Una de les primeres coses que els pares solen ensenyar als seus fills quan són petits és a donar les gràcies: “Dona les gràcies a aquesta senyora que t’ha donat un caramel·let”. Si donem les gràcies per una trista i escarransida llepolia, o fins i tot quan un desconegut ens cedeix el pas en pujar a l’autobús, o quan algú ens diu “Salut!” després d’un esternut, segurament hauríem de trobar més justificat quan una persona amb nom i cognoms ens ha obsequiat bona part del seu temps, de la seva saviesa, o de la seva vida.
Encapçalo aquest article amb una reflexió de caràcter tan general, perquè vull referir-me a un agraïment que considero necessari i que enguany podria ser un bon moment per formular. M’he trobat, en massa casos, al llarg dels anys, amb moltes reticències a agrair els serveis prestats, o els beneficis rebuts. Si, en general, és recomanable que les societats agraeixin la feina feta per persones que han treballat en benefici de la col·lectivitat, aquest agraïment resulta més necessari quan les persones a qui ens referim no tenien vincles especialment profunds amb el lloc a què ens referim. Parlant de Tarragona, podria posar els exemples, encara que són casos ben diferents els uns dels altres, del professor i escriptor Jaume Vidal Alcover, del compositor Joan Guinjoan, o del director teatral Ricard Salvat.
Però aquest article no l’he encetat per parlar d’agraïments que no podran ser donats en vida, ja que les persones citades no són entre nosaltres, sinó d’un que em sembla molt justificat i que encara som a temps de donar.
L’any 1971, és a dir, l’any que ve en farà 50, aterrava a Tarragona un barceloní que havia estat proposat per dirigir els Festivals d’estiu de Tarragona, al Camp de Mart. Alhora, impartiria uns cursos de teatre a l’escola Pax de la mateixa ciutat. Josep Anton Codina ja tenia un important currículum com a director teatral, com a pedagog de l’art escènica i com a gestor en l’àmbit del teatre. Com a pedadog havia impartit classes a l’EADAG i als Estudis Nous de Teatre, de Barcelona. Com a director d’escena, havia estat molt actiu durant els anys 60, no només a Barcelona, sinó també a Madrid, Roma o Gènova, amb muntatges que anaven d’Espriu, Salvat, Capmany, Porcel o Vidal Alcover, fins a Unamuno, Brecht, Shakespeare o Èsquil. A més de tot això, s’havia establert com a empresari teatral i havia estat el primer a portar el Living Theatre o Vittorio Gassman a Catalunya. Amb aquests antecedents, tenir-lo a Tarragona era tot un luxe.
Codina a l'homenatge a Mercè Anglès, junt a Fermí Fernández i Oriol Grau, Teatre Metropol, Tarragona, 2 de novembre de 2015. Foto: T. León.
Codina va dirigir el festival d’estiu fins els anys 80 llargs. Però, a més d’això, el 1980 (és a dir, enguany fa 40 anys), va ser un dels fundadors i director de l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart. No crec agosarat de dir que molta de la gent que s’ha dedicat al teatre a Tarragona a partir d’aquell moment (m’atreveixo a donar els noms de Muntsa Alcañiz, Mercè Anglès, Oriol Grau, la pallassa Pepa Plana o si voleu jo mateix) en va rebre la influència. Aquí a Tarragona, a més de cuidar-se de les programacions escèniques municipals i de dirigir i impartir classes a l’EMAD, va dirigir nombrosos espectacles. Recordo especialment La comèdia de Sta. Bàrbara, de Vicent Garcia (1982), i l’òpera Dido i Enees, de Purcell (1983). El 1983 estrenava també, al teatre Poliorama, de Barcelona, l’Egmont, de Goethe, en traducció de Josep A. Baixeras.
Com ja he dit, la implicació de Codina en l’entramat cultural de Tarragona era un privilegi, sobretot si es té en compte que, en aquell mateix moment, ell assessorava també l’ajuntament de Barcelona. Les possibilitats d’establir un pont fàcil i ràpid entre les dues ciutats s’insinuava com a factible. Però de sobte, Codina desapareix de l’escenari cultural tarragoní. No és hora ara, ni jo soc la persona adequada, de recordar qui, ni com, ni per què, li va donar la petita empenta. El que m’interessa recordar és que, malgrat aquesta empenta, Josep Anton Codina va continuar sent un continu visitant i col·laborador de l’activitat cultural de la ciutat, ja fos dirigint espectacles carnavalescos a la Cooperativa Obrera (1994 i 1995), o donant un cop de mà en actes diversos, com ara les jornades dedicades a Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover o l’edició de les Obres completes de Josep A. Baixeras. No podia faltar la seva presència en l’estrena tarragonina de l’espectacle Una paraula grega, d’Odile Arqué, sobre poemes de Jaume Vidal Alcover (2016), o en els espectacles d’homenatge a Mercè Anglès (2015) i a Maria Aurèlia Capmany (2018).
El 2018, la Generalitat de Catalunya li va reconèixer la feina feta atorgant-li el Premi Nacional de Cultura. Ara tenim una ocasió immillorable per agrair-li la feina feta entre nosaltres. Com ja he dit, el 2020 es compleixen 40 anys de l’Escola Municipal d’Art Dramàtic; el 2021 en farà 50 de la seva relació amb Tarragona; i el 2022 ell mateix en complirà 90. Qui s’hi apunta?
(Una primera versió d’aquest article ha estat publicada al digital Fet a Tarragona, de 4 de febrer de 2020, on ha rebut alguns comentaris: https://www.fetatarragona.cat/2020/02/04/de-com-donar-les-gracies-a-josep-anton-codina/)