Vull explicar una cosa que mai s’ha publicat, sobre una exploració que quasi acaba en tragèdia.
Tothom esperava aquestes dates per fer quelcom extra i ens era indiferent anar-hi pillaos de temps, era l’única possibilitat d’ajuntar cinc dies per dur a terme una operació, llampec. Abans a “Santander” era fàcil que per Setmana Santa fes mal temps, o no, tot depenia de com li vingués de gust a Sant Pere, però aquella vegada ens va fotre amb ganes.
I vosaltres què fareu? No recordo massa de com ens vam embolicar en la sortida, el fet és que ens hi vam ajuntar amb els del GIE: Jordi Gual ♥ Tresa Mateu, Antoni Robert ♥ Dolors Boter, Jordi de Valles, Roger Lloses i Josep Viver, per anar a prop de Garma Ciega a topografiar un avenc, que segons deia el Jordi G. li havia assenyalat en Francesc Chavarría i prometia bastant.
Per la nostra banda vàrem ser en Ramon Canyelles del ERE (aec) + l’Antonio Cabezas i jo de la SES.
Hoyo Salzoso
.
Entre els pics Mortillano i Hornijo i dins de la vall glacial de Los Trillos, hi ha una depressió d’uns 700 x 80 m anomenada Hoyo Salzoso, està dividida en dos per una barrera rocallosa, on es troba la boca del Morterón del Hoyo Salzoso a 890 msnm.
El nostre objectiu del 7 a l’11 d’abril de 1977!
El camí des d’Astrana s’enfila direcció als mazos, passa entremig del Mazo Grande i el Mazo Chico, esquiva per la dreta Llana la Cueva fins a un collet entre el pic Tejes i Hornijo, (a partir d’aquí toca baixada) al davant tenim l’Hoyo Salzoso.
Vam sortir d’Astrana fet fosc, a la pujada d’aproximació vàrem tenir el primer avís, ja que ens va enxampar una ventolera de neu que em va destrossar la capelina i com que no tenia anorac, em va deixar xop i també aplatanat a l’hora de muntar les tendes per a passar la nit.
L’endemà i preparats amb tot el material, els homes vam iniciar l’exploració del Morterón.
L’erosió dels pous i marmites presents ja feien sospitar de l’activitat d’aquell forat en època de pluges, però va guanyar la pressa i vam tirar pel dret.
Vam aprofitar els spits de les instal·lacions que havien col·locat els francesos en les primeres verticals i que dirigien les cordes, seguint la línia directa dels pous.
Mentre estàvem topografiant l’avenc, va continuar nevant deixant una bona capa a l’exterior i el sol que va lluir posteriorment va fer la resta.
Si a la baixada no vam tenir cap pega, durant la pujada, els pous tenien una gran cascada d’aigua del desglaç que envoltava les cordes.
Tots dúiem granota impermeable menys el Ramon i progressivament va anar patint l’efecte del fred, el vam deslliurar de portar el sac de material, procuràvem escalfar-lo, però a poc a poc anava empitjorant.
En l’últim pou que ens quedava, vertical de 70 m amb un fraccionament penjat als -41 m, no baixava aigua i calia sortir de pressa.
Sortiria primer el Jordi G., el Ramon segon i jo tercer Vinga, quan vaig arribar al fraccionament em vaig trobar al Ramon inconscient i ancorat a la instal·lació, vaig alertar als companys i em tocava donar instruccions pel rescat, el vaig col·locar a punt per a l’extracció i vaig dir-li a l’Antonio que pugés fins allà per acompanyar-lo mentre jo pujava l’últim tram i el Jordi i jo l’apianaríem des de la boca.
Quan vaig sortir a l’exterior tot nevat i de nit, vam veure que estirar-lo des de fora era molt dificultós pel fregament de les cordes i vam consensuar tot i no tenir politja, que em penjaria dins del pou pujant-lo per contrapès.
Al cap d’una estona aplicant la tècnica a Jumars i jo que mai he sigut de missa, em vaig escoltar dient: Déu meu, donem forces, mentre l’estava apianant.
Durant l’ascens l’Antonio l’anava separant de la paret i en un no res tots quatre estàvem fora del forat.
El Ramon tenia una forta hipotèrmia de no sé quin grau, ràpidament el van traslladar a una borda que hi havia a prop, ja que les tendes plenes de neu difícilment ens haurien servit per recuperar-lo.
A poc a poc l’anaven reanimant, fins que va normalitzar la temperatura i la consciència, intermitentment i lentament. T’ha anat del canto d’un duro.
Mentrestant alguns vam acabar de desequipar la cavitat.
Referent a Los Trillos, si no fos per la immensa esponja que hi ha sota els nostres peus, estaríem en un gran toll d’aigua permanent, impressionant.
Topografia publicada a Espeleòleg
Aquí us presento la topografia del Morterón amb una mida més gran que la publicada al butlletí Espeleòleg de l’ERE, és el mateix dibuix que vaig fer per la revista quan vaig passar a net el treball de camp; vaig entregar al GIE l’original en paper vegetal i em vaig fer una còpia de la qual he tret aquesta digitalització.
La cavitat és un seguit de pous i marmites amb alguns trams més estrets als meandres i un rierol fins als -390 mp.
Els de l’AER han afegit algunes vies laterals i més fondària -440 mp, amb molta dedicació i unes quantes exploracions, és l’avantatja de viure a prop de la zona.
A totes i tots els participants, moltíssimes gràcies!
BIBLIOGRAFIA:
- Espeleòleg Nº 26-27 Centre Excursionista de Catalunya pag. 81 a 94
- Cuadernos de Espeleología 9 – 10 pag. 152 a 157
- GRANDES CUEVAS Y SIMAS DE ESPAÑA. 1998, Carlos Puch Ramírez pag. 58 a 60
- A.E.R. Memoria 2016
Muy bonito el relato, viejos recuerdos y muy buen equipo, gracias a ello pudimos evitar males mayores. Un saludo Ferran
Gràcies pel teu comentari Antonio.
Una experiencia impresionante. Suerte que al final todo salió bien gracias a vuestro conocimiento de rescate.
Gracias por tu comentario Miguel Ángel.
Felicitats, company per fer dels records i treballs fets un blog esplèndid de vivències
Gràcies pel teu comentari Jaume.
Històries com aquesta em fan retrocedir en el temps, i recordar com anàvem, amb més il·lusió que bon equip i coneixements. Va ser una època trepidant on a poc a poc ens vàrem endinsar en les tècniques de l’espeleologia alpina. I és clar, de tant en tant hi havia algun ensurt. Sort, que quan ets jove el cos és més resistent i compensa la falta de previsió. Felicitats per aquesta narració.
Gràcies pel teu comentari Xavier.
Ostres, Ferran, tens raó, vaig fer una resposta privada i estaria bé transcriure-la en els comentaris d’aquesta entrada, entenc que complementarà la informació. Deia això:
Ostres, eternament agraït, em vàreu salvar la vida. Va ser una experiència vital de primera magnitud. En primer lloc per l’elevat grau de companyonia que em vau regalar i també per la gran capacitat de reacció en moments tan delicats (la potència de la qualitat de les primeres generacions de monitors ECE es va fer notar). En segon lloc, perquè vaig poder experimentar la capacitat de resistència que té el cos humà, vaig estar actiu fins la pèrdua de consciència (per sort just després d’ancorar-me a la reunió) durant més de 100 metres de descens i prop de 400 metres de pujada sota cascades d’aigua de desgel amb un vestit de cotó (semblava que s’havia de tractar d’una cavitat seca). Allò de les pel·lícules de que “costa molt matar algú”.
Tot i estar orgullós de formar part d’un equip que vam treballar coordinats al llarg de la setmana amb diferents atacs per assolir l’objectiu, confesso amb vergonyosa sana vanitat després de 50 anys, que vaig sentir una gran emoció de fer la punta i ser el primer humà en tocar el que en aquell moment era el fons de l’avenc.
L’anècdota: Avançat el descens, al sac ja tan sols quedava una corda de potser una trentena de metres i allò semblava que tirava. Em fotia no poder acabar l’exploració per falta de material, érem lluny de casa i no hi podíem tornar la setmana següent i… màgia, el final d’aquella corda va coincidir amb l’inici de la sala on hi havia el con d’enderrocs que aleshores tancava la cavitat.
Gràcies pel teu comentari Ramon Ignasi.
Visca l’Escola Catalana d’Espeleologia!