Un espai de serenor en la tempestat

Imagino que els que parlen tant que els sobiranistes dividim la societat no tenen massa clar o no creuen gaire en la democràcia. La democràcia és escoltar i tenir en compte l’opinió de la ciutadania, tant la que es manifesta obertament, com la que no ho fa. Precisament, els sistemes democràtics seriosos ofereixen eines per tal que tothom es pugui manifestar en quant a les seves idees, les seves predileccions, de manera lliure i secreta. Aquests mecanismes són els que enquesta rere enquesta ens diuen que tant els que ahir vam sortir al carrer, com els que es van quedar a casa, en un vuitanta per cent, demanem que es posin en marxa.

Els que no paren de dir, ja sigui al nostre país, o a Espanya, que els anhels del poble que ahir va formar la Via Catalana divideix la societat no són pas neutres. La democràcia és consubstancial a la idea de divisió sociològica i ideològica. El mateix sistema democràtic es basa en el sistema de partits. L’arrel de la paraula partit ja indica la possibilitat de fer una divisió sociològica en quant a la ideologia de cada un dels ciutadans. Partit és una paraula derivada de part. La societat està dividida en moltes parts, ja sigui políticament, esportivament, socialment, etc. El que és d’un partit no ho és d’un altre, el que és d’un equip no ho és d’un altre. La paraula divisió, en aquest sentit, no té el sentit pejoratiu que alguns li volen donar, no pas de forma innocent o sense intenció. La paraula divisió no és res més que una manera d’explicar com es conforma una societat. Fins i tot, la ciència utilitza la divisió i aquesta ha donat grans resultats i descobriments.

O sigui, que el fet que hom pugui dividir la societat en molts dels àmbits de la vida, no té res de negatiu. És una realitat. El que alguns volen dir quan parlen de divisió és una altra cosa. El que volen alguns és fixar la idea que la divisió és negativa i que provoca confrontació directa entre els ciutadans i ciutadanes. I aquí és on se’ls veu el llautó.

Posaré dos exemples. Jo sóc de la Colla Joves Xiquets de Valls. La meva ciutat divideix les seves preferències castelleres entre dues colles, la Joves i la Vella. Per mi és positiu. I això no significa que jo que sóc de la Joves em vagi fotent d’hòsties amb els de la Vella, entre els quals hi tinc innombrables amics i alguns coneguts. De fet, amb els meus cinquanta anys llargs de vida mai no m’he fotut d’hòsties amb ningú de la Colla Vella, mal li pesi a algú a qui agrada presentar els Xiquets de Valls com un conjunt d’energúmens. Per tant, estem dividits, però això no impedeix que cadascú defensi els seus colors tot intentant superar als del costat. I per altra banda, sabem distingir els moments en què expressem aquesta divisió, cosa que fa que un cop acabada la contesa castellera pugui abraçar, saludar, conversar i prendre una cervesa amb algú que vesteix una camisa diferent a la meva.

Un segon exemple. Sóc sindicalista, encara que aquesta paraula no m’acaba de convèncer massa. Diria que intento defensar els interessos de treballadors i treballadores enfront els interessos dels empresaris. Això no m’impedeix tenir interessos comuns amb els empresaris. I això no m’impedeix que tingui amics, coneguts i saludats entre els empresaris. Com en l’exemple anterior, puc afirmar amb rotunditat que mai m’he hostiat amb cap empresari. De fet, mai no m’he hostiat amb ningú. Tot i això, quan els interessos divergeixen, tinc clar que prioritzaré i defensaré els interessos dels treballadors quan els interessos siguin divergents amb els empresaris.

Així, doncs, l’argument de la divisió no serveix. Ara diuen que cal tenir en compte l’opinió dels que ahir no van sortir al carrer, com si tots els que ahir no van sortir al carrer tinguessin un pensament monolític i fossin un bloc homogeni. Alguns devien estar de vacances, altres devien tenir altres coses per fer, altres devien tenir mandra, i altres no compartien els objectius dels que vam formar la Via Catalana. Els mateixos que ara parlen de la majoria silenciosa, la silenciaven quan es manifestaven a Madrid els bisbes amb la dreta espanyola contra el divorci, l’avortament o el matrimoni dels gais i lesbianes. Ningú deia que a casa s’havien quedat més del noranta per cent dels que tenen la ciutadania espanyola. En cap societat es manifesta sempre la seva totalitat. Ni tan sols en unes eleccions. Igual que els que s’abstenen en unes eleccions polítiques no formen un conjunt homogeni, sinó que tenen raons diferents per fer-ho, els que ahir es van quedar a casa ho van fer per motius diversos. Ni tots els independentistes catalans eren ahir al carrer, ni tots els que eren a casa estarien en contra de la independència.

Precisament els que ahir érem al carrer volem que no hi hagi majories silencioses, sinó majories socials i polítiques contrastades. L’únic mecanisme per poder fer evident i manifestar en quin posicionament està la majoria del poble de Catalunya és fent un referèndum. I són els que ara s’emparen en les majories silencioses els que volen impedir que això sigui possible.

Ahir va sortir una gernació al carrer. Una gernació que en qualsevol estat democràtic faria que els governants d’aquests estats posessin a disposició dels ciutadans els mecanismes democràtics que permetessin expressar la voluntat de la ciutadania. Els que s’emparen en majories silencioses són precisament els que volen silenciar majories i minories. I això no ho aconseguiran.

La independència més que un objectiu és una oportunitatm més que un punt d’arribada és un punt de partida. L’oportunitat d’un poble que vol expressar-se lliurement i que vol bastir un sistema social, econòmic i polític al servei de la ciutadania. Aquesta oportunitat no la malbaratarem. Ho hem intentat durant centenars d’anys. Però les generacions actuals han arribat al convenciment que això no és possible de fer-ho dins un estat que no admet la diversitat i que vol la uniformitat segons els models castellans. No hi ha marxa enrera.

Només tinc unes poques hores de vida. Amb feines i treballs vaig abandonar l’ou que em protegia. Dins l’ou mantenia una postura un xic incòmoda, però natural, la mare m’havia deixat ja d’escalfar i vaig pensar que era hora de treure el cap. Com vaig poder, vaig començar a estirar el meu coll i amb el meu petit bec vaig picar una vegada i una altra contra la closca que em protegia. La meva insistència i tossuderia van fer possible d’esberlar-lo. Una glopada d’aire calent em va envair. Vaig girar el meu pobre caparró a banda i banda, la mare no hi era. La pobra havia quedat engarjolada entre barrots mentre li exigien dia rera dia que portés més germanets meus al món. Vaig veure ben aviat que m’hauria d’espavilar tot solet.

Encara no m’havien sortit les primeres plomes que em van venir a buscar. Eren uns éssers amb dues cames, alts i espigats. Vaig pensar que ells m’adoptarien i m’alimentarien. Semblaven simpàtics, però no els vaig poder veure gaire. Ben aviat em van entaforar en una capsa de cartró barrejat amb alguns germanets i altres companys que no coneixia. La meva visió de la llum va ser ben escarrensida i breu. Tornava a veure’m submergit en la foscor. Malgrat tot estava tranquil, tenia un munt d’amiguets apilats al meu voltant. Això em va tranquil·litzar. Vaig notar que algú alçava la capsa i vaig sentir un cop ben fort. algú ens havia llençat a l’interior d’un habitacle de llauna. Per les veus sentia altres pollets que com jo estaven apilats en altres capses, les unes damunt de les altres. Un espetec suau. I un tro ben fort. Ens balancejàvem d’una banda a l’altra. Estàvem tan atapeïts que ens era impossible de caure. La calor era sofocant. Parlàvem entre nosaltres, però no enteníem massa el què passava.

Un cosí meu setciències ens explicava que corríem cap a la llibertat. Clar, què ha de fer, sinó, un pollet acabat de néixer? Córrer lliurament pels camps! Ens portaven cap a la llibertat. Un altre deia que la nostra vida seria curta, que ens alimentarien golafrement per fer-nos créixer amb rapidesa i que després ens escorxarien per servir d’aliment a aquells camallargs que ens havien encaixonat. Mentre discutíem entre nosaltres, la llauna que ens transportava s’aturà. Tots frisàvem d’algria per tornar a veure la llum. Veus estranyes se sentien al nostre costat. – Som en un mercat – va exclamar el setciències. Ningú, però sabia a què es referia.

Moviments bruscos ens indicaven que alguna cosa havia de passar. Llum, llum. La capsa es va obrir. Sense massa destresa, d’un en un ens van anar traient. Per fi podrem córrer i jugar va exclamar un altre. No! Ens van treure de la capsa on havíem estat tots plegats i ens van entaforar en un recipient de plàstic. Aquesta vegada, però, individualment. Un petit foradet sobre el nostre cap ens permetia respirar amb dificultat. Ens van col·locar novament apilats. Cansats ens vam adormir. La calor era sofocant. El plàstic no transpira tan bé com el cartró.

Se sent fressa. Persianes que s’obren, molta gent al voltant. Els camallargs s’asseuen al nostre davant i criden – Una cervesa! una coca-cola! – Ens feien por. Em van col·locar al costat d’un got de vidre ple de líquid. Podré beure, vaig pensar, però no era per mi. Quina pudor, semblava ordi però no era gra, era líquid. Algú se m’endú. Em falta l’aire. Veig els meus germans allunyant-se a les mans d’altres camallargs. Em sento perdut. Aire, aire.

Algú em mira a través de l’envàs de plàstic mentre li diuen: -Mira què m’han donat al Grèvol! Tinc por. Uns metres més enllà veig un amiguet a qui han agafat amb les mans. Que tinguis sort, vaig pensar. Em falta l’aire. No puc estirar-me. Aire. Hi ha molta gent. Molt soroll. Les cames no m’aguanten. Caic dins l’envàs de plàstic. Suo. Aire, si us plau.

Veig passar pots de llauna que fan un soroll com el pot en el qual ens havien traslladat a tots plegats. Sento una veu. – Què faràs amb aqust pollet? – Parlen de mi. El que em porta respòn – El llençaré al Mas Miquel, està mig mort!- No si encara sóc viu, em fallen les forces però si em deixes sortir i em dónes una mica d’aigua reviscolaré i amb una mica de menjar em refaré, exclamo jo, però no em senten. Em moro, ho noto. Quina vida més curta, penso. No trobaré un camallarg que tingui compassió de mi?

S’atura. S’obre la tapa de plàstic de sobre el meu cap. Llibertat. Veig lluny, ben al fons, una mica d’aigua, les esperances em retornen. M’agafen, amb prou feines respiro. Em llancen. No sé volar, veig l’aigua al fons, molt lluny, però no hi arribaré. Mama!!! Tanco els ulls esperant l’espetec del meu cos contra el terra. Faig l’últim alè. Adéu.

Un tret comú en la historiografia castellera moderna és que alguns no accepten que un vallenc indagui en la història dels castells dels Xiquets de Valls a no ser que porti més de cent anys enterrat i sepultat. Un altre tret comú és que si s’hi afegeix que aquest porta una camisa vermella de la Colla Joves Xiquets de Valls, aquest passa directament a ser un ferm candidat al foc de l’infern. En tenim diversos exemples en els darrers quaranta anys.

Arran de l’aparició del llibre “Els primers castellers”, de Joan Climent Ferré i publicat per Farell Editors el març de 2013, aquells dos trets que he esmentat han aparegut amb la virulència acostumada. La primera càrrega de profunditat contra el llibre de Climent va aparèixer el 18 d’abril a les pàgines de la Vanguardia. La segona ha aparegut el 29 de maig en un bloc. El primer a abocar la cavalleria contra el llibre i el seu autor, un altre característica habitual, fou el senyor Guillem Bartolí, presentat com a casteller històric de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El segon, que també carrega contra el llibre i el seu autor, és el senyor Xavier Brotons, que es presenta com a llicenciat en filologia clàssica i director d’una col·lecció d’una coneguda editorial catalana.

Ambdós coincideixen en negar cap mena de rigor històric en el treball d’en Climent. El senyor Brotons, s’atreveix a argumentar que “quan es tracta de jutjar la colla pròpia l’objectivitat no acostuma a ser gaire freqüent”. Jo em pregunto, amb la mateixa lògica, si valdria també dir que quan es tracta de jutjar la colla aliena o contrària l’objectivitat acostuma a ser gaire freqüent! Al senyor Brotons l’enutja (ell diu que enutja a tothom) que el llibre converteix les especulacions o elucubracions en certeses. Universalitzar el seu enuig no sé si és una dada massa empírica, però potser sí que ell té accés a l’estat anímic de cada un dels lectors del llibre. L’afirmació del senyor Brotons és una especulació o és una certesa que ell té? És lícit convertir el seu enuig en l’enuig de tothom?

La història dels Xiquets de Valls és una empresa inacabada que ha gaudit de tota mena d’aportacions al llarg dels anys. El senyor Brotons parla de les teories “creacionistes” enfrontades a les teories evolucionistes a partir del Ball de Valencians. Per cert, la utilització del concepte “creacionista” per a la teoria contrària a la que defensa el senyor Brotons no em sembla massa neutra. Em recorda a la lluita aferrissada dels conservadors nord-americans (creacionistes) que neguen les teories de Darwin, cosa que em sembla un pèl tendenciosa per part del senyor Brotons. Em semblaria més adequat parlar de reformisme i/o rupturisme. Sembla que durant uns anys hi va haver una convivència temporal entre els Balls de Valencians i els castells. Penso que l’evolucionisme es caracteritza per substituir una cosa per una altra. Quan una cosa es reforma n’esdevé una de nova, quan hi ha una ruptura en neix una de nova que conviu amb la que l’ha originat.

Aquest cas em sembla que el podríem exemplificar amb exemples de l’àmbit esportiu. Per exemple, entre el rugbi i el futbol americà, entre el criquet i el beisbol.

El senyor Brotons ha carregat també diverses vegades contra els que ell anomena “pseudopuristes”. Defensa una nomenclatura dels castells enfront d’una altra. No li agrada que hom afegeixi “amb folre o amb manilles” als castells. La forma correcta és la que ell defensa, la dels altres és falsa (pseudo) i inadequada. Diu que tothom sap quina és la forma habitual de fer cada castell. Es basa en les cròniques castelleres del segle XIX. Em sembla prou clar que la forma d’anomenar els castells en aquelles cròniques és prou diversa segons cada autor. Fins i tot, diria que en més d’una ocasió es presta a la confusió i incita l’especulació, cosa que a mi no em fa gens de nosa. El senyor Brotons li etziba a Climent que el seu llibre és més propi de “forofisme de plaça o de conversa de bar”. Amb aquest argument m’atreveixo a dir al senyor Brotons que si els cronistes del segle XIX haguessin estat més escrupolosos en les seves cròniques avui no discutiríem sobre si tal o qual castell va ser fet amb folre o sense. Una cosa és la nomenclatura que utilitzem a la plaça i una altra és la nomenclatura que en pro de les generacions futures caldria utilitzar per esvair qualsevol dubte sobre els castells realitzats i la seva forma de fer-los. Podríem afegir-hi els errors que encara avui apareixen en la premsa actual i que ben bé es podrien haver produït també en les cròniques antigues.

Acabo. Els que es llencen a la jugular d’en Climent farien bé de recordar que la investigació històrica ha avançat gràcies als agosarats. A Champollion se li va tirar a damunt part del món acadèmic del seu temps i la totpoderosa església perquè va gosar posar en entredit que la civilització egípcia dels faraons era anterior a la suposada data del diluvi universal, cosa que faria impossible que quedés res anterior a aquest fet i que de confirmar-se posaria en evidència les certeses acceptades fins aquell moment.

La inquietud i frisança que és presentada pel senyor Brotons com a quelcom negatiu és a l’arrel de l’avenç del coneixement humà. És lícit indagar a partir d’una hipòtesi creïble i cercar de demostrar-la partint de la intuïció i la inducció. És lícit qüestionar-se les veritats establertes a base de tòpics arrelats en el temps. Li piqui a qui li piqui. És lícit que un vallenc pretengui aprofundir en la història d’un fet tan nostrat com els castells humans. La historiografia és una especialitat dinàmica, antiestàtica i seria bo demanar a tothom que no titlli a qui defensa una proposta diferent de la pròpia de pobre diable, ni que aquest sigui vermell. Els qui tenen tanta afecció a acusar de “forofos” als que no encaixen amb les seves idees són, sovint, forofos de les pròpies.