Un espai de serenor en la tempestat

Seguint amb l’entrada anterior, vull desenvolupar una mica més el tema amb indignació tranquil·la. Com ja he apuntat anteriorment, aquesta fase incipient d’indignació corre el risc de quedar-se en un foc d’encenalls. Cal tenir molt clar què es vol. Sense tenir això clar tot serà inútil. Un cop sapiguem què volem, haurem d’afrontar com ho fem realitat. Aquí és on poden néixer les dissensions. Alguns voldrien una revolució a l’estil clàssic. Jo crec que aquesta opció és inviable. Caldria combinar reforma i ruptura. O el moviment d’indignació es prou potent i transversal per obligar al status quo actual a fer-lo seu o caldrà crear una eina que el faci possible i l’amplifiqui.

Tot plegat és prou difícil, però alhora apassionant. I aquí és on es pot frustrar tot plegat. Si bastim aquest moviment d’antisistema es quedarà com una cosa residual, marginal. El status quo actual ens té acostumats a assumir algunes de les coses que la societat demanda, però ho fa de tal manera que procura que res d’essencial no canvïi. L’alternativa, doncs, passa per construir una eina útil que faci realitat els anhels de bona part de la societat i la ciutadania de ser protagonista del seu present i de la seva realitat. És en la concreció i creació d’aquesta eina que es poden frustrar de nou les aspiracions ciutadanes. Els partits polítics actuals s’han apoltronat en la democràcia representativa. El pas a la democràcia participativa difícilment la protagonitzaran ells. Però cal un instrument que vehiculi aquestes aspiracions. Aspiracions diverses i diferents. Cal un aglutinador. Les societats no avancen i progressen sense organitzar-se. Aquí comencen les dificultats. Les organitzacions i les persones sovint ens veiem sotmeses a la instrumentalització dels poderosos. Necessitem organitzacions que facin dels seus anhels la guia i la pràctica organitzativa de baix a dalt. Les seves organitzacions han d’actuar i ser model de com volen que sigui la societat. Plenament participatives, però amb lideratges. Que impedeixin la possibilitat d’apoltronament dels seus líders. Ambuna organització interna modèlica. Caldria tenir ben present alguns exemples històrics. Em ve al cap el cas dels Verds alemanys. Un moviment que va saber engrescar bona part de la ciutadania alemanya però que va sucumbir a les poderoses temptacions que el sistema polític i social actual ofereix. La democràcia particpativa s’ha de dur a la pràctica com una inundació, de baix cap dalt, que penetri en tots els estrats de la societat. I això no s’aconsegueix quedant-se a casa. Tancant-nos en la nostra bombolla. O nosaltres ens fem protagonistes o altres agafaran el protagonisme per a perpetuar el seu status. Cal jugar la partida, sinó ens seguiran deixant al marge. La democràcia representativa no és ni bona ni dolenta, només perd el seu sentit quan deixa de sostenir-se en la democràcia participativa. L’una ha d’estar amarada de l’altra. Però per fer-ho possible, els ciutadans ens hem de fer valer. Trobar les fórmules més enllà de mostrar la nostra indignació. Hem de deixar de mirar-nos el nostre melic i veure en el nostre melic el del nostre veí, del que treballa i del que no té feina, del que té una posició benestant i del que voreja el risc de l’exclusió, del nouvingut i el del terròs de tota la vida.

Hi ha uns valors que la immensa majoria de la ciutadania pot compartir. Valors que ens han portat al progrés social i econòmic però que en oblidar-los els hem corrumput. Trobem els indignats i ajuntem-nos. Compartim la indignació i veiem com podem recompondre els valors que ens han fet progressar individualment i social i reintroduim-los en la nostra forma de viure. Tenim un planeta fabulós, un món que se’ns ha fet petit, però en el qual encara hi podem viure. Un món sense distàncies on és tan important vetllar pel que viu a uns centenars de metres de casa com pel que viu a milers de quilòmetres. És una utopia? Potser sí, però el progrés s’ha aconseguit a base de perseguir utopies. Diuen que voler és poder. Si això és així, cal compartir el què volem. Tot seguit podrem compartir com aconseguir-ho.       

Aquests dies ha sorprès la mobilització de tota una sèrie de persones en diverses places del nostre país i del regne d’Espanya. Qui ens havia de dir fa quatre dies que hauríem d’aprendre unes quantes lliçons de les mobilitzacions del nord d’Àfrica, d’unes societats i una ciutadania que des d’occident sovint hem menyspreat. Qui ens havia de dir que la nostra ciutadania se sentiria interpel·lada per un llibret escrit per un nonagenari com Stéphane Hessel que proclama als quatre vents que cal que ens indignem, que ens treiem la pols de damunt i actuar. Ho celebro.

La indignació ha adoptat una forma nord-africana. S’han escollit uns espais emblemàtics de diferents ciutats. La plaça de Catalunya de Barcelona o la Puerta del Sol a Madrid. Aquestes s’han convertit en un mirall de la plaça Tahrir. Seria convenient que aquest moviment no fos una bufada efímera. És aviat per saber si tot plegat tindrà alguna transcendència més enllà de mostrar una indignació passatgera. La indignació ciutadana ha de ser activa, transformadora. Si tot queda en una anècdota no haurà servit de res. El que més hauria de defensar aquest moviment, des del meu punt de vista, és la democràcia participativa. Això demana implicació, compromís.

En la meva opinió, caldria que s’allunyessin dels anomenats moviments antisistema. No es pot construir gaire cosa amb un qualificatiu i un prefix com el “d’anti”. Més aviat es construeix quan hom està a favor d’alguna cosa. Alguns antisistema no aporten res a la societat actual, però sota aquest qualificatiu anomenem també altres moviments que sí que porten propostes de transformació social, econòmica i política. La nostra societat, l’actual, necesita propostes que ultrapassen les que s’aporten des del “status quo”. Gran part de la ciutadania està desorientada, desenganyada. Jo també. Però no n’hi ha prou amb mostrar aquest descontentament. Cal participar activament per bastir una alternativa coherent, viable i seriosa per capgirar el mitjó. Si no ho fem així, només contribuirem a crear frustració i en això en som experts. Frustració en els anhels democràtics i polítics, socials i conòmics. La indignació que propugna Hessel no busca la frustració. Els ciutadans del Magrib no van defallir, no van deixar opció a la frustració. En serem capaços nosaltres de seguir el seu exemple? Sabrem persistir en aquest objectiu? Tant de bo que sí. Transformar la nostra societat demana un pas previ, demana transformar-nos nosaltres mateixos. El primer canvi s’ha de produir a nivell individual. A partir d’aquí podem aspirar a una transformació social. Jo m’hi apunto. No ens podem permetre noves frustracions.   

Fa una setmana a Madrid parlaven de la fi d’una era. Es referien a la fi del domini futbolístic del Barça. Jo penso que s’havien de referir a la fi d’un èxit efímer com és la victòria madridista en la final de la copa espanyola. Estic orgullós del meu equip. Estic orgullós d’aquests jugadors, del nostre entrenador. Dins al camp i fora del camp. Són bons futbolistes, bons esportistes i bones persones.

Aquí podria acabar aquesta entrada, però no ho faré. Ja vaig dir ahir que Guardiola, en la meva opinió, va estar brillant ahir. Sempre elegant, va sorprendre quan tocava sorprendre. Un cop de puny a la taula d’una persona que no acostuma a donar cops de puny a la taula va desconcertar el món madridista. Avui calia tornar a l’elegància. Guardiola és intel·ligent. En tots els àmbits. I entén de futbol. És constructiu.

Els diaris internacionals ja passen de l’entrenador del Madrid, del seu discurs ploraner i de queixa permanent. Passen també del seu futbol, si hom pot anomenar futbol a això que fa jugar als seus jugadors. L’entrenador madridista empetiteix als bons jugadors que té el Madrid i un club com el que el paga. Crec que ells també en comencen a estar cansats. Guardiola ha parlat de futbol i dels seus jugadors. L’entrenador del Madrid ha parlat d’ell mateix i de les seves frustracions. Si jo fos afeccionat madridista, estaria molt emprenyat amb la trajectòria a que aquest entrenador aboca el seu equip, el club que el paga. El portuguès és egocèntric. Només li importa el seu currículum. Si per a augmentar-lo ha d’avergonyir el seu equip davant de tot el món no dubta a fer-ho. Avui a la roda de premsa no ha fet res més que parlar del seu egocentrisme. El Madrid i qualsevol equip que ell entrena només és un instrument per a alimentar el seu egocentrisme. Avui es preguntava molts perquès. Fa dies que es pregunta perquè el seu equip acaba sovint amb deu jugadors. La resposta l’hauria de trobar en la forma com fa jugar els seus jugadors. Uns jugadors que els agradaria jugar amb el Barça, n’estic convençut. Que se senten ridículs havent de jugar tan agressivament, tan destructivament, tant a l’estil d’un equip petit. El mateix CR ho ha insinuat. La resposta a totes les preguntes de l’entrenador portuguès les trobarà en ell mateix. I ell ho sap. I ja no vull parlar més d’aquest senyor perquè crec que li fem massa cas, no diu res interessant. Avui ha parlat del Chelsea, de l’Inter, de Van Percie, i poc del Madrid i el seu joc. Un equip tan defensiu és normal que en més d’una ocasió perdi els papers i es quedi amb deu jugadors.

I del Barça què puc dir. És el viu retrat d’un poble. Lluitador, amant de la qualitat en el què fa. Fidel. Cruyf, Richjart (no sé si ho escric bé), Guardiola han connectat amb aquest poble. Sabem guanyar i sabem perdre perquè en la nostra història hem tastat sovint el gust de la derrota.

Tenim l’eliminatòria ben encarrilada. Molt ben encarrilada, però no guanyada. Mantenim la confiança alta. Però hem de seguir amb el nostre estil. Respecte pel rival, un respecte que es mereix tothom i que cal contenir la nostra alegria perquè som davant d’una fase eliminatòria. El Manchester ens espera, però mentre hi ha vida hi ha esperança. El portuguès diu que ja no poden passar. Si això ho digués el meu entrenador jo el faria fora abans d’una hora. Alegria, doncs, continguda. No fem pasqua abans de rams. Respecte i pit i amunt. Orgull dels que defensen els colors amb qui em sento identificat. Passo del portuguès. No té cap proposta positiva, ni creativa. Una era no és cosa d’un partit. És un període llarg de bona feina que dóna els seus resultats. I a més ens fa feliços, què més podem demanar.    

El que escriuré ara ho faig perquè ahir vaig comentar amb un amic que jo creia que Guardiola havia de deixar en algun moment la candidesa de la que ha fet gala com a entrenador del Barça al llarg dels dos anys que ha estat al capdavant del primer equip blaugrana. Una candidesa elegant que comparteixo, però que en determinats moments crec que cal arraconar-la un instant. I com que ho vaig dir ahir per això faig aquest apunt. Si només ho hagués pensat no l’escriuria, però com que tinc testimonis em reafirmo. Ara molts s’estriparan les vestidures. Crec que es tracta d’això. Tots fem massa cas d’un personatge com Mourinho que és monocorde amb el seu discurs queixós que, des del meu punt de vista, l’empetiteix. En canvi quan una persona com Guardiola, sempre correctíssim, canvia de cop el seu discurs, això destrempa a molta gent. Jo celebro que ho hagi fet. Recordo una roda de premsa de Guardiola en què els periodistes li preguntaven sobre unes declaracions de Mourinho. Pep va preguntar si en les declaracions del madridista s’havia citat la seva persona. Davant la negativa de la resposta, Guardiola va dir que essent així ell no tenia res a dir. Avui era l’ocasió idònia. Jo, com li deia al meu amic, ja ho hagués fet abans això de posar els collons damunt la taula.

Quan hom no para de bramar ningú no li fa cas. Només quan es diu Mourinho. En això som uns torrecollons. Li prestem massa atenció. Quan algú ens acostuma a reflexionar o parlar analíticament, en el moment que brama, això sí que crida l’atenció. És un moment puntual. Aquells que defensen els brams de Mourinho, ara carregaran contra les paraules de Guardiola. No hi fa res. La resposta de Guardiola avui  és una resposta intel·ligent que comparteixo.

Per tant, chapeau per Guardiola. Chapeau per aquest equip que ens fa i ens ha fet feliços en moltes ocasions. No tinc ni una ombra de dubte que ens seguirà fent feliços. I ho farà de la manera que fem les coses al nostre país, amb elegància, jugant al què toca. Fent futbol. S’ha de ser un pocavergonya  per demanar, com fa el madridista aquell que llença copes sota les rodes d’un autobús i del qual no vull ni escriure el seu nom, per demanar, deia, que el rival fos noble i jugués net. Algú del Madrid té pebrots de demanar als jugadors del Barça que juguin net? Sort que els partits entre Barça i Madrid els han vist milions de persones per la tele. Cadascú tindrà la credibilitat que s’haurà guanyat i per mi el Barça fa molts anys ja que mereix el meu respecte més absolut.

Demà guanyarem o no, no ho sé, però fem el que fem, ho farem al nostre estil, amb noblesa, amb elegància, no perquè ho demani un pocavergonya, sinó perquè només sabem fer les coses així. I passi el que passi en l’eliminatòria, no oblidem que és una eliminatòria, en aquests moments no tinc cap dubte que per poc que el Barça rutlli, ni el millor Madrid és capaç d’eliminar-nos. Tot depèn de nosaltres i de ningú més. El millor Madrid d’aquesta temporada no ha pogut guanyar cl Barça en noranta minuts. Força Barça.  

Hi ha milers de seguidors blaugranes que han nascut i crescut amb l’èxit. Per ells la derrrota pot ser una cosa difícil de pair. Però per als que ja tenim una edat sabem què és això de veure escapar trofeus de les mans. Hem viscut més temps sense grans èxits que no pas amb la situació contrària. El Barça dels darrers anys, no només els de Gruardiola, ens ha donat noves eines i instruments per a afrontar aquestes derrotes. No hi ha ningú que gaudeixi amb la derrota, però, la maduresa es demostra, sovint, en com s’afronta una derrota. L’esport té aquestes coses. Hi ha un moment en què tot es juga a una carta. I això es dóna en una final.

Ahir es disputava el torneig menys important de tots els que el Barça podia guanyar. I vam perdre. Ara és moment de demostrar la nostra maduresa. La derrota no té remei, pertany al passat. Tenim reptes importants a l’abast. La lliga la tenim a tocar i la Champions depèn de nosaltres. Cal mirar endavant. El compromís i la qualitat de l’equip barcelonista són garanties suficients per a afrontar aquests campionats. No caiguem en les misèries pròpies dels febles. Som forts. Tenim confiança. Valorem les coses en la seva justa mesura. Ens hauria agradat guanyar, és clar, però una de les possibilitats era que no ho féssim. És important el com.

Tenim una senya d’identitat, un estil de joc que enamora. A vegades les coses no surten del tot rodades. Però si no perdem la nostra personalitat no passa res. La tristesa em va durar un instant. No vaig quedar emmirallat pel triomf del rival. Vaig quedar emmirallat pel joc desplegat pel Barça de la segona part. Ens va faltar encert en la finalització de les jugades i saber protegir millor la nostra defensa. Tan important com l’aspecte físic és l’aspecte mental. Si el Barça manté el seu cervell ben despert no hem de tenir por. Essent la copa la menor de les competicions que estem afrontant, no la menysvalorem. Això ho fan els perdedors. L’hem perdut, sí, doncs passem pàgina. Amb dignitat i sabent que és més important el que vindrà que no pas el que ja ha passat. Donem escalf a aquest equip i ens correspondrà. Amb orgull de qui és respectat.

La copa sembla que tampoc va quedar massa satisfeta d’anar cap a Madrid. Aixafada per l’autobús de la celebració, semblava dir: em tindreu, però no em gaudireu. I això és el que busquem o hem de buscar nosaltres, gaudir, i serà gaudint que arribarà la recompensa. Aquesta ha de ser la nostra senya d’identitat. Hem d’estar per damunt de la victòria o de la derrota. Aquesta és la nostra força i no l’hem perdut pas. La meva confiança segueix intacta. Espero que els que no havien tastat el sabor de la derrota fins ara, també la mantinguin. La victòria es gesta dia a dia, amb el treball constant i seriós. I ja s’ha demostrat que això ho sabem fer. Apa, doncs, a passar pàgina i mirar endavant. Mirar enrere no faria res més que frenar les nostres expectatives. Mirar endavant amb maduresa, sense revenges, assumint la possibilitat que es pot perdre, però confiats que això, treballant amb encert és un risc que podem minimitzar.