Aquest cap de setmana passat m’ha donat la sensació que definitivament el PSC ha cavat la seva tomba a Catalunya. La rosa es marceix en la festa que aquest partit ha celebrat a Gavà. L’èxit esclatant de la marxa sobre Barcelona de dimarts passat ha agafat a contrapeu a molts representants polítics espanyols i catalans. El govern espanyol ha optat per dues estratègies diferents; per una banda el silenci del president espanyol, per l’altra les diferents manifestacions de ministres espanyols i representants del PP anunciant l’apocalipsi per a Catalunya si decideix escindir-se d’Espanya. Sembla que ara, de cop, els preocupa el benestar de Catalunya que ells s’han encarregat de torpedinar.
Els socialistes catalans, aliats del PSOE, semblen descol·locats del tot. Rubalcaba diu a Catalunya que ells són i seran els paladins de la Catalunya espanyola peti qui peti. Mentrestant, el seu representant a Catalunya segueix parlant d’un federalisme que només uns quants socialistes catalans segueixen somiant. Cap al·lusió a aquest aspecte pel seu homòleg espanyol. A més, el Navarro l’espifia parlant d’una Catalunya “trista i pobra” en paraules seves. Jo el convidaria a passejar pels carrers del nostre país, per molts pobles i ciutats que semblen engalanats en una festa major permanent.
Bona part del país està engrescada. L’única idea que en aquests moments il·lusiona bona part de la ciutadania del país és la consecució de l’estat català. Quan hom llegeix les enquestes fetes a Catalunya té la sensació que el país està madur. En aquests moments, sembla que hi ha una majoria de la ciutadania catalana aposta per l’estat català dins la Unió Europea. Però el que a mi em tranquil·litza és veure que només hi ha un vint per cent de persones que estan clarament per mantenir la unió amb Espanya. Per mi això és molt significatiu. Tinc el convenciment que els que mantenen aquesta opció legítima són persones que tenen un coneixement real del nostre país. Gent que malgrat la seva opinió lliure i convençuda acceptarien democràticament la decisió majoritària. És a dir, són ciutadans de Catalunya que no els fa cap por aquesta possibilitat. Ciutadans que en cap cas estan, ni estaran, per les amenaces que arriben des d’algun sector i des d’Espanya en el sentit d’un possible trencament de la convivència social a Catalunya.
La ciutadania de Catalunya és madura i sap que el nostre país és, ha estat i seguirà sent un indret geogràfic que adopti la forma política que adopti està i estarà obert a tota expressió cultural, lingüística, religiosa, social, política i econòmica. El nostre país és i seguirà essent un lloc d’acollida en què tots els ciutadans ens sentirem orgullosos de pertànyer, sigui quina sigui la nostra adhesió nacional, a un nou estat en el concert mundial de les nacions. Aquells que a tota hora parlen de la convivència social acostumen a ser els que més desitjarien que aquesta convivència es trenqués. Crec, fermament, que això no passarà. La ciutadania no es deixarà entabanar per aquestes proclames.
Necessitarem en el nou estat una esquerra forta i progressista que defensi els interessos socials de la ciutadania, necessitarem en el nou estat una dreta forta que posi l’èmfasi en els aspectes que són més comuns al pensament més conservador. Veig difícil, per no dir impossible, que aquesta esquerra la representi un PSC que s’està posant contínuament en fora de joc. Temps al temps. La revolució tranquil·la i pacífica de la qual parlava dies enrera el professor Manuel Castells ha començat i crec que és imparable. Aquesta tranquil·litat farà que Catalunya segueixi sent amable amb tothom, un país on treballarem per viure en pau, progrés, armonia i amb ganes de mantenir les millors relacions amb tots els nostres veïns del nord, del sud de l’est i de l’oest.