Passejar, quan un no té cap propòsit ni meta, pot comportar sorpreses. Fa pocs dies, quan passava per la Rambla Vella, vaig encertar a mirar en direcció a la porta del Govern Militar, un edifici que sempre m’ha fet respecte. Fa uns vint-i-cinc anys, recordo que va ser objecte d’unes especulacions sobre una destinació cultural. Es tractava de crear una infraestructura combinada que arranqués al Museu Nacional Arqueològic de la plaça del Rei, seguiria pel Pretori, la capçalera del Circ i, a través d’algun ús cultural que es pogués donar a l’edifici a què em refereixo, acabaria a la Rambla Nova, al Teatre Tarragona, llavors encara per rehabilitar. Semblava una bona idea, de la qual em consta que es van fer alguns esbossos, però que devia quedar en un calaix. Des de llavors, l’edifici per a mi era un lloc tancat, reservat als usos que el seu titular, el Ministeri de Defensa, decidís. Fins l’altre dia que, en passar-hi pel davant, vaig comprovar que hi havia una exposició oberta al públic.
Un cert toc d’ingenuïtat podria fer pensar a algú que, en un intent de fer-se amable a la ciutadania, el ministeri encarregat de defensar-nos de l’enemic exterior, havia organitzat una exposició d’art, o potser d’arqueologia, atesa la proximitat i potència de les restes romanes. Però, no. L’exposició era una humil i discreta mostra de materials sobre el que havia estat, mentre havia existit (de finals del s. XVIII fins a 2001), el servei militar obligatori, la popular i temuda mili. Vaig entrar-hi per curiositat, que és un motiu que sempre va bé de tenir en compte. De seguida vaig comprovar que es tractava d’allò que pensava: un seguit d’imatges que il·lustren canvis en els vestuaris, en les insígnies, en els costums, en la formació i el lleure de tots els jovenets de sexe masculí, que no patissin cap tara (si en tenien, com jo, se’ls considerava inútils) i que no tinguessin cap endoll o, en algunes èpoques, que no poguessin deslliurar-se’n mitjançant el democràtic procediment anomenat “redención en metálico”, o, com diem a casa, “pagant, St. Pere canta”.
La sorpresa, sempre disposada a fer de les seves, va saltar al cap d’un moment de començar la visita. Un seguit de plafons explicaven les diferents fórmules de jura de bandera, segons les èpoques, il·lustrades amb la bandera corresponent. Els juraments anteriors a 1931 anaven acompanyats de la bandera bicolor monàquica. La jura de 1931, laica (“Prometeis a la Nación”), amb la tricolor republicana. Però, ai carai!, la jura de 1936, amb un text novament confessional (“por Dios” i “por España”) tornava a exhibir la bandera bicolor, com si el simple cop militar feixista hagués eliminat la legalitat republicana, que, com tothom sap, va perdurar, per a tots els demòcrates del món, fins a 1939. Per si això no fos poc, il·lustrant el jurament de 1980, és a dir, amb la Constitució de 1978 plenament vigent, hi ha la bandera espanyola amb l’emblema franquista per antonomàsia (rescatat de l’oblit del s. XV): l’àguila envoltada per tota la simbologia falangista, el jou, les fletxes i l’esperpèntica divisa (que faria riure si no hagués provocat tantes morts) “Una, grande, libre”.
Però la cosa, malauradament, no s’acaba aquí. Un altre dels plafons es dedica a La dona i el servei militar. De bon començament, ja et poses en guàrdia, perquè tothom sap que la dona no tenia cabuda en aquell servei. El redactor del text s’excusa per aquest fet, però apunta que hi ha tres excepcions. La primera, diu, són les “cantineras”. La veritat és que no sé veure què tenien en comú unes dones que acompanyaven voluntàriament els soldats a la guerra, fent feines que anaven des d’oferir-los beguda fins, en algunes ocasions, companyia al llit. La segona, diu el text, és l’Agrupación de Damas Auxiliares de Sanidad Militar, que va existir entre 1941 i 2003. Per últim, la tercera excepció, ens informa l’exposició, és el Servicio Social Femenino. El text ens detalla que aquest servei va ser creat el 1937, en un segon cas, en aquesta mateixa exposició, en què es dona empara legal a la legalitat dictada per un exèrcit sublevat. Efectivamenet, el decret de creació del nou servei va ser publicat a Burgos l’11 d’octubre de 1937. Es posava sota el paraigua del partit únic, la FET y de las JONS, i les dones solteres entre 17 i 35 anys que no el fessin no podien tenir un treball remunerat, ni accedir a títols acadèmics, ni associar-se a una entitat ni obtenir el passaport o el permís de conduir. Tot això, a l’exposició no mereix cap comentari.
El Ministeri de Defensa ha creat una exposició en què es donen com a legals, en dues ocasions, les actuacions d’un exèrcit sublevat. Imagino que no deu haver-hi mala intenció. Suposo que deu haver estat un error, que ha comès l’impressor o la persona que ha picat el text a màquina. Suposo que tot ha estat a causa de les presses. I que, quan llegeixin aquest article, correran tot d’una a corregir-ho.
(Vaig escriure aquest article arran d’una exposició vista el dia 29 de novembre de 2022, en el lloc que s’hi cita. L’exposició havia estat produïda per la subdelegació de Castelló del Ministeri de Defensa i hi figurava la Diputació de Castelló com a entitat col·laboradora. L’exposició havia voltat, abans de Tarragona, per altres poblacions del País Valencià. En anar-lo a publicar pocs dies després, vaig comprovar que l’exposició ja no hi era, potser pels motius que hi dic, o potser perquè ara és en una altra banda, de manera que vaig considerar que no valia la pena publicar-lo. Amb tot, he trobat convenient de deixar-lo penjat aquí, perquè en quedi constància).