“Un bon dia el senyor Blank es desperta en una habitació que no coneix de res. Totalment desorientat, sense saber qui es, l’únic que pot fer és examinar els objectes que l’envolten per mirar de comprendre les circumstàncies del seu confinament. A sobre l’escriptori, unes fotografies i dos manuscrits.” (resum de la contraportada del llibre)

Una vegada mes he quedat fascinada per la història que el Paul Auster m’ha explicat en aquesta novel•la, des del començament he estat pendent del seu final... final? El final es potser quan he tancat el llibre doncs ja no hi havia res mes per llegir, he arribat fins l’ultima lletra però la història continua per sempre. Magistral la forma d’explicar un simple gest, una petita expressió, un pensament fugaç.

Per un moment vaig pensar que el senyor Blank tenia alguna cosa a veure amb un altre personatge del Auster que es queda tancat en una habitació, però no, hauré d’esperar si un dia decideix continuar aquella història... estic molt intrigada per el que li hagi pogut passar.

Llegint la contraportada, penso que tots ens despertem molt sovint en habitacions desconegudes, desorientats, sense comprendre res de res, també tenim fotografies que mirem i papers per llegir que llegim, i suaument anem avant i enrere i repetim, i també com el senyor Blank som víctimes o herois de la ment que ens ha creat.