Lliçons gregues

En la crisi entre Grècia i la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional és fàcil fer anàlisis supèrflues i parcials, tot depenent de l’òptica ideològica des de la qual ens ho mirem. S’hi barregen qüestions de radicalitat democràtica tant per la part grega, com per part de la Unió Europea. Fortaleses i febleses democràtiques. Per altra banda, s’hi barregen qüestions de funcionament econòmic internacional, coneguts per ambdues parts, prestadors i receptors, ara creditors i deutors. No són temes superflus.

Sovint els tractem de forma molt simple en funció d’allà on volem carregar les tintes. Ens alineem en categories que creiem superiors a unes altres i menystenim les que creiem inferiors, per legítimes que siguin. En definitiva, la qüestió és complexa i molt.

He volgut intentar fer un exercici d’anàlisi de la situació des d’una òptica neutra, encara que jo no sóc neutral en la qüestió. Comprendre una legitimitat no anul·la l’altra.

Som-hi.

Per una banda tenim creditors privats i creditors institucionals. Per l’altra, deutors públics i deutors privats. Bancs privats i públics i institucions internacionals que han deixat i deixen encara diners al govern grec per sostenir el sistema econòmic del país hel·lè. No presten els diners desinteressadament, no. Pensen obtenir-ne un guany i de pas sostenir un sistema econòmic més global que es veuria arrossegat en major o menor mesura per una crisi grega. Tots sabem que quan algú et deu diners pots fer dues coses, o talles tot ajut i servei al deutor o el segueixes subministrant per tal que pugui liquidar el seu deute amb tu. Si deixes d’ajudar-lo corres el risc de no recuperar la inversió que hi vas fer en prestar els diners o les mercaderies. Hi ha, doncs, un interès per part del creditor, però també del deutor. Però aquests mecanismes no es poden allargar indefinidament. Així funciona el sistema econòmic en general. Podríem esgrimir que els prestadors no van avaluar suficientment bé el risc que corrien en fer els seus préstecs. Els receptors tampoc no van posar en marxa tots els mecanismes que fessin possible la devolució del deute. Els grecs haurien hagut de posar ordre en el seu seu sistema fiscal i la seva economia per fer-la productiva i socialment justa per la majoria de la societat. Tot sembla indicar que ni uns, ni altres, no van fer adequadament la seva feina.

Davant aquesta descripció freda hom pot argumentar que l’actual govern grec no és responsable de la majoria del deute grec. Segurament que és així. Podríem dir que els ciutadans grecs van escollir l’actual govern per tal que implementés una nova política social i econòmica, cert. El govern grec, doncs, no estaria fent res més que complir un mandat refrendat per la ciutadania grega. Per tant, la legitimitat democràtica de les decisions del govern grec estarien legitimades per la ciutadania i la democràcia s’ha d’imposar per damunt els interessos econòmics. Però resulta que els anteriors governs grecs que van acollir-se als mercats internacionals i que no van fer res per assegurar el retorn d’aquests diners també van ser escollits democràticament pels ciutadans grecs. Per tant, també estaven legitimats democràticament a fer el que van fer i que situava el país al caire de la banca rota. Sabien els compromisos en què situaven els ciutadans i els futurs governs grecs i, malgrat això, van endeutar-se fins a l’extenuació. El govern i la societat grega són deutors dels compromisos dels seus anteriors governs? En el sistema econòmic i jurídic actual diria que sí. Allò de la seguretat jurídica en el dret internacional públic és important.

Estem davant d’un dilema de difícil resolució. Però els representants polítics tenen entre les seves responsabilitats més importants la de resoldre els problemes de la seva ciutadania. La continuïtat democràtica grega no ha estat capaç de muntar un sistema fiscal i econòmic que acostés el país a ser capaç de finançar els seus serveis i la seva sostenibilitat. Si ho haguessin fet, el seu deute seria avui dia molt més suportable.

Els governs i les autoritats monetàries dels països creditors tampoc van fer la seva feina. Haurien hagut de vigilar que els seus bancs no arrisquessin tant amb Grècia fins al límit de posar en risc el propi sistema bancari i econòmic dels seus països. Ara, els interessos dels seus bancs suïcides i avars els han de defensar ells.

Els grecs, en seu conjunt, es deuen adonar ara que mantenir serveis públics com l’educació, la sanitat, els transports, etc s’ha de fer ajustadament a l’economia del propi país. Que no es poden sostenir sense ser responsables fiscalment i solidària.

Que les institucions europees tenen grans dèficits democràtics no és cap descobriment. Ho sabem del cert. Que les institucions financeres internacionals s’han equivocat estrepitosament al llarg de la seva història en les seves receptes per als països en desenvolupament tampoc no és cap secret. Que l’avarícia desmesurada dels bancs privats és infinita i insaciable és indiscutible. Que és immensament injust que els ciutadans hàgim de cobrir els seus riscos inversors per salvar-los, no té nom.

Els governs europeus volen que Grècia pagui el seu deute perquè saben que sinó els seu propi sistema bancari tindrà grans problemes que posarà en risc les pròpies economies nacionals.

Què fem? Contraposem Grècia com el paradigma democràtic, tan sols justificable històricament, i la poca sensibilitat europea? Els grecs no tenen cap responsabilitat en la seva pròpia situació? Defensem la visió progre antieuropea i progrega? Esquerres, dretes? Estem disposats a patir amb els grecs? Si es condona el deute, podrà seguir funcionant el sistema econòmic vigent? És lícit que institucions europees i organismes internacionals vulguin fer caure el govern grec democràticament escollit? Sort que no sóc jo qui ha de prendre les decisions. Però no crec que ara per ara hi hagi massa possibilitats d’inventar massa coses.

Europa no pot abandonar Grècia. Això posaria en dubte el propi projecte europeu i abocaria els grecs a altres influències i aixoplucs econòmics no massa desitjables, ni per ells, ni pel conjunt dels europeus. Jo no posaria la Grècia actual com a paradigma de sistema democràtic, per molt que ara es busqui un referèndum que deslliuri el govern grec de prendre decisions per iniciativa pròpia o pressionat per la troica trinitària. Més que mesures maratonianes, als grecs se’ls hauria d’exigir que basteixin una democràcia moderna amb un sistema fiscal modern i eficaç on tothom pagui els seus impostos en proporció a la seva riquesa. Caldria exigir-los una dràstica reducció en el seu pressupost militar exagerat. Rigor pressupostari més gran, sense posar en risc el benestar indispensable dels seus ciutadans.

En contrapartida, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari internacional haurien de dir als creditors que la seva inversió creditícia va ser suïcida i que hauran d’assumir que es van equivocar. En conseqüència, no cobraran el deute adquirit per Grècia. Hauran d’allargar els terminis per tal que els grecs tornin part del seu deute o els hauran de condonar directament part d’aquest deute i compensar-lo amb una reducció dels seus vergonyants beneficis.

Penso que la real politik acabarà imposant-se. Però com que no sóc ni polític, ni economista, segur que no l’encerto per enlloc. Em consola que ells tampoc no l’encerten; em consola, però em preocupa, ja que ells ocupen càrrecs de responsabilitat social i econòmica molt elevada.

I deixeu-m’ho dir. M’indignen els que des d’aquí fan el panegíric democràtic de Grècia. M’indignen els que lloen l’acte de sobirania grec i el neguen al nostre poble. M’indignen els que es mostren insensibles respecte la situació grega i culpabilitzen del tot als grecs de la seva situació, com si els nostres bancs no hi tinguessin res a veure, així com els nostres governs, i a la inversa. En definitiva, m’indigna la demagògia de totes bandes que és, precisament, tot el contrari de la democràcia i la veritat. Ah, per cert, en el referèndum grec jo votaria clarament que NO accepto la recepta de la Troica..

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.