RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (III). L’educació

Publicat el 30 desembre 2012 per JOSEP MARIA

Un dels pilars d’una nació moderna és, sens dubte, l’educació. Catalunya ho ha tingut clar des de fa segles. Una altra cosa ben diferent és si a part de tenir-ho clar, ha arribat a concretar un model educatiu que l’hagi posat en  el centre de la vida social i política del nostre país. Hem tingut grans pedagogs, com Ferrer i Guàrdia, afusellat en atribuir-se-li haver fomentat la Setmana Tràgica. Hem tingut entre nosaltres persones com Maria Montessori, vinguda d’Itàlia i creadora del mètode que porta el seu nom. Hem tingut institucions com l’Institut-Escola que tant van aportar en l’ensenyament català en els temps de la Segona República espanyola, fundacions com Rosa Sensat, etc.

Tots aquests i altres propostes educatives s’han vist en un moment o altre truncades. En bona part pels fets històrics que el nostre país ha viscut i per l’encotillament que sempre ha suposat Espanya per tal que el nostre poble consolidés un sistema educatiu avançat i perdurador en el temps que donés els seus fruits.

Aquesta herència ens ha arribat fins als nostres dies. Tant en el positiu, com en el negatiu. Així, a Catalunya vam ser capaços de fer un Pacte Nacional per l’Educació i una Llei d’Educació de Catalunya amb vocació de perdurabilitat. Les migracions han suposat per al nostre sistema educatiu una prova de foc. En molts aspectes hem reeïxit, en d’altres no. El fracàs escolar sembla que només el podem atacar rebaixant el nivell d’exigència dels nostres estudiants. La cotilla espanyola segueix atenallant-nos. Cada nou govern espanyol vol fer la seva pròpia llei d’educació, una llei educativa que vol fer de l’acte educatiu un instrument ideològic. Hem arribat així al dia d’avui en que el nou govern espanyol s’ha posat entre cella i cella l’objectiu ideològic d’espanyolitzar els infants catalans.

Ens hem emmirallat en els millors models educatius del món sense tenir les eines i els recursos necessaris per a implantar-los. El sistema educatiu finlandès, que tan bé ha estudiat en Xavier Melgarejo, seria un model a seguir.Però la tenalla espanyola segueix tan actual com ho ha estat en els segles passats. Els continus canvis en el sistema educatiu espanyol, depenent del govern de torn no ens ajuda gens ni mica. La manca de recursos que podem aplicar a l’educació es veuen minvats per l’espoli constant a que les finances catalanes es veuen sotmeses any rere any. Essent capaços de generar riquesa per al nostre país, no tenim els recursos necessaris per establir un sistema educatiu d’èxit per a tothom perquè els recursos que generem ens els prenen. El sistema educatiu català és sotmès contínuament a un bombardeig per tal d’aniquilar-lo. La llengua, les competències, els continguts, etc. En aquests moments l’excel·lència sembla reservada per als més rics, ja que ni el sistema de beques minso del que disposem pot compensar el talent que entre nosaltres generem.

Per tot plegat, és urgent que el nostre país, la nostra nació, que no és altra cosa que les persones que la formem, gaudeixi d’una independència política que ara no té. La necessitem amb urgència. L’educació dels nostres fills és capdal per al nostre futur com a poble. Per al desenvolupament personal dels nostres infants, per al desenvolupament col·lectiu del nostre país, per aprofitar el talent que som capaços de generar i posar-lo al servei de la nostra societat i de tot el món.

Amb Espanya imposant-nos els seus models no ens en sortirem. La nostra voluntat de ser demana massa recursos per lluitar contra la inèrcia espanyola que ens va en contra. Si volem la nostra independència política no és per repetir el model espanyol, sinó per bastir un sistema educatiu perdurable, que minoritzi al màxim el fracàs escolar, que doti el país de grans mestres i pedagogs, capaços d’arrosegar i empènyer endavant aquells que estan al llindar de quedar exclosos del progrés humà. Fer de l’eduació el centre sobre el qual pivoti el nostre país és la millor inversió que com a societat podem fer; i això només serà possible si assolim la nostra sobirania plena. Els nostres infants han de poder créixer en coneixements, en un entorn amable i exigent alhora, que els prepari per a la següent etapa de l’adolescència per fer un batxillerat o una formació professional de qualitat i perquè els que en tenen ganes tinguin la mateixa oportunitat per a seguir els seus estudis en l’àmbit universitari. Ja en l’etapa adulta seran capaços d’aportar a la societat els seus coneixements, les seves ganes d’experimentar en el camp científic, de crear empreses que facin progressar el conjunt de la societat, les seves ganes de treballar amb professionalitat i tot això fer-ho des d’una consciència de ciutadans responsables, cívics i conscients que la seva educació seguirà al larg de tota la seva vida, i conscients que hem de llegar als nostres fills l’oportunitat de seguir avançant com a societat i com a individus i amb igualtat d’oportunitats per a tothom, inclosos aquells que en el model actual queden despenjats a mig camí. No ens podem permetre, si volem ser alguna cosa en el món actual, dilapidar les possibilitats que tot individu ha de tenir per poder fer la seva aportació en el benestar del gènere humà i del món sencer. Això només podrem fer-ho si som el que volem ser i això passa per ser amos del nostre destí.

Si aconseguim ser el que volem i fracassem en fer de l’eduació el centre de la nostra societat, només serà culpa nostra, responsabilitat que ara no podem assumir plenament. Infants delerosos d’aprendre, mestres preparats i reconeguts per tota la societat, un sistema que ajudi la seva tasca, unes famílies que entre els seus objectius primordials tinguin l’educació dels seus fills, uns recursos suficients per a garantir l’assoliment dels objectius que establim, són les eines indispensables per la nostra supervivència com a poble i per mantenir la nostra presència en el món. Per mi, això sol, ja justifica el meu compromís per aconseguir la independència per tal de ser responsables plenament d’aquest model.

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Comentaris tancats a RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (III). L’educació

RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (II). L’economia

Publicat el 14 desembre 2012 per JOSEP MARIA

Tal com vaig dir en l’apunt anterior, inicio una sèrie d’escrits sobre les raons que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenim per esdevenir un estat independent. Els diferents títols que vaig exposar són tots ells de màxima importància per al nostre país, i el que avui vull anar desgranant no és pas menor. Afecta les possibilitats futures que el nostre país i la seva gent desenvolupi totes les seves capacitats per esdevenir una societat avançada i moderna, amb serveis de qualitat i amb un nivell de vida adequat a la nostra capacitat de generar riquesa col·lectiva per a tots els seus ciutatadans.

L’economia d’un país és un tema importantíssim que en funció dels recursos de què disposa i de com els utilitza reverteix en el present i el futur del benestar dels seus ciutadans. Crec que en això estarem tots d’acord. Comencem.

Com que no sóc pas economista espero que els entesos en la matèria ja em perdonaran si algun concepte no l’afino del tot, però estic segur que els amateurs com jo ho agrairan perquè crec que s’entendrà prou bé el que diré. En el cas de Catalunya no es pot començar a parlar sobre la necessitat econòmica de la independència del nostre país sense fer esment de l’espoli fiscal al que la nostra nació es veu sotmesa. Entre 16 i 18 mil milions d’euros anuals aportem els ciutadans i les empreses del nostre país en impostos que marxen d’aquí i no els tornem a veure. Cap altre país del món es veu sotmès a aquest espoli. Bona part dels nostres impostos van directament a un sac sense fons espanyol que ni tan sol serveixen per a crear riquesa en altres llocs, però que sí que llasten la nostra economia. Els nostres impostos es dilapiden dotant d’infraestructures innecessàries a Espanya (grans autovies sense cotxes, trens de gran velocitat sense passatgers, aeroports sense viatgers, rescats d’autopistes deficitàries mentre allarguen les concessions de les nostres, etc). Una situació insuportable que no hi ha cap voluntat espanyola de posar-hi remei.

A això hem d’afegir els continus incompliments dels governs espanyols amb Catalunya. Les diferents disposicions legals que obliguen a Espanya a invertir en infraestructures a Catalunya s’incompleixen una rere l’altra. A nosaltres, però, se’ns demana complir fil per randa amb les nostres obligacions. Mentre això passa, la crisi econòmica ha servit d’excusa per paralitzar obres que ja s’estaven executant al nostre país com l’A-27, l’autovia de Tarragona a Montblanc i eix viari important per comunicar el port de Tarragona amb l’interior del nostre país i amb la resta de la península ibèrica. No cal que parlem de l’eix ferrioviari del Mediterrani. Només des d’un posicionament polític i ideològic pot ralentitzar-se una infraestructura d’interès europeu i d’interès per tota la franja mediterrània de la península, per on circulen més de la meitat de les mercaderies cap a Europa. Podríem parlar de l’Espanya radial que té més interès en comunicar Madrid amb tota la geografia del Regne d’Espanya que no pas en comunicar-nos amb la resta del continent europeu. L’espoli fiscal i econòmic al que estem sotmesos permanentment no només és antieconòmic i injust per Catalunya, sinó que també és antieconòmic pel mateix Regne d’Espanya. Els beneficis que en treuen d’inversions multimilionàries al seu país no tenen un objectiu econòmic, sinó purament polític, que obeeix a la seva determinada visió ideològica d’Espanya. En canvi, per nosaltres és terriblament perjudicial. Tan perjudicial que la nostra capacitat de resisitir per més temps aquest espoli se’ns està acabant. De seguir per aquest camí el nostre país quedarà com un desert on les empreses hauran desaparegut, el noste esperit emprenedor anorreat, els nostres ciutadans desemparats.

Una de les falàcies que més utilitzen els governs espanyols consisteix en insistir que els impostos no els paguen els territoris, sinó els ciutadans. Els catalans paguem impostos que s’esfumen del nostres país. El nostre país no és una cosa etèria. Té un Parlament i un govern que necessita recursos per satisfer les necessitats dels seus ciutadans. Necessitats econòmiques, de serveis públics, de sistemes de salut públics i privats que necessiten inversions, empreses públiques i privades que necessiten recursos per seguir fent recerca i desenvolupament, universitats que necessiten recursos per donar als nostres universitaris la formació més excel·lent de la que siguem capaços de donar, un sistema educatiu que necessita aquests recursos per educar els nostres fills com a ciutadans que aportaran la seva empenta i el seu coneixement a la societat en general, ajuntaments que han de donar serveis bàsics als seus vilatans etc.

Les inversions públiques no es fan directament als ciutadans que paguem impostos, sinó que es fan per mitjà de la prestació de serveis públics de qualitat, ja sigui per circular, ja sigui per dotar-nos de transports públics de qualitat i de proximitat, ja sigui per prestar atenció a ciutadans depenents, per dotar-nos de bons serveis d’emergència, bombers, policia, ambulàncies, per tenir una bona atenció mèdica mitjançant un sistema públic de salut de qualitat, per tenir una bona xarxa del sistema públic d’educació, etc. Tots aquests serveis i prestacions, totes aquestes infraestructures, es doten mitjançant els nostres impostos i són prestats territorialment pels nostres governs nacionals, comarcals o municpals. I això és el que ens impedeixen fer.

En aquests moment de crisi, la societat catalana, de forma majoritària, sembla apostar per la nostra emancipació. Volem certificar-ho mitjançant un referèndum que ens volen negar. El govern espanyol juga brut i s’ha posat entre cella i cella empobrir-nos i humiliar-nos encara més per tal que finalment acceptem un plat de llenties elaborat amb les sobres de les seves farres que nosaltres els hem permès de fer amb els nostres impostos.

No hi ha cap argument econòmic per no fotre el camp amb urgència d’Espanya. Més aviat al contrari. Tenim molta pressa a fer-ho. Tenim la pressa normal que tot individu i tota societat té quan vol sobreviure. Sí, és una qüestió de supervivència. L’única manera que tenim de dotar-nos dels recursos necessaris per fer una societat justa i econòmicament sostenible és independitzant-nos. L’única manera que tenim de dotar-nos dels recursos que nosaltres mateixos generem és formant el nostre propi estat, que no és res més, ni res menys, que el que tenen les nacions per a assegurar la seva subsistència, en cooperació amb la resta de la comunitat internacional, amb la solidaritat envers aquells que més la necessiten, amb les nostres capacitats dutes a nivells d’excel·lència i oberts al món des del nostre propi dret a decidir i a ser.

 

Publicat dins de Catalunya, General, Món, Personal | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (II). L’economia

RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (I)

Publicat el 11 desembre 2012 per JOSEP MARIA

M’he proposat de fer una sèrie d’apunts al meu bloc de les diferents raons que em fan desitjar que el meu país, la meva nació, esdevingui un estat lliure i independent tan aviat com sigui possible. Ho faig des dels meus pobres coneixements de la realitat i amb l’ànim de poder ajudar altres persones que vulguin perdre una mica de temps pensant en aquesta qüestió. Ho faig des de l’òptica de qui pensa que particularment hi sortiré guanyant amb la independència del meu país i, de retruc, pensant que els meus conciutadans, la meva família i les meves amistats també en sortiran beneficiats.

El fet de plantejar-me aquest repte m’ha obligat a pensar en tots i cadascun dels aspectes que poden fer que amb la independència política del meu país, tots i cadascun de nosaltres hi surti guanyant, fins i tot aquells que hi són contraris. La meva conclusió final és que només aquells ciutadans que es mirin aquesta qüestió des d’un punt de vista sentimental poden oposar-se irracionalment a la independència plena, lliurement compartida amb la resta de la comunitat internacional i amb els lligams polítics i econòmics que lliurement decidim en un món com l’actual interrelacionat sense límits. Des d’aquesta llibertat per cooperar amb la resta del món i amb el desig de fer un món més just, lliure, solidari i econòmicament i socialment sostenible.

He estructurat la sèrie en cinc grans eixos que em permeten abarcar diferents aspectes de la vida quotidiana, individual i col·lectiva, i que em permeten introduir diferents matisos dins un mateix àmbit. Són cinc grans eixos que he estructurat de forma arbitrària i que haguessin pogut ésser-ne uns altres. És possible que em pugui haver deixat algun aspecte important, però ja em perdonareu i, si de cas, ja m’ho fareu notar. Em donaré per ben pagat si algú pot aclarir alguns dubtes que pugui tenir al respecte d’aquesta qüestió i, en tot cas, aquest exercici m’ha ajudat a racionalitzar els motius o raons de perquè els ciutadans de Catalunya i els ciutadans europeus i de la resta del món poden compartir la idea que una Catalunya formant part del concert de les nacions lliures pot ser positiu per la nostra civilització.

Els eixos que començaré a desenvolupar en els següents apunts són: “L’ECONOMIA”, “L’EDUCACIÓ”, “LA LLENGUA”, LA JUSTÍCIA” i “LA PROTECCIÓ SOCIAL”. Al final, només em reservo un darrer apunt que intentarà arribar a unes CONCLUSIONS definitives de perquè el món i cadascun de nosaltres necessitem una Catalunya independent amb urgència.

Avui només es tractava d’introduir el tema. Espero que us ho pogueu passar bé llegint-lo i que us sigui amè.

Publicat dins de Catalunya, General, Món, Personal | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (I)

La meva anàlisi electoral

Publicat el 28 novembre 2012 per JOSEP MARIA

Passats uns dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, tinc ganes de reflexionar públicament sobre els resultats de la passada contesa electoral. He sentit molts tipus de comentaris pels mitjans de comunicació, però he de confessar que cap dels comentaris que he pogut sentir no m’ha semblat prou atinat o complet. Sense pretendre que la meva anàlisi sigui la més encertada, intetaré esbrossar una mica les meves reflexions.

Una conclusió resumida dels resultats em permet afirmar que la ciutadania catalana ha deixat prou clares dues coses. La primera és que encomana al Parlament de Catalunya de forma clara que s’organitzi una consulta a la ciutadania per tal de decidir l’estatus polític de la nostra nació, per tal que decideixi sobre si vol o no la seva independència política. La segona conclusió és que la ciutadania ha manifestat clarament que vol que aquest procés es comenci a construir ja des d’una òptica econòmica i social diferent de la que ha estat aplicant l’anterior govern de CiU; la composició del nou parlament deixa ben clar que la ciutadania vol que la política de retallades i d’ajust econòmic es faci de forma diferent a la que fins ara s’ha estat fent. Que tot complint els mandats europeus, les fórmules per complir-les han de ser diferents a les que el govern de CiU ha estat implementant.

En resum, aquesta seria la meva anàlisi que ara intentaré aprofundir.

CiU ha fracassat en el seu intent de lideratge absolut de l’exercici del nostre dret d’autodeterminació. Aquest lideratge ha estat encomanat al Parlament, que és qui ha de portar al nou govern a la celebració del referèndum. CiU no ha rebut la confiança de tots aquells que estan pel dret a decidir, com pretenia. CiU ha fracasat en aquest intent, però el Parlament té més d’un centenar de diputats que estan per l’organització de la consulta al poble de Catalunya. Només 28 diputats hi estan clarament en contra.

Així, doncs, el fracàs de CiU no és el fracàs del dret a decidir. No ens confonguem.

El panorama polític segueix essent al parlament tan complex com era abans. Set forces polítiques hi estan representades, com abans, encara que amb algun canvi. Solidaritat no hi és, però sí la CUP. El cinquè partit de la passada legislatura, ERC, és ara el segon partit del Parlament. El lideratge de l’Oriol Junqueras ha comportat que l’electorat diposités de nou en ERC part de la seva confiança. És una segona oportunitat per a ERC que ha de posar tots els seus esforços en no cometre els mateixos errors del passat. La prioritat d’ERC ha de ser servir el país, no prioritzar l’ocupació de quotes de poder. Ser garants d’allò que he resumit al principi. Que el país camina inexorablement cap a l’exercici del dret a decidir sobre la seva sobirania i que aquest camí el farem amb polítiques de contenció econòmica però de canvis importants en com aconseguim els ajustaments del dèficit i el deute. Sobretot, sense perdre de vista que el que no podem posar en joc és el servei a les persones, la formació, l’educació, la salut, la recerca, etc. El repte és important. La ciutadania ha deixat prou clar quines són les fórmules que no vol per aconseguir els objectius econòmics. Ara toca al Parlament proposar fórmules alternatives que permetin contenir el dèficit i el deute sense malmetre el benestar essencial de la gent.

El partit majoritari, la coalició CiU, ha sortit afeblit de les passades eleccions. Perquè la ciutadania no s’ha cregut la voluntat ferma de CiU de dur-nos a la plena sobirania i perquè no vol que les polítiques econòmiques i socials segueixin malmetent el nostre futur col·lectiu i individual.

Ara sentim a CiU fent crides a la responsabilitat. Però com en altres ocasions, juguen amb les paraules. Presenten i equiparen la responsabilitat amb l’entrada al govern. Sembla que hàgim d’admetre que l’oposició no pot ser res més que irresponsable. Responsable cal que ho siguin tots, des del govern o des de l’oposició.

Un govern fort pot ser-ho de diferents maneres. El que farà fort un govern no és només el suport parlamentari que tingui o el nombre de partits que entrin a formar govern, sinó que serà fort en tant que sigui conseqüent amb el missatge que la ciutadania ha enviat amb els resultats electorals. CiU no podrà aplicar el seu programa econòmic perquè la ciutadania ha donat un gir més progressista al parlament. En l’àmbit nacional, la fortalesa del govern recau sobre la majoria del Parlament que està en consonància amb la voluntat del poble en voler decidir el seu futur.

ERC haurà de rumiar molt bé com es posiciona. D’entrada, ja ha avisat que ningú pensi en coses rares com plantejar-se si hi pot haver un altre govern no format i presidit pel senyor Mas. A aquest li correspon l’encàrrec democràtic de formar govern. Els suports al govern no vindran per l’adscripció dels seus membres, sinó per les polítiques econòmiques que proposarà i pel camí nacional a seguir. L’experiència de govern d’ERC passada pesarà molt en la decisió dels republicans. No poden caure en els mateixos errors del passat. El primer tripartit va ser un encert, des del meu punt de vista, però el segon no. Entrar en un govern de coalició amb CiU és una alternativa que mai s’hauria de plantejar en termes de quants seients ocuparà cada força política en el govern, sinó de les polítiques que l’esmentat govern hauria d’aplicar. Polítiques que com ja he dit, han d’anar en consonància amb la decisió de l’electorat.

Però ERC també pot decidir no entrar al govern i fer un acord de legislatura basat en els grans eixos nacionals i econòmico-socials que el país necessita. O pot mantenir-se nítidament a l’oposició, trencant aquella idea que sembla que tothom accepta que estar a l’oposició no implica cap mena de responsabilitat en el progrés del país. ERC té al davant un repte i una oportunitat en el context actual. Demostrar com es concreta el servei a un país per damunt del servei a un partit. I això es pot dur a terme des del govern, des d’un pacte de legislatura o des de l’oposició, amb assumpció de la responsabilitat que hauria d’implicar ser el segon grup polític del parlament i la força majoritària de l’oposició, així com ser, simplement, representants del poble.

Hi haurà fortes pressions de diversos sectors que intentaran posar els seus interessos per damunt dels del país i en funció dels seus interessos particulars pressionaran per una fórmula o una altra. ERC ha de tenir el cap prou clar i els peus a terra per demostrar que sap el què vol i com hi vol arribar. Per domostrar al país que no s’ha equivocat en donar-los la força que han rebut i la confiança que hi han dipositat. I això és més important que entrar al govern o no fer-ho. Confio en la nova Esquerra i confio en el lideratge de l’Oriol Junqueras. Les pressions seran terribles, des dels lobis, des dels mitjans de comunicació, des de tot arreu. Serenitat i idees clares. Això és el que cal.

L’objectiu que la ciutadania ha manifestat clarament amb el seu vot és doble i molt clar. Que Catalunya, els seus ciutadans i ciutadanes, han de poder manifestar democràticament si es vol constituir en un nou estat europeu i que vol mantenir els drets socials, econòmics i de ciutadania que tant ens han costat de guanyar. Tot això pensant en el present i el futur del nostre país, de la seva gent, de la nostra capacitat creativa i investigadora, productiva i emprenedora, del manteniment del nostre nivell de vida, que sabem i acceptem que caldrà ajustar pressupostos, despeses i ingressos, etc.

El repte és apassionant. El país és viu com mai. El que necesitem tots plegats és que els nostres representants polítics facin mans i mànigues per assolir tots aquests anhels.       

Publicat dins de Catalunya, Personal | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a La meva anàlisi electoral

Entrevista Antoni Batista a Arnaldo Otegi. (Diara Ara)

Publicat el 12 novembre 2012 per JOSEP MARIA

Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) es reafirma en el compromís polític pacífic, un cop superat el tràngol de la seva detenció. El polític de l’esquerra abertzale empresonat està convençut que el País Basc assolirà un estat propi i assegura amb fermesa que els presos no són negociables. Parla de Catalunya com d’un mirall en el procés sobiranista.

Quina sensació li va produir el comunicat d’ETA de cessament de la violència, ara fa unany?

Van ser múltiples els sentiments que se’m van anar aplegant. D’una banda, vaig sentir una enorme satisfacció política i personal i, de l’altra, vaig tenir una sensació d’especial responsabilitat, ja que ara tocava demostrar que realment la nostra aposta per unes vies polítiques pacífiques era realment eficaç

Què significa, políticament?

El trànsit d’una estratègia de caràcter político-militar a una estratègia pacífica en la confrontació amb els estats. Aquesta transformació està suposant una autèntica revolució intel·lectual dintre l’esquerra abertzale.

El 1992 Antton Etxebeste ja va teoritzar que el cicle militar com a mínim no es guanyaria,i que el terreny de joc seria la política. Per quines raons s’ha trigat vint anys a donar-ho per bo?

Els trànsits polítics en organitzacions revolucionàries necessiten temps, exigeixen un procés de debat i de persuasió, que en el nostre cas, a més a més, s’ha desenvolupat en unes condicions gens favorables d’il·legalització, persecució i repressió. El nostre trànsit ha estat llarg en el temps, però això garanteix la irreversibilitat del procés, ja que se sustenta en un llarg període en el qual hem construït unes bases molt sòlides. Ara hi ha qui ens retreu haver canviat massa tard i no haver-ho fet per convicció democràtica… És natural que es manifestin així si tenim en compte que ells només van necessitar uns dies o unes setmanes per passar de victorejar el Caudillo a ser demòcrates de tota la vida.

¿Va témer, en algun moment, que la tasca que s’estava fent se n’anés en orris per sabotatges de propis i estranys?

El principal sabotatge que vam patir va ser l’operació policial que va culminar amb la nostra detenció i empresonament, i que només tenia un objectiu: volien impedir que l’esquerra abertzale variés la seva estratègia. Feliçment, van arribar tard, perquè ja havíem disposat els mecanismes perquè fins i tot les nostres detencions, que esperàvem, no aturessin el canvi d’estratègia.

Si sorgís un grup que practiqués la violència en nom de l’independentisme, reivindicant-se o no ETA autèntica, quina posició prendria vostè personalment i l’esquerra abertzale en conjunt?

No imagino aquest escenari ni com a hipòtesi. En qualsevol cas, tant la meva posició com la del conjunt de l’esquerra abertzale seria contundent en termes polítics: manifestem el nostre rebuig i oposició política a l’ús de la violència armada per a la consecució dels objectius plantejats en el procés d’alliberament nacional i social d’Euskal Herria.

¿La fi de l’activitat armada d’ETA fa probable una majoria social i parlamentària independentista?

El cessament de l’activitat armada per part de l’organització ETA genera condicions d’entorn idònies per construir un gran Bloc Històric Independentista i d’Esquerra, que aspiri a disputar i a assolir l’hegemonia política, cultural i fins i tot electoral al País Basconavarrès.

La identitat basca majoritària se sent incòmoda a Espanya. Davant d’una més que probable hegemonia secessionista, ¿què faran perquè la identitat espanyola a Euskal Herria no s’hi senti incòmoda?

L’última vegada que em vaig entrevistar amb Jesús Eguiguren a la presó em va dir que les bases del seu partit [PSE] a Guipúscoa van viure amb certa intranquil·litat l’accés de Bildu al govern foral i als ajuntaments…, però que, passat un cert temps, s’havien sentit alleujats, i fins i tot sorpresos, perquè no havíem buscat cap tipus de confrontació identitària -en el tema de les banderes, per exemple- contra les persones que se senten espanyoles. De manera que li asseguro que nosaltres no tenim cap interès detractar les identitats nacionals com els estats han tractat la nostra. En el futur estat basc la identitat comuna que tindrem tots els ciutadans s’anomenarà igualtat en l’exercici de tots els nostres drets civils,polítics i sobretot econòmics i socials.

¿Faria prevaler un front nacional independentista amb el PNB per sobre de la dialèctica poder-oposició?

Crec sincerament que estem immersos en una conjuntura històrica que ofereix grans oportunitats en matèria d’avenç en la recuperació de la nostra sobirania nacional, i alhora augura grans retrocessos en matèria social. Per nosaltres, les prioritats polítiques han de ser fixades amb claredat abans de parlar de pactes o aliances. Aquestes prioritats a Euskal Herria són: consolidar un escenari de solucions democràtiques al conflicte enfront dels enemics de la pau; avançar en la recuperació de la nostra sobirania com a poble, i finalment, fer front al model social que intenta imposar l’oligarquia financera i industrial.

N’hi ha que han aventurat que amb els resultats de l’esquerra abertzale i la seva trajectòria i carisma personal, més la “mandelització” per la seva condemna, el pot convertir en lehendakari en el futur…

M’entendrà que li digui que contestar en termes personals em pot semblar fins i tot un exercici de vanitat, que sempre procuro defugir. És cert, sigui com sigui, que quan vam ser condemnats, alguns mitjans de comunicació (Cope, Abc …) van manifestar la seva satisfacció perquè aquesta condemnam’impedia presentar-me a unes eleccions que, fins i tot, aventuraven que podria guanyar… Però ara li vull traslladar una convicció: l’esquerra abertzale, dins d’un gran front ampli popular i independentista,assolirà primer el govern i després constituirà l’estat basc. I això no és l’expressió d’un desig sinó una certesa.

Al procés irlandès de Stormont, Martin McGuinness va dir que els presos no eren negociables i sortirien. Amb l’autoritat que li dóna el fet d’estar pres, vostè respondria d’una manera semblant?

Buidar les presons és una mesura inexcusable en el procés de solucions que hem engegat i, en aquest sentit, podríem dir que aquest objectiu no és negociable. Una altra cosa és entendre que el diàleg i l’acord són estrictament necessaris per abordar dues qüestions fonamentals en el procés d’alliberament dels presos polítics bascos: el mètode -amb quines fórmules s’acorda la llibertat- i de quina manera es produeix l’alliberament. Aquestes qüestions han de ser objecte de negociació i acord.

Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, va dir a l’ARA que calia tenir generositat, acostar els presos i aplicar la legislació penitenciària amb tarannà garantista. És una opinió completament diferent de la que expressa l’Associació de Víctimes del Terrorisme.¿Acceptaria parlar personalment amb Rosa Lluch?

Crec que és necessari distingir les víctimes de determinades elits que parlen en nom seu i que instrumentalitzen el seu lògic dolor en benefici dels seus interessos polítics partidistes. Ja vaig tenir ocasió de parlar amb una de les filles de Lluch en la presentació a Donostia de La pelota vasca , de Julio Medem. De manera que no tindria cap inconvenient a parlar amb ella, si vol. Penso que s’han d’habilitar canals de comunicació, directes o indirectes, per dialogar amb les víctimes que ho vulguin. Tenim pendent aquest diàleg, que seria molt beneficiós per a tothom.

Per la seva faceta filosòfica, hi entén de religions i d’ètiques. ¿No troba a faltar alguna reflexió moral sobre el final de la violència?

La reflexió ètica sempre ha estat present en les nostres reflexions. No parlo de moral burgesa, parlo d’ètica revolucionària, però no li oculto -perquè la hipocresia no forma part dels nostres valors- que han estat les raons polítiques les que han permès un grau més elevat de cohesió al voltant de la nostra decisió d’apostar per unes vies exclusivament polítiques i democràtiques.

Com va seguir la històrica Diada?

Amb molta emoció i amb molta solidaritat. Avui Catalunya està a l’avantguarda en la lluita per recuperar la seva sobirania. No permetin que ningú els robi el somriure, la il·lusió i l’ambició que van inundar els carrers l’11 de setembre. I no ho oblidin: si volen poden!

Què pensa que ha aportat a l’independentisme basc la gran manifestació catalana?

A nosaltres ens ha ofert un mirall per mirar-nos en dos sentits: el de ser conscients que el moviment popular, l’ANC, ha de jugar un paper central en el procés independentista, i, en segon lloc, que l’ocupació massiva i pacífica dels carrers és un esdeveniment que va provocar grans conseqüències polítiques. Si hi afegim el component en defensa d’un altre model social, la insubmissió i la desobediència, i una important presència institucional independentista, estarem resumint l’estratègia de l’esquerra abertzale.

¿Veu sinergies entre els processos similars d’Euskal Herria, Catalunya, Flandes i Escòcia?

Sens dubte, els exemples que cita formen part d’una nova onada independentista que no hem de deixar passar. Davant d’un estat com l’espanyol, que fa segles que rebutja totes les nostres ofertes d’acord polític i que, a més, ara només garanteix la nostra hipoteca econòmica, només hi ha una alternativa: la plena sobirania. Endavant, aurrera .

 

Publicat dins de Catalunya, General, Món | Comentaris tancats a Entrevista Antoni Batista a Arnaldo Otegi. (Diara Ara)

Jo, Esquerra Republicana de Catalunya!

Publicat el 9 novembre 2012 per JOSEP MARIA

Ja som en campanya. Aquesta nit s’ha oficialitzat. De fet, fa molt de temps que hi estem. Avui en dia, cada un dels dies de l’any és una campanya permanent. Aquesta, d’ara, però, n’és una de ben diferent. Per primera vegada tinc la percepció que molta gent té ganes de ser ja al dia 25, no perquè passi la campanya electoral farregosa de torn, sinó perquè molta gent té ganes ja d’emetre el seu vot. Aquestes eleccions són diferents.

Aquesta setmana Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Una de les frases que més se li ha ressaltat diu “el millor està per venir”. Avui Catalunya, si més no una bona part de la ciutadania, pensa que la frase d’Obama se’ns pot aplicar als ciutadans i ciutadanes del nostre país. Quan hi ha il·lusió, és més difícil cometre errors. Els ciutadans tenim l’oportunitat de deixar amb el cul enlaire els profetes de l’apocalipsi. Podem debatre amb civisme com imaginem i com volem fer realitat el nostre futur.

En aquesta campanya veurem coses molt sorprenents. El vot que intentarà estimular la por no gravitarà en l’eix esquerra – dreta. Només cal recordar campanyes basades en “vota’ns perquè no governin ells”. El debat electoral d’aquestes setmanes sembla situar-se fora de l’habitual. La ciutadania sembla haver oblidat que s’elegeix un parlament que, al seu torn, elegirà un govern. L’eix ideològic i polític sembla quedar en segon terme. El que s’està debatent és si ens volem donar el dret a autodeterminar-nos nacionalment o no. Això que ara en diuen eufemísticament el dret a decidir. El país s’ha tret els complexos de sobre i la seva ciutadania, de forma aclaparadora, vol exercir aquest dret. Aquest és un element nou. El fet nacional sempre ha pesat en les eleccions al Parlament de Catalunya, però mai com ara.

Veurem altres coses, també sorprenents. Veurem com un dels líders de la coalició governant emmudeix de cop. El veurem en imatges, però crec que el sentirem poc. Evidentment em refereixo a Duran Lleida, el cavall de Troia de CiU. El silenciaran perquè no distorsioni la campanya electoral de la coalició. Passades les eleccions, però, dubto que Duran calli. Duran, juntament amb la història de CiU, sembra dubtes sobre un electorat que creu en Mas, però desconfia de CiU.

Com ja he dit diverses vegades, l’especificitat d’aquestes eleccions, fa que sigui més important que hi hagi una majoria parlamentària aclaparadora pel dret a l’auodeterminació, (dret a decidir) que no pas una majoria per governar sense crosses. Pels partits, sobretot per CiU, és més important això últim, però pel país és més important el primer.

L’oferta electoral sobiranista és més àmplia que mai. I la que defensa el dret a decidir encara ho és més. Pel què fa al dret dels catalans a decidir el seu futur, tan sols el PP i Ciutadans es situen clarament fora d’aquesta opció. Els socialistes arriben desinflats, encara que està per veure com aprofiten la campanya. Però els socialistes es debaten en uns termes que crec que els situa fora del debat del país. El PP farà una defensa a ultrança de l’unionisme. Una opció legítima que no tindran cap mena de problema en mantenir, tot i que se la disputaran amb els de Ciutadans. Sembla que Ciutadans faran més forat en l’electorat més unionista del socialisme.

En el camp dels que aposten clarament per la independència de la nació catalana, el ventall de la oferta és més gran que mai. Solidaritat per la Independència (SI) corre el risc de desaparèixer. Els veig com els més febles per la sensació que tinc de manca de cohesió ideològica en el seu interior. Gent que prové de llocs molt diferents, fins i tot antagonistes políticament i ideològica. Una amalgama difícil de preveure cap a on apunten socialment. L’entrada de la CUP és una nova oferta que es fa a la ciutadania catalana a nivell nacional. La CUP, des del meu punt de vista, té coses molt bones, però n’hi ha una que els invalida a l’hora de pensar que podria ser la meva opció, la seva exclusivitat. Sempre i en tot moment m’han donat la sensació que els fa repelús acceptar la realitat social del nostre país. La configuració sociològica de la nostra nació és la que és, tant si ens agrada com és, com si no. Però ells sembla que no la tenen en compte i adopten un segell d’exclusivitat. En les grans manifestacions d’aquest país sempre m’ha sobtat la seva no alineació amb el gruix de la societat. Sempre a banda. Això va passar el 10 de juliol de 2010 i l’Onze de setembre d’aquest any. Voler canviar i transformar la societat és un objectiu lloable, però sempre s’ha de fer, en la meva opinió, des de la realitat social del país. I jo tinc la percepció que ignoren aquesta realitat. Tinc amics i coneguts tant a la CUP i a SI, però com a col·lectiu no em sedueixen ni els uns, ni els altres.

Queda ERC. Un partit històric que ha demostrat més d’una vegada la seva capacitat de renéixer una vegada rere una altra. Un partit en el que he militat durant 23 anys. Ara no tinc afiliació política, però l’essència d’ERC és la que sempre m’hi ha fet sentir unit. En l’època moderna ERC ha donat motius suficients per omplir pàgines de diaris i per fer una tesi doctoral. Han tingut aspectes molt negatius, sí. Sobretot el de fer un segon tripartit quan el que tocava era quedar-se a l’oposició. El de donar la sensació que, en cert moment, importava més la poltrona que no la fidelitat a un projecte.

Però en línies generals, crec que el nostre país deu molt a ERC. Li deu molt, però mai l’ha premiat suficientment. No parlaré de l’època republicana, sinó de l’època actual. Van ser els primers que van posar damunt la taula la importància cabdal que tenia el tractament fiscal que rebia el nostre país. Fa més de vint anys van iniciar una campanya poble a poble pel concert econòmic. Quan ningú no en parlava van explicar arreu que el tractament fiscal que rebien els catalans condemnava el nostre país a l’ostracisme. La seva persistència ha permès situar aquest tema en primera línia del debat nacional.

En segon lloc, l’auge sobiranista actual ho deu tot a ERC. L’independentisme li deu molt. Durant anys i panys ha estat l’única força parlamentària que ha fet bandera d’aquesta opció i l’ha lligat al benestar dels ciutadans i ciutadanes del país. D’una opció marginal, l’independentisme  ha passat a ser una opció abraçada per milers i milions de catalans. La tossuderia dels republicans ho ha permès.

Finalment, ERC ha pagat ja els seus errors. Ara té una nova direcció. Un lideratge clar i indiscutible que ha situat a l’Oriol Junqueras com el líder més ben situat i valorat. Junqueras transmet autenticitat. I això el fa creïble i per això el valoren. A més, Junqueras, trenca, des del meu punt de vista, amb la imatge típica del polític habitual. Això també el fa atractiu. El discurs, i la pràctica, de Junqueras és per tothom. Pel català de tota la vida i pel nou vingut, pel que parla habitualment en català com pel que parla en qualsevol altra llengua. Perquè fa una lectura correcta de la realitat del nostre país i basa el seu discurs en que “el millor per aquest país encara està per venir”. Un futur que ens inclou a tots i que hem de bastir entre tots. Un futur que només pot anar lligat al progrés nacional si aquest va lligat al progrés social.

Per tot plegat, jo tinc clar que ara més que mai cal una ERC forta al Parlament de Catalunya. Perquè seran els únics que podran forçar CiU a no fer marxa enrere. Una possibilitat, aquesta que apunto de CiU,  que sense una representació àmplia republicana al parlament, m’atreveixo a dir que es convertirà  en realitat. Per això, jo donaré el meu suport a ERC el proper 25 de novembre.       

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Jo, Esquerra Republicana de Catalunya!

Vaga general, raons per fer-la i mil excuses per no fer-la!

Publicat el 7 novembre 2012 per JOSEP MARIA

El dia 14 de novembre, dimecres de la setmana que ve, la majoria de sindicats i diverses plataformes socials i ciutadanes, han convocat una vaga general a tot l’estat. Aquesta convocatòria s’emmarca en una jornada de mobilitzacions convocada a nivell europeu i que abarquen vagues generals, manifestacions, etc. Aquesta mateixa setmana hem sabut, també, que el Tribunal Constitucional espanyol ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma laboral aprovada pel govern espanyol amb el suport del PP i CiU.

Les raons que han dut a aquesta convocatòria ja les coneixeu. S’han explicat per tots els mitjans de comunicació i tothom ha tingut ocasió de conèixer quines són. La vaga general és la resposta ciutadana a tot un seguit de mesures encaminades a desmuntar l’estat del benestar que tant ens ha costat de construir. La reforma laboral que deixa els treballadors indefensos davant els empresaris, l’atur creixent mes a mes, la política de retallades en els àmbits més sensibles de la població, com la sanitat, l’educació, les prestacions socials, la pròxima retallada en el sistema públic de pensions, etc.

Una política de retallades general que no ha dut el creixement econòmic, sinó tot el contrari, l’ha fet més profunda. Cada dia que passa pleguen més empreses, hi ha més treballadors aturats, famílies senceres que tenen tots els seus membres sense cap ingrés econòmic, comerços que tanquen, joves que emigren buscant feina en altres països, etc. Quan passi aquesta crisi econòmica ens trobarem amb un panorama desolador, sense teixit empresarial, sense talent perquè haurà marxat a buscar-se la vida a fora. Tots els sectors de l’economia estan tocats, tota la ciutadania comprova dia rere dia com empitjoren els serveis bàsics, com ens privatitzen el sistema públic de salut, com hem de pagar els medicaments amb recàrrec, com l’educació torna a ser una oportunitat reservada als més rics, com molta gent perd la feina sense possibilitat d’emparar-se en la justícia per defensar els seus drets, com la gent que té sort de seguir treballant veu empitjorades les seves condicions laborals i salarials, com més de la meitat dels joves no tenen feina.

Hi ha prou raons per participar a la vaga general i mil excuses per no participar-hi. Els que tenim feina, els que estan aturats, els treballadors públics (metges, mestres, etc), els comerciants, els estudiants, etc. Cap sector de la nostra societat se salva d’aquesta política que ens durà al desastre. Per tot plegat, et demano que participis en la vaga general. Pensant en nosaltres mateixos, pensant en l’herència que deixarem als nostres fills, pensant en els drets laborals, en els drets socials que volem seguir mantenint. Hi ha recursos suficients per destinar-los a tot això, però han preferit dedicar aquests recursos a regalar-los als bancs que han gestionat malament el seu capital i enganyat la ciutadania amb preferents, en bancs que no paren d’executar hipoteques i deixen milers de famílies sense casa, ni béns, que deixen la petita i mitjana empresa sense recursos. Entre tots estem pagant l’egoïsme i ambició d’uns quants. És hora de dir prou. I això només depèn de tots i cadascun de nosaltres. Hi ha alternatives per afrontar aquesta crisi, alternatives que passen per posar les persones davant de tot altre interès. L’única manera que tenim de mostrar el nostre rebuig és comprometent-nos. No hi ha altres formes de fer-ho.

Alguns us preguntareu de què servirà. Si som quatre gats, segur que de res. Si som milions, segur que sí. És hora de prendre decisions. Tu has de prendre la teva. Qualsevol de nosaltres, o algun dels nostres familiars, pot ser el pròxim en trobar-se en alguna de les situacions esmentades (atur, malaltia, lentitud en l’atenció sanitària, no poder pagar l’educació dels nostres fills, jubilació, etc). Si fos així, que no ens hàgim de lamentar de no haver-hi fet res quan en vam tenir l’ocasió de fer alguna cosa.      

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Vaga general, raons per fer-la i mil excuses per no fer-la!

Els Verds no han dit l’última paraula!

Publicat el 1 novembre 2012 per JOSEP MARIA

Avui ens hem escapat fins a Vilafranca del Penedès a veure la jornada castellera dels Castellers de Vilafranca. Els Verds, en l’argot popular, han brodat una altra exhibició castellera. Vull aprofitar l’avinentesa per analitzar una mica la trajectòria d’aquesta colla en els darrers anys.

Perquè després de força anys en que no aconseguien aixecar massa el vol, de cop i volta ho van aconseguir, iniciant una etapa esplèndida que encara els dura? Evidentment no tinc la resposta, però intentaré esbrinar-la des de fora estant. O sigui que les meves observacions són fruit del raonament i no de la coneixença concreta de què els ha portat a l’èxit que fa anys que els somriu.

Des del meu punt de vista, són diversos els factors que els han dut a ocupar el lloc més alt del món casteller en aquest segle XXI. El primer de tots diria que va ser un canvi de mentalitat de la colla dut a terme pel cap de colla que els va iniciar en aquesta etapa esplendorosa, em refereixo al “Melilla”. La mentalitat és un factor importantíssim a l’hora d’afrontar qualsevol cosa en aquesta vida, ja sigui en la feina, en el lleure, en qualsevol dels reptes que els individus i les col·lectivitats s’imposen. I tinc la impressió que el “Melilla” ha estat una peça clau, junt amb l’equip que el va rodejar, per transformar la mentalitat que fins aquells moments tenien els Verds. Crec que els va donar la fe que els faltava per creure que amb treball i dedicació podien superar aquella mentalitat de convidats que la colla tenia, més que no pas de creure en la possibilitat de ser-ne protagonistes.

Un altre factor és la constància en el treball. Recordo aquells tretze dosos de nou consecutius que acabaven sempre en fracàs. Malgrat els fracassos acumulats, mai no es van rendir, ni van deixar de perseguir un objectiu que s’havien posat entre cella i cella. Treball seriós i incansable. Sense cap escletxa per a la desesperació.

Un tercer factor important ha estat, des del meu punt de vista, la continuïtat. Un cop encetada l’etapa actual, tot i els canvis en l’equip directiu de la colla, hi ha hagut una continuïtat en el model. El model d’assaig, el ser conscients que només el treball i el rigor i un increment en la freqüència d’aquest treball podia dur-los a l’èxit i mantenir-se en el nivell més alt. L’adopció d’un model i el seu manteniment és una peça clau per assolir aquest objectiu.

Aquests serien per mi, entre altres, ben segur, les claus del seu èxit. Mantenir aquesta mentalitat i aquest model de treball ha estat clau per ser on són i fer el que han fet al llarg de tots aquests anys. Jo no comparteixo la idea que alguns tenen de que els Verds són d’un altre planeta o que són alguna cosa irrepetible o que tenen algun beuratge màgic com l’Astèrix. No, els seus resultats són fruit dels factors que he esmentat i segurament d’algun altre que em deixo al tinter.  Les claus de l’èxit i l’èxit mateix els ha dut a tenir una colla nombrosíssima, que ha sabut aprofitar la crida que sempre va aparellada amb els victoriosos, i que els ha donat una ambició que avui per avui no té sostre.

Però per damunt de tots aquests factors, jo en vull ressaltar un que ve donat per aquesta ambició a la que feia referència. I aquest factor que vull ressaltar és el de la VISIÓ. És una colla que ha tingut una visió que jo només podria comparar amb les colles dels Xiquets de Valls del segle XIX. Les ànsies de superació els ha donat aquesta visió única avui dia que els ha fet conscients que tenen l’obligació d’aprofitar al màxim el moment que viuen. No han estat conformistes amb el seu èxit. Sense deixar de perdre res del que han aconseguit, han anat sumant nous reptes i noves construccions que alguns només creien possibles en l’imaginari fantàstic. La visió de saber aprofitar tot el que els donava dominar el pilar de sis, la visió de veure a cada moment quan tocava fer castells de grans multituds en folres i manilles o la visió de saber quan calia despullar alguns castells que tenien sobrefolrats i emmanillats. Aquesta visió particular crec que avui dia només la tenen ells. Saben aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que se’ls presenta. Cada nou èxit genera un nou repte en un espai breu de temps. I això té molt de mèrit. Han passat a dominar tota gamma de castells, tècnics, de multitud, etc. Aquesta visió és la que des del meu punt de vista ha mancat a les altres colles. Tenen un sentit de l’oportunitat que crec que ningú més ha tingut. En aquest sentit, m’atreveixo a posar-los un repte que algú encara pensarà impossible. Si consoliden, com crec que faran, aquest quatre de nou sense folre, crec que és el moment per a plantejar-se el quatre de deu amb folre. Algú pensarà que dic un disbarat. Potser ho és, però quans disbarats no hauríem de reconèixer que hem dit pocs anys enrere respecte a determinats castells que catalogàvem d’impossibles?

En fi, hom només pot treure’s el barret davant els castellers vilafranquins i somiar que algun dia serem capaços d’igualar-los i superar-los. Enhorabona per tots els anys d’èxit que heu tingut i que segurament tindreu.    

Publicat dins de Catalunya, Personal | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Catalunya – Unió Europea

Publicat el 31 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Comença a cansar aquesta constant del govern espanyol dient als catalans que en cas de constituir-nos en un nou estat d’Europa, ho hauríem de fer fora de la Unió Europea i que ens hauríem de posar a la cua per demanar el nostre ingrés al club europeu. De fet, pels que coneixem prou bé la història de la construcció europea d’ençà de la darrera guerra mundial, sabem prou bé que no hi ha res més esponjós, internacionalment parlant, que la Unió Europea. Des que a mitjans del segle passat, Robert Schuman i Jean Monnet van presentar la coneguda “Declaració Schuman” que va servir per engegar el procés de creació del que van ser les Comunitats Europees, el que avui és la Unió Europea no ha estat res més que una successió de Tractats Internacionals que s’han anat fent a tenor de les necessitats de cada moment en aquest procés de construcció europea. La Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) va ser la primera organització internacional europea que va veure la llum l’any 1951 amb la signatura del Tractat de París. Començava la concreció de la idea que el que Europa necessitava, després de la guerra, era una política de cooperació que substituís la política de confrontació que el continent havia practicat al llarg del segles i que havia conduït a múltiples guerres entre els diferents estats europeus.  Després es crearia la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA, EURATOM). Finalment, a mitjans dels anys seixanta, se signaria el Tractat de Brusssel·les pel qual es fusionarien aquestes diferents organitzacions internacionals. Es creava així la Comunitat Europea (CE) amb el seu respectiu Parlament i Tribunal de Justícia.

Per no ser carregós, la construcció europea fins als nostres dies s’ha anat fent a través de diversos tractats, el de París, el de Roma, el de Brussel·les, el de Maastricht, el d’Amsterdam, el de Niça, etc. La UE no té una personalitat jurídica com a subjecte internacional en haver-se constituït a través de tractats internacionals. Entre mig, cal recordar l’intent fallit de crar la Constitució Europea. La conclusió de tot plegat és que la Unió Europea s’ha anat bastint adequant els tractats a la realitat de cada moment i segons la conveniència del moment. O sigui que el debat que ens vol inculcar una certa por als catalans en el sentit que podríem quedar fora de la Unió és un debat irreal. D’aquí la prudència de les autoritats europees que, malgrat la pressió de les autoritats espanyoles, es resisteixen a opinar oficialment davant una hipotètica secessió de Catalunya o Escòcia, per exemple, tot dient que arribat un cas concret ja l’estudiaran en el seu moment. La Unió Europea es reserva així la possibilitat de poder adequar els tractats europeus, com tantes i tantes vegades ha fet, en aquest cas per tal de possibilitar la permanència de nous estats formats ja per ciutadans europeus de ple dret.

Conclusió final. No caiguem en la trampa d’entrar en aquest debat interessat i que només interessa als que volen atemorir-nos, entre ells el quintacolumnista d’en Duran i Lleida que no para de fer-li el llit a en Mas. Hi ha vida dins i fora de la Unió i hi ha prou veus autoritzades que asseguren que les autoritats europees sabran trobar la manera de preservar els drets de la ciutadania europea que ja posseïm, alhora que els interessos de la Unió, diguin el que diguin des d’Espanya. Per tant, ocupem-nos de guanyar la nostra llibertat nacional esdevenint un nou estat i després ja resoldrem juntament amb els europeus com seguim dins la Unió sense sortir-ne ni un sol dia.   

Publicat dins de Catalunya, Món | Comentaris tancats a Catalunya – Unió Europea

De què serveix el PSC?

Publicat el 30 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Els socialistes catalans s’han mostrat finalment partidaris del dret a decidir. Hi podem posar tots els matisos que volguem, però sembla que la defensa d’aquest dret queda clar per part dels socialistes. La seva posició, però, té febleses importants. Només són defensors d’aquest dret si s’exerceix en el marc de la legalitat espanyola. Aquest és un condicionant que coneixent el posicionament dels seus aliats espanyols del PSOE és poc més que un brindis al sol, tant com altres alternatives que no passin primordialment per la defensa del dret democràtic dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a exercir aquest dret, ja sigui dins la legalitat o superant el marc legal que ningú a Espanya sembla voler modificar per emparar aquest dret. En definitiva, doncs, la seva proposta és irrealitzable. El problema que tenen els socialistes és com superar aquest dilema. Davant el veto legal espanyol, els socialistes es situaran al costat del dret democràtic dels catalans o al costat del veto legal espanyol? Aquest dilema l’enllaço amb el de CiU que encara ens ha de domostrar que primarà el dret dels catalans per damunt de la legalitat espanyola.

El segon maldecap socialista és que es posicionen en la via federal com a sistema d’organització política del Regne d’Espanya. Segueix essent aquella vella aposta del catalanisme polític que pretenia regenerar Espanya i que tots sabem que du directament al fracàs. En el cas dels socialistes catalans ens haurien d’explicar com pensen reconvertir els seus aliats espanyols del PSOE cap al federalisme al qual sempre s’han negat, més enllà de quatre paraules boniques dites de tant en tant. Si són incpaços de reconvertir els seus aliats espanyols, ens haurien de dir com pensen reconvertir la dreta espanyola representada pel PP, ja que la reforma constitucional espanyola que proposen necessita l’acord del PP i el PSOE per poder assolir la majoria de dos terços al Congrés espanyol per poder tirar endavant aquesta reforma.

I l’últim que ens haurien de dir és que un cop proposat això que passaria per una humiliació catalana a les Corts espanyoles, quina és la seva alternativa. I em temo que l’alternativa no és altra que tirar pel dret que és el que els ciutadans catalans i catalanes que ens vam manifestar el passat Onze de Setembre reclamàvem. És a dir, si volem subsistir com a poble, no tenim altra alternativa que no passi per crear el nostre estat, adquirir la nostra sobirania política per la via d’escoltar la voluntat popular a través d’un referèndum, consulta o com n’hi vulguin dir.

Arribats a aquesta conclusió, la pregunta és si els socialistes catalans ens serveixen per alguna cosa. I la resposta, la meva resposta, és que no ens serveixen de res. O sigui, que la deducció hauria de ser prou clara, o canvien les seves propostes o sinó no ens proposen cap solució que ens serveixi. Conclusió final? El PSC no té cap proposta vàlida per al nostre país, per tant, és prescindible per al país. Tinc molts amics i coneguts socialistes i em sap greu per ells, però políticament la seva organització ha estat depassada per la ciutadania catalana que ha dit que ja n’hi ha prou, que Espanya faci el seu camí i nosaltres ja farem el nostre. Ras i curt. El PSC no ens serveix i CiU és poc de fiar. La pròpia història de CiU pesa massa davant els ciutadans de Catalunya amb memòria i d’aquí que cap de les enquestes publicades fins ara els atorga una majoria absoluta que anhelen. Simplement perquè molts no ens acabem de creure que quan el govern espanyol mogui fitxa per ressucitar el peix al cove, els convergents no faran allò al que ens han acostumat al llarg de trenta anys, baixar-se els pantalons i vendre altra vegada la nostra dignitat com a poble.

 

 

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a De què serveix el PSC?