socialisme perquè estic convençut que aquesta lluita també pot beneficiar els treballadors que viuen al meu costat.

No vull trencar amb la resta d’Espanya a no ser que sigui impossible la relació que hem de tenir amb els seus pobles.  Sento especialment Aragó perquè hi tinc les arrels de la meva mare però també sento totes les altres comunitats. I encara sento més el País Valencià i Ses Illes perquè formen part d’un mateix domin lingüístic que és el meu.

La dreta també en aquest terreny ha estat i és el veritable enemic  d’un projecte espanyol compartit com ve demostrant els darrers anys.

Penso que els socialistes hem de continuar defensant el dret dels catalans i les catalanes a organitzar-nos com sobiranament decidim, com creiem que millor defensem els interessos de la nostra gent i com puguem expressar millor la nostra solidaritat amb la resta d’Espanya i del món perquè som internacionalistes com a militants d’un partit d’esquerra.

 
Els qui conformen la majoria al Partit tenen dret a treballar sense interferències

Al PSC, com al PSOE, ens costa praticar el pluralisme intern i acceptar la diversitat. En canvi, sóc dels qui, com els companys del Partit Socialista Francés, creu que a un partit socialista no li fa mal, ans al contrari, el beneficia la diversitat i la pluralitat. Per això defenso, i avui més que mai en una societat fragmentada, que els partits socialistes i el PSC en particular, han d’acceptar i promoure  la varietat de pensaments i matisos. Això faria que els ciutadnas i les ciutadanes tinguessin més possibilitats de trobar motius per identificar-se amb un o altre corrent del socialisme i per tant, amb el partit en el seu conjunt.

No tenim aquesta tradició però ho defensaré al proper Congrés del PSC. Perquè vull un PSC que torni a ser el Partit de tots els socialistes de Catalunya. Ara en tenim més fora que dins i jo vull que n’hi hagi més dins que fora. Gent que amb el denominador comú del socialisme i d’esquerres defensin la classe treballadora. Socialistes i catalanistes per les mateixes raons.

Però ara, en aquesta conjuntura concreta, els qui conformen la majoria del Partit tenen dret a treballar sense interferències i els qui no ho veiem igual a deixar-los fer. Desitjo de tot cor que se’n surtin i jo procuraré col.laborar des de la filera que ells creguin convenient i que em sigui més còmoda. La tasca pendent és tan immensa que  ja tinc pensats diferents llocs en els camps del medi ambient, de la cultura i de la llengua, de l’educació,,, o tants altres.

També ho deixo perquè són necessaris els relleus

Però ja veus que ho poso en darrer lloc. Respecto l’opinió dels qui pensen que els relleus han de ser sovintejats i generacionals. Però no ho comparteixo. La societat no està composada d’una sola generació que si parlem en aquests termes no podria representar la resta.  A més, la representació política és quelcom molt complex i difícil. M’esborrona qui s’atansa a la política a base de milers de twits i molts comentaris de bar o d’hores a les seus i als telèfons dels partits. La política requereix molt de sacrifici i de consciència que et deus a persones que et confien la seva vida i la dels seus. Exigeix dedicació, preparació, aprenentatge constant, sempre amatent als problemes de la gent, a les seves activitats laborals, socials, lúdiques.

La tendència a canviar per canviar, a fer-ho quan un sap de veritat on i com trobar les palanques de la transformació social és , des del meu punt de vista, absurd. Prescindir de bons polítics per exigències de la mercadotècnia o de lluites generacionals o d’altres tipus de lluites internes dels partits crec humilment que és una barbaritat i un error majúscul. No estem parlant de cantants ni de modes, parlem de representar persones i de defensar-les ¡¡

Malgrat això, he prcurat sempre la incorporació de noves persones i joves a la tasca de representació pública. Al PSC tothom reconeix militants i dirigents que s’han incorporat de la meva mà. I també ara tothom sap que he incitat el meu relleu demanant a diversos companys i companyes que l’agafessin. Puc afirmar i em sento orgullós d’haver estat qui més gent ha buscat per fer el canvi. Alguns d’ells els tens a les llistes que pots votar aquests dies a la teva  agrupació

No pararé en el meu compromís cívic

He procurat respondre amb tota la capacitat de treball que m’ha estat possible. He defensat les nostres idees d’esquerra i catalanistes en tots els àmbits on he desenvolupat la meva tasca  que no s’ha limitat només al Partit. Perquè sempre he entès que la lluita cívica  havia de comportar una triple militància: política, sindical i en els moviments socials. Pots veure un resum en la taula al final del darrer apunt del meu bloc esmentat més amunt

Figuren les actuacions que considero més rellevants. Algunes d’elles ( tretze en negreta ) continuen  ocupant el meu temps i els presto suport. Aquesta ha estat i és la meva forma d’estar al carrer, de contribuir amb iniciatives socials i culturals que en alguns casos he tingut el privilegi de fundar amb altres persones. És on sento  els problemes de les persones, l’evolució de les demandes socials. El treball en equip és el que més he valorat i on he après més i m’he equivocat menys.

Així que no pararé i no et dic adéu sinó que continuem el combat  plegats. Amb el mateix ànim que el primer dia. Perquè sempre he fet meva la reflexió  que va escriure l’any 1931 la lluitadora feminista  Teresa Claramunt : ” La meva vida no interessa. He complert amb el meu deure. Crec que al món no s’ha de venir a vegetar sinó a lluitar. Sense persones que lluitessin, que sentissin el neguit de la perfecció, encara viuríem en l’època prehistòrica “.

Perdona l’extensió. Una abraçada i fins ara mateix.

Camp de Tarragona, 15 de juliol de 2015

Xavier Sabaté Ibarz