En aquestes properes eleccions el debat energètic hauria de començar per una pregunta sobre el futur que volem construir: com podem garantir energia assequible, reduir la dependència exterior i repartir millor les oportunitats econòmiques? La resposta és una transició cap a un sistema renovable, electrificat, eficient i més distribuït, amb capacitat d’emmagatzematge i una ciutadania que pugui participar en la producció i les decisions. Aquest és el sentit que cal donar a la transició energètica que proposen els socialistes.
El programa socialista de 2026 fixa un objectiu del 81% de generació elèctrica renovable el 2030 i l’acompanya d’electrificació, autoconsum, bombeig hidroelèctric, emmagatzematge i reforç de les xarxes. La comparació amb les alternatives és clara: el PP proposa eliminar el calendari de tancament de les nuclears i prolongar la seva vida. Vox hi afegeix l’estudi de noves instal·lacions al costat de les existents. El programa socialista diu: “ «Mantener el calendario de cierre de las centrales nucleares hasta 2035 y desarrollar proyectos de transición justa en las comarcas afectadas, preservando las capacidades tecnológicas y de conocimiento vinculadas al sector” .Escollir entre aquestes opcions significa decidir quines inversions es prioritzem, qui les fa i per tant qui és qui té el poder de l’energia i quin sistema preparem per a les pròximes dècades.
La primera raó per accelerar la transició és geoestratègica. Les crisis internacionals ens han mostrat el cost de dependre de combustibles fòssils i de l’urani que altres països extreuen, processen i comercialitzen. Espanya compra petroli i gas i contracta íntegrament a l’exterior l’extracció i concentració de l’urani, la seva conversió i enriquiment.. El sol, l’aigua i el vent, en canvi, són recursos del nostre territori.
Les renovables també necessiten materials, equips i tecnologia, sovint importats. Per això, la sobirania energètica exigeix indústria europea, reciclatge, proveïdors diversificats i coneixement propi. Hi ha, però, una diferència decisiva: un cop instal·lats els equips, podem generar electricitat durant anys sense comprar combustible a cada cicle de producció. Aquesta autonomia guanya valor en un món de guerres, tensions comercials i subministraments incerts.
La segona raó és econòmica. La fotovoltaica, l’eòlica terrestre i la hidràulica se situen entre les opcions més competitives per incorporar nova generació elèctrica. L’Agència Internacional IRENA ho documenta en els seus informes de costos. Cal comparar amb rigor: el tractament dels residus i el desmantellament s’han de comptabilitzar com es fa amb qualsevol altra instal·lació industrial. I el CO2 de petroli i gas i els residus nuclears són exponencialment més elevats que els de les plantes renovables. a més dels costos incomptables per la salut dels éssers vius. Les renovables tenen impactes territorials i materials que s’han de prevenir, però eviten generar aquest llegat contaminant. Una transició responsable exigeix bona ubicació dels projectes, protecció de la biodiversitat i participació local.
Per aprofitar aquesta oportunitat hem d’electrificar el transport, la climatització i els processos industrials que ho permetin, rehabilitar edificis i reservar l’hidrogen renovable per als usos on aporti més valor. Per a la indústria, els hotels, els càmpings, el comerç i les llars, la transició ha de significar menys exposició als combustibles importats i més capacitat de controlar la factura. Això demana una regulació que traslladi els avantatges de les renovables als consumidors.
Per altra banda, mantenir l’energia nuclear destorba el creixement renovable? Quan coincideixen molta producció solar i eòlica, poca demanda i capacitat insuficient d’emmagatzematge o exportació, mantenir una producció nuclear elevada i poc flexible obliga ja avui a desaprofitar electricitat renovable. I tots sabem que un sistema amb més renovables necessita sobretot flexibilitat. El tancament ordenat de les nuclears ha d’avançar coordinadament amb les alternatives per evitar que el buit l’ompli el gas i perquè es mantinguin els llocs de treball.
La transformació més profunda afecta, tanmateix, el repartiment del poder. El sistema tradicional ha concentrat en poques empreses una gran capacitat de decidir sobre la producció i el subministrament. Les renovables obren la porta a milers de productors: famílies, cooperatives, ajuntaments, pagesos i pimes. Un polígon que comparteix electricitat, una comunitat energètica municipal o una cooperativa que combina generació i bateries poden retenir més valor al territori i donar als consumidors capacitat de decisió.
Cal, en aquest sentit, facilitar l’accés a la xarxa i al finançament, simplificar l’autoconsum compartit, reforçar la competència i garantir que les llars sense teulada pròpia o amb menys recursos hi puguin participar. La transició ha de distribuir tant l’energia com els beneficis i la capacitat de governar-la.
A Tarragona, aquest compromís exigeix respecte pels professionals d’Ascó i Vandellòs i responsabilitat amb els municipis que les acullen. El calendari fins al 2035 ha d’anar acompanyat d’inversions executables, formació, noves activitats industrials i ocupació de qualitat abans dels cessaments. Les capacitats tècniques acumulades són un actiu per a aquesta transformació. Tarragona ha de poder passar de sostenir una part important del sistema existent a liderar el següent: més autònom, més net i amb les oportunitats repartides entre molta més gent.
Per això les passes que ha donat el Govern de Pedro Sànchez aquests darreres anys han anat en aquest sentit: suport al projecte de la Gigafactoria de Móra la Nova, al bombeig per emmagatzemar energia en forma d’aigua entre Flix-Fatarella-Ascó i Riba-roja d’Ebre; ambdós projectes seran possibles perquè per primer cop es quedarà energia suficient al territori que era una de les reivindicacions de la Ribera d’Ebre i Terra Alta. Com ho seran perquè en una inversió en la xarxa elèctrica inèdita en la história, es podran atendre noves inversions a la zona com els projectes d’hidrogen verd a Flix i Ascó i altres indústries que ja disposen de terrenys on ubicar-se. I altres que vindran.
El mateix a la zona d’Hospitalet de l’Infant – Vandellòs on els projectes d’ampliació del polígon industrial Les Tàpìes o les inversions a Mont-roig del Camp no serien possibles si no es disposés de nova energia renovable propera.
La feina està avançada perquè les comarques del sud de Catalunya tinguin un desenvolupament nou que veurem la propera legislatura. Tot dependrà de si evolucionem cap a la modernitat o ve un govern que torni als esquemes i les energies del passat que hem d’anar substituint. I qui posseirà el poder de l’energia ?