Imatge de l'exposició dedicada a l'artista Gelo, al Museu de Valls. Estiu de 2020.
Ja fa unes setmanes que al Museu de Valls pot visitar-se una exposició que permet repassar la trajectòria d’un dels artistes més singulars de per aquests indrets, amb una geografia personal que, tot i que iniciada a Huelva, té com a principals eixos productius d’una banda el que bascula al voltant de Valls i Tarragona i, després, el que s’instal·la al Montsià, concretament a Ulldecona. No vaig poder ser a la inauguració, però en canvi vaig tenir el plaer de fer-hi una visita en solitari, un dia d’entresetmana, tot just a l’hora d’obertura del museu. Tant, que el Jordi París, el seu director, em va obrir personalment llums i porta.
Quan vaig conèixer el Gelo, a mitjans dels setanta, era un artista habitual dels ambients nocturns de Tarragona, centrats en els bars a què fa referència el títol de l’exposició. Precisament, quan el 2014 vam inaugurar la Casa de les Lletres, vam decidir penjar-hi alguns quadres del fons de Poetes, un d’aquests espais mítics. I una de les peces més vistoses, “Rolling Stones”, de Gelo, vam situar-la presidint significativament l’aula Maria Aurèlia Capmany, on continuarà exhibint-se un cop acabi l’exposició. A part de les exposicions, vam coincidir amb l’artista en algun projecte, com ara la revista de còmic Paradís, l’any 1977. El cartell promocional, dibuixat per ell, com també la portada del primer número, deixaven veure alguns dels trets que el caracteritzaven. Surrealisme, barreja de text i imatge, molta imaginació i alguns recursos gràfics que anaven repetint-se. Amb l’exposició col·lectiva Tarraco laberint (1984), algú va tenir la gosadia d’encomanar-me’n un reportage televisiu. En el poc espai que podia dedicar a cada autor, de Gelo vaig dir: “… retorna al passat i el reinterpreta. Després d’unes experiències figuratives de pintura narrativa recupera allò que havia estat i és el seu segell distintiu: un art que es capbussa en el color i que ens apropa al decorativisme.” En contemplar-ne ara la trajectòria completa, comprovo que la meva lectura quedava molt curta.
El món de Gelo és oníric, surreal, barroc, abomina de l’espai buit, baixa a l’infern i a la part fosca de la Humanitat, però l’exalça dotant-la de lluminositat. Efectivament, és una obra lluminosa, clara, defuig els clarobscurs i les ambigüïtats. Quan t’entretens a mirar en detall una peça, t’adones de la quantitat d’idees, de referències culturals i també de feina que hi ha acumulades. Bevent de la tradició popular (les màscares, per exemple), de les cultures antigues (com no pensar en l’art egipci o en els zigurats mesopotàmics?), però també dels mites del pop i del rock, Gelo construeix un món particular en què els judicis de valor es posen en entredit, allò que és bo i allò que és dolent són qüestionats i es relativitza l’èxit. Una de les coses que m’ha sorprès més ha estat contemplar la coherència de l’autor, des del començament fins avui, tant si treballa amb formats covencionals, com si produeix màscares, arquitectures o els sorprenents extraterrestres del Montsià, d’un forta càrrega tràgicòmica.
Ha comissariat l’exposició la crítica d’art Assumpta Rosés, un nom indissociable de la posada en valor d’artistes d’aquesta part del país. Encara queden algunes setmanes per poder-ne veure aquest exemple.
(Una versió d’aquest article ha aparegut al setmanari La república, núm. 119, del 29 d’agost al 4 de setembre de 2020, p. 38).