Cada matí, quan em llevo i faig les operacions habituals abans d’iniciar la meva activitat diària, poso la ràdio i escolto les primeres notícies del dia. Ja fa temps que la música que sento és la mateixa. El nostre govern nacional ens assabenta amb comptagotes quins serveis retallarà als ciutadans. Un dia ens comuniquen retallades en educació, un altre en serveis de salut, un altre en serveis socials i així anar fent. Tinc la impressió que hem elegit un govern la missió del qual és desvestir l’estat, entès com a qualsevol administració pública encarregada de donar serveis als ciutadans. En educació segueixo tenint la impressió que el nostre país és incapaç de bastir un sistema educatiu perdurable i que no estigui sotmès a canvis continus en funció del govern de torn. Així és difícil assolir objectius com el de la reducció del fracàs escolar i assolir l’excel·lència en matèria educativa. El mateix passa en altres àmbits. Sembla, doncs, que la missió principal del nou govern català és desmuntar l’estat. Ens recomanen acudir a la sanitat privada, a les pensions privades, a l’educació privada, etc. Per a què necessitem l’estat em pregunto jo? Si en època d’escassetat treiem impostos als rics, perquè no eliminem tots els impostos? I cadascú que s’espavili!
Ara sento que hi ha milers de morts que estaven en espera de ser reconeguts en graus diversos com a dependents per a poder acollir-se a la llei de dependència i als serveis que se’n deriven. Té algun sentit tenir lleis que no es poden aplicar? Perquè fem lleis que no complim vulnerant el principi de legalitat? Si l’estat no pot complir amb els seus deures, no tenim els ciutadans el dret a alliberar-nos de les obligacions que ens imposa? Repeteixo que parlo d’estat en el concepte que engloba totes les administracions públiques. No hi ha d’haver correspondència entre les obligacions dels uns envers els altres? Si una part incompleix les seves obligacions, no té l’altra part el dret a incomplir les seves? Si no canvien la llei, tenim dret a demanar-ne el seu compliment, no?
No sé si estem davant una retallada conjuntural o bé estem davant un canvi de model social permanent. Estem anant a un sistema més semblant al nord-americà? Estem davant un desmuntatge temporal o permanent, sense retorn? Si el que em proposen és anar cap a un liberalisme a ultrança, on els mercats manen, on hi ha ciutadans de primera, de segona i de tercera i altres en què ja no té sentit parlar de ciutadania, prefereixo l’anarquia plena. Eliminem l’estat del tot. Així ningú no posarà les seves esperances on no n’hi ha. Fins i tot, si eliminem l’estat, podrem oblidar-nos del debat sobiranista, ja que no estarem subjectes a ningú, bé, als mercats, però ja sabem com els anarquistes feien front a aquests subjectes al segle passat.
Que ens parlin clar. La situació que ens proposen és una situació conjuntural o no? Passada la crisi, després d’haver fet passos enrere, tornarem a fer passos endavant o no? La crisi és l’excusa o és l’oportunitat per fer-nos beure a galet? Tenim dret a saber-ho, no? Vaja, així ho penso jo. Estic a un pas d’abraçar la ideologia anarquista, però m’agradaria tenir tots els elements per a prendre la meva decisió. Si hem de recular a un model social de principis del segle XIX, la història ja ens ha ensenyat quina ideologia és la que s’hi va enfrontar. Si us plau, algú em donarà una resposta clara i diàfana! Gràcies.
