Jo, Esquerra Republicana de Catalunya!

Ja som en campanya. Aquesta nit s’ha oficialitzat. De fet, fa molt de temps que hi estem. Avui en dia, cada un dels dies de l’any és una campanya permanent. Aquesta, d’ara, però, n’és una de ben diferent. Per primera vegada tinc la percepció que molta gent té ganes de ser ja al dia 25, no perquè passi la campanya electoral farregosa de torn, sinó perquè molta gent té ganes ja d’emetre el seu vot. Aquestes eleccions són diferents.

Aquesta setmana Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Una de les frases que més se li ha ressaltat diu “el millor està per venir”. Avui Catalunya, si més no una bona part de la ciutadania, pensa que la frase d’Obama se’ns pot aplicar als ciutadans i ciutadanes del nostre país. Quan hi ha il·lusió, és més difícil cometre errors. Els ciutadans tenim l’oportunitat de deixar amb el cul enlaire els profetes de l’apocalipsi. Podem debatre amb civisme com imaginem i com volem fer realitat el nostre futur.

En aquesta campanya veurem coses molt sorprenents. El vot que intentarà estimular la por no gravitarà en l’eix esquerra – dreta. Només cal recordar campanyes basades en “vota’ns perquè no governin ells”. El debat electoral d’aquestes setmanes sembla situar-se fora de l’habitual. La ciutadania sembla haver oblidat que s’elegeix un parlament que, al seu torn, elegirà un govern. L’eix ideològic i polític sembla quedar en segon terme. El que s’està debatent és si ens volem donar el dret a autodeterminar-nos nacionalment o no. Això que ara en diuen eufemísticament el dret a decidir. El país s’ha tret els complexos de sobre i la seva ciutadania, de forma aclaparadora, vol exercir aquest dret. Aquest és un element nou. El fet nacional sempre ha pesat en les eleccions al Parlament de Catalunya, però mai com ara.

Veurem altres coses, també sorprenents. Veurem com un dels líders de la coalició governant emmudeix de cop. El veurem en imatges, però crec que el sentirem poc. Evidentment em refereixo a Duran Lleida, el cavall de Troia de CiU. El silenciaran perquè no distorsioni la campanya electoral de la coalició. Passades les eleccions, però, dubto que Duran calli. Duran, juntament amb la història de CiU, sembra dubtes sobre un electorat que creu en Mas, però desconfia de CiU.

Com ja he dit diverses vegades, l’especificitat d’aquestes eleccions, fa que sigui més important que hi hagi una majoria parlamentària aclaparadora pel dret a l’auodeterminació, (dret a decidir) que no pas una majoria per governar sense crosses. Pels partits, sobretot per CiU, és més important això últim, però pel país és més important el primer.

L’oferta electoral sobiranista és més àmplia que mai. I la que defensa el dret a decidir encara ho és més. Pel què fa al dret dels catalans a decidir el seu futur, tan sols el PP i Ciutadans es situen clarament fora d’aquesta opció. Els socialistes arriben desinflats, encara que està per veure com aprofiten la campanya. Però els socialistes es debaten en uns termes que crec que els situa fora del debat del país. El PP farà una defensa a ultrança de l’unionisme. Una opció legítima que no tindran cap mena de problema en mantenir, tot i que se la disputaran amb els de Ciutadans. Sembla que Ciutadans faran més forat en l’electorat més unionista del socialisme.

En el camp dels que aposten clarament per la independència de la nació catalana, el ventall de la oferta és més gran que mai. Solidaritat per la Independència (SI) corre el risc de desaparèixer. Els veig com els més febles per la sensació que tinc de manca de cohesió ideològica en el seu interior. Gent que prové de llocs molt diferents, fins i tot antagonistes políticament i ideològica. Una amalgama difícil de preveure cap a on apunten socialment. L’entrada de la CUP és una nova oferta que es fa a la ciutadania catalana a nivell nacional. La CUP, des del meu punt de vista, té coses molt bones, però n’hi ha una que els invalida a l’hora de pensar que podria ser la meva opció, la seva exclusivitat. Sempre i en tot moment m’han donat la sensació que els fa repelús acceptar la realitat social del nostre país. La configuració sociològica de la nostra nació és la que és, tant si ens agrada com és, com si no. Però ells sembla que no la tenen en compte i adopten un segell d’exclusivitat. En les grans manifestacions d’aquest país sempre m’ha sobtat la seva no alineació amb el gruix de la societat. Sempre a banda. Això va passar el 10 de juliol de 2010 i l’Onze de setembre d’aquest any. Voler canviar i transformar la societat és un objectiu lloable, però sempre s’ha de fer, en la meva opinió, des de la realitat social del país. I jo tinc la percepció que ignoren aquesta realitat. Tinc amics i coneguts tant a la CUP i a SI, però com a col·lectiu no em sedueixen ni els uns, ni els altres.

Queda ERC. Un partit històric que ha demostrat més d’una vegada la seva capacitat de renéixer una vegada rere una altra. Un partit en el que he militat durant 23 anys. Ara no tinc afiliació política, però l’essència d’ERC és la que sempre m’hi ha fet sentir unit. En l’època moderna ERC ha donat motius suficients per omplir pàgines de diaris i per fer una tesi doctoral. Han tingut aspectes molt negatius, sí. Sobretot el de fer un segon tripartit quan el que tocava era quedar-se a l’oposició. El de donar la sensació que, en cert moment, importava més la poltrona que no la fidelitat a un projecte.

Però en línies generals, crec que el nostre país deu molt a ERC. Li deu molt, però mai l’ha premiat suficientment. No parlaré de l’època republicana, sinó de l’època actual. Van ser els primers que van posar damunt la taula la importància cabdal que tenia el tractament fiscal que rebia el nostre país. Fa més de vint anys van iniciar una campanya poble a poble pel concert econòmic. Quan ningú no en parlava van explicar arreu que el tractament fiscal que rebien els catalans condemnava el nostre país a l’ostracisme. La seva persistència ha permès situar aquest tema en primera línia del debat nacional.

En segon lloc, l’auge sobiranista actual ho deu tot a ERC. L’independentisme li deu molt. Durant anys i panys ha estat l’única força parlamentària que ha fet bandera d’aquesta opció i l’ha lligat al benestar dels ciutadans i ciutadanes del país. D’una opció marginal, l’independentisme  ha passat a ser una opció abraçada per milers i milions de catalans. La tossuderia dels republicans ho ha permès.

Finalment, ERC ha pagat ja els seus errors. Ara té una nova direcció. Un lideratge clar i indiscutible que ha situat a l’Oriol Junqueras com el líder més ben situat i valorat. Junqueras transmet autenticitat. I això el fa creïble i per això el valoren. A més, Junqueras, trenca, des del meu punt de vista, amb la imatge típica del polític habitual. Això també el fa atractiu. El discurs, i la pràctica, de Junqueras és per tothom. Pel català de tota la vida i pel nou vingut, pel que parla habitualment en català com pel que parla en qualsevol altra llengua. Perquè fa una lectura correcta de la realitat del nostre país i basa el seu discurs en que “el millor per aquest país encara està per venir”. Un futur que ens inclou a tots i que hem de bastir entre tots. Un futur que només pot anar lligat al progrés nacional si aquest va lligat al progrés social.

Per tot plegat, jo tinc clar que ara més que mai cal una ERC forta al Parlament de Catalunya. Perquè seran els únics que podran forçar CiU a no fer marxa enrere. Una possibilitat, aquesta que apunto de CiU,  que sense una representació àmplia republicana al parlament, m’atreveixo a dir que es convertirà  en realitat. Per això, jo donaré el meu suport a ERC el proper 25 de novembre.       

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, General, Personal i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.