Escric aquestes ratlles després de gairebé 24 hores de fort vent. Estic saturat de tant de vent. Ha hagut de passar mig segle perquè el vent m’afecti. Fins ara intentava veure en el vent alguna cosa de positiu, que segur que en té, però amb el pas del temps me n’he cansat. El nostre país és país de fortes ventades pels seus extrems. El nord amb la seva famosa tramuntana i el sud pel menys idealitzat mestral. Al nord del país han sabut fer del seu vent tota una cosmologia que forneix caràcter a la seva gent. Nosaltres, al sud, no hem estat tan romàntics. Segur que el vent és un fenomen útil al planeta i a l’ésser humà, neteja l’atmosfera, permet aprofitar-ne l’energia i altres coses que ni se m’acudeixen. No dubto que deu tenir algun efecte benèfic. Però el pas dels anys me l’ha convertit en alguna cosa indesitjable. Deu ser que començo a tenir massa anys acumulats.
Recordo que abans jo mateix tenia una imatge idíl·lica del vent. Envejava la comercialització que els empurdanesos han fet de la seva tramuntana. Sempre he pensat que el nostre mestral no era pas inferior a la seva tramuntana, però no l’havíem sabut vendre tan bé. No entenia, tampoc, la gent gran que em deia que el vent els afectava el seu humor, els feia agafar mal de cap i que l’avorrien. Ara començo a entendre’ls. He passat tot el dia amb un cap més espès que una bona crema. Sense agilitat per pensar i amb un malestar general que afecta el meu humor.
El nostre petit país, el Camp de Tarragona, és terra de vent, de fort vent. Ara només en sé veure els aspectes negatius. El vent em fa adonar del pas del temps. Fa caure els arbres vells mentre els joves resisteixen. Emprenya la gent gran mentre la canalla hi juga. Evidencia les febleses de les cases velles, ens ensenya la nostra feblesa quan intentem frenar-nos quan el vent ens empeny per darrera o ens mostra la nostra impotència i ridiculesa quan volem afrontar-lo de cara avançant ajupits en un angle de 45 graus. Qui no recorda alguna ocasió en què una farola ha estat l’àncora que ens ha permès aturar-nos davant d’una embranzida inesperada. Les persones creiem sovint estar per damunt dels elements climatològics i això ho hem pagat en algunes ocasions força car. Pensem que podem dominar l’aigua, que la podem fer circular per on vulguem, però ella ens ha demostrat que és molt tossuda, molt més que nosaltres. Amb el vent ens passa el mateix. Quantes teulades no ens ha arrencat o murs no ha esfondrat! Ens ha fet rebaixar la nostra supèrbia força vegades. Sí, el vent és un element que ens dóna la nostra justa mesura. El pas dels anys ens la mostra amb més cruesa. No sóc pas un vell, però descobreixo que no sóc tan jove. I és que el temps fa el seu camí inehorable. Els anys no passen en va. El seu pas ens pot fer més savis o més rucs, més forts o més febles, però ens canvia. Avui el vent m’ha posat una mica nostàlgic, què hi farem. Sóc com un dels meus cactus alts i esvelts, de més de tres metres d’alçada que desafien el vent sabedors que aquest els escapçarà, però segurs que aquest procés natural els permetrà que del seu cos punxegut en sorgiran nous brots que amb el pas dels anys tornaran a desafiar tempestes i rufolades. Com nosaltres, si després de caure ens sabem tornar a aixecar.
