Avui, dijous, 20 de setembre, el president de Catalunya s’entrevista amb el president espanyol a Madrid per traslladar-li la proposta de pacte fiscal que el Parlament de Catalunya va aprovar recentment. Ningú espera cap mena de resultat positiu en aquesta reunió, més quan ahir mateix el president espanyol va deixar ben clar al Congrés espanyol que res de res. Per tant, avui no cal esperar res més que una fase més en el camí d’alliberament nacional de Catalunya en la direcció que la gernació va apuntar pels carrers de Barcelona el passat dia onze de setembre. Fins aquí, els representants del país estan seguint escrupolosament els passos que donen seriositat a tot aquest procés i que, des del meu punt de vista, ajuden a traslladar al món que els catalans volem aconseguir els nostres objectius seguint en tot moment les vies democràtiques que cap país amb cara i ulls pot rebutjar. Per tant, aquest procés és important de cara al propi país, de cara a la societat espanyola i de cara a la comunitat internacional.
Com ha reaccionat l’autoritat espanyola al nou escenari polític, econòmic i social que l’onze de setembre d’enguany ha situat en el panorama polític? D’una manera poc intel·ligent, en la meva opinió, i brandant la por com a missatge central. No han parat d’amenaçar-nos amb les pitjors de les situacions per al nou estat català. Diuen, fora de l’euro, fora de la Unió Europea, en una situació econòmica semblant a Xipre, encara com no han dit Somàlia, posats a fer-ho gros, etc. Un escenari surrealista que de tant exagerat es torna poc creïble. Ja he dit que la UE mirarà amb lupa aquest procés i que més que pensar en Espanya o en Catalunya, pensarà en si mateixa. Ja hem pogut veure declaracions i correccions emanades de la mateixa Unió en què finalment han conclós que caldrà negociar en base als tractats internacionals i la jurisprudència internaciona, o sigui el dret internaciona que no està orfe de precedents.
Les autoritats espanyoles, però, segueixen en la seva estratègia. Ahir mateix el ministre espanyol d’afers estrangers ens condemnava eternament a l’infern. Les autoritats espanyoles, però, fan trampa i ho saben, però no ho expliquen als seus ciutadans. El que no expliquen les autoritats espanyoles és les conseqüències negatives que la creació del nou estat català suposaria per als espanyols. Sobretot, les conseqüències negatives que això es produís sense un procés negociador intens i democràtic entre les dues nacions. Quan parlen del deute que assumiríem, també haurien de parlar el deute que assumirien ells; quan parlen del deute que assumiríem, també haurien de parlar dels actius que ens correspondria heretar de l’actual estat espanyol, l’equivalent a la població que representa Catalunya dins l’estat. Quan parlen de les nostres dificultats, essent una nació amb una capacitat exportadora i industrial potent, haurien de parlar de les seves dificultats per fer front als seus deutes i obligacions, sense un motor com nosaltres. I així podríem seguir.
Per tant, les autoritats espanyoles fan trampa permanentment en totes les seves declaracions. Volen inculcar la por als ciutadans de Catalunya amb l’esperança que ens atemorim. Tot plegat em confirma que el futur és exclusivament a les nostres mans. A Espanya, per tot el que he esmentat i més coses, no li interessa que arribem a la nostra sobirania nacional, si no és a través de la negociació política en un procés negociador civilitzat i democràtic. No fer-ho així els pot suposar un cost massa gran. Perquè totes aquestes obligacions i drets que caldria establir de comú acord quedarien tots en mans espanyoles, cosa que els condemnaria a ells, així sí, a una debacle econòmica.
La meva conclusió, doncs, és ben clara. De la voluntat de la majoria de ciutadans de Catalunya dependrà que aconseguim el nostre estat dins el concert de les nacions, reconegut per la comunitat internacional i formant part de la UE i altres organismes internacionals en peu d’igualtat. Si aquesta voluntat és inquebrantable, l’estat espanyol, l’actual i el nou, tindrà interès en salvaguardar els seus interessos de la forma més digne i suportable possible i això només pot ser així si s’avé a acceptar la voluntat dels catalans i accepta obrir un procés negociador transparent. Per tant, el que nosaltres i els nostres representants polítics no hem de fer és arrugar-nos. Seguir escrupolosament el nostre camí de llibertat, de forma democràtica i pacífica com som la majoria de catalans. Sabent que serà un camí amb entrebancs momentanis que tenim la capacitat de superar. Som treballadors, tossuts, persistents, tenim talent i tenim voluntat de ser amics de tothom. El nostre destí només depèn de nosaltres mateixos. A Espanya també hi ha gent intel·ligent i saben com no ha d’arribar la nostra sobirania nacional. O sigui que confiança i empenta i endavant. I com diem a Valls, pit i amunt!!