Amb el dolorós desenllaç de l’accident del lleidetà Juanjo Garra a l’Himàlaia, hem pogut assistir al bo i millor de l’esperit humà a la muntanya. En un món on pujar muntanyes de vuit mil metres sembla una fita a l’abast de qualsevol pagant uns bons centimets rodejat de guies, sherpes, etc. fa temps que assistim al pitjor de les persones a la muntanya. No és el cas de Juanjo. Un home experimentat que assolia el seu novè vuit mil. Ell sabia on anava, sabia la preparació que calia i que tenia i assumia els riscos que tal empresa comporta. De fet el seu desgraciat accident és fruit de la responsabilitat que ell tenia i que va comportar que una relliscada del seu sherpa li provoqués a ell un trencament del turmell en fer el que cal fer en aquests moments.
En els darrers anys, la massificació de les expedicions a l’Himàlaia ens ha mostrat el pitjor de l’ésser humà quan es troba en un ambient hostil. Quantes vegades no hem sabut com alguns alpinistes passaven pel costat d’altres alpinistes que necessitaven ajut i que eren ignorats pel simple fet que no podien comprometre els desitjos i els anhels de qui els ignorava. Així sabíem com alguns havien passat, sense ni mirar-los, pel costat de persones accidentades a la muntanya i que necessitaven la solidaritat de qui la hi podia donar. Només un ésser insensible pot anteposar el seu egoïsme davant la necessitat d’un altre.
No ha estat el cas d’en Juanjo. Hem sabut com en patir l’accident a vuit metres d’alçada en Juanjo va haver de restar a la intempèrie a la zona de la mort, aquella zona al voltant dels vuit mil metres en la qual les persones no poden romandre indefinidament sense posar en risc la seva vida. El cas d’en Juanjo ens ha mostrat el bo i millor del veritable alpinisme. El sherpa que l’ha acompanyat durant dies i que només quan va saber que altres sherpes estaven a punt d’arribar al lloc on era el Juanjo va iniciar el descens afectat per l’inici d’un edema pulmonar. O el dispositiu de rescat que va fer diversos intents d’apropar-se al Juanjo sense aconseguir-ho, però que va permetre rescatar gairebé una desena de persones que estaven perdudes per la Muntanya. O el desplegament que alpinistes de debò com en Ferran Latorre, Álex Txikon, i altres sherpes van fer per intentar rescatar-lo. Finalment ha estat el doctor i alpinista Jorge Egotxeaga qui ha pogut arribar fins al punt on hi havia en Juanjo i qui ha certificat la seva mort. Per expressa voluntat de la família i per no posar en risc altres vides humanes el cos del Juanjo romandrà per sempre al Dhaulagiri.
L’alpinisme i tots els que estimem la muntanya està de dol. El de debò, aquell que sap quan cal renunciar a plans egoïstes, el que és sensible a les necessitats dels altres, el que en la mesura de les possibilitats sempre està disposat a allargar la mà, fins i tot assumint el risc, el que estima i respecta la muntanya, el que sap de l’èxit i el fracàs, el que coneix la veritable mesura de l’ésser humà en l’ambient hostil de l’alta muntanya. Però malgrat el dol, avui podem estar orgullsos. No tot està perdut.
Un bri d’esperança recorre els nostres cors aquests dies. Primer, esperança en aconseguir baixar en vida a en Juanjo tot i saber que les possibilitats d’èxit eren mínimes. Segon, perquè davant les dificultats hem pogut veure com l’ésser humà, sense distincions de nacionalitat, religió, etc és capaç de les més altres fites. No ha estat possible acabar l’empresa amb èxit, però la família d’en Juanjo pot sentir consol per la seva vida, pel seu esperit i per veure que no era únic. Per sort en són molts més.