Un espai de serenor en la tempestat

Fa trenta anys d’aquesta imatge. Una imatge que a moltes persones avui dia els fa riure, però que a moltes altres, no ens va fer gens de gràcia. Algú es pot quedar amb la caricatura d’un senyor amb tricorni i bogoti, la imatge arquetípica del guàrdia civil de tota la vida, però per a molts la imatge no té, ni tenia, res de caritacaturesca. Van ser unes hores tenses i de gran incertesa. El darrer intent d’un règim que no s’acabava de creure que pogués acabar-se com si res amb la mort del dictador i al qual molts havien fet jurament de lleialtat. La democràcia s’havia instaurat a Espanya no sense dificultats. Recordo l’assassinat dels advocats laboralistes de CCOO a Atotxa el 1977, la matança de Gasteiz l’any 1976 i altres episodis del postfranquisme més immediat. En aquesta etapa convulsa i en un constant soroll de sabres cal contextualitzar els fets del 23 de febrer de 1981. Amb una monarquia que havia jurat els principis del Movimiento i que havia estat designada pel mateix dictador com a continuïtat de la seva obra. Allò no va ser una broma.

Avui, trenta anys després, molts mitjans de comunicació recorden aquells esdeveniments i moltes emissores de ràdio conviden els oients a recordar on eren i què van fer en aquells moments. Vull recordar, primer de tot, que la primera organització que es va postular contra el cop d’estat va ser CCOO. Abans que ningú.

Doncs, bé, la meva situació personal en aquells moments, com milers de catalans, era la d’estar fent el servei militar obligatori. Un servei militar que ara a molts els deu semblar anacrònic, però que en aquells moments obligava a tots els joves a passar llargs mesos de la seva vida a servir a l’exèrcit. En aquella època hi havia un moviment que s’oposava a aquest servei militar obligatori, els objectors de consciència. Jo vaig tenir el plaer de conèixer un dels primers objectors de l’Estat Espanyol, en Pepe Beúnza. El vaig conèixer a l’Hospitalet del Llobregat, a Can Serra. D’origen basc i d’inspiració cristiana, Pepe Beúnza va anar ala presó per negar-se a fer la mili, com en dèiem llavors. Havien arribat a Catalunya moviments com els de la Comunitat de l’Arca, liderats per Lanza del Vasto, deixeble de Mahatma Gandhi. Lanza del Vasto s’havia fet famós a França per oposar-se a l’energia nuclear i a altres polítiques per mitjà de la lluita no violenta. Jo havia participat en algunes de les trobades que es feien a Barcelona, concretament al barri de Can Serra de l’Hospitalet. Estava decidit a fer-me objector de consciència acceptant les conseqüències que aquesta decisió em podien comportar. La primera, amb tota seguretat, anar a la presó. Per qüestions que no vénen al cas ara, no vaig fer el pas, una de les decisions de les quals me n’he arrepentit tota la vida i de la qual no me’n sento gens orgullós. Però aquesta és una altra història.

Em va tocar anar a les Illes Canàries, un mes i mig a Santa Cruz de Tenerife i un any a Lanzarote, a la seva capital, Arrecife. Les meves sensacions del servei militar van ser molt contradictòries. Mai m’han agradat els exèrcits. L’obediència cega, el poder de la pura jerarquia. per més inri un exèrcit amb veleïtats franquistes, etc. Per a una persona com jo, que creia en la lluita no violenta, nacionalista, amb sentiments democràtics, amant de la raó, allò era un calvari. Les meves amistats eren preferentment catalanes i basques. Vaig llogar un piset a Arrecife amb uns companys bascos i amb un altre català. Alguns dels bascos m’atreveixo a dir que eren militants d’ETA. Cal recordar que en aquella època multitud de demòcrates veien ETA amb simpatia per la seva lluita antifranquista. Els criteris sempre són canviants en funció de si la lluita d’uns altres és o no útil a la causa aliena, encara que no coincideixin ni es comparteixin els objectius. Així eren les coses. Quants demòcrates no van celebrar l’assassinat de Carrero Blanco?

Bé, en aquells moments a mi em faltava un any per acabar la carrera de Magisteri. Una carrera que no em satisfeia com s’estava duent a terme a Tarragona i per això no vaig demanar cap pròrroga per a acabar-la. A la caserna, però, em van fitxar per fer de mestre en una escola que es dedicava a fer classes als soldats que no tenien ni el certificat d’estudis primaris, ni el graduat escolar. Això em va permetre de sortir cada dia del quarter a la una del migdia i, vestit de paisà, no tornar-hi fins al matí següent. L’escola era dirigida pel capellà castrense, un tipus amb cara amable però del qual no et podies fiar ni un pèl. tenia graduació d’alférez, em sembla recordar. Jo era un simple caporal a qui m’havien proposat de fer de caporal primer, cosa que jo no volia de cap de les maneres. Vaig aconseguir que em respectessin la meva decisió gràcies al capità de la meva companyia, un home recte, seriós, però pel qual jo sentia un veritable respecte per la seva fermesa de principis. Mesos després el van ascendir a comandant. Crec que ell també sentia alguna cosa similar per mi. Més tard em va tornar a donar un cop de mà quan van sorgir les primeres diferències entre el capellà director de l’escola i jo mateix. Vaig voler marxar de l’escola i el capellà no em deixava fer-ho. Novament, va ser el capità qui va recolzar la meva decisió i va fer possible que m’escapolís de les mans del capellà. En una ocasió, estant de retén a la nit vaig passar amb dos soldats prop de la cuina d’oficials. Des de l’exterior vaig sentir una forta olor de gas. Vaig preguntar als dos companys si ells sentien el mateix i tots dos van dir que no sentien res. El meu nas, però, em deia que sí, que alguna cosa passava. Malgrat que els meus companys castellans em deien que no sentien res, vaig avisar l’oficial de guàrdia i després de comprovar-ho resulta que tots els fogons havien quedat oberts i la cuina era plena de gas. Al dia següent tothom em deia que em llicenciarien abans d’hora per aquest fet, però no va ser així, això només passa a les pel·lícules. El que volia ressaltar era que malgrat ser en un lloc on jo no volia ser, sí que vaig poder ajudar força nois de la meva edat a aprovar l’examen per treure’s un títol escolar que no tenien. Al menys el meu pas per allí tenia una utilitat per algú. 

Bé, prou de batalletes. Quan es produeix el cop del 23 de febrer, ens mobilitzen a tot el batalló i ens armen fins les dents. Quedem aquarterats i a l’espera d’esdeveniments. Vaig poder seguir els esdeveniments a través d’un petit transistor, un aparell de ràdio que per a molts pertany a l’any de la picó. La nit va ser llarga. A la llitera no vaig dormir enganxat a la ràdio. Comentàvem la situació amb alguns suboficials a qui no vaig veure cap veleïtat colpista. El capità general de les Canàries, de qui sempre recordaré el nom, era un dels capitans generals de qui es deia que dubtava a llençar-se a secundar el cop. Jo no parava de rumiar de com m’ho faria per travessar els 90 quilòmetres que ens separaven de les costes africanes. Havia de contactar amb algun pescador que m’hi portés si les coses es posaven magres. De fet, no he comprovat mai si realment són 90 quilòmetres els que separen Lanzarote del continent africà, però és la xifra que sempre em va quedar al cap. A la llitera pensava en la família, què podia estar passant a Catalunya, a Valls. No van ser moments agradables. Tot estava disposat per si ens feien sortir del quarter. Sortosament no va passar res. La successió dels esdeveniments tothom els sap. Però en la meva retina va quedar gravada la imatge de que res podia haver estat com ha estat. Que podria haver estat diferent. Sense saber quin hauria estat el meu paper i el paper de molts dels meus companys que no compartíem res del que estava passant, però que la fatalitat havia fet que estéssim lluny de casa, formant part d’un exèrcit avessat a protagonitzar cops d’estat i guerres civils. Avui tot queda en anècdota, però aquella nit del 23 de febrer de 1981, any de decennals de la Candela en les que jo havia pogut participar gràcies a un permís especial, podia haver canviat la història, la nostra història personal i col·lectiva.         

Escric aquestes ratlles després de gairebé 24 hores de fort vent. Estic saturat de tant de vent. Ha hagut de passar mig segle perquè el vent m’afecti. Fins ara intentava veure en el vent alguna cosa de positiu, que segur que en té, però amb el pas del temps me n’he cansat. El nostre país és país de fortes ventades pels seus extrems. El nord amb la seva famosa tramuntana i el sud pel menys idealitzat mestral. Al nord del país han sabut fer del seu vent tota una cosmologia que forneix caràcter a la seva gent. Nosaltres, al sud, no hem estat tan romàntics. Segur que el vent és un fenomen útil al planeta i a l’ésser humà, neteja l’atmosfera, permet aprofitar-ne l’energia i altres coses que ni se m’acudeixen. No dubto que deu tenir algun efecte benèfic. Però el pas dels anys me l’ha convertit en alguna cosa indesitjable. Deu ser que començo a tenir massa anys acumulats.

Recordo que abans jo mateix tenia una imatge idíl·lica del vent. Envejava la comercialització que els empurdanesos han fet de la seva tramuntana. Sempre he pensat que el nostre mestral no era pas inferior a la seva tramuntana, però no l’havíem sabut vendre tan bé. No entenia, tampoc, la gent gran que em deia que el vent els afectava el seu humor, els feia agafar mal de cap i que l’avorrien. Ara començo a entendre’ls. He passat tot el dia amb un cap més espès que una bona crema. Sense agilitat per pensar i amb un malestar general que afecta el meu humor.

El nostre petit país, el Camp de Tarragona, és terra de vent, de fort vent. Ara només en sé veure els aspectes negatius. El vent em fa adonar del pas del temps. Fa caure els arbres vells mentre els joves resisteixen. Emprenya la gent gran mentre la canalla hi juga. Evidencia les febleses de les cases velles, ens ensenya la nostra feblesa quan intentem frenar-nos quan el vent ens empeny per darrera o ens mostra la nostra impotència i ridiculesa quan volem afrontar-lo de cara avançant ajupits en un angle de 45 graus. Qui no recorda alguna ocasió en què una farola ha estat l’àncora que ens ha permès aturar-nos davant d’una embranzida inesperada. Les persones creiem sovint estar per damunt dels elements climatològics i això ho hem pagat en algunes ocasions força car. Pensem que podem dominar l’aigua, que la podem fer circular per on vulguem, però ella ens ha demostrat que és molt tossuda, molt més que nosaltres. Amb el vent ens passa el mateix. Quantes teulades no ens ha arrencat o murs no ha esfondrat! Ens ha fet rebaixar la nostra supèrbia força vegades. Sí, el vent és un element que ens dóna la nostra justa mesura. El pas dels anys ens la mostra amb més cruesa. No sóc pas un vell, però descobreixo que no sóc tan jove. I és que el temps fa el seu camí inehorable. Els anys no passen en va. El seu pas ens pot fer més savis o més rucs, més forts o més febles, però ens canvia. Avui el vent m’ha posat una mica nostàlgic, què hi farem. Sóc com un dels meus cactus alts i esvelts, de més de tres metres d’alçada que desafien el vent sabedors que aquest els escapçarà, però segurs que aquest procés natural els permetrà que del seu cos punxegut en sorgiran nous brots que amb el pas dels anys tornaran a desafiar tempestes i rufolades. Com nosaltres, si després de caure ens sabem tornar a aixecar. 

Líbia, Bahrain, Tunísia, Algèria, Iemen, Marroc, Egipte, etc. El món àrab i bereber està revoltat. Tot va començar fa unes setmanes a Tunísia i va seguir a Egipte. A partir d’aquí la revolta s’ha anat estenent al llarg del nord d’Àfrica i la península aràbiga. Els resultats de les revoltes encara no som capaços d’entreveure’ls. Egipte i Tunísia sembla que estan a les portes d’una transició ordenada cap a una organització social i política més democràtica. Caldrà veure l’evolució d’aquests dos processos. Als altres països les coses sembla que són diferents. Esclats de violència importants fan témer per unes revoltes amb moltes incògnites.

Avui sentia una anàlisi intressant sobre la qüestió. Es deia que davant la crisi econòmica que assota el món industrialitzat, l’emigració ha deixat de ser una solució a la pobresa de molts dels habitants dels països nord-africans i aràbics. Els joves d’aquests països han intuït que la solució als seus problemes econòmics i socials passen per reformes internes. Això hauria fet esclatar tots aquests moviments als quals assistim. Si ajuntem a aquest fet la globalització del món actual això ens hauria portat a la situació actual. Segur que aquests factors no expliquen tota la realitat que estem visquent, però alguna incidència hi deuen tenir.

La situació que s’està visquent no ens és aliena, tot i que ho poguem creure.  De moment, ja tenim el petroli a preus com no havíem vist mai. Això, si s’allarga, tindrà efectes sobre les nostres economies i sobre les nostres butxaques. El món evoluciona a una velocitat que mai no s’havia vist. En alguns aspectes progressa, però en d’altres em temo que recularà. La Xina d’avui no és com la de fa vint anys. Europa tampoc. La Xina ha progressat i nosaltres reculem. Segurament tot plegat forma part d’un moviment bascular. Espero que no sigui pendular. El món, els diferents països, s’ha d’equilibrar. Caldrà trobar un punt d’equilibri en el qual els que hem viscut molt bé reculem una mica i els que no ho han fet progressin. Això que podria ser vist d’una forma gradual i justa s’està accelerant. No és només la Xina, és també la Índia i en el futur potser també els països islàmics i llatinoamèrica. Seria bo que això es produís no només a nivell macroeconòmic, sinó que els ciutadans d’aquests països també se’n beneficïin. Drets humans, drets laborals, socials, etc. Tot això resta per guanyar encara. El moviment, però, sembla inaturable.

El que no sé si el nostre món està preparat per pair és la velocitat a la que això es produirà i el factor demogràfic importantísssim des del meu punt de vista. El nostre planeta no té recursos il·limitats. Crec que el progrés assolit per occident no serà assumible ja més per ningú, ni pel mateix occident. No podem oblidar, tampoc, que el nostre progrés s’ha basat sovint sobre el desenvolupament i l’explotació dels altres. Crec que passarà com en el nostre cas. Vam sortir d’una dictadura de molts anys i just quan vam començar a assaborir els gustos de l’estat social i del benestar, aquest s’ha començat a desmuntar per insostenible amb el model econòmic imperant. Som a les portes d’una nova crisi i em sembla que aquesta serà més profunda i sense retorn. Si el preu de tot plegat és que més persones puguin viure més dignament del que ho han fet fins ara, benvinguda sigui la crisi. Si el preu segueix essent que uns pocs, molt pocs, segueixin mantenint els seus privilegis, malaguanyada crisi. Si els ciutadans són els protagonistes del moment que vivim, hi ha esperances. Si no és així, anem al caos.    

Feia mesos que no parlava de futbol. Avui hi tornaré després d’haver vist el partit de Champions entre l’Arsenal i el Barça. Un partit emocionant. Massa emocionant, des del meu punt de vista. Penso que el Barça arriba als vuitens de final de la Champions en un bon moment, fins i tot després d’haver punxat a la lliga ( si es pot dir punxar a treure un empat fora de casa) i d’haver perdut avui contra l’Arsenal. Però hi ha coses del partit d’avui que no m’han entusiasmat. Al Barça li ha costat d’entrar al partit, un quart d’hora més o menys. Després m’ha agradat la resta de la primera part. Ha fallat en la conclusió de les jugades, fet que no li ha permès sentenciar l’eliminatòria. Hem perdonat massa. Una cosa ben humana, però que podria tenir un cost elevat. 

La segona part no m’ha agradat, la segona part del Barça vull dir. Li he vist poca ambició jugant-se el que s’hi jugava. Les errades de la primera part es poden perdonar, tothom pot fallar oportunitats. Però en la segona part no hi ha hagut oportunitats pràcticament. Em temia que passés el mateix que l’any passat i ha acabat passant. Sé que la tornada al Camp Nou no serà fàcil. Aquest Arsenal necessita més sort i algun dia l’acabarà trobant, espero que no sigui contra el Barça.

Tot està per fer i el Barça necesitarà donar el millor de si mateix en el partit de casa. Jo hi confio, però caldrà que millori en algunes coses. Hi ha una cosa que m’agrada d’aquest Barça. Aquest Barça, des del seu entrenador fins a l’últim dels seus jugadors, no plora. Un equip que juga de blanc avui no hauria parat d’entonar la cançó de l’enfadós; que si l’àrbitre ha anul·lat un gol injustament, que si no ha xiulat un penal, etc. No, aquest Barça no plora i es limita a ressaltar les seves mancances, el seu poc encert, les virtuts del rival. És una actitud que m’agrada. Un equip que es consideri gran no pot anar amb una actitud d’equip petit. Si el Barça no ha guanyat avui no és per uns errors arbitrals que no podem considerar garrafals o descarats. Ha perdut pels seus propis desencerts. Amb aquesta actitud no passa res si es perd. Parlem d’un esport on hom pot guanyar o perdre i avui ha tocat perdre. Penso que el Barça aprèn dels seus errors. Després de dues ensopegades seguides no crec que n’hi hagi una tercera, tot i que no és impossible. Tenim una oportunitat immillorable al Camp Nou i crec que l’aprofitarem. Tenim motius per a confiar-hi. Encara que en moments com els d’ara el culé retorna al seu pessimisme històric. Si no som optimistes ara, en aquest període que estem vivint, ja em direu quan ho serem. Estem en vies d’enterrar aquell Barça que s’acontentava a guanyar als blancs a costa de perdre títols, estem en vies de poder transformar al caganer culer en un culer que confia en el seu equip malgrat les ensopegades. Que sap posar-se d’empeus davant l’adversitat. L’equip necessitarà aquest culer i no aquell del passat. Espero que els que acudeixin al Camp Nou d’aquí unes setmanes sabran demostrar al seu equip que són allà per jugar amb ells, amb una sola veu i un sol cor. Que una pedra en el camí no és suficient per fer-nos caure, que sabrem reemprendre el camí plegats per a arribar més lluny.  

El govern dels millors no deixa de sorprendre’m dia rere dia. Recordo alguns dels que avui formen part de l’actual govern saltant com a llops a la gorja de l’anterior govern quan va començar a repartir càrrecs entre familiars i amistançats. A mi no em va agradar aquella decisió. Segurament que les persones que l’anterior govern va nomenar per a ocupar càrrecs executius al govern i empreses públiques eren persones preparades, no ho discuteixo, però això de nomenar familiars feia mal d’ulls. El mateix mal d’ulls que em fa la situació actual. No em va agradar llavors, ni m’ha agradat ara. A alguns, però, només els desagrada si ho fan els altres. Si ho fan ells, llavors diuen que no hi ha possible discussió sobre la competència professional dels nomenats, per molt germans que siguin. Bé, què hi farem. No hi fem més sang.

La companyia aèria Ryanair diu que eliminirà algunes desenes de vols de l’aeroport de Girona, una de les bases principals de la companyia al nostre país. Diu que l’actual govern no s’ha mostrat gens receptiu quan a la renovació dels acords amb la Generalitat perquè segueixin operant des de Girona. Jo no és que sigui massa amic de la companyia irlandesa, de fet no hi he volat mai. No sabria dir ben bé perquè, però no m’han caigut mai massa simpàtics, per molt irlandesos que siguin. Considero que la seva estratègia comercial i d’establiment als diversos aeroports té un vessant un poc xantatgista. Algunes de les seves polítiques comercials envers els passatgers tampoc no em satisfan. Però no són els únics. Al cap i a la fi no fan res més que aprofitar-se de la debilitat dels governs que es fan la competència entre ells tot oferint subvencions a fons perdut a grans empreses per tal que s’instal·lin als respectius països. Subvencions, avantatges fiscals, etc. Són instruments que tots han utilitzat i les companyies ho han sabut aprofitar. Així, doncs, és normal que aquestes s’hagin acostumat a fer xantatge a qualsevol govern per a instal·lar-se o mantenir-se en un lloc determinat. Només cal veure el que ha costat a les diferents administracions que Seat fabriqui el Q3 a Catalunya. Milions d’euros pagats a Wolksvagen. Les companyies, doncs, s’han habituat a aquest xollo que els surt molt a compte. Si ens prenem aquesta despesa com a una inversió que compensi d’alguna manera l’esforç fet, doncs, mira, es pot justificar.

Ryanair ja ha dit que si l’actual govern vol renegociar la continuitat de la companyia a Girona això tindrà un cost més elevat del que hauria tingut tancar un acord en l’actualitat. He sentit el responsable del govern en matèria de comunicacions dient que ells s’ho estaven prenent amb calma perquè l’acord actual no finalitzava fins el 2012. Ostres, que surt de l’ou aquest? Sembla estrany que un govern d’un partit amb una experiència de 23 anys de govern pugui dir coses com aquestes. Com he dit, a mi no m’agraden aquests acords, però ja que fa anys es va iniciar aquesta estratègia, caldria pensar en aquesta lògica per prendre les decisions i tenir una estratègia negociadora. Si aquest és el camp de joc, home, que el juguin bé. Els empresaris gironins ja s’han posat les mans al cap davant l’impacte negatiu que la decisió de Ryanair tindrà per al teixit econòmic de la regió. Probablement sigui així. I a més la continuïtat de l’aerolínia ens costarà als catalans molts més calerons que abans. Els mercats manen, així ho hem decidit, doncs, mal que em pesi, cal intentar que no manin del tot.

El govern dels millors m’està destrempant dia sí, dia també. No em vull imaginar com seria el govern dels pitjors, si aquests són els millors! Al final acabaré enyorant el govern anterior, del qual tan havien despotricat. Ryanair ha volgut donar un cop d’efecte davant el govern català i em sembla que ho haurà aconseguit. Es desfà de línies que li eren ben rendibles, com la que anava de Girona a Madrid i anuncia una devallada de viatgers del 50% per a Girona. Estic segur que els irlandesos estaran molt contents del nou govern perquè, evidentment, tot té solució i els catalans ja estem acostumats a pagar i callar. Ben segur que alguna cosa es pot resoldre encara, però gràcies a l’habilitat del govern dels millors, que no té pressa, la broma ens sortirà més cara. Els irlandesos ja ens ho han dit clar i en anglès.

Cada matí, quan em llevo i faig les operacions habituals abans d’iniciar la meva activitat diària, poso la ràdio i escolto les primeres notícies del dia. Ja fa temps que la música que sento és la mateixa. El nostre govern nacional ens assabenta amb comptagotes quins serveis retallarà als ciutadans. Un dia ens comuniquen retallades en educació, un altre en serveis de salut, un altre en serveis socials i així anar fent. Tinc la impressió que hem elegit un govern la missió del qual és desvestir l’estat, entès com a qualsevol administració pública encarregada de donar serveis als ciutadans. En educació segueixo tenint la impressió que el nostre país és incapaç de bastir un sistema educatiu perdurable i que no estigui sotmès a canvis continus en funció del govern de torn. Així és difícil assolir objectius com el de la reducció del fracàs escolar i assolir l’excel·lència en matèria educativa. El mateix passa en altres àmbits. Sembla, doncs, que la missió principal del nou govern català és desmuntar l’estat. Ens recomanen acudir a la sanitat privada, a les pensions privades, a l’educació privada, etc. Per a què necessitem l’estat em pregunto jo? Si en època d’escassetat treiem impostos als rics, perquè no eliminem tots els impostos? I cadascú que s’espavili!

Ara sento que hi ha milers de morts que estaven en espera de ser reconeguts en graus diversos com a dependents per a poder acollir-se a la llei de dependència i als serveis que se’n deriven. Té algun sentit tenir lleis que no es poden aplicar? Perquè fem lleis que no complim vulnerant el principi de legalitat? Si l’estat no pot complir amb els seus deures, no tenim els ciutadans el dret a alliberar-nos de les obligacions que ens imposa? Repeteixo que parlo d’estat en el concepte que engloba totes les administracions públiques. No hi ha d’haver correspondència entre les obligacions dels uns envers els altres? Si una part incompleix les seves obligacions, no té l’altra part el dret a incomplir les seves? Si no canvien la llei, tenim dret a demanar-ne el seu compliment, no?

No sé si estem davant una retallada conjuntural o bé estem davant un canvi de model social permanent. Estem anant a un sistema més semblant al nord-americà? Estem davant un desmuntatge temporal o permanent, sense retorn? Si el que em proposen és anar cap a un liberalisme a ultrança, on els mercats manen, on hi ha ciutadans de primera, de segona i de tercera i altres en què ja no té sentit parlar de ciutadania, prefereixo l’anarquia plena. Eliminem l’estat del tot. Així ningú no posarà les seves esperances on no n’hi ha. Fins i tot, si eliminem l’estat, podrem oblidar-nos del debat sobiranista, ja que no estarem subjectes a ningú, bé, als mercats, però ja sabem com els anarquistes feien front a aquests subjectes al segle passat.

Que ens parlin clar. La situació que ens proposen és una situació conjuntural o no? Passada la crisi, després d’haver fet passos enrere, tornarem a fer passos endavant o no? La crisi és l’excusa o és l’oportunitat per fer-nos beure a galet? Tenim dret a saber-ho, no? Vaja, així ho penso jo. Estic a un pas d’abraçar la ideologia anarquista, però m’agradaria tenir tots els elements per a prendre la meva decisió. Si hem de recular a un model social de principis del segle XIX, la història ja ens ha ensenyat quina ideologia és la que s’hi va enfrontar. Si us plau, algú em donarà una resposta clara i diàfana! Gràcies.