28.12.08
EL PANTÀ DEL GAIÀ, UN PROJECTE QUE VE DE LLUNY per Jordi Suñé
La captació de l’aigua del Gaià és tan antiga que es fa difícil precisar-ne l’inici. Així, per exemple, es coneix amb força detall les construccions romanes que portaven l’aigua del Gaià fins la mateixa ciutat de Tàrraco. En aquest article trobarem els intents de construir el pantà que hem localitzat a partir de 1898. Va ser aquest any quan es va redactar un projecte amb l’objectiu d’abastir d’aigua Reus i altres pobles. Segons la premsa, va ser una iniciativa del llavors regidor republicà de l’ajuntament de Reus Julià Nougués. Nougués va aconseguir que l’ajuntament reusenc fes diverses gestions per aconseguir la construcció del pantà. Fins i tot, es van arribar a fer diversos viatges a la conca del Gaià i a Madrid. A la capital espanyola es va nomenar una comissió tècnica sota la direcció d’un enginyer anomenat Úbeda. Aquest enginyer es va traslladar al Gaià a fer els estudis pertinents. Les conclusions a les que va arribar van ser que el pantà era favorable per a Reus però que era de difícil construcció perquè es tractaven de terrenys molt permeables. Llavors van continuar els estudis però els regants del Gaià es queixaren al govern perquè creien que el projecte els provocaria perjudicis. En aquell moment l’Ajuntament va desistir definitivament.
A principis de segle XX, sota l’impuls de Pau Fornt Valls, propietari d’una fàbrica de paper al riu des del 1898 a l’alçada de Vespella de Gaià, es van fer diverses gestions. Cal destacar el contacte amb el diputat provincial monàrquic Josep Nicolau a través d’un altre usuari de l’aigua del riu, en Josep Fortuny del Catllar. Aquest diputat va demanar a la Divisió Hidràulica que estudiés el pla. Com passaven els anys i no arribaven novetats, Fornt, que fins llavors havia d’utilitzar l’aigua amb salts i represes, va encarregar l’any 1910 uns plànols per a aprofitar la força del riu a l’arquitecte Modesto Feu. Seguidament, va presentar la documentació a Obres Públiques de Tarragona. Aquest estament mai va donar els permisos que Fornt demanava. Així és que, aprofitant un viatge que havia de fer a Madrid, va contactar amb el diputat Josep Nicolau el qual el va informar que no li donarien el permís perquè ja existien uns estudis a la Divisió Hidràulica del Pirineu Oriental. Després de retirar el seu projecte i el Dipòsit que havia constituït, va començar a visitar a Antonio Mariño de la Divisió. Mariño va donar suport a les tesis de Fornt sobre el millor espai per a fer la presa i va començar a redactar un avantprojecte d’embassament amb una capacitat de 9 milions de metres cúbics i un cost de 3.600.000 de pessetes. La superioritat va aprovar l’avantprojecte i es va redactar el projecte final, que ampliava la capacitat als 12 milions de metres cúbics.
Més endavant, un altre regidor federal de l’Ajuntament de Reus, anomenat Nin, va insistir en la conveniència del pantà. Va fer llavors noves gestions i viatges a la conca del riu. Es van fer conferències amb Nougués i altres personatges donant suport al projecte de cara a convèncer als regants. Però, de nou, la iniciativa es va desinflar. Fornt, l’empresari que hem localitzat a la dècada de 1910 movent un dels projectes, el retrobem el 1927 al IV Congrés Nacional de Regadius que es va fer a Barcelona. Allí va posar damunt la taula una proposta que ajudaria a la seva fàbrica i a un conjunt de 14 municipis que podrien convertir els seus terrenys de secà en regadius. El punt del riu on es pretenia fer l’obra era a l’Estret de Cardenal, per estar ubicat en un espai tancat entre dues muntanyes de més de 60 metres d’alçada i per haver-hi molt a prop un aflorament d’aigua “de 80 a 100 litros por segundo” que s’uneix al que “pasa por su cauce natural, (de 180 a 200 litros por segundo).” L’Estret de Cardenal està ubicat a 105 metres d’alçada i es creia idoni per a regar des de Vespella fins al Vendrell, incloent un conjunt de 5.000 hectàrees dins els municipis de Vespella de Gaià, La Nou de Gaià, El Catllar, La Riera de Gaià, Altafulla, Tamarit, Ferran, Ardenya, Torredembarra, Creixell, La Pobla de Montornès, Roda de Berà, Sant Vicenç i El Vendrell.
En aquell moment existia una Junta gestora presidida pel Conde del Asalto i amb Ramon Montagut com a vicepresident. Els vocals eren representants de cadascuns dels pobles beneficiats. El Projecte estava acabat i estaven enllestint la Memòria per a enviar tota la documentació a Madrid per a què el Ministre l’aprovés.
Sembla que a partir de la dècada de 1930 es van accelerar les gestions per poder realitzar l’obra del pantà. Cal destacar que la qüestió de l’abastiment d’aigua era un problema important i comú entre ciutats i pobles de la zona en aquella època. El novembre del 1931 va aparèixer al Temps, setmanari de Valls, una notícia sobre el pantà del Gorg Negre. Es tractava d’un nou projecte de pantà per al riu Gaià que s’ubicaria tres quilòmetres més amunt de Querol, en un estret, on hi ha el Gorg Negre. La Confederació Hidrològica del Pirineu Oriental havia reunit als alcaldes de Valls, Alió i altres representants de Santes Creus, el Pont d’Armentera, Bràfim, el Pla, Querol, etc. per parlar sobre el tema. En aquest pantà hi cabrien uns 6 milions de mestres cúbics d’aigua. Per comparar posaven l’exemple de Riudecanyes on hi cabien 3 milions. Segons l’articulista, Tarragona deixaria de patir l’escassetat d’aigua, seria un important atractiu turístic per la comarca i els conreus del triangle Valls-Alió-El Pla se’n beneficiarien. Un dels impulsors del projecte era Ramon Compte.
El desembre de 1932 El Baix Penedès reivindica a la portada, de nou, el projecte de Fornt per abastir els camps de secà del Baix Gaià i El Vendrell:
És hora de preocupar-nos seriosament d’aquesta realització, duta pacientment a un estat de consolidació i realitat per un sol home, no gaire secundat per les forces col•lectives dels pobles que en resultaran beneficiats cosa que ha contribuit a que resti encara ignorada per la majoria dels que aquí vivim el fet de que tenim en perspectiva una obra podria convertir en regables les terres de tota la part marina dels nostres termes, des de Calafell fins a Altafulla, cosa que tots comprendreu fora el més important foment d’aquest Baix Penedès, doncs quedaria transformat el nostre terrer en una horta immensa.
A finals del mes de maig del 1934 es va fer una Assemblea General de Regants a Torredembarra. La reunió va ser presidida per Ramon Montagut (enginyer) junt amb Fornt, Montoliu, l’alcalde de Torredembarra i Huguet. La reunió va ser molt concorreguda. Es va informar que el projecte de pantà costaria mig milió de pessetes i que l’Estat aportaria el 90% del pressupost. En aquella assemblea es va proposar que el 10 % restant l’aportessin els terratinents. Els oradors van explicar que davant la “guerra encesa” entre propietaris i conreadors els “popietaris han de donar exemple”. Finalment, es va acordar crear una Societat de Regants.
El 24 de gener de 1935 es va fer una reunió a l’Hotel París de Tarragona de la Junta del Pantà del Gaià amb “Forn, Huguet, Olivella, Montoliu, Plana, Dalmau, Vallvé, Boronat i Palau, sota la presidencia de Ramon de Montagut”. En aquesta reunió es va informar que s’havia publicat al Butlletí Oficial el projecte de pantà i que ja s’havien aprovat els estatuts amb què es regirien els futurs regants. D’altra banda, en aquesta reunió es van crear unes comissions per a fer gestions a favor del pantà. Després de la reunió es va fer un dinar. El cronista de l’acte explicava que l’ànima d’aquest projecte era el senyor Fornt.
El 14 de març de 1935 va aparèixer una nova notícia sobre el tema al Diari de Tarragona. En aquesta notícia s’informava que una Comissió del patronat del pantà del Cardenal va visitar el Comissari de la Generalitat de Catalunya. En aquesta trobada es va mostrar el neguit perquè el projecte es trobava aturat a la Confederació del Pirineu Oriental. Van aconseguir que el Comissari, sr Vila, truqués al delegat del govern a la Conferderació, Gómez Monche, el qual va prometre una ràpida tramitació de l’expedient. Gómez va fer la feina ràpidament i l’expedient es va transmetre a Madrid.
Nou dies després El Baix Penedès donava la notícia esperada: “és un fet la construcció d’aquest embassament”, encara que la decisió encara no era oficial. Segons aquesta publicació el problema era que hi havia dues postures. Per un costat hi havia qui defensava que l’Estat construís sols una presa petita per a beneficiar a 5 o 6 pobles, “els que ja disfruten de l’aigua del Gaià”. Per l’altre costat, hi havia els que defensaven un gran embassament d’11 milions de metres cúbics que faria arribar aigua fins a Calafell. Finalment, El Baix Penedès feia una crida: “No perdeu el temps, desprès vos en penedireu; i el que fora pitjor de tot, haurien perdut l’ocasió.”
El Diari deia el 8 de maig del 1935 que el Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya havia informat favorablement a la construcció del pantà. A més, afegia el cronista, que es tenia la impressió que ben aviat començarien les obres.
La Guerra Civil va fer aplaçar qualsevol gran inversió a la zona però l’any 1943 ja es donava d’alta com a entitat la Unión Pro Pantano del Gayá (Estret de Cardenal). Aquesta associació tenia
por único y exclusivo objeto el resolver las dificultades que hoy día existen para que pueda llevar-se a ejecución el proyecto de presa de experiencia del Pantano del Gayá (Estret del Cardenal), poniéndose a tal fin en relación con los organismos oficiales pertinentes (...).
La Unión s’havia de dissoldre el dia que aconseguís la seva fita: veure construït el pantà. Els components de la “Comissió Organitzadora de l’Associació” eren: Pau Fornt i Brunet (Barcelona), Jaume Fornt i Brunet (Barcelona), Santiago Vallvé i Pàmies (Tarragona), Esteban Huguet (Torredembarra), Baldomero Boronat (Altafulla), Pere Espina Vives (La Riera de Gaià), Antonio Dalmau (La Nou de Gaià), Joan Queralt (El Catllar) i Jose de Montoliu Togores (Barcelona).
I quina era la situació del projecte llavors? Doncs la mateixa entitat informava que l’ordre d’execució del pantà
está en suspenso en espera de la aceptación y cumplimiento por parte de los agriculturos interesados de determinadas condiciones de índole económica fijadas por aquella Dirección general (d’Obres Hidràuliques del Ministeri d’Obres Públiques) que no consideran aquéllos aceptables por excesivos, sobre todo después del extraordinario aumento que debe sufrir el primitivo presupuesto de la obra después de los varios años transcurridos, en virtud de las anormales circunstancias atravesadas, pues el proyecto data desde antes de nuestra guerra (...)
En un article de la Comunitat de Regants de La Riera de Gaià expliquen que es conserven documents de la Comunitat de l’any 1943. El 1946 la Delegació de Serveis Hidràulics dels Pirineus Orientals va presentar un nou projecte de pantà previst a l’”estret del Cardenal”, a Salomó. El 29 de juliol de 1959 el Ministeri d’Obres Públiques va declarar legalitzada la Comunitat de Regants de La Riera per a l’aprofitament de l’aigua del Gaià. El 1971 l’empresa ENATSA va començar a bellugar fils per construir la presa del Gaià a l’alçada del barranc de la Renal, al terme de El Catllar. A partir d’aquí la Comunitat de Regants va haver de lluitar fort per no perdre els drets que tenien sobre l’ús de l’aigua del riu. El Ministeri d’Obres Públiques va atorgar una part del cabal per a la refineria que ENATSA tenia a Tarragona. Després d’una impugnació de la Comunitat, ENPETROL, successora d’ENATSA, va acabar finançant la construcció de les sèquies per als regants. El pantà es va inaugurar el 1975 deixant sec el tram final del riu, entre El Catllar i Tamarit.
A principis de segle XX, sota l’impuls de Pau Fornt Valls, propietari d’una fàbrica de paper al riu des del 1898 a l’alçada de Vespella de Gaià, es van fer diverses gestions. Cal destacar el contacte amb el diputat provincial monàrquic Josep Nicolau a través d’un altre usuari de l’aigua del riu, en Josep Fortuny del Catllar. Aquest diputat va demanar a la Divisió Hidràulica que estudiés el pla. Com passaven els anys i no arribaven novetats, Fornt, que fins llavors havia d’utilitzar l’aigua amb salts i represes, va encarregar l’any 1910 uns plànols per a aprofitar la força del riu a l’arquitecte Modesto Feu. Seguidament, va presentar la documentació a Obres Públiques de Tarragona. Aquest estament mai va donar els permisos que Fornt demanava. Així és que, aprofitant un viatge que havia de fer a Madrid, va contactar amb el diputat Josep Nicolau el qual el va informar que no li donarien el permís perquè ja existien uns estudis a la Divisió Hidràulica del Pirineu Oriental. Després de retirar el seu projecte i el Dipòsit que havia constituït, va començar a visitar a Antonio Mariño de la Divisió. Mariño va donar suport a les tesis de Fornt sobre el millor espai per a fer la presa i va començar a redactar un avantprojecte d’embassament amb una capacitat de 9 milions de metres cúbics i un cost de 3.600.000 de pessetes. La superioritat va aprovar l’avantprojecte i es va redactar el projecte final, que ampliava la capacitat als 12 milions de metres cúbics.
Més endavant, un altre regidor federal de l’Ajuntament de Reus, anomenat Nin, va insistir en la conveniència del pantà. Va fer llavors noves gestions i viatges a la conca del riu. Es van fer conferències amb Nougués i altres personatges donant suport al projecte de cara a convèncer als regants. Però, de nou, la iniciativa es va desinflar. Fornt, l’empresari que hem localitzat a la dècada de 1910 movent un dels projectes, el retrobem el 1927 al IV Congrés Nacional de Regadius que es va fer a Barcelona. Allí va posar damunt la taula una proposta que ajudaria a la seva fàbrica i a un conjunt de 14 municipis que podrien convertir els seus terrenys de secà en regadius. El punt del riu on es pretenia fer l’obra era a l’Estret de Cardenal, per estar ubicat en un espai tancat entre dues muntanyes de més de 60 metres d’alçada i per haver-hi molt a prop un aflorament d’aigua “de 80 a 100 litros por segundo” que s’uneix al que “pasa por su cauce natural, (de 180 a 200 litros por segundo).” L’Estret de Cardenal està ubicat a 105 metres d’alçada i es creia idoni per a regar des de Vespella fins al Vendrell, incloent un conjunt de 5.000 hectàrees dins els municipis de Vespella de Gaià, La Nou de Gaià, El Catllar, La Riera de Gaià, Altafulla, Tamarit, Ferran, Ardenya, Torredembarra, Creixell, La Pobla de Montornès, Roda de Berà, Sant Vicenç i El Vendrell.
En aquell moment existia una Junta gestora presidida pel Conde del Asalto i amb Ramon Montagut com a vicepresident. Els vocals eren representants de cadascuns dels pobles beneficiats. El Projecte estava acabat i estaven enllestint la Memòria per a enviar tota la documentació a Madrid per a què el Ministre l’aprovés.
Sembla que a partir de la dècada de 1930 es van accelerar les gestions per poder realitzar l’obra del pantà. Cal destacar que la qüestió de l’abastiment d’aigua era un problema important i comú entre ciutats i pobles de la zona en aquella època. El novembre del 1931 va aparèixer al Temps, setmanari de Valls, una notícia sobre el pantà del Gorg Negre. Es tractava d’un nou projecte de pantà per al riu Gaià que s’ubicaria tres quilòmetres més amunt de Querol, en un estret, on hi ha el Gorg Negre. La Confederació Hidrològica del Pirineu Oriental havia reunit als alcaldes de Valls, Alió i altres representants de Santes Creus, el Pont d’Armentera, Bràfim, el Pla, Querol, etc. per parlar sobre el tema. En aquest pantà hi cabrien uns 6 milions de mestres cúbics d’aigua. Per comparar posaven l’exemple de Riudecanyes on hi cabien 3 milions. Segons l’articulista, Tarragona deixaria de patir l’escassetat d’aigua, seria un important atractiu turístic per la comarca i els conreus del triangle Valls-Alió-El Pla se’n beneficiarien. Un dels impulsors del projecte era Ramon Compte.
El desembre de 1932 El Baix Penedès reivindica a la portada, de nou, el projecte de Fornt per abastir els camps de secà del Baix Gaià i El Vendrell:
És hora de preocupar-nos seriosament d’aquesta realització, duta pacientment a un estat de consolidació i realitat per un sol home, no gaire secundat per les forces col•lectives dels pobles que en resultaran beneficiats cosa que ha contribuit a que resti encara ignorada per la majoria dels que aquí vivim el fet de que tenim en perspectiva una obra podria convertir en regables les terres de tota la part marina dels nostres termes, des de Calafell fins a Altafulla, cosa que tots comprendreu fora el més important foment d’aquest Baix Penedès, doncs quedaria transformat el nostre terrer en una horta immensa.
A finals del mes de maig del 1934 es va fer una Assemblea General de Regants a Torredembarra. La reunió va ser presidida per Ramon Montagut (enginyer) junt amb Fornt, Montoliu, l’alcalde de Torredembarra i Huguet. La reunió va ser molt concorreguda. Es va informar que el projecte de pantà costaria mig milió de pessetes i que l’Estat aportaria el 90% del pressupost. En aquella assemblea es va proposar que el 10 % restant l’aportessin els terratinents. Els oradors van explicar que davant la “guerra encesa” entre propietaris i conreadors els “popietaris han de donar exemple”. Finalment, es va acordar crear una Societat de Regants.
El 24 de gener de 1935 es va fer una reunió a l’Hotel París de Tarragona de la Junta del Pantà del Gaià amb “Forn, Huguet, Olivella, Montoliu, Plana, Dalmau, Vallvé, Boronat i Palau, sota la presidencia de Ramon de Montagut”. En aquesta reunió es va informar que s’havia publicat al Butlletí Oficial el projecte de pantà i que ja s’havien aprovat els estatuts amb què es regirien els futurs regants. D’altra banda, en aquesta reunió es van crear unes comissions per a fer gestions a favor del pantà. Després de la reunió es va fer un dinar. El cronista de l’acte explicava que l’ànima d’aquest projecte era el senyor Fornt.
El 14 de març de 1935 va aparèixer una nova notícia sobre el tema al Diari de Tarragona. En aquesta notícia s’informava que una Comissió del patronat del pantà del Cardenal va visitar el Comissari de la Generalitat de Catalunya. En aquesta trobada es va mostrar el neguit perquè el projecte es trobava aturat a la Confederació del Pirineu Oriental. Van aconseguir que el Comissari, sr Vila, truqués al delegat del govern a la Conferderació, Gómez Monche, el qual va prometre una ràpida tramitació de l’expedient. Gómez va fer la feina ràpidament i l’expedient es va transmetre a Madrid.
Nou dies després El Baix Penedès donava la notícia esperada: “és un fet la construcció d’aquest embassament”, encara que la decisió encara no era oficial. Segons aquesta publicació el problema era que hi havia dues postures. Per un costat hi havia qui defensava que l’Estat construís sols una presa petita per a beneficiar a 5 o 6 pobles, “els que ja disfruten de l’aigua del Gaià”. Per l’altre costat, hi havia els que defensaven un gran embassament d’11 milions de metres cúbics que faria arribar aigua fins a Calafell. Finalment, El Baix Penedès feia una crida: “No perdeu el temps, desprès vos en penedireu; i el que fora pitjor de tot, haurien perdut l’ocasió.”
El Diari deia el 8 de maig del 1935 que el Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya havia informat favorablement a la construcció del pantà. A més, afegia el cronista, que es tenia la impressió que ben aviat començarien les obres.
La Guerra Civil va fer aplaçar qualsevol gran inversió a la zona però l’any 1943 ja es donava d’alta com a entitat la Unión Pro Pantano del Gayá (Estret de Cardenal). Aquesta associació tenia
por único y exclusivo objeto el resolver las dificultades que hoy día existen para que pueda llevar-se a ejecución el proyecto de presa de experiencia del Pantano del Gayá (Estret del Cardenal), poniéndose a tal fin en relación con los organismos oficiales pertinentes (...).
La Unión s’havia de dissoldre el dia que aconseguís la seva fita: veure construït el pantà. Els components de la “Comissió Organitzadora de l’Associació” eren: Pau Fornt i Brunet (Barcelona), Jaume Fornt i Brunet (Barcelona), Santiago Vallvé i Pàmies (Tarragona), Esteban Huguet (Torredembarra), Baldomero Boronat (Altafulla), Pere Espina Vives (La Riera de Gaià), Antonio Dalmau (La Nou de Gaià), Joan Queralt (El Catllar) i Jose de Montoliu Togores (Barcelona).
I quina era la situació del projecte llavors? Doncs la mateixa entitat informava que l’ordre d’execució del pantà
está en suspenso en espera de la aceptación y cumplimiento por parte de los agriculturos interesados de determinadas condiciones de índole económica fijadas por aquella Dirección general (d’Obres Hidràuliques del Ministeri d’Obres Públiques) que no consideran aquéllos aceptables por excesivos, sobre todo después del extraordinario aumento que debe sufrir el primitivo presupuesto de la obra después de los varios años transcurridos, en virtud de las anormales circunstancias atravesadas, pues el proyecto data desde antes de nuestra guerra (...)
En un article de la Comunitat de Regants de La Riera de Gaià expliquen que es conserven documents de la Comunitat de l’any 1943. El 1946 la Delegació de Serveis Hidràulics dels Pirineus Orientals va presentar un nou projecte de pantà previst a l’”estret del Cardenal”, a Salomó. El 29 de juliol de 1959 el Ministeri d’Obres Públiques va declarar legalitzada la Comunitat de Regants de La Riera per a l’aprofitament de l’aigua del Gaià. El 1971 l’empresa ENATSA va començar a bellugar fils per construir la presa del Gaià a l’alçada del barranc de la Renal, al terme de El Catllar. A partir d’aquí la Comunitat de Regants va haver de lluitar fort per no perdre els drets que tenien sobre l’ús de l’aigua del riu. El Ministeri d’Obres Públiques va atorgar una part del cabal per a la refineria que ENATSA tenia a Tarragona. Després d’una impugnació de la Comunitat, ENPETROL, successora d’ENATSA, va acabar finançant la construcció de les sèquies per als regants. El pantà es va inaugurar el 1975 deixant sec el tram final del riu, entre El Catllar i Tamarit.
(0) Comentaris (0) Retroenllaços Enllaç permanent
