FELICITATS COLLA VELLA, QUÈ ET PASSA COLLA JOVES!

 

Sant Joan 2015. Foto: CJXV

Aquest títol intenta resumir les sensacions que bona part de la plaça del Blat ha experimentat en acabar l’actuació de Sant Joan d’aquest 2015.

A l’hora de detallar aquestes sensacions no es pot començar d’altra manera que felicitant la Colla Vella dels Xiquets de Valls per la seva magnífica actuació en el dia d’avui, així com també per la feta en la Sortida de Completes. Els seus objectius s’han acomplert pràcticament al cent per cent. O sigui que felicitats a tota la colla pel nivell mostrat en aquesta festa major i per les bones expectatives que ens ofereix la seva temporada.

Si la Colla Vella és la cara d’aquestes sensacions, la Colla Joves n’és la creu. Tots sabem la vàlua de la Joves Xiquets de Valls. Em sembla que ningú discutirà una afirmació com aquesta. Però avui i ahir, o sigui el conjunt de la presentació a la nostra ciutat, ens ha deixat un regust amarg. Dos castells de nou i un Set de Vuit, dos d’ells només carregats, han quedat empetitits al costat d’una Vella esplendorosa. Ja sabem que les colles de Valls ens han ofert al llarg de la història un estira i arronsa excitant. Cap afeccionat casteller deixaria qualsevol de les dues colles fora de les grans colles per una actuació o per un començament de temporada que no ha reeixit en excel·lència. Però no vull parlar d’això avui.

Abans de seguir, encara que em sembla que és prou conegut, sóc de la Joves ara i sempre. Ho dic perquè sovint, massa sovint, la nostra colla no es pren massa bé l’anàlisi crítica que qualsevol de nosaltres pugui fer de la nostra pròpia colla. Això, al meu humil entendre, és un símptoma de debilitat i de manca de maduresa i de confiança. Aquest tipus d’exercici em sembla imprescindible per tal de progressar en qualsevol activitat humana. Fer-ho públicament és una oportunitat per a arribar a un nombre més gran de gent, i per mi, encara que sé que no tothom hi estarà d’acord, és una oportunitat d’expressar-me a un nivell difícil d’assolir internament. Pujar tot el carrer de la Cort amb la meva filla plorant, tot i no haver pogut pujar en cap castell per la seva lesió, impacta. I això em qüestiona moltes coses respecte els nostres sentiments, com els gestionem i com actuem per evitar i minimitzar aquests disgusts.

Com deia, aquest Sant Joan hem vist una diferència excessiva entre les dues colles. Excessiva, però real. Davant d’això podem fer dues coses, amaguem el cap sota l’ala i fem com si res no passés, o afrontem les coses i intentem buscar les raons. Segurament jo no les tinc totes, potser les que intueixo, fins i tot, no es corresponen amb la realitat. Però si no en parlem obertament no serem capaços d’escatir-ho. En l’èxit i en el fracàs, sóc i seré de la Joves.

En qualsevol anàlisi convé començar bé. Abans de les respostes convé encertar les preguntes. Intentem-ho.

Perquè a la Colla Joves li costa tant d’arrencar cada temporada? Alguns diran que això no és cert, que tal any … Sí, però la sensació general és que a la colla li costa d’arrencar amb un ritme d’assaig comparable al de les altres colles importants. Anem a ralentí. Hem començat a entendre que els resultats s’obtenen, entre altres coses, d’incrementar el nostre ritme d’assaig. Això ho hem entès. Però amb això no n’hi ha prou. Hem establert uns assajos comparables amb els de la majoria de colles pel que fa a la freqüència, però no en el rendiment que les altres colles en treuen. Perquè? Ens falta compromís. L’assistència és minsa durant els primers mesos de la temporada. Això retalla enormement les nostres possibilitats reals d’arribar òptimament a les primeres actuacions de compromís. Sí, ens falta compromís individual envers la colla. Seguim amb uns paràmetres antics que avui ja no serveixen. Ho hem d’admetre.

Aquest fet és determinant. La sensació és que la Colla Joves cada temporada comença de zero. Som incapaços d’aprofitar l’onada positiva amb la que acostumem a acabar les temporades. Això ens perjudica molt.

Renovació, perquè costa tant? Tenim grans castellers que pugen al castell, però no aprofitem suficientment el potencial de castellers que tenim a terra i que serien vàlids per a pujar si donéssim més oportunitats. Joves amb ganes que voldrien ser provats o provades, que voldrien alguna oportunitat, les veuen passar de llarg. No sabem veure que la seva oportunitat és també la nostra. Tenir un gran ventall de joves que puguin pujar és un tresor que no hauríem de desaprofitar. Tothom aniria més descansat, estaríem més vacunats davant de possibles lesions, i mantindríem il·lusionats un bon nombre de persones que ara veuen frustrades les seves expectatives. Crec que tot cap de colla hauria d’estar satisfet que part de la seva feina passés per gestionar una sana competitivitat interna.

Això també ho podríem traslladar a la canalla. Tenim una canalla fabulosa, però hem d’admetre que bona part de la temporada, un bon nombre de xiquets i xiquetes passen més estona mirant castells que fent-ne. Dediquem molt de temps a assajar els teòrics titulars i dediquem poc temps a fer que aquells que passen molta estona mirant, puguin passar l’estona pujant. Això demana una gran implicació de la colla envers la canalla. Primer de tot, entenent que no hi ha assajos de canalla, el que en diem assaig de la canalla són assajos de la colla. Ens hem de convèncer d’això. Si ens en convencem, segurament tindrem una assistència més gran a aquests assajos. Si ens en convencem, potser entendrem que els equips de la canalla han de ser més nombrosos. No em refereixo a gent que es dediqui a portar la canalla d’aquí cap allà. Aquests són necessaris. Però em refereixo a més gent que, aprofitant una major assistència i compromís, fessin possible que al nostre local s’estiguessin assajant diversos poms de dalt alhora, en diferents espais i grups. Seria interessant poder intentar-ho o en nom de la tradició direm que això no ho hem fet mai o que no es pot fer?

Som capaços d’enlairar la nostra canalla fins al cel, mimant-los a vegades en excés, i som capaços de criticar-los davant alguna errada, davant algun dubte. Hauríem de mostrar l’estima envers la nostra canalla allà on realment els l’hem de donar, als assajos, per donar-los confiança i seguretat.

Cooperació, col·laboració. Estic segur que el nostre jove cap de colla, intel·ligent, il·lusionat, amb ganes, agrairia una major col·laboració per part de tothom. Ho fem? Diria que és evident que no. Veig a plaça massa gent buscant tal o qual persona. Gent que són en un lloc quan haurien d’estar en un altre. Gent al bar mentre altres s’esforcen a buscar-los per col·locar-los a lloc. Tan difícil és prestar-se a questa col·laboració? A facilitar la feina als responsables de la colla? Potser ajudaríem a que els nostres caps de colla perduressin una mica més del que ho fan ara. Tindrem temps per a celebracions, però no les anticipem.

I així podríem seguir. Amb aquestes coses, amb les preguntes, amb les respostes, podríem planificar molt millor la temporada, optimitzar els nostres recursos i millorar els nostres resultats. El món dels castells, tan si ens agrada, com si no, ha evolucionat moltíssim, sobretot pel què fa a l’exigència individual i col·lectiva. La darrera pregunta a fer-nos hauria de ser si nosaltres volem ser entre l’elit del món casteller, no de manera esporàdica, basant-nos en la nostra vàlua castellera, indiscutible, sinó fruit del nostre compromís. Respondre això és cabdal.

Fa pocs dies parlava amb un veterà casteller de la nostra colla, no per edat, sinó pel munt de castells que porta a les seves espatlles, i coincidíem en afirmar que un dels grans mals de les colles de Valls ha estat que durant massa anys hem menyspreat moltes coses que altres colles foranes ens han ensenyat i ho resumíem dient que dels nostres defectes en fem virtuts. Crec sincerament que la Colla Vella va entendre abans que nosaltres que això era un error. Nosaltres encara ho hem de decidir.

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.