Un espai de serenor en la tempestat

ELS CASTELLS EXPLICATS A LES MEVES FILLES

INTRODUCCIÓ

Aquest no és un text escrit per un historiador, per tant, aquí no hi trobareu dades històriques, ni una relació exhaustiva de fets, ni polèmiques sobre l’època exacte en la qual els castells humans van aparèixer en el nostre context geogràfic, cultural, social, polític o econòmic. És un intent d’explicar d’una forma ben planera què són i com van néixer els castells i la seva evolució, des dels seus inicis fins a l’època actual. Així, doncs, aquestes línies pretenen explicar a les meves filles i als més menuts com i perquè al nostre país, i més concretament en l’àrea geogràfica delimitada pel Camp de Tarragona i el Penedès, uns homes, i avui moltes dones, tenen la dèria d’enfilar-se els uns damunt dels altres per arribar ben amunt tot  construint unes estructures fetes de carn i ossos.

En un moment de forta expansió del fet casteller més enllà de les àrees que els van veure néixer i créixer, m’ha semblat adequat intentar trobar la manera d’explicar als més menuts, i potser als no tan menuts, el perquè dels castells. M’interessa, doncs, molt més l’anima que el cos dels castells. No sé si aconseguiré amb les meves paraules que les meves filles penetrin en l’ànima castellera, si més no, però, ho he intentat i ara us ofereixo aquest petit treball.

Desitjo que passeu una estona agradable llegint aquestes línies i que les meves paraules us transportin a l’arrel dels castells, a l’essència que els ha fet realitat.

A QUI SE LI VA ACUDIR ENFILAR-SE A LES ESPATLLES?

Els estudiosos del fet casteller han deixat prou clar l’origen. Al Camp de Tarragona i al Penedès, a diferència d’altres zones de Catalunya, sobretot les de l’anomenada Catalunya Vella, més o menys del Llobregat cap al nord, les festes populars tenien com a elements comuns els anomenats balls plans i balls parlats, en contraposició dels balls rodons més propis de la Catalunya Vella. El ball rodó per excel·lència que ha arribat fins als nostres dies seria la sardana, aquella dansa que Maragall va dir que era la més bella de les que es fan i es desfan.

Sembla que al Camp de Tarragona els nostres avantpassats preferien fer un altre tipus de danses que no passaven per formar rotllanes, sinó que formaven diverses figures i en els quals la paraula tenia una importància rellevant. En les poblacions tarragonines trobem els balls de Dames i Vells, els versots, les carretilles, les moixarangues o moixigangues, el ball de valencians, de gitanes, de bastons, etc. Moltes d’aquestes danses tenien les seves arrels en les festes religioses i algunes d’elles es representaven fins i tot dins les esglésies. Els uns representaven escenes de la Passió, altres formaven part de representacions lligades a algun sant, etc. Algunes d’aquestes danses, en algun moment de la seva execució, tenien un tret comú; uns quants dels seus dansaires acabaven enfilant-se els uns sobre les espatlles dels altres. Hi ha un consens generalitzat que els castells deriven d’una dansa que s’anomenava Ball de Valencians. No sé si està prou estudiat l’origen d’aquest nom, però els que l’executaven no eren precisament valencians, sinó gent del propi poble.

Tal com he assenyalat, doncs, moltes festes i els seus actes tenien un caire marcadament religiós. En aquells anys de finals del segle divuit i començaments del segle dinou, el fet religiós era present en tots els àmbits de la vida. L’església era un poder real en la nostra societat. L’autoritat era representada per l’alcalde, el rector, el guàrdia civil i el mestre.

Uns anys abans van passar dos fets que van marcar tots els pobles d’Europa i que van tenir una forta influència en el pensament humà. El primer va ser la Declaració de la Independència del que avui són els Estats Units, que en aquell temps eren uns dominis del Regne Unit al continent americà. Després d’una guerra que durà força temps les colònies d’Amèrica es van independitzar de la metròpoli londinenca.

L’altre fet rellevant va succeir poc després més a la vora del nostre país. Va ser la Revolució Francesa. Una revolució que va fer trontollar tots els poders europeus i que va acabar amb l’execució del rei de França, Lluís setze, a la guillotina, un estri que va tallar molts caps durant la revolució i que ho feia de forma neta i precisa. La revolució anava carregada d’un important sentiment anticlerical; els revolucionaris volien acabar amb el poder que bisbes i capellans havien anat acumulant al voltant de la monarquia.

Us preguntareu amb raó què té a veure tot això amb els castells. Bé, la revolució francesa va traspassar fronteres en l’àmbit de les idees. Va aparèixer el que es va anomenar liberalisme que incorporava un fort sentiment anticlerical. Si recordeu, hem dit que moltes de les danses que es ballaven en les nostres festes tenien una gran càrrega religiosa. Imagineu que us traslladeu a finals del segle divuit i esteu participant en la festa major d’un dels pobles del Camp de Tarragona. En un clima de religiositat popular, més basat en les formes que en el fons, arriba l’hora dels balls. Li toca al Ball de Valencians. No en coneixem massa cosa de la seva configuració, però sabem que finalitzava amb una construcció humana que li donava espectacularitat. Tothom esperava el moment final. Aquesta expectació que ja devia existir anys abans, ara, amb les noves idees que arriben d’Europa i l’anticlericalisme que hi anava afegit, no és estrany que algú pensés que ja era hora de deslligar aquestes construccions finals del ball de valencians o la muixaranga i donar-los personalitat pròpia, sense cap mena de connotació religiosa. Probablement això va propiciar un nou acte festiu que va desembocar en el que avui coneixem com a castells.

Sembla que entre Alcover i Valls es va disgregar el Ball de Valencians de la seva part final. De ben segur que durant un temps les dues demostracions populars devien conviure, però amb el pas del temps el que avui coneixem com a castells es va anar imposant. Un tal Cargol va aixecar, segons la tradició, un pilar a Alcover. Sembla que a les festes de la Candela de Valls de començaments de segle dinou aquesta manifestació cultural ja estava més o menys consolidada i organitzada. Els castells havien nascut i havien adquirit personalitat pròpia i independent dins l’àmbit de la festa laica.

FRUIT D’UNA ÈPOCA

L’època que veu néixer els castells té, en la meva opinió, molt a veure amb el seu origen. L’esperit humà sempre ha tingut afany de superació. Coincidint amb el romanticisme, nascut a Alemanya i la Gran Bretanya pocs anys abans, neix una atracció per la natura i per superar els obstacles que aquesta presenta. L’alpinisme veurà el seu esclat també en aquesta època. Tenim constància d’ascensions anteriors a cims dels Alps, però per aquesta època els homes no en tenen prou de pujar alguns cims. Ara s’imposen reptes diferents, fer ascensions a les muntanyes més emblemàtiques per llocs més escarpats i difícils. Així, el 1786 es realitza la primera ascensió al Mont Blanc, la muntanya més alta de l’Europa occidental. La gent ja no cercava pujar muntanyes amb una finalitat concreta, pastorívola o traçant noves rutes, sinó per l’afany de superació humana. Això va obrir el període de grans ascensions que s’aniran succeint des de llavors fins als nostres dies.

Aquelles petites torres humanes que van desentendre’s de l’anterior Ball de Valencians, va suposar per als homes d’aquell temps una forma de superació constant que amb el pas del temps els va portar a les consecucions de castells de major envergadura i dificultat, arribant així a l’època d’or dels castells per allà mitjans del segle dinou. Com va passar amb l’alpinisme, va entrar en joc la rivalitat. Els escaladors de l’època maldaven per ser els primers a fer tal o qual ascensió. De la mateixa manera, a Valls es van organitzar diferents colles, que equivaldrien als diferents clubs alpinistes, que rivalitzaven entre ells per assolir diferents cims.

En el cas dels castells, sembla que la ideologia política va tenir un fort ascendent en la configuració de les diferents colles. Hi va tenir molt a veure aquelles noves idees que arribaven d’Europa. Els que no volien deixar el vell règim, basat en un rei amo i senyor de tot, anomenats absolutistes, i els que volien superar el vell règim, anomenats liberals. Aquest xoc d’idees i interessos portarien a les diferents guerres carlines del segle dinou anomenades, també, carlinades. Sembla que les colles que es van organitzar a Valls per fer castells no es van poder sostreure a aquest ambient i van agrupar-se sobre aquesta base. Així els Menestrals van formar la seva colla amb un tarannà liberal. Els menestrals, paraula que avui dia no utilitzem gairebé mai, correspondria a aquell col·lectiu de persones que treballaven en les diferents indústries. Tenien un caràcter molt més obert i acostumaven a estar enfrontats als seus patrons que volien seguir imposant-los unes condicions laborals infrahumanes. En contraposició, es va formar la colla dels Pagesos, molt més conservadors i tradicionalistes i defensors de l’antic règim.

Aquesta pugna d’àmbit polític i social entre ambdós sectors que els va portar fins a tres guerres, també es va traslladar a l’àmbit casteller. Menestrals i Pagesos eren colles filles del seu temps i rivalitzaven en les festes majors d’arreu del Camp de Tarragona i el Penedès.

L’activitat castellera va ser coneguda arreu amb el nom genèric de Xiquets de Valls. La gent, doncs, no anava a veure castells, sinó que anava a veure els xiquets de Valls. Així les festes majors de les ciutats i pobles del nord de les comarques meridionals del Principat van anar afegint els castells dels xiquets de Valls a la seva festa major. Els castells, des d’aleshores, formen part consubstancial de la festa. No seria fins desenes d’anys més tard que arribarien les primeres manifestacions castelleres deslligades de la festa, com són els concursos, fruit de la rivalitat entre les colles vallenques entre si i altres colles que s’havien anat creant a Tarragona, o altres indrets, en un nombre petit i sovint connectades entre elles. Era costum que les colles es desplacessin a les festes dels diversos pobles amb carros i allà se’ls afegissin persones de la mateixa població.

Aquelles colles originals de Menestrals i Pagesos van anar adquirint altres noms amb el pas del temps. A Vilafranca eren conegudes com la Roser i la Muixerra perquè cada una d’elles actuava en les festes de dues confraries vilafranquines que portaven aquests noms. Més tard, serien conegudes amb el nom de Colla Nova i Colla Vella i després d’altres nomenclatures han arribat als nostres dies amb el nom de Colla Joves Xiquets de Valls i Colla Vella dels Xiquets de Valls. Cada una d’aquestes colles reivindica per a ella la categoria de colla més antiga en una polèmica que mai no acabarà i que deixo per als que tinguin més ganes de polemitzar. Les dues són filles i evolució de les primeres colles que van existir ja fa dos-cents anys a Valls.

EXPANSIÓ

Avui en dia, en els temps actuals, el fenomen casteller està en un moment expansiu. Existeixen desenes de colles, més de seixanta arreu dels Països Catalans i són senya d’identitat del nostre poble. Fins i tot la UNESCO fa poc que ha declarat els castells com a patrimoni immaterial de la humanitat, cosa que encara ha donat més rellevància als castells arreu del món. Són presents a diaris i televisions i en la cinematografia. En el seu temps, ja fa molts anys, l’escriptor vallenc Narcís Oller també va incloure en les seves novel·les descripcions acuradíssimes de les actuacions dels Xiquets de Valls.

Fins i tot han traspassat les nostres fronteres i existeixen colles a Xile i a la Xina. Els castells serveixen d’exemple per a molts professionals en l’àmbit de l’educació per a il·lustrar les seves teories sobre el treball en equip, els valors que representen, etc. Els castells agrupen gent de procedència ben diversa, de nacionalitat diferent, de religió diferent, de classes socials diverses i de totes les generacions. Han actuat com a palanca d’integració de nouvinguts al nostre país i com a fenomen de cohesió social.

Un altre dels aspectes que ha millorat moltíssim en els darrers anys en l’activitat castellera és el de la seguretat. Diferents estudiosos de la salut com el terrassenc doctor Roset han aconseguit incloure dins la preocupació de les colles un aspecte tan important com aquest. L’activitat castellera no és una activitat de risc, però no es pot negar que és susceptible de causar algunes lesions que constantment s’intenten minimitzar. No hi ha cap activitat humana exempta de tot risc, però els castells no són una activitat especialment arriscada.

El fet casteller és propi del nostre país, però no som els únics que tenim aquesta dèria d’enfilar-nos els uns damunt dels altres per arribar més alt. A la Índia hi trobem els Govinda que també persegueixen aquest anhel i al nord d’Àfrica també trobem manifestacions d’aquest tipus. Avui , més que mai, les colles del nostre país viatgen arreu del món per mostrar el nostre art de fer castells. És una activitat i una manifestació cultural de primer ordre que impacta a qui la veu per primera vegada i que enganxa a qui la sent com a pròpia.

CONCLUSIÓ

Els castells neixen, com hem vist, en l’àmbit de la festa com una emancipació d’uns balls que es feien a la nostra terra fa centenars d’anys. Han adquirit personalitat pròpia i avui en dia són representació de tot un poble, de tot el nostre país. Dels seus anhels, del seu esperit de superació, de la voluntat de vèncer reptes més grans i ambiciosos. Com el nostre país que vol ser en plenitud.

Això, filles meves, és el que puc dir-vos i transmetre-us amb paraules sobre el noble art de fer castells. Us convido a viure aquestes paraules en el marc del vostre poble, de la vostra ciutat. No estem davant d’una demostració circense, sinó davant d’un fenomen cultural secular que tant de bo vosaltres sapigueu transmetre també als vostres fills, tal com els meus pares me’l van transmetre a mi. Els castells dels Xiquets de Valls es poden intentar explicar, però res pot superar el fet de viure’ls com una de les essències de la nostra ànima col·lectiva. 

Jo, potser massa agosarat, he intentat fer com un pintor interessat en expressar mitjançant la seva pintura l’essència d’un paisatge, o com un músic o un poeta que amb la seva melodia ens vol acostar a endevinar l’ànima de les nostres emocions. Segurament hauré fracassat en el meu intent, però si us he despertat la curiositat, em donaré per ben pagat.