Fa dies que no et dic res i es que he estat viatjant per el Despietat país de les meravelles del H. Murakami, també he arribat a la Fi del Món i m’ha sorprès trobar-ho tot tant tranquil i relaxant... història en un context irreal, però que crec que potser molt real, la realitat que veiem es la mateixa realitat per ha tothom? El nostre cervell potser manipulat pot crear móns molt diferents, el llibre fa pensar i Murakami m’ha tornat a traslladar a paratges de somnis.

Jo també vaig pensar en la pluja. Una boirina tan fina que quasi no era pluja. Caient, sempre imparcial, sempre igual, gradualment anava cobrint la meva consciència en una cortina vaporosa, incolora.

Bob Dylan cantava A Hard Rain’s una vegada i un altre.