Baixeras, dramàtic

Publicat el 01/12/2018 per JOAN CAVALLÉ

Es publica tot el teatre de Josep A. Baixeras i en resulta una descoberta

No sé en quin moment exacte vaig conèixer Josep Anton Baixeras, però devia ser l’hivern del 75 al 76, en alguna reunió de l’Assemblea de Catalunya o en algun acte cultural. La idea que me’n vaig fer era la d’un escriptor que no escrivia. Que era un escriptor no podia negar-se, perquè en aquell moment ja havia publicat una novel·la i tres reculls de relats, amb pròlegs, entre altres, de Joan Triadú o Josep M. Llompart. Que no escrivia es desprenia de l’evidència que la darrera obra publicada datava de 1963. La raó, que jo llavors desconexia, era doble. D’una banda, Baixeras semblava haver-se allunyat de l’escriptura potser perquè no havia trobat la resposta o l’acolliment que n’esperava. Però també, segurament, perquè la vida l’havia adreçat cap a altres camps de repercussió més immediata i, probablement, llavors, necessària, com eren els de l’activisme cultural i polític. Baixeras havia estat, llavors, ja, un dels fundadors de la Llibreria de la Rambla, mítica i lamentablement clausurada el passat mes de juny, i el primer president d’Òmnium Cultural del Tarragonès. Poc després esdevindria senador per Tarragona a la llista de l’Entesa dels Catalans. I, dos anys després, primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Tarragona a la llista del PSUC. Tot i que la conversa amb ell derivava fàcilment cap a la literatura, la majoria de la gent, quan l’esmentaves, pensava en l’advocat, el dinamitzador cultural o el polític. Les seves aparicions literàries eren, llavors, escadusseres. Es limitaven a col·laboracions en premsa (a Serra d’or o en el meritori setmanari Mestral, aparegut el 1978, per exemple), la participació en jurats de premis literaris (entre altres, l’històric de la Selva del Camp o el que, amb el nom de La Gent del Llamp, va convocar durant uns anys el Centre d’Estudis Alcoverencs) o la seva feina a la secció de Filologia i Història Literària de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Baixeras no va tornar a publicar obra pròpia fins a 1994; és a dir, s’havien escolat 30 anys de silenci. I ho feia amb tres obres breus de teatre, escrites per a ser representades en unes trobades d’amics, que donaven entenent de la seva afició a les arts escèniques, altrament manifestada en articles periodístics i en la traducció, per encàrrec del seu amic Josep A. Codina, de l’Egmont, de Goethe, estrenada al Teatre Poliorama el 1983. Quedava clar que Baixeras era un gran aficionat i coneixedor del teatre, però l’opinió del món literari continuava considerant-lo essencialment un narrador. Fins ara.

Baixeras amb unes amigues (Foto cedida per la família).

L’any 2007, en complir els 80 anys i en el marc de la recepció de St. Jordi, l’ajuntament de Tarragona, la diputació, Cossetània edicions i el col·lectiu La Gent del Llamp, al qual pertanyia, feien públic el projecte d’editar les seves obres completes. L’autor, mort pocs mesos després, no va poder veure editat ni tan sols el primer volum. Onze anys després, acaba d’aparèixer el quart, amb el qual, si més no provisionalment, el projecte queda tancat. Els tres primers havien estat dedicats, respectivament, a la narrativa breu, la novel·la i les cròniques radiofòniques. Aquest quart es dedica al teatre, tant a l’original com a les traduccions. I la sorpresa sorgeix perquè ens descobreix que Baixeras no va escriure teatre de manera residual, sinó que, contràriament, en va escriure molt i de molta qualitat. Un total de 10 obres originals i 3 de traduïdes, de les quals només 7 havien vist la llum en forma de llibre. Es publiquen amb dos magnífics pròlegs, un d’Alba Tomàs, per al teatre original; i un altre de Jordi Jané, per al teatre traduït. És, doncs, un cop desaparegut l’autor, que descobrim un Baixeras dedicat a la dramatúrgia que fins ara se’ns havia fet escàpol.

Aquest fet, i la constatació que es tracta d’una obra sòlida, compacta i de qualitat, plantejarà alguns dubtes als investigadors. La primera obra de teatre de Baixeras, Vida d’heroi, va ser escrita a darreries dels anys 50. Fins ara no ha estat descoberta, en el procés de confecció d’aquest volum. És ara, doncs, que podem llegir-la per primer cop. Altres dues obres llargues, Jàson i Ismene, d’escriptura més acostada en el temps, també és ara que s’ofereixen al públic per primera vegada. En quina cronologia caldrà estudiar aquesta producció? En quina casella haurà de figurar en les històries del teatre català que es publiquin en un futur? No sé quina resposta serà la que al final s’imposi. El que sí que em sembla segur és que l’autor que s’ha dedicat amb contumàcia a ridiculitzar les veleïtats del franquisme i de la burgesia provinciana que s’agombolava al seu voltant, l’escriptor que ha sabut viatjar a l’infern per recollir el testimoni de Narcís Oller, Josep Yxart i Clarín, el revitalitzador, des del coneixement, d’alguns mites clàssics i el brillant traductor de Goethe, hi hauria de tenir un lloc assegurat.

Publicat dins de Cultura, General, Literatura, Teatre | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari

Tanca una llibreria, la ciutat es fa petita

Publicat el 29/07/2018 per JOAN CAVALLÉ

Fa pocs dies apareixia a la premsa la notícia que la Llibreria de la Rambla tancava les seves portes a finals d’aquest mes de juny, després de quasi mig segle de servei a la ciutat. Per a mi va ser una sorpresa molt especial, perquè jo tenia anunciada, per a uns dies abans, el 26 de juny, a les 19.30, en el mateix lloc, la presentació del meu darrer llibre, La ciutat i alguna gent que hi viu. La notícia, doncs, em va fer llegir i rellegir tot el que aquests dies s’ha publicat i ha circulat per les xarxes sobre el tema. Un dels missatges, gairebé de condol, deia una cosa similar a la que he posat per encapçalar aquest article. Efectivament, el tancament de la Llibreria de la Rambla encongeix la ciutat. Com si a una casa amb esplèndides vistes al mar o a la muntanya un bon dia li aixequessin un edifici al davant i li tapessin per sempre aquelles vistes. Com si d’un bagul ple de records n’extraviéssim la clau i ja no tinguéssim manera de recuperar tot allò que hi havíem desat. En el cas de la llibreria que ens ocupa, el bagul és molt gran. Són cinquanta anys no només d’intermediar entre autors, editors i els darrers destinataris, els lectors, sinó també d’oferir el seu espai per acollir una gran varietat de mostres de cultura. He fet un càlcul, forçosament agosarat, i em sembla que podem parlar d’entre 2000 i 3000 actes: presentacions de llibres la majoria, però també conferències, taules rodones, rodes de premsa, debats, exposicions, recitals, classes de llengua i literatura…

És cert que hi ha moltes menes de llibreries. Però, la majoria, han assumit amb eficàcia una funció de suplència que les ha conduït més enllà del simple expenedor de llibres. El model de comerç que s’està implantant a les nostres ciutats ha obligat a tancar molts establiments tradicionals, que no han pogut resistir la competència de les grans cadenes, franquícies i grans superfícies. I les llibreries no n’han estat una excepció.

Jo em vaig acostumar a comprar llibres de petit, al meu poble, Alcover, en establiments que no eren ben bé llibreries: una merceria (ca la Paquita) i una perfumeria (CATMA), on el llibre tenia el seu espai. Més tard, estudiant  batxillerat a Valls, vaig picotejar les llibreries de la capital de comarca (Roca, Moncunill i Alt Camp). Amb els estudis a Tarragona, entrava en contacte amb la Llibreria de la Rambla, però també freqüentava les llibreries reusenques (Gaudí i La Tronada). Alguns d’aquests noms, als quals cal afegir-ne alguns altres, com la Llibreria Adserà, inaugurada dos anys abans que la de la Rambla i que encara resisteix al seu davant i s’entén cap a Valls, o la Llibreria Galatea, a Reus,  són indissociables de la història cultural d’aquesta part del país.

Passejar, deturar-te davant d’un aparador amb tot de llibres ben col·locats, ordenats per gèneres o temes, aportant seleccions que se sumen a esdeveniments de la ciutat: llibres de còmics durant la setmana del còmic; llibres de cinema quan s’esdevé el festival REC; llibres d’arqueologia o història romana durant Tàrraco viva; les novetats dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona quan es publiquen… Deixar-se convidar i entrar a la llibreria per poder tocar aquests llibres, fullejar-los, comprovar, per l’índex, si allò que ens imaginem és realment el que contenen… Tot això es perd quan es tanca una llibreria. És per això que, efectivament, en aquest moment podem afirmar que la ciutat se’ns fa petita, que avui som més pobres que ahir, que els horitzons se’ns han desdibuixat. De tota manera, som tossuts. I, de manera semblant als pitjors moments d’inquisicions i dictadures, persistirem en la defensa del llibre.

(Aquest article va ser publicat inicialment a Diari de Tarragona, de 28 de juny de 2018)

 

Publicat dins de Cultura, General, Literatura | Etiquetat com a | Feu un comentari

Un amor a Tarragona

Publicat el 28/07/2018 per JOAN CAVALLÉ

Aquest dijous es projecta a Tarragona Espoir (Sierra de Teruel), una pel·lícula d’André Malraux, rodada parcialment a la ciutat ara fa 80 anys justos. Qui tingui curiositat per contemplar com era la Tarragona de llavors, en plena guerra, pot atansar-se a l’Antiga Audiència (plaça del Pallol, 3), aquest dijous dia 12, a les 19.30. La pel·lícula es projectarà amb comentaris d’Antoni Cisteró, autor de Campo de esperanza, una novel·la basada en aquest rodatge.

Malraux rodant Espoir, estiu de 1938. A la seva dreta, tapat, Max Aub

Una periodista i escriptora francesa anomenada Josette Clotis, arribava a Barcelona el 22 de setembre de 1938 i escrivia: “Ahir vam tornar de Tarragona, on ens hem estat quinze dies. Els bombardeigs són més impressionants que a Barcelona. La ciutat és petita, la defensa, insuficient, sentíem el xiulet de les bombes com si caiguessin directament sobre els nostres caps. Però, que bonica és la ciutat! Sota les muralles té un jardí amb figueres, tarongers, gessamins i, a sota, la mar. Tot el que m’agrada més del món”. Pot resultar curiós que descrigui una estada a Tarragona en termes tan entusiastes, com si es tractés d’un paratge idíl·lic, quan Tarragona, ella mateixa ho diu, acabava de ser bombardejada. Efectivament, el 6 d’agost havien caigut sobre la ciutat ni més ni menys que 749 bombes. Els efectes que aquest fet va causar, tant sobre edificis i comunicacions, com sobre la població i l’estat d’ànim general, són fàcils d’imaginar. A més a més, el tema s’ha estudiat profusament i, els resultats, han estat difosos mitjançant publicacions, exposicions i audiovisuals. Com podia ser que una periodista francesa de 28 anys es mostrés tan satisfeta?
Josette Clotis havia quedat perdudament enamorada d’André Malraux l’any 1933, quan l’escriptor acabava de rebre el premi Goncourt per La condition humaine. Des de llavors, la seva vida va molt associada a la d’ell. Quan el novel·lista, que ja havia participat en nombroses activitats de caràcter antifeixista, decideix traslladar-se a Catalunya per portar al cinema l’adaptació de la seva novel·la Espoir, sobre l’anomenada Guerra d’Espanya, Josette el segueix. El centre d’operacions s’estableix a Barcelona, però part del rodatge es fa en altres indrets, com ara Tarragona o Collbató. Veure avui la pel·lícula resulta interessant, perquè ens permet contemplar un seguit d’indrets de la ciutat tal com eren el 1938. Però no deixa de sorprendre el fet que el rodatge es produís en un moment tan convuls, amb una ciutat commocionada pels bombardeigs i, alhora, preocupada per la proximitat del front. De testimonis coetanis, ens en queden (com a mínim) dos. D’una banda, el de la mateixa Josette Clovis, morta accidentalment el 1944, després d’haver tingut dos fills amb l’escriptor cineasta. Les seves notes i correspondència van servir a una amiga, la també periodista i present en el rodatge Suzanne Chantal, per escriure’n la biografia, de la qual forma part el text apuntat més amunt. L’altre testimoni directe és el d’Elvira Farreras, que feia de secretària de Malraux durant aquells dies i que n’ha escrit les seves impressions en diferents textos memorialístics. Precisament Elvira Farreras, que es casaria amb el galerista d’art Joan Gaspar, va ser una de les fonts que va tenir a l’abast Antoni Cisteró per escriure Campo de esperanza, una novel·la basada en aquell atzarós rodatge. Llegint la novel·la, que cavalca entre la realitat i la ficció, i que, com a la realitat, també conté la seva historia d’amor, ens podem anar responent alguna de les preguntes que ens plantejàvem. Com va ser possible aquell rodatge, enmig d’un conflicte tan violent? L’entusiasme de Malraux és, sens dubte, una de les respostes, entusiasme que va saber transmetre al seu entorn i, fins i tot, als dirigents polítics i militars de la República, que no dubtaven a facilitar-li permisos, material i fins i tot, soldats, que haurien d’intervenir en la pel·lícula com a figurants. Un paper destacat el va jugar Max Aub, que li devia fer d’enllaç, de traductor i, sobretot, el devia posar en contacte amb els professionals de l’escena d’aquí. Entre els actors que protagonitzen el film destaquen Josep Sampere (el pare de la popular Mary Sampere), llavors molt actiu al Paral·lel barcelonès; Julio Peña, un dels més sol·licitats actors de cinema, que en aquell moment ja havia passat per Hollywood; Pedro Codina; o Andrés Mejuto. Però, més enllà d’aquests noms masculins, segurament la pel·lícula no hauria estat possible sense noms com les dones ja esmentades: Josette Clotis, Elvira Farreras o Suzanne Chantal.

(Aquest article va aparèixer originalment a Diari de Tarragona, de 12 de juliol de 2018)

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Feu un comentari

El darrer acte de la Llibreria de la Rambla

Publicat el 13/07/2018 per JOAN CAVALLÉ

Quan fa algunes setmanes reservava data per a la presentació del meu darrer llibre, poc podia pensar en la transcendència d’aquella decisió. El llibre estava escrit des de feia temps, però una actitud sempre tendent a no precipitar-se m’havia fet ajornar-ne fins ara la publicació. A més a més, havia decidit que l’aparició pública no coincidís amb St. Jordi. Tot plegat, el llibre, un recull de relats titulat La ciutat i alguna gent que hi viu, editat per Cossetània edicions en la col·lecció La Gent del Llamp, estava previst de presentar-se a la Llibreria de la Rambla el dia 26 de juny. Llavors va saber-se que la llibreria tancava i, encara més, de resultes d’aquestes coincidències, que la presentació del meu llibre seria el darrer acte que hi tindria lloc.

Presentació de "Ni un pam de net", d'Albert Ventura, a la Llibreria de la Rambla, 18 de desembre de 2013. Amb Ramon Marrugat i Magí Sunyer.

Quan algú té l’honor d’inaugurar un teatre, un auditori, una biblioteca, un museu o una llibreria, com li va ocórrer a Joan Fuster, ara fa cinquanta anys, amb la Llibreria de la Rambla, la sensació és esplèndida. Tens la impressió d’assistir a un naixement que ens omple a tots d’esperances. En el cas que ens ocupa, els resultats han estat fantàstics i la Llibreria situada al passeig principal de la ciutat s’ha inscrit amb fermesa en els records de molts de nosaltres. Si ja el fet de ser un establiment dedicat a la venda de llibres i, per tant, a la promoció de la lectura, comporta una funció important, espais com la Llibreria de la Rambla n’assumeixen moltes altres. Durant anys va ser un dels pocs focus de presència de la cultura catalana a la ciutat. També, un punt de resistència antifranquista, on sovint es vorejava el límit d’allò que era tolerat i s’assumia el risc de les impertinències governatives, que arribaven al límit de prohibir actes o segrestar publicacions. La Llibreria de la Rambla no només era un lloc per presentar-s’hi llibres. La varietat d’activitats que s’hi acollien era enorme. Allí s’hi va interpretar música i s’hi van projectar pel·lícules, s’hi van exposar peces de Cuixart, Hernández Pijuan, Subirachs, Jujol o Cèsar Martinell, hi van llegir poemes seus Joan Olivé, J. V. Foix o Vicent A. Estellés, es van fer campanyes a favor de la premsa en català, s’hi van presentar, en temps transitoris, sindicats com Unió de Pagesos o CNT, organitzacions com Amnistia Internacional, a més de molts partits polítics.

Crec que vaig accedir per primera vegada a la llibreria i a la seva sala d’exposicions el setembre de 1975, amb motiu de l’exposició de ceràmiques de Martí Royo, acompanyada del llibre que aplegava aquestes ceràmiques i els poemes d’Ismael A. Lludrigues, sota el títol Fangtasmagories. Aquest també devia ser el primer llibre que vaig comprar-hi. Allí també vam presentar el llibre col·lectiu Deu narradors, editat per edicions El Mèdol, el 1989, que acollia una mostra dels, llavors, joves narradors del Camp de Tarragona. Després hi hem anat presentant altres llibres, i m’ha tocat fet papers diversos, com a autor, com a editor, com a organitzador, o com a presentador.

Presentar-hi, ara, el darrer, és una mena d’honor que la casualitat em confereix, però, en qualsevol cas, un honor trist. Penso en l’aportació impagable que la llibreria ha fet a la ciutat. Penso en tota la gent que hi he conegut i en tots els llibres que m’han enriquit. I penso en les causes, algunes de prou llastimoses, que porten una llibreria a tancar les portes. Molta gent a qui he trobat aquests darrers dies m’ha dit que avui vindran, no tant per la presentació del meu llibre, com per ser presents en un acte que senten com a històric.

(Aquest article va aparèixer a la versió digital de Fet a Tarragona, de 26 de juny de 2018, el mateix dia del darrer acte que tenia lloc a la llibreria.)

Publicat dins de Cultura, General, Literatura | Etiquetat com a , , | Feu un comentari

Joan Josep Marca en el record

Publicat el 25/06/2018 per JOAN CAVALLÉ

Recordo com, fa cosa d’uns dotze anys, rebia una invitació per mantenir una conversa tot dinant sobre la realitat cultural de Tarragona. Qui m’hi convidava era Joan Josep Marca Torrents, a qui llavors no coneixia, i ho feia a través del comú amic Josep Anton Baixeras. Ell em va explicar el seu projecte, que tenia com a objecte la promoció de l’activitat cultural de la ciutat i del seu entorn, des de la iniciativa privada, i que preveia, com a eina, la creació de la Fundació Privada Mútua Catalana. Aquell dinar només pretenia que li donés a conèixer el meu punt de vista sobre la realitat i la varietat cultural de la ciutat i ajudar-lo a detectar els principals agents en cada sector. En aquell moment jo era cap de gestió de l’àrea de Cultura de l’ajuntament, des de la qual manteníem cada any una convocatòria de projectes en cada un dels àmbits: les arts visuals, el cinema, la música, les arts escèniques, la literatura, l’edició, etc. Més enllà de les coses que ja estaven consolidades, i que per tant tothom ja coneixia, aquesta convocatòria era un bon baròmetre per detectar bona part de les novetats que es gestaven en el cor inquiet de la ciutat. Recordo com si fos ara les paraules amb què va rebre la informació que allí vaig poder facilitar-li. “És el que buscava, Josep Anton”, referint-se a l’amic Baixeras. “Això és el que necessitem per tirar endavant el projecte”.

El projecte es va materialitzar al cap d’un temps i, de seguida, la Fundació Privada Mútua Catalana es va convertir en un factor imprescindible per al desenvolupament cultural de la ciutat. En un moment de crisi econòmica, en què les institucions es feien enrere d’algunes aportacions que havien fet tradicionalment, la Mútua permetia no tan sols que algunes d’aquestes iniciatives continuessin fent-se, sinó que se’n posessin en marxa de noves.

De tota manera, si ara escric aquest article no és per parlar de la Fundació i de la seva impagabale aportació a la cultura tarragonina. La raó d’escriure és per parlar de qui fins ara n’ha estat exemplar president. Dic exemplar per tota una sèrie de raons que em sembla convenient de destacar. La primera era la seva proximitat a les persones. Contra el que podria pronosticar-se en algú que rep moltes sol·licituds i, per tant, pot sentir-se pressionat per les demandes de tota mena, volia mostrar-se proper a la gent de la cultura i assistia amb ganes a tots els actes que la seva agenda li permetia (la meva darrera conversa amb ell, dos dies abans de morir, era per excusar-se d’assistir a la presentació del meu darrer llibre, pel fet de coincidir-li amb una reunió a Salou). Alhora, però, i aquesta és la segona raó, esquivava tant com podia el protagonisme, llevat de quan resultava imprescindible, per exemple en els actes organitzats per la mateixa Fundació, o quan l’ajuntament va atorgar-li la distinció de Fill Predilecte de la Ciutat. Era habitual, doncs, veure’l en petits actes culturals, com ara presentacions de llibres que la Fundació havia patrocinat, discretament assegut en una cadira, atent a felicitar autors i editors. Junt a les activitats més potents que promovien, com ara el Congrés Internacional d’Arqueologia Tarraco Biennal o les Converses del Camp de Tarragona, hereves d’aquelles Converses de Salou, la seva mà estesa arribava a molts centres d’estudis de la comarca, aportacions per a l’activitat de les biblioteques, edicions de caràcter històric o iniciatives literàries. Entre elles, per la part que em toca, la col·lecció La Gent del Llamp, produïda pel col·lectiu homònim.

Encara voldria remarcar una tercera raó, entre les coses que el caracteritzaven. A l’hora de prendre una decisió, desconfiava de les primeres impressions i contrastava opinions amb gent diversa, fins a tenir la certesa que l’opció escollida era la correcta, encara que aquesta opció fos diferent a la pretesa pels sol·licitants. En acabar alguns actes en què havia participat, no era estrany de veure’l atansar-se a algú i, sortint plegats, aprofitar el moment per demanar-li parer sobre qualsevol tema.

La funció necessària en materia de patrocini i mecenatge sovint troba la raó de ser, o la justificació, en les compensacions que el mecenes obté a canvi d’allò que aporta. Aquestes compensacions poden ser d’imatge, publicitàries o fins i tot bescanvis per altres menes de beneficis. En el cas que ens ocupa, no sembla que fos així. J. J. Marca parlava de tornar a la societat allò que la societat li havia donat. En aquest sentit, el seu i el de la Fundació són un mecenatge sorgit d’un compromís: amb la cultura, amb la ciutat i amb el país. Una de les imatges més reveladores d’això, i que m’ha quedat gravada, és el dia en què el tinent d’alcalde de Cultura Josep M. Prats presentava la seva dimissió com a mostra de rebuig a les càrregues policials de l’1 d’octubre passat. Al meu costat, Joan Josep Marca deia: “Per dignitat, era necessari”. Ho deia amb la veu trencada per l’emoció.

Ell també ha demostrat ser un home digne. Descansi un pau.

(Aquest article va ser publicat inicialment al digital Fet a Tarragona de 20 de juny de 2018)

 

Publicat dins de Cultura, General | Etiquetat com a | Feu un comentari

Carta a Jordi Tiñena

Publicat el 27/03/2018 per JOAN CAVALLÉ

Benvolgut Jordi,

Ara ja no t’ho podré dir. O potser sí; perquè, de fet, t’ho estic dient.  En les moltes vegades que hem parlat, que ens hem trobat, que hem coincidit, en actes, reunions, sopars o simplement passejant pel carrer, sovint ha aflorat l’intent d’explicar-te una cosa i mai no he acabat de fer-ho. Algun ressort púdic m’hi ha posat traves i, com acostumo en similars circumstàncies, ho he deixat per a més endavant.

Ens coneixíem de fa molts anys. Tants, que de vegades em fa la impressió que hem viscut més d’una vida. La primera, la més llunyana, és la que ens apropava en la lluita contra el franquisme. Ens hi vam abocar molt, amb il·lusió i esperança. Tu eres un parell d’anys més gran. Anaves més avançat. Quan jo tot just abandonava l’adolescència, tu ja formaves part del secretariat de l’Assemblea de Catalunya. A les primeres eleccions democràtiques, acompanyaves la Berta, llavors candidata a les llistes d’Esquerra de Catalunya.

Passen els anys i coincidim novament com a persones preocupades i dedicades, professionalment, a la llengua, cadascú en un lloc diferent. Tu acabaràs fent cap a l’institut de Campclar. Tot aquest període me’l miro de lluny. Mentre alguns intentem començar una carrera literària amb obra pròpia, tu et dediques a adaptar, per al públic jove, textos clàssics, sobretot medievals. Llavors ignoràvem que estaves treballant l’ofici sobre la plantilla dels grans mestres.

Per això em va sorprendre, i aquí és on començo a dir-te el que fa temps que t’havia d’haver dit, que aquell treball que vaig defensar com a membre del jurat del premi Ciutat d’Alzira de 1994, aquella novel·la titulada Un dia en la vida d’Ishak Butmik, eres tu qui l’havia escrit. M’havia agradat molt, aquella novel·la. Per això vaig defensar-la, contra l’opinió en principi majoritària del jurat. I, amb la col·laboració d’un altre membre, els vam convèncer. En saber que era teva me’n vaig alegrar mentre em preguntava com pot passar-se d’adaptar textos medievals a escriure una novel·la tan moderna com aquella. Jo havia guanyat el premi l’any anterior. Al costat de la meva novel·la, la teva em semblava enorme. I em van venir ganes d’escriure com tu.

Presentació d'"El cadàver sense nom", de J.Tiñena, novembre de 2016 (Foto: T. León).

Presentació d'El cadàver sense nom, de J. Tiñena, novembre de 2016 (Foto: T. León).

Que allò que havia passat aquella nit a Alzira no era una flor isolada, ho vas anar confirmant els anys que vindrien. A diferència de molts de nosaltres, inconstants, desiguals, moguts per rauxes i aturades, tu vas anar construint una obra sòlida i coherent. La dedicació a la literatura ens va anar apropant, sobretot en aquell període en què tots dos, junt amb uns quants més, en el marc del col·lectiu Escriptors del Camp de Tarragona, intentàvem que la veu literària d’aquestes comarques es deixés sentir.

La teva, a través dels teus personatges, s’ha sentit molt. Aquests personatges continuaran amb nosaltres per mantenir-te viu.

(Una versió d’aquest article va ser publicada a Diari de Tarragona, el 26 de març de 2018)

Publicat dins de General, Literatura | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari

L’absurd

Publicat el 22/02/2018 per JOAN CAVALLÉ

L’aparició del volum primer del teatre complet de Manuel de Pedrolo em dóna peu per escriure aquest article. És possible que passi amb una certa indiferència, el llibre vull dir, i per això l’escric, l’article. L’any 1961, quan el novel·lista només havia donat a conèixer, com qui diu, un parell d’obres de teatre, Martin Esslin publicava el seu fonamental assaig sobre el teatre de l’absurd. En ell, afirmava: “Per la simplicitat de la seva concepció, la presentació concreta i teatral de la seva idea filosòfica, Homes i No se situa entre els exemples més reeixits del teatre de l’absurd. Manuel de Pedrolo ha escrit altres obres dins aquesta convenció; si mantenen les promeses dels primers assajos, ocuparà un lloc entre els més grans autors d’aquest teatre.” Pedrolo, efectivament, en la solitud immensa del franquisme, escrivia un teatre que el col·locava al costat dels corrents més innovadors. Contra la idea, sovint esgrimida, que el teatre de la resistència antifranquista no connectava amb allò que en aquell mateix moment es feia “nord enllà”, el cert és que Pedrolo va donar un exemple d’extrema modernitat. I al costat de Pedrolo, o precedint-lo en el temps, hi havia Joan Oliver. Ja durant la guerra civil havia escrit una obra, La fam, que s’avançava en certa mesura al teatre existencialista d’un Sartre o un Camus. Més tard, ell mateix seria un primerenc introductor a la península del teatre de Beckett. Un tercer nom que podem treure a col·lació és el de Joan Brossa, poeta escènic que, des de la foscor de 1945, creava un teatre abans no imaginat per ningú. Tres autors avançats al seu temps que demostren com el teatre català no estava aïllat d’Europa. Si aquests autors estaven aïllats d’alguna cosa és del món teatral del país. Representats escassament encara avui, quan algú retreu que Joan Oliver és menystingut pels estaments oficials, ens vénen temptacions de dir: només pels oficials? Això és l’absurd.

(Vaig publicar aquest petit article a El Punt, el novembre de 1999. En el centenari de Manuel de Pedrolo m’ha semblat oportú rescatar-lo).

Publicat dins de General, Literatura, Teatre | Feu un comentari

La construcció del paisatge

Publicat el 17/02/2018 per JOAN CAVALLÉ

Els paisatges trobats, de Josep Santesmases (Onada edicions, 2017)

No crec equivocar-me si afirmo que tothom entén el significat de la paraula paisatge. En canvi em fa l’efecte que ens costaria posar-nos d’acord a l’hora de definir-la, tot i ser prou corrent en la parla quotidiana. Quan passegem, solem estar convençuts de contemplar paisatge. Però el paisatge no és una cosa concreta, com una casa, un bosc o una vall. El diccionari no ens ajuda gaire. El de l’IEC diu: “Aspecte, vista, d’un paratge natural,” amb la qual cosa, d’una banda exclou el paisatge urbà i, de l’altra, el redueix a un aspecte o vista. Però, en canvi, solem tenir la idea que el paisatge és una mena de totalitat, la suma de tots els elements que se’ns posen, en un moment donat, davant la vista. De fet, podríem dir que la vista és el que fa el paisatge. El riudomenc Eugeni Perea, una de les persones que, entre nosaltres, més ha reflexionat sobre el tema, diu que el paisatge és el fruit d’introduir valors humanístics a la geografia. Per tant, el paisatge és un producte cultural i això explicaria la seva productivitat en tota mena de manifestacions artístiques, sobretot en pintura i literatura.

De ben antic, el Camp de Tarragona ha estat objecte destacat de mirades que han anat convertint-lo, a través de les paraules, en patrimoni de la col·lectivitat. Des de l’anònim viatger massaliota que descrivia les nostres costes fa uns 2.550 anys fins avui dia, s’han succeït moltes maneres diferents de veure el nostre paisatge. Artur Osona, Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. Espinàs, Josep Vallverdú, Josep Pla o Olga Xirinacs són només alguns dels noms que podria citar, des de l’obstinat excursionista de motxilla al calmós escriptor amb habitació pròpia. Un dels autors que darrerament s’han dedicat amb més constància a aquesta tasca és Josep Santesmases (Vila-rodona, 1951), poeta, historiador, assagista i una de les persones més actives en el món de la recerca local (és president del Centre d’Estudis del Gaià i de la Coordinadora de centres d’estudis de parla catalana, a més de vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner, entre altres responsabilitats). La contemplació (i, per tant, la construcció, segons dèiem abans) del paisatge ha ocupat bona part de la seva activitat literària, tant en poesia (El món des de l’agut, Entre el cel i la terra) com en prosa (Riu avall, Viatge literari per la vall del Gaià).

El llibre que ens presenta ara és un magnífic cas de fortuna literària. Escrit entre el 3 de novembre de 2015 i el 19 de març de 2017 (les dates són clares, perquè es tracta d’un dietari), poc temps després de la seva finalització guanyava el Premi de Literatura Memorialística Ciutat de Benicarló i una mica després apareixia a Onada edicions. Com el títol indica, el tema d’atenció bàsic (encara que no únic) és el paisatge, sobretot l’immediat a l’autor (el curs del Gaià i voltants), encara que no s’està de visitar altres indrets del país, sobretot de muntanya i fluvials, tot i que no defuig atansar-se a ciutats com Tarragona i Barcelona.

L’interès pel paisatge queda clar ja en un primer apunt, com una mena de pròleg, que demostra intenció generalitzadora: “Perduts en la desconeguda immensitat de l’univers, vivim en un món de continuïtats físiques, sense les quals res seria possible i tot perdria la lògica que ho sosté. El paisatge és fruit de la intel·ligència i no del poder. El poder posseeix, ostenta i manipula. La intel·ligència mira sempre, els paisatges viscuts i els paisatges trobats”. El dietari s’inicia amb la descripció de les conseqüències de l’aiguat de novembre de 2015, data simbòlica, d’aquelles que queden gravades en els calendaris locals. Alhora, Santesmases ens avisa que els paisatges són dels que hi viuen, no dels que hi van a veure’ls, i es malfia d’aquells que miren de reüll la literatura que no es refereix a “territoris consagrats, dels que se’ls ha donat categoria de portadors de les essències”.

Un apunt especial mereix el tractament de la llengua, força acurat i amb un interès especial per mantenir vives paraules i expressions que ja comencen a caure en l’oblit. Així, eixabuc, ravenisses, bagot, el gotim petit de raïm que encara no és madur a l’hora de la verema, a caramull, l’expressió fer conlloga, en el sentit de companyonia (perversió de cònjuge), fer quart per hora, en el sentit d’anar molt ràpid, treure faves d’olla, en el sentit d’espavilar-se, etc.

De tota manera, allò que més hem de destacar d’aquestes pàgines és la gran capacitat d’observació dels elements i dels fenòmens. Per exemple quan compara els canvis de la natura als moviments d’una orquestra o ens informa sobre els diferents sons que el vent obté dels arbres, o quan observa com la pluja modifica els colors de les coses, o quan fixa, l’11 de juny, que aquesta és l’època de l’any en què podria fer-se la fotografia dels conreus, amb els sembrats a punt, la fruita dolça que ja penja dels arbres, les vinyes amb la pampolada ben constituïda, les plantes d’horta estiuenques a punt de collir, amb un esplaiament específic per a les tomaques.

Llegir Els paisatges trobats, de Josep Santesmases m’ha produït una sensació reconfortant. D’una banda, perquè m’ha permès reconèixer-me en aquest paisatge comú que, veient coses semblants, tots nosaltres anem construint. D’altra banda, perquè m’ha ofert la possibilitat d’experimentar que, durant la lectura, el temps es deturava i podia contemplar les coses sense l’atropellament que avui ens caracteritza.

(Publicat a Diari de Tarragona, 17 de febrer de 2018)

Publicat dins de General, Literatura | 1 comentari

En el país dels cínics, el bufó és el rei

Publicat el 03/02/2018 per JOAN CAVALLÉ

En un article anterior parlava de la perversió que consisteix a segrestar el significat de les paraules i obligar-ne a un ús espuri, no conforme a allò que diuen els diccionaris, sinó al que interpreten governants, jutges i directors de diari. Posava l’exemple d’exili. Ara anem al diccionari. Segons el de l’IEC, exili (la paraula mare) és l’“expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics”. Perquè ningú no pugui dir que el de l’IEC és un diccionari tendenciós i adoctrinador, el de la RAE ho defineix com: “Expatriación, generalmente por motivos políticos”. En origen, el concepte d’exili se circumscrivia a l’àmbit jurídic. L’exili es derivava d’una sentència (del senyor territorial o d’un tribunal, segons les èpoques). Un podia ser condemnat a exili fora de la seva ciutat, o del seu país, per sempre o per un temps determinat. Però el sentit de la paraula s’amplia aviat. Els castellans podran recordar perfectament l’exili a Portugal de la que havia estat proclamada reina de Castella i Lleó amb el nom de Juana de Castilla, més coneguda com la Beltraneja. En un moment determinat de la seva vida, disconforme i humiliada per com discorre la política del regne, decideix exiliar-se a Portugal i allà ingressa en un convent. Als llibres es parla d’ella com d’exiliada, no com a fugitiva. Després de la victòria de Felip V a la guerra de Successió, molts dels partidaris de la causa austriacista es van exiliar. Alguns van assolir alts càrrecs en els dominis de l’emperador Carles, com el marquès de Rialp, que arribaria a secretari d’estat. Cap llibre no li nega la condició d’exiliat, tot i que va gaudir d’una vida còmoda i molt de poder. La Revolució Francesa va aconsellar moltes persones compromeses amb l’Ancien Regime d’exiliar-se: nobles, esclesiàstics, càrrecs polítics… Un d’aquests personatges, el comte Antoine de Sartine, que entre altres mèrits comptava el d’haver dirigit la policia francesa,va instal•lar-se a Tarragona. Aquí va comprar una casa al pla de la Seu. I aquí va morir i va ser enterrat a la catedral, on encara, convertit en pols, deu fornir aliment a un teix o a algun xiprer. Enlloc se li nega el qualificatiu d’exiliat. De la mateixa manera ningú no es queixa quan, a les pàgines de La Razón (21.07.2015) es llegeix, referint-se al general Primo de Rivera, que el dia abans de morir, a París, havia participat en “una suculenta cena en el exilio”. Ja ho saben, el dictador havia dimitit del seu càrrec i, sense que ningú l’amenacés, perquè el que manava continuava sent Alfons XIII, el seu protector, va preferir exiliar-se (per cert, no sense abans haver proposat qui el substituiria en el càrrec). I allà va morir després d’una grande bouffe (una enorme fartanada).

Coleccionismo de Revistas y Periódicos: General Primo de Rivera/ caricatura de Fresno - 1925 - Foto 1 - 57266029

En els noms que, més o menys arbitràriament, acabo de donar, distingim diferents raons per ser qualificats de persones en exili. Hi podríem afegir tots els que componen el trist exili de la nostra República, entre ells alguns notables tarragonins que van descriure l’exili admirablement, com Antoni Rovira i Virgili o Domènec Guansé. En aquell moment, molts governs legítims europeus eren a l’exili, no només el català i l’espanyol, també altres com el francès, el belga o el polonès. Més tard, el franquisme va produir exilis de caràcter acadèmic, intel•lectual i artístic, com els d’Aranguren, Arrabal, Juan Goytisolo o Joan Manuel Serrat, potser el darrer exiliat del franquisme. En l’immediat postfranquisme encara hi va haver, com a mínim, un altre cas d’exili notori. Era l’any 1978. La companyia teatral Els Joglars havia estrenat La torna, una obra de caràcter farsesc que girava al voltant de l’execució a la presó de Tarragona d’Heinz Chez, però a través de la qual es volia parlar del cas de Salvador Puig Antich. Albert Boadella, director de la companyia, va acabar fugint (de l’hospital on el tenien) i exiliant-se. Els seus companys de penes van considerar que la fugida de Boadella els va fer perdre la llibertat condicional de què gaudien. Però, per molt que li retraguessin aquest fet, ningú no va negar llavors a Boadella (avui autoproclamat bufó major del regne) la condició d’exiliat.

La situació, ara, és exactament la que va plantejar-se, en el seu moment, a Galileu quan l’obligaven a negar la rotació de la Terra al voltant del Sol. Davant del tribunal de la Santa Inquisició, va abjurar de les seves teories. Alguns li atribueixen la frase “Eppur si muove” (“I tanmateix es mou”). No sabem si va dir-la, perquè devia estar prou cohibit, pobre home; però, en qualsevol cas, davant la insistència de tribunals, periodistes i partits que interpreten la llei de manera dogmàtica, a negar que les coses es puguin entendre tal com tothom les entén, nosaltres també podem dir: “El president no està exiliat; però tanmateix és a l’exili”.

El greu de tot això, com s’ha repetit de molts altres episodis en els darrers temps, és que el que avui són provatures, demà es consideraran precedents o, en termes jurídics, jurisprudència. Algun dia prohibiran qualificar Franco de dictador perquè el seu règim es definia com a democràcia orgànica; diran que les estomacades que de tant en tant es perpetren en algunes comissaries no són tortures, perquè la tortura està prohibida i, si està prohibida, no pot existir, com ja neguen contra l’evidència que l’1 d’octubre va haver-hi violència policial. I prohibiran el Romacero gitano, de García Lorca, amb l’excusa que incita a l’odi contra la Guàrdia civil.

(Per cert: per si no ho pesquen, el títol d’aquest article, com en temps del franquisme, té dos sentits).

[Publicat inicialment a “Diari de Tarragona” de 2 de febrer de 2018]

Publicat dins de General, Política | Etiquetat com a | Feu un comentari

L’exili i els seus camins

Publicat el 03/02/2018 per JOAN CAVALLÉ

Qui controla la llengua controla la realitat, perquè, per als humans, no hi ha realitat sense llengua que l’expliqui. D’aquesta consideració, n’hi ha moltes derivades. Una d’elles és la que consisteix a poder decidir el sentit de les paraules, no a partir del pacte comú que representen la tradició i l’acadèmia, un pacte en el qual tots els parlants ens sentim representats, sinó seguint directrius polítiques que no persegueixen entendre’ns, sinó treure profit de l’idioma. La història ens en forneix molts exemples. Aquesta paraula que sembla que tots assumim com el paradigma del clima necessari per aconseguir la pau civil, em refereixo a democràcia, va ser pervertida durant el franquisme amb el simple additament de l’adjectiu orgànica, per tal de sentir-s’hi inclòs. L’oposició antifranquista era conscient d’aquesta lluita pel significat i, entre moltes altres, va encunyar la famosa frase “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes”. Perquè, què és el terrorisme? Resumidament, fer servir el terror amb objectius polítics. És cert que l’IRA, ETA, les italianes Brigades Roges, la banda Baader-Meinhof o, més cap aquí, al-Qaeda, eren terroristes. Però no ho eren menys, sinó de vegades més, els estats que convertien, i molts encara ho fan, el terror en un instrument de dominació.

L’alteració en el sentit de les paraules ha tingut i té continuïtat en sistemes en principi democràtics i liberals, teòricament respectuosos dels drets humans i la llibertat individual. Quan, per exemple, un govern és capaç de decidir què és una llengua (com va fer artificiosament el govern aragonès traient-se del barret el Lapao, com havien intentat prèviament governs valencians i balears en els seus respectius territoris) per damunt dels criteris acadèmics, vol dir que és capaç de qualsevol perversió.
En els darrers mesos, hem vist augmentar de forma exponencial aquesta tendència, d’una manera molt alarmant fins al punt que, si no s’hi posa aturador, és possible que, en un futur no gaire llunyà, els diccionaris siguin segrestats de les acadèmies i els redactin directament els governs o els tribunals, donant a cada paraula un sentit diferent segons convingui en cada circumstància. Constitucional, democràtic, violència, pres polític, odi, nazi, feixista, supremacista generen enormes controvèrsies. El més perillós de tot és que quan es produeix una discrepància semàntica, ningú no es remet al diccionari. Sempre hi ha algun jutge disposat a emetre sentència. Els anomenats Jordis van cometre violència perquè el violent no és aquell que fa violència sinó aquell que, oposant-se a la violència i intentant evitar-la, provoca l’enuig d’uns individus armats que, no podent-se contenir davant tanta provocació no violenta, acaben sucumbint i, sense voler-ho, actuen amb violència. Ells, però, no la volien; i els que volien evitar-la, sí que volien.

De tota manera, si he començat aquest article no era per fer una dissertació teòrica sobre aquest fenomen, ni tan sols per avisar dels perills que, per a tots, se’n deriven, sinó per cridar l’atenció sobre un dels casos que m’ha repugnat més i que aquests dies està d’extrema actualitat. Em refereixo al concepte d’exili i als seus derivats exiliat, exiliar o exiliar-se. De seguida que el president Puigdemont va anar-se’n cap a Brussel•les, junt amb altres membres del seu govern, es va parlar d’aquesta acció com d’exili i, els que el protagonitzaven, d’exiliats. És prou evident que això no va agradar gens als que es troben ideològicament en el cantó oposat. Però, sobretot, va enfurismar cosa de no dir aquells que, havent empatitzat amb l’exili republicà, no podien tolerar que el victimari exiliat s’escapés de les seves mans. Qui són aquests que es declaren exiliats sense el nostre consentiment? El senyor Lluís Bassets, per exemple, des de les pàgines d’El País, no para de qualificar-lo de “presidente huído”, per carregar-lo encara d’una vergonya complementària, com dient “qui fuig, o qui s’amaga, alguna cosa dolenta deu tenir a amagar”. El paroxisme tergiversador va assolir el seu zenit quan va arribar-se a prohibir l’ús d’aquesta i altres paraules en els mitjans de comunicació públics durant la campanya electoral, fet que alguns que no saben què és la democràcia ja van interpretar com que aquestes paraules no podien utilitzar-se mai, referides, és clar, a aquests fets i personatges.

Però, per què? Com és possible que un govern, un tribunal, un director de diari obliguin o prohibeixin utilitzar determinada paraula en un sentit o en un altre? La xarlotada (que em dispensi el gran Chaplin) arribava a extrems increïbles quan aquells que negaven el caràcter d’exiliat a Puigdemont, el passat dia de Reis celebraven els 80 anys de Juan Carlos, tot dient que havia nascut a l’exili. I què havia fet el monarca per haver nascut a l’exili? Només ser nét d’un rei que, aquest sí, per por, veient que les coses pintaven malament i, tot i que les eleccions eren municipals i no podien extrapolar-se, va preferir tocar el dos abans que no anessin maldades i no tingués temps d’endur-se les joies (és un dir: interpretin-ho en sentit figurat; ho dic pels censors i acusadors que cada dia es multipliquen). Per quins set sous Alfons XIII, don Joan de Borbó o Joan Carles I podien ser tractats d’exiliats i en canvi Puigdemont, Comín, Serret, Ponsatí i Puig, no?

Per cert, la notícia del Telediario on parlaven de Juan Carlos com a exiliat el presentaven en una foto d’adolescent navegant en un iot.

(Publicat inicialment a “Diari de Tarragona”, de 26 de gener de 2018)

Publicat dins de General, Política | Etiquetat com a | Feu un comentari