Hi ha, en la percepció dels tarragonins respecte del seu paper en el món de la cultura (i potser caldria dir: en el món en general), dues opinions que semblen contradictòries i que, per a més inri, molt sovint les manifesta, sense escabellar-se ni un pèl, una mateixa persona. Una de les dues opinions es queixa, probablement amb una certa raó, del fet que la cultura tarragonina, o la ciutat, o la zona del Camp de Tarragona, sigui menystinguda o ignorada, ja no dic per la resta del món, sinó en els límits més pròxims del nostre petit país. No ens fan cas, no ens estimen, sembla que des de Barcelona les mirades sempre es giren cap al Nord, o com a molt cap a l’interior, cap a aquesta Catalunya esplèndidament catalana, estarrufada de pronunciar paiella, però que es peta de riure quan sent dir aqueta. Al costat d’aquesta opinió, floreix de manera esponerosa la del rebordonit i persistent autoodi. Què hi vols fer, aquí no es pot fer res, aquí ningú no aposta per la cultura; molts projectes, moltes idees, però al final no en resulta res, tot s’eternitza i acaba per aparcar-se. A més a més, estem massa bé, asseguts a la terrassa d’un bar prenent un vermut. I si un vol fer coses, és clar, ha de treballar-les. En resum: A fora no ens fan cas i el que fem aquí no val un cigró. Són dues idees que he sentit repetir milers de vegades i, com deia, sovint sortides de la mateixa boca, contradicció que és el fidel reflex d’un cervell astorat, corprès, desorientat, que no està conforme amb allò que passa tot i que no sap per què passa i no es preocupa d’aclarir-ho. En té prou amb repetir-ho.
Xavier Grasset és un dels periodistes del Camp de Tarragona amb de Tarragona amb presència habitual en mitjans nacionals. Foto: TV3
Un article d’opinió en una publicació periòdica no és el lloc adequat per resoldre el dilema, sobretot perquè la solució requereix posar molts arguments sobre la taula, tirar-nos uns quants trastos al cap els uns als altres, fer-nos sortir els colors a la cara, i adonar-nos que algunes seguretats que teníem no eren tan segures com ens pensàvem. Però sí que és el lloc per iniciar un debat seriós sobre el tema. Entenguem, doncs, aquest article, com un inici.
Comencem, doncs, avui, amb una afirmació: cap allà dalt, com en diuen alguns, o cap al centre del poder català, no ens tenen mania. El nucli de poder del país no ha estat ni molt menys tancat als tarragonins ni als camptarragonins. Només cal fer una repassada als governs. Durant el llarg mandat pujolista, hi va haver força temps en què es notava la influència potent de Josep Gomis i de Joan M. Pujals, tots dos, per cert, expresidents de la diputació de Tarragona. I durant els dos tripartits, aquesta influència quedava reflectida, sobretot, en els noms de Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló. Aquest darrer encara és al peu del canó. El mateix es podria dir dels mitjans de comunicació, màxims responsables de la imatge que dona cada territori cap a les altres parts del país. Força periodistes de Tarragona, o d’alguna altra població del Camp, o que hi ha tingut estreta relació, han estat responsables de mitjans de comunicació o de noticiaris d’àmbit nacional (i estatal), o han estat influents articulistes i comentaristes. Sense voluntat d’exhaustivitat, i amb el risc d’oblidar-me d’algun nom rellevant (en demano disculpes!), només cal esmentar Carles Francino (TV3, Canal+, La Ser), Josep-Carles Rius (La vanguardia), Xavier Grasset (Catalunya Ràdio, TV3), Josep M. Martí (SER), Núria Solé (TV3), Lluís Amiguet (La vanguardia), Josep M. Girona (SER, PRISA), Griselda Pastor (SER), Albert París (El Punt), Jordi Gil (TV3), Jordi Cervera (Catalunya Ràdio), Pep Blay (TVC, Enderrock, BTV), Ferran Espada (El Punt), Frederic Porta (TVE Cat, El Periódico) o Javier Pons (SER, 40 Principales, director de TVE). Tots recordem un moment en què a Barcelona es parlava del clan de l’avellana, en què jugaven un paper important la gent d’El Terrat, amb Andreu Buenafuente al davant. I també recordem una època una mica anterior, en què l’omnipresent Luis del Olmo (RNE, Onda Cero, la COPE) ordia projectes des de Roda de Berà.
Llavors, si no ens tenen mania, per què diantre tenim la sensació que no ens fan cas, que ens ignoren, que ens menystenen o que passen de nosaltres? Fa poc, des de Fet a Tarragona, una de les persones que he citat, Núria Solé, presentadora actualment del Telenotícies Comarques de TV3, i que abans havia passat per altres programes informatius com el TN Migdia o Divendres, replicava a les preguntes intencionades de Ricard Lahoz dient-li que no hi ha cap tipus de discriminació ni esbiaixament, que existeixen uns criteris de proporcionalitat o de diversitat entre els territoris i que, més enllà d’això, les notícies es donen o es comenten en funció de la importància de cada cas. Abans de matisar-ho, he de confessar que em sembla lògic. És evident que TV3, com qualsevol altra cadena pública, ha de tenir uns protocols. És també evident que tots els fenòmens de caràcter general han de tractar-se de manera extensiva i equitativa. Els exemples més clars són el temps, l’estat del trànsit, les eleccions, els sorteig de Nadal o els esports (en aquest cas, discriminats segons l’esport de què es tracti i la categoria). A l’altre extrem del panorama noticiable hi ha els fets excepcionals, aquells que ho remouen tot. Poso per exemple un atemptat terrorista, l’explosió d’una química, un greu cas de corrupció en un ajuntament o una important troballa arqueològica. És normal i desitjable que les veus dels periodistes, junt amb les càmeres, aquell dia prioritzin això. Entremig d’un i altre extrems, però, hi ha un terreny amplíssim que difícilment es pot acomodar a mesures objectives. També és lògic. Al cap i a la fi, els periodistes són humans. Per què l’homenatge que una ciutat fa a un important químic que hi ha nascut mereix atenció i la commemoració del centenari d’un botànic nascut en una altra població passa desapercebut? Com que, a més d’escriure en alguns mitjans com a opinador, m’he dedicat molt de temps a activitats que tenen repercussió en mitjans (com a escriptor, com a editor, com a dinamitzador i com a gestor cultural) m’he trobat moltes vegades fent-me aquesta pregunta. Com és que d’aquesta activitat (que hem preparat tan meticulosament i que té tant d’interès) no n’ha parlat ningú, ni tan sols un breu en un diari? Per què aquesta obra de teatre o aquesta novel·la no han merescut cap crítica?
La resposta immediata d’una bona part de gent és pensar que ens tenen mania o, com deia abans, que ens ignoren. No dic que no sigui cert, perquè d’exemples segur que n’hi ha (i alguns els he viscut en primera línia). Però no podem quedar-nos amb aquesta resposta tan simple i matussera. Si del que es tracta és de comunicar, la pregunta que cal fer-se és: comuniquem bé, nosaltres? Perquè un altre parli bé de nosaltres cal que sapiguem transmetre-li bé allò que volem comunicar. I no donar per suposat allò que nosaltres donem per suposat (l’originalitat, la categoria, la singularitat, l’interès, l’excepcionalitat d’allò que ens ocupa).
Fa pocs dies, vaig veure al Telenotícies un reportatge referit al projecte fotogràfic Límits, posat en marxa pel fotògraf tarragoní Rubén Perdomo . El reportatge estava molt ben fet. Hi intervenien el mateix Perdomo i els també fotògrafs Pep Escoda, Cristina Serra i Ram Giner, si no recordo malament. La notícia tenia interès, la imatge era agraïda, potser tenien bons contactes (és un factor que no es pot menystenir), però sobretot van saber fer entendre la singularitat i originalitat del projecte. No és un cas únic. La Sala Trono ha estat objecte de notícia o reportatge darrerament en diferents ocasions . Al costat d’això, és cert, també he estat testimoni de projectes que, en la meva opinió, no han obtingut el ressò comunicatiu proporcionat al seu interès que mereixien.
Però, més enllà de les queixes perquè no ens fan prou cas, o de l’autocrítica perquè no comuniquem prou bé (en els casos en què això sigui aixíi), crec que hi ha alguns problemes més de fons que convé tenir en compte. Un d’ells és que, sempre segons el meu parer, Tarragona té una estructura comunicativa insuficient. Estic escrivint aquest article per a un mitjà de premsa escrita molt meritori, que omple un buit evident, al qual estic subscrit des del primer dia, i que fa una magnífica feina. Els objectius i resultats notoris que obté consisteixen a informar, invitar a la reflexió i fer augmentar l’autoestima dels tarragonins. Déu n’hi do, el repte! Una feina igualment meritòria la fan altres mitjans, de premsa escrita, ràdio o televisió, en alguns dels quals col·laboro esporàdicament, tant de caràcter públic com privat. Però un espai amb les dimensions i importància econòmica i demogràfica que té el nostre no hauria de resignar-se a originar només informació local per a consum local, sinó que hauria d’aspirar a aportar el seu granet d’opinió i d’informació a l’àmbit comunicatiu general. Si resseguim la història dels mitjans de comunicació tarragonins de les darreres dècades veurem que n’hi ha hagut alguns intents, però la majoria han fracassat pel desinterès de la mateixa societat a la qual havien de ser útils, o per un erroni plantejament empresarial, o per l’oposició de sectors massa interessats en el control de l’opinió pública.
El resum i la conclusió de tot plegat són fàcils. La construcció d’una imatge per a un territori (una ciutat, una comarca, un país) és una feina àrdua. Els escriptors hi han fet i continuen fent-hi el seu paper. Dels mitjans de comunicació, no podem esperar que es limitin a aplicar fórmules aritmètiques. Per això és important entendre que aquell que es vol comunicar ha de saber donar importància a la comunicació i als comunicadors. I que calen estratègies comunicatives. Altrament, vol dir creure que les coses es comuniquen soles.
(aquest article ha estat inicialment publicat a “Fet a Tarragona”, de 8 de maig de 2020: https://www.fetatarragona.cat/2020/05/08/ens-tenen-mania-o-potser-badem/)