Tal com vaig dir en l’apunt anterior, inicio una sèrie d’escrits sobre les raons que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenim per esdevenir un estat independent. Els diferents títols que vaig exposar són tots ells de màxima importància per al nostre país, i el que avui vull anar desgranant no és pas menor. Afecta les possibilitats futures que el nostre país i la seva gent desenvolupi totes les seves capacitats per esdevenir una societat avançada i moderna, amb serveis de qualitat i amb un nivell de vida adequat a la nostra capacitat de generar riquesa col·lectiva per a tots els seus ciutatadans.
L’economia d’un país és un tema importantíssim que en funció dels recursos de què disposa i de com els utilitza reverteix en el present i el futur del benestar dels seus ciutadans. Crec que en això estarem tots d’acord. Comencem.
Com que no sóc pas economista espero que els entesos en la matèria ja em perdonaran si algun concepte no l’afino del tot, però estic segur que els amateurs com jo ho agrairan perquè crec que s’entendrà prou bé el que diré. En el cas de Catalunya no es pot començar a parlar sobre la necessitat econòmica de la independència del nostre país sense fer esment de l’espoli fiscal al que la nostra nació es veu sotmesa. Entre 16 i 18 mil milions d’euros anuals aportem els ciutadans i les empreses del nostre país en impostos que marxen d’aquí i no els tornem a veure. Cap altre país del món es veu sotmès a aquest espoli. Bona part dels nostres impostos van directament a un sac sense fons espanyol que ni tan sol serveixen per a crear riquesa en altres llocs, però que sí que llasten la nostra economia. Els nostres impostos es dilapiden dotant d’infraestructures innecessàries a Espanya (grans autovies sense cotxes, trens de gran velocitat sense passatgers, aeroports sense viatgers, rescats d’autopistes deficitàries mentre allarguen les concessions de les nostres, etc). Una situació insuportable que no hi ha cap voluntat espanyola de posar-hi remei.
A això hem d’afegir els continus incompliments dels governs espanyols amb Catalunya. Les diferents disposicions legals que obliguen a Espanya a invertir en infraestructures a Catalunya s’incompleixen una rere l’altra. A nosaltres, però, se’ns demana complir fil per randa amb les nostres obligacions. Mentre això passa, la crisi econòmica ha servit d’excusa per paralitzar obres que ja s’estaven executant al nostre país com l’A-27, l’autovia de Tarragona a Montblanc i eix viari important per comunicar el port de Tarragona amb l’interior del nostre país i amb la resta de la península ibèrica. No cal que parlem de l’eix ferrioviari del Mediterrani. Només des d’un posicionament polític i ideològic pot ralentitzar-se una infraestructura d’interès europeu i d’interès per tota la franja mediterrània de la península, per on circulen més de la meitat de les mercaderies cap a Europa. Podríem parlar de l’Espanya radial que té més interès en comunicar Madrid amb tota la geografia del Regne d’Espanya que no pas en comunicar-nos amb la resta del continent europeu. L’espoli fiscal i econòmic al que estem sotmesos permanentment no només és antieconòmic i injust per Catalunya, sinó que també és antieconòmic pel mateix Regne d’Espanya. Els beneficis que en treuen d’inversions multimilionàries al seu país no tenen un objectiu econòmic, sinó purament polític, que obeeix a la seva determinada visió ideològica d’Espanya. En canvi, per nosaltres és terriblament perjudicial. Tan perjudicial que la nostra capacitat de resisitir per més temps aquest espoli se’ns està acabant. De seguir per aquest camí el nostre país quedarà com un desert on les empreses hauran desaparegut, el noste esperit emprenedor anorreat, els nostres ciutadans desemparats.
Una de les falàcies que més utilitzen els governs espanyols consisteix en insistir que els impostos no els paguen els territoris, sinó els ciutadans. Els catalans paguem impostos que s’esfumen del nostres país. El nostre país no és una cosa etèria. Té un Parlament i un govern que necessita recursos per satisfer les necessitats dels seus ciutadans. Necessitats econòmiques, de serveis públics, de sistemes de salut públics i privats que necessiten inversions, empreses públiques i privades que necessiten recursos per seguir fent recerca i desenvolupament, universitats que necessiten recursos per donar als nostres universitaris la formació més excel·lent de la que siguem capaços de donar, un sistema educatiu que necessita aquests recursos per educar els nostres fills com a ciutadans que aportaran la seva empenta i el seu coneixement a la societat en general, ajuntaments que han de donar serveis bàsics als seus vilatans etc.
Les inversions públiques no es fan directament als ciutadans que paguem impostos, sinó que es fan per mitjà de la prestació de serveis públics de qualitat, ja sigui per circular, ja sigui per dotar-nos de transports públics de qualitat i de proximitat, ja sigui per prestar atenció a ciutadans depenents, per dotar-nos de bons serveis d’emergència, bombers, policia, ambulàncies, per tenir una bona atenció mèdica mitjançant un sistema públic de salut de qualitat, per tenir una bona xarxa del sistema públic d’educació, etc. Tots aquests serveis i prestacions, totes aquestes infraestructures, es doten mitjançant els nostres impostos i són prestats territorialment pels nostres governs nacionals, comarcals o municpals. I això és el que ens impedeixen fer.
En aquests moment de crisi, la societat catalana, de forma majoritària, sembla apostar per la nostra emancipació. Volem certificar-ho mitjançant un referèndum que ens volen negar. El govern espanyol juga brut i s’ha posat entre cella i cella empobrir-nos i humiliar-nos encara més per tal que finalment acceptem un plat de llenties elaborat amb les sobres de les seves farres que nosaltres els hem permès de fer amb els nostres impostos.
No hi ha cap argument econòmic per no fotre el camp amb urgència d’Espanya. Més aviat al contrari. Tenim molta pressa a fer-ho. Tenim la pressa normal que tot individu i tota societat té quan vol sobreviure. Sí, és una qüestió de supervivència. L’única manera que tenim de dotar-nos dels recursos necessaris per fer una societat justa i econòmicament sostenible és independitzant-nos. L’única manera que tenim de dotar-nos dels recursos que nosaltres mateixos generem és formant el nostre propi estat, que no és res més, ni res menys, que el que tenen les nacions per a assegurar la seva subsistència, en cooperació amb la resta de la comunitat internacional, amb la solidaritat envers aquells que més la necessiten, amb les nostres capacitats dutes a nivells d’excel·lència i oberts al món des del nostre propi dret a decidir i a ser.