Enguany, la inesperada pandèmia ens ha obligat a pensar en coses que no ens passaven pel cap, a ajornar activitats que teníem previstes i ens han fet oblidar efemèrides que havíem de tenir en compte. Les commemoracions que havien de dedicar-se a Josep Carner i a Joan Perucho, per exemple, se n’han ressentit. (Veurem què passa en el que resta d’any.) N’hi ha una, però, que em toca més de prop, i em mou a escriure aquest article. Em refereixo al centenari de la fundació del Sindicat Agrícola d’Alcover. Això de tocar-me de prop ve de diverses raons. La primera, si més no en el temps, és que entre els fundadors hi havia el meu avi, un Joan Cavallé (Nogués de segon cognom) d’una llarga sèrie d’homònims que, pel que sembla, de moment no s’estronca. Després d’ell, diferents membres de la família han exercit altres responsabilitats de l’entitat, com els oncles Manel Brunet Pàmies, Pere Roca Camps, Ramon Altès Busquets i Josep Roca Camps. Potser la raó per mi més important és que durant una llarga colla d’anys, entre finals dels 60 i el 91, el magatzem del Sindicat, llavors ja Cooperativa Agrícola, va tenir el meu pare com a encarregat (un altre Joan Cavallé, Brunet de segon llinatge). Ajudar-lo a descarregar camions de sacs d’amoníac va ser, per cert, una de les meves primeres feines. Veure’l com feia la prova de l’avellana, per comprovar quantes lliures donaven, era un ritual que complia escrupolosament, amb testimonis. Durant una altra bona colla d’anys, no sabria dir exactament quins, una altra persona pròxima, el meu cosí Ramon Altès Palau, va ser l’encarregat de projectar les pel·lícules a la sala de cinema del Sindicat, mentre un altre oncle, Manel Brunet Granja, fill de l’altre Manel, hi feia les funcions d’acomodador. Com es pot veure, al Sindicat m’hi sentia gairebé com a casa. De totes aquestes persones que esmento, ara només ens en queda el record. I com a record, també recordo quan l’entitat va complir el seu mig segle. Llavors, 5 d’abril de 1970, es va fer un acte institucional, amb presència de les autoritats de l’època. Es va col·locar una placa amb els noms dels fundadors. Es va retre homenatge a l’aleshores únic supervivent, Joaquim Barberà Gumà. I el cor del poble, dirigit per Mario Sans, va interpretar un petit repertori de cançons a propòsit. Quan, més endavant, el 1995, l’entitat complia 75 anys, la Junta de l’entitat, en aquell moment presidida per Pere Roig Masqué, decidia publicar un llibre commemoratiu. Ens el van encarregar a ma germana, la inesgotable Fina, i a mi. Hi vam posar molta passió. Vam entrevistar molta gent. Vam obtenir molts testimonis fotogràfics. També hi vam incloure unes fotos del moment, obra de l’amic Carles Fargas. Crec que ens va sortir una aportació considerable que van editar les edicions El Mèdol.
Membres de la junta del Sindicat Agrícola d’Alcover de 1927-1928. Drets, d’esquerra a dreta: Pau Creus Tudores (Gavella), Josep Barberà Brunet (Catèrio), Francesc Català Robert (Cisquet de Fiti), Antoni Sans Bofarull (Xacó). Asseguts: Pere Solé Huguet (Colomí), Pere Farré Barberà (Curtano) i Josep M. Tell Camps (dels Tarongers). (Foto: Català).
Fins aquí he parlar de les vinculacions personals amb aquesta entitat. Ho devia a tots aquests noms que he esmentat. Per això he titulat l’article qualificant la celebració d’íntima. Però, naturalment, el Sindicat Agrícola va ser possible gràcies a l’esforç de molta gent. En homenatge a tots ells, publiquem aquesta foto amb una de les primeres juntes, la de 1927-28. Recordar el significatiu esforç, i els bons resultats, que en el seu moment va representar el cooperativisme per a la nostra pagesia, resulta especialment important en un moment en què sembla que ens trobem bastant desemparats i en què l’esforç col·lectiu esdevé una necessitat de primer ordre.
(Una versió molt semblant d’aquest article va aparèixer a Diari de Tarragona, 20.09.20, p. 8).