Una mica més sobre la indignació

Seguint amb l’entrada anterior, vull desenvolupar una mica més el tema amb indignació tranquil·la. Com ja he apuntat anteriorment, aquesta fase incipient d’indignació corre el risc de quedar-se en un foc d’encenalls. Cal tenir molt clar què es vol. Sense tenir això clar tot serà inútil. Un cop sapiguem què volem, haurem d’afrontar com ho fem realitat. Aquí és on poden néixer les dissensions. Alguns voldrien una revolució a l’estil clàssic. Jo crec que aquesta opció és inviable. Caldria combinar reforma i ruptura. O el moviment d’indignació es prou potent i transversal per obligar al status quo actual a fer-lo seu o caldrà crear una eina que el faci possible i l’amplifiqui.

Tot plegat és prou difícil, però alhora apassionant. I aquí és on es pot frustrar tot plegat. Si bastim aquest moviment d’antisistema es quedarà com una cosa residual, marginal. El status quo actual ens té acostumats a assumir algunes de les coses que la societat demanda, però ho fa de tal manera que procura que res d’essencial no canvïi. L’alternativa, doncs, passa per construir una eina útil que faci realitat els anhels de bona part de la societat i la ciutadania de ser protagonista del seu present i de la seva realitat. És en la concreció i creació d’aquesta eina que es poden frustrar de nou les aspiracions ciutadanes. Els partits polítics actuals s’han apoltronat en la democràcia representativa. El pas a la democràcia participativa difícilment la protagonitzaran ells. Però cal un instrument que vehiculi aquestes aspiracions. Aspiracions diverses i diferents. Cal un aglutinador. Les societats no avancen i progressen sense organitzar-se. Aquí comencen les dificultats. Les organitzacions i les persones sovint ens veiem sotmeses a la instrumentalització dels poderosos. Necessitem organitzacions que facin dels seus anhels la guia i la pràctica organitzativa de baix a dalt. Les seves organitzacions han d’actuar i ser model de com volen que sigui la societat. Plenament participatives, però amb lideratges. Que impedeixin la possibilitat d’apoltronament dels seus líders. Ambuna organització interna modèlica. Caldria tenir ben present alguns exemples històrics. Em ve al cap el cas dels Verds alemanys. Un moviment que va saber engrescar bona part de la ciutadania alemanya però que va sucumbir a les poderoses temptacions que el sistema polític i social actual ofereix. La democràcia particpativa s’ha de dur a la pràctica com una inundació, de baix cap dalt, que penetri en tots els estrats de la societat. I això no s’aconsegueix quedant-se a casa. Tancant-nos en la nostra bombolla. O nosaltres ens fem protagonistes o altres agafaran el protagonisme per a perpetuar el seu status. Cal jugar la partida, sinó ens seguiran deixant al marge. La democràcia representativa no és ni bona ni dolenta, només perd el seu sentit quan deixa de sostenir-se en la democràcia participativa. L’una ha d’estar amarada de l’altra. Però per fer-ho possible, els ciutadans ens hem de fer valer. Trobar les fórmules més enllà de mostrar la nostra indignació. Hem de deixar de mirar-nos el nostre melic i veure en el nostre melic el del nostre veí, del que treballa i del que no té feina, del que té una posició benestant i del que voreja el risc de l’exclusió, del nouvingut i el del terròs de tota la vida.

Hi ha uns valors que la immensa majoria de la ciutadania pot compartir. Valors que ens han portat al progrés social i econòmic però que en oblidar-los els hem corrumput. Trobem els indignats i ajuntem-nos. Compartim la indignació i veiem com podem recompondre els valors que ens han fet progressar individualment i social i reintroduim-los en la nostra forma de viure. Tenim un planeta fabulós, un món que se’ns ha fet petit, però en el qual encara hi podem viure. Un món sense distàncies on és tan important vetllar pel que viu a uns centenars de metres de casa com pel que viu a milers de quilòmetres. És una utopia? Potser sí, però el progrés s’ha aconseguit a base de perseguir utopies. Diuen que voler és poder. Si això és així, cal compartir el què volem. Tot seguit podrem compartir com aconseguir-ho.       

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.