Aquests dies ha sorprès la mobilització de tota una sèrie de persones en diverses places del nostre país i del regne d’Espanya. Qui ens havia de dir fa quatre dies que hauríem d’aprendre unes quantes lliçons de les mobilitzacions del nord d’Àfrica, d’unes societats i una ciutadania que des d’occident sovint hem menyspreat. Qui ens havia de dir que la nostra ciutadania se sentiria interpel·lada per un llibret escrit per un nonagenari com Stéphane Hessel que proclama als quatre vents que cal que ens indignem, que ens treiem la pols de damunt i actuar. Ho celebro.
La indignació ha adoptat una forma nord-africana. S’han escollit uns espais emblemàtics de diferents ciutats. La plaça de Catalunya de Barcelona o la Puerta del Sol a Madrid. Aquestes s’han convertit en un mirall de la plaça Tahrir. Seria convenient que aquest moviment no fos una bufada efímera. És aviat per saber si tot plegat tindrà alguna transcendència més enllà de mostrar una indignació passatgera. La indignació ciutadana ha de ser activa, transformadora. Si tot queda en una anècdota no haurà servit de res. El que més hauria de defensar aquest moviment, des del meu punt de vista, és la democràcia participativa. Això demana implicació, compromís.
En la meva opinió, caldria que s’allunyessin dels anomenats moviments antisistema. No es pot construir gaire cosa amb un qualificatiu i un prefix com el “d’anti”. Més aviat es construeix quan hom està a favor d’alguna cosa. Alguns antisistema no aporten res a la societat actual, però sota aquest qualificatiu anomenem també altres moviments que sí que porten propostes de transformació social, econòmica i política. La nostra societat, l’actual, necesita propostes que ultrapassen les que s’aporten des del “status quo”. Gran part de la ciutadania està desorientada, desenganyada. Jo també. Però no n’hi ha prou amb mostrar aquest descontentament. Cal participar activament per bastir una alternativa coherent, viable i seriosa per capgirar el mitjó. Si no ho fem així, només contribuirem a crear frustració i en això en som experts. Frustració en els anhels democràtics i polítics, socials i conòmics. La indignació que propugna Hessel no busca la frustració. Els ciutadans del Magrib no van defallir, no van deixar opció a la frustració. En serem capaços nosaltres de seguir el seu exemple? Sabrem persistir en aquest objectiu? Tant de bo que sí. Transformar la nostra societat demana un pas previ, demana transformar-nos nosaltres mateixos. El primer canvi s’ha de produir a nivell individual. A partir d’aquí podem aspirar a una transformació social. Jo m’hi apunto. No ens podem permetre noves frustracions.