Hom té la impressió que alguns s’han posat entre cella i cella col·lapsar-nos informativament sobre temes de corrupció amb l’objectiu d’immunitzat-nos en aquest tema per la via d’inundar-nos cada dia de la mateixa merda per tal que arribem a la conclusió que no paga la pena ni d’estirar la cadena per tal de no embussar el clavegueram. És una forma de que res no canvïi i tot segueixi igual.
Que tot segueix igual em sembla que no es pot discutir. Millet, Palau, Unió, Bárcenas, Gúrtel, Método3, etc. Temps i més temps remenant la merda però sense aclarir res. I així, dia rere dia, mengem el mateix fins a acabar-ne fins als nassos.
Algú creu que els casos de corrupció són un fenomen nou que no ha existit fins ara? L’avar de la foto que il·lustra aquest apunt l’imagino vestit amb toga romana com amb americana i pantalons. La justícia espanyola sembla impotent per resoldre en un temps adequat tots els casos que té damunt la taula. No sé si és impotència o tot plegat forma part d’una estratègia per mantenir-la permanentment surant sobre els nostres caps. Envejo el funcionament de països com Estats Units, Finlàndia, Islàndia, el Regne Unit, etc. Segur que aquests països tenen coses de les quals no voldria importar, però als Estats Units s’ha condemnat un senyor com Madof mentre a Espanya s’ha indultat a un tal Sáez que governa un important banc espanyol. Mentre a Islàndia el poble va decidir que el país no es podia fer càrrec de l’avarícia i les males pràctiques dels seus bancs, a Espanya s’han dedicat milers de milions d’euros per salvar bancs mentre sentencien milions de persones a la marginació. Mentre el Regne Unit és capaç de fer referèndums a Escòcia i les Falklands (les Malvines), a Espanya no tan sols neguen aquest dret, sinó que s’han proposat fer-nos xantatge i doblegar la nostra voluntat a base d’escanyar-nos econòmicament. Mentre al Regne Unit un mimistre plega per fer passar la seva dona com a conductora del seu cotxe en cometre una infracció (anar a 90 en un lloc de 80), el més a prop que tenim aquí que dimiteix o renuncia a les seves funcions és un tal Ratzinger que està a milers de quilòmetres.
I així podríem seguir. A part de la diferència qualitativa democràtica que hi ha entre Espanya i la resta d’Europa, el perill que correm és que la ciutadania es doblegui a aquests intents, que cedim per cansament, per fastigueig. Corrupció i manca d’esperit democràtic n’hi ha hagut sempre entre nosaltres. El fet que ara en mengem cada dia no pot ser gratuït, ha d’obeir a un intent premeditat per tal que la ciutadania es vegi temptada a abandonar tot interès per participar individualment i col·lectiva en la presa de decisions que afecten el nostre futur nacional. Més que mai, ens cal una voluntat de ferro. Una determinació democràtica que ens faci anar endavant. Malgrat que alguns representants polítics i judicials no vulguin fer net de debò sobre tots aquests assumptes, nosaltres hem de demostrar una voluntat de ferro en el sentit de decidir el nostre futur polític. Decidint el nostre futur polític, ens donarem la capacitat de decidir el nostre model social, judicial, administratiu, econòmic. Com a Islàndia, on la ciutadania no va llençar la tovallola i va ser capaç de proposar i aprovar una nova constitució política per al seu país, havent decidit abans no fer-se càrrec de la mala gestió dels seus banquers i del seu govern.
No podem ser immunes a l’avarícia d’uns pocs. Ans al contrari. Hem d’estar vacunats davant tota estratègia dirigida a allunyar-nos de la nostra voluntat de ser actors del nostre present i el nostre futur. Cal molta determinació, és cert, però en aquesta determinació hi ha la prova de la voluntat inquebrantable dels pobles. I el poble català té a tocar l’oportunitat de demostrar al món la seva determinació. Que tot i saber que la nostra societat també té els seus millets o els seus uniós, això no invalida la nostra voluntat de bastir una nació i un estat políticament forts, socialment justos, èticament pulcres, econòmicament equilibrats i culturalment exigents.