TARRAGONA, CAPITAL CULTURAL
23 Abril, 2009 10:00
Publicat per amanye,
res pública
Tot sistema cultural requereix unes relacions, uns codis, uns sistemes de signes i el que podríem anomenar uns llenguatges compartits. Aquests codis generen un patrimoni que al seu torn constitueix un marc comú que la comunitat accepta com a definitiu per emmarcar les referències fonamentals que es perpetuen en el temps.
La comunitat que té un projecte de construcció nacional cal que es cohesioni primer a l’entorn d’una vertebració que ha de tenir un substrat cultural, patrimonial i comunicatiu. En el nostre cas, aquesta tasca no es pot dur a terme a hores d’ara des d’una estructura política estatal. Que no puguem parlar d’estat propi, encara, no vol dir que no constituïm una comunitat nacional de més de dotze milions de persones i no ocupem un espai català de comunicació de mida mitjana dins el marc europeu.
Al mateix temps, tenir un projecte en construcció ens permet oferir un protagonisme a qui s’hi vol afegir, cosa que els projectes acabats i tancats no poden fer. I tenim una eina de seducció i de plaer que lleguem com a patrimoni viu, que és la llengua.Tot plegat ens ajuda a interpretar el món i a créixer intel·lectualment, però també emotivament, en el sentit que tenir seguretats de pertinença col·lectiva reconforta. Cal dir que tots els integrants tenim a les mans enfortir el múscul de les potencialitats d’aquest sistema que ens cohesiona i que és vital. Com més sobirania, capacitat i encert tinguem i com més capaços siguem de disposar d’aquests codis compartits millor, però també hem de potenciar la creació d’un mercat estructurat, compartit, identificable i exportable. En aquest sentit, l’excel·lència és a hores d’ara gairebé més necessària que la supervivència, perquè van lligades íntimament.
Tota cultura universal abans ha estat local. L’obra de Joan Miró no seria la mateixa sense Mont-roig, la de Jujol sense el Campdetarragona, la de Gabriel Ferrater sense Reus, la de Joaquim Mir sense l’Aleixar, la de Pin i Soler sense Tarragona, la de Gaudí sense el Baix Camp...
Hi ha, però, un altre factor que té una importància cabdal, i és la repercussió econòmica de la creativitat, de les indústries de la cultura i del patrimoni, de les economies del coneixement. Això vol dir que ens hem de convèncer de posar la concepció nacional de la cultura al davant de les prioritats, encara que els sentiments més profunds de pertinença social són inversions només personals i emotives, a la llarga el país les farà reintegrables...
Aquest inici del 2009 ha arribat al Camp de Tarragona amb algunes bones notícies per a la cultura i el patrimoni. D’una banda, la inversió econòmica a través del conveni entre el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i la Caixa en els cellers cooperatius patrimonials com a exemples de catedrals aixecades per les classes populars, i de les esglésies romàniques. D’una altra banda, la decisió, en el marc del Consell Local de Patrimoni, que Tarragona aculli la seu del Centre de Classificació i Catalogació de Materials Arqueològics de Catalunya, així com l’encàrrec d’un pla estratègic d’arqueologia, i la creació del consorci per a la gestió del patrimoni de Tàrraco (tan anhelat de fa anys!), que no és sinó un pas més per situar el pes patrimonial de la ciutat en la justa mesura. Així com aviat s’aniran materialitzant una sèrie d’iniciatives de primer ordre: el Pla de competitivitat turística de Tàrraco (ja presentat), el Centre d’Art de Tarragona (que tindrà direcció enguany, i pal·liarà una mancança històrica de la ciutat), el Museu Casteller a Valls (amb l’avantprojecte redactat), el Pla d’Equipaments Culturals de Tarragona que presentarem properament, el Certamen europeu SCAN al maig (amb una repercussió de primer ordre en el sector), la signatura amb la URV del Web de Territoris Creatius... Totes aquestes iniciatives i moltes d’altres que no cito encaminen la demarcació de Tarragona a ser una de les capitals culturals de Catalunya i, per tant, també d’Europa, que és el lloc que li pertoca pel talent, la creativitat, l’esperit festiu i associatiu i la riquesa patrimonial que s’hi manifesten. El repte prou val l’esforç de tothom.