El poni roig, de John Steinbeck
Traducció de Joaquim Mallafrè
El Cercle de Viena, 23
Barcelona, 2011
Malgrat carregar a l’esquena el pes del Premi Nobel (de 1962), John Steinbeck és d’aquells autors que ha de suportar el fet de ser més conegut per les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les (Els raïms de la ira, de John Ford; A l’Est de l’Edèn, d’Elia Kazan) que per la seva obra original. Potser aquest fet ajuda a entendre que petites joies com El poni roig (1933), malgrat que també va conèixer versió cinematogràfica, a càrrec de Lewis Milestone, amb Robert Mitchum, Myrna Loy, Louis Calern i un Beau Bridges de vuit anys) no siguin tan conegudes. El poni roig, però, no és una novel·la, sinó quatre històries que comparteixen localització (un ranxo a Califòrnia), protagonistes (els habitants d’aquest ranxo: un matrimoni, amb el seu fill Jody i el mosso Billy Buck) i cronologia (l’època en què el noi té al voltant de deu anys). Això fa que sembli una novel·la, però tots els relats són independents. Junts, els contes, ofereixen un retrat d’una família típica, de gent treballadora, que viu aïllada del món i que es dedica només a la supervivència. Cada un per separat és una petita obra mestra de senzillesa i austeritat. “El regal” i “La promesa” tenen en comú que giren al voltant d’un cavall, a través del qual se simbolitza com de dura és la vida. El primer, que és el que dóna títol també al llibre, parla d’un poni roig que rep com a regal el Jody. Un error de Billy fa que un dia de tempesta aguanti el xàfec a l’aire lliure i, d’aquí, emmalalteixi. El conte detalla cada un dels moments de la malaltia, s’esplaia en les esperances de recuperació per conduir-nos cap a un desenllaç que es fa esperar. L’altre conte parla d’un nou regal: en aquest cas, Jody ha d’ocupar-se de l’embaràs d’una euga de la família per tal de poder tenir el seu poltre. Aquí assistim a l’esperançadora cura que el xiquet té de l’animal. Fins que arriba l’hora del part, que es complica terriblement i, per resoldre’l al més satisfactòriament possible, caldrà prendre decisions dràstiques. Els altres dos contes exploren una visita que arriba al ranxo. “Les grans muntanyes” parla d’això, de les muntanyes que encerclen la vall i de les preguntes que es fa Jody per saber què hi ha al darrere. La visita és d’un home vell, estrany. Havia viscut a la vall i ara hi torna per morir-hi. La seva presentació és abrupta: “Sóc un Gitano i he tornat”. Es tracta d’una amenaça contra la tranquil·litat de la llar, perquè el que pretén el nouvingut és instal·lar-se allí. Fa llàstima, però també fa por. A Jody li interessa que li expliqui què hi ha rere les muntanyes. El conflicte es resol d’una manera satisfactòria per a tothom. Per últim, a “El guia de la gent”, el visitant és l’avi matern de Jody, un home que viu de nostàlgies, que havia participat en la conquesta de l’Oest i que sempre explica batalletes. Tot i que el relat entusiasma Jody, la reiteració de les mateixes històries enerva el seu pare. És un conflicte entre el passat i el present. Per a Jody, però, aquell relat del passat ve a ser com una il·lusió de futur.
El llibre, un clàssic del segle XX, ha estat traduït per Joaquim Mallafrè i editat a l’encertada col·lecció El cercle de Viena, fent companyia a altres obres tan essencials com Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, en traducció de Francesc Parcerisas, o Els Quaderns de Malte, de Rilke, traduïts per Jordi Llovet. Segons em comenta el llibreter on vaig adquirir el volum, els lectors cada cop miren més qui signa la traducció. En el cas que ens ocupa, la garantia és completa, ja que Mallafrè exhibeix una impecable trajectòria en aquest camp (Joyce, Beckett, Pinter, Fielding, Kipling, Sterne, etc.), a la qual afegeix la seva reflexió teòrica sobre el llenguatge, tot plegat amb el resultat d’importants premis assolits, com el de la Generalitat a la millor traducció el 1981, o el de la Generalitat de Literatura el 1993. La traducció que comentem no requereix el gran desplegament de recursos lingüístics que Mallafrè va demostrar en les obres de Joyce o de Beckett, per exemple, però en canvi, precisament per l’austeritat estilística, ha hagut d’esforçar-se a assolir una gran precisió i autenticitat. La precisió es fa visible a l’hora de parlar de les feines del camp, per exemple en relació als guarniments i altres eines relacionades amb els animals (collars, costelles, vencillons, estríjol i estrijolar). L’autenticitat la fa veure en escollir formes expressives que potser corren un cert perill de desaparició: “No estan de filis”, “retirar-se per anar a dormir”, “espaterrat”, “però si plou, no que el faràs entrar?” Tot plegat dóna com a resultat una lectura que és del començament al final un plaer extraordinari.