Ens tenen mania? o potser badem?

Publicat el 10/05/2020 per JOAN CAVALLÉ

Hi ha, en la percepció dels tarragonins respecte del seu paper en el món de la cultura (i potser caldria dir: en el món en general), dues opinions que semblen contradictòries i que, per a més inri, molt sovint les manifesta, sense escabellar-se ni un pèl, una mateixa persona. Una de les dues opinions es queixa, probablement amb una certa raó, del fet que la cultura tarragonina, o la ciutat, o la zona del Camp de Tarragona, sigui menystinguda o ignorada, ja no dic per la resta del món, sinó en els límits més pròxims del nostre petit país. No ens fan cas, no ens estimen, sembla que des de Barcelona les mirades sempre es giren cap al Nord, o com a molt cap a l’interior, cap a aquesta Catalunya esplèndidament catalana, estarrufada de pronunciar paiella, però que es peta de riure quan sent dir aqueta. Al costat d’aquesta opinió, floreix de manera esponerosa la del rebordonit i persistent autoodi. Què hi vols fer, aquí no es pot fer res, aquí ningú no aposta per la cultura; molts projectes, moltes idees, però al final no en resulta res, tot s’eternitza i acaba per aparcar-se. A més a més, estem massa bé, asseguts a la terrassa d’un bar prenent un vermut. I si un vol fer coses, és clar, ha de treballar-les. En resum: A fora no ens fan cas i el que fem aquí no val un cigró. Són dues idees que he sentit repetir milers de vegades i, com deia, sovint sortides de la mateixa boca, contradicció que és el fidel reflex d’un cervell astorat, corprès, desorientat, que no està conforme amb allò que passa tot i que no sap per què passa i no es preocupa d’aclarir-ho. En té prou amb repetir-ho.

Xavier Grasset és un dels periodistes del Camp de Tarragona amb de Tarragona amb presència habitual en mitjans nacionals. Foto: TV3

Un article d’opinió en una publicació periòdica no és el lloc adequat per resoldre el dilema, sobretot perquè la solució requereix posar molts arguments sobre la taula, tirar-nos uns quants trastos al cap els uns als altres, fer-nos sortir els colors a la cara, i adonar-nos que algunes seguretats que teníem no eren tan segures com ens pensàvem. Però sí que és el lloc per iniciar un debat seriós sobre el tema. Entenguem, doncs, aquest article, com un inici.
Comencem, doncs, avui, amb una afirmació: cap allà dalt, com en diuen alguns, o cap al centre del poder català, no ens tenen mania. El nucli de poder del país no ha estat ni molt menys tancat als tarragonins ni als camptarragonins. Només cal fer una repassada als governs. Durant el llarg mandat pujolista, hi va haver força temps en què es notava la influència potent de Josep Gomis i de Joan M. Pujals, tots dos, per cert, expresidents de la diputació de Tarragona. I durant els dos tripartits, aquesta influència quedava reflectida, sobretot, en els noms de Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló. Aquest darrer encara és al peu del canó. El mateix es podria dir dels mitjans de comunicació, màxims responsables de la imatge que dona cada territori cap a les altres parts del país. Força periodistes de Tarragona, o d’alguna altra població del Camp, o que hi ha tingut estreta relació, han estat responsables de mitjans de comunicació o de noticiaris d’àmbit nacional (i estatal), o han estat influents articulistes i comentaristes. Sense voluntat d’exhaustivitat, i amb el risc d’oblidar-me d’algun nom rellevant (en demano disculpes!), només cal esmentar Carles Francino (TV3, Canal+, La Ser), Josep-Carles Rius (La vanguardia), Xavier Grasset (Catalunya Ràdio, TV3), Josep M. Martí (SER), Núria Solé (TV3), Lluís Amiguet (La vanguardia), Josep M. Girona (SER, PRISA), Griselda Pastor (SER), Albert París (El Punt), Jordi Gil (TV3), Jordi Cervera (Catalunya Ràdio), Pep Blay (TVC, Enderrock, BTV), Ferran Espada (El Punt), Frederic Porta (TVE Cat, El Periódico) o Javier Pons (SER, 40 Principales, director de TVE). Tots recordem un moment en què a Barcelona es parlava del clan de l’avellana, en què jugaven un paper important la gent d’El Terrat, amb Andreu Buenafuente al davant. I també recordem una època una mica anterior, en què l’omnipresent Luis del Olmo (RNE, Onda Cero, la COPE) ordia projectes des de Roda de Berà.
Llavors, si no ens tenen mania, per què diantre tenim la sensació que no ens fan cas, que ens ignoren, que ens menystenen o que passen de nosaltres? Fa poc, des de Fet a Tarragona, una de les persones que he citat, Núria Solé, presentadora actualment del Telenotícies Comarques de TV3, i que abans havia passat per altres programes informatius com el TN Migdia o Divendres, replicava a les preguntes intencionades de Ricard Lahoz dient-li que no hi ha cap tipus de discriminació ni esbiaixament, que existeixen uns criteris de proporcionalitat o de diversitat entre els territoris i que, més enllà d’això, les notícies es donen o es comenten en funció de la importància de cada cas. Abans de matisar-ho, he de confessar que em sembla lògic. És evident que TV3, com qualsevol altra cadena pública, ha de tenir uns protocols. És també evident que tots els fenòmens de caràcter general han de tractar-se de manera extensiva i equitativa. Els exemples més clars són el temps, l’estat del trànsit, les eleccions, els sorteig de Nadal o els esports (en aquest cas, discriminats segons l’esport de què es tracti i la categoria). A l’altre extrem del panorama noticiable hi ha els fets excepcionals, aquells que ho remouen tot. Poso per exemple un atemptat terrorista, l’explosió d’una química, un greu cas de corrupció en un ajuntament o una important troballa arqueològica. És normal i desitjable que les veus dels periodistes, junt amb les càmeres, aquell dia prioritzin això. Entremig d’un i altre extrems, però, hi ha un terreny amplíssim que difícilment es pot acomodar a mesures objectives. També és lògic. Al cap i a la fi, els periodistes són humans. Per què l’homenatge que una ciutat fa a un important químic que hi ha nascut mereix atenció i la commemoració del centenari d’un botànic nascut en una altra població passa desapercebut? Com que, a més d’escriure en alguns mitjans com a opinador, m’he dedicat molt de temps a activitats que tenen repercussió en mitjans (com a escriptor, com a editor, com a dinamitzador i com a gestor cultural) m’he trobat moltes vegades fent-me aquesta pregunta. Com és que d’aquesta activitat (que hem preparat tan meticulosament i que té tant d’interès) no n’ha parlat ningú, ni tan sols un breu en un diari? Per què aquesta obra de teatre o aquesta novel·la no han merescut cap crítica?
La resposta immediata d’una bona part de gent és pensar que ens tenen mania o, com deia abans, que ens ignoren. No dic que no sigui cert, perquè d’exemples segur que n’hi ha (i alguns els he viscut en primera línia). Però no podem quedar-nos amb aquesta resposta tan simple i matussera. Si del que es tracta és de comunicar, la pregunta que cal fer-se és: comuniquem bé, nosaltres? Perquè un altre parli bé de nosaltres cal que sapiguem transmetre-li bé allò que volem comunicar. I no donar per suposat allò que nosaltres donem per suposat (l’originalitat, la categoria, la singularitat, l’interès, l’excepcionalitat d’allò que ens ocupa).
Fa pocs dies, vaig veure al Telenotícies un reportatge referit al projecte fotogràfic Límits, posat en marxa pel fotògraf tarragoní Rubén Perdomo . El reportatge estava molt ben fet. Hi intervenien el mateix Perdomo i els també fotògrafs Pep Escoda, Cristina Serra i Ram Giner, si no recordo malament. La notícia tenia interès, la imatge era agraïda, potser tenien bons contactes (és un factor que no es pot menystenir), però sobretot van saber fer entendre la singularitat i originalitat del projecte. No és un cas únic. La Sala Trono ha estat objecte de notícia o reportatge darrerament en diferents ocasions . Al costat d’això, és cert, també he estat testimoni de projectes que, en la meva opinió, no han obtingut el ressò comunicatiu proporcionat al seu interès que mereixien.
Però, més enllà de les queixes perquè no ens fan prou cas, o de l’autocrítica perquè no comuniquem prou bé (en els casos en què això sigui aixíi), crec que hi ha alguns problemes més de fons que convé tenir en compte. Un d’ells és que, sempre segons el meu parer, Tarragona té una estructura comunicativa insuficient. Estic escrivint aquest article per a un mitjà de premsa escrita molt meritori, que omple un buit evident, al qual estic subscrit des del primer dia, i que fa una magnífica feina. Els objectius i resultats notoris que obté consisteixen a informar, invitar a la reflexió i fer augmentar l’autoestima dels tarragonins. Déu n’hi do, el repte! Una feina igualment meritòria la fan altres mitjans, de premsa escrita, ràdio o televisió, en alguns dels quals col·laboro esporàdicament, tant de caràcter públic com privat. Però un espai amb les dimensions i importància econòmica i demogràfica que té el nostre no hauria de resignar-se a originar només informació local per a consum local, sinó que hauria d’aspirar a aportar el seu granet d’opinió i d’informació a l’àmbit comunicatiu general. Si resseguim la història dels mitjans de comunicació tarragonins de les darreres dècades veurem que n’hi ha hagut alguns intents, però la majoria han fracassat pel desinterès de la mateixa societat a la qual havien de ser útils, o per un erroni plantejament empresarial, o per l’oposició de sectors massa interessats en el control de l’opinió pública.
El resum i la conclusió de tot plegat són fàcils. La construcció d’una imatge per a un territori (una ciutat, una comarca, un país) és una feina àrdua. Els escriptors hi han fet i continuen fent-hi el seu paper. Dels mitjans de comunicació, no podem esperar que es limitin a aplicar fórmules aritmètiques. Per això és important entendre que aquell que es vol comunicar ha de saber donar importància a la comunicació i als comunicadors. I que calen estratègies comunicatives. Altrament, vol dir creure que les coses es comuniquen soles.

(aquest article ha estat inicialment publicat a “Fet a Tarragona”, de 8 de maig de 2020: https://www.fetatarragona.cat/2020/05/08/ens-tenen-mania-o-potser-badem/)

 

Publicat dins de Cultura, General, Política, Tarragona | Feu un comentari

Un sant Jordi de tres mesos

Publicat el 19/04/2020 per JOAN CAVALLÉ

Recordo perfectament el meu primer sant Jordi. Era el 1975. Uns quants amics del poble vam decidir muntar una parada de llibres, perquè allà no hi havia cap llibreria, i també perquè era una manera, almenys una vegada l’any, que un cert aire de llibertat es passegés per aquells carrers encara massa encotillats per la restricció franquista. Vam demanar els llibres, en préstec, a la Llibreria Gaudí, de Reus, que encara subsisteix. L’Isidre Fonts ens els va deixar sense cap problema. Ni ens va fer signar cap document conforme ens els cedia. La novetat, i gairebé caldria dir la raresa, d’aquell sant Jordi va encuriosir el veïns del poble, la majoria dels quals no coneixia els autors catalans que llavors començaven a fer-se un lloc, ni tampoc els clàssics. La parada també oferia alguns títols de la incipitent bibliografia política no franquista que anava traient el nas.
Des de llavors han passat 45 anys, tants com Diades del Llibre he vist passar. Alguns a Alcover, com aquell primer, tot i que la majoria a Tarragona. Alguns al darrere de la parada, venent llibres; uns quants en algun racó firmant-ne i atenent els lectors que aprofitaven per saludar-te. També uns quants pendent d’algun acte en l’organització del qual estava involucrat. Però la majoria passejant per la Rambla, tafanejant per les parades i conversant amb llibreters, editors, altres autors, periodistes i lectors. En general, jo no he estat massa de comprar els llibres el mateix dia de sant Jordi. En part per temor que el que m’interessava s’exhaurís; en part per evitar l’aglomeració. De manera que solia arribar al dia 23 amb els llibres comprats.
Aquest any, però, tot serà diferent. Una imprevista emergència sanitària, tot i que alguns experts ens informen que ja hi havia hagut senyals d’advertiment als quals no s’havia fet prou cas, ens manté reclosos a casa, i fins ara ha impedit que alguns dels llibres que havien de ser novetat hagin pogut arribar a les llibreries. De tota manera, la conseqüència més important, la que farà que aquest sant Jordi sigui recordat durant dècades, la que, a més, s’abat com una amenaça sobre el ja prou colpejat sector del llibre (de fet, sobre tot el sector cultural, del qual el llibre és una part rellevant), és que el virus que va saltant d’una persona a una altra mantindrà els carrers deserts en una data tan assenyalada.
A hores d’ara tothom ja sap que el proper dijous, encara que no plogui (com ha passat algun any) la Rambla Nova de Tarragona, semblantment a totes les rambles, passejos i indrets habituals de tots els pobles i ciutats del país, no exhibirà la tirallonga de parades d’entitats de tota mena, d’institucions, d’emisssores de ràdio i de partits polítics obsequiant una planteta, ni tan sols la dels veritables protagonistes, que són les roses i els llibres.

Recepció als escriptors del Camp de Tarragona el sant Jordi de 2007, al Teatre Metropol. Foto: Montse Riera

Que se suspenguin actes per una força major, és una possibilitat a la qual estem acostumats. S’han suspès concerts, partits de futbol, jornades castelleres, professons i fires. Quan algun sant Jordi s’havia hagut de suspendre a causa de la pluja, els compradors i regaladors de llibres i de roses havien pogut anar a les llibreries i floristeries. I si no, hi havien pogut anar l’endemà, o al cap de pocs dies, si és que no havien fet les compres algun dia abans. Però el problema que enguany se’ns presenta sembla més seriós.
Tot això es presenta en un moment en què hi ha més producció de llibres que mai, però en què una de les baules del sistema, el que apropa el llibre al seu destinatari final, el que acull presentacions de llibres, aconsella els compradors, col·labora en tota mena d’activitats culturals en cada municipi (em refereixo, per si algú no ho havia endevinat, a les llibreries) pateix la competència d’unes grans empreses que envien llibres, però que no ofereixen el plus de compromís cultural.
De tota manera, quan hi ha un problema, no ens podem resignar a deixar-nos vèncer sense fer res. Els problemes han de generar una reacció i, amb ella, una solució. Enguany, aquest Sant Jordi tindrà com a novetat que es tractarà d’una Diada del Llibre que durarà tres mesos, des del 23 d’abril fins al 23 de juliol.
Per començar, alguns actors de l’àmbit literari ja s’han començat a espabilar en forma de presentacions de llibres, col·loquis o lectures de textos a través de les diferents xarxes socials que ofereix internet. Tant a través d’aquestes xarxes com dels mitjans de comunicació convencionals s’han obert canals dedicats específicament a recomanar llibres.
Quan ja som a les portes del 23 d’abril, haurem rebut força informació, però no haurem pogut tenir el contacte directe amb escriptors ni llibreters, ni ens podrem atansar a les parades a remenar els llibres ni a demanar la signatura dels autors. En aquesta setmana central per al sector de les lletres, particularment al nostre país, el que hem de tenir més clar és que no podem posar en perill la nostra salut ni la salut dels altres. El confinament continua, les mesures de seguretat són necessàries i el contacte a què un sant Jordi com els de sempre ens exposa no podrà produir-se.
Per això caldrà que entenguem que la particularitat d’aquest sant Jordi d’enguany és que, el 23 d’abril, només n’és l’inici, el tret de sortida. I que durarà tres mesos, fins a un altre 23, el de juliol. Tres mesos durant els quals continuarem informant-nos, durant els quals no deixarem de llegir, i ens prepararem per a aquell dia en què ja podrem anar a la llibreria habitual, o bé, quan sigui possible, a les parades de la Rambla.
Crec que en tot aquest trajecte no perdem de vista la importància del sector del llibre i la seva estructura, amb els escriptors a la cuina, guisant els plats més apetitosos per a la ment, i els llibreters a primera línia aconsellant quins són els que ens poden convenir més, amb l’editor al mig com a seny ordenador i esperit impulsor de l’acte creatiu fet amb paraules. Que aquesta estructura es mantingui ferma (caldria afegir-hi altres elements: els agents literaris, les distribuïdores, els crítics, els estudiosos, etc.) no és només una necessitat d’un determinat sector econòmic, sinó un element clau de qualsevol societat culta i lliure.
He d’acabar aquest article i ho he de fer, necessàriament, animant tots els qui em llegeixin a comprar llibres, per a un mateix i per regalar. Un bon llibre mai no caduca. Passen de pares a fills i deixen petjada en les vides de les persones. No és adequat en aquestes línies que parli de llibres en concret, ni d’autors, encara que en podria dir molts d’excel·lents. Però si una recomanació he de fer amb absoluta convicció és que continuem comprant a les llibreries de proximitat, aquelles que ens permeten parlar directament amb algú que també llegeix i que estima els llibres, que ens coneix i sap com i on trobar allò que ens interessa i que ens ofereix de tant en tant la possibilitat de trobar-nos els autors que ens agraden i conèixer-los de prop.

(aquest article ha estat inicialment publicat a “Fet a Tarragona”, de 19 d’abril de 2020: https://www.fetatarragona.cat/2020/04/19/un-sant-jordi-de-tres-mesos/)

Publicat dins de Cultura, General, Literatura, Tarragona | Etiquetat com a | Feu un comentari

Com en diran, quan això passi?

Publicat el 19/04/2020 per JOAN CAVALLÉ

Guerra? Estem en guerra? Ens ataquen o som nosaltres els qui hem començat? Qui l’ha declarada? Qui és l’enemic? Què pretén? Quins són els “últims objectius militars” que permetran a algú entonar el dubtós lema de “la guerra s’ha acabat”, mentre algú altre rodarà una pel·lícula, amb el mateix títol però en francès?
Des del començament d’aquesta crisi sanitària que estem vivint, la referència al llenguatge bèl·lic ha estat constant. Deixant de banda la parafernàlia directament militar, de qui sembla que vulgui superar tots els rècords i, no content amb l’èpica de matar mosquits a canonades, vol utilitzar totes les armes disponibles contra els microscòpics virus, hi ha tota una sèrie de comparances i similituds que resulten comprensibles. Per exemple, quan es diu que la Humanitat no havia conegut una crisi d’aquest calibre des de la Segona Guerra Mundial, sobretot pel fet que, més enllà de xifres de morts, tant aquella guerra com l’actual pandèmia tenen dimensions planetàries.
Tot això em remet inevitablement a aquestes generacions que, per donar una mica de sentit a la nostra història, van ordenar-la en dues etapes: abans i després de la guerra. Els meus pares i els meus avis s’expressaven en aquests termes amb normalitat. Ho faran les generacions actuals i futures agafant com a fita l’actual pandèmia? Com en diran? Abans i després del Covid 19? No ho crec. El llenguatge tendeix a la màxima simplicitat. És més fàcil que en diguin: Abans i després del virus. Potser ho allargaran, malèvolament, i parlaran del virus xinès (com hi va haver una grip espanyola o una grip russa). O del virus monàrquic, per allò de la corona.
De la passada guerra, de la nostra, la del 36 al 39, la del virus feixista, una de les coses que sempre m’havia causat més impressió era que la generació dels meus pares, que llavors eren criatures, la van viure com una festa. No entenien res i no eren capaços d’imaginar quin futur els esperava. La meva mare m’explicava que s’havien passat tota la guerra al mas, prop del Francolí. El meu pare, també al mas, a la muntanya, junt amb els seus germans i els pares, s’havien passat la guerra cavant refugis. En faig esment, perquè en quedi record, a la novel·la “Els arbres no es podien moure”. Per al pare, que tenia cinc anys, cavar un refugi era com jugar. El meu sogre deia que esperava amb delit sentir els motors dels avions. Ja ve la pava!, diu que deien. Segurament no imaginaven que del ventre d’aquells artefactes en podien caure bombes.
Ara em miro els menuts d’ara (o, més que mirar-me’ls, hi penso a causa de la confinació) i no puc evitar preguntar-me com ho deuen viure. Què deuen pensar? Què deu passar pel cap de la Maria que fa gairebé un mes que no surt de casa? O l’Eugeni, que ha complert 11 anys en plena confinació? O el Lluc, que encara no se sap fer preguntes, però que se les farà? Quan tinguin quaranta anys explicaran als seus fills que hi va haver una cosa semblant a una guerra que impedia fer petons i abraçades, que obligava tothom a quedar-se a casa, que els que sortien havien de dur mascareta i guants. Una estranya guerra en què les trinxeres eren els hospitals i els soldats anaven generalment vestits amb bata verda, blava o blanca.

(Publicat inicialment al setmanari “La República”, núm. 100, 18-24 abril 2020, p. 38: https://www.lrp.cat/lrp-arts/article/1774382-com-en-diran-quan-aixo-passi.html)

Publicat dins de General | Feu un comentari

Gràcies, Papitu!

Publicat el 18/04/2020 per JOAN CAVALLÉ

Escric aquest article just en el moment en què estava a punt d’acabar-ne un altre i he rebut la notícia de la mort de Josep Maria Benet i Jornet. Per als qui llegeixin aquestes ratlles no calen gaires presentacions del personatge, autor d’una obra teatral important, tant en quantitat com en qualitat, i també conegut per la seva activitat com a guionista de populars serials televisius. Sense pensar-m’hi, deixo l’article que estava redactant i em poso a escriure aquest. Precisament unes setmanes abans d’iniciar-se el confinament que marcarà les nostres vides, havia realitzat l’exercici de rellegir-me totes les obres teatrals de Benet i Jornet per ordre cronològic, entre les quals es troba l’imprescindible volum del seu Teatre reunit, publicat per Arola editors, que inclou 22 de les seves millors peces (que aquests dies es pot obtenir electrònicament, gràcies a l’acord entre el TNC i Arola, accedint al web de l’editorial), d’un total de 47. Llegir ara aquestes obres, totes o la selecció d’aquest volum, no és només llegir la producció d’un dels nostres millors dramaturgs, sinó fer un repàs de l’evolució del teatre de text català del darrer mig segle. Va néixer contra el franquisme, en diverses obres que volien entendre i explicar el món que l’envoltava. Va sobreviure la incomprensible etapa en què els autors de teatre catalans semblava que no eren massa ben vistos als nostres escenaris. I va protagonitzar de manera clara, junt amb altres autors més joves, el que podríem considerar la normalització i, alhora, la internacionalització del teatre català contemporani.

 

Parlant amb Josep M. Benet i Jornet i Magda Puyo, a l'estrena de "Peus descalços sota la lluna d'agost", al Teatre Metropol, de Tarragona, 19.02.11

En aquestes notes apressades, segurament moltes persones repetirem, sense aprofundir-hi gaire, per raons d’urgència, els mèrits de Benet i Jornet com a creador de ficcions, constructor d’arquitectures efímeres i administrador de recursos escènics. Tot això es refereix al personatge públic, ja força estudiat, que ha estat el dramaturg. Però en un moment com aquest em sembla oportú anar una mica més enllà del personatge públic i referir-me a la persona. Contra una tendència general dels autors consolidats (en qualsevol matèria artística) que els agrada tenir deixebles i continuadors, però de vegades se senten recelosos perquè temen que el deixeble els superi, Benet i Jornet no sentia aquesta mena de prevenció. Quan, aquests dies, diferents autors de les generacions que l’han seguit, repeteixin que el Papitu ha estat un autor generós, que els ha prestat suport, que no els ha mirat amb aires de superioritat, sinó que els ha tractat com uns iguals (sense anar més lluny, Sergi Belbel parla d’ell com d’un pare), diran una veritat com un temple.
Com que jo no he tingut mai una vida massa expansiva en el món del teatre, les meves relacions socials han estat bastant limitades. Amb Josep M. Benet i Jornet, amb tot, vaig poder establir-hi alguns punts de contacte. Potser el moment més interessant va ser quan tots dos vam coincidir en un mateix projecte, l’anomenat Hotel de Mala Mort, junt amb altres tres autors: Mercedes Abad, Nuria Abad i Andreu Martín. Havíem d’escriure una obra de teatre cadascun, que seria posada en escena per un director diferent, atribuït aleatòriament, i representat també aleatòriament en una sala de petit format de Barcelona. La gràcia és que les obres havien de ser publicitades de manera anònima i que el públic n’havia d’endevinar l’autoria. Això era al festival Grec de 1998. Els cinc autors vam reunir-nos en uns quants sopars per establir els elements comuns que tindrien les obres. Un cop establert això, recordo com em maleïa per haver acceptat un encàrrec amb tan poc temps de marge per escriure’l. Quan ho vaig comentar al Josep Maria, em va respondre que ell encara no havia pensat què escriuria. Jo llavors ja estava barallant-me amb el meu text. L’obra que em va sortir de les mans no va acabar de satisfer-me mai, de manera que, un cop estrenada en aquell festival, vaig considerar que era millor deixar-la de banda i no vaig intentar publicar-la (m’hauria estat fàcil perquè en aquell moment jo posava en marxa la col·lecció Textos a part, d’Arola editors). A l’estrena de l’obra de Benet i Jornet hi vam anar junts. Si la meva es titulava Estranyament estrany, la seva era Precisament avui, dos títols que es feien curiosa companyia. La diferència entre l’una i l’altra, però, era abismal. La seva havia estat escrita encara amb menys dies que la meva. Aquesta diferència es diu ofici. I això, esclar, forma part de qualsevol aprenentatge.
Quan, després de parèntesis diversos, en part a causa de la meva dedicació a la gestió cultural, en part per la meva aposta per la narrativa, en part també per dubtes diversos, vaig estrenar l’obra Peus descalços sota la lluna d’agost, amb direcció d’Albert Mestres, el Papitu va voler acompanyar-me. La seva presència al Teatre Metropol, aquell dia de febrer de 2011, era el millor obsequi que podia fer-me.

(Una primera versiód’aquest article va ser publicada a Diari de Tarragona, 07.04.2020, p. 42:  https://www.diaridetarragona.com/tarragona/Grcies-Papitu-20200407-0049.html?fbclid=IwAR121bq7At02k83sIIlorLf3UPPj2GIiNIe7Y5IuoBAG7asWFA18lCP1xos)

Publicat dins de General | Feu un comentari

De com donar les gràcies a Josep Anton Codina

Publicat el 04/02/2020 per JOAN CAVALLÉ

Una de les primeres coses que els pares solen ensenyar als seus fills quan són petits és a donar les gràcies: “Dona les gràcies a aquesta senyora que t’ha donat un caramel·let”. Si donem les gràcies per una trista i escarransida llepolia, o fins i tot quan un desconegut ens cedeix el pas en pujar a l’autobús, o quan algú ens diu “Salut!” després d’un esternut, segurament hauríem de trobar més justificat quan una persona amb nom i cognoms ens ha obsequiat bona part del seu temps, de la seva saviesa, o de la seva vida.
Encapçalo aquest article amb una reflexió de caràcter tan general, perquè vull referir-me a un agraïment que considero necessari i que enguany podria ser un bon moment per formular. M’he trobat, en massa casos, al llarg dels anys, amb moltes reticències a agrair els serveis prestats, o els beneficis rebuts. Si, en general, és recomanable que les societats agraeixin la feina feta per persones que han treballat en benefici de la col·lectivitat, aquest agraïment resulta més necessari quan les persones a qui ens referim no tenien vincles especialment profunds amb el lloc a què ens referim. Parlant de Tarragona, podria posar els exemples, encara que són casos ben diferents els uns dels altres, del professor i escriptor Jaume Vidal Alcover, del compositor Joan Guinjoan, o del director teatral Ricard Salvat.
Però aquest article no l’he encetat per parlar d’agraïments que no podran ser donats en vida, ja que les persones citades no són entre nosaltres, sinó d’un que em sembla molt justificat i que encara som a temps de donar.
L’any 1971, és a dir, l’any que ve en farà 50, aterrava a Tarragona un barceloní que havia estat proposat per dirigir els Festivals d’estiu de Tarragona, al Camp de Mart. Alhora, impartiria uns cursos de teatre a l’escola Pax de la mateixa ciutat. Josep Anton Codina ja tenia un important currículum com a director teatral, com a pedagog de l’art escènica i com a gestor en l’àmbit del teatre. Com a pedadog havia impartit classes a l’EADAG i als Estudis Nous de Teatre, de Barcelona. Com a director d’escena, havia estat molt actiu durant els anys 60, no només a Barcelona, sinó també a Madrid, Roma o Gènova, amb muntatges que anaven d’Espriu, Salvat, Capmany, Porcel o Vidal Alcover, fins a Unamuno, Brecht, Shakespeare o Èsquil. A més de tot això, s’havia establert com a empresari teatral i havia estat el primer a portar el Living Theatre o Vittorio Gassman a Catalunya. Amb aquests antecedents, tenir-lo a Tarragona era tot un luxe.

Codina a l'homenatge a Mercè Anglès, junt a Fermí Fernández i Oriol Grau, Teatre Metropol, Tarragona, 2 de novembre de 2015. Foto: T. León.

Codina va dirigir el festival d’estiu fins els anys 80 llargs. Però, a més d’això, el 1980 (és a dir, enguany fa 40 anys), va ser un dels fundadors i director de l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart. No crec agosarat de dir que molta de la gent que s’ha dedicat al teatre a Tarragona a partir d’aquell moment (m’atreveixo a donar els noms de Muntsa Alcañiz, Mercè Anglès, Oriol Grau, la pallassa Pepa Plana o si voleu jo mateix) en va rebre la influència. Aquí a Tarragona, a més de cuidar-se de les programacions escèniques municipals i de dirigir i impartir classes a l’EMAD, va dirigir nombrosos espectacles. Recordo especialment La comèdia de Sta. Bàrbara, de Vicent Garcia (1982), i l’òpera Dido i Enees, de Purcell (1983). El 1983 estrenava també, al teatre Poliorama, de Barcelona, l’Egmont, de Goethe, en traducció de Josep A. Baixeras.
Com ja he dit, la implicació de Codina en l’entramat cultural de Tarragona era un privilegi, sobretot si es té en compte que, en aquell mateix moment, ell assessorava també l’ajuntament de Barcelona. Les possibilitats d’establir un pont fàcil i ràpid entre les dues ciutats s’insinuava com a factible. Però de sobte, Codina desapareix de l’escenari cultural tarragoní. No és hora ara, ni jo soc la persona adequada, de recordar qui, ni com, ni per què, li va donar la petita empenta. El que m’interessa recordar és que, malgrat aquesta empenta, Josep Anton Codina va continuar sent un continu visitant i col·laborador de l’activitat cultural de la ciutat, ja fos dirigint espectacles carnavalescos a la Cooperativa Obrera (1994 i 1995), o donant un cop de mà en actes diversos, com ara les jornades dedicades a Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover o l’edició de les Obres completes de Josep A. Baixeras. No podia faltar la seva presència en l’estrena tarragonina de l’espectacle Una paraula grega, d’Odile Arqué, sobre poemes de Jaume Vidal Alcover (2016), o en els espectacles d’homenatge a Mercè Anglès (2015) i a Maria Aurèlia Capmany (2018).
El 2018, la Generalitat de Catalunya li va reconèixer la feina feta atorgant-li el Premi Nacional de Cultura. Ara tenim una ocasió immillorable per agrair-li la feina feta entre nosaltres. Com ja he dit, el 2020 es compleixen 40 anys de l’Escola Municipal d’Art Dramàtic; el 2021 en farà 50 de la seva relació amb Tarragona; i el 2022 ell mateix en complirà 90. Qui s’hi apunta?

(Una primera versió d’aquest article ha estat publicada al digital Fet a Tarragona, de 4 de febrer de 2020, on ha rebut alguns comentaris: https://www.fetatarragona.cat/2020/02/04/de-com-donar-les-gracies-a-josep-anton-codina/)

Publicat dins de Cultura, General, Tarragona, Teatre | Etiquetat com a , , , , | Feu un comentari

Ramon Berenguer IV cavalca un altre cop

Publicat el 29/07/2019 per JOAN CAVALLÉ

Quan, el 1951, diferents prohoms de la societat tarragonina, emparats per la diputació, posen en marxa una institució del seu àmbit geogràfic (la província) amb l’esperit acadèmic de vetllar per l’estudi i el coneixement de l’alta cultura d’aquest tros de territori (Institut d’Estudis Tarraconenses, s’ha de dir), trien el nom d’un monarca per distingir-la. Ens podríem preguntar per què. Per què no un historiador, un escriptor o un savi? Resulta curiós que, en ple franquisme, es volgués reivindicar un nom que donava sentit a la unitat territorial i diferenciada de Catalunya. Va ser un gol clavat a la porteria del règim, en un moment en què el porter estava massa confiat? Jo més aviat penso que va ser el contrari. Una voluntat de demostrar que el franquisme no estava en contra de Catalunya i fins i tot es permetia impulsar un organisme que perpetuava un dels seus monarques. Al cap i a la fi, els prohoms de la casa de Barcelona eren tan avantpassats de tots els àustries i de tots els borbons que han vingut després, com Alfons X el Savi o Doña Urraca.

Ramon Berenguer IV i Peronella, segons la Genealogia del Casal d'Aragó (Poblet, 1400)

 

Desaparegut l’institut, avui per avui Ramon Berenguet IV es perpetua en el nom d’una col·lecció de llibres que edita la Diputació de Tarragona, seguint, doncs, aquella tradició iniciada fa 68 anys. El darrer dels volums aparegut és “El plaer d’escriure. Estudis sobre l’obra literària de Jordi Tiñena”, un aplec de 12 textos escrits per diferents estudiosos i escriptors, tots coneixedors de l’obra del novel·lista, cadascun dels quals n’analitza un aspecte concret. No es tracta, per tant, de l’acostumat volum d’homenatge a alguna personalitat en què diferents persones que el van conèixer i tractar, o que l’admiren, en canten les excel·lències o expliquen anècdotes i episodis de vida que hi han compartit. El volum s’inscriu en la tipologia del llibre acadèmic i científic i tots els treballs permeten conèixer aspectes remarcables de la trajectòria i de l’obra de Jordi Tiñena. En això, aquest títol dona continuïtat a una línia de publicacions de la diputació tarragonina dedicada a estudiar l’obra d’autors de les nostres comarques, com ara Josep Pin i Soler o Olga Xirinacs.

Xavier Amorós © Montse Farrés

Si aquest volum que ara comento m’ha permès titular aquest article com una nova cavalcada de Ramon Berenguer IV, em ve a tomb de recordar que una de les darreres cavalcades (uns dels últim volums, vull dir) va titular-se “Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (1951-1996)”, de Sergi Borrallo Llauradó. Aquest volum, presentat també fa poques setmanes, és una petita història de la institució acadèmica fundada el 1951. El seu autor treballa a l’arxiu de la institució provincial, raó per la qual ha tingut accés a la documentació de l’organisme. L’obra és exhaustiva quant a dades objectives: noms de membres de l’institut, llista de llibres publicats, detall d’activitats realitzades al llarg dels seus 45 anys de vida. Un total de 74 membres, 239 volums publicats i una notable quantitat d’activitats, entre les quals sobresurten les beques, medalles, concursos i premis, les exposicions, els col·loquis i simposis, etc. Vaig tenir la sort de formar part de la darrera fornada de membres, la que va entrar el 1989. Ho explico, no per rabejar-me en cap mena de vanitat, sinó ben bé per al contrari, com ara es veurà. En aquell moment, els únics escriptors de creació actius que formaven part de l’Institut eren Josep A. Baixeras, Olga Xirinacs i Francesc Roig. En aquella fornada, juntament amb mi, passaven a formar part de l’Institut Margarida Aritzeta, Joaquim Mallafrè, Sara Pujol i Josep Bargalló. Sobtava l’absència d’autors admirats, de major trajectòria que jo, de procedències més àmplies que l’estrictament tarragonina, però de l’àmbit que abraçava l’institut. Poso per exemple: Xavier Amorós, Josep M. Güell, Zoraida Burgos, Manuel Pérez Bonfill, Gerard Vergés o, ja que hi som, Ricard Salvat. I si la reflexió l’ampliàvem a altres àrees d’estudi, que hi manquessin noms com Ramon Amigó, M. Teresa Muntanya o Pere Anguera, per posar només alguns exemples, em semblava injustificat. Quan em van proposar de formar-ne part, em va costar decidir-me. Em sentia obligat a demanar el parer d’algunes de les persones a qui jo admirava i que no hi eren. Fetes les consultes, vaig acceptar. La idea era que, amb el temps, la institució aniria obrint-se i les prevencions quedarien, per fi, superades. Però no hi va haver ocasió. Tal com recull el llibre, en el moment de la dissolució de l’organisme, tots els membres acordàvem mostrar-hi el nostre rebuig i demanar que, canviant-ne l’estructura, se’n mantingués el nom i s’adeqüessin les tasques a les necessitats actuals.

Pere Anguera

Estroncada aquella història, saludem amb alegria cada vegada que el gran comte barcelonès, marit forçat de l’aragonesa Peronella (i que després no diguin que l’ofici de rei no té inconvenients), emprèn una nova cavalcada.

(Aquest article va ser publicat inicialment a “Diari de Tarragona”, de 25 de juliol de 2019)

Publicat dins de Cultura, General, Literatura | Feu un comentari

Goethe en català, per partida doble

Publicat el 06/05/2019 per JOAN CAVALLÉ

Entro en qualsevol cercador o llibreria decent i demano que m’informi de tot allò que és possible trobar, avui, traduït al català, de J. W. von Goethe. La llista que he confegit entre uns i altres arriba a deu títols, alguns amb dues versions en el mercat. Exemple d’això darrer és el mític Faust, monumental obra de la qual encara circulen reedicions de la històrica traducció de Josep Lleonart (1ª edició, de 1938). A més d’aquesta, n’hi ha una de més nova, a càrrec de Jaume Ortolà, editada per la valenciana Riurau edicions. L’autor, amb la primera part d’aquesta traducció va guanyar el Premi Vidal Alcover de traducció de 2005; la segona va poder completar-la amb una beca de la ILC. Si faig cas de la llista, a més de dues versions de l’inevitable Faust (a les quals caldria afegir una adaptació per a públic jove a càrrec de Feliu Formosa), hi hauria al mercat també dues versions del Werther (a càrrec de Joan Alavedra i Manel Pla), una de Les afinitats electives (de Carme Gala), una del Viatge a Itàlia (de Rafael M. Bofill), una d’Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister (de Josep Murgades), una de les Poesies a càrrec de diversos traductors, compilades per Miquel Desclot, i encara aquests altres títols: El mar en calma i viatge feliç (d’Ernest Weikert Garcia), Converses d’emigrants alemanys (de Raül Garrigasait) i Màximes i reflexions (de Gustau Muñoz). Aquest 2019 ens ha portat encara una nova edició de l’Egmont, que ha reproduït la històrica (de 1937) de Joaquim Pena. (Si em deixo alguna traducció, en demano disculpes.)
La realitat de la llista, que pot obtenir-se amb facilitat, amaga, però, unes quantes veritats que sembla que no es fan prou visibles. D’una banda, que la lectura en català de Goethe encara és molt deutora del gran moment de l’autor romàntic entre nosaltres, iniciada per Joan Maragall amb la seva versió de les Elegies romanes (1889), a la qual van seguir unes quantes més, i continuada, entre altres, per Jeroni Zanné, Eugeni d’Ors, Josep Lleonart, Manuel Raventós i Joan Alavedra. La segona veritat es deriva en part d’aquesta. La llista de Goethe en català que proporciona avui qualsevol llibreria no compta amb les versions de Maragall, perquè la darrera edició que va fer-se’n, de 1981 (dins les obres completes), avui es troba descatalogada. La tercera veritat amagada és l’existència d’una magnífica traducció, De la meva vida. Poesia i veritat, a càrrec de Núria Mirabet, que sembla desconeguda del públic (i de les llibreries). Aquesta traducció va merèixer (com el Faust traduït per Ortolà) el Premi Vidal Alcover de traducció, l’any 2003. Com a membre del jurat que jo era aquell any, puc donar fe de l’alt nivell de la proposta i de les passions, entre tots els membres, que va desencadenar. Diferents vicissituds del món editorial, que no detallaré per no allargar massa aquest escrit, van fer que l’obra (en dos volums i un total de més de 1100 pàgines) aparegués el 2008, en una edició que, per entendre’ns, podríem qualificar de marginal. N’és tant, de marginal, que només està disponible en tres punts del sistema de lectura pública del país (Solsona, Porqueres i la central de préstec). Perquè se’n pugui tenir una idea, de Les afinitats electives, per exemple, n’hi ha 63; d’Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, 61; de Viatge a Itàlia, 72, etc.
Però, de fet, he encetat aquest article per referir-me a una quarta qüestió, que és la que justifica el títol. Fa uns mesos va aparèixer el quart volum de l’Obra completa de Josep Anton Baixeras, dedicat al teatre i les traduccions. Les traduccions teatrals de Baixeras generalment obeïen a encàrrecs. En va fer tres, una de Peter Turrini (El dia més foll, estrenada el 1977 per Josep A. Codina i publicada el 2002 per Arola editors / La Gent del Llamp) i dues de Goethe. La fira de Plundersweilern no ha pujat mai a les taules, però sí que havia estat publicada el 1999, també per Arola editors / La Gent del Llamp. L’altra obra és Egmont, també encàrrec de Josep A. Codina, que va estrenar-la al Teatre Poliorama el 1983 i fins ara havia restat inèdita. Totes dues peces de Goethe ara veuen la llum, com deia, en el volum quart de l’Obra completa de l’autor, editada per Cossetània edicions, amb pròleg de Jordi Jané, coordinació editorial del col·lectiu La Gent del Llamp, al qual Baixeras pertanyia, i suport econòmic de l’ajuntament i la diputació de Tarragona, com també del mateix col·lectiu.
Baixeras va ser, en vida, un autor de qualitat (entre els seus prologuistes i defensors entusiastes quan començava hi havia noms com Joan Triadú o Josep M. Llompart) que no va acabar de trobar encaix en el món cultural català. En part, potser, pel seu caràcter poc donat a demanar favors; en part per la dedicació a altres facetes de la vida pública (activisme cultural i polític en una determinada època). La seva obra de creació pròpia, però, està impregnada de Goethe, com s’ha encarregat de repetir en articles, pròlegs i ponències de congressos el germanista Jordi Jané. Que Baixeras traduís Goethe només era el resultat d’una prèvia coneixença (el rastre de la qual Jané ha resseguit en detall). Ara, al quart volum de la seva Obra Completa, el lector interessat podrà trobar dues imprescindibles obres del geni alemany. Totes dues toquen de prop la societat i la cultura catalanes. La Fira…, en el seu moment, va moure debat sobre les possibles influències en Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. De la tragèdia d’Egmont, darrerament la premsa no para de buscar-hi paral·lelismes amb la Catalunya d’avui. I no fa pas gaires dies, l’Orquestra Simfònica de Girona interpretava la peça amb la música que hi havia sobreposat Beethoven, tot plegat anunciat com un gran esdeveniment.
Si ara repetim l’exercici de mirar en quantes biblioteques públiques catalanes hi ha les Obres completes de J. A. Baixeras (que inclou les traduccions de Goethe esmentades), el resultat és 18. Totes són biblioteques del Camp de Tarragona, menys una de les Terres de l’Ebre. No sé si això he d’interpretar-ho en el sentit que la cultura catalana es provincianitza.
De tot això, m’agradaria acabar posant en evidència unes quantes coses. D’una banda, que un dels grans autors de la literatura universal encara té dificultats per poder ser llegit en català, i que moltes de les bones traduccions existents (Maragall, Mirabet, Baixeras, per exemple, sense desmerèixer-ne cap de les altres) s’han fet invisibles, ja sigui per la manera com han estat editades o distribuïdes, o per com el mercat les invisibilitza. Una altra qüestió que es deriva de tot el que he exposat és que, avui com ahir, determinades empreses culturals, per la seva magnitud, són difícils d’emprendre sense un decidit suport institucional. Quan tot just enllestia aquest article m’arribava, amb tot, la bona notícia que Núvol ha editat en format e-book, un fragment extens de la citada obra de Goethe, que ha titulat Gretchen. Poesia i veritat, traduïda per Núria Mirabet i amb una aclaridora introducció d’Anna Carreras. Esperem que, per aquesta via, l’obra obtingui el ressò que mereix i pugui sortir de les catacumbes.

(Article publicat inicialment a Núvol, 4.05.2019.)

Publicat dins de Cultura, General, Literatura, Teatre | Feu un comentari

Cartes als reis per omplir les urnes de cultura

Publicat el 08/04/2019 per JOAN CAVALLÉ

S’atansen les eleccions, entre altres les municipals, i, com passa cada vegada, ens apressem a fer la carta als reis amb tot allò que voldríem. Alguns mitjans han demanat als ciutadans què voldrien que els portessin; és a dir, quin projecte els faria il·lusió per a la seva ciutat. D’altres mitjans, com aquest, han demanat a algunes persones que facin balanç dels 40 anys d’ajuntaments democràtics per tenir constància de tot allò que ha quedat del munt de cartes als reis escrites. La majoria de ciutadans, però, ja fa anys que sabem que els reis no existeixen (o, si de cas, els reis són els pares). Vull dir que el procediment d’escriure una carta als reis, en matèria de política i de gestió de les coses públiques, no sol donar bons resultats. Si un polític, volent donar resposta positiva a les moltes demandes de la ciutadania, es limita a posar en marxa la llista de projectes que li han estat presentats, el més probable és que acabi fent un poti-poti inútil, ineficaç, inviable i inservible. Cal tenir ben clar que la gestió pública (sigui en l’àmbit educatiu, en el cultural, en el sanitari o en qualsevol altre) no consisteix a fer coses. Consisteix a fer les coses que cal fer (i no les que a un li fan gràcia), les que convenen per aconseguir uns objectius (no es pot posar una barca a l’aigua sense saber cap on has de remar), de la manera més eficaç possible (estem parlant de recursos pùblics i no es poden dedicar a satisfer capricis) i sempre pensant en millorar les condicions de vida de la majoria.
Conec molt l’àmbit de la cultura, des de diferents punts de vista, i em sembla que puc parlar d’això amb un cert coneixement, després d’haver-me passat gairebé tota la vida donant-hi voltes i pensant quina devia ser la millor forma d’actuar.

Espectadors i artistes intercanviant impressions després d'una funció, al bar del Teatre Metropol. 2006

Per fer una mínimament encertada política cultural, el primer que s’ha de plantejar algú que en tingui responsabilitats és per a què dimoni serveix la Cultura. Tenim clar, sembla, encara que sigui per intuïció, quina mena de producte és això de la Cultura, una amalgama en què entrarien la música, la literatura, les arts escèniques, les visuals, el cinema, els museus, els arxius, les biblioteques i un bastant imprecís etcètera (sí, també la cultura tradicional, i el còmic, i els videojocs…). Però per a què serveix em fa l’efecte que hi ha ben poca gent que s’ho plantegi. Existeix, és un fet. Hi ha una part de gent que en demana. Però si no en coneixem la funció i, per tant, la necessitat, ens costarà decidir quines coses d’entre les moltes possibles que es poden fer en l’àmbit cultural són prioritàries. Buidarem els presupostos, que ja solen ser migrats, amb activitats que, com he sentit en més d’una ocasió, “fan bullir l’olla”, però tot quedarà en un pur entreteniment, sense que aquella activitat serveixi per allò que ha de servir, que és millorar la qualitat de vida de les persones. Perquè aquesta és la qüestió: la Cultura també ha de servir perquè visquem millor.
No és gaire difícil trobar alguns dels beneficis que la societat assoleix amb la Cultura. D’una banda, la Cultura crea identitat. I amb aquesta paraula no em refereixo només a les identitats nacionals. Hi ha moltes menes d’identitats. La Cultura cohesiona els grups humans al voltant de llengües, músiques, estils, conceptes, creences, històries. La Cultura permet que les parts (els individus en la seva més petita expressió) se sentin integrades en un tot. En aquest sentit, la Cultura actua com un pegament que cohesiona la societat. I, per això, la Cultura té dues altres funcions de primer ordre, la integradora i la vertebradora. Una colla castellera pot integrar tant o més que un parc on sigui agradable anar-hi a passejar el gos i fer-hi amistat amb altres passejadors de la mateixa espècie. Una xarxa de clubs de lectura vertebra una ciutat tant com els passeigs i les avingudes. A la Cultura sempre se li ha atribuït una funció educadora i cívica. La Cultura, efectivament, ens fa més lliures, perquè ens permet discernir les coses. Els feixismes sempre han estat enemics de la Cultura. La frase “Quan sento la paraula Cultura desenfundo la pistola”, atribuïda a uns quants enemics de la llibertat, és prou explícita. La Cultura també és una via eficaç per millorar les condicions amb què cadascú s’enfronta a la vida. Una persona culta, instruïda, té més facilitat per comprendre les coses, per assumir els problemes i trobar-hi solucions, per superar els obstacles. I, de pas, per trobar feina. Una societat inculta és, òbviament, una societat manipulable. En canvi, una societat culta és una societat apta per prendre decisions.

Cicle Coneguem els nostres artistes, organitzat per l'escola de Pràctiques l'any 1992

Més enllà d’aquestes funcions bàsiques de la Cultura, n’hi ha d’altres que tenen un component més material. Com és fàcil d’observar, hi ha un bon grapat de gent que en viu, de la Cultura. Des del treballador d’una empresa d’arts gràfiques que edita llibres, fins a l’autor d’aquests mateixos llibres. I, entremig, editors, correctors, maquetadors, dissenyadors, distribuïdors, publicistes, llibreters, crítics literaris, personal de biblioteques i un llarg etcètera. I això mateix que acabo d’exemplificar amb el món del llibre i la literatura ho podem dir de qualsevol altre sector cultural. Per tant, igual que ens preocupem de la bona salut de la pesca, la restauració o l’apicultura, cal que parem atenció en la gent que es dedica professionalment als diferents camps de la Cultura. Per últim, i per no allargar més aquesta exposició de les funcions de la Cultura, assenyalem una de les poques que sol sortir habitualment en els programes culturals dels partits polítics, que és la capacitat de la Cultura de donar relleu a una determinada comunitat, convertir-la en un lloc atractiu i, per tant, reforçar així l’economia d’aquella societat per la via del turisme.
Vist tot això, encara que molt superficialment, què ens correspon de fer? Doncs molt senzill. No convertir els programes electorals dedicats a la Cultura en una llista de coses inconnexes, sense finalitats clares ni objectius explícits (“farem això, farem allò i també aquella altra cosa”), amb l’única funció d’acontentar un sector de votants (“això perquè callin els músics, això altre perquè estiguin contents els lletraferits, aquesta altra cosa perquè no se sublevin els que porten el pas per Setmana Santa”), sinó elaborar programes culturals que parteixin d’un coneixement de la realitat i que cada cosa que proposin estigui orientada a assolir un objectiu. Llavors, la llista de coses proposades no serà una simple llista, sinó que, com els diferents instruments d’una orquestra, del so peculiar de cadascun i a partir del fragment de partitura que li hagi correspost, cada projecte col·laborarà eficaçment a permetre’ns escoltar alguna cosa que, en conjunt, tingui algun sentit.
Arribats en aquest punt, podem entendre que més que cartes als reis amb llistes ben llargues, el que ens convenen són bons diagnòstics, planificació estratègica, projectes interconnectats i, com a complement, apostes. Si a més a més hi ha bona gestió, perfecte.

 

Aquest article, amb unes altres fotografies, va ser publicat al digital Fet a Tarragona, de 8.04.2019:

http://www.fetatarragona.cat/2019/04/08/cartes-als-reis-per-omplir-les-urnes-de-cultura/

Publicat dins de Cultura, General, Política | Etiquetat com a | Feu un comentari

El mestre Guinjoan i Tarragona

Publicat el 03/02/2019 per JOAN CAVALLÉ

Amb una mica de retard, escric aquest article sobre Joan Guinjoan, la mort del qual em va sorprendre fora de Tarragona. Ja avanço que no em referiré gaire a la seva sobradament coneguda vàlua com a compositor, a la qual s’han referit plomes més enteses que la meva. Aprofitaré aquest article per explicar la relació que vaig tenir-hi, en bona part de caràcter professional, i les lliçons que n’he extret per comprendre la cultura en el nostre entorn més immediat.
Joan Guinjoan va estar molt vinculat a Tarragona. En la relació d’obres seves trobem una primerenca Simfonia de la imperial Tàrraco (1961) i una ja plenament madura Simfonia núm. 2 Ciutat de Tarragona (1998). Sobretot aquesta segona és una peça de primera magnitud, que ha de servir perquè una ciutat se senti satisfeta. Com quan Jujol construïa el Teatre Metropol o Miró junt amb Royo teixien el Tapís de Tarragona. Però, més enllà d’haver compost aquestes obres, Guinjoan havia escollit aquesta ciutat per desenvolupar-hi un projecte personal: la convocatòria del Premi Internacional de Composició Musical Ciutat de Tarragona. El premi, que va ser immediatament admès en el selecte cercle de la World Federation of International Music Competitions, consistia en una aportació econòmica (12.000 € a la darrera edició) i l’estrena de l’obra per part de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). No tot eren flors i violes. En algunes ocasions, l’obra va haver d’estrenar-se, no en un auditori adequat, ni tan sols en el tolerable teatre-auditori del Camp de Mart, sinó en un refugi del Port on la música era interrompuda pel trànsit ferroviari. Malgrat els inconvenients, però, el premi va anar convocant-se, amb la participació de primeres figures del món de la música en el seu jurat, i les obres guanyadores s’estrenaven cada vegada en millors condicions..
Vaig tenir la sort de coincidir amb Guinjoan en una part d’aquest trajecte, conèixer-lo i aprendre de la seva humilitat no resignada, del seu entusiasme malgrat l’edat, de l’obsessió per descobrir nous talents, i vaig poder valorar la qualitat de la seva feina. Com a resultat de la implicació que tenia en això que avui anomenem “el territori”, van començar a ploure-li reconeixements. Doctor honoris causa per la URV (29.10.99). Concert d’homenatge al Palau de Congressos de Tarragona (14.09.01), a càrrec de l’OBC, amb estrena de la segona simfonia dedicada a la ciutat. Nou homenatge al Teatre Metropol (27.11.02), amb la presentació del disc Chez Guinjoan. El mateix any (23.07), l’ajuntament tarragoní li havia concedit la medalla de la ciutat en la categoria d’argent. I així podríem anar seguint. Però em sembla que llavors les coses començaven a no funcionar prou bé, la química que havia existit entre la ciutat i el mestre penjava cada vegada d’un fil més insegur. En aquell moment em va demanar ajut. S’havia organitzat un concert per retre-li homenatge a Viena, a càrrec del grup instrumental BCN 216, però no hi havia diners per finançar el desplaçament. El 25 de maig de 2007 em convidava, a títol particular, perquè l’acompanyés a la roda de premsa en què es presentava el catàleg complet de la seva obra i el concert vienès. Havíem trobat el finançament i el mestre estava eufòric. Guinjoan ignorava en aquell moment que el concurs que ell havia promogut ja tenia els dies comptats. La de 2010 seria la darrera edició.

Sopar al bar del Teatre Metropol després d’un concert d’homenatge a Joan Guinjoan. 6 de febrer de 2007

Segurament molts lectors pensaran que la música contemporània no era l’aposta més recomanable per a una ciutat com Tarragona. Probablement tinguin raó. Guinjoan coneixia les dificultats del seu projecte. Com a persona que, a més de músic, tenia experiència en el món de la pedagogia i de la gestió cultural (havia treballat més de vint anys a l’ajuntament de Barcelona), sabia que calia picar molta pedra per aconseguir algun resultat. A poc a poc, al voltant del premi, s’hi havia anat congregant una bona colla d’organitzacions, entitats i músics. L’estrena de l’obra guanyadora, cada any, de ser un acte precari, s’havia convertit en un esdeveniment que congregava no només el sector a nivell local, sinó altres personalitats del món de la cultura d’arreu del país.
En el món de la gestió cultural sabem que pot costar molts anys bastir la reputació d’un projecte (un festival, un centre artístic, un concurs, un espai escènic, una col·lecció de llibres…), però n’hi ha prou amb un minut per deixar-lo perdre i, amb aquesta acció, llençar per la borda tota la inversió (en diners però també en esforç de persones i en intel·ligència i capacitat creativa) que s’hi ha esmerçat. A 2019 no és hora de ressuscitar una cosa que ja forma part del passat. Però no seria una mala idea reivindicar que aquesta ciutat, en un moment de la seva història, va creure en un tipus de música arriscada, que ho va fer amb dignitat i que, gràcies al treball d’uns quants (començant per la llavors cap de Cultura Montse Icart, professors del Conservatori, tècnics municipals, membres de l’Associació de Compositors de les comarques de Tarragona, la mateixa OBC, gent aliena a l’organització com el musicòleg montblanquí Francesc Bonastre, etc.), capitanejats pel mestre de Riudoms, 21 compositors de tot el món (Argentina, els EEUU, Irlanda, Japó, Bélgica, Canadà, Itàlia, Xile, França, Xina, a més d’Andalusia, Aragó, Galícia i Catalunya) van tenir la seva oportunitat. Si avui algú vol saber el palmarès de tots els guanyadors del premi (1993-2010) pot consultar la versió anglesa de la Wiquipèdia.

(Aquest article va ser publicat al Diari de Tarragona, el passat 28 de gener de 2019, pàg. 5)

 

 

Publicat dins de Cultura, General, Música | Etiquetat com a | Feu un comentari

Traduït de l’americà

Publicat el 08/01/2019 per JOAN CAVALLÉ

El poni roig, de John Steinbeck
Traducció de Joaquim Mallafrè
El Cercle de Viena, 23
Barcelona, 2011

Malgrat carregar a l’esquena el pes del Premi Nobel (de 1962), John Steinbeck és d’aquells autors que ha de suportar el fet de ser més conegut per les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les (Els raïms de la ira, de John Ford; A l’Est de l’Edèn, d’Elia Kazan) que per la seva obra original. Potser aquest fet ajuda a entendre que petites joies com El poni roig (1933), malgrat que també va conèixer versió cinematogràfica, a càrrec de Lewis Milestone, amb Robert Mitchum, Myrna Loy, Louis Calern i un Beau Bridges de vuit anys) no siguin tan conegudes. El poni roig, però, no és una novel·la, sinó quatre històries que comparteixen localització (un ranxo a Califòrnia), protagonistes (els habitants d’aquest ranxo: un matrimoni, amb el seu fill Jody i el mosso Billy Buck) i cronologia (l’època en què el noi té al voltant de deu anys). Això fa que sembli una novel·la, però tots els relats són independents. Junts, els contes, ofereixen un retrat d’una família típica, de gent treballadora, que viu aïllada del món i que es dedica només a la supervivència. Cada un per separat és una petita obra mestra de senzillesa i austeritat. “El regal” i “La promesa” tenen en comú que giren al voltant d’un cavall, a través del qual se simbolitza com de dura és la vida. El primer, que és el que dóna títol també al llibre, parla d’un poni roig que rep com a regal el Jody. Un error de Billy fa que un dia de tempesta aguanti el xàfec a l’aire lliure i, d’aquí, emmalalteixi. El conte detalla cada un dels moments de la malaltia, s’esplaia en les esperances de recuperació per conduir-nos cap a un desenllaç que es fa esperar. L’altre conte parla d’un nou regal: en aquest cas, Jody ha d’ocupar-se de l’embaràs d’una euga de la família per tal de poder tenir el seu poltre. Aquí assistim a l’esperançadora cura que el xiquet té de l’animal. Fins que arriba l’hora del part, que es complica terriblement i, per resoldre’l al més satisfactòriament possible, caldrà prendre decisions dràstiques. Els altres dos contes exploren una visita que arriba al ranxo. “Les grans muntanyes” parla d’això, de les muntanyes que encerclen la vall i de les preguntes que es fa Jody per saber què hi ha al darrere. La visita és d’un home vell, estrany. Havia viscut a la vall i ara hi torna per morir-hi. La seva presentació és abrupta: “Sóc un Gitano i he tornat”. Es tracta d’una amenaça contra la tranquil·litat de la llar, perquè el que pretén el nouvingut és instal·lar-se allí. Fa llàstima, però també fa por. A Jody li interessa que li expliqui què hi ha rere les muntanyes. El conflicte es resol d’una manera satisfactòria per a tothom. Per últim, a “El guia de la gent”, el visitant és l’avi matern de Jody, un home que viu de nostàlgies, que havia participat en la conquesta de l’Oest i que sempre explica batalletes. Tot i que el relat entusiasma Jody, la reiteració de les mateixes històries enerva el seu pare. És un conflicte entre el passat i el present. Per a Jody, però, aquell relat del passat ve a ser com una il·lusió de futur.

El llibre, un clàssic del segle XX, ha estat traduït per Joaquim Mallafrè i editat a l’encertada col·lecció El cercle de Viena, fent companyia a altres obres tan essencials com Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, en traducció de Francesc Parcerisas, o Els Quaderns de Malte, de Rilke, traduïts per Jordi Llovet. Segons em comenta el llibreter on vaig adquirir el volum, els lectors cada cop miren més qui signa la traducció. En el cas que ens ocupa, la garantia és completa, ja que Mallafrè exhibeix una impecable trajectòria en aquest camp (Joyce, Beckett, Pinter, Fielding, Kipling, Sterne, etc.), a la qual afegeix la seva reflexió teòrica sobre el llenguatge, tot plegat amb el resultat d’importants premis assolits, com el de la Generalitat a la millor traducció el 1981, o el de la Generalitat de Literatura el 1993. La traducció que comentem no requereix el gran desplegament de recursos lingüístics que Mallafrè va demostrar en les obres de Joyce o de Beckett, per exemple, però en canvi, precisament per l’austeritat estilística, ha hagut d’esforçar-se a assolir una gran precisió i autenticitat. La precisió es fa visible a l’hora de parlar de les feines del camp, per exemple en relació als guarniments i altres eines relacionades amb els animals (collars, costelles, vencillons, estríjol i estrijolar). L’autenticitat la fa veure en escollir formes expressives que potser corren un cert perill de desaparició: “No estan de filis”, “retirar-se per anar a dormir”, “espaterrat”, “però si plou, no que el faràs entrar?” Tot plegat dóna com a resultat una lectura que és del començament al final un plaer extraordinari.

Publicat dins de General, Literatura | Etiquetat com a | Feu un comentari