Llistes i com interpretar-les

Publicat el 21/01/2023 per JOAN CAVALLÉ

Una de les informacions que aquests darrers dies ha eixorivit més els tarragonins, ha estat la llista publicada al New York Times de les 52 ciutats del món més dignes de ser visitades (així és com ho han explicat alguns mitjans). La llista, encapçalada per Londres, col·loca la ciutat dels Escipions en el lloc 31, per davant de Madrid, que ocupa el 44. I, oh sorpresa!, ni Barcelona i molt menys Girona apareixen a la llista. Per al tarragonisme que habitualment s’ha sentit menystingut per les tribus del nord català, aquesta notícia els ha fornit una injecció d’orgull i entusiasme. A mi, si voleu que us sigui sincer, m’ha sorprès. Perquè, és clar, que a més de les esmentades no hi apareguin ciutats com Donostia, València o Còrdova, per exemple, em fa pujar una mica la mosca al nas. Ah, i és que, per no sortir-hi, no hi surten tampoc París, Roma, Florència, Venècia, Atenes, Frankfurt, Avinyó, Viena, Salzburg… Segueixo? Quina explicació té, això? Doncs molt senzilla: que sovint, de les notícies, llegim, o expliquem, allò que ens interessa. Per exemple, en aquest cas, hem oblidat d’afegir que aquestes ciutats i indrets destacats, ho són per a 2023. O sigui, el NYT llença un missatge als actius turístics, polítics, econòmics, culturals i d’oci de Tarragona que aquest any (no el 2022 ni el 2024), aquest precisament i no cap altre, som destinació recomanable. Entre línies podem llegir: posem-nos les piles perquè hem d’aprofitar aquesta ocasió. La sabrem aprofitar?
Val la pena seguir llegint la notícia del periòdic nordamericà. Per què Tarragona, enguany i no, per exemple, l’any mediterràniament olímpic, és destí recomanable? Diuen per exemple que Madrid ho és per la celebració de l’any Picasso amb motiu del cinquantenari de la seva mort. Picasso és un actiu internacional molt potent i a les autoritats de la capital més capital de totes les capitals no els importa que fos un menyspreable comunista si ara el poden fer servir com a atractiu turístic. Allò que destaca el NYT del Madrid picassià és el Gernika, que Madrid va saber apropiar-se contra les candidatures de Málaga (ciutat nadiua de l’artista) Barcelona (seu del Museu Picasso) i la mateixa Gernika (la ciutat que va patir el bombardeig feixista origen del quadre). I de Tarragona, què en destaca, el NYT? Els mitjans de comunicació locals ja han esmentat alguns dels elements, com ara el patrimoni romà. També esmenten la revitalització del port, els castells, l’atractiu d’indrets com la Rambla o el Serrallo. I, també, la gastronomia. Però tot seguit, cenyim-nos bé el cinturó, que venen corbes. El rotatiu novaiorquès també destaca “trens ràpids de baix cost i una creixent oferta artística contemporània”. Ostres. I jo aquí sense assabentar-me’n!
Dels trens m’estimo més no parlar-ne. Pel que fa a l’oferta artística contemporània, que conec prou bé, no puc fer altra cosa que valorar l’esforç i entusiasme de moltíssima gent en tots els àmbits. Persones individuals, col·lectius, associacions… Fins i tot algunes iniciatives institucionals. Però… Sempre hi ha peròs d’algun tocacampanes, com ara jo, que ve a aigualir la festa. Fa pocs dies es van donar els premis Artiga 2022. Aquests premis, junt a la revista que els concedeix, són una de les lloables iniciatives a què abans em referia. Enguany, el premi a la trajectòria va recaure en Chantal Grande, la galerista i col·leccionista de fotografia i comissària d’exposicions que el 1982 va fundar la galeria Forvm, reconvertida després en Fundació Forvm, i que a més va ser durant 20 anys l’ànima de l’espai d’art Tinglado 2 del Moll de Costa, per on van passar artistes com Joan Fontcuberta, Peter Hugo, Chema Alvargonzález, Javier Vallhonrat, Manel Margalef, Tom Carr, Johannes Muggenthaler o Perejaume. Aquest espai va ser clausurat per voluntat política el 2008. I la Fundació ha hagut de plegar, també, per manca de suport institucional. Ara, la seva col·lecció fotogràfica, una de les més importants de l’estat, podria viatjar per establir-se en altres latituds. Reaccionarem?

Els tres guardonats amb els premis Artiga d'enguany. D'esquerra a dreta, Chantal Grande, Albert Gironès i Mariona Moncunill

Això que he dit només és un exemple, però em serveix per afirnar que qui va informar el NYT de la situació de la creació a Tarragona potser no estava massa informat de l’art contemporani. Ni tampoc de la situació ferroviària.
Però no voldria acabar aquest article deixant mal gust de boca al lector. Davant la queixa habitual que ningú no ens fa cas, el fet que ens tinguin presents més enllà de l’Atlàntic és una bona notícia. I, a més, no es tracta d’un bolet. El NYT ja va publicar el juny de 2011 un reportatge signat per Florence Fabricant, experta en gastronomia i vins, que, a més de les seves col·laboracions habituals en aquest mitjà, ha publicat una certa quantitat de llibres de cuina, alguns de dedicats als fogons europeus com els de Venècia o Florència. I d’això no en tenim cap dubte: a Tarragona i als seus voltants s’hi menja bé. I els vins del nostre entorn, com deien Sili Itàlic o Marcial, són dels millors de l’Imperi.

(Aquest article ha estat publicat a Diari de Tarragona de 21 de gener de 2023)

Publicat dins de Arts visuals, Cultura, General, Tarragona | Etiquetat com a | Feu un comentari

De pel·lícula

Publicat el 17/12/2022 per JOAN CAVALLÉ

Fa pocs dies vaig trobar-me, de sobte, a la zona que delimiten les carreteres T-11 i A-7, amb tres hores pel davant sense res planificat. Feia anys que no passava per allí, tot i tenir la satisfacció i el record d’haver recorregut tots els carrers i places, tots els passeigs i avingudes, totes les pujades i baixades, amb o sense escales mecàniques, de la ciutat de Tarragona. El motiu d’haver-los recorregut tots és que en aquell moment (ja fa una trentena d’anys) realitzàvem la revisió de la toponímia urbana i rural d’aquest terme de dimensions més que notables. Aquest matí de desembre feia un temps agradable. Els pocs carrers de la zona (la Floresta, l’Albada, Parc Riuclar…) estaven gairebé deserts. Llavors, el meu esperit inquiet va voler anar més enllà dels límits marcats per la senyalètica municipal i vaig enfilar per camí dels Mangons. Ho he escrit bé: Mangons. Sé que en alguns mapes figura amb “o”. I fins i tot amb el reforç d’una “t”, com si es tractés d’un derivat muntanyenc. Però aclarir això és un tema per a un altre dia. Seguint amb la meva passejada, m’adono que, de sobte, el món havia canviat. Dels blocs de pisos afilerats havia passat a un paisatge agrari, encara actiu a la meva dreta i abandonat a l’esquerra. La vegetació que anava trobant era la pròpia del nostre paisatge més esquerp: argilagues, esbarzers, fonoll, figueres de moro i alguns arbres entre els quals m’era fàcil identificar algun plàtan, oms i roures. El camí va conduir-me sense dificultat fins a l’abandonat mas del Boter. L’edifici ja només conserva algunes parets. Si t’hi fixes, és fàcil de distingir les escales escapçades, el lloc enfosquit on hi havia hagut la cuina, el pou ara cegat. Una mica més enllà del mas, una fita impossible de travessar, la tanca que separa el territori transitable a peu de la ràpida i a cops atapeïda A-7. Enfilo camí enrere. Per no repetir-me, faig marrada i em trobo altres arbres i també algun lloc on veïns no massa civilitzats llencen la seva brossa. I de sobte, com per art de màgia, novament en sòl urbà. Urbà? Què dic, urbà?

La cartografia assenyala aquell indret com a carrer H. Aquest carrer, juntament als perpendiculars C, D, E i F, presenten unes característiques curioses. Són carrers amples, amb voreres també amples, proveïdes de fanals a distàncies correctes i, entre els fanals, un tipus d’arbre que m’ha semblat de la família de les meliàcies. Fins aquí, tot correcte. El que ja no ho és tant és que, enmig d’aquesta petita xarxa de vies urbanes perfectament definides no hi hagi ni una sola construcció, ni tan sols l’intent; que els carrers estiguin deserts i ni traça de passar-hi ningú; que els extrems dels carrers travessers estiguin bloquejats per grans peces de formigó perquè cap vehicle hi pugui penetrar i cap transeünt forçut les pugui apartar. I el que culmina tot aquest munt d’estranyeses és que els pobres arbrers estan ofegats per un esbarzeral que, en alguns casos, arriba als dos metres d’alçada. El panorama que contemplo em fa pensar en La bèstia i el caçador, de Lurdes Malgrat i Pere Español, el llibre que tot just ara acaba d’aparèixer. L’obra ens presenta un futur apocalíptic en què la nostra civilització ha estat destruïda, a causa d’algun cataclisme. Si algun director de cinema decidís convertir la narració en pel·lícula, aquí trobaria un escenari a propòsit. (Una idea que dono per si la Tarragona Film Office s’hi anima). Alhora, també penso que alguna cosa estranya deu haver motivat aquest estat d’isolament. I tot plegat em porta a la famosa frase de l’admirat alcalde Recasens que deia que a Tarragona “no hi farem cap teatre mentre hi hagi un carrer per pavimentar”. Doncs aquí tenim quatre carrers pavimentats… però sense cases! A la llunyania diviso una figura humana i m’hi atanso. És una senyora una mica més gran que jo. Intenta que el seu petit gos la segueixi. Li pregunto si és de per l’entorn i em respon afirmativament. Parla català molt correctament, tot i que se li nota aquell accent que et permet agrair-li l’esforç. Li pregunto si fa molt que allò es troba en aquell estat. Em diu que fa molt que aquells carrers estan així, traçats, pavimentats, amb fanals, embellits amb la presència arbòria i tancats a la circulació de cotxes. Ella mateixa em diu: “Jo no ho sé, però això fa tota la pinta que algú es va fer ric, ja sigui venent les terres o urbanitzant”. Si ella no ho sap, jo menys, però forma part d’aquesta cara oculta de Tarragona que cal descobrir. O imaginar. Per a tranquil·litat dels lectors, afegiré que posteriorment he fet la consulta al conseller municipal del ram, el qual, amablement i amb rapidesa, m’ha informat dels problemes legals que hi ha (no m’hi estenc aquí) i apunta que la solució a aquests dèficits està prevista en el nou POUM. A veure si és així i, en lloc de servir d’escenari a La bèstia i el caçador, aconseguim que s’hi rodi, per exemple, la propera pel·lícula de Woody Allen, que podria dir-se, Happy Day in Parc Riuclar.

(Una versió d’aquest article, sense la foto, va ser publicada a “Diari de Tarragona”, de 16 de desembre de 2022)

Publicat dins de General, Literatura, Tarragona, Utrbanisme | Feu un comentari

PASSEJANT PER TARRAGONA

Publicat el 17/12/2022 per JOAN CAVALLÉ

Passejar, quan un no té cap propòsit ni meta, pot comportar sorpreses. Fa pocs dies, quan passava per la Rambla Vella, vaig encertar a mirar en direcció a la porta del Govern Militar, un edifici que sempre m’ha fet respecte. Fa uns vint-i-cinc anys, recordo que va ser objecte d’unes especulacions sobre una destinació cultural. Es tractava de crear una infraestructura combinada que arranqués al Museu Nacional Arqueològic de la plaça del Rei, seguiria pel Pretori, la capçalera del Circ i, a través d’algun ús cultural que es pogués donar a l’edifici a què em refereixo, acabaria a la Rambla Nova, al Teatre Tarragona, llavors encara per rehabilitar. Semblava una bona idea, de la qual em consta que es van fer alguns esbossos, però que devia quedar en un calaix. Des de llavors, l’edifici per a mi era un lloc tancat, reservat als usos que el seu titular, el Ministeri de Defensa, decidís. Fins l’altre dia que, en passar-hi pel davant, vaig comprovar que hi havia una exposició oberta al públic.

Un cert toc d’ingenuïtat podria fer pensar a algú que, en un intent de fer-se amable a la ciutadania, el ministeri encarregat de defensar-nos de l’enemic exterior, havia organitzat una exposició d’art, o potser d’arqueologia, atesa la proximitat i potència de les restes romanes. Però, no. L’exposició era una humil i discreta mostra de materials sobre el que havia estat, mentre havia existit (de finals del s. XVIII fins a 2001), el servei militar obligatori, la popular i temuda mili. Vaig entrar-hi per curiositat, que és un motiu que sempre va bé de tenir en compte. De seguida vaig comprovar que es tractava d’allò que pensava: un seguit d’imatges que il·lustren canvis en els vestuaris, en les insígnies, en els costums, en la formació i el lleure de tots els jovenets de sexe masculí, que no patissin cap tara (si en tenien, com jo, se’ls considerava inútils) i que no tinguessin cap endoll o, en algunes èpoques, que no poguessin deslliurar-se’n mitjançant el democràtic procediment anomenat “redención en metálico”, o, com diem a casa, “pagant, St. Pere canta”.

La sorpresa, sempre disposada a fer de les seves, va saltar al cap d’un moment de començar la visita. Un seguit de plafons explicaven les diferents fórmules de jura de bandera, segons les èpoques, il·lustrades amb la bandera corresponent. Els juraments anteriors a 1931 anaven acompanyats de la bandera bicolor monàquica. La jura de 1931, laica (“Prometeis a la Nación”), amb la tricolor republicana. Però, ai carai!, la jura de 1936, amb un text novament confessional (“por Dios” i “por España”) tornava a exhibir la bandera bicolor, com si el simple cop militar feixista hagués eliminat la legalitat republicana, que, com tothom sap, va perdurar, per a tots els demòcrates del món, fins a 1939. Per si això no fos poc, il·lustrant el jurament de 1980, és a dir, amb la Constitució de 1978 plenament vigent, hi ha la bandera espanyola amb l’emblema franquista per antonomàsia (rescatat de l’oblit del s. XV): l’àguila envoltada per tota la simbologia falangista, el jou, les fletxes i l’esperpèntica divisa (que faria riure si no hagués provocat tantes morts) “Una, grande, libre”.

Però la cosa, malauradament, no s’acaba aquí. Un altre dels plafons es dedica a La dona i el servei militar. De bon començament, ja et poses en guàrdia, perquè tothom sap que la dona no tenia cabuda en aquell servei. El redactor del text s’excusa per aquest fet, però apunta que hi ha tres excepcions. La primera, diu, són les “cantineras”. La veritat és que no sé veure què tenien en comú unes dones que acompanyaven voluntàriament els soldats a la guerra, fent feines que anaven des d’oferir-los beguda fins, en algunes ocasions, companyia al llit. La segona, diu el text, és l’Agrupación de Damas Auxiliares de Sanidad Militar, que va existir entre 1941 i 2003. Per últim, la tercera excepció, ens informa l’exposició, és el Servicio Social Femenino. El text ens detalla que aquest servei va ser creat el 1937, en un segon cas, en aquesta mateixa exposició, en què es dona empara legal a la legalitat dictada per un exèrcit sublevat. Efectivamenet, el decret de creació del nou servei va ser publicat a Burgos l’11 d’octubre de 1937. Es posava sota el paraigua del partit únic, la FET y de las JONS, i les dones solteres entre 17 i 35 anys que no el fessin no podien tenir un treball remunerat, ni accedir a títols acadèmics, ni associar-se a una entitat ni obtenir el passaport o el permís de conduir. Tot això, a l’exposició no mereix cap comentari.

El Ministeri de Defensa ha creat una exposició en què es donen com a legals, en dues ocasions, les actuacions d’un exèrcit sublevat. Imagino que no deu haver-hi mala intenció. Suposo que deu haver estat un error, que ha comès l’impressor o la persona que ha picat el text a màquina. Suposo que tot ha estat a causa de les presses. I que, quan llegeixin aquest article, correran tot d’una a corregir-ho.

 

(Vaig escriure aquest article arran d’una exposició vista el dia 29 de novembre de 2022, en el lloc que s’hi cita. L’exposició havia estat produïda per la subdelegació de Castelló del Ministeri de Defensa i hi figurava la Diputació de Castelló com a entitat col·laboradora. L’exposició havia voltat, abans de Tarragona, per altres poblacions del País Valencià. En anar-lo a publicar pocs dies després, vaig comprovar que l’exposició ja no hi era, potser pels motius que hi dic, o potser perquè ara és en una altra banda, de manera que vaig considerar que no valia la pena publicar-lo. Amb tot, he trobat convenient de deixar-lo penjat aquí, perquè en quedi constància).

Publicat dins de Feminisme, Franquisme, General, Política | Feu un comentari

QUÈ LI DIRÉ, AQUESTA NIT, A LA TERESA?

Publicat el 12/10/2022 per JOAN CAVALLÉ

Bona nit, Teresa,

t’escric com feia moltes altres nits perquè, l’endemà al matí, quan arribessis a l’oficina, ja et trobessis la feina més o menys encarrilada i puguessis pensar, encara que no ho diguessis: “Aquest Joan no em deixa temps ni de treure’m la jaqueta!”

El missatge d’avui, però, serà diferent. Des d’abans d’ahir al matí, quan la Montse em va donar la notícia, que hi penso. Què li escriuré, aquesta nit, a la Teresa?

Aquest darrer cap de setmana havíem parlat i m’havies explicat els projectes que tenies. Ens havíem de veure tot just sortissis de l’hospital. Em volies ensenyar el poemari que estaves enllestint, del qual ja m’havies avançat alguns poemes fa un parell d’anys; un poemari que el Gonzalo, el teu admirat professor del Taller de poesia de l’Escola de Lletres, t’animava a escriure i del qual, fins i tot, em deies, te n’havia enviat un pròleg.

Abans d’ahir, et vaig escriure un missatge per veure com anava el tema però ja no he tingut resposta.

El cranc, el verí, el monstre, la merda, han pogut més que tu, més que l’enorme força i entusiasme que hi posaves per vèncer. Ja sabem, de sempre, que la vida no discorre per camins plàcids i justos. Que les guerres, malauradament, solen guanyar-les els més forts, no els més bons. I en aquesta ocasió la bèstia negra que se’t menjava per dins ha pogut més que tota la teva energia i la de la gent que t’estima.

Sí, Teresa, hi ha molta, molta gent que t’estima. Tu em deies sovint: “Tinc una família fantàstica!”. T’espurnejaven els ulls quan parlaves de l’Adriana, del Max i de l’Enric. I em deies que et senties privilegiada per l’estol de germans que t’envoltaven. Però la teva família anava més enllà, molt més enllà de les parets de casa i els vincles de sang. No cal que torni a esmentar la Montse, una mena d’àngel de la guarda que no et deixava de petja. Per tot arreu on havies passat, sola o amb l’Enric, havies deixat amics. N’he conegut de tota mena, des dels més o menys anònims i aclaparadorament amables companys subalterns del Museu d’Història de Tarragona fins a tota mena d’artistes amb els quals havies coincidit, sense oblidar els habituals de la Geladeria de la plaça del Rei o el magnífic equip d’Amics de la Cultura, malauradament dissolt per no se sap quines raons. Darrerament parlaves amb entusiasme dels companys (la majoria companyes, de fet) del Taller de poesia de l’Escola de Lletres i en aquest camp, que casualment lligava amb la teva activitat professional d’aquests darrers anys, t’hi abocaves.

En un moment com aquest seria fàcil tirar pel cantó de la nostàlgia i la llagrimeta fàcil. Parlar dels bons moments que hem passat, de les històries que hem compartit, de la satisfacció que ens quedava després de veure com una nova edició dels Premis Literaris ens havia sortit rodona, o una sessió de Veus de poeta ens havia deixat bon gust de boca, o com la presentació d’un llibre ens havia posat la mel a la boca i ganes de llegir-lo. Podríem recordar alguns indrets que hem visitat amb funcions de prospecció cultural. O podríem parlar de les cerveses després d’una feina que ens havia deixat satisfets o dels sopars de Nadal amb tota la família castellarnaua.

Però també sé que escollir aquest camí no seria massa del teu gust, sempre amb tendència a mirar endavant més que no enrere. De tota manera, crec necessari fer-ho, si més no, en dos punts.

El primer és molt personal. T’ho havia dit moltes vegades i t’ho repeteixo ara. El 2008 jo estava molt abatut. Passava per un mal moment professional que em va obligar a canviar de departament i de dependències. Potser m’hi hauria florit, en la nova situació. Però llavors vau aparèixer tu i la Montse i em vau ajudar a sortir del pou. Mai no us en donaré prou les gràcies. La Montse va escollir, al cap d’uns anys, reorientar la seva vida professional cap a altres instàncies. Però tu vas continuar allí, empenyent el carro, per posar en marxa aquesta il·lusió que ha estat (i espero que sigui per molts anys) la Casa de les Lletres.

El segon punt és reivindicatiu. Durant 14 anys has assumit la feina que se t’havia encomanat, que era una feina de caràcter tècnic en l’àmbit de les lletres. Feies de tot: des de contractar unes cadires, fins a realitzar el reportatge fotogràfic d’una trobada d’escriptors; des de portar amb absoluta confidencialitat el registre de participants als premis literaris, que volia dir revisar que complissin les bases, fins a fer la producció d’un programa de ràdio. Et vas cansar de picar a portes de tota mena, polítiques i administratives, reclamant que se’t reconegués la feina que feies. Però les portes, amb la mateixa facilitat que s’obrien, es tancaven. O les respostes esperades no arribaven. En alguna ocasió jo t’havia aconsellat: “Planta’t!” Però a tu t’agradava massa la feina que fèiem, aquesta endimoniada feina de fer néixer i créixer la literatura, com per plantar-te. Ara fa poc, quan la meva pròxima jubilació t’obria algunes altres perspectives, et posaves malalta i em deies que ja no t’importava res de tot allò, que l’únic que volies era viure.

Sí, Teresa, volies viure i ja sabem que viure no és fàcil. El mateix dia reconsagrat en què començava la nostra reclusió per la pandèmia, m’enviaves un poema que deia:

“Maleeixo a tots aquells que vulguin allunyar-me de Demèter,
la que em connecta a la vida”.

Demèter, la deessa mare. La pandèmia, per cert, s’enduria la teva. Però tu no deeixaries de ser-ne. A través de Demèter et connectaves a la vida. I la vida començava a ser un riu de poesia en què cada dia et senties més a gust.

En aquest moment que intento agafar retalls de coses viscudes, em ve a la ment un viatge. En aquell, Teresa, tu no hi eres. Fa una trentena d’anys, o més. La ruta: Tarragona – València. Jo conduïa. Al meu costat, de copilot endormiscat, l’Enric. Dels seus llavis vaig entendre que sortia com un vers:

“Mai diguis mai a un mai”, deia.

Estirant el fil d’aquest vers, amb permís de Lax’n’Busto, podríem dir-te:

Desenganxa’t de terra i puja a l’espai
¿Vols que t’ensenyi a volar?

Volar, somiar, xerrar de manera incontinent i sense mesura, deixar que la imaginació faci un forat en el nostre cervell, tot és una mateixa cosa. I estirant i manipulant convenientment el text del Mai, podríem afegir:

Sempre podrem dir que et tindrem per sempre en el record.

Aquestes matusseres paraules que parlen d’eternitat, però que sonen una mica malament, ens porten a unes altres paraules que tu també coneixes:

Ets eterna com l’olor de dolços impresa en la llavor
que viatja des de l’estiu dels records.

Demà, doncs, quan arribis a la feina, quan t’hagis tret la jaqueta i hagis dit bon dia a totes les companyes i companys, quan engeguis l’ordinador i obris el correu electrònic, et trobaràs un nou missatge d’aquest pesat del Joan… Però aquesta vegada no serà per encomanar-te més feina. Aquesta vegada el missatge dirà només GRÀCIES.

 

Aquest text va ser llegit en l’acte de comiat a la companya Teresa León, el 30 de setembre de 2022, i publicat al digital Fet a Tarragona, l’endemà 1 d’octubre: https://www.fetatarragona.cat/2022/09/30/que-li-dire-aquesta-nit-a-la-teresa/

Publicat dins de Cultura, General, Literatura | Etiquetat com a | Feu un comentari

QUAN UNA LLIBRERIA ES TANCA…

Publicat el 27/06/2022 per JOAN CAVALLÉ

Reflexions amb motiu del tancament de La Capona

Des de ben petit, vaig acostumar-me que qualsevol establiment on es podien comprar llibres, era casa meva. Al poble, Alcover, no hi havia llibreries en el sentit estricte de la paraula. Però hi havia una merceria on es venien llibres, raó per la qual rebia el nom, i encara perdura, de La Llibreria. Allí vaig comprar els primers: les tragèdies de Sòfocles, recordo. Poc després també en una perfumeria que es deia Catma: allà vaig comprar algunes novel·les de Verne. A Valls, en començar a l’institut, coneixeria el que era una llibreria pròpiament dita, un establiment dedicat exclusivament (o quasi) a la venda de llibres. En aquell moment n’hi havia dues: la Llibreria Roca, al carrer de la Cort, que llavors atenien la Paquita Roca i el Biel Secall i ara continua la seva fiklla Júlia, i la llibreria Alt Camp, pilotada per Ignasi Mocunill, prop de la plaça de l’Oli, que va tancar ja fa anys. La primera vegada que vaig atansar-me a Reus a comprar llibres només hi havia una llibreria, la mítica Llibreria Gaudí, al carrer de les Galanes, comandada pel selvatà Isidre Fonts i la tarragonina Maria Pallach, que encara rutlla gràcies al relleu generacional. Després va obrir la Llibreria La Tronada, al carrer de Jesús, a mans d’Enric Aguadé.

He començat fent aquesta passejada pel Camp, per arribar tot just a Tarragona. Quan vaig fer-hi cap a estudiar, el 1975, hi havia tres llibreries, totes tres molt meritòries. Totes tres a la Rambla que llavors encara es deia oficialment del Generalísimo, però que tothom anomenava amb el nom tradicional. La més antiga era la Llibreria Guàrdies, fundada el 1926 per Joan Antònio Guàrdias, en un principi amb un altre nom i situada a la plaça de la Font; i a partir de 1959, ja amb el nom definitiu, traslladada a la Rambla Nova. Durant els seus anys d’existència, va ser un important pol cultural, que no es limitava a la presentació de llibres, sinó que també n’editava, alhora que cedia el seu espai per a fer-hi exposicions. En aquesta mateixa via urbana es fundava, el 1966, la Llibreria Adserà, fruit de la iniciativa del matrimoni format per Antoni Adserà i Montserrat Bertran, que encara continua per via successòria. I, el 1968, davant mateix d’aquesta, la Llibreria de la Rambla, com a resultat d’una iniciativa conjunta de diferents voluntats ciutadanes mogudes per l’impuls de la cultura, amb una clara intencionalitat democràtica i catalana, comandada durant bona part de temps per Ramon Marrugat i continuada després pels seus fills. Els noms dels escriptors i artistes que des d’un primer moment van donar suport a aquest nou espai s’escapen als objectius d’aquest article, però serveixen per explicar que les llibreries complien, des d’un principi, un important paper de suplència: eren centres culturals en un sentit més ampli que el de simples botigues de lletra impresa.

Festa de St. Jordi a La Capona, abril de 2016. Manuel Milian, Pep Puig, Màrius Serra, Imma Monsó, Cinta S. Bellmunt, Joan Cavallé, Margarida Aritzeta i Olga Xirinacs. Al darrere, Pitu Rovira. Foto: Laia Poblado.

De tot això, però, el que més m’interessava destacar, en aquest breu recorregut que he fet, és que a la majoria de ciutats d’un cert relleu demogràfic amb el temps s’imposava l’existència de dues llibreries. Com a mínim. A Tarragona tancava la històrica llibreria Guàrdias, l’any 1982, però n’havien obert dues. A Reus, tancava La Tronada però obria La Galatea. A Valls tancava la llibreria Alt Camp però també hi obria una altra establiment la família Adserà. Encara que a qualsevol d’aquestes llibreries podies trobar o encarregar qualsevol llibre, cada una tenia les seves peculiaritats, especialitats o preferències. A qualsevol d’aquestes ciutats sempre hi trobaves que una de les llibreries estava més polititzada que l’altra, o més compromesa amb la cultura catalana, o més involucrada amb l’activisme cultural, o que tenia més llibre infantil, o més cura pels autors locals, o per l’art, etc. La sensació era que dues llibreries, com a mínim, es complementaven.

L’obertura de noves llibreries s’associava facilment, alhora, a un increment del nivell cultural de les respectives poblacions. A Tarragona, després de les ja esmentades, va venir la llibreria VYP, inicialment al carrer de Lleida i després al carrer del Gasòmetre. I després encara, ara fa exactament 25 anys, la Llibreria La Capona, en aquest mateix carrer. Paral·lelament apareixien algunes llibreries especialitzades, com la Llibreria Calilè, al proper carrer d’en Soler, dedicada al llibre infantil, o la Llibreria Tarra Còmics, d’especialitat ben òbvia, també al carrer del Gasòmetre. Ens aturem un moment aquí per constatar que, a finals del segle XX, la ciutat comptava amb quatre llibreries generalistes i dues d’especialitzades, totes en una zona pròxima a les dues biblioteques existents llavors al centre de la ciutat: la Biblioteca Pública de Tarragona, gestionada per la Generalitat, i la de la Caixa, a les quals calia afegir la de Torreforta i la sala de lectura de St. Pere i St. Pau.

Faig ara una aturada perquè en les darreres setmanes, amb motiu de l’anunci del tancament de la Llibreria La Capona, s’ha parlat de la trista coincidència de dues llibreries que han tancat en pocs anys (l’altra, la Llibreria de la Rambla, el 2018). Però la realitat és més lamentable: les llibreries que s’han tancat en els darrers temps són, també, la VYP i la Calilé i a aquest panorama s’hi afegeix que s’han tancat dos espais de lectura pública (primer, la Biblioteca de la Caixa i, després, la sala de lectura de St. Pere i St. Pau) sense que hagi passat res. Cap reacció, cap queixa.

Poso sobre la taula tots aquests elements perquè resulta evident que Tarragona és una ciutat profundament mancada d’espais de lectura pública. A la nostra ciutat només hi ha la Biblioteca Pública de Tarragona i la Biblioteca de Torreforta (totes dues d’espai més que insuficient). A Girona, aquella ciutat amb la qual sovint ens volem comparar i de la qual ens queixem per suposats privilegis, a més de la Biblioteca que gestiona la Generalitat, n’hi ha quatre més i una sala de lectura, totes municipals. Quan en una ciutat no hi ha biblioteques, la forma més normal que tenim per llegir un llibre és comprar-lo. A Tarragona, per exemple, l’any 2004, amb motiu de l’elaboració d’un Pla Cultural, que després va quedar malauradament desat en un calaix, es va fer una enquesta d’usos culturals. Preguntades les persones enquestades sobre la procedència dels llibres que llegien, el 63,5% deien que el compraven; un 20,7% els el regalaven; un 9% el demanaven a un amic o familiar; només un 5,8% deien que acudien a les biblioteques. L’enquesta només es refereia a les persones que tenien l’hàbit de llegir; no parlava de les persones que no llegeixen mai. La raó d’aquest baix percentatge d’assistència a biblioteques era, òbviament, que no n’hi havia. Doncs bé, si a Tarragona l’administració no es decideix a fer biblioteques (ara sento tocar campanes que anuncien alguna novetat en aquest sentit: esperem-ho) i les llibreries tanquen, a la gent que té hàbit de lectura, què li queda?

He fet tot aquest llarg viatge de dates i dades per arribar a parlar de La Capona. La Capona tanca com fa poc va tancar la Llibreria de la Rambla, com abans la Calilé, com abans la VYP… La ciutat s’empobreix enormement. Una llibreria no és només una botiga on un venedor i un comprador fan un simple tracte comercial. Qualsevol llibreria que sigui realment una llibreria és un espai discret, que no sol aparèixer en les llistes d’equipaments culturals d’una població, però que realment ho és. Un petit temple de la cultura en què l’aparador és una mena d’altar on s’exhibeixen els llibres que seran adorats durant una temporada. Allà, entre les quatre parets de la llibreria, s’amaguen milers d’històries que esperen ser llegides per algú, milers de reflexions disposades a fer-nos raonar, milers d’informacions preparades per augmentar el nostre cabal de coneixement, milers de versos a punt per fer-nos sentir una punxada que ens remogui per dins. Allà hi acudeixen no només els amants de la literatura, per adquirir la insospitada traducció del darrer premi Nobel que no havíem sentit anomenar mai. També hi acudeixen els amants de l’art, que volen adquirir el darrer assaig de Vicenç Altaió sobre Miró i els poetes catalans. O els amants de la música, que volen afillar-se el text memorialístic acabat d’editar en català de Patti Smith. O els amants de la naturalesa, que volen comprar-se l’última guia de camp de lepidòpters de la Matarrannya que acaba de veure la llum. O els fidels seguidors de les més sorprenents novetats científiques, sempre disposats a deixar-se sorpendre per un muó que no acaba d’estar del tot d’acord amb les darreres teories.

Presentació de La noia de la resistència, de Xulio Ricardo Trigo, el 27 de febrer de 2020. Foto: I. Puig

Les llibreries, a més de parets i llibres, tenen persones. Són els llibreters. Molt sovint he pensat que si no m’hagués dedicat a allò que m’he dedicat hauria volgut ser llibreter. Els llibreters d’ofici no són, com abans deia de les llibreries, simples expenedors d’uns productes comercials anomenats llibres. Són persones que coneixen el material amb què treballen i, a més, ens coneixen a nosaltres. Saben els nostres gustos i preferències. Ens avisen: “Ja ho saps que ha sortit una altra novel·la de Camilleri?”; “Has vist aquest nou estudi sobre la repressió franquista?”; “Ja t’ha arribat la nova que ha sortit una altra traducció de Les Metamorfosis?”; “Aquest llibre s’ha venut molt, però a mi em sembla que no n’hi ha per a tant; tu què en penses?” Perquè els llibreters d’ofici, llegeixen. Darrerament, a La Capona, apareixien uns rètols escampats pel recinte on es deia: “Aquest llibre l’està llegint el Pitu”, “Tal llibre l’ha llegit el Ricard”, o “l’ha llegit el Pau”. I així, futur lector que cerca algun consell, podies adreçar-te al Ricard, al Pau o al Pitu i preguntar-los què els havia semblat. No només a ells, esclar. El Pau, el Ricard i el Pitu, com tothom sap, són els fundadors, responsables i propietaris de la Llibreria que ara tanca perquè ells es jubilen. Però entre aquelles lleixes atapeïdes de llibres també hi han pul·lulat, i ens han ajudat, la Dolors, l’Eli, l’Andreu… l’Albert durant molts anys… Fins a 25 persones diferents ens han atès tant als compradors esporàdics de llibres que demanen “em podria aconsellar un llibre que estigui bé?” o “ajudi’m a trobar una novel·la adequada per al meu fillol que és un fan de Harry Potter”, com als malalts de lectura que no tenim prou metres de prestatgeria per encabir tot allò que la nostra voracitat reclama.

Quan una llibreria tanca, es tanca una porta al coneixement, una finestra oberta al món, i deixen de funcionar algunes de les sinapsis que mantenen el nostre cervell en bon estat. Podem dedicar aquest escrit a cantar-ne les exèquies, a recordar tot allò que ens ha aportat, els llibres que hi hem comprat, les converses que hi hem mantingut i, fins i tot, els llibres que hi hem presentat. En el meu cas, a La Capona vaig presentar-hi Eva i el bosc i Contemplant el monstre, però també vaig intervenir en les presentacions de Blutt und Boden (Sang i Pàtria), de Manuel Molins, Enlloc, de Magí Sunyer, o La noia de la Resistència, de Xulio Ricardo Trigo, entre altres.

Ara bé, més enllà del record, en situacions com la d’ara, a mi sempre em sorgeix una pregunta: per què?

Hi ha una resposta fàcil. Els hàbits de lectura han canviat. No es llegeix tant. Si més no, no es llegeixen tants llibres. Ara llegim a través d’una pantalla connectada a un núvol. Llegim més imatges que paraules. Estem condicionats per la rapidesa de la informació i un llibre no és precisament un mitjà ràpid.

Però podem quedar-nos amb aquesta simple resposta? Permeteu-me que torni a un recurs que ja he utilitzat en aquest mateix text: comparar la situació de Tarragona a una ciutat de dimensions i característiques semblants. A Girona, amb els seus 100.000 i pocs més habitants, aquella ciutat de la qual dèiem que té sis espais de lectura pública (i que, per tant, podríem deduir que el lector no necessita tant acudir a les llibreries quan vol llegir), actualment hi ha set llibreries (sense comptar altres establiments que també tenen secció de llibres), entre elles l’antiga Geli (fundada el 1879), la mítica Les Voltes, sorgida en plena resistència antifranquista (1963), per estimular la lectura en català, La Llibreria 22, remarcable perquè anualment convoca el prestigiós premi de novel·la curta Just M. Casero, la Llibreria Calmot, especialitzada en llibre il·lustrat, la Llibreria Linguae, especialitzada en llibres en diferents idiomes, la Llibreria Ulyssus, especialitzada en llibres de viatges… De veritat el llibre està en crisi?

Aquesta darrera pregunta a mi em suscita moltes respostes, però això s’escapa als objectius d’aquesta reflexió, que ha sorgit arran del tancament de la llibreria La Capona. El que penso, i amb això acabo, és que, més enllà de la queixa o la lamentació persistent, més enllà del disgust o la tristesa, quan passa alguna cosa que no ens agrada, el que caldria esperar de la nostra societat no són només paraules, sinó alguna mena de reacció. Però ara m’adono que aquesta no és la manera adequada de tancar el present article que, d’altra banda, s’està fent una mica massa llarg. La manera més adequada i simple és donar les gràcies. Gràcies als llibreters, que han estat amics i còmplices. Els que ho han estat i els que amb tota seguretat ho continuaran sent, i els que ho seran en un futur. Perquè, de la mateixa manera que no puc imaginar-me un món sense llibres, no em cap al cap cap futur on les llibreries no hi tinguin un paper destacat.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Un centenari íntim, passat pel virus

Publicat el 20/09/2020 per JOAN CAVALLÉ

Enguany, la inesperada pandèmia ens ha obligat a pensar en coses que no ens passaven pel cap, a ajornar activitats que teníem previstes i ens han fet oblidar efemèrides que havíem de tenir en compte. Les commemoracions que havien de dedicar-se a Josep Carner i a Joan Perucho, per exemple, se n’han ressentit. (Veurem què passa en el que resta d’any.) N’hi ha una, però, que em toca més de prop, i em mou a escriure aquest article. Em refereixo al centenari de la fundació del Sindicat Agrícola d’Alcover. Això de tocar-me de prop ve de diverses raons. La primera, si més no en el temps, és que entre els fundadors hi havia el meu avi, un Joan Cavallé (Nogués de segon cognom) d’una llarga sèrie d’homònims que, pel que sembla, de moment no s’estronca. Després d’ell, diferents membres de la família han exercit altres responsabilitats de l’entitat, com els oncles Manel Brunet Pàmies, Pere Roca Camps, Ramon Altès Busquets i Josep Roca Camps. Potser la raó per mi més important és que durant una llarga colla d’anys, entre finals dels 60 i el 91, el magatzem del Sindicat, llavors ja Cooperativa Agrícola, va tenir el meu pare com a encarregat (un altre Joan Cavallé, Brunet de segon llinatge). Ajudar-lo a descarregar camions de sacs d’amoníac va ser, per cert, una de les meves primeres feines. Veure’l com feia la prova de l’avellana, per comprovar quantes lliures donaven, era un ritual que complia escrupolosament, amb testimonis. Durant una altra bona colla d’anys, no sabria dir exactament quins, una altra persona pròxima, el meu cosí Ramon Altès Palau, va ser l’encarregat de projectar les pel·lícules a la sala de cinema del Sindicat, mentre un altre oncle, Manel Brunet Granja, fill de l’altre Manel, hi feia les funcions d’acomodador. Com es pot veure, al Sindicat m’hi sentia gairebé com a casa. De totes aquestes persones que esmento, ara només ens en queda el record. I com a record, també recordo quan l’entitat va complir el seu mig segle. Llavors, 5 d’abril de 1970, es va fer un acte institucional, amb presència de les autoritats de l’època. Es va col·locar una placa amb els noms dels fundadors. Es va retre homenatge a l’aleshores únic supervivent, Joaquim Barberà Gumà. I el cor del poble, dirigit per Mario Sans, va interpretar un petit repertori de cançons a propòsit. Quan, més endavant, el 1995, l’entitat complia 75 anys, la Junta de l’entitat, en aquell moment presidida per Pere Roig Masqué, decidia publicar un llibre commemoratiu. Ens el van encarregar a ma germana, la inesgotable Fina, i a mi. Hi vam posar molta passió. Vam entrevistar molta gent. Vam obtenir molts testimonis fotogràfics. També hi vam incloure unes fotos del moment, obra de l’amic Carles Fargas. Crec que ens va sortir una aportació considerable que van editar les edicions El Mèdol.

Membres de la junta del Sindicat Agrícola d’Alcover de 1927-1928. Drets, d’esquerra a dreta: Pau Creus Tudores (Gavella), Josep Barberà Brunet (Catèrio), Francesc Català Robert (Cisquet de Fiti), Antoni Sans Bofarull (Xacó). Asseguts: Pere Solé Huguet (Colomí), Pere Farré Barberà (Curtano) i Josep M. Tell Camps (dels Tarongers). (Foto: Català).

Fins aquí he parlar de les vinculacions personals amb aquesta entitat. Ho devia a tots aquests noms que he esmentat. Per això he titulat l’article qualificant la celebració d’íntima. Però, naturalment, el Sindicat Agrícola va ser possible gràcies a l’esforç de molta gent. En homenatge a tots ells, publiquem aquesta foto amb una de les primeres juntes, la de 1927-28. Recordar el significatiu esforç, i els bons resultats, que en el seu moment va representar el cooperativisme per a la nostra pagesia, resulta especialment important en un moment en què sembla que ens trobem bastant desemparats i en què l’esforç col·lectiu esdevé una necessitat de primer ordre.

(Una versió molt semblant d’aquest article va aparèixer a Diari de Tarragona, 20.09.20, p. 8).

Publicat dins de General, Història | Etiquetat com a , , , , | Feu un comentari

Un extraterrestre a Valls

Publicat el 29/08/2020 per JOAN CAVALLÉ

Imatge de l'exposició dedicada a l'artista Gelo, al Museu de Valls. Estiu de 2020.

Ja fa unes setmanes que al Museu de Valls pot visitar-se una exposició que permet repassar la trajectòria d’un dels artistes més singulars de per aquests indrets, amb una geografia personal que, tot i que iniciada a Huelva, té com a principals eixos productius d’una banda el que bascula al voltant de Valls i Tarragona i, després, el que s’instal·la al Montsià, concretament a Ulldecona. No vaig poder ser a la inauguració, però en canvi vaig tenir el plaer de fer-hi una visita en solitari, un dia d’entresetmana, tot just a l’hora d’obertura del museu. Tant, que el Jordi París, el seu director, em va obrir personalment llums i porta.

Quan vaig conèixer el Gelo, a mitjans dels setanta, era un artista habitual dels ambients nocturns de Tarragona, centrats en els bars a què fa referència el títol de l’exposició. Precisament, quan el 2014 vam inaugurar la Casa de les Lletres, vam decidir penjar-hi alguns quadres del fons de Poetes, un d’aquests espais mítics. I una de les peces més vistoses, “Rolling Stones”, de Gelo, vam situar-la presidint significativament l’aula Maria Aurèlia Capmany, on continuarà exhibint-se un cop acabi l’exposició. A part de les exposicions, vam coincidir amb l’artista en algun projecte, com ara la revista de còmic Paradís, l’any 1977. El cartell promocional, dibuixat per ell, com també la portada del primer número, deixaven veure alguns dels trets que el caracteritzaven. Surrealisme, barreja de text i imatge, molta imaginació i alguns recursos gràfics que anaven repetint-se. Amb l’exposició col·lectiva Tarraco laberint (1984), algú va tenir la gosadia d’encomanar-me’n un reportage televisiu. En el poc espai que podia dedicar a cada autor, de Gelo vaig dir: “… retorna al passat i el reinterpreta. Després d’unes experiències figuratives de pintura narrativa recupera allò que havia estat i és el seu segell distintiu: un art que es capbussa en el color i que ens apropa al decorativisme.” En contemplar-ne ara la trajectòria completa, comprovo que la meva lectura quedava molt curta.
El món de Gelo és oníric, surreal, barroc, abomina de l’espai buit, baixa a l’infern i a la part fosca de la Humanitat, però l’exalça dotant-la de lluminositat. Efectivament, és una obra lluminosa, clara, defuig els clarobscurs i les ambigüïtats. Quan t’entretens a mirar en detall una peça, t’adones de la quantitat d’idees, de referències culturals i també de feina que hi ha acumulades. Bevent de la tradició popular (les màscares, per exemple), de les cultures antigues (com no pensar en l’art egipci o en els zigurats mesopotàmics?), però també dels mites del pop i del rock, Gelo construeix un món particular en què els judicis de valor es posen en entredit, allò que és bo i allò que és dolent són qüestionats i es relativitza l’èxit. Una de les coses que m’ha sorprès més ha estat contemplar la coherència de l’autor, des del començament fins avui, tant si treballa amb formats covencionals, com si produeix màscares, arquitectures o els sorprenents extraterrestres del Montsià, d’un forta càrrega tràgicòmica.
Ha comissariat l’exposició la crítica d’art Assumpta Rosés, un nom indissociable de la posada en valor d’artistes d’aquesta part del país. Encara queden algunes setmanes per poder-ne veure aquest exemple.

(Una versió d’aquest article ha aparegut al setmanari La república, núm. 119, del 29 d’agost al 4 de setembre de 2020, p. 38).

Publicat dins de Arts visuals, Cultura, General | Etiquetat com a , , , , | Feu un comentari

Pobre Colom!

Publicat el 12/07/2020 per JOAN CAVALLÉ

Em fa una mica de ràbia, per no dir una altra cosa, quan m’adono que entre una part important de la gent amb qui puc compartir coses, determinades actituds es produeixen només si abans les han iniciades o beneïdes en un país, no precisament situat nord enllà, sinó molt cap a ponent, més enllà de l’Atlàntic. Alguna de la nostra gent, per exemple, ha reaccionat amb lògica irritació quan ha vist escenes de violència policial en aquell país ultramarí, com si escenes de semblant violència no es produissin en països de més cap ací. L’episodi que ha desencadenat aquests fets ha estat una evident mostra de racisme i aquí també hem volgut demostrar que en som contraris. En aquell país, per evidenciar que la societat d’ara és autènticament antiracista, com ha de ser, s’han volgut censurar, arraconar o marcar algunes pel·lícules i llibres: Endut pel vent, de Victor Fleming, Matar un rossinyol, de Harper Lee, i Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain. Pel·lícules i llibres en què els escarnits o menystinguts són negres, en un país en què l’esport nacional era matar indis fins al punt que van crear-ne tot un gènere cinematogràfic. Sembla que ningú no s’ha queixat d’aquestes pel·lícules.
Hi ha un debat encès sobre si, en nom d’una suposada correcció política, es poden destruir, censurar, allunyar del públic algunes obres d’art que no responen a la visió que avui tenim del món i les relacions humanes. Els que avui apunten en aquesta direcció, no trigaran a trobar evidències racistes, masclistes, misògines, homòfobes o (aquí els resultats poden ser devastadors) antidemocràtiques en, posem per exemple, Faulkner, Shakespeare, Homer… o la Bíblia! I què farem amb el nostre Tirant lo Blanc que se’n va anar a matar infidels a Orient?
Entre nosaltres, pel que llegeixo, la fórmula que han escollit alguns defensors de la igualtat entre les persones (encomiable empresa) ha estat l’enderrocament d’estàtues. La que ha concitat més atenció ha estat la barcelonina de Colom, aquella que, quan érem petits i anàvem a la capital, ens deien que no deixéssim de veure. No som originals tampoc en això. Abans ja han patit atacs les estàtues colombines de Boston, Richmond o Miami. Colom ha tingut una certa mala sort. Ja ho va tenir complicat en vida, fins al punt que de poc que no sucumbeix en la seva empresa oceànica. Després va tenir el dubtós privilegi que alguns que anaven necessitats d’herois, el van encimbellar a la categoria de “gran descobridor”, cosa que ell no pretenia, i el van escollir com a símbol de la Hispanitat, un concepte que ell ni tan sols va arribar a conèixer. Després, uns altres caps calents de signe aparentment oposat als anteriors se’l van apropiar descaradament, tergiversant la història. Ara, hi ha qui el fa responsable de totes les matances que els Hernán Cortés, Pizarro i altres feristeles van anar perpetrant en nom de la cristiandat, que emparava les ganes d’enriquir-se de les monarquies europees. En lloc d’enderrocar estàtues d’un navegant, per què no es dediquen a apuntar als reis i papes que van organitzar, finançar i beneir aquelles gestes?

Estàtua que corona el monument a Colom al capdavall de les Rambles de Barcelona

Que Colom sigui el bóc expiatori de les ganes d’exhibir progressisme ho trobo trist, reacció pròpia d’algú que actua per imitació sense la reflexió necessària. Si l’estàtua de Colom tingués la dissort d’anar a terra, què hauríem de fer amb el Roger de Llúria que presideix el Balcó del Mediterrani, a Tarragona? I el Jaume I o el Cid Campeador matamoros a València?  I tot això, aquí, per què? Em temo que la frustració per no haver pogut carregar-se la gran creu del Valle de los Caídos, entre altres símbols reprovables, empeny a buscar-ne altres en principi més fàcils.

Monument a Roger de Llúria al capdamunt de la Rambla Nova de Tarragona.

Si alguns americans estan enfadats amb els colonitzadors europeus, el primer que haurien de fer és renunciar al seu nom, tant al del continent com al gentilici que se’n deriva, que prové d’un italià anomenat Amerigo Vespucci. I començar sentint una mica d’empatia cap a les veritables victimes d’aquell genocidi, els supervivents dels pobles precolombins, massacrats pels invasors, actualment reclosos en vergonyants reserves o, en alguns casos, com al Brasil, al caire de l’extermini.

(Una versió una mica més curta d’aquest article va ser publicada al setmanari La república, núm. 112, de l’11 al 17 de juliol de 2020, p. 38)

Publicat dins de Cultura, General, Política, Tarragona | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari

Del mal i del bé que tot ho fan malbé

Publicat el 18/06/2020 per JOAN CAVALLÉ

Notes de lectura d’El magraner, de Jordi Llavina

Començaré dient que, parlant de literatura, m’agraden els llibres que no em fan esperar al final per dir si m’agraden, llibres que són capaços d’enganxar-me des del començament i van mantenint-me atent a través dels molts artefactes de què disposa la literatura, entre els quals hi ha la trama, però no necessàriament. Una de les estratègies disponibles per mantenir l’interès del lector consisteix a fer-li veure que la idea preconcebuda que tenia del llibre estava equivocada, que el títol no volia dir allò que li semblava que volia dir, i obligar-lo, d’aquesta manera, a replantejar-se el sentit o la intenció d’allò que ja en duia llegit, com si la lectura fos un assoliment d’etapes en un viatge, com si l’autor ens conduís a un infern particular i cada capítol en constituís un nou cercle o planta. I en cada un es produís una revelació. Tot això que dic ho trobo, sobradament, en El magraner, el darrer llibre de Jordi Llavina, amb el qual va obtenir el 43è Premi de Poesia Marià Manent i que ha quedat incorporat amb el número 12 a la col·lecció Quaderns de la Font del Cargol, actualment sota l’ègida de Cossetània edicions, amb un excel·lent preàmbul (ell en diu “Quatre paraules”) de Miquel Àngel Llauger.

Una imatge del perfil de Jordi Llavina (Foto: Josep Massana)

El magraner és el relat d’un passeig que, inadvertidament, es converteix en caminada. Ho especifica la contraportada del llibre que n’assenyala algunes etapes, qualificades en el text com a aventures. L’anterior llibre de Llavina, Ermita, també era una caminada, o si es vol un viatge en el sentit més ampli de la paraula. En aquest cas el viatge estava marcat per una meta física i concreta, l’ermita del títol, que no era altra que la de Sant Pere, a la Selva del Camp. Quin paper juga el fruiter que encapçala el nou llibre en aquest altre trajecte? Aquí, el magraner no és una meta, perquè el caminant no en té cap de definida. A més, el magraner, amb una magrana que se n’ha desprès i ha caigut enmig del camí, constitueix l’etapa inicial. Des del començament, el lector es pregunta pel paper que hi juga aquesta magrana “mig esbadellada”, aquesta mena de “boca separada del cos”, aquest ataconament de grans “translúcids, amb el pinyol dins”, que fan pensar en “vitralls de catedral”. Saber si la magrana és una imatge plàstica, un record, una metàfora o un símbol serà part del repte que l’autor planteja als lectors. No sabem, ni el mateix passejant sap, on va. La seva manera de plantejar-se la caminada no és només atzarosa i improvisada pel que fa a la ruta. També ho és per la manera com l’afronta i com ens és explicada. Quan alguna de les escasses persones que troba li ho pregunta, respon que, més que anar a algun lloc, fuig d’alguna cosa. Però de què? Al llarg del camí trobem diferents respostes i no seré jo ara qui les reveli al lector, que trobarà en les seves pròpies descobertes els moments més vibrants de la lectura.

L’home que camina sense rumb, en un moment determinat ens és descrit. I trobem que mostra una sospitosa semblança amb el poeta. Ens hem de preguntar per força si es tracta d’una obra autobiogràfica. Però la resposta és fàcil, perquè totes les vides, al cap i a la fi s’assemblen en allò essencial. Totes condueixen a la mort, que és, “el que no deixa mai d’ocórrer”. I totes estan plenes de dolor. La mateixa magrana, en un moment determinat, ens ha estat presentada com “una magrana ulcerada, el fruit d’una ferida que el passejant encara no sabia interpretar”. I així, l’autor ens obsequia amb una cerca personal que es converteix alhora en cerca del lector. De vegades amb un punt de sarcasme, com en el magnífic i terrible episodi del porc, que esclata en la manipulació del lema popular: “Tot el dolor del porc s’aprofita: quina mudesa, les seves entranyes damunt la taula! I com bull, aquest dolor -tan pur- dins els perols”.

Per a qui hagi llegit les darreres obres de Llavina, particularment Vetlla i Ermita, però també Matí de la mort, aquest nou títol, que per primera vegada combina prosa i vers, segurament trobarà, com jo, que ens el mostra més segur que mai i també més juganer que mai. Juganer com quan ens fa veure, per exemple, que en català, els mots antitètics mal i bé esclaten en la forma fer malbé. Segur com en l’esplèndida i intencionadament variada mostra de formes poètiques, com en el poema que comença amb l’evidència “Sabem que dins el nostre cos hi ha sang”. Crec que una cosa té a veure amb l’altra, perquè només qui se sent segur del que fa, del que diu i de com ho diu, es pot permetre jugar amb allò que diu i amb les paraules que escull per dir allò que vol expressar.

(Aquest article ha estat inicialment publicat a Diari de Tarragona, 18.06.2020, p. 41)

Publicat dins de Cultura, General, Literatura | Etiquetat com a | Feu un comentari

Paraules, paraules, paraules…

Publicat el 31/05/2020 per JOAN CAVALLÉ

Les coses, avui, canvien molt ràpid. Massa, a parer meu, perquè amb el ritme que van adquirint els canvis, el nostre cervell de peix evolucionat no té temps d’assimilar-los. És allò que deia ja aquella àvia (àvia de la meva generació; és a dir, nascuda cap a 1900): “Tant que em va costar de dir cinematògraf i ara va i en diuen cine!”
Els canvis en el llenguatge, en la manera de dir les coses, en les paraules que utilitzem, en com les utilitzem i en el que signifiquen, sovint es regeixen per forces innòcues que actuen de manera espontània, amb l’única finalitat de permetre una comunicació més fàcil, fluïda i eficaç. Però no són pocs els casos en què les noves paraules i, sobretot, els nous significats estan meticulosament cuinats en laboratoris secrets, per cervells no gens càndids i amb intencions no prou clares.
D’ençà que hem inaugurat els temps pandèmics, una nova lleva de paraules, sovint confegides a partir de mots preexistents, ha començat a desfilar no tant pels carrers i places, però sí de balcó a balcó i altres formes de comunicació distanciada. Parlem contínuament de desescalar, per exemple, una paraula tranquil·litzadora, perquè remet a la idea de retorn a un punt original, després d’una vertiginosa i preocupant escalada. Imposar en el cos social el verb desescalar té la intenció de difondre la idea que ja s’ha arribat a dalt de tot i que, per tant, a partir d’ara, ja no pot fer-se res més que baixar. És, per tant, una paraula amb missatge. Però hi hem arribat, realment, a dalt de tot? Ja no podem fer res més que baixar? Per si de cas, jo no me’n refiaria.
Em preocupa una mica més la manera com s’utilitza el qualificatiu de vulnerable. Tothom sap què significa. També sabem que el contrari de vulnerable és invulnerable. Per lògica, els éssers no vulnerables deuen ser invulnerables. Però la realitat és més rica i esgraonada. Les persones no ens classifiquem en vulnerables i invulnerables, sinó en més o menys vulnerables, en una gradació que permet molts matisos. Per això sorprèn que en un document oficial de primer ordre, el Plan para la transición a la nueva normalidad, es parli de “personas sin ninguna patología previa y que no sean vulnerables”. De veritat hi ha persones que no siguin vulnerables? No seria més adequat afegir-hi un adjectiu o un adverbi que les convertís en “poc o menys vulnerables”? Sembla que es tracta d’un altre ús amb voluntat tranquil·litzadora.
De tota manera, un dels conceptes que ens ha deixat més aclaparats, almenys a mi, és el que figura en el títol del citat pla: la nova normalitat. Tenint en compte l’ampli i flexible abast del concepte normalitat, potser no calia l’adjectiu que ens adverteix que serà nova. Quan hi ha hagut un gran trasbals, com un terratrèmol, un tsunami, fins i tot una guerra, sempre s’ha parlat de la necessitat de fer esforços per tornar a la normalitat. Tothom ja sobreentèn que les coses no seran com abans. La por del que ha passat sobreviurà durant alguna o algunes generacions. Les mesures preventives perquè el que ha passat no es repeteixi, prevaldran. Fins aquí, tot comprensible. Que insisteixin en l’adjectiu nova, però, em fa sospitar alguna cosa. Com una mena de malfiança. Quina una ens en volen colar?

Publicat dins de General, Llengua, Política | Etiquetat com a , , | Feu un comentari