Un tret comú en la historiografia castellera moderna és que alguns no accepten que un vallenc indagui en la història dels castells dels Xiquets de Valls a no ser que porti més de cent anys enterrat i sepultat. Un altre tret comú és que si s’hi afegeix que aquest porta una camisa vermella de la Colla Joves Xiquets de Valls, aquest passa directament a ser un ferm candidat al foc de l’infern. En tenim diversos exemples en els darrers quaranta anys.
Arran de l’aparició del llibre “Els primers castellers”, de Joan Climent Ferré i publicat per Farell Editors el març de 2013, aquells dos trets que he esmentat han aparegut amb la virulència acostumada. La primera càrrega de profunditat contra el llibre de Climent va aparèixer el 18 d’abril a les pàgines de la Vanguardia. La segona ha aparegut el 29 de maig en un bloc. El primer a abocar la cavalleria contra el llibre i el seu autor, un altre característica habitual, fou el senyor Guillem Bartolí, presentat com a casteller històric de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El segon, que també carrega contra el llibre i el seu autor, és el senyor Xavier Brotons, que es presenta com a llicenciat en filologia clàssica i director d’una col·lecció d’una coneguda editorial catalana.
Ambdós coincideixen en negar cap mena de rigor històric en el treball d’en Climent. El senyor Brotons, s’atreveix a argumentar que “quan es tracta de jutjar la colla pròpia l’objectivitat no acostuma a ser gaire freqüent”. Jo em pregunto, amb la mateixa lògica, si valdria també dir que quan es tracta de jutjar la colla aliena o contrària l’objectivitat acostuma a ser gaire freqüent! Al senyor Brotons l’enutja (ell diu que enutja a tothom) que el llibre converteix les especulacions o elucubracions en certeses. Universalitzar el seu enuig no sé si és una dada massa empírica, però potser sí que ell té accés a l’estat anímic de cada un dels lectors del llibre. L’afirmació del senyor Brotons és una especulació o és una certesa que ell té? És lícit convertir el seu enuig en l’enuig de tothom?
La història dels Xiquets de Valls és una empresa inacabada que ha gaudit de tota mena d’aportacions al llarg dels anys. El senyor Brotons parla de les teories “creacionistes” enfrontades a les teories evolucionistes a partir del Ball de Valencians. Per cert, la utilització del concepte “creacionista” per a la teoria contrària a la que defensa el senyor Brotons no em sembla massa neutra. Em recorda a la lluita aferrissada dels conservadors nord-americans (creacionistes) que neguen les teories de Darwin, cosa que em sembla un pèl tendenciosa per part del senyor Brotons. Em semblaria més adequat parlar de reformisme i/o rupturisme. Sembla que durant uns anys hi va haver una convivència temporal entre els Balls de Valencians i els castells. Penso que l’evolucionisme es caracteritza per substituir una cosa per una altra. Quan una cosa es reforma n’esdevé una de nova, quan hi ha una ruptura en neix una de nova que conviu amb la que l’ha originat.
Aquest cas em sembla que el podríem exemplificar amb exemples de l’àmbit esportiu. Per exemple, entre el rugbi i el futbol americà, entre el criquet i el beisbol.
El senyor Brotons ha carregat també diverses vegades contra els que ell anomena “pseudopuristes”. Defensa una nomenclatura dels castells enfront d’una altra. No li agrada que hom afegeixi “amb folre o amb manilles” als castells. La forma correcta és la que ell defensa, la dels altres és falsa (pseudo) i inadequada. Diu que tothom sap quina és la forma habitual de fer cada castell. Es basa en les cròniques castelleres del segle XIX. Em sembla prou clar que la forma d’anomenar els castells en aquelles cròniques és prou diversa segons cada autor. Fins i tot, diria que en més d’una ocasió es presta a la confusió i incita l’especulació, cosa que a mi no em fa gens de nosa. El senyor Brotons li etziba a Climent que el seu llibre és més propi de “forofisme de plaça o de conversa de bar”. Amb aquest argument m’atreveixo a dir al senyor Brotons que si els cronistes del segle XIX haguessin estat més escrupolosos en les seves cròniques avui no discutiríem sobre si tal o qual castell va ser fet amb folre o sense. Una cosa és la nomenclatura que utilitzem a la plaça i una altra és la nomenclatura que en pro de les generacions futures caldria utilitzar per esvair qualsevol dubte sobre els castells realitzats i la seva forma de fer-los. Podríem afegir-hi els errors que encara avui apareixen en la premsa actual i que ben bé es podrien haver produït també en les cròniques antigues.
Acabo. Els que es llencen a la jugular d’en Climent farien bé de recordar que la investigació històrica ha avançat gràcies als agosarats. A Champollion se li va tirar a damunt part del món acadèmic del seu temps i la totpoderosa església perquè va gosar posar en entredit que la civilització egípcia dels faraons era anterior a la suposada data del diluvi universal, cosa que faria impossible que quedés res anterior a aquest fet i que de confirmar-se posaria en evidència les certeses acceptades fins aquell moment.
La inquietud i frisança que és presentada pel senyor Brotons com a quelcom negatiu és a l’arrel de l’avenç del coneixement humà. És lícit indagar a partir d’una hipòtesi creïble i cercar de demostrar-la partint de la intuïció i la inducció. És lícit qüestionar-se les veritats establertes a base de tòpics arrelats en el temps. Li piqui a qui li piqui. És lícit que un vallenc pretengui aprofundir en la història d’un fet tan nostrat com els castells humans. La historiografia és una especialitat dinàmica, antiestàtica i seria bo demanar a tothom que no titlli a qui defensa una proposta diferent de la pròpia de pobre diable, ni que aquest sigui vermell. Els qui tenen tanta afecció a acusar de “forofos” als que no encaixen amb les seves idees són, sovint, forofos de les pròpies.