Nòmada

Hola Bloc,

Tarda de dissabte compartida amb Hèstia la deessa protectora de la llar conduïda per els poemes de la Isabel M. Ortega Rion, que m’han fet pensar que si que es veritat que de vegades sembla com si la deessa l’hagi abandonat, i com diu ella només si emmirallin solituds. Poemes per un capvespre plàcid i relaxat. Aquí n’he triat un perquè el llegeixis.

Solituds de nòmada

Ser nòmada
és perdre’s pels carrers d’una ciutat prenyada
ser qualsevol i una altra, i se sempre aquella altra
amb qui ma ningú es creua;
és buscar-se en els vidres d’aparadors monòtons,
veure-hi un glop d’alè i no trobar-hi imatge;
voler refer el camí
no sabent que la casa és el trepig d’un temps
que inflama i degoteja solituds.
ser nòmada és portar als ulls
un horitzó de somnis
i deixar-lo a les mans del rodamón mes trist,
més indefens, mes pobre.

Nòmada- Isabel M. Ortega Rion