Notes de lectura d’El magraner, de Jordi Llavina
Començaré dient que, parlant de literatura, m’agraden els llibres que no em fan esperar al final per dir si m’agraden, llibres que són capaços d’enganxar-me des del començament i van mantenint-me atent a través dels molts artefactes de què disposa la literatura, entre els quals hi ha la trama, però no necessàriament. Una de les estratègies disponibles per mantenir l’interès del lector consisteix a fer-li veure que la idea preconcebuda que tenia del llibre estava equivocada, que el títol no volia dir allò que li semblava que volia dir, i obligar-lo, d’aquesta manera, a replantejar-se el sentit o la intenció d’allò que ja en duia llegit, com si la lectura fos un assoliment d’etapes en un viatge, com si l’autor ens conduís a un infern particular i cada capítol en constituís un nou cercle o planta. I en cada un es produís una revelació. Tot això que dic ho trobo, sobradament, en El magraner, el darrer llibre de Jordi Llavina, amb el qual va obtenir el 43è Premi de Poesia Marià Manent i que ha quedat incorporat amb el número 12 a la col·lecció Quaderns de la Font del Cargol, actualment sota l’ègida de Cossetània edicions, amb un excel·lent preàmbul (ell en diu “Quatre paraules”) de Miquel Àngel Llauger.
- Una imatge del perfil de Jordi Llavina (Foto: Josep Massana)
El magraner és el relat d’un passeig que, inadvertidament, es converteix en caminada. Ho especifica la contraportada del llibre que n’assenyala algunes etapes, qualificades en el text com a aventures. L’anterior llibre de Llavina, Ermita, també era una caminada, o si es vol un viatge en el sentit més ampli de la paraula. En aquest cas el viatge estava marcat per una meta física i concreta, l’ermita del títol, que no era altra que la de Sant Pere, a la Selva del Camp. Quin paper juga el fruiter que encapçala el nou llibre en aquest altre trajecte? Aquí, el magraner no és una meta, perquè el caminant no en té cap de definida. A més, el magraner, amb una magrana que se n’ha desprès i ha caigut enmig del camí, constitueix l’etapa inicial. Des del començament, el lector es pregunta pel paper que hi juga aquesta magrana “mig esbadellada”, aquesta mena de “boca separada del cos”, aquest ataconament de grans “translúcids, amb el pinyol dins”, que fan pensar en “vitralls de catedral”. Saber si la magrana és una imatge plàstica, un record, una metàfora o un símbol serà part del repte que l’autor planteja als lectors. No sabem, ni el mateix passejant sap, on va. La seva manera de plantejar-se la caminada no és només atzarosa i improvisada pel que fa a la ruta. També ho és per la manera com l’afronta i com ens és explicada. Quan alguna de les escasses persones que troba li ho pregunta, respon que, més que anar a algun lloc, fuig d’alguna cosa. Però de què? Al llarg del camí trobem diferents respostes i no seré jo ara qui les reveli al lector, que trobarà en les seves pròpies descobertes els moments més vibrants de la lectura.
L’home que camina sense rumb, en un moment determinat ens és descrit. I trobem que mostra una sospitosa semblança amb el poeta. Ens hem de preguntar per força si es tracta d’una obra autobiogràfica. Però la resposta és fàcil, perquè totes les vides, al cap i a la fi s’assemblen en allò essencial. Totes condueixen a la mort, que és, “el que no deixa mai d’ocórrer”. I totes estan plenes de dolor. La mateixa magrana, en un moment determinat, ens ha estat presentada com “una magrana ulcerada, el fruit d’una ferida que el passejant encara no sabia interpretar”. I així, l’autor ens obsequia amb una cerca personal que es converteix alhora en cerca del lector. De vegades amb un punt de sarcasme, com en el magnífic i terrible episodi del porc, que esclata en la manipulació del lema popular: “Tot el dolor del porc s’aprofita: quina mudesa, les seves entranyes damunt la taula! I com bull, aquest dolor -tan pur- dins els perols”.
Per a qui hagi llegit les darreres obres de Llavina, particularment Vetlla i Ermita, però també Matí de la mort, aquest nou títol, que per primera vegada combina prosa i vers, segurament trobarà, com jo, que ens el mostra més segur que mai i també més juganer que mai. Juganer com quan ens fa veure, per exemple, que en català, els mots antitètics mal i bé esclaten en la forma fer malbé. Segur com en l’esplèndida i intencionadament variada mostra de formes poètiques, com en el poema que comença amb l’evidència “Sabem que dins el nostre cos hi ha sang”. Crec que una cosa té a veure amb l’altra, perquè només qui se sent segur del que fa, del que diu i de com ho diu, es pot permetre jugar amb allò que diu i amb les paraules que escull per dir allò que vol expressar.
(Aquest article ha estat inicialment publicat a Diari de Tarragona, 18.06.2020, p. 41)